Les guerres de Lluís XIV a Catalunya

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Durant l'edat moderna, Catalunya va ser un escenari de guerra gairebé permanent situada entre dues de les principals potències europees, la monarquia hispànica i el Regne de França. La guerra entre Espanya i França va ser constant, especialment a la segona meitat del segle XVII, quan l'hegemonia europea estava en joc. El sobirà francès Lluís XIV va intentar ocupar el territori català durant bona part del seu regnat, no tant per conquerir-lo i incorporar-lo a França, com per necessitats logístiques de les tropes i per poder negociar amb els enemics.

Lluís XIV fó un rei especialment belicós. Va estar en guerra durant 34 dels 51 anys de regnat. Tot i que l'any 1659 es va signar un tracte de pau amb Espanya, les relacions entre tots dos estats van entrar en conflicte en quatre ocasions durant aquell mig segle. El 1667, el 74, el 84 i el 89. Un cop va estar a punt el sistema defensiu al Rosselló, que li permetia controlar una zona encara més àmplia que la frontera política establerta al Tractat dels Pirineus, Lluís XIV va centrar els seus esforços a conquerir Catalunya, que estava mal defensada i semblava una presa fàcil. El cert és que els catalans es van veure obligats a sostenir les tropes franceses durant alguns mesos i la resta de l'any havien de suportar els preparatius de l'exèrcit espanyol. Aquesta situació va generar diverses revoltes populars, com la dels Barretines entre 1687 i 1689. En el marc de la Guerra dels Nou Anys, les campanyes franceses a Catalunya es van emprendre sota les ordres d'Adrien Maurice de Noailles, el comte de Noailles. Aquest es va donar ben aviat de la debilitat de les forces hispàniques i el descontentament dels catalans, i hi va haver una bona oportunitat per conquerir Catalunya amb la connivencia de la població. Tot i així, l'escenari de la monarquia hispànica no va ser prioritari per Lluís XIV en comparació amb el dels Països Baixos. Quan les tropes franceses van conquerir Barcelona, el 1697, va ser sobretot per forçar la pau amb el rei espanyol, Carles II. La monarquia francesa reservava forces per reclamar els drets sobre el tron espanyol i col·locar-hi finalment un burbu.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater, benvingut. Hola, com va? Avui ens toca Lluís XIV i la relació amb Catalunya, que ja avancem-ho, ja ho hem avançat, va ser faral, diguem-ho així clarament. Clar, Lluís XIV és un dels grans reis, sens dubte, de la història europea, l'anomenat rei sol, un rei que prepara el camí per la il·lustració. Un rei d'una potència estètica, política impressionant, però no sé si l'hem de recordar amb aquesta visió una mica francesada del rei, no?

Jo recordo un ministeri americà que va assistir la seva classe, no ho vaig entendre tot perquè el meu anglès és l'anglès que era, però recordo que va assistir la seva classe i va dir que era el rei més important, superior als faraons i superior a tot, el rei sol. El Lluís XIV. Jo vaig pensar, bé, em va cridar l'atenció aquesta. Sí, aquesta visió, sí. Sí, clar, però sí que és una cosa que, a part d'aquest fet, és que, clar, fins ara que no hem fet, en fi, preparant el programa i tot això, clar, és que són cent anys de guerres, eh? És a dir, nosaltres parlarem de la guerra dels cent anys, però a la història de Catalunya, al segle XVII, gairebé estem tot el segle amb guerres. És a dir, a partir de meitat de segle, sempre amb guerres. No és estrany trobar-se, fins ara no tant, perquè han passat els anys i va haver-hi la Guerra Civil Espanyola, però jo encara vaig conèixer gent a molts llocs de la frontera de Catalunya amb l'estat francès que eren tan terriblement antifrancesos que més que antifranquistes, gairebé. O sigui, era una cosa molt curiosa, no? Però clar, si anem mirant tot el que va passar amb tots aquests territoris, diguem, d'invasions contínues que es produïen des de l'estat francès, des de l'Arieja, des de la part de la Catalunya Nord, etc., Les defenses quines són? Salses i estat ocupada des del 1648? És que recordem que el

desencadenant de l'anomenada Guerra dels Segadors no és només el corpus de sang que potser se diu, sinó que ve de la presa de salses i tot el que comporti això.

