Les ballarugues dels polítics en campanya, vistes per Elisenda Pineda

L'Elisenda Pineda, que ja sabeu que és qui saludem els dilluns. Bona tarda. Bona tarda. No véns xupa, tot i que venies en un autobús que t'he llegit a través de Twitter que era ben bé tropical, aquell autobús, no?

Sí, sí. Baf de bus. He batejat això. El baf de bus, que et fa arrissar els cabells. O sigui, si t'has passat tot el matí passant-te la planxa,

doncs no posis mai el bus. Has de pujar al transport públic. Sí, sí. Aquell microclima. Horrorós. No saps si entres amb jaqueta, te la vols treure, si te la treus no saps on posar-la. Per aigües mullats, també. Sí, també. No saps si. Guardar-lo. Si és d'aquells llargs, llavors et destorba per tot arreu.

Incòmoda, incòmoda. I gent que frega el seu paraigua esmullat pel teu camal, saps? Que dius també, és una mica desagradable. No, no, era començar amb moto, com l'amic Cabré, que per cert.

No sé, jo, en cert el dia. Jo crec que no seria el dia que et recomanaria la moto, eh?

L'amic Cabré porta una gabardina que només et falta l'helicòpter aquí dalt del cap i sempre

s'inspecta el gat, eh? No és gaire impermeable, tinc la camisa xopa.

És que clar, no es pot anar ben vestit i pretendre que sigui pràctic a la vegada. Una cosa o l'altra. Exacte, no es pot triar. Què? Doncs mira, avui us porto una cosa que està de reviosa actualitat i que jo crec que xelarem força. Us vull parlar d'això.

Aquest és Pedro Sánchez, no el que canta.

La gent s'ha d'imaginar que amb aquest so de fons, Pedro Sánchez.

És donant-ho tot aquest cap de setmana, com bé sabeu, va protagonitzar dissabte un moment molt emotiu durant un míting del PSOE a Fuenlabrada, després de dedicar unes paraules d'amor a la seva esposa, la Begoña. Van fer un petonet allà, una miqueta d'escalfada de morro, saps? Una cosa maca. I després van ballar aquesta cançó. L'intèrpret és Russovski, és un artista que es diu Russovski, i es van animar a ballar absolutament tots, inclús Oscar Puente, el ministre de Transports, que, bueno, sembla que estava en una rave, eh? Una cosa fantàstica. La tria de la cançó no és a la de balar, eh? Russovski és el nom artístic de Ruslan Mediavilla. Ruslan és un nom que jo no sabia que existia. Com se diu un Ruslan en català? Ruslar? Sí, té com nom de iogurt, saps? Un ruslar. Aquest senyor és un cantant i compositor, nascut l'any 99 i criat a Fuenlabrada. Per tant, tot tenia el seu sentit, com que el míting es feia des d'allà, van triar un artista que es va criar a Fuenlabrada. Aquesta cançó, que es diu Malibu, és una cançó que diu coses tan boniques com "Ella es mi mundo, ella es mi baby", I per això sonava mentre Pedro Sánchez i la seva esposa, la Begoña, doncs, enllaçaven aquest míting amb un petó a la morrada. Ben maco, eh? Diuen que això és una aposta per connectar amb la gent jove, no? Aquest ball, així, una mica. Que també us he de dir una cosa. Pedro Sánchez, que és un senyor alt com un sambao, amb aquesta planta perfectíssima, al meu gust té unes atxures, que és un senyor que és per treure's el barret, tu li poses aquesta camisa i per sobre una samarreta de màniga curta, que és el que duia dissabte qualsevol que diries quina vergonya dels teus fills que et vegin així en canvi ell, un pinzell, quin senyor te l'emportaries a casa? és com una safata de crema catalana ja està, dit això.

Ruslan és Ruslan en català. Ruslan també? Diu que és un nom aslau. I quin dia fan el sant, aquesta gent? Quin dia celebra l'onomàstica? Significa lleó, en aslau. Ah, caram! Ve del turc Arslan.

Ah, fixa't tu, quines coses. Doncs mira, Ruslan és el que cantava aquest dia, eh? Pedro Sánchez no da puntades sin hilo, com diríem en castellà. En català, atenció, és caçar sense gos. No caça sense gos. El que passa és que ho he volgut dir en castellà perquè, tractant-se de Pedro Sánchez i el mal nom que li han posat, no vull que es pensi que jo ara faig una analogia que pugui caure en desgràcia. Bé, per altra banda, aquest cap de setmana, a la Garriga, una població municipi català, Namíriam Nogueras, la candidata per Junts a representar el poble català, a Madrid, es presentava ballant també amb aquesta música.

