L'entranyable història de la família d'Eloi Vila: una vida a dins l'escola

Tarda de Catalunya Ràdio. I avui farem el cafè caminant per uns carrers que no són estranys per l'Eloi Vila. Quin barri és això? Com es diu aquest barri?

És l'apartat de la Gràcia, som al carrer Call del Portell, tocant el Parguell. Jo vivia al costat, aquí mateix, al carrer Sostres. És a dalt de tot.

Un moment, però l'Eloi Vila no és de Palau Tordera.

És de Barcelona, l'Eloi Vila. Jo visc a Santa Esteve de Palau Tordera des de fa moltíssims anys, però vaig néixer a Barcelona, en aquest barri, i vaig anar a escola en aquest barri. I en una escola molt especial.

Ara entrarem en l'escola, però avui que és primer dia de curs, un dia accidentat, i en parlarem, perquè evidentment la vaga ho ha marcat moltíssim, però tu com recordes els primers dies de curs per aquests carrers que pugen, que baixen, amb el Parc Güell aquí gairebé de jutge

que us anava espiant. Jo tinc uns records màgics d'aquell moment, bàsicament perquè, perquè facis una idea, el pati de l'escola, a més, durant molts anys, va ser el Parc Güell, l'entrada que hi ha per aquesta banda de Gràcia, a la banda del castell. Tu jugaves pel. Sí, sí, jugàvem pel Parguell, amb una entrada franca, sense cap problema, i recordo, doncs això, jugar pilot al parc, fer-hi una pila d'activitats d'escola al parc, el parc que formava part, era com una extensió de l'escola, recordo molt uns jocs florals, que si fèiem els jocs florals de l'escola els fèiem al parc, i recordo això, aquí la baixada de la Glòria, que ara hi ha unes escales mecàniques, és una idea, no?, des de Vallcarca, I aquesta gran pujada, que és la baixada de la glòria, es diu la baixada de la glòria i hi ha escales mecàniques que fa uns anys, quan jo era petit no hi eren, i recordo jugar a pilota i ens caia la pilota fins a baix de tot. Sortir més a compte a comprar-ne una altra, no? Segons com, que anar-la a buscar. Sí, va arribar un punt que ens la van retirar, perquè jo recordo la mare que deia, hòstia, ja en tinc prou de pilota, i ens les empescaven totes, jugàvem a futbol amb un test de plàstic, i tot era, doncs, jugar a pilota i disfrutar i ser feliços.

Primer dia d'escola, avui més d'un milió d'alumnes han tornat a les aules. Primer dia de curs atípic, perquè hi ha hagut aquesta vaga de mestres, de professors, en parlarem, eh?, amb docents i amb famílies, per veure com ho han viscut. Però abans farem un exercici de nostàlgia amb l'Eloi Vila per aquests carrers. A veure aquesta música, si creus que és adient per parlar-ne.

Com és avi que un xionet, puc sentir-lo jo des de tan lluny. Però vaja, aquesta sintonia,

això és en català, que l'havíem sentit sempre. Aquesta sintonia de Heidi en català, que no la tenim potser tan escoltada. Com vam veure la sèrie, era en castellà. Clar, som al davant, ara mateix, del que havia estat l'escola Heidi de Barcelona, que era aquí a tocar del Parc Güell. Què era l'escola Heidi?

L'escola Heidi era una escola de barri, era una escola que l'any 1964 va fundar la meva mare, la Magda Esquerrer, i era una escola molt especial. Això ho dic jo, però també tinc la percepció, després, amb els anys, d'haver parlat molt amb alumnes, exalumnes, mestres. Una escola que neix el 1964 en un moment en ple franquisme, per tant, en un moment en què s'havia de parlar castellà i s'havia d'ensenyar en castellà, i el que feia l'escola era fer un català.

