Laura Pedro: "Qui t'estima et cuida sense reclamar"

Fa màgia i avui fa anys.

Avui la nostra convidada en fa 37 i el celebra sense gaire temps per bufar espelmes, perquè té projectes nous a mig món. És de Montgat, on aquest estiu l'ha anomenada filla predilecta. Va començar fent pel·lícules amb una càmera d'estar per casa i avui té tres goies. Va ser la primera en guanyar-ne un pels efectes especials per aquella divertidíssima Super López. Després han vingut The Ball, La Sociedad de la Nieve, Cien Años de Soledad, Corredora, La Bola Negra. Acaba de muntar la seva pròpia productora, Orlando. I si la seva feina està ben feta, diuen que no es veu, però avui la veurem i sobretot la sentirem. Laura Pedro, supervisora d'Efectes Visuals, és aquí. A Catalunya Radio,

les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Laura Pedro, com estàs? Molt bé. Com ho portes, això de fer màgia? Ho porto bé. Et sents una mica Juan Tamariz?

No sé jo si Juan Tamariz, però sí que és veritat que moltes vegades, quan estem fent les coses o les revisitem, després dius, au, au, mira el que hem fet. I a vegades t'oblides, inclús, de com ho has arribat a aconseguir.

Jo tinc entès que tu vas veure una pel·lícula de petita, que era La Muerte os sienta tan bien, que sortia el Bruce Willis, la Cher, si no recordo malament, Goldie Hawn, crec. Era Goldie Hawn, no, Cher no, era. Goldie Hawn segur. Sí, la Goldie Hawn. Dolly Parton pot ser? No, és que ara no me surtin el nom. Ja en sortirà, ja en sortirà. És igual, és igual, no passa res. Després ho busquem. Escolta'm, vas veure aquesta pel·lícula de La muerte os sienta tan bien, que era una pel·lícula que, si la gent no recorda, allò, giraven el coll, etcètera, bueno, els passaven unes coses increïbles amb aquelles dones, i tu vas al·lucinar.

És que, a part que em fa molta gràcia la pel·li com està fet, perquè m'agrada molt també l'humor, És com una peli que segueixo veient també a dia d'avui. Fa no res a un company que estàvem parlant amb un amic meu, li deia, sí, no sé què, La Muerte de Sant Ambient, diu, jo no l'he visto, i li dic, sentí, o sea, ja demà vens a casa, la fiquem que està filmint, en plan, ja, i la torno a veure i em torno a riure moltíssim i torno a analitzar i a pensar de, jo, que guai, de l'època en què es fa la pel·lícula i com no passen els anys pots veure coses que dius bueno això però és que segueix funcionant a la perfecció i estàs a dins i el que tu dius quan gira el coi, com gira el coi perquè són tot de moviments amb el cos super extrems. I dic, com fem això?

Unes dones que es deformaven una mica. Era la Meryl Streep, l'altra.

Meryl Streep, Bruce Willis i Goldie Hawn. Que són la matrimonio. Hi ha una que els dona una poció màgica, que no és la Cher, sinó.

Ho busquem, però sí, sí. La cosa és que aquesta va ser potser la primera vegada que tu veus uns efectes visuals i al·lucines, però en realitat a casa teva ningú venia d'aquest món, no? No, en absolut.

De fet, els meus pares han sigut autònoms tota la vida. Ara fa poc la meva mare també s'acaba de jubilar, el meu pare ja estava jubilat, o sigui, estan disfrutant de la vida a full, treballadors de tota la vida, però d'altres coses, que és res a veure. Però sí que és cert que, per exemple, a mi que m'agrada la fotografia, el meu pare tenia una càmera de foto ella em va ensenyar a entendre com funcionava la càmera de foto per tirar fotografies amb carret amb 35 mil·límetres la meva mare tenia una altra diferència com que són càmeres que han format part de la seva vida que ara les tinc jo i em sembla que les

fa servir encara o sigui que les fa servir que són aquelles analògiques i potser hi ha aquesta memòria també de transmetre a través de la teva família el que estàs fent ara sí perquè són càmeres que.

