Les grans balades de la història

It's a little bit funny, this feeling inside. I'm not one of those who can easily hide. I don't have much money, but boy if I did.

Jordi Cubino, bona tarda. Bona tarda. Jo no puc evitar posar-me sensiblera, tonta, amb aquesta cançó tan preciosa. És una preciositat, aquesta cançó, sí, sí. Bé, Jordi Cubino ja el coneixeu, el tenim aquí tot l'estiu, és productor musical, un dels més prestigiosos i reconeguts de casa nostra, i amb ell aquest estiu analitzem les grans cançons de la història de cada gènere, i com heu pogut comprovar amb aquest Your Song, avui posem espelmes, abaixem els llums i parlem de balades. Molt bé. ¿Però què ha de tenir, Jordi, d'entrada una balada? Per què la considerem com a tal? Per què això que sentim és una balada? Una balada, primer,

el que marca molt és el tempo. Un tempo lent, que sigui una cançó reposada, perquè la gent ho entengui, i després, sobretot, les balades han de tenir un toc romàntic. Jo crec que la música el que crea són emocions, i la gran virtut de la música és transmetre emocions a la gent. Són les balades que transmeten. Doncs transmeten tranquil·litat, potser. Transmeten aquells sentiments íntims molt, molt romàntics. Tot això que et faci entrar i introduir-te a tu mateix una introspecció acaba sent una balada sempre. I més aquesta cançó.

A més, aquesta cançó és una cançó que inicialment no la va cantar la Elton John, eh? No. Aquesta cançó la va gravar un grup. Prèvia a Elton John, però ell va decidir donar-li a ells, perquè ells al principi, és una cançó de Bernie Taupin i d'Elton John, és a dir, ho explico per molta gent que no ho sàpiga, Bernie Taupin era el lletrista d'Elton John, o sigui, les cançons no són totes d'Elton John, sinó que un feia la lletra i l'altre la música, va ser un dels binomis més importants del món de la música, i la va cantar un altre grup, però per respecte a Elton John, que sabien que l'havien de treure una versió després, no l'havien de treure com a single, però la primera grabació no era d'Elton John.

Jo no sé, Jordi, si avui acabarem plorant enamorats o com acabarem, però ja et dic O amb el mòbil a la mà. Exacte, és veritat. Abans eren els encenedors, ara són els mòbils. Sí, és veritat.

Ja no vas a cap concert on hi hagi encenedor. Jo crec que la nova generació no ha vist mai un concert com jo quan era més jove amb encenedors tothom.

Sí, sí. Va, doncs ara seguim posant-nos, com diem, sensibleros, amb l'encenador a la mà, i escoltem una altra balada, en aquest cas del 1990.

Ah, i aquesta té molta història.

It's been seven hours and fifteen days Since you took your love

away.

Estem sentint el Nothing compares to you. Què t'especial, aquesta balada?

Moltes coses. Primer, molta gent. Tothom es pensa que això és el malogrà de Sidney O'Connor. No és d'ella, és una cançó de Prince que ell va gravar 5 anys abans d'aquesta. I aquesta cançó estava en un àlbum. Només els hiperfans de Prince coneixien aquesta cançó. O sigui, hi ha una versió d'aquesta cançó de Prince, eh? És que són compositors Prince, i la cançó original, de vegades, Prince. El que passa és que cinc anys després, la Sidney DeConnor va treure aquesta versió, que no tenia res que veure amb la versió de Prince, res a veure, va ser una versió, aquesta és molt atmosfèrica, com pots veure, amb molts pasos de sintetitzadors, tot és molt lènyer, sobretot amb aquesta veu que té ella. Ella era molt activista en aquest tema. I el que va marcar molt d'aquesta cançó va ser el videoclip. És un videoclip rodat amb una toma, tota seqüència, i al final va plorar ella de veritat. La llàgrima que acaba al final no estava pensada.

Són icòniques, aquest final, ella plorant. Ara, ha de fer certa ràbia, no ho sé, tu potser ho has viscut, això, ho has vist de prop, que un altre artista versioni una cançó que és teva i que tingui

més èxit que l'original. Passa moltes vegades. El desconeixement de molta gent que es pensa que la cançó és d'aquella artista. No, és una cançó ja prèvia. No sé si te'n recordes, hi ha moltes cançons d'aquest estil. Podríem haver escollit una altra, que no l'havíem comentat, que és una cançó de George Benson que es diu Nothing's Gonna Change My Life For You, que la gent es pensa que és d'un nom que es deia Glenn Medeiros. No, no, és de George Benson. Aquesta cançó era una cançó que tenia uns quants anys. I la va interpretar Glenn Medeiros i la gent es pensava que era, no sé si te'n recordes aquesta cançó. No, no la tinc presentada. Nothing's gonna change my love for you. Ah, sí que sé que n'és, sí. Aquesta cançó és de George Benson, aquesta cançó. El que passa és que la va popularitzar tot el món a Glenn Medeiros i el Glenn Medeiros va ser un simple intèrpret amb una versió que per mi és molt dolenta comparada amb l'original. Crec que podíem sentir

ara la versió de Prince.