I quina és la defensa militar que té Catalunya en aquest període? Ciutat defensiva. Són ciutats, però posició defensiva no en té cap. Girona, Roses. El castell de Sant Ferran no existeix. I tampoc servia de gaire. Posem que hagués servit. La vella de guapa, inútil, en referència a la posició defensiva, no servia per res. On són les defenses de Catalunya? Les poques defenses que té el castell de Bellver el van destruir, el de la Seu d'Urgell el van destruir, el de, ja no recordo quin més, el de Puigcerdà el van destruir, el de Roses el van destruir, clar, Catalunya no té cap defensa. I aleshores pensar que pot fer aquesta mena de xantatge polític, territorial, que no vol més territori. A Catalunya. Bueno, hi ha moments que sí, moments que volien fer arribar la frontera fins a Roses. Això sí que s'ho plantegen. Fins a Roses i fins al Baridà, fins a la part de Bellvé i Martinet de Cerdanya. Però, a part d'això. D'aquests retocs territorials. És a dir, era el jugar amb aquest període, com, en fi, molt bé, ara s'explicarà, diguem, el jugar políticament amb les guerres per poder tenir enfrontament amb altres potències europees. I, clar, nosaltres som la moneda de canvi. Les altres potències europees, és fombrar la potència, diguem, de la monarquia hispànica i dels austris de l'Esburg.

Qui ens acompanya avui, hem tingut la sort de tenir-lo en diverses ocasions al programa, és el doctor Joaquim Alvareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. Autor d'una nombrosíssima quantitat de llibres i articles al voltant del període. Avui l'hem convidat amb l'excusa, perquè són excuses, no ens hem d'enganyar, com a autor d'un capítol d'una obra col·lectiva molt interessant, Guerra en Catalunya, 1597-1700. Doctor Alvareda, Joaquim, benvingut un altre cop a l'Enguàrdia, contents de veure't.

Moltes gràcies i és un plaer ser aquí amb vosaltres, que és sempre molt agradable.

Per això estem, allò no és una altra cosa.

Un bon apetit intel·lectual

sempre és bo de fruir-lo. Sempre, sempre. I un bistec també, eh? Això és un altre tema. Lluís XIV, hem comentat que va ser un rei que sembla que la guerra li tirava allà, però no sé si estic errat, però no sembla que això sigui una cosa inhabitual en l'època, en el segle XVII, li diuen el segle de ferro, no per casualitat, vull dir que que devia ser una característica molt general de l'època. Potser ho recordem més el Lluís XIV, perquè va ser probablement el rei més important d'aquella època. Però tots consideraven que la guerra era una forma de política com una altra qualsevol. No sé si estic errat.

No, no, és així. La política de les dinasties europees havia de ser necessàriament expansionista. Es tractava d'ampliar els territoris, tenir més súbdits per cobrar més impostos, per tenir un exèrcit més potent i tornar a conquerir més territoris. És una dinàmica infernal sobre la població. Però que és la que predomina i acaben xocant. Ara bé, Lluís XIV va ser segurament el més emblemàtic per un regnat llarg i perquè en aquest tema va ser obsessiu i en les seves últimes paraules abans de morir va dir una cosa com. Bueno, potser m'he dedicat massa a la guerra, no? O sigui, ell mateix es va adonar que n'havia fet un gra massa, no?, d'aquesta obsessió per créixer a França. De fet, va augmentar molt el territori francès, per nord, per l'est, per sud, va ocupar molt la ciutat nord. En molts territoris propers, i va rebre crítiques molt dures de gent del seu entorn, com de Fenelon, que era el perceptor del seu fill, el duc de Borgonya, que havia fet una carta duríssima a finals del segle XVII dient tot això ho has fet. Pel teu interès, no diguis que ho fas per l'Estat, ho has fet pel teu interès, que és una crítica molt ben plantejada per ser de finals de segle XVII, en termes polítics és molt fina, no? I diu, has aconseguit que siguem enemics de tota Europa. Aquest és el teu llegat, no?

