L'enyorança dels crítics, per David Carabén

Quan afegim a la conversa, com cada dimarts, el David Carabén, bona tarda. Molt bona tarda. Estan tots encantats de la vida, per tant, no ho espatllis ara tu. No, no, no, jo crec que té a veure amb l'aire condicionat. Això podria ser, perquè encara fa molta calor i, per tant, aquí dins està més bé. Això també és veritable, eh? Sí, més imatge que. Home, estem a finals de setmana. Ja, ja, ja, anirem afluixant, això, però bé. A veure, quin tema ens pots proposar?

Doncs la meva dèria d'avui és que m'he assabentat que s'ha mort el Marcos Ordóñez, el gran crític teatral, i m'he quedat, ostres, molt agarrativat. Bàsicament, jo el vaig tractar molt fugazment fa anys, i era un tio que jo crec que representava molt bé la figura aquest del crític, com a veu amb molta autoritat i que tothom respecta, i que ha anat elaborant un discurs i un criteri estètic, allò que diuen. Ha sigut una bona policia duanera cap al país de l'estèticament correcte. I aquestes figures. Encara n'hi ha, evidentment, a tots els mitjans, però aquestes figures crec que han anat perdent, si no autoritat, respecte per part dels lectors i per part dels consumidors culturals. Llavors, jo em volia preguntar per què, perquè ràpidament em surten moltes possibilitats, la difuminació o la relativització dels cànons estètics d'Occident, el fet que la premsa tradicional està perdent pistonada davant de les xarxes socials, moltes coses, però. Jo recordo que a l'adolescent li tenia un respecte molt gran als crítics culturals. Ma mare era crítica de dansa a l'avantguàrdia i jo havia rebut, havia hagut de contestar moltes vegades trucades de coreògrafs i coreògrafes emprenyats amb ma mare. Que trucaven al fixe, clar. Exacte, trucaven al fixe i necessàriament havies d'interactuar amb ells. I llavors, ostres, els crítics eren gent que tenia molt poder i crec que ja no en tenen tant, no?

No sé si va molt lligat també a la figura del periodista, que també està molt més discutit del que estava abans. Abans de dir un periodista, anava a missa, i ara encara més, algun interès hi ha al darrere. Però no sé com ho veieu. Primer, si se n'està fent de crítica als mitjans, als llibres, a les pel·lícules, a les sèries, si se'n fa molta, si se'n fa poca, si se'n fa com es feia abans, i si la figura del crític, com diu el David, ha perdut una mica d'aquesta àurea que els envoltava. No sé com ho veieu.

Començo jo. Per exemple? Com que estic en un mitjà, doncs potser ho puc veure des d'aquesta banda. Jo crec que estic d'acord que ha perdut una certa influència. Primer, perquè hi ha hagut una precarització en general dels mitjans i la cultura, com passa amb els pressupostos dels governs, doncs sempre és la de ventafocs i, per tant, a l'hora de retallar, Doncs malauradament moltes vegades quan s'ha de retallar es retalla a cultura i no a política o a esports. Dos, abans hi havia noms que eren de referència als mitjans perquè era gent que estava en plantilla, ben pagats, i per tant ben pagats vol dir més blindats a les crítiques, no?, I ara a les influències, a les pressions, perquè he de dir que jo que en temps lliure faig, com a hobby gairebé, resenyes de llibres, doncs se'n publiquen molts. Hi ha moltes editorials, encara que n'hi hagi dos grans que són les que es mengen el gran pastís, doncs hi ha moltes. No és que rebis molta pressió, però en reps moltíssims, i coneixes a més editors i editores, i amb alguns fins i tot pots tenir una certa amistat, i això fa que, no en diria potser una pressió, però sí un afegit a l'hora de decidir de quins llibres parles, o de quins parles més o menys. I per tant, a la precarització, el fet que molts mitjans tenen alguns crítics de referència, cada cop menys perquè se n'han anat jubilant,

