L'error és gairebé el que defineix els éssers humans

Perquè l'Empar va ser cridada d'urgència per substituir un malalt David Carabent. David, bona tarda. Molt bona tarda. Estàs recuperat ja?

Sí, sí, sí, sí. Aviam, ho van patir més els meus fills que jo. Jo realment m'he recuperat ràpid, o sigui que no em puc queixar.

Molt bé, molt bé. Doncs escolta'm, se l'haurem ja recuperat el David Carabent, per això, Isabel, no hi és avui l'Empar, que la vam recrutar a correcuita, perquè el David estava al llit amb febre. Que molt bé, però com que hi ha un factor de risc afegit. És mentida que trobis a faltar l'Empar Moliet, trobes a faltar les mandonguilles amb sípia que va comprometre portar-vos, no? Molt bé, està bé. No embolicarem el David, a veure si té alguna actitud culinària. Ho deixarem aquí, però què ens proposes, David?

A veure. Aviam, la meva dèria de la setmana té d'una manera gairebé inescapable bastant a veure amb l'accident ferroviari, però sobretot amb la reacció que hem tingut o que han tingut els nostres mèdia. I és aquesta idea que tothom o molta gent diu que s'escandalitza o diu que és intolerable que en temps de la intel·ligència artificial encara hi hagi espai per l'error humà, no? I és una mica el que s'argumenta moltes vegades de manera semblant per denunciar la persistència de la calvície, dels mosquits o del refredat després que l'ésser humà ja hagi trepitjat la lluna. I és el que es va dir i el que ha alimentat la conspiranoia més delirant a propòsit dels atemptats de l'11S a Nova York. O més recent del 7 d'octubre a Israel. És a dir, la idea aquesta com si no fos possible que l'exèrcit més poderós del món o els països amb sistemes de seguretat més desenvolupats sofressin atemptats o desgràcies. És a dir, que els éssers romans tenim aquesta tendència a ràpidament eliminar de l'equació la part aquesta incontrolable, la part que no. Que no pots dominar de la vida, no? I llavors, doncs, pel fet que tinguem intel·ligència artificial, hi ha molta gent que ja ràpidament s'atreveix a descartar que l'ésser humà pugui fallar, no? I, bueno, i em pregunto una mica que. Bueno, aquesta idea, que ostres, com és que fem això? Jo entenc que el periodisme ho faci perquè en realitat el que està fent és monitoritzar el poder i dir, escolta, això és intolerable que haguem comès aquest error. Però en realitat això de trobar intolerable l'error és una mica absurd perquè l'error gairebé és el que defineix els éssers humans. O la poca durada, l'escassa durada de les seves conquestes.

Us demano de quedar-nos en la banda més teòrica, diguem-ne, perquè després sentirem el ministre Oscar Puente i tornarem sobre l'accident. Però això que explica el David, mentre el sentia, pensava que si no té un punt d'autodefensa. És a dir, no sé si podríem viure tranquil·lament si estiguéssim tota l'estona pensant que la nostra seguretat depèn que el conductor d'un cotxe respecti aquell semàfor vermell quan nosaltres creuem. O que el pilot de l'avió porti bé i posem la nostra vida en les seves mans. O el conductor d'un autobús, o el metge que ens fa una operació i allò ens. Ens posen allò, la sedació, i pensem, aquest metge ho sabrà fer i no s'equivocarà. Clar, perquè si estiguéssim pendents de, i si s'equivoca, em puc quedar, potser no viurem tan tranquils. No sé, és autodefensa. Tu no has llegit la lletra petita dels consentiments mèdics? Sí, però no m'hi fixo gaire, perquè si no no m'ho pararia.

Perquè també hi és en els bitllets d'avió i

totes aquestes coses. En fi, tu quan vas al dentista, només que vagis al dentista et fan firmar que si et poses a llegir els prospectes dels medicaments no te'n prendries ni la meitat. Està tothom mirant a

