Leo Espluga, filòsof: "Tot error és un error humà"

Ja fa més de 24 hores de l'accident de trens a Toledo. 69 morts, desenes de ferits i desapareguts, és el recompte que tenim a aquesta hora, i a mesura que avancen els minuts, les hores, els dies, anem posant i passant de la incertesa a la incomprensió, de no saber què va passar, que encara no ho sabem, a tampoc entendre per què va passar, què va fallar, per què dos trens d'alta velocitat poden xocar, i més com ho van fer ahir amb aquesta virulència. La informació que tenim fins ara apunta, diuen, a un error humà, Però què sabem, Judith, exactament?

A veure, aquesta hipòtesi de l'error humà és la que de seguida va difondre el govern espanyol i que, hores més tard, es va reforçar amb la filtració d'uns àudios de les converses entre el centre de control de DIF i els maquinistes. Uns àudios que permeten reconstruir de forma bastant precisa el que devia passar.

Ara matrem aquests àudios que va publicar ahir El País i la Cadena Ser i els heu pogut anar sentint. El que hem fet és distorsionar una mica la veu dels treballadors, també per garantir-ne l'anonimat i per no posar el focus tant en qui parla, sinó en el que expliquen. Dos quarts de nou del matí, aquí comença la cronologia.

Un problema informàtic fa que es pengi el sistema de control LZB, que supervisa la velocitat dels trens. Això fa que 6 trens quedin aturats. Només un minut després, a les 8 i 31 minuts del matí, el conductor de l'AVE truca al centre de control de Totxa, que en aquests casos assumeix el comandament manual de la xarxa de trens.

Hola. Hola. Hola. Vale. Sí, sí, sí, te escucho.

Després de cinc minuts, el controlador li diu al maquinista desconecti i torni a connectar aquest sistema informàtic i reprengui la marxa normal.

Desconecte. Desconecte. Y vuelva a conectar. Y vuelva a conectar. El LZB. El LZB. Y reanude marcha. Y reanude la marcha. Al amparo del BSL. Al amparo del BSL. Con marcha. Por marcha normal. Vale, de acuerdo.

Marxa normal. Això vol dir 200 km per hora. Una velocitat que, segons el govern espanyol, incompleix el protocol, perquè en aquests casos la circulació s'hauria de reprendre a 40 km per hora. En qualsevol cas, el maquinista de l'AVE obeeix aquest ordre del centre de control i reprèn la marxa. I 5 minuts més tard, és a dir, a les 8 i 36, la maquinista de l'altre tren, del tren Irio, truca al centre de control per dir que està aturada.

6076, aquí Atocha. Buenos días.

Buenos días, Atocha. He tenido una pérdida de transmisión comercialmente a 40, pero no he cogido transmisión. Estoy detenida en la señal de entrada de Urda. Vale, se encuentra detenida ante la señal de entrada, ¿verdad?

Diu que està aturada i llavors li responen que desconnecti i que torni a connectar el sistema. Poc després, a les 8 i 48 minuts, la maquinista de l'Irio diu que no pot reprendre la marxa i que segueix aturada.

Vale,

perfecto, ahora les digo. Gracias.

Esta és l'última comunicació, cinc minuts després, l'AVE embasteix l'Irio. En total són 17 minuts des que es dona la instrucció del maquinista de l'AVE de reprendre la marxa fins al moment del xoc. Escoltem això i algunes coses potser s'aclareixen