Without a song.

També és una balada, però és veritat que. No t'hauràs de veure ni l'arranjament. L'arranjament del Prince és una banda. És una banda de rock pura y duro i una versió a xins a mig tempo. I ella el que va fer va ser aquestes atmosferes amb sintetitzadors molt grans i, sobretot, el protagonista era la seva veu. És espectacular, la seva veu.

Sí, sí. Seguim amb una de les balades cinematogràfiques més famoses de tots els temps. Vigilem amb els icebergs. Em vaig fer un fart tan fart de cantar aquesta cançó. Jo tenia set anys quan es va estrenar Titanic. Això ho peta els karaokes. És, és.

La cançó que destrossa tothom. Sí, jo la primera.

I see you, I feel you That is how I know you Go on.

Ara m'imagino tota la gent des del cotxe o des d'on ens estigui escoltant fent un karaoke amb aquesta cançó desafinant. I que a mi es va rebre Òscar a la millor cançó

aquesta cançó i a més a més com sempre passa va ser una casualitat perquè aquesta cançó no tenia d'estar fins a dintre de la pel·lícula això és una peça de James Horner James Horner és un gran compositor de bandes sonores equiparable. No tan popular com John Williams, però sí amb molta gent i és molt popular com a compositor de bandes sonores. I tenia aquesta melodia i aquest tema per la pel·lícula. I el director, James Cameron, només la volia instrumental. Va dir que no, que no i que no. I en secret la va gravar amb la Celine Dion, també que l'havia de convèncer, perquè no la volia cantar. Tenen no la volia fer aquesta cançó. I el seu marit la va convèncer a fer aquesta cançó. La van gravar en secret i li van presentar al James Cameron, al director. Li va agradar tant la versió que la va incloure a la pel·lícula que no hi anava originalment. I d'aquí va sortir la cançó de l'Òscar. Però al principi no tenia d'existir tot això que estem parlant. Imagina't. Love can touch us one

time and last for a lifetime and never let go till.

That's the hardest goal

Vinga, va, i el mateix any, el 1997, es publicava també aquesta altra balada.

Uau, això és una obra d'art. Impressionant.

I sit awake There's an angel Contemplate my fate.

És la segona vegada que ens poses a Robbie Williams aquest estiu, i jo et diria que el

posessis cada setmana, perquè estic enamorada de Robbie Williams. Jo soc molt fan del Robbie Williams, tant com a artista com a compositor, perquè a més a més ell té una faceta que m'agrada molt a mi, que és que és compositor. Aquesta cançó la va escriure amb el Guy Chambers, que era el que escrivia després de la seva etapa a TechDat, escrivia quasi totes les cançons amb ell, era el seu productor, era guitarrista i escrivien junts, inclús feien a Sant Anàvant, per exemple, van estar a Jamaica, en molts llocs, composant cançons. Ell venia d'una etapa molt difícil, després de Take That, d'una etapa de substàncies i alcohol, i molt dolenta, i jo crec que aquí se li va obrir el cel, quan van trobar aquesta cançó se li va obrir, perquè va ser el que realment va fer el trampolí de la carrera de Robin Williams.

Oh, she offers me protection A lot of love and affection Whether I'm right or wrong.

A qui creus que va dedicada aquesta cançó? A veure si l'encertes, que tothom s'equivoca.

És que estic intentant recordar, no sé si era aquesta, perquè en el seu concert, que ho vam comentar, que tots dos hi vam anar al concert que va fer fa un any, a l'Hercè de Stadium, i és que no sé si era aquesta, però que. Els seus fills? No és aquesta, eh? No, no és aquesta. És que sé que hi va fer referència, però no devia ser la d'Angels.

Molta gent pensava que això era una cançó d'amor. No, és una cançó dedicada a l'Àngel de la Guarda. Parla d'això, d'aquell àngel que tenim al costat i que en els moments més difícils ens ajuda per seguir endavant. Parla d'això, realment, la lletra.

