L'emoció de dos catalans que van viure els atemptats de l'11S des de Nova York

I avui a l'àgora tampoc ens volem oblidar que fa 25 anys dels atemptats de l'11 de setembre. Quatre avions comercials, recordeu, van ser segrestats per Al Qaeda i utilitzats per atacar les Torres Bessones de Nova York i l'edifici del Pentàgon. Gairebé 3.000 persones van morir en una jornada que va conmocionar el món i que va marcar un abans i un després en la història dels Estats Units. Ho repassem amb Francesc Soler.

This is my right A right given.

Situem-nos un matí qualsevol a Manhattan, Nova York. Milers de persones amunt i avall. Ningú s'imagina que els engranatges de l'atemptat terrorista més greu de la història dels Estats Units s'acaben de posar en funcionament.

Des del vol 11 d'American Airlines, que està enlairat des de Boston, alerten que l'aeronau ha estat segrestada i alguns passatgers apunyalats. Mohamed Atta i quatre terroristes més prenen el control de la nau i la dirigeixen cap a la torre nord del World Trade Center. Són les 8.46 del matí.

El primer impacte provoca un forat monumental als darrers pisos del Gratacel i s'hi desencadena un incendi. Sorpresa, incredulitat i una imatge que mitjans d'arreu del món fan arribar a milions de pantalles de televisió.

I també els oients de Catalunya Ràdio enmig del bolletí de

les 3 de la tarda hora catalana i de les informacions de la diada. Segons una informació d'última hora, un avió s'ha estavellat aquest dimarts al cim d'una de les dues torres del World Trade Center a Nova York, segons indiquen les cadenes de televisió nord-americanes.

Per tant, quan l'atac ja ha captat l'atenció del món sencer, a les 9.03, un Boeing 757 de la United Airlines amb 51 passatgers i 9 tripulants a bord s'estavella contra la segona de les Torres Bessones.

La situació sembla una d'aquestes pel·lícules de fantasia, de terror. Estan evacuant també el Capitoli, és a dir, l'edifici del Congrés.

De la incredulitat es passa el terror. A les 9.05 informen George Bush que la nació més poderosa del món està sota atac. Mitja hora després, els terroristes estabellen un altre avió d'American Airlines amb 53 passatgers i 6 tripulants contra el Pentàgon, seu del Departament de Defensa.

I a Nova York, doncs, la rodalia de les Torres Bessones es converteix en un formiguer de bombers, policies, ambulàncies. Treballen sota una pluja de vidres, objectes i runa que cau dels pisos superiors i un so que simbolitza la desesperació dels que ja han quedat atrapats.

És el so de l'impacte contra el ferm de les persones que salten al buit per fugir de les flames. A les 9.59, tot el món assisteix a l'ensorrament de la Torre Nord. A les 10.28, ho fa la Torre Sud. Poc abans, un altre vol de United amb 33 passatgers a bord i 7 tripulants s'ha estavellat a Pensilvània. Es dirigia al Capitoli i, possiblement, els passatgers van impedir que els terroristes assolissin el seu objectiu.

Avui, els nostres fellow citizens, la nostra manera de viure,

Després d'hores desaparegut per raons de seguretat, George Bush apareix a la nit ja des del despatx oval per posar les bases de la guerra contra el terrorisme que el portarà a atacar primer l'Afganistan i després l'Iraq.

Your wife and children were working on some stage in LA Did you stand there in shock at the sight of that black smoke Rising against that blue sky Did you shout out in anger and fear for your neighbor Or did you just sit down and cry.

I avui al matí de Catalunya Ràdio també ens acompanyen dues persones que els van portar a ser a Nova York aquell 11 de setembre de fa 25 anys. Guillem Alonso, bon dia. Bon dia. I Gemma Sarnuda Canelles, bon dia. Molt bon dia. Com esteu? Bé.

Emocionada d'escoltar aquest reportatge i aquesta cançó preciosa.