veure qui obre el foc. No, perquè el Marcos va fent ganyotes i. No, però és que no sabria A veure, és que t'erraba el David, però. Com ho planteges? És a dir, fins a quin punt sempre, a mesura que avança la vida i la tecnologia, tu vas confiant en que els frens del cotxe frenin? Ara, això sembla molt normal, però quan la gent va decidir que passava de fiar-se que els frens del cotxe frenessin i abans tenien un senyor que portava un carruatge, segurament el senyor del carruatge semblava més segur que els frens i en molts sentits passar del cavall i del forratge a l'automòbil va ser un canvi molt, molt, molt important. Sempre que hi ha un canvi tecnològic hem de confiar en que aquesta tecnologia funcioni i que estigui suficientment provada i sempre hi ha narrades i sempre es paga molt car. És a dir, i ens passa sempre, des de que Leonardo da Vinci es va posar unes ales i va decidir que es llançava des de no que siguin a cap torre i es va fotre una pinya sideral. És a dir, no hi ha progrés, el problema no és tant confiar en la tecnologia, sinó quan aquesta confiança, com ha passat ara, es trenca. Llavors, m'enfigo més de la intel·ligència artificial que no. Jo prefereixo confiar en que el director d'operacions hagi dissenyat un bon sistema. És a dir, que crec que és el problema, no? Jo no crec que sigui la intel·ligència artificial, és a dir, ni. És a dir, ni que la intel·ligència artificial ho solucionarà tot, o que la intel·ligència artificial enviarà robots assassins per matar-me a mi, o diguem-ne, o com en Terminator, a la meva mare, m'entens? Sempre penso que l'evolució tecnològica serà més o més normal.

Sí, justament tota aquesta evolució tecnològica és el que ens emborratxa, entre cometes, de pensar que ja estarà tot superat i que per tant podem baixar la guàrdia, no? I jo crec que com que, precisament, òbviament, errar és humà, doncs el que hem d'establir són totes les maneres de donar per fet que hi haurà errors, sempre, doncs de quina manera, en el cas que hi ha errors, doncs feient el menys mal possible, no? I com que la tecnologia avança tant, doncs sovint ens pensem que ja no cal, que ja es poden enviar becaris en llocs on hi ha d'haver sèniors, no? I això és la paradoxa que tota l'evolució tecnològica, tota la progressió tecnològica, al final ens pot fer més vulnerables perquè hem baixat la guàrdia, que és el que passa amb la intel·ligència artificial. Si no hem d'escriure mai, perquè ja ho fa tota la intel·ligència artificial, i el dia que ho haguem d'escriure no ho sabrem fer. Em temo que hi ha aquesta paradoxa entre l'avanç tècnic i el baixar la guàrdia.

Al final, la tecnologia el que t'ha de permetre al final és, o t'ha de facilitar, és la presa de decisions. De manera que quan falla la tecnologia el que no pot ser és que hi hagi una regressió en la presa de decisions que sembla que és el que estem veient aquests dies. O sigui que un cop penses si tota la tecnologia et permet i et dona garanties de seguretat per anar a la Lluna o per anar en tren a 300 per hora, el que no pot ser és que si aquesta tecnologia falla no hi hagi protocols redundants que permetin continuar funcionant amb certa seguretat. Si l'última vàlua d'aquest engranatge és l'ésser humà, el que se suposa és que pel camí se li ha facilitat la via o el sistema de la presa de decisions. I les errades venen de les coses més petites, no? Seguint amb aquestes coses tecnològiques que sembla que ens sorprenguin, hem vist portaavions al Charles de Gaulle ubicat al mar per culpa d'una aplicació d'un mariner corrents. Al final són errades d'aquest tipus, que no són errades, són simplement sortides de protocol que acaben suposant una errada molt més gran.

El francès Mauri, que ens està escoltant, em diu que fent cua a l'APC del Vallès, ens recorda una frase d'Òscar Güell que diu el progrés és la realització de les utopies. Per tant, una mica per aquí de buscar les utopies. I després, Marcos, no està provat que Leonardo da Vinci es llençés des d'una torre provant les ales. És una llegenda que es diu. Sí que va dissenyar les ales però no hi ha proves,

és que ho hem buscat és possible que el mateix

ho amagués t'estan fent aquí una verificació

em sembla fantàstic però si l'hagués fet jo també ho amagaria.

Tota la meva solidaritat amb Leonardo da Vinci. No està demostrat ni que ho provés ell ni que enviés un deixeble a provar-ho, que és l'altra opció. Que diu, no, jo no ho provaré, però posa't tu aquestes ales i llença-t'hi. Tampoc està demostrat. Per tant, no deixem-ho allò que és una llegenda urbana que vés a saber si és veritat o no. En tot cas, ara hi tornarem, sobre la rada humana o no, digui tot el que va passar a l'accident ferroviari. Però acomiadem el David Carabén. David, gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Fins la setmana que ve, que recuperaràs el dimarts. Sí, sí, torno dimarts. Fins dimarts.