i després venen més dubtes. Tinc una pigla de coses per dir des d'aquesta qüestió, perquè s'està dient, el ministre Puente de seguida ho va dir també el president del govern espanyol Pedro Sánchez, error, error humà. És cert que quan ens diuen error humà nosaltres tendim molt més a poder assumir que com els humans ens equivoquem. Però aquest error molt probablement ve després de tota una sèrie d'errors, fallades, coses no ben fetes tecnològicament. I d'entrada, a més a més, aquí hi ha un altre element. Aquest sí que és humà, però que es veu a totes les institucions. Això passa en un canvi de torn. Fixa't que no sé si és la mateixa veu la del control central, per dir-ho així. Primer, que la que sents després en els canvis de torn, també en els hospitals, es perd sovint informació. Només dic això. Però, què més sabem nosaltres? Doncs que hi ha hagut un accident ara fa nou mesos i que no hi ha un informe de damunt. No hi ha un informe. En aquest moment no podem dir. Se llegará hasta el final y luego haremos y comprobaremos y modificaremos todo lo que haga falta. Si tu no tens un informe al cap de 9 mesos, no pots demanar a la gent que recuperi la confiança. Sabem més coses. Diríem que va anar de que el juny del 2024, ho llegia ara al periódico, a com que també hi va haver-hi un embolic d'ordres que si engeguis, que si paris, que si tomba, que si gira, i també es va veure llavors que realment, tal com funcionava el sistema, si això al final depenia, per dir-ho així, del Paco, en Paco es podia equivocar d'una manera molt fàcil, perquè a més té una pila de coses que està fent en aquell moment. Llavors, jo crec que ara parlar d'error humà, al final és clar que hi ha un error humà, però nosaltres aquí, no sé, diríem qui més, qui menys, que fa anar ordinadors, té un sistema no sé què, el generador aquell que s'engega quan fallen els ordinadors. Com és que quan realment va fallar els ordinadors del control central, que hi ha tota una altra sèrie de coses que estem aprenent aquests dies, no van ser suficients com perquè realment es garantís la seguretat. Llavors, jo crec que s'ha de ser molt centrat, però que el govern espanyol, a més de dir el sistema seguro en so on i bla, bla, bla, bla, bla, el que ha d'ensenyar és miri nosaltres en els altres casos. Hem fet aquestes investigacions, hem vist que això no anava bé, a damunt, fa nou mesos, i hem modificat això per aquest altre lloc. Mentre això no es faci, mentre no hi hagi transparència, la confiança no es pot recuperar.

I aquí és on ens agafarem una mica, també, perquè en moments d'incertesa i incomprensió, doncs, clar, encara ens fem més preguntes i la gent té més dubtes. Hem convidat el nostre filòsof de capçalera i de confiança, Leo Espluga. Bona tarda. Bona tarda. Anaves fent que sí amb el cap una mica, escoltant la Sílvia. Error humà. Clar, equivocar-se forma part del ser humà. Llavors, és una explicació. Que d'entrada és com fàcil de, no sé si he d'acceptar?

Sí, bueno, primer que, en últim terme, tot error és un error humà. Vull dir, un error de sistema també és un error humà. És a dir, quan hi ha l'error a les vies, també és un error humà perquè no s'ha fet el manteniment. Llavors és un error humà. Si el sistema informàtic falla, és un error humà perquè allò ho ha programat algú. O sigui, la tecnologia, al final, hem d'entendre que és una externalització de l'ésser humà. És a dir, hi ha una sèrie de protocols de. De càlcul, de potència de càlcul, que no podem sostenir dins nostre, per tant, fem exterior tota aquesta potència de càlcul necessària, perquè hi ha moltes operacions passant alhora, s'han de sincronitzar molts fets, i per tant, en últim terme, és normal crear sistemes. M'agradaria dir que aquests sistemes poden ser sistemes tecnològics, sistemes simbòlics, o sigui, l'ésser humà és un ésser vulnerable, per definició, falible, que construeix mecanismes, tecnologies, siguin materials o simbòliques, per fer-se encàrrec d'aquesta vulnerabilitat. Clar, el problema d'aquí és que les complexitats d'aquests sistemes cada cop són més alts i el rang pel fallo, o sigui, el perdó que hi ha un cop i el fallo és molt gros, perquè en aquestes velocitats, en aquestes quantitats de persones, aquest és el gran problema que jo veig.

Parlem d'error humà, sembla que derives la responsabilitat en una sola persona. Si és una màquina, doncs l'error és una mica més general, no?

No, si és una màquina, per dir-ho així, la màquina depèn d'un organisme que té uns responsables que al final puges,

puges, puges. Vull dir que la màquina potser ho reparteix més,

en canvi l'error humà, aquí, penses en un senyor o una senyora. La màquina al final depèn de Pedro Sánchez, per resumir-ho. Si busques el senyor de la màquina es diu Pedro Sánchez i el segon senyor es diu Oscar Puente. Si és un error humà és el Paco. M'entens que estava atabalat? Diríem que tenia moltes coses i que llavors li hem de perdonar.