no ens equivoquem, i la resta són col·laboradors. I els col·laboradors, com en totes les àrees, han de fer moltes col·laboracions per sobreviure, i això vol dir que. Algú, una especialització, tu parlaves de la teva mare amb dansa, amb dansa, doncs clar, algú que faci dansa ara vol dir que per viure només de col·laboracions parlant de dansa has de tenir com a mínim 3 o 4 mitjans i tot i així segurament hauràs de fer alguna altra cosa que no sigui només crítica de dansa. I això fa que tots, els lectors també, o els oients, o els espectadors, perdis aquella referència, no? No sé, abans hi havia gent experta en còmic, no? La gent que li agradava el còmic sabia que aquella persona era una mica el seu referent. Ara, costa molt trobar algú que diguis, mira, és aquest nom en còmic, no? I una última qüestió crec que tu citaves l'exemple de les xarxes o el paper de les xarxes que ens afecta a tots i no només a la gent que fa crítica literària però en xarxes hi ha gent que està fent coses molt xules. Per exemple, jo el que controlo més, que no és dansa, però sí en llibres, doncs hi ha gent jove que està recuperant clàssics, no et dic ja el romanci o aquests fenòmens més juvenils, sinó clàssics durs i que els estan fent com molt digeribles perquè els adolescents,

que és veritat que costa que llegeixin, però encara llegeixen, doncs arribin a títols que probablement ni llegint els suplements literaris dels diaris que puguem tenir nosaltres al cap, ni en programes especialitzats o seccions culturals de ràdios o televisió, no hi arribarien. Per tant, jo crec que sí que s'ha canviat la figura del crític en algunes coses per mal, però a mi, que sempre m'agrada ser una mica optimista, penso que també s'estan fent coses xules per arribar a més gent. I una última cosa, abans dels crítics, que ens passava també als altres mitjans, com que no tenia retorn. Tu et pensaves que allò ho havia llegit tothom i que havies convençut a tothom i que tothom ja estava d'acord. Que havies marcat l'agenda. Clar, i ara saps que potser no és així.

Sí, però és a dir, i estic d'acord amb tu, perquè a les xarxes trobes prescriptors també, és a dir, prescriptors de pel·lícules, de clàssics de la literatura, i a més gent que s'ocorre moltíssim. O podcast, eh? O podcast meravellosos. El que passa que la funció que ella ha de dir sí, no, o ni fu ni fa, que era realment de policia de duanes, saps? Vull dir, tu pots entrar en l'olimp dels artistes desvalorats i tu no. I aquesta autoritat és la que s'ha perdut. Ara tot és una mica.

Sí, però, per exemple, hi ha un crític de cinema que ha fet tot un documental, no? No direm el nom perquè és d'una altra empresa doncs aquest sabem que el que faci el modover estigui bé o malament, que a mi no m'agrada tot el modover ja sabem que s'ho carregarà hi ha filies i fòbies ja només esperes la crítica destructiva sabent que faci el que faci no li agradarà i això pot passar en altres casos que també com que es movien a vegades per unes certes filies i fòbies de tants anys d'aquest món tan petit i endogàmic. Doncs no sé si sempre actuaven amb aquesta

objectivitat o aquesta recerca d'honestidad. El crític és un subjecte que té un criteri subjectiu però que el busca objectivar a través de la crítica.

Aquesta és la feina, no? I això que hi ha àmbits en els que la figura del prescriptor és gairebé diria que. Bàsica, perquè, per exemple, si t'agraden les sèries, algú t'ha de posar una mica de mapa, perquè la quantitat de sèries que arriben a la nostra pantalla, algú t'ha de dir escolta'm, tira cap aquí i cap allà. Després tu ja depèn de qui et faci la crítica, saps que la crítica d'aquell normalment coincideix amb els teus gustos, o la d'aquell altre no, i per tant més o menys te l'encerta. En el cas dels llibres, clar, és que n'arriben de novetats milions cada vegada. A les llibreries pràcticament només trobes novetats, perquè la que tenen una mica d'antiguitat ja els han de treure de les taules perquè no hi caben totes les novetats. Per tant, algú que et digui. Com a mínim que et digui, mira, aquest llibre fa això, això, això i això. Si vols això, el tindràs.

¿Saps que han notat les editorials? Per exemple, una cosa que els funciona. Ja acabo, eh? No, no, tira, tira. Perdó, eh? He agafat la pilota i no la suelto. Passa-la, home, Neus, passa-la. El tema t'ha agradat, eh? No, m'ha agradat molt el tema. Han notat que, per exemple, no sé. Si Carabén, a la seva columna, parlant del Barça, per no dir una de cultura, parla d'un llibre, no sé, d'una biografia d'un esportista o d'un programa i tal, té molta més incidència que en un suplement literari algú que parli d'aquest llibre. Per què? Perquè. La gent que llegeix el Carabena, l'Avanguardia, parlant del Barça, té un perfil que pot estar més interessat en aquest tipus de llibre que no aquestes aigua barreig que fem en els suplements on hi ha de tot i res.

