Elena Martín: "L'autoritat amb amabilitat encara costa d'entendre"

Imparable i necessària.

Helena Martín Jiménez no té nom d'amiga d'institut, però darrere d'aquest nom comú, si voleu, hi ha una de les mirades més complexes i interessants del país. Directora de cinema, guionista, actriu, el seu últim gran èxit va ser Creatura, on parlava de desig sexual, de tot l'imaginari que com a dones carreguem des de la infància. Ahir dijous va estrenar una sèrie que crec, humilment, que farà història. Es diu El Castillo, una història basada en fets reals que explica molt bé per què Espanya és el primer país d'Europa i el tercer del món en el consum de prostitució. Aquest divendres, amb programa escursat, però gairebé una hora tindrem amb aquesta dona.

I aquesta nit amb Helena Martín, també. Moltes gràcies per venir. Com estàs? Molt bé, estic nerviosa. Per què?

Perquè per l'estrena. Sincerament, sí. Sí, perquè ha sigut un projecte molt complex. Al que li he dedicat molt de temps molt d'esforç a moments inclús una mica de salut i tinc moltes ganes de veure la reacció de compartir-ho amb la gent Mira,

de fet jo t'he de dir que soc una privilegiada perquè hi he pogut veure tots els capítols i jo m'he fet un fart de plorar també m'he agafat ràbia he tingut molts sentiments però jo t'ho deixo aquí com regal.

No, t'ho agraeixo molt perquè, clar, jo havia dirigit uns capítols a vida perfecta, però no havia estat al càrrec de la direcció d'una sèrie sencera, encara que la Sandra dirigeixi dos capítols, però aquesta responsabilitat jo no l'havia assumit. Clar, és una mica fort el que no tens col·loquis a les sales de cine, que les sèries s'estrenen i cadascú la veu a casa seva i llavors és més difícil aquest. Aquest feedback. Clar. Doncs escolta,

tens una reacció de la Virgili, no sé si et funciona, però a mi m'ha provocat totes aquestes coses. De fet, el que dèiem, venies de dirigir, de fer d'actriu, has fet moltes coses, però mai havies fet una obra com aquesta en el sentit de fer-te directora d'una sèrie. Molta responsabilitat, perquè a part hi ha molta gent al darrere, grans actors. Com ho has sentit això a nivell humà?

Jo crec que ha sigut un regal perquè jo crec que dirigir qualsevol sèrie és una burrada perquè són moltíssims minuts de matratge i al final l'exigència és la mateixa que tens quan fas una pel·lícula. Són molts dies de rodatge amb aquest nivell d'exigència i és molt desgastant. Però alhora ha sigut una sort i un privilegi poder-ho fer amb Caballo Films, que són una productora increïble, que es dediquen moltíssim al que fan. És la del Soro Goyena? Sí. I tenir aquest acompanyament amb els guionistes i creadors, la Isabel Peña i l'Eduardo Villanueva, que escriuen increïble, o sigui. Dirigir a aquests actors tan increïbles, amb uns diàlegs tan ben escrits, és una sort. I la veritat és que ha sigut molt bonic perquè no ens coneixíem gaire bé de res, amb la Isa i l'Edu ja ens hem entès molt bé.

Escolta, fem una cosa, sentim el tràiler, sentim uns segons de tràiler, perquè ens estem posant una mica en òrbita.

No llenamos ochenta habitaciones ni de coña, ya la llenaremos. Con cada cliente tienes media hora. Las sábanas las coges aquí al principio y cuando terminas las dejas en el cajón que tenemos arriba. Pero eso sí, que no te noten que finges.

A veure, sempre es difícil els resums, però dèiem això que Espanya és el tercer país del món amb més consum de prostitució. Esteu parlant d'una època molt concreta, d'una Espanya de, podríem dir, de finals dels 90, principis dels 2000, on hi havia grans prostívols, encara hi són, potser no d'aquella manera, però encara existeixen, ¿Quina idea tu tenies de la prostitució abans de començar amb tota aquesta qüestió? I m'imagino que ha canviat i s'ha remogut molt, no?

Hi ha un tema que és complex aquí, que és que la sèrie realment no aborda el tema de la prostitució en la seva totalitat. O sigui, no entrem en el món de les treballadores sexuals. La sèrie se centra en el tràfic de persones.