Que la col·lecció ha ampliat-se, però són com les dues càmeres, la del meu pare i la de la meva mare, que són les que sempre venen amb mi, sempre estan a la motxilla, me'n vaig a rodar o me'n vaig a rodar, sempre venen i són les que m'acompanyen durant els rodatges. Una, que és la de la meva mare, que és com molt més automàtica, la faig servir molt al rodatge. Hi ha fotos en el meu Instagram del rodatge de la bola negra, que com que és petiteta, estic allà al mig del set mentre estic rodant i faig la foto. I després són fotos que, per Nadal, per exemple, faig com mini-àlbums a la família. En plan, he estat tot aquest temps a fora, però regalo aquest petit trosset del que m'ha passat durant tot aquest temps. Estàs viatjant tant en

els últims anys, amb totes les pel·lis que has fet i tot que clar, no et veuen el pèl i em sembla que tens una mica de sentiment de culpa per dir-ho dolç sí,

em vaig començar a sentir, crec que quan pitjor m'he sentit va ser quan a la Sociedad de la Nieve, que vaig estar 4 mesos a Sierra Nevada sense pràcticament sortir d'allà, vaig sortir només una vegada dues vegades, una perquè era el cumpleaños de la iaia. I vam deixar el seu cumple però va ser com 24 hores anar i tornar i la segona va ser per anar a recollir amb el meu company el Pau Costa que és el supervisor d'efectes físics de la pel·lícula The Way Down per anar als Goya i ens van donar el galardó. I vam guanyar el Goya per Way Down. I vam fer el mateix, 24 hores de anem a la cerimònia, tornem i seguim treballant. Doncs aquesta que sentiu és

Laura Pedro, que ja sabeu, Goya Efectes Visuals, la primera dona de la història en guanyar un Goya Efectes Visuals, perquè fins llavors era una cosa de senyors. I ella va demostrar que podia ser també de senyores. La cosa, després han vingut altres goyes, eh? Però avui és la nostra convidada de divendres, ja sabeu que sempre els demanem música i comença forta.

Tina Turner i aquest Prou Mary, que per edat no et toca, però es veu que quan eres petita t'agradava molt i que feies els coros.

Sí, o sigui que a casa meva tota la vida, per part de tants meus pares com els meus tiets i les àvies, sempre ha sonat molt la música, música que potser no em tocava, però hi havia molt funky, molt música de folklore. Música catalana, de tot arreu, amb tots els idiomes, i Tina Turner, entre d'altres, és una que estava tot el rato, i la meva mare la canta molt, moltíssim, i fem el ball, de fet, o sigui. El ball i tot, eh?

Em fa l'idea de cuir o no? Coreografia, jo amb pantalons, però la meva mare sí. O sigui, que ens hem d'imaginar que sou una família també molt balladora, a part de fotògrafa, amb tantes càmeres I molt cantant. I molt cantant. La teva família, ara ho deies, i de la manera que parlaves, sembla molt important per tu, i de fet hi ha una tieta també que és molt important per tu, que és la Carla. Per què és tan important per tu? Què compartiu? Perquè és la teva tieta, però té pràcticament la teva edat, oi?

Clar, o sigui, la meva tieta. És que ens portem molts pocs anys, clar, jo tinc una germana que és més petita que jo, que ens portem 3-4 anys, i clar, quan jo neixo la meva tieta és la meva germana gran, per així dir-ho, llavors com que la meva tieta neix quan hi ha també la meva àvia. Ja és més gran, doncs fem com tota una pinya per ajudar la iaia, tant els altres tiets com els pares.

És que és una família matriarcal, o què? I sí. Sí, les dones tenen molta importància. Moltíssima. Són les que mouen el cotarro. Sí. Les que ens guien i fan que no ens perdem. Ara estem sentint la Tina Turner, i la Tina Turner, tot i tot el que va passar a la seva vida, també té fama de ser una dona molt potent. Tu has treballat al cine, després ja parlarem una mica de com hi vas arribar i tot, però. Estàs en un món que era eminentment molt masculí i a més era un món on els efectes visuals eren sobretot de senyors. Com t'hi vas trobar en aquest món? Vas haver de fer allò, fer més força? Exhibir-te d'alguna manera, o no va calguer?

O sigui, va calguer en el sentit que jo al final, com que entro sent molt jove, ja com això que també et donen l'oportunitat a l'espai d'acompanyar, de formar part. Jo quan la cosa gran que faig al començament, que és Un monstruo viene a verme del Bayona, clar, estava amb el meu jefe, amb el Félix Vergés, de banda, pues la Jota, les productores, la Sandra Mira, Belén Atienza, tot de gent I tu quants anys tenies en aquell moment? Jo crec que tenia 24. Mare meva de Déu. Qui és aquesta pipiola? Era una mica així, no? I esto. I recordo d'això, de veure aquesta gent i de voler aprofitar, d'escoltar molt, no escoltar i callar, però sí que escoltar, aprendre, per després, quan et tocava dir coses, dir-les i acertar, i llavors és quan deien, ah, bueno, cuidado amb aquesta, que sap, i de fet hi ha una frase que li va dir la Sandra Hermida al Fèlix Vergés un dia de rodatge. Sandra Hermida qui és, a veure, pels oients? Sandra Hermida, productora. Una històrica. Històrica del món de la producció del nostre país, productora I el director de La Sociedad de la Nieve. Sandra i Belén són les productores de La Sociedad de la Nieve, Lo Imposible, Muestro bien haberme, entre moltíssimes altres, perquè són unes dones que no paren d'acompanyar també talent nou, que això és molt guai. I que deies que tu vas deixar una frase que. No, la Sandra. Sí, que va dir. Esplanta davant del Fèlix i diu. Cuidado no, pero sino en plan, ostras, con Laura, que es como tú. Pero con no sé cuántos años menos. O sea, uau. I com que jo molt ràpidament el Fèlix també em va donar com aquesta empenta de força d'estar, perquè estar dins d'un set i prendre decisions és complicat, però ell pel seu caràcter i forma de ser a mi em va ajudar com bastant també a treure una mica de caràcter.

