L'avís dels directors: "Qualsevol avaluació externa és bona per al sistema educatiu"

El Catalunya Nit comencem a mirar cap a demà. Demà hi ha convocada una cimera amb els grups parlamentaris en la qual el president Salvador Illa intentarà cosir un pacte de país sobre educació. I ho farà amb una proposta sota el braç que ja ha llançat avui. Tornar als bàsics de l'educació. Així ho ha dit la consellera Niubo.

Plantegem un retorn urgent. A l'essència de l'aprenentatge, un back to basics. I aquells bàsics no són altres que recuperar la importància i la centralitat de l'escriptura, de l'ensenyament sistemàtic de l'ortografia, del treball de l'oralitat, de la disponibilitat de materials escrits, de referències tables, estem parlant de llibres. Tots ells aspectes que han anat perdent pes en el nostre sistema

educatiu en els últims anys. Aquest Back to Basics vol dir, ara ho sentíem a grans trets, recuperar el paper, el llapis, el bolígraf, lecturar-se en veu alta, preparar exposicions, debats, recuperar els hàbits d'agafar apunts, fer esquemes, treballs escrits a mà, dictats per millorar l'ortografia. Bé, és un plantejament tan bàsic que ens obliga a preguntar-nos què és el que s'està fent realment a les aules actualment. Saludem Jordi Satorra, president d'AXIA i director de l'Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona. Bona nit, Jordi. Hola, bona nit. ¿Que no s'està fent tot això a les escoles i als instituts?

Jo crec que sí, que la majoria de les coses s'està fent, el que passa és que s'està fent amb unes condicions més precàries del que tots voldríem perquè això s'anés endavant. I si vols puc posar un exemple, amb l'alumne, per exemple, el primer tercer ESO es van reduir en cinc hores, les hores de llengua. I, per tant, si no tenim el temps per fer les coses, un document que són moltes recomanacions que estan molt bé perquè al final reforça coses, té tres pàgines de bibliografia sobre sobre recerca feta i no sé si això és el que necessitem exactament però vaja, en tot cas, tot el que sigui dir que hem de reforçar coses que són essencialment bàsiques i que s'estan més o menys fent. Però sí que també saps que veníem d'una època, sobretot d'uns anys, que tanta innovació havia provocat una mica com de pèrdua de la brúixola. Hi havia alguns determinats centres que estaven fent una innovació per la innovació i això possiblement els hi pot anar bé com una mena de recordatori que hem d'intentar aconseguir allò essencial, que els alumnes entenguin el que llegeixen. Clar,

és que plantejat d'aquesta manera, algú pot arribar a pensar "és que no hi ha llibres de text a les aules". Què passa? És a dir, com funciona el sistema? Jo crec que és interessant, Jordi, potser ens ho pots explicar, com és possible que hi hagi escoles que no tinguin llibres de text perquè van amb plantejament més digital o amb fitxes que fan els propis centres i d'altres que sí que tenen llibres de text. No hi ha un, diríem, un pla més o menys transversal per a tots els centres?

No, el que tenim nosaltres és un principi d'autonomia de centre. Això té coses bones i coses dolentes. El principi d'autonomia de centre et diu que tu has d'aconseguir un objectiu final, que és l'assoliment de les competències de les alumnes, que es determinen els resultats, que siguin les notes finals de C, de quart, de l'ESO, el que sigui, i això és el que s'hauria de detectar si algun centre no. Quina metodologia estan emplant, quines mancances té. Aquesta part no sabem si s'ha fet o no s'ha fet aquest seguiment, aquesta contrastació de si això funcionaria bé o malament. I llavors, quan partim d'un model que pivota sobre l'autonomia de centre, doncs cada director, vinculat al seu projecte de direcció, que s'emmiralla en un PEC, i que l'aprovi a la comunitat educativa corresponent, és el que determina la millor manera d'actuar. Per tant, podem tenir centres. En el meu cas, per exemple, no he deixat ni que entressin els ordinadors al centre educatiu, tal com agafaven els alumnes, els els donàvem, és a dir, això ho guardeu a casa i treballareu a casa. És una decisió, algú l'ha de decidir, en aquest cas és el. Del director que decide aquestes funcions. O bé, de les hores de capacitat autònoma, que ara ens diuen que podrem fer servir per qüestions més bàsiques, En el meu cas, quan va arribar la reforma, vaig dir que aleshores s'han de tornar on estaven amb funcions bàsiques, que és la llengua i matemàtiques. Evidentment, això depèn de les decisions de cadascú. És curiós perquè el que hauríem de fer és garantir que aquesta autonomia al final ha de aconseguir uns bons resultats. Si hi ha bons resultats, no cal discutir res. Si no hi ha bons resultats, és quan caldria inserir quina metodologia estàs fent en plan, o què estàs utilitzant, o de quina manera. I perquè no està anant bé. Jo crec que al final l'autonomia té una segona cara, que és la responsabilitat.

