Les bambolines de l'espectacle "Després de nosaltres", al Texas

Abans de l'estrena Amb Sílvia Andrés.

A l'Espai Texas de Barcelona podeu trobar Després de Nosaltres amb direcció de Jumó Mer. De nou m'he tornat a infiltrar. Aquest cop he estat espectadora dels preparatius d'una de les funcions de l'espectacle. He pogut parlar amb els actors, els músics i les persones que hi ha entre vestidors i que cada dia fan possible Després de Nosaltres al Texas. Però, però, però.

Pensava que trigaries més a venir, quina sorpresa. Home, jo tenia curiositat.

Hòstia, la planta està viva. És que és el nostre pis, no?

Bueno, és que amb la compra de la casa m'he quedat paladíssim i els nostres mobles, no sé, m'agraden.

L'Helena i l'Adrià són una parella que fa un any que s'han separat i ella torna a viure a la ciutat. L'espectacle planteja una pregunta universal. Es pot ser amic de l'ex parella? Vaig arribar una hora i mitja abans de l'espectacle i vaig parlar amb els dos actors, la Júlia Jové i el Xavi Navarro. La Júlia ens presenta Després de nosaltres.

L'Helena, que és el meu personatge, mira d'alguna manera de remoure la relació, de remoure les cendres que queden, insistir-li a l'Adrià, que és el seu ex, per què no poden seguir sent amics, no? Cosa que sembla impossible, no? I que inclús pot arribar a ser còmic en algun moment, de dir, oi, oi, oi, aquesta gent acabarà fatal. És una espècie d'assaig perquè les persones que en algun moment s'han trobat en aquesta situació o que potser s'han imaginat que hagués passat, que puguin assajar-ho aquí amb nosaltres. És una espècie de prova-error de veure com es podria fer això.

Un dels grans encerts de l'espectacle és plantejar-lo com un musical. El Xavi Navarro reflexiona sobre la importància de la música.

Jo crec que l'espectacle juga molt a favor de la música. És molt valuosa aquesta manera d'explicar la història perquè la música fa que avanci la història, que crec que és una cosa que té. Molt interessant l'espectacle, que no només els propis personatges a través del que s'estan dient fan avançar la història, sinó que la pròpia música i les cançons fan que el públic entengui moltes vegades el que els propis personatges no s'atreveixen a dir-se mútuament. La Júlia Jové

ens presenta el seu personatge.

L'Helena és una persona molt vital, però que es troba en un moment una mica difícil de la seva vida. La seva mare ha mort fa molt poc i està en aquest procés de dol, té com unes ganes de canviar, de deixar la seva feina que fa molts anys que té viatjant per tot el món de festivals, de música en festivals. I torna a Barcelona i justament amb aquesta necessitat de tornar a vincular-se amb aquelles persones que fa temps que no veu, entre elles el seu ex. Durant l'obra el que és interessant és veure com aquest personatge travessa aquest moment en el que sembla que aparentment ho té tot resolt, però li costarà una miqueta acabar de resoldre-ho.

Xavi Navarro també parla del seu personatge, l'Adrià.

És un bon tio, però és un tio molt tossut, que té molt clar que això serà complicat. S'esforcen, s'esforcen per trobar moments, ho intenten, però hi ha un malentès i de cop tot sembla que se'n va a Norris i li costa. I és tossut, però al mateix temps és somiador, perquè tot i que veu que la realitat. L'Helena és complexa i potser no té el futur que ell desitja, tot i així lluita perquè d'alguna manera s'estimen, com aquestes comèdies romàntiques dels 90 que sembla que tot és impossible però al final acaba succeint.

L'espectacle té una gran virtut, que és molt fàcil sentir-se identificat. Aquesta proximitat de la temàtica encara queda més afavorida per l'espai del Texas, ja que crea una atmosfera molt íntima perquè tens els actors a tocar. Volia saber com viuen la Júlia i el Xavi tenir els espectadors tan a prop. Tota aquesta mecànica de l'intèrpret,

veure-la de tan a prop, Home, jo crec que és un privilegi, a mi em sembla xulíssim, i com a actriu i com a actor sempre ho diem, que fa molt viva la funció, perquè és que estem més respirant al costat de l'espectador i llavors hi ha algo com que ens estem explicant la història uns als altres.