De fet, Lluís XIV ha sigut molt popular entre els historiadors a partir del segle XVIII, però és evident que entre la població francesa del segle XVII no ho era gaire, perquè hi havia moltes revoltes, però la gent estava molt empipada, i de fet, un dels patiments de Lluís XIV era la por que se li revoltés la gent, precisament pels patiments que estava patint la població.

Efectivament, hi ha moltíssimes revoltes. Alguna historiadora ha arribat a escriure que tracta la seva població com si fossin enemics, amb la imposició per impostos constants, nous, que es treu de la màniga, la mobilització per la guerra, situacions de fam, de fred,

etc. Enfrontat contínuament amb els nobles, controlant-los totalment, matxacant-los, Intentant tancar-nos a Versalles. Menys preus absolut. L'episodi aquell del Fouquet, aquest gran financer. En fi, que el condemna i que anirà a perpètu, em sembla, no? Una barbaritat.

Era arbitrari en molts aspectes. És a dir, quan un financer li havia prestat molts diners i ja no podia tornar-los-hi, doncs s'inventava qualsevol culpa i l'empresonava. I fora la secreció. Deuta fora. I Versalles és, de fet. El símbol d'aquest esplendor, aquesta part, diguem-ne, externa que has comentat, Enric, aquesta vistositat que va ser imitada per tots els reis europeus, llavors van venir palaus a tot arreu, a totes les grans ciutats europees,

però. Sí, sí, sí. A la juez, o sigui, a vegades es diu escorial, però escorial és anterior i és per una altra raó, i en canvi és a la juez el que imita. Però a Versalles.

I obliga la noblesa a viure-hi, és a dir, els crida a tots, els obliga a deixar els seus palaus i els té allà dintre per controlar-los, per por del que havia passat a la revolta de la Fronda uns anys abans. És a dir, és un rei. Controlador, era llest, era un individu llest. Quan llegeixes les seves cartes, que no saps mai si les havia escrit ell o no, però bé, en principi inspirat segur, és un home que té al cap el mapa polític d'Europa i quan dona instruccions per a les negociacions hi ha sempre un pla A, un pla B, un pla C, un pla D, un pla E, un pla F, que desesperen els negociadors perquè perden el fil de la negociació, però ell el té al cap. Déu-n'hi-do.

Com a detall menor, es coneix exactament els dietaris de l'acord i així, només hi ha consignats amb tota la seva vida dos banys. O sigui que és possible que en aquest sentit també fos un personatge complicat de. Dos banys, dos, amb tota la seva vida que estiguin consignats als registres, eh? És possible que n'hi haguessin algun més, però per la manera que explica la parafernalia i el bany, avui ens banyarem i no sé quant, dius, gaires més no et devia haver-hi, no?

A aquesta època potser banyar-se més d'un cop a l'any no era saludable. Ell era dos cops a la vida, no està malament. I els nobles anaven empolvorats, disimulaven, anaven bruts.

Per això anaven tant a la guerra. Plens de polls i tot el que vulguis. Per això la mala lluna que et portava a la guerra, òbviament. Parlem de la relació. Lluís XIV, que vol una França forta, posem-ho així, encara que sigui per raons molt personals, aquesta mirada que fa cap al sud seu, també té una és una visió estratègica? Vol emparar-se de Catalunya per alguna raó? Què és el que veu a Catalunya que l'interessa tant?

