Les campiones de l'Ultra Pirineu, resistència i determinació a la muntanya

Trepitjen fort de principi a fi. La muntanya els ho dóna tot. Cent quilòmetres per davant. Mesos d'entrenament a les cames. Aquestes són les dones de l'ultrapirineu.

Divendres, 2 d'octubre, les últimes hores abans del tret de sortida. La previsió no pinta bé a la serra d'Alcadí

i a la serra de Moixeró. Aquests roixats que aniran entrant i, a més a més, els que creixeran cap a Pirineu i Prepirineu.

A Begar, al Berguedà, on tot comença i tot acaba, el comitè de crisi es reuneix.

L'Ultra Pirineu i la Marató Pirineu es converteixen en una batalla contra el temps.

La decisió és dura. L'Ultra es reduirà de 100 a 60 quilòmetres. La seguretat va per davant. I mentre la muntanya imposa les seves normes, hi ha qui no s'atura. Les voluntàries de l'Ultra Pirineu. L'Elisabet Cortina n'és la responsable.

Vas més pesat, al calçat, a la roba. Clar, si vas moll, cansa una mica més. Però la gent estan encantats, tothom diu que vol sortir i que endavant. Sense les voluntàries, la cursa no existiria. Fa tres o quatre mesos que ja estem movent els voluntaris. La presència femenina sobretot és majoritària, sobretot aquí a entrega de dorsals, la gran majoria, el 90% són noies.

Unes preparen els avituallaments pel recorregut, d'altres reparteixen dorsals.

La nostra feina és, bàsicament, apuntar els corredors que venen aquí a la cursa, demanem els dorsals, DNIs I ens hem apuntat aquí perquè sempre havíem estat aquí a l'Estelomunt ultrapirineu des de ben petites. Ens agrada molt participar amb el poble de vegà. És especial viure això, és com que si no estàs aquí no ho entens. Doncs els nervis que té la sortida de l'Ultra a la plaça Porxada, totes les emocions que té l'Ultra, és una sensació que no es pot explicar fins que no la vius. I has tingut molta feina el dia d'avui? Sí, ha vingut bastanta gent, també hi ha dones, n'hi ha bastantes. Una és l'Aida Cossac,

no és la primera vegada que currarà una Ultra.

Vaig molt a la muntanya, faig molt alpinisme, bici, escalada i faig de tot. I el córrer és un més a més que faig durant el dia a dia. És la quarta vegada que m'apunto a l'Ultra Pirineu, a la de Cent, bàsicament perquè visc aquí a vegades fa gairebé quatre anys i és la cursa de casa i m'agrada córrer pels camins on surto a córrer sempre.

Per a la Núria Piques, multipremiada de trail, l'Ultra Pirineu és la cursa que la va veure créixer. Va ser ella qui va obrir camí.

És la cursa de casa i la que em fa posar la pell de gallina en cada edició, estigui a la línia de sortida o no. És la cursa que em va veure néixer com a corredora d'ultradistància el 2011. I és la cursa que va canviar la meva trajectòria esportiva i, esclar, la porto al cor i sempre que les cames funcionin d'alguna manera o altra estaré a vagar a primers d'octubre.

Aquest 2026 no corre, però ho viu des de l'altra banda. Avui és referent per moltes. Quan ella va començar amb la llarga distància no hi havia dones a qui seguir.

El percentatge va pujant, tot i així encara en falta, encara falta participació femenina. Quan jo vaig començar a córrer curses de llarga distància, el 2011 eren molt poques i de referents no n'hi havia. I ara això ha canviat, han passat més de 10 anys, més de 15, i per sort ara hi ha referents, les noies estan perdent la por. De mica en mica anem guanyant terreny i sí, he donat un vol per aquí i la veritat és que n'hi ha bastantes i amb molta il·lusió.

Una de les inscrites que es dedica professionalment al trail és la Cèlia Balcells. Correrà la marató de 42 quilòmetres i entrena matí i tarda, cos i ment. Dedicat moltíssimes hores,

és a dir, fas molt volum, i jo el que bo és que el fet de ser d'aquí, he vingut a entrenar tot el recorregut, que els caps de setmana venia aquí a entrenar-la, i em conec cada pedra i cada detall de la cursa. La càrrega mental per mi és la clau, especificant l'entrenament, doncs això, sèries dos dies a la setmana, i entrenaments de llarga durada, dos mínim, i també ho combino amb elíptica. Des que va començar a competir,

també nota que la presència femenina s'ha disparat.