Ja està. I em callo fins a les 4. Bona tarda a tothom. Gràcies. Recordo que fa molts anys li vam fer una entrevista al Pep Guardiola quan era jugador de futbol i va esmentar els ponts de Madison County com un dels llibres que més li havia agradat i es va esgotar el dia següent perquè la gent el va agafar com a referència.

El que ja no és el que era és l'autoritat. Combinat amb uns codis diferents, perquè es mouen altres terrenys que no són analògics, que són digitals, i amb un canvi generacional que fa que hi hagi altres prescriptors, i per tant que busquem una prescripció que s'assembli més als nostres gustos, i no tant aquell patró que potser era el que tenia aquella figura majestàtica, que estava a l'avantguarda, que estava al país, doncs clar, tot això representa un canvi. Jo crec que la crítica existeix, i a més és bo que existeixin i que sigui per fer-te el mapa que parlaves abans, Òscar, però sobretot ja no des d'aquesta posició de poder. Que és d'on anava, diríem, el criteri, no? Sinó que el criteri es conforma d'una altra manera, potser més democràticament, vés a saber.

És que ara m'has fet pensar en una cosa. És veritat que abans, davant de la gran autoritat, per exemple, que anava creixent, Pedro Almodóvar començava a adquirir una autoritat molt bèstia. Contra ell no hi havia gran cosa. Necessitaves un crític que tingués autoritat perquè. Gosés portar-li la contrària. Avui dia, amb tots els comentaris, amb el Twitter, amb el no sé què, tothom opina, i tothom.

Per tant I quan tu comences a seleccionar un hotel, o comprar alguna cosa, o buscar els comentaris, i no t'importa qui és, simplement fas una mitjana dels comentaris positius o negatius, i a partir d'allí prens una decisió. Però després hi ha una cosa. Vas al teatre.

Veus una pel·lícula o compres un llibre. Per tant, després és l'espectador, l'actora, oient, que decideix si li agrada o no li agrada. Jo, amb aquest concepte d'autoritat, per discapar una mica, diguem, i fer una mica així, ens pagueu per això, també, no? Mira, la idea de l'autoritat, entre cometes, moral, que pot representar. La persona que avui ha portat la dèria, encertadament, jo crec, al David, per poder-ne parlar d'un tema que no està normalment. És que també hi ha una feina al darrere. És a dir, el Marcos Ordóñez, com a molts altres crítics, anava a dir prehistòrics, però no, històrics, recents, tenen criteri construït. A partir d'un coneixement comparat, d'un aprofundiment, d'una perspectiva personal també, perquè la crítica és molt personal. Tu pots fer una crítica tècnica de dir, mira, aquest llibre està ben escrit, no? A mi, per exemple, Vargas Llosa és un senyor que escriu bé, però a mi no m'arriba. No he gaudit mai llegint en Vargas Llosa, i l'he llegit. Perquè escriu bé i perquè de tant en tant has de llegir coses que no t'entren però hi ha una altra qüestió que també m'interessa posar sobre la taula jo recordo quan era molt jove que llegia, sempre vaig llegir molt però a més a més hi havia la revista Quimera, encara les guardo totes allò era increïble perquè era a través de la crítica que tu arribaves a la

cultura i a mi em passa amb els caps de setmana i els diaris. M'adono que espero el cap de setmana per poder saltar-me d'entrada a les notícies desagradables, anar-me directe a la cultura i als llibres, començar per aquí a l'esmorzar i després ja ben dinat llegir-me el gruix que t'has de llegir cada dia per poder estar en una taula com aquesta i opinar de les coses, no? Per tant, crec que encara avui és imprescindible construir aquest pilar d'una crítica entre cometes amb autoritat moral o amb coneixement. I això no treu que el que dieu, l'espontaneïtat de les emergències de crítica cultural siguin supervaluoses. Jo també segueixo alguns joves a Instagram, sobretot amb música, en el meu cas, i és al·lucinant. Fan descobrir coses, veus que composen, tu els has de fer un like perquè ells puguin obtenir no sé quin ressò, i és preciós que tu vegis que amb aquesta cadena, a través de les xarxes, pots contribuir, enfortir, a un músic que està començant a Austràlia, ho dic perquè l'últim és australià, l'últim que he fet el suport aquest, no? I després, ja per acabar, eh? La cultura és una bona droga. Jo crec que quan tu comences aviat, i hi entres, ja no pots prescindir-ne llavors a mi em fa l'efecte que la posició aquesta de la crítica en general sigui d'una manera o d'una altra estimula una videsa,