Sobretot de dones, perquè diem persones,

però són totes dones. Exacte, se centra en la trata sexual, diguéssim que el tràfic amb finalitat d'explotació sexual, majoritàriament són dones, però després hi ha molts tipus de tràfic de persones, amb finalitat d'explotació laboral, als camps, a la indústria càrnica, també als supermercats, o sigui, bueno, que hi ha tota una problemàtica molt gran. Llavors, T'ho dic per contextualitzar la meva resposta, que realment la sèrie no és que m'hagi canviat la meva visió de la prostitució, perquè la sèrie no se centra en la prostitució, se centra en el tràfic, que és una part, la prostitució és vasta i complexa. Sí que arrel de la sèrie, com que jo em volia informar, jo sí que he llegit molt sobre prostitució, he llegit sobre el treball sexual, he llegit sobre el debat legislatiu, que queda fora de la sèrie totalment, perquè no estem parlant d'això, però.

I que és d'això, del tràfic de persones, que són noies que moltes vegades les van a buscar als països d'origen, aquí veiem que venen de Colòmbia, de Paraguay, però segurament això podríem traslladar a altres llocs d'Europa, i que són un negoci que van fer unes persones, uns homes sobretot, que podrien ser els nostres veïns.

Això és el que més impacta. Això és el que més m'impacta a mi també. O sigui, sobre el que més he reflexionat és sobre el proxenatisme. Són aquests homes que a través del cos d'un altre fan un negoci amb uns beneficis brutals perquè bàsicament aquestes dones que són supervivents de trata, bueno, víctimes en un primer moment, supervivents si poden sortir-se'n, treballant en condicions d'esclavitud. Llavors, clar, el benefici és total per aquests homes que, a més a més, fan una activitat que és un crim sostingut en el temps totalment recolzat per un sistema.

Sí, sí, perquè aquí podríem dir que hi ha la policia que intenta ficar-se però no pot acabar de canviar com funciona tot i que a vegades tampoc no té una mirada que és la que esperaríem de la policia. És a dir, la policia també s'ha

fet per persones. Exacte, sí, la policia són persones, la judicatura són persones i després hi ha un sistema. I després hi ha un sistema. I en els anys aquests que expliquem, entre el 99 i el 2005, és que el delicte de tràfic de persones no existia, no va ser fins al 2010. I llavors era molt impactant quan ens explicaven, bueno, la Isa i l'Edu ja van fer una investigació prèvia i ens ho explicaven després al reste de l'equip, i vam poder parlar també amb la policia de l'Eucrif, que en aquells anys el que feien, bé, el dia d'avui també ho fan, però és igual, concentrant-nos en el nostre, en aquells anys perseguien a persones que estiguessin en situació irregular, o sigui, el que feien és criminalitzar la immigració sense parar-se a pensar que aquelles persones a qui estaven portant. Als CIEs i després a ser deportades eren potser víctimes d'alguna cosa més gran. Llavors era impossible ajudar aquesta gent a sortir d'aquesta roda. A dia d'avui segueix sent molt complexa. Sí que vaig tenir l'oportunitat de parlar amb una jutge que porta molts casos d'aquests i que deia que hi ha més formació, hi ha el delicte de tràfic. Hi ha més consciència, però tot, com que som persones, depèn de cadascú una mica.

I també sembla que hi ha molta mala informació. Aquestes dones venen aquí molt enganyades. No s'imaginen el que es trobaran. Venen amb una promesa moltes vegades de vindràs aquí, sí, potser sí, que treballaràs en un bar, portaràs copes, però quan et cansis podràs tornar al teu país o quan hagis pagat el deute que t'hem deixat per, no sé per ajudar la teva família d'allà, tranquil·la, que podràs tornar quan vulguis. I quan venen aquí veuen que no poden tornar, no?

Sí, i el que també em va semblar molt interessant, que ens explicaven algunes d'elles, sí que hem parlat amb diferents supervivents i algunes ens explicaven que realment arribaven enganyades, d'Espanya hi ha feina, pots treballar a cambrera, es mouen molts diners això en la restauració i el que sigui. I després les venien a proxenetes i les prostituïen. Sí que hi ha moltes, per això que ens explicaven, que és el cas de la nostra protagonista, que sí que decideixen anar a Espanya a treballar en la prostitució. I és una decisió per necessitat, per circumstàncies, pel que sigui, però que elles sí que estan disposades a venir aquí a treballar això per poder enviar diners a la seva família. Però que després un cop aquí, el tema, l'engany, són les condicions laborals. No s'imaginen el que els passarà, no? No, clar, no s'imaginen que aquells diners que estan guanyant amb el seu cos no són per elles, que són per un altre, que no poden enviar diners a la família, que si hi ha una situació de necessitat extrema tampoc poden estar allà físicament per ajudar amb el que sigui, amb una malaltia d'un familiar, amb el que sigui. Llavors, bueno, és que són dones que ho perden tot, perden poder estar amb els seus éssers estimats i perden la capacitat de llibertat i econòmica.