M'encanta aquesta cançó d'Angels, però jo t'he de dir que si hagués hagut de triar una balada de Robbie Williams, jo hagués triat She's the One. Soma, és fantàstica. Per aquesta cançó, que jo crec que ha sonat, hi ha moltes entrades de casaments, molta gent, amb tot el She's the One. Mira, mira, la podem escoltar. És aquesta, és aquesta. Et vas casar amb aquesta? No, jo no, però la vaig tenir allà, eh? La vaig tenir allà, eh? No, no, sí, el que passa és que vaig triar per opció catalana, però el She's the One.

She was me, we were one, we were free. And if there's somebody calling me on, she's the one.

Aquesta cançó demostra que dels moments més difícils de les artistes és quan surten les millors cançons. Aquesta cançó està escrita que des del cor es nota molt. She's the one. Tinc la pell de gallina, eh? Sí, són obres d'arts. Això és la màgia de la música, que una gravació que té anys, després de tants anys, captes l'energia que va tenir l'artista quan la va gravar.

I com t'emociona a tu igual com el devia emocionar a ell quan la composava. Va, però jo crec que si parlem de balades, una de les veus més representatives del gènere és aquesta.

Ui, aquesta, la història, veus? Ai.

I would only be in your way So I'll go, but I know I'll think of you every step of the way.

Una superintroducció a capella. Sí, ara te l'explico, aquesta. Aquesta és una cançó I sembla que vinc aquí a reivindicar els drets dels productors i compositors, però t'explico la història d'aquesta cançó. Aquesta cançó no és de la Whitney Houston, és una cançó molt antiga de la Dolly Parton. La Dolly Parton és una de les majors artistes de country que hi ha al món, molt coneguda als Estats Units, i és una cançó que va escriure ella, i era molt famosa, aquesta cançó als Estats Units, i es va versionar per la pel·lícula. Però la cançó original és de la Dolly Parton. Jo tinc una història personal amb aquesta cançó. Perquè sí, jo vaig fer l'adaptació al castellà d'aquesta cançó que va cantar el grup Ildivo la vaig fer jo l'adaptació i Dan Liparton no ha donat mai cap permís d'adaptació a cap idioma d'aquesta cançó excepte aquesta i aleshores li van presentar la cançó i un dia em van trucar i era la manager de Dan Liparton que em donaven els permisos perquè els agradava molt Ildivo i ens van donar els permisos, l'única adaptació que hi ha d'aquesta cançó fora de l'anglès vaig tenir la sort de poder

fer-la jo la de Dolly Parton, Winnie Houston y la que vas a produir,

la que va a produir Jordi Cubino. La del libro, sí, sí.

Era un mix entre anglès. Ens va costar, però al final em va sorprendre molt quan es van trucar. A part d'aquest tema personal.

Jo vull saber, tu, per què creus que va acceptar aquesta versió?

Doncs no ho sé, l'havíem gravat, se l'hi va enviar, i de sobte ens va trucar que sí, que l'acceptava i que li va agradar molt i que per a ell era un honor que la cantessin. A més, quan es va fer la producció de la cançó, la cançó original és una cançó country, si la voleu buscar a Spotify o on vulgueu, sabreu com és. La Whitney Houston, a l'estudi, quan va estar amb el seu productor, va decidir començar la capella. I una de les gràcies a aquesta cançó és que comenci a capella, que és una versió única, perquè això arriba al cor.

And I wish you joy and happiness But above all this I wish you love.

Ara, al canvi, m'estava recordant una cosa, el tècnic, i és veritat que hi ha molts vídeos. Ai! Ah, sí, de la. D'encertar el moment. Del pa! Mira, a veure si ho podem. Va, intento A veure si te l'enganxes, Jordi, va.

Queda un compàs. Un compàs, no, queda un pa. Queda una pa. Jo soc incapaç. El cop de timbal.

Sí, sí, has de comptar els compassos. El que passa és que està fet al líbitum.

Dono fe, que Jordi Comín me l'ha encertat. Jo crec que és impossible. A veure si ho han provat també des de casa. I gairebé 20 anys més tard, el 2011, es publicava aquesta altra balada.

I heard that you're

settled down That you found a girl and you're married now I heard that your dreams came true Guess she gave you things.

És una melodia pura, pura, pura, perquè a més aquesta cançó, l'Adele va ser al començament, quan va començar a despegar la seva carrera, i va insistir molt amb el productor en que la volia només amb el piano. Per agafar l'essència del que era purament la cançó i la seva veu. Si et fixes, no hi ha cap gran arranjament. És molt senzill. El que diu que la puresa d'una balada, i jo sempre ho he dit, és que una balada funciona sola tocada amb una veu i un piano o una guitarra i un piano. Si funciona així, ja és un èxit i un hit.