Clar, hi ha una cosa que has dit ara molt interessant que jo crec que pràcticament fins avui jo, després de llegir moltes coses sobre tu, jo em pensava que els efectes visuals veniu al final. En plan, això jo us ho arreglo. Però esteu al principi, al mig, a tot arreu. I ara deies que clar, un set és complicat i també m'imagino que hi ha una qüestió d'autoritat. Una qüestió de decidir, això s'ha de fer d'aquesta manera perquè així jo després podré aquí fer llums i colors, etc. Jo ho estic explicant així de P3, eh?

No, però és que és tal qual, és tal qual. Sí, jo crec que també a mi m'agrada molt també explicar-lo. És veritat que hi ha projectes on entres al final i ja està. Jo a Barcelona Nit d'Estiu, la primera peli del Dani de la Orden, Quan el conec i ell havia fet la peli, de cop em diu, ostres Laura, pues justo tinc aquestes cosetes, m'ajudes, i hi ha projectes que són així, però la majoria en els que jo formo part, des del començament de la carrera, són projectes en els que estem abans, durant i després. I és això que mentre fas clar, van passant dubtes de coses i tu vas dir no, no te preocupis perquè això solucionaré així i fas el puzzle mental però l'expliques perquè t'entengui no et mirin raro però ja dones la solució i ja ho trobarem

després també però això vol dir que l'autoritat moltes coses que a vegades ens costen a les dones perquè no estem socialitzades i tampoc no estem acostumades a mostrar-la de determinada manera vas haver d'aprendre molt ràpid a tot això no només a fer servir les màquines podríem dir sinó tota aquesta part de l'autoritat, fer-te respectar, etc. Sí, o sigui,

vaig haver d'aprendre molt ràpid i segueixo aprenent a dia d'avui. O sigui, ara amb aquest projecte que vinc de fer, que he estat a Argentina durant molts mesos, que de cop estic per primera vegada fora, fora de casa, tan lluny, amb gent nova que no em coneix, perquè jo al final aquí, amb qui treballo tota l'estona, gent que ja porto 12 anys, que ens coneixem, som amics, jo ja estic bien, tranquil·la, a casa. Sí. I de cop allà he hagut de, de veritat, en moments, treure i quan de cop, no he imposat, sinó des del compartir de tu, això ho hem de fer així, i amb presència i amb educació, jo mateixa m'he sorprès de dir, uau, ho he pogut fer, no ha passat res, puc seguir-ho fent, perquè al final sempre ho fas, no des d'un mal rotllo ni res, sinó. Des d'una autoritat que és la que. Per això també et contracten, no?

I també perquè la feina, tota la feina que has fet, també t'ha donat l'autoritat i ara també t'has muntat una productora, que ara en parlarem, aquesta Orlando. Sí.

Les dones i els dies,

si no existíssim, ens haurien d'inventar.

Va vendiendo.

Alegria, Adelia, Elisabet, m'encanta que hagis triat aquesta cançó, és preciosa, però explica'm una mica d'on surt, perquè em sembla que la vas descobrir fa pocs anys, no? Sí, la vaig descobrir fa pocs anys,

i crec que va ser quan estàvem rodant a Montevideo, la Sociedad de la Nieve, una amiga en aquella època, amb la que ara és la meva sòcia, la Fiona, i com que se'ns va quedar enganxada i aquell mateix any que vam anar també a Sant Sebastià que vam anar en cotxe, normalment ho fem en cotxe amb ella i altres amigues també de cop anàvem en el cotxe la vaig posar i a tothom va ser com ah no, però aquesta cançó i es va convertir com en la cançó de l'estiu de totes nosaltres i és recorrent tot el rato i és optimisme pur, no?

totalment a veure, sentim-la una miqueta més posa feliç.

Alegria, alegria. Avui és la que tenim nosaltres perquè estem aquí amb la Laura Pedro, aquesta supervisora de efectes visuals. Això de supervisora a mi em fa pensar en trens i ara no és una bona metàfora. Supervisora per què? Per què se'ls diu supervisora?

Bueno, perquè al final el que fas és com una peça de lideratge des de. Com el control de moltes cosetes, de molts departaments que formen part del teu, i si és com un control.