La dignitat i la salut, ja ho veurem. Això haurà de veure la gent al Castillo, aquesta sèrie de Movistar que es va estrenar ahir i que algunes ja hem vist i ens ha frapat. Avui és divendres, ja ho sabeu, que sempre convidem una de les dones que admirem d'aquest país i els hi posem música. Avui aquesta dona ha de tenir tanta feina que no ens ha passat la llista de cançons. Ara la castigarem, però ens l'ha passat una amiga seva.

I had the answers to everything But now I know That life doesn't always go. I'm not a girl.

I'm not a girl, not yet a woman. Aquesta cançó de la Britney Spears que un moixonet, un ocellet amic teu, amiga teva, ens ha passat com una de les teves cançons importants. No serà la Clara Aguilar. Pot ser, ni ho desmenteixo ni ho. Què et sembla que t'hagi posat aquesta cançó?

On la tens marcada, aquesta cançó? O sigui, aquesta cançó veig a la Carla Linares, actriu molt amiga, pujada en una cadira, cantant això a la primera obra de teatre que vam fer, que es deia Laix i llores, que vam estrenar a la Beckett, en el marc dels Malnascuts, quan començàvem. A part, jo soc molt fan de la Britney Spears, ho he estat sempre, però. Ara fa molta pena, però segueixo sent fan de la Britney Spears. I em porta molt bons records, la veritat.

Aquesta cançó d'aquesta dona, la Britney Spears, a veure, sense. Podria ser una protagonista d'aquesta història, perquè també té alguna cosa de nina trencada.

Sí, sí, sí. O sigui, la manera O sigui, clar, no, res a veure, perquè era com una gàbia daurada, no? És una altra cosa, però. Però sí que la seva història. És que a mi em trenca el cor quan veus entrevistes d'ella de quan estava en el seu moment àlgid. És molt fort, les coses que li feien, li preguntaven, l'assetjament, el que va estar sotmesa, és molt fort. I a més era una tia com molt amb els peus a terra i que contestava a les entrevistes amb molt A més tenia com una veu així molt que era molt jove, però tenia caràcter i molt assertiva. I l'escoltes a entrevistes ara i dius, ostres, realment? Sí que hi ha algo que s'ha anat, no?

Caràcter, assertivitat, ara parlàvem de Britney Spears, però clar, per dirigir també una sèrie com aquesta, quan hi ha, per exemple, actors com Raúl Arevalo, que és ja O sigui, no és que sigui vell, però ja és un veterà, en realitat. No li agradarà, no li agradarà. No li agradarà. Però a més s'ha engreixat 20 quilos per fer el castillo, s'ha rapat el cabell, està irreconeixible. Jo vaig pensar que era un coixí. Em pensava que no s'havia engreixat els 20 quilos, perquè pensava, com s'ho ha fet això aquest noi? Diu que menja dònuts i hamburgueses, velles i monar, revista. Però vaja, que ha fet una feina molt important com de transformació. Com ha estat per tu? M'interessa el tema de l'autoritat, perquè crec que les dones, aquí tenim un tema, com estem a les dones i als dies, ja sabeu que sempre preguntem per coses aquestes, tenim un tema amb això de l'autoritat. Ens costa a vegades dir això ho has de fer, ens costa trobar aquest punt. Això ho has anat guanyant amb el temps? T'hi has hagut de posar per força? Encara t'hi baralles?

Encara m'hi barallo, però no, he de dir que, en defensa meva, no perquè jo. Que encara costa d'entendre. És una mica fort. De fet, anava a dir, amb els actors no em passa gens, gens. O sigui, de fet, el Castillo, a part del Raúl Arevalo, jo tenia escenes amb 10, 12 tios de més de 40 anys. Bueno, hi ha actors catalans meravellosos, també a la llista. Increïble, Xavier Saez, el Marc Rodríguez. Sí, sí, són meravellosos. Marc Rodríguez, és que. No, no, molt increïbles. Amb els actors no tens problema. No, no, o sigui, amb els actors hi havia un respecte absolut. També és veritat que jo em sento molt segura treballant amb els actors, és una cosa que m'agrada moltíssim, m'agrada jugar i va ser un intercanvi molt guai, molt satisfactori i tot. Amb tot l'equip també, el que sí que passa, que jo me n'adono i que segueix passant, és que jo entro al set i estic contenta perquè és una feina que m'encanta fer, m'agrada parlar amb la gent, conviurem molts mesos, tinc ganes de conèixer la gent dels diferents departaments, em paro durant el cafè a parlar, si tinc temps, amb algú, el que sigui. I a vegades sí que passa que jo sento que el lideratge des d'un lloc horitzontal, el que dius, ei, porfa, fem això, que necessito veure tal i qual, ostres, quan no ve des d'un lloc d'algú que et fa por. Que t'imposen respecte perquè no saps per on et sortirà, és algú que té bon rotllo, tal i qual, a vegades costa una mica. I no és per la meva inseguretat del que jo estic demanant, jo sé el que vull. És per una qüestió formal que les coses han canviat, però a vegades. Aquesta cosa de ens posem ferms, ens concentrem, estem alerta, només passa quan hi ha una mica de por i em sembla super tòxic això.