Jo he vist l'evolució, és a dir, vaig començar a córrer fa 7 anys, quan en tenia 20, i he vist una evolució increïble, és a dir, un canvi espectacular. Vull dir, nosaltres abans anàvem a córrer i és que érem 5 dones que ens presentàvem a la sortida, i en canvi ara és que, vull dir, la gent em diu, ai, és de les favorites, i no són de les favorites, vull dir, és que no sé si podré ni aconseguir un top 5. Perquè és que hi ha molt nivell i totes entrenem moltíssim, ens hi dediquem moltíssim. Per exemple, jo que sé, vaig anar a l'aula de Núria fa cinc anys i els lavabos de dones estaven buits i els d'homes estaven plens i ara ja no, és a dir, ara tu vas al lavabo, que és una tonteria, però els de dones també estan plens, que abans no.

Corre Ultra es demana ser estricta, constant, vigilar amb l'alimentació i el descans, i això suposa una pressió afegida.

El tema alimentació, jo crec que hi ha molts problemes de l'alimentació, és a dir, jo he vist molts TCA, hi ha molts problemes, i que no es veuen, però tant en homes com en dones. I el tema de la regla, hi ha dones que sí que els afecta molt la regla, a mi, per exemple, personalment no m'afecta, llavors jo entenc que si t'afecta la regla sí que és un dilema si el dia de la cursa la tens, la veritat. I tanta dedicació també demana renúncies. La maternitat també és un tema bastant complicat. Jo, per exemple, en el meu cas, no vull ser mare pel fet que vull córrer durant molts anys.

3 d'octubre, dos quarts de sis del matí. Encara és fosc i els 1.300 participants de la prova reina ja són a la línia de sortida. Les voluntàries comproven que portin tota l'equipació reglamentària i de seguretat. Que vagi bé.

Mòbil, mandat tèrmica, impermeables. Impermeables d'aquests reglamentaris,

eh? Sí, sí, sí. Aquests queixallats. Sí. Perfecte. Molt bé. Endavant. Hola, bon dia. De qui dà la dintre? Vale, aquí. Està tot, eh? Està tot, però és d'aquests reglamentaris.

Sí, sí, sí. Està tot, està tot. Doncs va, cap endavant. L'Anna Tomàs s'estrena. Molts nervis, a més a més, més dels que crec que s'haurien de tenir. Jo pateixo molt, a vegades em pregunto si seré capaç de fer-ho, però és molt fort perquè un cop comença el res, salta l'alarma i es comença la cursa, desapareixen els nervis i allà ja passes a disfrutar i a gaudir de la cursa.

L'oropè de l'Hospital Parc Taulí de Sabadell dilluns tindrà pacients. Avui té una muntanya.

La cursa de llarga distància és una cursa que ens hi encaixa bé, perquè és una cursa que també s'ha de gestionar una part molt mental. I penso que com a dones és un punt fort que tenim. No tant potser la part física a vegades, però sí la mental. Com tu has treballat això tu? Tot va començar fent una marxa de resistència i de veure que la podia acabar i que el cap tirava i de dir, si soc capaç de fer això, potser puc provar de fer altres coses i per què no provar-ho, no? I jo sempre soc de les que, en comptes d'anar pensant falta molt encara, és a dir, sempre penses el, no, hi ha falta menys.

Corredoras, corredores. 5, 4.

L'ultrapirineu escurçada per la pluja segueix sent una prova de foc. Passa pel niu de l'Àliga, a 2.520 metres a la Molina, el coll de la Trapa i el refugi Serrat de les Esposes. Aquí l'Ariadna García, l'Anna Comelles i la Mireia Fernández, voluntàries, esperen les corredores amb aigua, menjar i molts ànims.

Quan arribem a primera hora el que fem és organitzar tot el control, portar totes les coses del refugi cap aquí, començar a preparar els entrepans, destapar-ho tot, que quedi tot ben ordenadet. Suposo que això no és una feina només d'avui, sinó que porteu dies organitzant-ho. No només és feina d'una persona, sinó que s'ha d'intentar trobar tot un grup de persones que estigui disposada a venir aquí, a llevar-se d'hora, dies abans, reunions a vegà, amb tot el que ve a ser la coordinació, i intentar trobar un grup que tingui ganes de pencar, que estigui animat. Com és l'ambient? Molt festiu,

amb moltes ganes d'animar a tots els corredors que tinguin ganes, empenta, amb il·lusió, i d'intentar-los ajudar amb el que puguem. Nosaltres quan arriben sempre toquem l'esquella per una mica ambientar i entregar-los si necessiten entrepans, fruits secs, fruita, les begudes que necessitin, una mica això, estar allà, recolzar-los i donar ganes.

Nosaltres estem aquí, com hem dit, som una família que hem format, som una família que ens agrada molt l'esport i el vincle amb la muntanya de Toralesa, l'esport, el poder ajudar la gent que s'esforça perquè tot això vagi endavant, doncs nosaltres fiquem el nostre granet d'arena aquí.