Hauríem de dir directora d'Efectes Visuals, no? O directora més volent que n'hi hagi un. No toquem egos. No toquem egos. No toquem egos. Escolta, tu has parlat de la fotografia al principi, deies que la foto era molt important per tu, i de fet tu comences volent estudiar fotografia, però hi ha un abans i un després perquè tens un accident de moto. Sí. I això t'ha canviat la

vida en molts sentits. Sí, perquè aquest accident ve, òbviament ningú se l'esperava, Just en el moment que jo ja estava estudiant a l'ESCAC, estava entre primer i segon de carrera, i quan acabes segon i comences tercer és com quan has de decidir quina especialitat vols fer, i a la vegada segons l'especialitat necessites una nota de tall, perquè no 50 poden ser directors, com que hi ha una criba, com és normal. I jo volia fer fotografia, però clar, apareix aquest accident. No apareix, apareix. Apareix, passa. De cop. Venia de Montgat, venia a Barcelona amb la meva amiga Laida Domènech, que vivia també a Montgat. La Dulceida, vols dir? Sí. Que tu li dius, clar, Laida Domènech, però pels altres. Sí, sí. I va passar això, i no vaig poder fer els exàmens que tocaven, i de segona opció tenia efectes. Llavors ha sigut un accident que m'ha canviat la vida. I ara per això estic aquí. Però igualment, que també m'agrada molt recordar-ho, que els efectes visuals potser podem pensar, no té res a veure amb la fotografia, però al final la llum ho és tot i jo puc fer efectes visuals perquè la llum existeix i sense llum no és negre i llavors moltes de les coses de les que fem les puc arribar a entendre de com executar-les perquè també entenc la llum o intento si no l'entenc aprendre'n i llavors sempre com que segueix existint aquest vincle amb la fotografia

encara que no entressis directament a fotografia tot i així m'imagino que ja has pensat molt amb això. Amb el fet que aquella mala sort, podríem dir, perquè en general ho viuríem així, va ser una bona sort per a la teva vida, una bona estrella, no?

Sí, o sigui, aviat em vaig adonar que potser no passava res, però perquè no volia com. Ser derrotista, en plan, se m'acaba la vida, és com, bueno, veiem què passa, perquè potser m'agrada. Clar, perquè tu, perquè ho entenem, clar, no podies agafar les càmeres perquè tenies la clavícula trencada, no? Jo tenia la clavícula dreta, sóc escarrana, llavors, bueno, però sí, m'han haver d'operar tres vegades, però està perfecta, puc fer-ho tot, faig molta rehabilitació, gràcies a ella també puc fer moltíssimes coses, així que tot bé.

Tot bé. Doncs sentim més música. Laura Pedro, ara aquí sí que ens has arribat al cor. Somebody loves me.

Somebody loves me at last now.

Shirley MacLennan, cantant aquest musical del Bob Fosse, ets la reina dels musicals. Jo això no ho hauria pensat mai de tu.

Jo això no ho hauria pensat mai. Si ho soc, i sempre que m'entrevisten, quan a vegades el típic aprenent, i què vols, què esperes, què vols fer? Un musical. Sí. O sigui, ho torno a repetir, si us plau, puc no fer efectes, puc fer qualsevol altra cosa, però si us plau, necessito. O sigui, jo ara tinc ganes de plorar del que m'agrada i m'emociona el musical.

Tota l'estona, eh? Avui ja ho veureu, perquè ens n'ha triat més, eh? Ja ho sentirem a dir. Però d'on creus que surt això? Et dona alegria? Tu creus que hi ha alguna cosa com d'alegria, de joc, de diversió? Sí. Sí que et defineix, diríem?

Ja com algo que m'accelera el cor, perquè també sempre com que. I l'altre dia a casa, que quan estava buscant les cançons, que jo poso les cançons i em poso a interpretar-les. Si t'hem d'imaginar a casa vestida de. Sí, pujant i baixant pel sofà, fent de Shirley MacLaine o fent Wicked, o qualsevol, inclús qualsevol cançó, em surt sol, però és que em surt sol des de petita, i m'agrada molt, moltíssim. Jo a vegades dic, jo hauria set. No vedette. Vedette d'estar així.

Puede ser. Per què no? Vedette, però de moment amb els efectes visuals te'n surts molt bé, vull dir que de moment no volem que canviïs. També hi ha una cosa, aquesta cançó es diu Somebody Loves Me, i l'amor. També quan una viatja tant i quan a més fa feines on mana, a vegades és complicat perquè hi ha gent que els agafa por que els hi facis ombra o que tinguis massa autoritat, etc. Com hem portat el tema de l'amor, Laura Pedro? Que ens encanta a nosaltres aquest tema.