O sigui que tu vas anar. Entre mil altres coses diferents, no? Vas anar amb una escola en un lloc molt privilegiat i amb unes característiques també molt especials, també per aquella època tu hi vas anar ja sortint del franquisme, però vaja, el franquisme havia acabat feia molt poc. Sí, jo neixo el 72,

m'incorporo a l'escola fins a primer de bàsic, que a segon de base, que no recordo exactament, que van marxar amb la família, van marxar, la meva mare va deixar l'escola, i l'escola va continuar, un procés de creixement molt interessant, es va convertir en una cooperativa de pares i mestres, i després va acabar sent una escola pública que ara es diu Turó del Cargol. Hi ha una escola que es deia Heidi, Heidi, perquè la mare m'explicava que quan va quedar el seu somni, i el seu gran projecte de vida era aquest, no?, muntar una escola i fer una escola catalana activa, posant l'alumne, els alumnes al centre de l'educació, una escola que, recordo que sempre deien, no?, que els nens no s'avorreixin, i amb unes idees i uns criteris de naixement que em fa molta gràcia ara, després de recuperar-los un temps després, que bé, recordo que allò, a partir de, somiant el socialisme utòpic, I això feia molta gràcia, però una escola activa, una escola, ja et dic, amb el català, ensenyant en català, en un moment en què estava prohibit, i hem parlat els últims anys tant de desobediència, a mi no se m'acut més desobediència que ensenyar en català quan estava absolutament prohibit. Hi ha una anècdota que he sentit explicar, jo no la vaig viure, que és que a l'escola, com a les escoles de l'època, hi havia un retrat de Franco que s'havia d'estar penjat i a l'escola, evidentment, no el tenien penjat, sinó que el tenien allà amagat per si venia un inspector i s'havia de penjar a corre cuida. Un Franco amagat per si de cas. Un Franco d'emergència. Sí, que el van començar a amagar i que finalment es va amagar definitivament. Deixa'm saludar algú

que també sembla que et coneix molt bé. Irene Vallvé, bona tarda, com estàs? Micròfon, micròfon. Bona tarda. D'entrada, som a la placeta de Montserrat Riera Moreno, mestra, per tant,

qui era aquesta senyora? A veure, quan va marxar Magda, de les mestres més jovenetes que havien entrat aleshores, Va ser la Montserrat Riera, que encara estava estudiant Magisteri. I li van dedicar una placeta aquí just on hi havia l'escola. És que va ser directora durant molts anys i aleshores va morir en 47 anys d'un càncer. I va ser una mestra d'aquelles, bueno, mestra per excel·lència, i vam dir què podem fer per ella, què podem fer, i aquí el 69 era l'escola que. L'edifici on vam estar-hi més anys, perquè aquests altres que hem deixat aquí dalt vam anar a camí d'anar-nos ampliant, no? L'escola era molt petita, llavors van anar incorporant alumnes,

van anar creixent i ocupant espais del barri. No va marxar del barri,

però es va anar movent. Anàvem buscant, no? I aleshores això la Montserrat Riera quan vam poder l'associació de veïns va ser la que va proposar de dedicar-li

un espai a aquesta placeta tu havies estat mestra de l'Eloi tu ja estàs jubilada ara però en el seu dia com era l'Eloi Vila alumna?

l'Eloi Vila era encantador això per començar. Era mogut, era futbolista, però era rialler, amic dels seus amics. Sí, com ara, no? Sí, sí, no ha canviat pas. I era bon estudiant o se li havia d'anar una mica al darrere? Bueno, va, fe fins a segon. Era molt petit. No havia de fer grans treballs, perquè no el podien suspendre.

Era molt amic del seu fill, de l'Oriol, érem companys de classe. Sí, sí. I també un altre company de classe, que potser molta gent coneix, és l'actor l'Adrià Collado, que també les seves germanes van venir a l'escola, l'Agnès i l'Alba.

Ara m'ha assenyalat la Irene aquesta associació

cultural i veïnal. Aquí a la Miranda, quan vam estar aquí nosaltres a la primària, vam poder aconseguir això per parvular-hi. En el qual vam tenir opció de tenir un jardí, podíem fer un pet.