¿Ens és fàcil perdonar els errors humans? Jo crec que, bueno, hauria de ser-ho, perquè tots en hem comès. Aquí no crec que ningú no hagi comès un error. La qüestió aquí és veure de quina manera. Els protocols adapten o no a aquests errors humans, funcionen o no funcionen. És a dir, també és veritat que tinc la sensació, tinc la sensació que amb tot això que està succeint, hi ha una mena d'urgència amb les persones que crec que ens hauríem de controlar.

Jo ara no estic d'acord. Perquè quan et dic a damunt, i fa nou mesos. Això és una altra d'elles.

Clar. Però crec que tot i així, jo avui estava als ferrocarrils i anava veient els telèfons de les persones, i estava veient els titulars que estaven llegint les persones, escrits de maneres molt perverses, al meu parer, crec que estàvem en una manca de responsabilitat absoluta a l'hora d'abordar el tema, que em preocupa, em preocupa moltíssim, perquè impossibilita la conversa. És a dir, podem tindre un debat sobre com funcionen els protocols i com fer-nos càrrec, podem tenir un debat sobre què és un error humà i què no és un error humà, i com reduir aquest àmbit dels errors, però el que no podem és tindre aquesta conversa necessària per a la democràcia quan hi ha una mena de fagotització per part d'aquesta urgència on tothom, no sé, crec que. Ostres, no sé, jo estic una mica impactat.

Mira, mira, deixa'm que avancem perquè anem en aquesta línia. Perquè un dels grans temes és la por. En el mateix any, ara ho deies tu, Sílvia, hem tingut dos accidents molt greus a la mateixa línia, a més a més, a la línia aquesta per sota de Madrid. I això, clar, Judit, ha generat dubtes sobre la seguretat.

Totalment, i avui alguns mitjans estan recuperant unes declaracions que feia el conseller delegat de la companyia Irio, el tren que es va accidentar ahir. Són declaracions de fa tot just tres setmanes al Senat, i ja en aquell moment alertava que les incidències en aquest sistema de seguretat que hi va fallar eren habituals.

Sobre la Madrid-Sevilla, el tema más frecuente es un tema que está conectado con el sistema de señalización. Que es el LZB, que es el sistema bastante antiguo, es un sistema seguro, pero bastante antiguo, que claramente cada vez que la señalización del tren no tiene desconexión de la señalización de la tierra, el tren se para, no se puede mover. Y busca bastante tiempo para reconectarse y empezar nuevamente el servicio. Això és el que va passar ahir.

Es va aturar i no va ser capaç de reprendre la marxa.

Amb aquesta línia i amb el que deia abans, la Comissió d'Investigació d'Accidents Ferroviaris, el 24, després li van canviar el nom al 25, ja va dir que tal com funcionaven ara els sistemes de seguretat, al final de tot el procés tecnològic podien quedar en mans d'una persona. I si quedaven en mans d'una persona, quedaven en mans d'una possibilitat molt més alta de l'error humà. I que, per tant, el que s'havien de fer era modificar els sistemes tecnològics, que tot això que hem après ara de l'EMD, tot això que m'has dit, ara ho estan. Els estaven canviant per fer uns estàndards europeus més segurs. Però a banda, hi havia com uns segons sistemes de seguretat que no sabem ben bé què va passar. És a dir, aquí els que s'ocupaven de la seguretat ja havien alertat que no podia ser que al final això quedés en mans d'una persona. Perquè podia O sigui, que passava a ser més vulnerable el sistema. Sentir això, Leo.

La gent té por? Sí, sí. Com s'afronta la por quan és una cosa que no depèn absolutament dels clients ni dels passatgers?

Jo crec que sí que depèn de la ciutadania, en part, no? Perquè d'alguna manera sí que depèn de la voluntat democràtica i política que hi ha darrere. Al final. Sí, però fa temps que votis aquí votis, els fets seguiran anant igual gairebé. Sí, però sí que crec que hi ha un factor bastant important aquí a tenir en compte, que és que aquesta sessió, el que està passant, i ara aquí estic especulant, m'agradaria deixar clar això. Jo crec que hi ha aquesta pressa per solucionar això, perquè crec que sota un paradigma on la seguretat i el bé comú és el que prima, davant d'una situació on una persona ha de prendre massa decisions a molt risc, es paralitza tot i és igual que hi hagi uns retrasos d'una hora, d'una hora i mitja. El que jo tinc la sensació és que hi ha una pressió molt forta dintre del sistema d'alta velocitat que, a tal qual, no es pot aturar, perquè hi ha molta.