El tema de l'amor ha estat complicat a vegades. Però per això ara està molt bé. Però. Però sí que a vegades es fa difícil tant l'amor de parella com d'amics, perquè és això que dèiem, no?, de quatre mesos fora, o ara que he estat quasi un any sencer treballant fora, que venia setmanes. O sigui, i era com. Jo he vist a la família de. Estic aquí, veniu, perquè no puc sortir de casa, perquè tinc que fer maletes, no sé què, i ja està. Llavors, hi ha com algo de qui, de veritat, que qui t'estima acaba entenent. I t'espera i també t'acompanya i apren a acompanyar-te i a cuidar-te sense el reclamar ni atenció perquè jo dono molta atenció i de fet em despreocupo a mi perquè dono molta atenció a la gent però que no hi ha aquest reclam que si no hi soc no és perquè no hi vulguis ser estic a l'altra punta, no sé quants quilòmetres però quan torno faig tot el que puc per si està.

Això moltes vegades hi ha parelles que no ho entenen, que és difícil. Tu sempre has explicat, i no t'has sabut greu dir, la teva orientació sexual, però encara tu creus que, com explica una mica la bola negra, hem de treure'ns molta pols de sobre en aquest sentit?

100% i al final la bola negra també no és només el que no és el fet de parlar o dir què sents o deixes de sentir sinó també és aquesta ombra i bola que la teníem parlant com la. La vergonya, no? La Indiana Jones, que et persegueix tota la vida del que t'han arribat a dir o de la que jo inclús a dia d'avui hi ha coses que potser no faig segons on estic, per equis, perquè em ve, el recorda.

Perquè t'has tingut situacions aquestes en les que t'han atacat o t'han dit coses o al col·le o.

En el col·le és veritat que no, però sí que potser treballant. No ha sigut potser tant en quant a la meva orientació sexual com a tal però sí que hi ha moments que jo, per la manera que tinc de ser, de comunicar-me, de compartir-me, sí de dir-me que has de canviar la teva forma de ser, has de ser menys tal. Menys com? Va ser la meva resposta. Menys així. A mi m'ha costat molt tenir la confiança per poder parlar. Jo he estat molts anys sense poder parlar, sense poder-me comunicar, com perquè tu et quedis amb el dret de centrar-te aquí, que vens al meu despatx. A veure'm això i vaig dir, crec que està fora de lloc i et demano que te'n vagis, sisplau.

Sí. Perquè. Vas sentir que hi havia un moment que havies de sortir de l'armari o això no va passar amb ningú? O això ja és una frase molt antiga, diguéssim?

No, sí que va passar, però perquè jo vaig començar, no sé si va ser als 17, 18, perquè vaig començar a tenir una relació que al final, clar, jo volia fer coses. I no cada un altre que explicar-ho bé, perquè sí que és veritat que a lo millor jo a l'institut ja tinc la meva, que ara és la meva amiga, la Sara, que va ser com la meva primera nòvia de Montgat, que clar, era la meva millor amiga que es converteix i a les dues ens passen coses que no enteníem res i potser com que no s'explica. Però ja quan ja ens vam fer més grans, que tot i no estar juntes i jo ja tinc una nova relació, sí que va ser com el moment de sentar per un cantó als meus pares, per un altre cantó a les iaies. I per mi la reacció més xula de les meves dues àvies, que ho vaig fer per separat. Una, que és la iaia de Mercè, quan li deia. Dic, bueno, iaia, para la tele, va, sisplau. Dic, mira, és que passa això. I es gira, i em ve i diu, puc tornar a ficar la tele, sisplau, parello? O sigui, en plan, era obvi i està perfecta. I si alguna por han tingut en algun moment quan m'ho han expressat, perquè també han hagut de trobar les paraules per expressar, i per recol·locar el seu cap, així jo també ho entenc, neix més de. De la protecció de la meva família en aquest cas, de la por que tenen que em facin mal.

Perquè la misoginia hi és i suposo que en alguns ambients encara hi ha això, una mirada i un prejudici.

Sí, no, evidentment, i és, segueix estant i crec que costarà bastant que no, que no hi sigui, perquè sembla moltes vegades que tornem passos enrere quan. Molta bola negra, eh? Sí. Però et passa això que vas passejant pel carrer i no pots anar agafada la mà? Digue'm que no. No, no, a mi no em passa i és una cosa que amb la meva parella no. No ens privem de fer-ho, de donar-nos amor, de compartir, igual que em puc abraçar amb la meva germana i amb qualsevol persona que estimo. No, ho vull evitar. Sí.

Doncs escolta, ja que parlem d'amor, no li he fet la pregunta per això, eh? Saps quina pregunta fem sempre a les heteros, eh, per això? T'ha fet molt mal l'amor romàntic? Home, sí. Me he anat al hueco, moltes vegades. O sigui que a les lesbianes també els fa mal la idea de l'amor romàntic. Massa pel·lícules, massa musicals. El Pou. El Pou, me'n vaig. Doncs escolta, ja que estem aquí en aquell moment, di amore, vinga que et poso.

Amore, amore, amore, amore, amore, amore, amore, amore, amore, amore, amore, amore, amore.

Rebajale con ese drama, nadie se merece que te esfuerces tanto para ser feliz.

Amor, amor, amor, amor.

Cançó de la Rigoberta, que em sembla que et porta records també. A veure, explica'm això, que ara diré una cosa. Sí, sí, sí. Ai, ai, ai. Esteu preparats.

Ai, ai, ai. Jo l'any passat, un dia com avui, que estava a Madrid perquè estàvem rodant la bola negra, la meva interior parella és quan em deixa. Però estava tot bé. Va ser el millor regal que em podia fer. I tota la gent que m'estima ho sap. I al cap de poc vaig venir a Barcelona abans de tornar a marxar a Buenos Aires. I vaig coincidir amb la Rigo al festival inèdit. Crec que ella era jurat. I de cop estàvem després prenent alguna cosa i em diu Laura, no, és que demà, o passat demà, actuem a. No sé si era Girona, no sé on era, vine, que et dono entrades. I jo, bueno, pues guay, vaig amb la tieta Carla, perquè la tieta és superfan. I li vaig dir a la meva tieta, anem, com a regal de cumple, la Rigo no ho sap, però m'està fent un regal de cumple, i vam anar la meva tieta i jo, mano a mano. I quan sona aquesta cançó, la meva tieta me la canta, me la dedica, i mira com canvia un any.

Un any, eh? Com ha passat després d'un any tot el que ens estàs explicant avui? M'estic emocionant una mica, t'he de dir. M'has parlat de la Rigo, tu li dius Rigo, ja. El Javi, abans, m'imagino que és el Bayona, també ets amiga de l'altre Javi, del Javi Calvo, de la parella Calvo Ambrosi de la Mola Negra. ¿Es pot ser amiga amb tot aquest món de ser famós, també? Perquè a vegades em fa la sensació que hi ha molta gent coneguda, però, clar, estar en intimitat amb persones com vosaltres, que us dediqueu a un ofici, que us veu tanta gent, ¿és possible això o què?,

O sigui, jo soc com amb el Jota Bayona, que viu molt a prop de casa, o sigui, és com. Sou germans, eh? Sí que puc dir que sí que és el meu amic, potser hi ha altra gent amb la que treballo que no quedem res més, però sí que hi ha com molta complicitat i amistat. En aquest cas. El Javi Calvo sí que fa molts anys que forma part de la meva mida, perquè quan jo estava a l'ESCAC ja ens coneixíem arrel de la Dolceida, ahir de Domènec. És que tu ja estaves predestinada, ja anaves amb famoses al col·le. Ja està. Sí, aquí només s'havia d'anar cap amunt. I just el Javi i l'Aida surten en un curt meu, o sigui, els dos han fet d'actors per mi, i després la vida, doncs mira, amb el Javi, que per fi hem pogut coincidir, i ha sigut amb la bola negra, i també per mi és com algo molt xulo que els dos ja estàvem en un nivell, cadascun amb la seva carrera, però cada cop. Jo, després de fer el meu canvi de marxar de l'empresa en la que havia estat i fer el canvi de vida, poder-los acompanyar en una pel·lícula com La bola negra, és molt emocionant.

Parlàvem també de tota la teva feina, que a vegades no es veu, quan està ben feta no es veu, però clar, tu. Vull dir, comences a tindre encàrrecs molt importants i potser hi ha alguna trucada de Hollywood. Això què? Com ho tenim, les trucades de Hollywood? O tu de Montgat no surts o que em quedo aquí?

Jo estic molt bé a casa meva. O sigui, mai diria que no perquè sí a algú, però sí que és veritat. Em sento molt còmoda amb la nostra manera que tenim de treballar aquí i podria fer segurament alguna cosa a fora, igual que ara he fet aquest pas, que també és molt per mi, d'anar-me'n que és un any sencer a Buenos Aires, a Argentina, a treballar en un projecte que és una sèrie. Enorme. Després també he fet una altra pel·lícula o anar-me'n a Bogotà a dirigir una petita part de l'últim capítol de Cines de Soledad.

Vull dir, Hollywood m'és igual. Ja estic fent coses. Clar, ja estàs a Hollywood tu, però aquí, el Hollywood d'aquí. I hi ha una cosa també que algú pensarà, home, en el món de la intel·ligència artificial estem amb els efectes visuals, però home, això t'ho fa una màquina, això t'ho arregla en un moment i tal, però tu no la fas servir.