És una zona molt bonica. Vam estar molt bé. Estem parlant molt de l'educació aquests dies, vaja, aquests dies i aquests mesos i aquests anys. Tu Irene has estat professora, mestra, molts anys i per tant has vist una mica evolucionar també aquest sector. Sí, sí, sí. Tu ara quan veus que hi ha tanta pressió sobre els mestres i aquesta sensació que avui potser ja no s'ensenya com abans o potser els alumnes no aprenen com abans, tu en la teva trajectòria vas anar veient que això anava canviant i no sé si anava pitjor?

Jo durant la meva trajectòria vaig estar dintre de tot bastant estable. Veies que la gent hi posava il·lusió, que fèiem nous projectes, que es feien escoles d'estiu perquè les mestres aprenguessin a treballar millor, a compartir-ho i tot això. I després jo no sé què va anar passant, si la gent es va anar apoltronant o. No ho sé, jo crec una mica que la burocràcia. Ha enganxat a tots els mestres i els ha frenat. La burocràcia. Massa burocràcia, massa burocràcia. En el moment actual. És a dir, que fa 30 anys potser

tot era més fàcil de fer que ara?

Sí, sí. Al departament parlaves i nosaltres que teníem, que teníem així, integràvem nanos amb diferents problemes, amb diferents maneres de ser i tot això. Podíem anar a parlar i podíem, dintre de tot, anar aconseguint coses. I ara és que es pica un ferro fred. I els alumnes, creus que han perdut,

no sé si interès, nivell, ganes? Perquè avui, per exemple, ho hem comentat molt als informatius, aquestes xifres de l'informa PISA que deixen l'estat espanyol en una situació molt, molt, molt, molt dolenta.

Sí, home, la societat suposo que ha anat canviant bastant també, perquè això de tenir tantes, tantes coses, de tenir tantes comoditats, l'esforç abans es valorava i ara són petitets que ja diuen, no t'hi matis, i dius, home, a veure si no t'hi has de matar per un treball, no? Vull dir, coses així, no?

Tu, Eloi, has estat pare, per tant has vist amb les teves filles, no sé si tu també tenies la sensació. Ostres, jo, jo, que de la seva edat. Perquè això potser és

una cosa que s'ha dit sempre, de no preneu res. Jo he captat una cosa, perquè, clar, amb tot el procés també d'escolarització dels fills, que ara ja són grans, jo he viscut allò, moltes reunions de pares, i a vegades he tingut la sensació que hi ha aquest allunyament de pares a escola, no? Sí, sí. Aquí el començament d'aquesta escola, quan va néixer l'any 64, l'escola Heidi, jo recordo, i el 64 no hi era, però uns anys després sí, la implicació dels pares. I el creure en l'escola, era un moment. Els pares no qüestionaven el mestre. Els pares no qüestionaven i s'implicaven en tot

allò que passava a l'escola. I s'hi posaven al costat. I avui potser això no passa tant, o els últims anys ha anat canviant una miqueta això? Jo trobo que els miren amb lupa a veure què poden trobar de malament, què poden. No ho sé, és que massa qüestionats, és que no els deixen fer.

Es parla una mica també d'aquesta pèrdua d'autoritat dels mestres i que quan parlem d'autoritat no parlem d'autoritarisme, sinó aquesta. Autoritat i que es basa també i que parteix del respecte cap al mestre des de casa. I això, jo sí que tinc la sensació i he anat veient que s'ha perdut. Comentava el de les reunions d'escola i ara culpo molt els pares, però tenia la sensació de sentir moltes tonteries. Tu com a pare veient altres pares. De demanar unes coses, d'exigir unes coses i no, escolti'm, això li toca fer-ho a casa a vostè.

Estem caminant per aquests carrers, Déu n'hi do, això aquí. Tot costarut. No et cal anar al gimnàs si passeges una mica per aquests carrers. Les vistes de Barcelona són sensacionals. Aquest barri, la veritat és que el conec relativament poc i les vistes que tenim ara del mar i de la zona de costa són molt boniques. La incomoditat té premi. S'ha d'explicar d'alguna manera que la gent visqui aquí perquè tenen aquesta tranquil·litat i aquestes vistes tan precioses. Estem caminant cap al que és avui l'escola d'aquesta zona que ja no es diu Heidi, que es diu Turó del Cargol, però que en el fons ha anat recollint una mica el vostre llegat.