De fet, no sé si tens la sensació, potser m'equivoco, que en les balades la veu és especialment important, més que en qualsevol

altre gènere musical. Molt important. Evidentment, jo crec que la base de tota la indústria i de la música són les cançons, o sigui, la melodia i la lletra, evidentment. Però per una balada és superimportant com transmet l'artista. Si l'artista sap transmetre, no fa falta que canti molt bé, si sap transmetre aquell sentiment, ja està.

A més, aquesta, si no vaig errada, crec que està basada en una ruptura sentimental real de l'Adel, oi?

Sí, sí, va ser posterior a la ruptura sentimental que la va deixar molt tocada i era un moment d'acceptar una altra persona que havia seguit la seva vida. I per això la lletra, sí, sí.

Molts cors trencats en aquesta secció d'avui, però que ens han regalat aquestes meravelles. Et sembla que escombrem una mica cap a casa? Vinga, va, anem a escombrar.

Un altre clàssic dels karaoke. Sí, és un clàssic de karaoke. Una mica més fàcil de cantar,

potser, no? Sí, bueno, no és tan fàcil, té el seu què, eh? Jo crec que és una cançó més o menys. Jo vaig produir una versió per la Marató d'aquesta cançó amb ell, amb el mateix Pep Sala, i la veritat és que és una cançó que és històrica. Si has agafat la balada per excel·lència dels últims anys és aquesta, no? No crec que ells fossin conscients dels que escrivien quan la van fer. Jo penso, eh? No ho sé. Tu creus que quan un

artista fa una cançó que acaba convertida en un himne, n'és conscient? Ho sap? Pot intuir que allò serà revolucionari?

És difícil saber això. És molt difícil perquè se t'escapa una mica les teves mans. Tu pots fer moltes cançons i a vegades cançons que no et penses que seran un èxit i que seran himnes, ho són, no? Aquesta cançó tenia tot, perquè mira que l'arranjament aquest és súper senzill, la gravació és súper senzilla. I és la cançó, la lletra i la música el que arriba a la gent. Després ja quan la va gravar Shakira, l'ha gravat Luz Casal, molta gent l'ha gravat aquesta cançó, el que vol dir que és un himne internacional.

I respecten sempre el reflexada, aquell que ens va fer. La reflexada, la teva, ens va grinyolar a tots, però vaja, ha passat així a la història. Amb què acabem, Jordi?

Pues acabem amb una cançó que a mi m'agrada molt, i un grup que m'agrada molt.

Aquesta cançó té moltes connotacions. Molta gent es pensa que és una cançó d'amor i no ho és. És una cançó que, dit per por distingues, és una obsessió cap a una persona. Després d'una ruptura, una obsessió quasi malaltisa cap a ella. Sí, va d'això la lletra. Si no és declaració d'amor, és un no et puc treure del meu cap. Igual que dèiem l'altre dia que comentàvem el tema d'O2, sobre el tema de què la fa personal, és el rit de guitarra. L'arpegi de guitarra que va fer l'Andy Summers, que era el guitarrista, la veritat és que la va fer quasi amb una toma a la gravació, es va fer amb dos tomes aquesta, i era, necessitàvem un arpegi que funcionés per sota, i la identitat, la senya de la identitat d'aquesta cançó és el rit de guitarra, parla de la melodia. Però fixa't que cada cop que entra, no cal que cantis, cada cop que entra el rit de guitarra ja està. Molt poli és aquesta obertura, quan entro a les guitarres. Piano, que va marcant. Fa unes notes, simplement, fa. Clang, clang, clang, clang. Imagina't, no toquen ni acords.

Tornem un altre cop al ritme. Molt bo. Després es va versionar aquesta cançó, va tenir molt èxit. Després la van gravar amb homenatge al. Bueno, va gravar Pab Daddy, la Faith Evans i el 112, en homenatge al que van assassinar un rapero molt famós a Nova York, que era Notorious Big. El van assassinar i van agafar aquesta cançó, no sé si us en recordeu, i van fer una versió amb un rap a sobre que cantava una noia, també. Es va fer una altra versió. Per mi, l'original és. És la millor, no, en aquest cas? Per mi, sí.

Jordi, com vull no, amb polis, les espelmes, els encenadors, els apaguem aquí. Està al carrer de Catalunya Ràdio ple de gent. Sí, tots emocionats amb la pell de gallina. Gràcies per haver-nos regalat aquesta estona de música tan meravellosa. Moltes gràcies a vosaltres. Ens veiem la setmana vinent. Fins ara.