Us diré una cosa, Míriam Nogueras balla molt bé. Míriam Nogueras té un moviment de maluc que si jo em mogués així hauríem de trucar al 112 després. No, no, si l'heu vist. I d'una certa competició amb la Pilar Calvo. Sí, també. Pilar Calvo anava esverada, una mica.

Sí, sí. Aquella eufòria electoral.

Sí, sí, estava en aquell moment. Però vam tenir aquest moment de les dues juntes, que era bastant divertit, i després també en aquest vídeo és molt interessant veure els que tiren enrere. Els que veuen com s'estan

animant i diuen. Jo seria d'aquests. Jo tiraria enrere i que siguin uns altres els

que es portin a primera fila. Que diuen, no m'hi trobaran en aquesta fotografia de mi. Bé, bé, bé aquesta és la cançó Jamaican d'una banda que es diuen Bam Bam a casa meva no tenim el costum d'escoltar aquesta gent si hi ha algun motiu darrere de l'elecció d'aquesta cançó es desconeix perquè la mateixa Miriam Núñez tampoc no s'ha expressat. Suposo que també el que pretén és donar una imatge una miqueta més desenfadada, generar un moment viral que circuli per la xarxa i així tothom quedar-se amb la seva cara i arrencar la pre-campanya amb aquesta energia, amb el bon humor i amb el contrast dels discursos polítics més seriosos, oi? De fet, tot això ho va començar una persona, el referent català de tot això és el nostre amic Miquel Iceta. Miguel, contigo empiezo todo. Que va ballar el Don't Stop Me Now de Queen la nit del 10 de setembre de 2015 durant l'acte d'inici de campanya electoral del PSC per les eleccions catalanes del 27-S. Mira com sonava, això. Ell aquí escalfava motors. Saps com els toros que deixen anar per. No diguis cabrón, home. Saps els miures aquells que surten pels enferminers? Sí, sí. Doncs aquell tons Tom Minow, ell ja rescaba el terra, saps? I de cop i volta va sortir i els va generar I va deixar tot. Tot, tot, tot. Va donar tot, tot. No, no, no, sí, em sembla espectacular. Vas ser al final del míting a Barcelona amb Pedro Sánchez al seu costat, que d'allà va aprendre Pedro Sánchez que aquestes coses s'han de fer així. El ball es va fer viral i es va convertir en una de les anècdotes més recordades d'aquella campanya. Però atenció perquè tenim també Soraya Sainz de Santa Maria el mes de juny de 2016 amb aquesta cançó.

Penseu que Soraya Sant de Santa Maria aquell dia li va anar a la clenxa que la porta a la dreta, normalment li va anar a l'esquerra. Tot el toper capgirat, saps? De tot el que va donar. Sí, sí, de fet va pujar a la cabina del DJ El Pulpo, que li diuen El Pulpo perquè és un senyor que fa anar botons molt ràpidament. Com si tingués diversos braços. Exacte, sí, sí, sí. I es va posar a ballar La gozadera, que és aquesta cançó que sona de Gente de Zona i Marc Anthony. Home, s'ha de reconèixer que està molt ben triada la cançó. Després, Artur Mas i Romeva també van remenar malucs en el seu dia i Pablo Iglesias va gosar fer una conga un dia. Pel meu gust, la conga hauria d'estar absolutament prohibida. En tots els àmbits, en tots els actes, festes i aplecs. O sigui, no hi ha cosa que sigui de més mal gust. Jo quan vaig a un casament i veig que ve la conga, plego, me'n vaig a casa. Ja us la podeu quedar. Fa hasta por. Mira aquell senyor encapçalant la conga. Sempre és un senyor. Sempre amb unes cametxeres aquí a les camises. Que dius, ah, faci el favor.

D'anar cap a casa seva amb risc d'ensopegar i caure llarg com un Sant Pau i tant, no no pot acabar com el Rosari de l'Aurora