De fet, ara t'anava a dir que el ser querido de Sorogoyen parla molt d'això, d'aquesta autoritat, a vegades d'aquesta altra manera diferent de manar i és el que el que sobta de la pel·lícula que estem en un moment que sembla que ja no s'accepta i que jo crec que ha canviat tota la qüestió de les jerarquies i l'autoritat en el món del cine però pel que tu dius potser no ha canviat tant i encara hi ha algú que li agrada que el cridin

és una cosa crec que una mica com inconscient però sí que m'he trobat a vegades. I crec que també té a veure, i això, mira, que amb altres coses no ho dic, però en aquest sentit té a veure amb el fet de ser dona. O sigui, té a veure, perquè jo tinc amics que també dirigeixen des del bon rotllo, però. Hi ha una cosa que ja es pressuposa a una autoritat. I jo crec que és una cosa que hem de tenir consciència. Jo no sempre estic en la posició de responsabilitat màxima, no sempre estic dirigint, a vegades estic com a actriu. També he tingut la sort de fer d'escriptor el curt d'un amic meu, del Pol Rebaque. Vull dir que jo quan estic en una posició on estic rebent ordres perquè vaig a favor de la història d'algú altre, Em concentro molt en respectar l'autoritat de qui sigui que tinc davant, sigui la que sigui la forma que té aquesta autoritat, perquè és que si no, des dels que estem a sota estem perpetrant una cosa de la que després ens queixem. Ho dic també per tenir una consciència col·lectiva, no depèn només del que està dalt, depèn de tots nosaltres de. Això ho diem molt també en qüestions interpretatives, quan treballes amb els actors un personatge té poder quan els altres li donen, llavors és responsabilitat també de tots de donar-li el poder a la gent que et tracta bé per això

moltes vegades t'agrada estar als dos papers de l'AU que dirigint com a criatura i fent d'actriu, dius així no m'he de parellar amb ningú, la raó la tinc jo bueno

no pensis que tu estalvies no, no. No, no, m'agrada estar en tots els papers perquè quan realment jo em prenc molt en serió les coses, potser a vegades massa, i quan dirigeixo m'agrada estar en tots els detalls, m'agrada, m'encanta totes les capes que té el cine per poder perfeccionar-ho tot i. Soc molt bona estudiant en aquest sentit i llavors és un desgast molt fort. Jo ara porto tot aquest any treballant moltíssimes hores al dia, caps de setmana inclòs.

Deies allò abans de la salut, que hi ha hagut moments difícils. Ara es parla molt de salut mental i de com ens hem de cuidar en aquest sentit. Creus que també és un accident natural pendent quan tens moltes ganes de fer coses i estàs en el món del cine? Sí.

Sí, a veure, en el meu cas, he de dir, per ser justa, que també és una qüestió meva, eh? És a dir, que jo he treballat amb una productora on hi ha hagut unes molt bones condicions i molt bon tracte humà i tot, el que passa és que l'autoexigència a vegades et porta. Aquí està molt amunt, eh? Clar, arribar a casa després de rodar i revisar no sé què, rellemar no sé quantes, acabar les tantes o al fin de voler dir vull repassar no sé què, vull canviar no sé quantos, vull dir que. Aquí hay una mica de Elena Martín Jiménez. Sí, Antonio Almea Culpa.

¿Por qué no lo hago para ti? ¿Por qué no lo hago para ti? ¿Por qué no lo haces para mí? Cuando todo lo que hago es para ti. They wanna see us, wanna see us alone They wanna see us, wanna see us apart They wanna see us, wanna see us alone.

FKA Twigs no sé si ho dic bé és una altra de les cançons que ha triat la teva amiga per tu que això m'agrada molt, això és nou en aquest programa m'agrada perquè ho he d'anar interpretant en què creus que estava pensant aquí? aquesta cançó parla una mica de veures. I de veure's a una mateixa sent actriu teniu molta pressió per això si us heu de veure tota l'estona en el mirall com portes aquesta part de no només de la pressió estètica externa sinó també aquesta exigència de la que parlàvem abans Elena Martín Jiménez s'està mirant si li ha sortit una arruga a l'ull esquerre.