un interès i si tu hi entres ostres, doncs ja estàs enmig d'una droga bona, d'aquestes que no prohibeix ningú. I que et fa ser molt

més autocrític jo li volia girar la dèria amb el David i és a l'inrevés els que us dediqueu a la cosa, o sigui, quan tu tens una cançó què t'importa més, l'opinió de la crítica o que els teus fans de peu diguem-ne, la rebin amb eufòria i per tant no t'omplin de comentaris de que

bona aquesta cançó cap de les dos, el que m'interessa és que m'agradi a mi és absolutament subjectiu, és a dir però no esteu pendents de la crítica. Jo gens, gens. Ara, per formar el meu gust, vaig aprendre dels crítics, tal qual. És a dir, això que deia la Gemma té molt sentit, en el sentit que és gràcies a haver llegit molta crítica, he anat afilant, esmolant el meu gust. Perquè t'han anat ensenyant coses, no? Exacte, exacte. I llavors em deien, ostres, aquest artista que t'agrada tant. Ve d'aquesta tradició i llavors segur que ha escoltat molt amb aquell altre i llavors jo he pogut anar aprenent això i llavors et fas el teu gust però és amb aquest diàleg amb la gent que fa l'esforç d'objectivar els seus criteris objectius i clar, si perdem aquesta figura que sí que era molt tenia molta autoritat i de vegades era autoritària la caricatura seria aquell personatge el crític culinari de Ratatouille te'n recordes bé? sí, sí un tio tot repelent i tal de gel que llavors se li trenca el cor perquè ha provat una ratatouille de fàbula però aquests personatges pedants i llepafils ostres a mi em van servir molt i llavors per això els trobo a faltar una mica aquesta cosa aquest tio que està en una torre d'Ibori i que. I que tothom el voldria fer caure d'allà, però que, ostres, en treus coses molt bones.

Però potser ha construït l'hostal, la Torre d'Ibori, fonamentalment perquè en sap. Exacte. Abans l'autoritat estava associada al coneixement. Abans, ara, l'autoritat està associada a la celebritat. Als followers. I aquest desagradament que els followers no necessàriament implica que en sap qui està prescrivint. Jo crec que seria un mix. No necessàriament, potser en saben molt, però potser no. I simplement te'n refies el criteri perquè hi ha molts seguidors. No perquè en sap diga molt, potser a banda també en sap molt. Abans, això, els seguidors no existien. Parlaven des de la tribuna i se'ls atribuïa un coneixement que desprenia curiositat, aprenentatge.

Hi ha crítics que no estan a xarxes. No, clar. Molts dels que publiqueu en els diaris no estan a xarxes, no tenen insta. Tu has de llegir, ja trobo molt bé que s'hagi de llegir o al diari digital o al diari en paper, que s'hagi de llegir. Participen de tertúlies, estan en programes. Alguns no, alguns estan en Torres d'Ivori, eh? Aquests estranys o estranyes. Però jo crec que això ja és una.

Home, no, són uns privilegiats, ja, aquests.

Puc dir una cosa més? Ja sé que he deixat la pilota. No, per citar la. El nivell de precarització en aquest sector. M'explicava un amic que tinc en un editorial que han decidit no enviar els llibres en PDF perquè s'han trobat que la gent no els llegeix. Molta gent no els llegeix. Agafen la IA, L'AI els fa el resum, l'AI els prepara l'entrevista amb l'autor, i per tant han decidit que. Si l'envien físic. L'envien físic, encara que siguin les galerades, que això, jo moltes vegades rebo galerades en lloc de llibres ja editats, o sigui, encara falta de correccions, però perquè s'han adonat que hi ha casos on directament no es llegeixen els llibres.

Doncs fem la reivindicació de la figura del crític, eh? A vegades pedant, a vegades allò insuportable, però que després acabaves descobrint que efectivament t'havia obert una finestra per la qual podies ampliar el teu coneixement i la teva formació. David, gràcies. A vosaltres.