ensopegar sense res és horrorós i ja que parlem de mal gust aquestes performances que es duen a terme als actes polítics pregunto, i aquí és on ho deixo sobre la taula que voti la pilota i vosaltres ja veureu el que en feu. Calen aquestes performances? És a dir, quin és l'objectiu de sortir a fer una escala en IFI quan un acaba de fer un míting? És a dir, a un senyor de Badajoz que l'estan a punt de desnonar perquè s'ha quedat sense feina i no pot fer front al pagament de les factures, que surti un polític donant-li el seu cuerpo a Alegria Macarena l'ajuda a decidir el seu vot? Pregunto, eh? Creieu que els mateixos polítics se senten còmodes fent això? Si són ells mateixos que trien i diuen mira Pedro, te vamos a poner esta canción i tu dale que dale. Jo crec que García Albiol sí, és una persona que és festiva en aquest sentit, però no sé si tots es troben còmodes en aquest paper. De fet, tampoc no m'imagino polítics de fa 30 anys començant els seus mítings de campanya fent això. Jordi Pujol, com a molt, va votar al balcó de la Generalitat amb Josep Lluís Núñez. Exacte, el va agafar de l'aixella. O sigui, recordem-ho, això. I fer-lo votar. Sí, sí. Santiago Carrillo, per exemple, no va a ballar mai. Manuel Fraga tampoc va a ballar mai, no ho sabem. Realment, després hi ha una connexió amb la gent jove. És a dir, la gent jove que veu ballar els seus. Els seus pares, no? Aquí és on te vaig. No, no, diuen que fa crinje. Crinje, sí. Papà està fent crinje. Sí, sí. Bueno, nosaltres, el meu fillastre fa dos Sant Joans. Un dia acabem ballar, perquè a casa no es balla gaire, va gosadir-nos i anàvem beguts.

Perquè si no, no s'entén. Si no m'han begut, si no s'entén, que estiguin ballant.

Aquí està. I per últim, la pregunta que us deixo anar, ¿és contraproduent que facin això? És a dir, ¿està en com està la cosa que aquesta campanya electoral i aquestes eleccions han avançat pel que s'han avançat? Que hi hagi alegria i un tret de sortida festiu podria fer grinyolar una miqueta el pensament de la gent que vota? I fins aquí. La meva exposició. No, has deixat moltes preguntes a l'aire, a veure què diuen. Aviam per qui no voleu començar. Cabré, que rius molt, però has arribat derrapant i a última hora què?

Déu-n'hi-do, quina arribada. Què hem de fer, treballeu o no? Estava una mica la resposta.

No és veritat. En cap cas he intentat conduir la vostra opinió a un lloc.

Jo veig que ells donaran una resposta i et donaré una altra. També diré que això deu ser fruit dels temps, perquè ara tothom busca un mem que pugui jugar a les xarxes socials, perquè fa anys es feia la broma dels petons, els bebès, les visites als mercats. Bueno, i tant.

Va tocant terradelles, eh? Vull dir, que s'entengui. No, no, no, ara. Com llegeixo això? No, no. Desenvolupa, sisplau. No, no, que Josep Tarradellas, el sensi, va venir quan era, bueno, quan va aterrar un altre cop a Catalunya i va fer aquella, bueno, que va arribar, que li van fer una desplegada a una rua de Carnaval. Era una performance, allò, també, eh? Sense conga. Sense conga, però també era una performance, eh? Doncs, a premiar, acabàvem de soterrar la Riera i va venir a inaugurar-la. I aleshores jo era molt petita, devia tenir 3 anys o així, però recordo que em van portar. Sabeu com a Andalusia que porten els nens petits a fer el petó a la Virgen del Rocío? Sí. Que els posen per damunt del cap de persones que no coneixen, doncs, per la meva mare, Terradilles era la Virgen del Rocío, i em va fer passar pels caps dels Premienecs fins que aquell senyor em va donar la mà, i la recordo perquè era una mà de persona gran, saps? I recordo molt aquell donar la mà a aquella persona que jo no havia tocat mai una persona tan gran. Això em va impactar. La meva mare va ballar un pas doble amb Pasqual Maragall. Què dius ara?

En una campanya electoral. Et veus? Sí, sí que ballava. Ella ballava. El Carmel va fer un míting, ma meva mare, a tot el que hi havia al Carmel, ella hi anava, fos qui fos, i en el moment en què ella va anar com a saludar, va començar a sonar un pas doble, i llavors Pasqual Maragall va fer, ballem, i la meva mare, ràpid, i tant. I va fer allà quatre passes de.

Segurament s'ha ballat sempre les campanyes. A mi no em sembla tan estrany el que tenim ara són les xarxes socials que crec que ells també se n'aprofiten d'això. Al final estem parlant d'això perquè hi ha hagut vídeos sobre aquest tema. Jo, sincerament, als periodistes sempre ens dona una alegria i sempre les campanyes són moments de molta tensió i entenc que també hem de moure una mica de botant cap a l'esperança. Per tant, a mi, sincerament, tampoc em sembla malament que ballin. Crec que no li resta importància. És com dir que a les manifestacions es pot posar música. També hi ha hagut algunes vegades. Segons quina batucada també la prohibiria. Això ja ve a gustos. Però jo crec que no el resta, sincerament. Crec que no. Crec que al final també no tots els missatges han de ser tan contundents i tan negatius, sinó potser una mica cap a l'esperança, que jo crec que en aquesta campanya ho necessitarem i molt. Ah, sí, esperança sí.