O què? Per sort, no gaire, la veritat. O sigui, a veure, mentiria si et dic que no m'importa el meu aspecte físic. O sigui, no sé, no em salvo d'això, no estic per sobre de res. No, no. O sigui, clar, que em miro i m'agrada veure'm bé. Quan em veig pitjor és quan estic cansada, la veritat. Però no és una cosa que, per sort, pel meu recorregut no sento que jo tingui més feina si em punxo algú a la cara, segurament al contrari, o sigui, el tipus de projectes que faig jo trobo que és molt més difícil quan estàs en un circuit diferent i tu també t'han encasillat en un perfil de noia jove, seductora, molt atractiva, o sigui. Crec que a mi per sort quan pensen en mi per un paper pensen en altres coses i m'he salvat una mica d'això la veritat.

De tota manera comenceu a ser una mica excepcionals les que no us toqueu la cara pràcticament. Em sembla que amb la Victoria Luengo o algú deia és que ara comencem a ser minoria. Ho hem parlat una mica

amb la Victoria també i amb la Clara Segura també ho hem parlat molt. Sí, és fort perquè hi ha una cosa que passa que és que d'alguna manera, això m'impressiona molt, que pot canviar la manera d'actuar, pot canviar una mica el registre interpretatiu, no? És diferent quan la teva cara es mou de forma inconscient que quan no pots fer microexpressions que se't perden, no? Aquesta cosa que moltes actrius que ja s'han tensat una mica la pell i s'han fet els rellenos, que no sé com es diu tècnicament. Farcits, farcits de caralons. Farcits de caralons. Que clar, la interpretació és molt més a través de la mirada. És molt diferent. També és veritat que jo soc molt expressiva i normalment més aviat m'han de dir vigila, cau, frenes molt els ulls, perquè a la vida real parlo així.

Escolta, aquesta cançó i també moltes cançons de la FK2X parlen de sexualitat. La sexualitat és un tema que no sabem com està atrevessant la teva història, perquè vas començar com a actriu a Suc de Síndria, després et van veure a Creatura plantejant-te. Tota aquesta educació que hem rebut les nenes i també, vaja, la protagonista, però hi eren moltes allà, era una cosa molt generacional, les relacions de parella, ara estàs amb el Castillo i també estem parlant de sexualitat, sexualitat des d'un altre punt, però al final sexualitat, les dones com un lloc d'intercanvi el cos de la dona. Com ho transites tot això? És a dir, com ho has viscut també com a dona, no només com a autora?

Doncs, ara estava pensant que és molt fort que fa molts anys, quan estava a l'Eòlia, me'n recordo que una classe d'interpretació a l'escola de teatre. Ara no me'n recordo amb qui va ser però que algú ens preguntó una professora crec que ens va preguntar que teníem ganes de treballar aquell any que no haguéssim fet que sortia la nostra zona de confort per elles saber-ho i quan repartís les escenes perquè cadascú fes una teniu en compte i jo me'n recordo que no vaig dir, perquè en aquell moment potser tampoc tenia les paraules, no vaig dir sexualitat, però sí que vaig dir que tenia ganes de fer algun personatge seductor, perquè com que jo moltes vegades se me'n va l'energia per la boca, soc més mental, m'encanta comunicar i tal i qual, doncs sempre sentia que donaran personatges com. No sé, com que són molt verbals i que no treballava gaire la connexió amb el cos, la sensualitat, que és una energia superpoderosa, no? I dic, ostres, en quin moment vaig demanar jo això? Perquè de sobres. És una mica com allò de Santa Teresa,

no? Que hi ha més plors per les pregàries ateses

que per les no ateses, una mica. Això, això, això. Però bueno, no, jo, la veritat és que. Per mi, per exemple, la meva feina com a actriu a Suc de Síndria va ser molt reveladora, em va ajudar molt després a pensar criatura, i és una energia i una investigació que separo molt del castelló, tot i que entenc, i sí que hi ha un aprenentatge i unes reflexions.

Podríem dir que tu has parlat de desig, i ara estem parlant justament del no desig, de la falta de desig, d'estar fent una cosa en contra de la teva voluntat, però que la sexualitat està ocupant un espai molt gran.

Sí. Sí, sí. No, hi ha moltes coses de criatura que sí que m'han servit de. Per exemple, sense ànim de fer espòilers, bueno, és igual, ens ho hem preguntat en moltes entrevistes, és igual. Les escenes de sexe, que n'hi ha dos, en una sèrie sobre la trata sexual, només hi ha dues escenes de sexe.