He de dir que és molt interessant quan estem fent les funcions veure com l'espectador se sent interpel·lat pel que està passant en escena, perquè fins i tot arriben a fer comentaris al mig de la funció. No, però són uns comentaris que a més nosaltres els sentim, fem veure que no els sentim, però que queden allà i que d'alguna manera també a nosaltres com a intèrprets ens modifiquen. I jo li deia també a la Júlia, les primeres funcions que fèiem aquí, trobar-te el públic tan a prop, fa respecte, perquè els tens aquí i els notes expectants i els notes partíceps del que estan vivint i a més ens ho han dit quan acaba la funció, a vegades ens paren a la sortida del teatre i ens diuen que o bé que s'han sentit interpel·lats o bé que de cop és una història que els ressona en alguna part del seu cos.

Val a dir que han vingut exparelles a veure la funció, juntes.

La Júlia i el Xavi canten molt bé, els que els han seguit ja ho sabien. Al final del reportatge us desvelaré un detall que els més pros dels ignorants segur que ja coneixen. Vam acabar l'entrevista i ells van començar a preparar-se per a la funció d'aquell dia. Així escalfen la veu. Río, río, río, río. Però el teatre és una feina d'equip i aquesta funció no és possible sense el treball d'altres professionals. Com ara sentiu, mentre escalfen la veu, hi ha un piano que sona i que toca l'Andrea Mir. L'Andrea completa el trio a l'escenari de Després de nosaltres. Ella toca el piano, canta i moltes coses més.

Sí, jo tinc visió de tot i a més la meva intervenció és com intermitent, vull dir que puc estar com molt, tinc com molta escolta, tinc temps, l'escolta, i és necessari perquè al final estic acompanyant uns actors. Bueno, jo faig piano, faig veus, hi ha alguna cançó que canto per allà. I també toco l'ukelele. Sí, és dinàmic. Sí, sí, sí, llenço totes les seqüències, o sigui, tot el que vas escoltant jo, més els sínteses, realment és complex aprendre't això a l'inici. Tot i que ara ja, com que ja t'ho has fet tants cops, és com em sembla com fàcil, no? Però en realitat no ho és.

Les cançons de l'espectacle són d'aquelles que s'enganxen? Jo crec que es trobaran cançons que podran recordar, que sortiran de la funció i que els hi quedarà a les ments. O sigui, com que aniran repetint, tenen un toc bastant modern, alegre, barreja instruments més orgànics, com pot ser un piano, una guitarra o un ukelele, amb sons més electrònics i amb bases i amb sínteses, és com molt dinàmic, diguem-ne. Llavors jo crec que no se't fa mai pesat, saps? És com que sempre hi ha temes que són més balades, hi ha temes que són més upbeat, i són com cançons que podries escoltar a l'Spotify, saps? Per fer-te una idea.

L'Andrea mira afirmar que l'obra pot ser molt terapèutica.

És molt fàcil empatitzar amb el que està passant a l'obra i inclús sortir després de veure l'obra i fer-te unes conclusions noves d'alguna història que tenies o que tens o que pots tenir, no sé. En aquest sentit jo crec que val molt la pena venir perquè tots hem tingut relacions, tots hem tingut exes i crec que a vegades està bé per fer alguna pau interna o veure.

Una obra en què els actors tenen text i canten un piano en directe i altres instruments. Era inevitable parlar amb el cap de tècnica del Texas, el Francesc Bonet, que també arriba abans de l'espectacle, microfona els actors, fa les proves de so, comprova llums i mobiliari. En aquest sentit, la seva feina és clau en un espectacle en directe.

Amb la música, per molt que es programi, sempre hi ha coses que varien de dia a dia. L'actriu no sempre té la mateixa pressió atmosfèrica, no sempre t'està donant el mateix volum. La pianista, els instruments que tenen dinàmica, que sonen més fluix o sonen més fort, també depèn una mica cada dia. I sí que hi ha un petit ajust diari. Però, per lo normal, com que en aquesta producció som molt professionals, no m'he vist jo amb aquesta cosa de retocar molt, molt el dia a dia. També soc la persona que fa el directe, que moltíssimes coses estiguin automatitzades i jo no necessito tindre quatre braços, sinó simplement un dit.

També ens comenta la sonoritat de la sala Texas.

Si t'hi fixes, en aquesta paret tenim plafons absorbents i en aquesta altra paret tenim plafons reflectants. Això es va pensar i és una molt bona idea perquè aquesta sala no és un quadrat perfecte perquè els quadrats sonen molt malament. Aquesta rectangular, i a part té moltes vigues, té recovejos, la veritat que és una sala que ja es presta, que tinga una bona sonoritat, però a part aquest joc de paret absorbent i paret reflectant, a nivell arquitectònic, qui ho va pensar, doncs ho va pensar molt bé, la veritat, i que ajuda.