Què hi fèieu allà vosaltres fa 25 anys, Guillem?

Doncs jo estava actuant en un teatre, bé, a punt d'actuar en un teatre, perquè jo vaig viure a Nova York als anys 90, soc ballarí de claquer, i estàvem en un espectacle que es diu La vida és ritme de la companyia Camut Band, i estàvem preparant-nos per actuar al New Victory Theatre, que està a Times Square, i justament aquell matí estàvem a la tele, a punt de sortir a fer un directe, Per promocionar l'espectacle, no? Exacte. I com et vas assabentar

que alguna cosa estava passant a les Torres Bessones?

Doncs havíem fet les proves de so i havíem estat preparant-nos per sortir. Estàvem als camerinos esperant que ens cridessin i allà ja hi havia un monitor, una televisió, i vam veure que estaven posant les imatges de les Torres Bessones que havien xocat el primer avió. I vam veure en aquell moment que algú passava i vam veure com xocava el segon avió. Aleshores ens vam venir a buscar els del programa dient que sí, que això estava passant de debò, que es cancelava. Bé, totes les televisions estaven emetint. Lo de les Torres Bessones, evidentment, es va cancelar l'actuació que teníem que fer. I bé, va ser això, i després ja vam sortir al carrer i ens vam trobar tot el panorama.

I tu Gemma, què estaves fent allà?

Mira, jo estava. Bon dia a tothom, primer. Estava fent un curs a Columbia, a la Columbia University, i estava vivint a Harlem, molt a prop de la universitat. En aquell precís moment estava sortint de. Jo no me'n vaig adonar de res, jo estava sortint per anar a córrer per Central Park, i quan sortia del meu apartament em truca el meu amic Michel, francès, però que viu a Barcelona, i em diu. Gemma, ¿estàs bé? I dic, ¿como que estic bé? Pues sí, me voy a correr. Que no, Gemma, no salgas. És a dir, molt fort, em vaig assabentar per ell. I jo en aquell moment no vam poder acabar la conversa, es van tallar les comunicacions, surto al carrer i era un edifici on jo era l'única blanca i tots els meus veïns de dos metres i molt grans i de color, veig tot l'histerisme, m'expliquen el que està passant i. De cop jo no entenia res i no hi havia comunicacions, no podia parlar amb ningú, no podia dir-li a ningú que jo estava bé i estaven amb els transistors al carrer, els meus veïns, intentant entendre i escoltar què estava passant. És com si jo visqués. S'arrigua i hagués passat a les Torres Mafri, si ho situem a Barcelona. Per tant, no estava exactament allà, però bueno, estava molt a prop. I recordo una de les coses més bèsties dels primers minuts, ara estic parlant del primer impacte, que recordo és un silenci absolut,

que això és impossible a Nova York. És que ho dic i m'emociono, eh? Absolut. I escoltar els efesenses i tu acollonida, en plan, hòstia, ara què passarà, no? De cop i volta la ciutat s'apagava, no? Es parava. Silenci, era una cosa brutal, és com. Jo no podia trucar a la meva família per dir, jo estic bé, tranquils, no podia dir res, no podia enviar un mail, no podia dir que no es preocupessin, i evidentment estaven molt preocupats, i jo em sentia en plan, vull fer alguna cosa, una de les coses més bèsties que també. Però això potser ja al cap de dues hores, ara ja estic parlant dels primers moments. Recordo tota la gent al carrer intentant ajudar, en plan. No sé, tinc pomes, dono pomes a algú, saps? Intentant, com un esperit d'unitat molt humà, no? Molt. I de totalment incertesa. Escoltaves els F-16 i clar, tu associes F-16 amb guerra, no? Feia por, clar. I molta por. Jo recordo por com tancar-te a casa, però tampoc no em volia tancar perquè des de casa, com que no podia saber què passava almenys al carrer amb els veïns, amb la ràdio, no sé, m'assabentava d'alguna cosa, però. I després ja a les 24 hores, a les 48, quan ja dius, ostres, això és molt bèstia el que ha passat, això és una guerra mundial. Jo recordo tota aquesta barreja d'incertesa, de silenci, de por, i els F-16,

això se'm va quedar gravat.