Si ens aturem hi haurà un retard i la gent se'ns

enfadarà i ens farà tuits. Bueno, bueno, ara quan compres un bitllet d'alta velocitat, que jo els compro sovint, ja et diuen que d'ensada els accidents que hi va haver a damunt, que poden anar més endarrere, durar més, i duren més.

Però si et diuen que ja de la durada extra tindràs una altra hora, i estàs a l'andana, t'enfadaràs.

La seguretat és una prioritat com ho són unes altres. No és l'única. Llavors jo entenc que això a la gent li genera inseguretat perquè si al final estem compatibilitzant el benefici econòmic amb la seguretat, o sigui, hi ha molts factors aquí que estan competint entre ells, que no comparteixen finalitat, és a dir, la rendibilitat i la seguretat, són dues coses que no tenen per què anar de la mà. Llavors jo entenc la gent que li genera inseguretat perquè la gent sent que la prioritat número un. No és l'alta velocitat com un servei bàsic per la societat i com un bé fonamental, sinó com una cosa que hi ha unes empreses aquí funcionant. Llavors jo entenc aquesta inseguretat.

A veure, dèiem abans, per recuperar la confiança és clau que la comunicació sigui transparent. Sí, sí, totalment. Informar periòdicament dels avenços de la investigació. ¿Cómo lo tenemos lo de Adamut? Explicar quines mesures s'han adoptat d'ençà de llavors. ¿Cómo lo tenemos? ¿Qué tenemos? I evitar també missatges excessivament tranquil·litzadors. És a dir, és el moment quan no tens cap informe acabat d'un accident de fa nou mesos de dir que la xarxa és segura, potser que no et cal dir això. I et cal dir que tu estàs treballant i que estiguis treballant, no només dir-ho, per revisar què és el que ha fallat. I aquí vaig amb el filòsof, no? Perquè no solament hem d'entendre el què. El nostre cervell assumeix més el què si sabem el per què. I després, quines mesures, què s'està fent per canviar-ho. I aquesta informació, ja no dic de l'accident d'ahir, sinó de fa molts mesos, no la tenim.

Tenim molts fronts oberts i encara en queda un per afrontar, que és el més dolorós, que són les hores que estan vivint els familiars de les víctimes i dels desapareguts. Ara fa una estona el Partit Popular anunciava la mort de la que va ser ministra. Del govern de Rajoy, Fátima Báñez. Diu al Partit Popular, acomiadem amb tristesa Fátima Báñez. Va ser una servidora pública exemplar i sempre va voler el millor pel seu país, que descansi en pau. És una de les 69 víctimes mortals d'aquest accident. Com es gestiona el dolor i l'incertesa? Ha de ser. No sé si és la prioritat, però no sé si és la prioritat

realment ara mateix. Bueno, jo entenc que davant d'aquestes situacions al final recordem que aquestes grans tragèdies sobtades que aparentment no tenen una causa o que tenen aquest punt arbitrari, l'injustícia la sentim com injustícia perquè és arbitrària. Això que es diu, que la gent diu que és injust que s'hagi anat d'alguna manera, són coses que normalment fan. Repensar tot, eh? Recordem que un dels grans problemes que va tenir la il·lustració va ser un terratrèmol que va haver-hi a Lisboa que va fer replantejar tots aquests ideals il·lustrats del progrés, etc. Vull dir que és normal que en aquests casos facin a la gent replantejar-se la seva vulnerabilitat. També és que tenim una societat que és especialment escèptica o especialment allunyada d'aquest sentiment de vulnerabilitat, no? És a dir, crec que se'ns ve en un discurs molt de la salut perfecta, de la seguretat, de la omnipotència de l'ésser humà que sembla que hem superat el risc mortal. Llavors jo crec que hi ha un impacte encara més gran socialment quan això falla.

