Les cosines Serra: "Abans de fer '11', érem incapaces de veure pel·lícules de terror"

Un minutet i arribarem a dos quarts d'onze de la nit. Només els que ho han intentat saben com de difícil és aixecar una pel·lícula, tot el que hi ha al darrere, i que la primera vegada que ho aconsegueixis de ben jove et seleccionin ja a competició oficial a Sitges, doncs, ostres, ha de ser molt emocionant. Dilluns es presenta aquí, en aquest festival, Onze. És un film de dues directores catalanes que són cosines i que estan vivint això que acabem d'explicar. Seran aquí la setmana que ve, per això les hem anat a visitar, a casa d'una d'elles. Clàudia i Paula Serra, benvingudes al Catalunya Nit i felicitats. Moltes gràcies. Com vau reaccionar quan us van dir que la pel·lícula estava seleccionada per competir a Sitges?

Va ser una sorpresa bastant forta, la veritat.

Va ser una sorpresa bastant forta, la veritat. O sigui, havia sigut com el nostre desig màxim de poder participar en aquest festival i anar i tal, però quan es va confirmar va ser com s'ha unir fet realitat.

Perquè l'havíeu seguit molt, ja, el festival? Això hi anàveu de més joves i tal o no? De més joves encara som, quants anys teniu?

tenim 28 anys aquí hem de fer una confessió i és que nosaltres ens vam pujar al carro del cine del terror fent aquesta pel·lícula perquè prèviament érem incapaços de veure pel·lis de por sense tancar els ulls i tapar-nos les orelles llavors en el procés de fer aquesta pel·li veure que la història estava viva i que ella sola s'anaven caminant cap al terror vam dir, ara ens hem de posar dins llavors vam començar a veure pel·lícules i ja ens hem tornat fans i ara ens encanta. Però bueno, que és la primera vegada que anirem al Festival de Sitges com a dires i com a espectadores. Ostres, que fort.

O sigui que les pelis de terror realment us costaven molt de veure. Això va ser una mena de teràpia, fer la pel·lícula, o què? Sí, sí.

O sigui, jo recordo la meva primera peli de terror que vaig anar a veure al cinema d'anar amb auriculars escoltant música. Perquè en fi els sustos i els cops i tal i llavors va ser com, que bueno, després a Monza i això ens hem anat curtint i hem vist ja de tot i. Recordes quina va ser aquesta peli que anaves amb auriculars? Era aquesta, crec que era una que es deia Oculus, no sé, no me'n recordo era típica aniversari d'adolescents que et conviden al cine i jo allà, bueno, vale, però.

Sí, jo també tinc una història molt traumàtica amb la primera peli de por que vaig veure que va ser el remake de Possession Infernal. Dançar amb Raimi, i vaig estar mesos sense poder dormir, però ja l'he tornat a veure, i ja he fet les paus, i m'agrada.

Doncs jo he vist aquesta matinada la vostra, i Déu-n'hi-do la por que es passa, eh? 11, es diu, fem una mica de sinopsi per qui ens estigui escoltant, diríem que som un grup d'escoltes. Que van a una casa d'Andorra. Això no és un lloc per venir amb nens. Estarem sols? Sí. Hi ha una tempesta de neu, queden allà tancats, i quan fan un recompte dels que són, perquè són 8 nens i nenes i dos monitors molt joves, de cop apareix. Onze. Com et dius? Rieu. Un nen que no estava al grup. I aquí comencen els problemes. Sí, perquè el nen no és un angelet. No, no, no.

Aquest 11 és l'element que fa decantar la balança cap al mal.

Podríem dir que és una història de terror clàssic.

Sí, o sigui, a nosaltres, com també ens agrada pensar que és un thriller psicològic, perquè al final no és tant de gore o de sustos i tal, sinó que és més com d'angoixa i d'anar-te'ns en una situació incòmoda i que fa patir fins que allò acaba explotant de la pitjor manera.