Sí, com que vam anar lluitant, primer lluitant per passar a ser escola pública. I després lluitant per tenir un edifici. I finalment vam aconseguir aquesta joia d'edifici que veu tot Barcelona, que tenim la tira d'espai, vull dir que. Fantàstic.

Doncs mira, ja hi hem arribat. Aquí tenim un pare de l'escola. Hola, com estàs? Bona tarda. Hola, bona tarda. Són molt petits els teus, no?

La que va a l'escola és l'Elna, és aquesta. Ella encara va a l'escola a bressol. I l'Elna quants anys té? Tres, aquest any fa quatre. I com a pare, tu,

ara que sents parlar tant d'educació, els mitjans de comunicació, estàs preocupat per l'educació que rebran els teus fills? Creus que la que vas rebre tu va ser millor que la que poden rebre la teva canalla?

Doncs sí, estem una mica preocupats a casa, la veritat, perquè sí que tenim aquesta por que sigui una generació que tingui una educació pitjor de la que hem tingut nosaltres. I és un tema que ens preocupa de cara al futur, sobretot de cara a la secundària també, no sé si és una por molt arrelada o no, però també ens preocupa sobretot això de cara a la secundària, a veure com anirà, que és potser quan hi ha els coneixements més específics, no? Bé, teniu marge encara per anar-ho veient, eh? Sí, sí, sí, veurem com va tot plegat. Molt bé, moltes gràcies.

Gràcies a vosaltres. A veure, tenim per aquí les mestres de l'escola actual que han agafat el relleu de la Irene i de la mare de l'Eloi. Aviam, tinc per aquí la Mireia Campos i la Georgina González. Bona tarda a les dues. Bona tarda. Amb samarretes grogues, al turó defensem l'educació pública. Exacte. Com ha estat el dia d'avui? Un dia estrany, imagino, no? Esperàvem iniciar el curs i no sé si podem dir que l'hem iniciat o l'hem mig iniciat.

Un dia intens, un dia molt intens, perquè hem tingut molts alumnes, més de la meitat, i hem fet el que hem pogut, però bé, bé. Hi havia serveis mínims, vam haver de fer sorteig per poder atendre tothom, però ha anat bé, ha anat bé. Ha vingut tothom que ha volgut o ho ha necessitat i els hem atès a tots.

Per tant, el curs oficialment començarà demà,

diguem? Demà començarà oficialment. Avui ha estat atendre els nens i nenes que les famílies, per situacions laborals o el que sigui, no han pogut quedar-se amb ells. Llavors els hem atès amb les quatre mestres que érem avui a l'escola.

Els pares avui us preguntaven gaire què passarà, com està la cosa. Noteu que us fan més costat o que us qüestionen o, mira, deixen els nens aquí, se'n van i no us diuen res.

No, n'hi ha una mica de tot, però com que nosaltres ja hem anat informant durant tot el curs passat i també l'altre dia vam enviar una notificació del que passaria avui, la veritat és que molt bé, no he tingut ni cap queixa ni cap tipus d'incidència.

De totes les reivindicacions que fan els mestres, vosaltres que esteu aquí a peu de carrer, que esteu fent classe, que esteu en el dia a dia i potser no tant en la batalla més política, quina creieu que són les més importants o on ens hem de fixar més els que no ens dediquem a això però ho hem d'explicar?

Més recursos per atendre la diversitat, per atendre la inclusió. Necessitem més mestres, necessitem més especialistes, més fisioterapeutes, més logopedes, més educadores socials. És això el que necessitem per sobre de qualsevol altra de les reclamacions, i només amb això podrem atendre la diversitat que existeix actualment a les aules, que en qüestió de cinc anys un 40% dels alumnes necessiten moltíssima més atenció de la que necessitaven abans, i amb això estaríem molt millor.