No, i a més, hem de dir una cosa molt important, que és que la mirada, que és una cosa, crec, valuosa de la sèrie, és que està a partir dels homes, que no ho hem vist mai, això. Això és el que anava. Sí, són els clients els que veiem i com es mostren els clients,

no estem tornant a mirar la dona o com es comporta la dona. Sí, aquesta idea els hi vaig proposar a l'Aïssa i a l'Edu i va ser fruit d'una reflexió que potser no hagués fet si no hagués fet creatura. He estat molt de temps pensant en com representar. El cos de les dones, com representar la violència contra les dones, és una sèrie sobre la trata, o sigui, és una sèrie sobre la violència, també. Llavors, d'aquí va venir la idea de dir, no vull tornar a veure una dona patint, incidir, amb la càmera sobre ella i a més a més és molt difícil no erotitzar un moment d'aquests perquè és molt difícil perquè tenim una herència molt gran d'imatges en la història del cine. No, i perquè hi ha molt bé el de jor al cap, eh? Clar, clar.

És a dir, i ens falta mirar el món des d'un altre punt. Expliqueu, per exemple, a la sèrie aquell primer moment del primer dia d'una prostituta quan no ho ha fet mai, això. Clar, clar.

Sí, aquí, perdó, jo estic molt passada amb això perquè és tan delicat políticament que insisteixo perquè si no també podem anar a la contra d'algunes lluites que s'estan duent molt bé a terme. És el primer dia d'una víctima de trata, que és molt concret perquè ella li han promès, una d'aquestes condicions que no es compleixen és que ella li prometen que pot escollir clients. Ella ho pregunta a la primera reunió que té amb el captador a Colòmbia. Ella diu. Que podrà escollir clients i que ella decidirà i farà i desfarà. Exacte. I ella arriba amb aquestes condicions que s'hi ha acceptat. I ella estava nuda. Estava nuda. Clar, i un cop allà, en l'escena abans d'aquesta. Bueno, tota l'escena de la primera nit de la Clàudia, el suizo li diu. En España somos feos, señora. Así que póngase a trabajar. O sigui, que no li està permetent aquesta llibertat que li havien promès. De triar. Llavors, davant d'aquesta situació de violència, jo dic, no vull veure'l amb ella a patir. Prefereixo mirar-lo amb ell i preguntar-li indirectament amb la càmera, tu no t'estàs donant compte que tens una persona al davant que no vol, ja sé que tu no saps específicament que és víctima de trata, però t'estàs adonant humanament que té por, que hi ha una dissociació, que no vol estar allà, o sigui.

És una història que al final també parla de l'educació sexual d'aquest país, al Castillo de com estem igual d'educats malament homes i dones aquí es posa l'èmfasi amb els homes però també és una cosa que jo crec que ja som una generació que ens hem adonat i hem tingut la conversa sobre que tenim molt mala sexualitat i ens ha costat molt trobar el nostre lloc i encara no el trobem perquè no sé si tens aquesta sensació que encara estem trobant la nostra manera d'entendre'ns.

Sí, l'estem trobant o l'estem buscant perquè crec que encara està lluny de ser trobada, vull dir, més enllà dels espais íntims, que potser a Creatura abordava més el tema dels espais íntims, de com pots tu mateixa reconciliar-te amb l'educació que has viscut i com pots o no pots compartir-ho amb la teva parella. En aquest cas sí que hi ha com és que és un bloqueig sistèmic o sigui, és que a més a més inclús el que també explica la sèrie jo crec és que el propi mecanisme del proxenatisme i del negoci de la trata que està tan ben organitzat que mou tants diners impedeix inclús trobar la bona manera de fer un treball sexual. Sota aquest mecanisme d'explotació és molt difícil també trobar un marc en el que sí que ens podríem imaginar una possibilitat on el treball sexual fos un espai saludable és molt difícil quan hi ha aquests voltors exprimint éssers humans amb els que conviuen. No, perquè aquests homes de la sèrie viuen en aquest cas i conviuen el dia a dia amb aquestes dones a les que estan.

La història és que són fets reals, no us ho he inventat. Tot això surt d'una novel·la, prèviament, d'un proxeneta que es feia dir El Músico, si no ho tinc mal entès, i és una història real d'una periodista, Mabel Lozano, que va fent moltes entrevistes i que estem parlant no d'una invenció d'Helena Jiménez i Isabel Peña sinó de molta gent treballant allà.