Centenars de persones s'apleguen als punts clau per animar-les, com la Margot. Aquests ànims són el combustible de l'última pujada.

N'han passat ja moltes i van molt frec a frec, estan molt fortes, van molt potents i és meravellós veure-les, emociona molt.

Refugi de Sant Jordi, baixada fins al coll d'Escriu, controla Greixa.

Què és el que us mou per dir, va, m'apunto a ser voluntària? Bé, jo crec que és la nostra terra i ens agrada com poder-la gaudir. Venir aquí i poder ajudar, poder fer créixer l'esport aquest de muntanya, doncs crec que és un plaer, no?, entre totes. Venen i després omplim les cantimblores, els softs aquests que porten, els controlem. I contestem preguntes també al pròxim refugi quan és el punt.

A cada avituallament important, les corredores tenen un contacte de referència que les ajuda a continuar. Ningú corre sola.

Esperar la persona que està fent la cursa per donar-li tots aquells productes, hidratacions, pastilles, canvi de plantilles, calçat o roba, si és necessari, per continuar les pròximes hores de cursa que li fem a l'altre avituallament. Allà espera la Clàudia Trems, Corredora d'ultrafons,

sap què és arribar al límit.

El 2022 em va fer créixer molt aquesta cursa. Als tres anys o així d'estar fent algunes curses curtes ja em vaig tirar a la llarga distància i em va enamorar. O sigui, a la llarga distància et dona alguna cosa que no et dona res més i és una sensació que s'ha de provar.

Màxima emoció per a Clàudia Trems després de ser segona a la prestigiosa Transgrancanària, del que trae el de 126 quilòmetres. L'atleta d'Ogassa ha sumat així el seu cinquè pòdic consecutiu en aquesta cursa. Trems ha pogut liderar la prova fins a.

És molt sacrificat, molt, més del que es pensa molta gent. Molta gent diu, bueno, és que això no és ni una professió. Bueno, jo crec que sí que és una professió i que s'ha de valorar molt. També perquè acabes hipotecant moltes coses, i al darrere d'un esportista d'elit també hi ha negociar contractes, són dies que no estàs amb la família, no estàs amb els amics, molts dies estàs sol. A mi estar sola és una cosa que se'm fa una mica gran, i més quan estic fora de casa. O sigui, m'ho passo molt bé, disfruto molt corrent i entrenant i competint, i sempre ho he dit, que el dia que jo no disfruti entrenant o que no tingui la passió que tinc avui en dia, deixaré de córrer, per molt que m'estigui guanyant la vida amb això. Però són moltes coses, perquè no és només l'entrenar, sinó també l'entrenar invisible de fer mobilitat, anar al físio, anar al podòleg, fer entrevistes, tota la part mental. No és una professió fàcil. La meva millor amiga va tenir dos bessones i potser li diria,

no us feu atletes d'elit. Al trail de muntanya femení viu una explosió. Més clubs, més aficionades, més dones a les línies de sortida. I també a l'elit, l'exigència i la dedicació són les mateixes que en la categoria masculina.

Quan jo vaig començar no corrien tantes noies, sí que és cert que ara cada cop corren més noies. Avui amb xarxes socials es pot conèixer molt més quines corredores hi ha darrere del món. Jo en aquell moment només tenia Núria Piques, que al final hem acabat fent una amistat. És algo que crec que entre totes estem construint. Si no hi hagués gent com jo o com altres atletes d'elit que estan corrent llarga distància, que ens estem afrontant els mateixos reptes que els homes. En altres esports les noies fan menys que els homes, no? A un Tour de França no s'estan fent 21 dies les noies. Nosaltres, que estem fent les mateixes distàncies que els homes, jo crec que inclús molts homes ens valoren molt i les dones és com, vale, si elles ho fan, per què jo no ho puc fer? I cap a on avancem? De mica en mica es va igualant, també el tema de la retransmissió, s'estan ficant més diners, més càmeres, a la vera i més càmeres es poden dividir en femení i masculí, és com que estem fent grans entre tots l'esport.

La Ida Cusac, l'Anna Tomàs i la Cèlia Balcells acaben l'Ultra Pirineu, cadascuna amb la seva història, el seu ritme. Arriben cansades, emocionades, però no soles, perquè el trail femení no es fa en solitari. Darrere d'elles ja en venen moltes més.

Molt contenta, contenta d'haver-me trobat bé, d'haver rendit i amb ganes de fer la següent.

I l'animació que hi havia trobar-te amb els amics, la gent del poble, va ser molt bona.

Molt contenta, molt contenta de les sensacions, molt contenta de la gestió de cursa i de poder mentalment aconseguir acabar-la i aconseguir aquesta quarta posició.