Ara que dius això, tenim aquí la Irene que va ser professora d'aquesta escola, vaja, de l'antiga escola, i ens deies, vam ser pioners a Barcelona a l'hora d'incloure gent que potser als anys 60 i 70 no els volia anar cap a escola. No, ens venien de tots els

barris de Barcelona perquè buscaven escoles. Va venir un nano, per exemple, que no caminava, amb problemes de columna i no sé què, havia buscat 11 escoles i li vam dir, aquesta ja és la teva escola. I es va quedar, però vam tenir nens sords vam tenir un de sec només hem tingut síndrome de Down hem tingut diferents problemàtiques ara no posarem etiquetes a tot però és que ja vèiem que l'escola havia de ser per tothom i que ens feien favor mútuament, o sigui, els uns aprenien dels altres.

Home, jo me'n recordo, abans ho deia, per exemple, el Joan Ibó, que era un noi que havia tingut polio, si no m'equivoco, jo era molt petit, fa molts anys, i anava amb crosses i el posàvem de porter, jugàvem a futbol i es posava de porter, no teníem cap mirament a l'hora de marcar gols, i parava molt, el Joan parava molt, però me'n recordo d'això, de compartir aula amb el Joan, després amb el Josep Serra, molt amic meu que era sort, que és sort, i. Vaja, això, com apreníem d'ells i ells aprenien de nosaltres.

Avui la notícia és aquest inici de curs marcat per la vaga i també la publicació de l'informe PISA amb els resultats on Espanya suspèn i registra el pitjor resultat de la seva història. Tinc la Judit Pastor a l'estudi. Judit, bona tarda. Què tal? Bona tarda. Són unes dades que fa més de 25 anys que es fan, des del 2000, i mai abans els resultats havien estat tan dolents.

Sí, de fet és una davallada general el conjunt de l'OCDE, però és especialment greu entre els alumnes de l'estat espanyol que, perquè us feu una idea, van dos cursos i mig per darrere dels seus companys del Japó, de Corea del Sud o d'Irlanda, que són els que encapçalen el rànquing. I estem parlant de resultats a nivell estatal perquè Catalunya, recordareu, que aquest any ha quedat exclosa d'aquestes proves PISA perquè la mostra no era vàlida, perquè es va excloure més alumnes dels que estaven permesos.

I aquestes proves, ben bé, què són?

I què avaluen? Clar, són unes proves que es fan cada 3 anys, o es fan als alumnes que tenen 15 anys, o sigui, els de tercer i quart d'ESO, i bàsicament avaluen lectura, típics textos amb preguntes de comprensió lectora, També hi ha proves de matemàtiques amb problemes quotidians que han de resoldre els alumnes i també preguntes sobre ciències. Veient els resultats que s'han fet públics avui, la patacada més grossa ha estat en la comprensió lectora. Segons aquest informe, hi ha hagut un descens de més de 20 punts. Això equival a perdre un curs escolar sencer. És com si tots els alumnes haguessin repetit. Exactament així. I també hi ha molt males dades en matemàtiques. Espanya ha perdut el doble de punts que en l'última edició d'aquestes proves, que va ser l'any 2022. Per tant, patacada general a l'estat espanyol amb aquestes proves.

Deixem preguntar a les mestres en actiu. Aquestes dades que ara explicàvem, aquest descens en la comprensió lectora, en les matemàtiques, ¿és una cosa que percebeu a l'aula o aquests estudis no acaben de traslladar-se en el que veieu en el dia a dia d'una escola com la vostra? Sí, el nivell és una mica més baix,

però també és per tot el que està passant. És a dir, si la LEC, que és la Llei Educativa de Catalunya, marca que hi ha d'haver un 6% d'inversió del PIB i hi ha menys d'un 3%, Tot toca, i si estem dient i parlant d'atendre la diversitat i atendre alumnes amb unes necessitats diferents, vol dir que no estàs fent altres coses. Quan estàs atenent a uns, no estàs atenent a uns altres, i voldríem poder atendre a tots. Llavors, tot afecta i hi ha un paradigma social diferent, la societat ha canviat molt, hi ha tot el tema de les pantalles, de la poca lectura que també fan. Molt bé. I això creieu que té

una solució a la vista fàcil? Vist el conflicte. Sí, sí, no, no, però dir-ho és molt fàcil, diguem-ne, no sé si aplicar-ho amb el que hem vist ho és tant.