Sí. Sí que es peste l'anàlisi,

això sí, perquè tens raó, que una mica d'alegria i una mica de treure ferro em sembla que pot anar bé. Potser passar-se l'eufòric pot ser contraproduent, si et passes l'eufòric, suposo, però el que a mi més m'encoroseix és imaginar-me la reunió. La reunió dels comunicadors del partit dient, sabeu què hem de fer? Hem de ballar. Heu de ballar tots, i heu de ballar bé, i heu de semblar que tot va perfecte, i a més a més heu de ballar aquesta cançó. I dius, ostres, però on m'he ficat, no? I segurament està calculat. En el cas del Maragall, segurament una persona molt més espontània. Li agradava, i es notava que li agradava, igual que l'Iceta, igual que l'Albiol, que dius, bé, doncs els hi ve de gust ballar, i a més a més ho fan d'una manera bastant individual. Dic, escolta, a mi m'agrada, i ho faré, perquè sóc així, i vull preguntar-me del com sóc. D'això a dir, no, és que anem a fer un càlcul, perquè la gent jove l'estem perdent, i aleshores hem de ballar perquè això entra i connecta, ho desconec, però voldria ser en aquella reunió. M'encantaria ser-hi per veure si hi havia algun parò,

A mi em sembla que no hi ha tanta reflexió darrere d'aquests motius. De reflexionar gaire, vull dir que.

No vols dir que no marquen com el terreny del joc, és a dir, els hi deuen dir, escolta'm, que. Marquen cançons. És a dir, si passa això, feu això, si passa allò, no se us acudeixi fer allò, no? I llavors després. Hi ha un punt d'improvisació del líder, que entén que en aquell moment dona per ballar o no dona per ballar, dona per fer un petó o no dona per fer un petó, dona per fer-te una fotografia amb segons qui, perquè a vegades també es busca una fotografia que potser pot ser després compromesa, has de tenir com una mena de mapa.

Però marquen més els límits que no pas la proposta, normalment. Per exemple, Feijoa, quan va arribar a l'acte, el que va fer primer era fer-se selfies. Abans de pujar a parlar. Això sí que és buscat i volgut.

Una cosa que es presta a l'anàlisi, perdoneu el tòpic, i és n'estem parlant. Això és el que és evident i obvi.

I que també hi ha personalitats, ara en Jordi deia, jo crec que les personalitats més extrovertides els és més fàcil això. Hi ha gent que realment, jo, ara quan ho deies jo pensava, a mi m'encantaria. Perquè a mi m'agrada ballar, perquè crec que està bé, perquè ara mateix deies en la reunió que allà segurament és l'únic moment de distensió en el que jajajujú i tal, el que passa que jo com veig el problema és quan realment hi ha personalitats introvertides, vergonyoses que se'ls força a fer això perquè dius aquesta persona està passant fatal i tu estàs veient allò de dir però, no sé, quina merdeta que estem veient, llavors jo crec que s'hauria d'intentar afavorir. Jo crec que està bé, perquè una mica el que deia la Júlia, que tot el dia és discussió, insults, és com un moment de distensió, però no forçar en accés a aquelles persones que realment no els hi neix de dins, perquè és que. No, Òscar, tu dius a la teva mare

A mi em dispensaries, no, a mi em dispensaries, jo no. A tu et diries cap darrere. Se'm veuria totalment encarcarat.

Allà a la barra, patint, patint. I jo crec que en aquest moment, o saps veure una cosa que flueix i és autèntica, o dius. Això no, no, jo crec que aquí és una mica el tret diferencial, però crec que està bé, tu, que hi hagi una mica de distensió, jo, a favor, sempre. I a vegades jo crec que

està més pensat per buscar el que es diu allò del carisma del candidat, no? Clar. Jo crec que en el cas de Noguera, sincerament, crec que li ha anat bé, perquè ella, estem molt acostumats a veure la a la tribuna del Congrés, molt enfadada, molt dura, i aquest vídeo ella mateixa l'ha compartit,

per tant, ella ha vist que això. Bueno, és que al final els humanitza, i la gent busca aquests moments també que connectes emocionalment per decidir el teu vot, i aquesta sembla una tonteria, però a vegades dius, ah, però aquesta tia sembla. No me l'hauria imaginat que fos així, segurament deu ser I llavors dius, a veure si és un paper el que fa, i realment és. Jo crec que aquí apareixen coses que estan una mica fora del guió, I sí que dóna tota la

sensació que la triada ella, la cançó.