Bé, aquesta és una pregunta que ens hem fet molt sovint i que, bueno, he intentat també donar-hi resposta, no? En realitat, estava molt preocupat per París, per la defensa de París, com ja ha explicat un historiador francès, Lucien Belli, i. Al final del XVII ocupa, com has dit fa un moment, Catalunya cada 5-6 anys i molts anys sense fer guerra i deixa les tropes durant els mesos que s'ha d'alimentar la cavalleria, etc. i les porten a tota la tropa a Catalunya. En comptes d'alimentar la França, la porten aquí. Però cap al 1694 comença, a plantejar-se la possibilitat d'una ocupació real. I és un moment en què, doncs, realment entren a Catalunya, prenen algunes ciutats, Girona, etcètera, fins que el 97 realment ocupen Barcelona, la bombardegen, això va tenir un impacte molt gran, que en podem parlar després, però realment el 97 va ser l'ocupació, la presa de Barcelona realment. I aquesta presa de Barcelona li va servir per negociar a Rizuic, la pau de Rizuic, en la qual es desdéia de totes les ocupacions que havia fet en territoris alemanys, belgues, Alsàcia, Lorena, Avinyó i molts altres territoris, i per tant signa una pau. Obligant el rei d'Espanya també a signar-la a canvi de marxar de Barcelona. Per tant, no va pretenir mai en accionar-se Catalunya, era una cosa, diguem-ne, instrumental per conveniència de mantenir les tropes, per diversificar el front de lluita europeu. Contra Espanya, contra Anglaterra, contra prínceps alemanys, era un front molt divers, i aleshores li interessava jugar amb moltes cartes alhora, a Itàlia, etc. Però és curiós perquè

quan l'única anexió que hi ha hagut relativament amb els segles per part de França va ser l'anexió napoleònica, i sempre s'ha comentat que precisament era perquè hi havia una mena de punta de llança de l'imperi francès dins d'una monarquia hispànica que vés a saber com acabaria, o d'un regne d'Espanya en aquell moment, com acabaria, sigui a favor o en contra de França, i per tant Catalunya obria la porta amb això. No sé si aquestes consideracions que posteriorment es tindrien 120 anys després arrodonint no es van tenir en aquell moment, a finals del XVII.

Jo em sembla que l'objectiu va quedar complert amb la pau dels Pirineus, amb una frontera que ell en deia natural, que la va reforçar amb aquest sistema fronterer de castells, Vilafranca, Valleguardia, Montjuïs. Bovani, els seus ajudants, diguéssim, i Deixebles. Colliure, etcètera, que tancava. És impressionant de veure, és una visita d'aquelles que s'explica molt. És impressionant. Però no només tancava, sinó que era la porta per entrar, també, no? Jo crec que amb això va quedar satisfet. La prova és que quan el 1700 es fa el Tractat de Repartiment d'Espanya, ja es veia que moriria Carles II sense descendència, es reuneixen representants de Lluís XIV, representants d'Anglaterra, etcètera, i estableixen d'una manera molt clara que. L'arxiduc Carles d'Àustria es quedarà amb Espanya, amb els Països Baixos i les Índies, i que la monarquia francesa, el fill de Lluís XIV, per no oposar-se a ell, es quedaria amb els territoris italians i guipúscoa. Guipúscoa. No li passa pel cap a Catalunya, posen Guipúscoa. Per tant, és que no hi ha ni un indici del fet que estigués interessat en Catalunya tret d'aquestes motivacions més conjunturals en el context del gran escenari de guerra europeu.

Seguint amb aquesta línia, tot i així, això sembla contradir-se, sembla, amb tota aquesta pulsió bèl·lica constant que pateixen els catalans, gràcies a Lluís XIV i companyia, durant tantes dècades. Si no s'ho volia quedar perquè constantment garrejava aquí, no li hauria sigut més còmode. Diguéssim, mantenir aquesta frontera ben aferrada i dedicar-se potser als Països Baixos que li interessaven més, o a Itàlia, si és que sembla més lògic, no ho sé. Sí, sí, no, no.