Sí, o sigui, si baixes la ràtio i tens més recursos, pots atendre, pots estar per alumnes, pots veure si hi ha una dificultat en la lectura, en les matemàtiques, tu et pots asseure amb un infant i pots ajudar-lo a avançar. Si tu no pots atendre un infant perquè n'estàs atenent a 10 més, que tenen urgències molt més greus, doncs no pots estar fent això. Aquesta no és l'única cosa. Hi ha moltes coses a nivell social que també han canviat al llarg dels anys. I, clar, les proves no són realistes perquè. Si hi ha un 25% que quedaven exclosos, és un fet, és un fet, no la poden fer. Per què? Doncs perquè no entenen l'idioma. Per què? Perquè aquelles coses no estan fetes per ells.

Una cosa, vosaltres que fa molt temps que us hi dediqueu, i hi ha una cosa que sempre defenso molt, i no sé si encara és així, si és així pot ser que efectivament ho sigui, la vocacionalitat dels mestres és igual. Heu notat un canvi en menys vocacionalitat, igual, més. Ho dic perquè hi ha una cosa, me'n recordo quan va fer 20 anys l'escola, i hi havia una frase, si la dic malament em corregeixes Irene, que deia, hòstia, les escoles són com el paisatge, són diferents, i a vegades amb les mateixes coses té una altra bellesa, té un altre tarannà, té una altra manera de fer, i això va molt lligat a la vocacionalitat. Creieu que ha canviat?

Home, jo potser que porto més temps que ella, perquè soc una mica més gran. Jo sí que he vist un canvi. Jo veig gent que és molt vocacional i gent avui en dia que no tant.

I a la teva època, Irene, tothom era molt vocacional? A veure, tothom tampoc era. Tampoc. Tampoc cal que diguem. No, ho dic perquè a vegades potser mitifiquem el passat i ja era així fa 30 anys o 40 o 50.

El que passa que, per exemple, a aquesta escola ens vam reunir el pa i la gana, ens vam trobar tots els que teníem ganes d'arriscar-nos, d'aventurar-nos i de remengar-nos.

I tant, també era un moment històric molt diferent. Era un moment històric que valia la pena. Tot bullia, no? I l'estat del canvi polític i social era un moment molt bullíssim.

Doncs avui, que és dimarts, i que ens acompanya l'Eloi cada dimarts, hem volgut fer aquest petit homenatge a l'inici de curs, un inici de curs amb problemàtica, amb aquesta mitja arrancada, que demà ja serà oficial, amb l'arrencada total, i fer també un homenatge a aquesta vocació de fa tants i tants anys. Aquí és l'escola Heidi, aquí en aquest barri, però segur que a Catalunya hi va haver molts projectes semblants que abans, després, durant el franquisme, van anar creixent, i des d'aquí, doncs, també, des de la Ràdio de Catalunya, li volem fer aquest homenatge. Irene, gràcies per acompanyar-nos i per recordar aquest Eloi, Eloi jove, que va començar aquí.

Era petitíssim, ell, era petitíssim. No hem crescut gaire, tampoc, eh?

I també a les professores actuals que tingueu un bon curs i que tant de bo la situació es pugui resoldre perquè al final hi guanyarem tots. No és una qüestió només dels mestres, sinó dels pares i dels que haurem de conviure amb aquesta gent jove que d'aquí un temps hauran de compartir feines o vida amb nosaltres. Que vagi molt bé el curs. Eloi, què et sembla? Tornem cap a la ràdio? Tornem cap a la ràdio. Agafarem una mica de. Muñoz, podem emetre conduint cap a la ràdio? Però digueu, digueu. Podem o no? I tant i tant, creuant els dits. Doncs farem una pausa i ens posem en marxa en directe a la tarda de Catalunya Ràdio. Avui arrencant el curs des del Col·legi de l'Eloi Vila, a Barcelona.