Sí, perquè se la sap, i sap molt bé en quin moment s'ha de moure. I també, i ara aquí faig un petit apunt, i és que a xarxes ella ha rebut una càrrega d'òdit tremenda. Ficant-se en el seu físic, en com es mou, sexualitzada. Això als homes no els hi passa. Aquí està. No li ha passat pas a Pedro Sánchez, això, per ballar, ni li va passar en el seu dia a Miquel Lisseta, perquè tothom reia i el trobava divertidíssim. En canvi, ella sí que rebuta, en aquest sentit. I, ostres, vull dir, també és una cosa que ens fa pensar, no? I cada cop i volta. Tu no pots triar una cançó amb la que pots moure el maluc perquè de seguida se't sexualitza i perquè, en principi, doncs, clar, la teva imatge és de persona que estàs al Congrés dels Diputats defensant una part del teu poble,

etcètera, etcètera. És tot una miqueta, complicat aquí. També, interessant, és que jo, clar, el dissabte m'ho vaig passar molt bé veient aquests vídeos, la veritat.

Analitzava. Cada vegada passa el dissabte. Cada vegada passa el dissabte. Mira vídeos de polítics ballant, endavant, sí, sí.

Em va agradar molt veure com, també, això també canvia, de campanya en campanya, el típic, els passos. I sobretot una cosa molt important, els punys. Ara està de moda ballar amb el punt tancat, i això va començar fent-ho Trump. Ah? Va continuar Òscar Puente, quan el torneu a mirar us hi fixeu. Òscar Puente està darrere de Sánchez, amb el puny alçat, amb el puny tancat alçat, i balla com el ritme del puny alçat. Miriam Noguera es tanca els dos i els alterna. Per tant, això també és important.

Però no li surt del tot tan bé. Estem en generació TikTok, eh, també. Vull dir que hi ha moltes coreografies que s'han instaurat gràcies a TikTok i llavors ja no et surt aquella cosa de ballar com a tu realment et neix, saps? Jo ballaria fent una conga, doncs et faria una jota baturra, per exemple, que per mi és una cosa que em llama molt, una sardana fent un bon puntejat, també te la ballo, saps? Però no et tancaria un puny. Bueno, depèn de si porto unes castanyoles o agafo els meus companys a banda i banda ballant una sardana. Però sí que és veritat que està molt bé. Encantant l'internacional, sí que tanques el punt. I tant, i tant, i tant. Però clar, em refereixo que potser també va molt lligat al tipus de coreografies que es fan avui en dia i com, bueno, nosaltres recordem les nostres mares, els nostres pares, quan ballaven lleier que feien amb les mans així obertes, feien aquell moviment així, perquè clar, la gent des de casa no el veu, no? Exacte, només d'un pam. És aquest moviment, sí senyor!

A veure. Al final, les neurones mirall ens ensenyen a prendre coses a partir del que veiem, vull dir que tampoc és tan desencaminat. Però sí que crec que és important el punt que ha fet Elisenda amb el tema de les dones en la política, que sempre estan doble, triplement jutjades, i més si fan aquests moments una mica de guions fort, i deixem-nos anar, i vull dir que hi ha un guió.

A les dones no se'ls permet ser frívoles, perquè això no és això, és frívol. En canvi als homes, ah, mira, que s'impatien.

No se'ls permet ser frívoles ni estar enfadades, tampoc.

I si no és una histèrica, saps? La línia és molt fina. Totalment. Després d'això segur que balla tothom, també us ho dic. No sé. En lloc d'insultar-se està bé que balli una mica. Encara falta molta campanya. Jordi Areu.

Els comuns van fer una. Sí, però no s'ha viralitzat encara. Quan era l'Ajuntament de Barcelona.

Bueno, i Joan Clos també ballant amb el Carlinhos Brau.

Una samarreta tres talles petita,

potser. Sí, sí, pot ser. Veus allò que dèiem d'abans. Una de saber si és un

pinzell o no ho és. Doncs des d'ara i fins al 29 de novembre segur que tindrem més moments per comentar. Elisenda Pineda, gràcies. Vaig fent la conga d'un. Mira, allà a l'estudi tens uns quants que potser s'apunten a fer la conga amb tu. Fins la setmana que ve.