Jo crec que aquí hauríem de ser prudents perquè un accident d'avió o un accident com el d'ahir ens genera un trasbals emocional a tots. És una tragèdia també col·lectiva. Per descomptat hi ha unes persones que han perdut éssers estimats. Per ells és el pitjor. I hauríem d'evitar generalitzacions com ara dir tot falla. Ningú controla res. Anem de desastre en desastre. Però no fa la sensació que tot falla? No, jo crec que hauríem.

No tens aquesta sensació? No. Que dissabte hi ha uns aldarulls a Barcelona, que ara passa això. Molts col·lectius en vaga, els mestres, els metges, els maquinistes. Sortirem millors, i no n'hem sortit millors.

No n'hem sortit millors, però aquesta casa no falla, per exemple. T'ho dic de debò. No fallen els bombers, no fallen els psicòlegs, no falla molta gent que va a treballar cada dia i treballa bé. No tot falla. Els mestres no fallen. Jo no dic que tot falli, que la sensació és que tot falla. No, perquè realment veus més i t'impacta més allò que és negatiu que allò que és positiu perquè ho dones com a sabut, per dir-ho així. Però que hauríem de pensar, ha fallat un procediment? Ha fallat un sistema? Falla una organització? Què és el que falla? I no situar-nos en la part negativa de la vida, perquè els pensaments negatius, com diuen els neuròlegs, creixen i no ens deixen avançar. Mentre que concretar-nos amb el que realment passa i allà tenir informació i diverses informacions i veure què s'ha de canviar ens permet anar endavant. I no, no tot falla. Hi ha molta gent que cada dia treballa i treballa molt bé.

Doncs mira, ara et portaré la contrària perquè sí que hi ha una cosa que falla. No, no et porto la contrària, però sí que hi ha. Qui s'aprofita del dolor, i això és una notícia que hem llegit avui, la Guàrdia Civil alerta d'una estafa que afecta familiars dels desapareguts de l'accident.

Estan circulant missatges que són falsos, que estan rebent via SMS alguns familiars, on se'ls comunica que s'ha localitzat la persona que busquen. Imagina't que tu no tens notícies de la teva parella, del teu germà, I de sobte reps un SMS que et dona esperança. Doncs no, és mentida, és falsa, és una estafa, segons la Guàrdia Civil, que demana, sisplau, a totes les famílies que desconfin d'aquests missatges, si els han de comunicar alguna cosa, ho faran de forma presencial i personal.

També ens costa, Leo, d'entendre com pot haver-hi gent que es vulgui. És a dir, mira, que vulguis estafar algú. Però que vulguis estafar algú que acaba de perdre algun familiar i és ja el pitjor del pitjor.

No tenen gaire cap valor ètic. Deixem tornar enrere. Mira, en comptes de dir que el sistema ferroviari espanyol s'ha enfonsat i no es pot confiar en els trens, podríem dir que hi ha hagut un accident molt greu. Això obliga a investigar les fallades de seguretat. No sabem si es tracta d'un error puntual o d'una fallada sistèmica o una combinació de factors. I pensar-hi més. És més fàcil. Tot no va a res. No, no. Fem una mica més d'esforç perquè ens hi va la manera d'encarar la vida.

Leo, com expliques tu gent que intenti estafar víctimes?

Bueno, al final és una lògica del final d'allà on hi ha una oportunitat de negoci i una explotació, evidentment, és una carència absoluta de valors, però no deixa de ser una extremització d'uns valors que ja estan presents en la societat, eh? Que és, em perdó la paraula, com Maricón i l'último, aprofita dels demés, perquè això és una selva, el peix gran contra el peix petit, des d'un punt de vista ja completament descarat i desfermat. Sí, però no és una anomalia, que és una cosa que m'agradaria recalcar, no? Forma part de tot. Exacte. No és gent que estigui malalta del cap, sinó que és una manera de funcionar sistèmica.

Mira, estirarem el fil aquest d'aquí una estona amb la Marta Montaner, amb la Tarda en l'Aire, perquè va una mica en aquesta línia. Ara hem de fer una pausa, perquè els nostres anunciants tampoc fallen.

Ara! Sempre a punt.