Sí, o sigui, la sèrie, o sigui, el proxeneta de la Mabel va ser una font de documentació, sobretot una font de documentació molt valiosa per la Issa i per l'Edu, perquè és un testimoni en primera persona d'un proxeneta i traficant de persones que va estar condemnat per tràfic de persones, que. En un acte de no sé què decideix explicar en un moment donat tota la seva pròpia estructura empresarial diguéssim i el llibre recull això el seu testimoni en primera persona totalment mancat de pudor i clar, és molt fort llegir-lo després la sèrie complementa o sigui, la sèrie és una ficció basada en una documentació super rigorosa que han fet la Issa i l'Edu. Però complementa la mirada d'un proxeneta, que no és el músico, és un nou proxeneta inventat, amb la de la perspectiva dels policies, que anaven més perduts que jo que sé què, i de la Clàudia, que és una dona que ve des de Colòmbia, captada.

Les dones i els dies, pobilles de cuixa forta.

Les reconeixes o què? Ai, que s'ha emocionat. Sí, m'emociona molt, la veritat. És la Laura Weismar, actriu també catalana, que sou molt amigues també, i que aquest és el seu projecte musical. Jo no sabia que tenia un projecte musical, però escolta'm, potser.

El té abandonat perquè, clar, és una superestrella. És una estrella, és una estrella. És Paca de Loreta. De fet, el videoequilibri vam fer amb el Pol Rebaque. Va ser una tarda molt divertida amb la Laura i la seva germana petita, la Sara. Som amigues de l'escola, amb la Laura. Vam començar a fer teatre juntes. Anàvem juntes a l'escola de teatre que he dit abans, a l'Eolia. I m'emociona molt perquè quan va fer aquests temes ella encara s'estava barallant amb la professió d'actriu quan tot el seu entorn estàvem totalment desconcertats perquè és una persona que és un animal escènic. En teatre, davant de la càmera, es menja la càmera d'una manera, és una persona. Bueno, té aquesta gent que no pots no mirar quan entra en una habitació. I estava amb tots els amics i amigues pensant, però com és la indústria que la Laura no treballa? Què està passant? I m'emociona perquè és difícil quedar amb ella perquè no para de rodar.

I és brutal. Se n'han adonat. No erau només vosaltres. No, no, no. Les amigues, tu sempre dius que són molt importants per tu. Sí. Que són la base del tot.

Sí. Mira, parlant de salut mental, crec que les amigues són A mi són el que em dona un sentit, una casa.

També ara és un moment important perquè crec que el fet que hi hagi tantes dones dirigint està canviant també com expliquem les històries en el cas del Castelló jo crec que és molt clar fa anys no hauríem fet aquesta aquesta sèrie i segurament hauríem creat una èpica del poder Bueno,

sí que és el que s'ha fet Sí, és el que s'ha fet sempre Sí, jo crec que per suposat el feminisme ha canviat la perspectiva moltíssim. I està allà lluitant per seguir-la canviant, estem totes intentant remar, perquè, no sé, a mi m'emociona també que la sèrie l'ha escrit la Isabel Peña, però també l'Eduardo Villanueva. Vols dir que els homes també estan canviant gràcies a moltes altres dones, eh? Sí, sí, jo crec que, no sé, totes les converses que hem tingut amb l'Edu, de fet, l'Edu era el més, no sé, com que moltes converses que teníem que ens preguntàvem això, quin és el rol d'aquest client que no se n'adona si té davant una supervivent o algú que ho fa voluntàriament. L'Edu volia creure en la possibilitat de créixer i aprendre i fer-ho millor. La Isa i jo érem molt més pessimistes i era molt important tenir la seva figura allà. Per mi hi ha hagut una part també molt reparadora de dir que ho estem fent juntes i hi ha un home hetero entre nosaltres que està igual de. Bueno, més implicat que jo perquè la sèrie la creaté.

De fet, jo aquests dies que he estat veient la sèrie parlava amb amics meus i em deia, és que a mi em parles d'aquest món i no ho entenc perquè no tinc cap amic que vagi de prostitutes. Però el fet és que els números canten, em sembla que és un pin per cent dels espanyols que.

No em voldria equivocar amb els números perquè també van canviant i ara la veritat, sincerament, no ho sé. No, no, no, però. Però sí, sí,

que hi ha un consum molt elevat. I llavors em sembla que estem amb dicotomies, no? No entenem, sembla que és un món que està separat d'un altre, però tenim molts veïns, molts amics, molta gent que coneixem, que segur que això ha participat, potser sense voler-ho, d'aquest tràfic de persones que dèiem, no? Sense dubte,

hi haurà molts homes que han participat sense voler-ho en aquest tràfic de persones i altres homes que hauran. Sense ser-ne conscients. Sense ser-ne conscients i altres que hauran participat sent-ne conscients o intuint-ho i ignorant-ho, això.