Tenia la curiositat que suposo que molts de vosaltres us heu plantejat. Si passa alguna cosa durant l'espectacle, com es comuniquen entre ells? Ara, descobrim el secret.

Mira, per exemple, l'Andrea, la pianista, té un intercom i llavors sempre que si té alguna necessitat que no se'n ve alguna cosa, doncs pleta un botonet que és l'intercom i llavors a mi em surt un senyal que l'Andrea m'està volent dir alguna cosa. Llavors tenim el regidor, la figura del regidor, que va directament a l'Andrea i ve directament a mi a dir-m'ho, perquè jo el que no puc és ficar-me uns cascos en la meitat de l'obra, perquè estan passant moltes coses i no puc atendre. A les seves peticions, però sí que tenim una forma de comunicar-nos. No l'hem utilitzat encara, però sempre està bé tindre aquesta arma que puguis utilitzar en el moment que passa alguna cosa.

El cap

tècnic del Texas ha introduït el quart convidat d'aquesta nit. El regidor d'aquest espectacle és el Xavier Paramiquel, que explicarà la feina que fa.

La meva feina com a regidor consisteix en cada dia venir una hora, una hora i mitja abans de la funció i mirar que estigui tota la roba a punt pels actors, també preparar tota la botilleria de l'escenografia, que estigui tot a punt per començar la funció, s'ha de preparar. Un pic a pic que surt un moment de l'obra, unes taules i cadires s'han de posar al seu lloc, coixins, que estigui tot a punt, també que als actors no els hi falti res, i estar una mica pendent de tot abans de la funció. I llavors, quan comença la funció, tinc diversos canvis d'escena que són bastant ràpids, perquè els C2 actors surten un moment d'escena i potser al cap de 15 segons ja estan tornant a entrar, I amb aquells segons s'han de posar una camisa, s'han de treure una samarreta, s'han de canviar de roba i jo els he d'ajudar.

Després de nosaltres és un espectacle que ens parla de tu a tu, on ens sentim ràpidament identificats perquè o bé ens ha passat o ha passat a coneguts nostres. Això fa que es creï una complicitat especial amb els actors. Podem dir que és un espectacle que té ànima i una bona dosi d'humor per no caure en el drama. Però abans d'acabar, tornem al Xavi Navarro i a la Júlia Jové.

La màgia del teatre. És a dir, a mi el cinema em fascina, la televisió em fascina, però el teatre té aquesta veritat, aquest element únic que no tenen altres arts i és que passen al moment. I el públic, encara que no tingui una participació activa, forma part també de la història i penso que és molt xula de poder-la viure de tan a prop.

També vull afegir que estem molt acostumades a veure musicals de gran format en el que tot és molt mètric, en el que tot està molt calculat i en aquest cas aquest tipus de musical de creació que tracta d'un contingut una mica més compromès o que parla de coses que ens passen al dia a dia, més quotidianes i tal, hi ha alguna cosa d'això que fa que el temps pugui tenir el temps que necessiti i que les escenes s'han pogut estirar una mica més. I hi ha alguna cosa d'això que la música està molt més a favor del text i això és una cosa que nosaltres com a intèrprets valorem molt també.

No us diré què passa al final amb l'Helena i l'Àdria, haureu d'anar al Texas a descobrir-ho, però sí que amb la Júlia i el Xavi trenquem una mica la quarta paret. Escolteu això.

El baixín dels Pirates, Maricel. Tot això no és casualitat. Júlia i Xavi, per què aquest musical és tan especial per a vosaltres? Sí, del barco aquí al Texas.

Ens vam conèixer fent el Maricel del 2014, de Gollagom, i jo feia el Grumet, l'Idris i el Xavi. Jo feia d'un dels Pirates del Salam. I entre les onades va néixer l'amor.

Tot això ens porta que 12 anys després ens trobem al Texas fent una història també recolzada per l'Anna Rosa Siskella, molt vinculada també al Teatre Texas i que forma part de Dagoll Dagom i d'alguna manera és com tancar el cercle, saps? I amb ella ho parlem a vegades i és molt maco poder estar compartint això.

Sí, perquè no havíem treballat junts des d'aleshores i mira, ha sigut aquesta la manera de fer-ho i per nosaltres

és molt especial. Una història ben bonica, no trobeu? Després de nosaltres és una història molt humana d'intentar no perdre les persones especials que estimem, de transformar l'amor. No és fàcil, però al Texas, la Júlia, el Xavi, l'Andrea, el Francesc i el Xavier ens recorden que res és impossible.

Sento viva, trista, mentre dormo. Són tot monstres i són tots terribles. I se mouren vides les ferides. Sento que puc fer. Sé que jo te he fallado.