Una peli de por amb nens sempre va millor, no?, Bueno,

és que tot lo infantil, històricament, en el cine de terror, fa molta por. O sigui, els nens són com molt innocents i com una cosa sagrada, protegible, però també poden fer molta por. I tot i que nosaltres no juguem cap element fantàstic, també hem utilitzat l'element infantil com una carta.

Com penseu les escenes o què creieu que funciona?

Sí, o sigui, bueno, és el que comentàvem nosaltres, que ens agrada molt de quan mirem pel·lícules de terror, de gènere i això, és com la construcció aquesta, no?, de que hi ha com un elefant a la sala i fins que no es destapa és com tothom aguantant, cada vegada es va tensant més i tothom fent veure que no passa res, fins al moment com. Que es revela tot i explota el mal. Aquesta idea a nosaltres ens interessa molt i és el que volíem fer a la construcció d'ONZA, d'una situació quotidiana d'uns xavals que se'n van a la muntanya amb els monitors joves i que d'entrada seria un superbon plan. I de cop i volta, com hi ha un element distorsionador, que els comença a posar les coses entre l'espasa i la paret, i et fa recalcular qui ets, els límits de la teva moralitat, com actues davant del possible perill, i això, o sigui, com construir un partit d'això.

Us vau passar bé fent la pel·lícula? És a dir, el fet de. Perquè moltes vegades quan veiem una pel·lícula de terror o de terror psicològic, a mi m'agrada pensar que potser mentre tu estàs patint com a espectador, allà al set s'estan passant pipa o es fan un fart de riure. No sé si ha sigut el vostre cas o què.

Almenys per la nostra experiència podríem dir que sí. O sigui, evidentment, en un set de cine hi ha molts moments de tensió i moments d'haver de córrer i d'empreses i tot, però. Però malgrat tot vam disfrutar molt el procés, els actors també s'ho van passar bé, va haver-hi molt bon rotllo amb l'equip i per nosaltres hi havia dies que el que estàvem rodant era bastant horrorós a nivell de tensió i de mal rotllo i per nosaltres era com una festa. O sigui, això va ser molt guai. Al ser la nostra opera prima, en alguns moments vam patir i gaudir a parts iguals, però en general la lectura és que ens ho vam passar superbé.

Opera prima, podríem dir, de pressupost modest, però en el cinema els pressupostos són molt alts, fer una pel·lícula costa molts diners. Heu tingut a les vostres mans 2,7 milions d'euros, que això es diu aviat com a pressupost. Com va ser després veure-ho a una pantalla, la vostra feina feta? O si és que l'heu vist ja, la gran pantalla?

Bueno, la gran gran pantalla no, però una pantalla mitjana.

Sí, sí. O sigui, jo crec que això és el més espectacular de tot, és el que més ens agrada de la nostra feina i el motiu pel qual volíem fer cine era això, traslladar una idea que ha viscut en el teu cap durant molt de temps a la realitat i de cop veure. Veure la pelicula acabada que no és tal com l'havíem imaginat, és una cosa diferent però que és inclús millor perquè al final tota la gent que ha participat ha anat posant el seu granet de sorra i al final és una obra col·lectiva que és molt emocionant veure l'acabada Sou cosines

no sé si de petites ja anàveu encarades cap al cinema o no i com heu coincidit les dues agradant-vos la mateixa professió.

Aquí la història és, nosaltres som cosines, tenim la mateixa edat, però som gairebé com germanes, perquè ens hem criat juntes, i una vivia a Palamús, l'altra a Barcelona, llavors els caps de setmana sempre ens trobàvem a Palamús, a la casa de la família, als dinars, i vam començar preparant obres de teatre, que eren infumables i la nostra família ens odiava cada vegada que els volíem representar. Després de les obres de teatre ja vam passar a tenir una càmera d'aquestes, una handy, que gravàvem coses però sense editar-ho ni res. Llavors els hi posàvem la peli, allà, a sango. Eren les tomes bones i les dolentes, tots seguits. Aquesta no val, però la següent està molt bé. I ells allà, bueno I després ja vam començar a fer guions, ja vam gravar coses més elaborades, vam aprendre a fer servir el premier, i d'aquí com ja va començar. Com ha néixer aquest afany per les històries, que al final la nostra família també ens ho ha traslladat des de sempre, ens ha explicat un conte, ens han fet espectacles de titelles, aventures, com el bosc de gincanes, vull dir que és una cosa que l'hem tingut molt a prop sempre, i després ja quan va arribar el moment d'escollir què volíem estudiar, les dues vam coincidir en el mateix, i hem estudiat comunicació audiovisual a la Pompeu, juntes, i des de sempre, com que ens ha anat portant a fer aquest camí juntes.