Clar, estem parlant d'un sistema que és molt complex i que segurament és molt desconegut, és a dir, les lleis educatives corresponen al govern espanyol, després hi ha aquesta transferència de competències que en el cas de Catalunya es defineix en aquest sistema de donar molta, molta autonomia a cada. I que la direcció de cada centre pugui decidir aspectes tan essencials com el que ens estàs explicant. Qui avalua aquests plans que fa cada centre? En el teu cas deies més conservador des del punt de vista de la tecnologia, de no perdre aquests bàsics que ara esclama per. Per recuperar-ho, però hi ha altres centres que han volgut ser més capdavanters en altres aspectes. Quan un director dissenya el full de ruta del seu centre, el que creu que és el millor camí per assolir aquests objectius, després qui li dona el xec? Qui ho avalua? O no hi ha aquesta validació? Aquí és una mica.

Des d'un punt de vista tècnic tens la. El nostre cap jeràrquic seria el director territorial i després el conseller. Nosaltres tenim aquest nivell d'escala. Normalment això no ho executa directament un director territorial, sinó el que fa és que segueix l'inspecció educativa que valori si aquell centre és just o no és just, si està anant. En aquest projecte de direcció que aquest equip directiu, que es fa per un director, ha proposat treballar d'aquesta manera, amb uns indicadors que diu que a quatre anys de vista vol aconseguir aquests objectius, que són percentuals, agafen indicadors diversos, doncs si això no va bé, hauríem de saltar les alarmes i dir què està passant aquí, com és que aquelles voltes no són correctes, o hi ha una desviació, o què s'està fent, o quines propostes d'intervenció s'han de fer urgents perquè hi ha un dèficit. Aquest nivell de saber, aquest control que està passant, més enllà dels números, més enllà de moltes vegades de. D'un control o una supervisió light, per dir-ho així, o molt centrada en xifres, que són molt difícils a vegades de copsar, no ens permeten veure, sobretot, la importància de les avaluacions externes. Digue-li PISA, digue-li les avaluacions censals. Per què? Perquè quan tens una avaluació externa, és l'única manera que et pots mirar en un mirall sense poder dir, m'estic adaptant al mirall. Per tant, qualsevol avaluació externa és bona pel sistema, és bona pel centre educatiu, perquè t'enfrontes en un mirall.

Si això no ho tenim, ara les de Guardesso, per exemple, ja no són censals, són mostrals. Tenim, en canvi, censals, amb una avaluació diagnòstica segona, a paro de secundària. Tot això, crec que no ens acaba de saber. Camí, doncs estem amb això, amb un pall sempre de números, de xifres, que no acaben de ser una conseqüència directa. I aquest crec que és un dèficit del sistema. Per acotar-ho, com seria aquesta avaluació externa? Bé, bàsicament fer unes proves que siguin objectivables, que tu no intervinguis, sinó que vinguin agents externs a fer-te les proves i t'avaluen els teus alumnes. Tu pots pensar que va bé o quina prova fas si mires només els aprovats o sospets quin és l'indicador jo per exemple si puc mirar el meu centre estem per damunt de la mitjana perfecte, però quan jo analitzo quants alumnes tinc de notable o excel·lent veig que estic perdent però depèn del que vulguem avaluar si només volem saber quants en tenim d'aprovats pot ser va i bé si analitzo d'altra manera com està evolucionant el centre on jo crec que hauríem d'estar. Doncs puc creure que hi ha d'incidir, la gràcia d'avaluació és aquesta, la base de direcció és veure quines mancances estic detectant i com, dins els recursos que són finits, els reoriento i faig entendre al claustre també i a la comunitat educativa que aquesta proposta pedagògica és necessària. Pots un exemple també del Mucàs.

Que és Parlem, de reforç d'oralitat. Doncs, bé, ho has de detectar, ho has de veure i has de creure que pots, doncs això, i has de fer canvis estructurals perquè això passi. Però quan fas això vol dir que hi haurà algun professional d'alguna determinada matèria que potser no tindrà fe ni l'any que ve perquè hem prioritzat els recursos, en aquest cas humans, els professors, perquè prioritzem això o altre. I això és la nostra feina, la de les direccions. Detectar, avaluar-nos en les millors maneres possibles i reorientar el centre perquè aquests dèficits que detectem siguin menors. I això hauria de ser el que haurien de tenir més recursos. I la proposta és que el document que ens han passat avui, que té bons dades, a nivell de concreció són molt poques concrecions. És a dir, podem estar més o menys com ara. Malgrat que sigui, com una recomanació, com un horitzó. Caldria, crec, ser més contundent i més tenint en compte els resultats cap on hem d'anar. No crec que sigui el moment de tenir molta laxitud i cal ser més curosos amb això, perquè aquí ens està escapant una mica tot plegat.

Doncs veurem com va demà aquesta cimera. És a nivell polític, però segur que és probable que en surti alguna cosa que us impacti també. A mitjà o llarg termini. En tornarem a parlar. Jordi Satorra, que és president d'Àxia, director de l'Institut Antoni de Martí i Franques de Tarragona, també. Gràcies i bona nit.

Bona nit, moltes gràcies a vosaltres.