No, jo O sigui, són eines que formen part de les pròpies aplicacions que fem servir per treballar i sí que són eines que fan servir els propis departaments dins de els propis artistes, diguéssim. Jo al final, com a supervisora, soc com l'enllaç de la part creativa del director, directora que connecto amb els artistes i les artistes que ho executen, jo estic al mig i simplement és com una espècie de traducció simultània de la filosofia de potser la paraula de la direcció a una paraula tècnica, llavors la intel·ligència artificial generativa o per accelerar processos es fa servir i es fa servir a les empreses amb les que jo estic ara treballant i comunicant-me. Però ara últimament que estem. Clar, jo també he d'aprendre. El que no puc fer és no aprendre. No, no, tu estàs en tot. O sigui, ja et veig. Des que vaig entrar a l'ESCAC i quan vaig començar a fer efectes visuals, tots els meus professors i professores em deien has de saber de tot, no ser amb tot, que ho facis tot de puta mare, però sí que has de saber les aplicacions actualitzades, perquè si no t'atrapa, perquè és tecnologia, la tecnologia. Sí, sí, tic-tac, tic-tac.

Però tot i així, podem dir que la teva feina té molt d'orfebreria, és a dir, molt de part personal, amb la bola negra, que és com l'última pel·lícula així que hem vist teva, que ha vist molta gent, aquelles muntanyes, aquella neu. Això ha sigut un festival, no? Una feinada de por, perquè la neu es mogués. És que no m'imagino ni com ho has fet.

O sigui, lo gracioso de. De la mateixa manera, amb la gent amb la que jo treballo. Especialista en neu, per altra banda. Ara ja sí.

Perquè, clar, Sociedad de la Nieve, La Bola Negra,

Vinga la Neu A cada peli, com que anem aprenent coses, i que t'ho fiques recórrer, com. Seu un montón de nieve, seu un montón de lo altre, de aviones. Però a mi m'agrada molt sempre, amb la gent amb la que treballo, tot i sapiguent que existeix igual que pots fer-ho tot en 3D digital, etcètera sempre construir la imatge i preparar una pel·lícula, dissenyar-la des de fins a on podem arribar amb la realitat o sigui, si hem de fer un paraíso o no sé què. Existeixen paraïsos, que potser no és el que t'animes a imaginar, però podem anar, gravem allà, tenim un 90% que és real, i jo després amb l'equip busco la manera de donar-te el plus que ningú digui és la platja de la nació. Perquè no hi ha res més fantàstic que la realitat. A mi és que em fascina, i és el que m'obsessiona, i em passa tot el dia. Tinc el telèfon ple de fotos, de coses, d'imatges, de vídeos, de referències, i a cada peli que faig és, ah, jo tinc un vídeo d'això, pum. I llavors. Ja et tengo la referencia, sé cómo és. Ets el Pinterest dels efectes visuals, una mica. Sí. I respecte a lo de la neu, és que és molt graciós perquè, clar. La bola negra, l'orca, Granada, Sierra Nevada, la nieve. I quan de cop és, no, és que aquí era Sierra Nevada. I tothom esgira de, bueno, tu has estado. Pau Costa, també. Com hem de fer? Què? I llavors, a mi m'agrada molt com haver-los pogut acompanyar des de, doncs mireu, si veu, aneu a aquesta hora de llum, passa això amb la muntanya, amb la neu. I que després, que ja ho expliquen els nois, que van haver d'anar dues vegades perquè la primera els va pillar una tormenta increïble. Però bueno, que gràcies també a aquesta tormenta no l'hem hagut de fer ni amb efectes físics ni jo. I es crea com tot un univers que, tot i que ja es necessitava. És l'univers que et dona la muntanya i la muntanya fa el que vol amb tu. Això és així. M'encanta.

Como aves precursoras de primavera en Madrid aparecen las violeteras.

Sí, abans li deia que la Tina Turner no és de la seva època, la Sarita Montiel menys. Però s'ha de ser molt reina, eh? Per posar això en una playlist. Sarita, una fantasia. Sona molt, moltíssim. A casa, eh? Molt. O sigui, també fumes puros o no? Pues és que només vaig fumar puros amb la Sarita. Què vols dir? A veure, un moment. Farem la rotativa. Què vol dir, només vaig fumar puros amb la Sarita? Que la vas conèixer, vau dedicar a fumar puros?