I tu, Guillem, quan vas sortir al carrer, què és el que et vas trobar allà?

A veure, això sí que va ser bastant impactant, perquè hi havia tot de cotxes, hi havia alguns cotxes que pujaven pel carrer plens de cendres per sobre, que venien de la zona de les Torres Bessones. Jo estava a Manhattan, més a baix, més a prop de les Torres. Els estudis de televisió estaven. Bé, ara no recordo l'adreça, però per aquella zona de. No downtown, però sí que. Relativament a prop. I aleshores, evidentment, tothom al carrer. Això és com les pel·lícules, saps? Que es posen tots a mirar les botigues d'electrodomèstics que tenen televisions, a mirar les imatges de què és el que està passant. Doncs igual, això igual. I clar, la gent pel carrer, desorientada, buscant comunicar. Contactar amb famílies. En aquell moment jo no tenia mòbil, evidentment. Aleshores, clar, tothom intentant assabentar-se. Al principi no se sabia si era un atac terrorista o què era exactament. I justament jo també estava a Haarlem i la meva parella estava allà, per tant el que vaig fer és anar cap allà. I era molt d'hora pel matí i jo que soc artista i que actuem per la nit, doncs jo m'esperava arribar i trobar-me la meva parella dormint. I estava buit el pis, no hi havia ningú. Per tant, va haver aquell moment de, ostres, on està? I resulta ser que la companyia de pis havia tingut un problema al sui, s'hi havien anat d'urgències, i també es van trobar tota la història anant d'urgències. Però sí que molta desorientació en el sentit que. No sé què passava,

quin era l'abast de la situació. Heu tornat a Nova York, vosaltres, des d'aleshores, Gemma?

Sí, sí, sí, he tornat, i he tornat. I he tornat, i encara més, i voldria tornar, perquè sempre és una cosa que he estimat, però jo crec, no sé si el Guillem estarà d'acord també, però si has viscut això, l'estimes més, no encara?

Però la reconeixeu? O noteu que ha canviat moltíssim, des d'aleshores? Guillem.

Per mi ha canviat bastant. No sé, Guillem, com ho veus tu?

Sí, de fet, és molt estrany no veure les Torres Bessones, perquè és el skyline. L'any de Nova York, no? És aquella imatge que igual que quan tu veus Barcelona està la Sagrada Família, etcètera. Nova York ho associaves una miqueta també amb el perfil de la imatge que es veu de les Torres Bessones, i el fet que no estiguessin allà, doncs, és estrany, perquè era una cosa que ja ho veies a simple vista, era fàcil de trobar-les, i sí que vaig baixar quan vaig tornar a una part que estaven fent com un memorial, i era una mica estrany, sí, la veritat, he de dir que, a part que també jo. Venia de viure als anys 90 i és cert que a Nova York, com a tota la ciutat, s'ha anat canviant. Hi ha coses que tu les assimiles i la nostàlgia que tens de la ciutat està molt relacionada amb una època que després veus que les coses van canviant. Tot i que Nova York és la meva segona casa, perquè és on he viscut més després de Barcelona, Ho associes amb una època, és més nostàlgic, però ara ja, diguem, hi ha coses que ja no les sents igual que abans.

Va canviar, de fet, Nova York i va canviar tot el món. Pel que fa a la seguretat, per exemple, no entendríem el món d'ara sense aquells atemptats i allò que va passar. Guillem i Gemma, gràcies per acompanyar-nos avui també i per compartir el vostre testimoni al matí de Catalunya Ràdio. Fa 25 anys d'aquell atemptat i crec que és significatiu escoltar-vos també per com vau viure-ho des de la ciutat de Nova York. Una abraçada molt gran i bona diada. Gràcies, igualment.