Sí, quan estàvem a la uni, com estaves explicant, L'amor per les històries i per explicar-les ens neix de la nostra família i ha anat creixent al llarg de la nostra vida. Sí que quan estàvem a la universitat ens vam començar a plantejar dirigir com a tàndem i fer aquesta peli en teníem moltíssimes ganes i també sabíem que seria com la prova definitiva de descobrir si això era com el que volíem fer o si no funcionava. I ha sigut la millor experiència del món compartir-la juntes.

Teniu clara ja quina serà la vostra següent pel·lícula el vostre següent projecte si us encareu ja cap a aquest gènere o no.

La veritat és que a nosaltres ens ha encantat fer una pel·lícula de terror i si n'haguéssim de fer 50 més les faríem però també és veritat que ens agraden com molts altres gèneres, vull dir que amb això no ens tanquem gens, ens agrada drama musical policia d'acció i això vull dir que tot el que vingui, nosaltres encantats estem

obertes sobretot a viure aventura a viure l'aventura que suposa fer una pel·lícula i pensar-la dirigir-la, gravar-la i viure tot el viatge sencer.

No sé si teniu referents clars en el món del cinema o pelis que us hagin marcat una mica.

Sí, en tenim bastantes i molt diverses entre si, que a vegades diries això no té res a veure una cosa amb l'altra, però bueno. Si vols et parlem més de les que tenim de terror,

que també han influït una mica. Sí, aquí veig que teniu. Estem al menjador de casa vostra, de casa d'una de les dues, i veig que teniu, per exemple, pesadilles de Navidad de Tim Burton, no? Sí, sí, sí.

Bueno, mira, per exemple.

A tesis, que pràcticament estarà al festival d'ara, 30 anys, no?, de tesis. Sí, sí, és l'aniversari.

Sí, o Seven, per exemple, també és un referent que, a més, sense que tingui a veure com a nivell d'argument amb Onza, però és una pel·lícula que hem tingut molt present mentre hem desenvolupat aquest projecte,

i aviam A nivell de to, sobretot, de Seven, com aquesta foscor absoluta i de desesperança, com.

Si t'hauríem de dir un director que ens agrada molt de gènere de terrores, en Jordan Peele, que la seva pel·lícula Get Out, o Us, nosaltres, són dues pel·lícules que ens van marcar molt, que les vam disfrutar molt, i que a dia d'avui segueixen sent de les nostres pelis preferides.

A competició hi ha gairebé una trentena de films a Sitges, hi ha moltes pel·lícules. No sé si aneu de cara a veure si ens donen algun premi o ser-hi ja és una passada. Com ho esteu vivint?

Home, per nosaltres ser allà ja és un somni fet realitat. Si hi ha alguna cosa, a més a més, el que sigui, benvingut, notes felices de la vida. Però no, no, el fet de poder estar allà i viure-ho i compartir l'experiència amb els espectadors i amb els amics i la família que vingui, això. Per nosaltres això ja és el premi més gran.

Doncs, Clàudia i Paula, moltíssimes gràcies i molta sort. Moltes gràcies.

Doncs és 11, s'estrena després de Sitges als cinemes el dia 6 de novembre a les sales. Fem una pausa per la publicitat i a la tornada tinc aquí una persona al meu costat que acaba de començar Sitges i ha vist 19 de les pel·lícules que es passen en aquest festival. Ens haurà d'explicar com ho fa, Àlex Gorina. De seguida tornem.