O mirant cap a una altra banda, no? Exacte. Estàs. Jo no sé si es pot dir això, jo em llenço, però estàs preparant una peli, també, amb la Irene Moray. Estem rodant una peli amb la Irene Moraes. Sí, sí, sí. Es pot explicar alguna cosa? Em sembla que hi ha alguna cosa de nòvios maltractadors. M'han fet un titular. Ostres!

No sé, tu saps O de nòvios tòxics, no sé, eh? La veritat és que no voldria jo ficar la pota. D'acord. No et sembla que vagi per aquí, eh? Ah, tu vas d'actriu. Clar, jo soc actriu a la peli i llavors jo no puc ser jo la que desveli alguna cosa que no s'hagi explicat. El que sí que crec que se sap és que la pelicula es diu Pell de Foca, la dirigeix la Irene Moray, l'ha escrit també la Irene Moray. I com és això de treballar amb una amiga? Una festa major. Sí, a part de treballar amb una amiga, és que. Ella té un univers molt particular i molt divertit, alhora molt profund, perquè la pel·lícula té una cosa freaky però també té una cosa molt profunda i també té una part trista i una part molt vella, molt bonica. Irene és fotògrafa també i té un imaginari visual molt bonic i molt delicat. I per mi està sent superguai, estic amb la Clara Sanz, que ella és la protagonista, jo soc la coprotagonista, i està sent molt guai, la veritat. Demà rodo, aquests dies estem.

Ja veig que tens molta feina per això no he pogut triar les cançons té una explicació de tot això va, últim tema d'avui.

Abans que parlàvem d'operacions, Cher se n'ha fet unes miquetes, unes miquetes, però escolta'm, ens agrada, ens agrada.

Ens agrada, ens agrada. Ens agrada aquesta dona. És que la Clara és molt cabrona.

Aquesta cançó, en què ens hem d'imaginar amb aquesta cançó? És que no és la cançó, és la Cher.

Estàs obsessionada amb la Cher. O sigui, va ser una obsessió adquirida perquè quan vaig començar a treballar com a actriu en cine, perquè en teatre no m'ho havia dit ningú, de cop em va començar a dir que m'hi assemblava a la Cher abans de les operacions. Sí, sí, absolutament. I llavors jo vaig començar a. No era tan fan de la seva música abans perquè no em va pillar per generació. I llavors vaig començar a obsessionar-me.

De dir, parlaré igual, em moure igual. Escolta, véns avui amb una samarreta de Baixem els Lloguers, de Sindicat de Llogateres. Ja veig que estàs per les causes justes. Sota avall, podríem dir, el tràfic de persones. Baixem els lloguers és difícil és a dir, és necessari ser actriu i parlar en veu alta de tot això que ens ocupa, és a dir, es pot ser actriu i estar mirant cap a una altra

banda cadascú pot fer el que vulgui i el que pugui, a mi em passa que jo voldria. O sigui, que hem estrenat la sèrie en una setmana clau políticament i que la meva manera de poder estar a tot arreu i de sentir-me partícip d'un moviment que a mi m'està omplint el cor i m'està donant esperança en la política que crec que és una cosa que ens feia molta falta. És aquesta, és ara mateix a través de les xarxes, a través de poder donar altaveu. Hi ha moltes ganes de sortir als carrers, la veritat, moltíssimes, perquè estem en una situació molt, molt delicada i necessitem tenir una esperança de futur. I perquè les actrius també necessiten un sostre. Sí, sí, les actrius necessiten un sostre. Moltes actrius. Estar en una situació molt precaritzada perquè el treball actriu, com ja se sap, perquè ja és quasi un cliché, però quan treballes molt et va molt bé, però el normal és treballar poc i viure I amb aquests preus de lliure és impossible. És impossible, és impossible. A més a més, normalment has de mudar a les grans ciutats perquè és on hi ha tots els càstings, on hi ha les plataformes també d'avui, Barcelona, Madrid I és molt difícil sostenir-ho.

Doncs Elena Martín Jimeno felicitats per aquest El Castillo l'heu de veure de veritat no tinc promo no m'ha passat uns calerons però aneu a veure-la perquè de veritat que val molt molt la pena moltíssimes gràcies nosaltres ho deixem aquí l'equip de les dones i els dies tornarem dilluns dilluns és festa però nosaltres no en fem mai perquè sempre ens agrada estar al vostre costat això serà a les 11 de la nit com cada dia Catalunya Ràdio bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT