Les anades i vingudes de Fletwood Mac a la llista musical de Gavaldà

Va, Gabaldà, que hem d'acabar. Això dic jo, xerrant que si el tram per aquí, que si el tram per allà. Home, escolta'm. Que està bé, també, una mica de trampera política. Jo pensava que tenia una dispensació erèctil, ja, últimament. No, sempre hi ha esperança. Sempre, sí, entre Sèrbia, Lula i això, calla. Calla, que encara. Encara ho arreglarem, això. Ha, ha, ha.

No sé què, però. Jo tampoc. Bueno, què ets portes avui, Lluís?

Avui vull parlar de la història inversemblant del grup americà més popular dels 70, primera pista, un grup que va arribar a vendre, ara aquí fliparàs, 40 milions de còpies d'un sol disc, una fita que només va superar Michael Jackson després. Què et sembla? 20 milions? 40, 40. 40 milions? 40 milions, eh? M'ha de sonar, això. Home, clar, que ens sonen, perquè es diuen Fleetwood Mac. Home.

I crec que, a més a més, la van fer sonar a una campanya de presidència dels Estats Units, no?

Sí, senyor, la del Bill Clinton del 92. Veus, home, com estàs al dia? Jo dic que no es parlava entre ells, però això ho explicarem després. La gràcia és que aquest títol, Don't Stop, no paris, podria ser també el resum de la seva biografia, perquè els entrebancs que ha patit aquest grup són tan inversemblants que semblen extrets d'una sèrie de ficció. Espera, explica. Anem per pams, eh? Fleetwood Mac va néixer l'any 67 i era un trio de blues format per Mick Fleetwood, John McBee i el seu líder Peter Green.

Mola, m'agrada, m'agrada això. Està guai, no? Sí, però m'estàs dient que es van posar de nom, de grup, algun nom de tots els membres menys del líder.

Sí, perquè veig que ja una mica del pal que anaven, eh? Ja prometien emocions fortes. De Fleetwood Mac, doncs diem Fleetwood Mac, però el que fa tot, el que canta i fa les cançons, no, a aquest no li posem el nom. Però, bueno, anem pels fets. Aquest trio ràpidament ho peta, sobretot amb un instrumental que es diu Albatross.

És molt relaxant, eh? Eh, que sí? Sí. És chill, et dirien, eh?

Sí, sí. Tens rellotge chill o no? T'estàs posant una miqueta tonto ara, no? Estic adormint. No, va, home, no fotis, hòstia. No fotis que tu dorms a la meva secció. Bueno, això sí que és molt relaxant. Llàstima que el Peter Green, el que no surt el nom del grup, el líder, això de fer d'albatros i volar s'ho va prendre massa seriosament. Què vols dir? Com t'ho diria? Que entre solo i solo es fotia els tripis com si fossin pastilles Joanola, vale? Ja. Sí, al tio li anava, li anava el rotllo aquest, el Xergia, fins que se'n va anar de gira a Alemanya i allò que passa, que acabes el concert, ei, vine, que acabem la festa, i se'n va anar a una comuna. Va fer una festa d'aquestes postconcerts i no se sap a què el van convidar, però quan va tornar, una setmana més tard, per cert, la festa va ser llargueta, l'home ja no tocava ni a quarts ni a hores. Quin viatge, doncs, no? Bueno, s'imaginen si estava il·luminat que va reunir els altres dos membres del grup, és a dir, el Fleawood i el Mac, i els va proposar regalar tots els diners que havien guanyat al públic, així, a granel. Una cosa és ser hippie i l'altra és que et toquin la butxaca, Ricard. És o no?

Sí, sí. Són coses diferents, una cosa és ser hippie, l'altra idiota.

L'altra ser tonto, no? Total, que el Fleawood i el Mac li van dir a l'altre, que no era ni Fleawood ni Mac, que potser marxés ell del grup i així pogués regalar els calés que volgués, si s'hi convé, la casa que tenia i la hipoteca. Bueno, que van partir peres i els dos membres que quedaven, que són el Fleawood i el Mac, per això no t'ha quedat clar encara, van haver de reconstruir el grup amb un nou guitarrista que es deia Jeremy Spencer. Jeremy Spencer. Ojo el Jeremy, eh? Jeremy superarà el Peter Green, eh? Mira, tot va més o menys bé, fan una gira americana, arriben a Los Angeles, bueno, lo normal, no? Van a l'hotel a fer el check-in, i el Jeremy diu, txec, saps què? Me'n vaig aquí al quiosc de la cantonada a comprar uns còmics. Això acabarà molt malament, ja m'ho estic veient. No, no, acaba pitjor del que penses. Passen els minuts, passen les hores, collons el Jeremy, el Jeremy, el Jeremy que no torna, bueno, que no torna, que no torna ni a l'hotel, ni al concert, ni a la gira, desapareix per art de màgia. Però s'ha gastat, ha mort o què va passar? No, encara més inversemblant, perquè els membres del grup, espantats, van decidir fer una batuda per Los Angeles i buscant, buscant, el van trobar. Què dius? I estava bé? Home, de salut estava bé. Ara de lo altre, no tant. S'havia fet Hare Krishna. Ficar. Ja. Anava amb una túnica, el cap rapat, i es feia dir Jonathan.

Imnotais, ja pots ben dir, estava hipnotitzat.

Pobre Jeremy. Ah, no, no, Jonathan, que jo també te dic, tio, si et fas cara de Krishna, posar-te Jonathan de nom artístic. Sí, no sé com tiren els noms. No pega, tio, home, no es diuen Harry Pran de Masdrumba o així, no? Però Jonathan. Bueno, és igual, cadascú té les seves coses. Total, que el Jonathan mai més en va saber res, deu estar encara pels carrers fent I en tot plegat els Fleetwood Mac tornen a quedar-se sense guitarrista i ja són la riota de la professió. Normal. Van canviant de components i tots acaben marxant, fins que l'any 74, oh sorpresa, el seu nou líder, Bob Welch, també decideix que marxa. Tornen a estar sense cantant ni guitarrista, a punt de fer un disnou, i ve aquí que el bateria, el Fleawood, ara ja saps qui és, no? Sí. L'altre és el Mac. Doncs se'n va a un estudi d'enregistrament, res, per matar el temps, i sent un solo de guitarra d'un disc que acaben de fer i diu, qui aquest paio? I diu, no, un tal Lindsay Buckingham. I diu, també canta? Sí, sí. I busca feina? Diu, sí. Tot passa amb el telèfon. I se'l veia desesperat, ja, pobret, no? Home, desesperat ho estava, però resolutiu, eh? Truca a Lindsay i li diu, nen, vindundi. No li va dir vindundi, però va pensar, vol ser el cantant i guitarrista de Fleetwood Mac? I l'altre li va dir que sí sense pensar-s'ho, no? No, no, li va dir amb una condició. Que li regalessin els ingressos a UNICEF. No, que agafessin també la seva nòvia, a la xicota, que anaven amb un pac.

O sigui, aquest que era un pelacanyes li posa com a condició que agafin la seva companya. Era coneguda. No, no, treballava de cambrera

i cantava als paps fent karaoke. Però, com que estàvem desesperats, van dir, va, porta la nena a veure què li podem fer fer. I la nena era la Stevie Nicks.

I la cambrera, la seva dona, va fer aquesta cançó.

Sí, Ricard, respecte pels cops amagats que tenen les cambreres, eh? I tant. Perquè amb les Timmy Nicks i Alicia Buckingham, Fleetwood Mac va reflotar un grup desnonat i tot seguit va crear el disc més famós dels 70, els Rumors.

Sí, al final va tenir una història amb un final feliç, no? Bueno, feliç, feliç, no del tot. Sempre hi ha alguna cosa, eh? La felicitat no existeix. Perquè mentre es feien aquest pepino de disc, tancats en un estudi, treballant junts 18 hores al dia, la cosa es va embolicar, Ricard. El baixista i la teclista que eren matrimonis van separar. Els dos nouvinguts, que eren parella, també van partir peres. I es van dir el nom del porc amb les lletres de les cançons, de passada. I el pobre bateria, que estava avorrit allí per rematar-ho, es va embolicar amb la cantant de Megatotis. Això sí, van fer una gira. Bueno, es van fer multimilionaris d'entrada en una condició. Van haver de veure's les cares dalt de l'escenari cada dia durant una gira que va durar dos anys, tot i que per ells va semblar que en durés 200.

Bueno, hi ha una sort també, eh, Ricard? Que es va enfurrar sense el primer guitarrista, el Peter Green. Això sí.

La història dels Fleetwood Mac, que hauríem explicat a Lluís Gabaldà.