Sí. I l'història és molt divertida. Explica-m'ho a nosaltres. Jo vaig sortir amb una actriu de la Cubana, que és justament quan feien el Coco Negro, la segona vuelta que jo tenia, acabava de fer 18 o por ahí. I clar, aquesta noia amb la que comencem a sortir és una de les actrius de la Cubana en aquell moment. Que feia Supervedet i en una celebració que fan de portar totes les glòries per celebrar el paral·lel i tot el que era el paral·lel va venir menjant vols dir la Merchemar o sigui totes. Totes estaven, i jo estava en plan Disneyland París. Sí, jo estava encantada, entre vedets, feliç. Ui, sí, moltíssim. I llavors la Sarita també va cantar, i jo en aquella època feia moltes fotos en el teatre, i tinc moltes fotos de la Sarita. I quan la Cuba anava a Madrid a fer la gira, la Sarita, que estava com que li encantava, anava cada dos per tres a veure la Coem, el Coco Negro, i un dia diu, jo us vull invitar a mi casa i a fer-vos paella. I tu fantasia de la teva vida, no? Va convidar a tota la gent de la cubana, i jo incluïda, i clar, vam anar a su àtico, i ens va fer una paella increïble. Vam estar allà a casa de la Sarita, ens va fer un arròs, i després va treure la seva capseta de puritos, i vaig fumar un purito. Vaig intentar-ho. Diries que és el més

il·legal que has fet a la teva vida? No, perquè era major d'edat, però és l'únic purito. Escolta, tres goyes, ho dèiem, i el primer el vas guanyar per aquest super López que jo he de dir que la vaig veure al cine i em va fascinar justament els efectes visuals. Vaig dir, és el millor d'aquesta pel·lícula perquè realment tenies la sensació d'estar dintre un còmic. Que guai. Com, és a dir, què passa quan poses a l'escenari i ets la primera dona i ets conscient que ets la primera dona que guanya un goya per efectes visuals?

Doncs jo estava molt emocionada, a la vegada amb por, perquè vull dir, de normal treballem darrere i de cop estar davant de tota aquella gent era molt fort. Però ho recordo amb molt de carinyo perquè era una oportunitat, però a la vegada, com veig, em recorda el meu amic Berto. Berto Romero, és que clar, només té amics famosos, noies. Berto Romero, que just amb ell i amb el Broncano tenen que donar el premi i fan una espècie de xou. Que ens incomoda una mica a mi i al meu company Lluís Rivera, que és el d'Efectes Físics, on ells estan penjats d'un arnés, que si m'aprieta l'arnés los huevos I jo allà, com un bebè, en plan. Dios, ¿por qué me has hecho esto? Però després, feliç, i ho recordem i en riem i. Però sí, molt feliç i també amb molta responsabilitat.

Clar, això t'anava a dir, tu et veus també, que te n'adones que per primera vegada segur que ets un referent per moltes nenes, per exemple. Això fa impressió. Fa molta impressió i llavors també has de ser.

Responsable i coherent amb el que fas, però de nenes i també de gent amb la que treballes, amb companyes, de quina manera fer-ho. I hi ha una cosa que també és molt bonica darrere de la visibilitat que se'm dona a mi i a la resta de companys i companyes que també es dediquen al mateix en els mitjans, també fa. Que pares, mares, nens, nenes, les redes socials i tot això, cada cop t'arriben missatges. T'escriuen, eh? O de cop estic en una cafeteria i algú que res a veure s'apropa i que no té res a veure amb el món i em diu, jo m'encanta com comuniques, com expliques el que fas, la sensibilitat, i és guau, que guai, que impressionant.

Escolta, això ja se'ns acaba gairebé. Ja sé que tens moltes més anècdotes i molts més famosos, però hem de sentir la Julie Andrews.

About twenty years ago, way down in New Orleans, a group of fellas found a new kind of music.

Ja ho hem dit a tota aquesta entrevista, que és la fan dels musicals. Jo volia acabar amb Julià Andrius i acomiadar-te i dir-te què esperes en el teu futur, a part de fer un musical. Què demanes més a la vida?

Tenir una miqueta més de temps. Estic aprenent a gestionar-ho millor, estic en ello. I estar més estona a casa.

Doncs escolta, jo veig que se't complirà tot, eh? Jo tinc una bola que serà tot així. Laura Pedro, moltíssimes gràcies. Felicitats per tot el que estàs fent i per fer-nos feliços quan anem al cine. Moltes gràcies. Merci. I fins aquí el programa d'avui. Roser Pereira Moraga, Cèlia Forment, Mireia Isarra, Albert Castellví, Helena Miquel, Pau Roca, Andy Franco i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornem, com sempre, el dilluns a les 11 de la nit. Sigueu bones.

Oh, baby, won't you play me the jazz? Hot, maybe, and don't ever let it end I tell your friend it's really something to hear I can't sit still when there's that rhythm near me.

Also, baby, the jazz hot may be what's holding my soul together. Don't know whether it's morning or night. Only know it's sounding right. So come on in and play me the jazz hot, baby, cause I like it.

Play me, let's jazz hot, baby Oh, my soul, together Don't know whether it's morning or night Only know it's sounding right So come on in and play me Let's jazz hot, baby Cause I love you.