Bona pregunta, però el que a ell li importava de veritat eren els

Països Baixos. Era molt ric, eh? Eren els molt rics amb una flota superior, i un comerç molt més ric.

I una manera de fer mal a Espanya era entrant cada any pel Pirineu, perquè obligava a enviar-hi molts soldats que mai van defensar bé aquesta part del territori de la monarquia. Mai, va ser sempre un fracàs, perquè els francesos entraven i sortien cada any sense problemes. Era una estratègia. De drenatge. En deien d'entreteniment. Clar, clar, clar. Una paraula molt fríola, d'entreteniment. Sí, sí, però. Però la realitat és aquesta.

Militarment s'ha fet molt bé. Moltes vegades, enviar uns destacaments o un exèrcit relativament limitat en un lloc per comptar que l'enemic gastarà dues o tres vegades més del que li costa a tu mantenir aquell

exèrcit així vas trencant aliances en fi, això està passant està passant actualment amb

guerres al món a l'Orient Mitjà això es podria posar en dubte però és que Lluís Catons ho explica ho explica més d'una vegada esclar, ho diu ell en cartes que està enviant el duc de Noalls li diu estem fent tot això perquè estic negociant i espero arribar a un bon acord que serà aquest del tractat de Rieswig que el deixarà alliberat de tots aquests compromisos belis que tenia per tot Europa per estar a punt per la guerra de successió.

Perquè ell ja veu a venir que hi haurà guerra. Sí. O sigui que col·locar el seu nebot no.

És a dir, que ell mateix no es creu. No serà fàcil. No es creu el tractat de repartiment que acaba de signar i està pensant en una fase posterior previsiblement bèlica i, per tant, necessita estar lliure de compromisos. Lliure de guerres. D'això se'n va adonar en Francesc de Castellví. A les seves memòries ho raona. Diu, aviam, aviam. Com és que, havent ocupat tants territoris europeus, ara firmi a Rizuic un acord dient que ho torna tot, excepte Estrasburg, ho torna tot. Diu, és que s'està preparant perquè vindrà a la guerra de successió d'Espanya. Han de tenir tots els exèrcits a punt per anar cap allà.

L'octubre de 1691, l'intendent del Rosselló, Ramon Trubat, va elaborar una memòria molt detallada que planejava l'anacció de Catalunya a França. Aquesta era una opció que ja s'havia fet efectiva breument 50 anys enrere en el context de la Guerra dels Segadors. Trobat feia servir una retòrica profundament anticastellana, però sota les proclames suposadament patriòtiques que apel·laven a la llibertat de les constitucions catalanes, s'amagava l'interès d'adrenar les rendes del territori i reduir a la mínima expressió la capacitat de govern i de representació política. La conspiració de Trobat, que comptava amb el suport de grups de catalans exiliats al Rosselló, no va arribar a posar-se mai en pràctica.

Apunteu bé, secretari. Un cop prenguem Girona, hem d'aparentar respecte cap a les constitucions catalanes. Assimilarem el càrrec de Virrey, el de capità general. I, excel·lència, qui teniu pensat que ocuparà aquest càrrec? Qui voleu que sigui, cap cigrany. El comte de Noalles, evidentment. Un cop siguem a Barcelona, aixecarem una ciutadella i els habitants els convençerem que ho fem per la seva tranquil·litat, perquè les tropes no els incomodin. Molt astut, senyor Intendent. Però disculpeu les meves poques llums. Per què us interessa tant Catalunya? Pels diners, babau. El rei de França pot obtenir unes bones rendes de les institucions catalanes. En concret, de la Diputació, que té un gran prestigi pel que ha fet en defensa del país, se'n podrien obtenir unes rendes d'un milió i mig de lliures. I podríem sumar un milió més per les rendes que el rei d'Espanya es va apropiar després de la guerra, anomenada dels Segadors. I les rendes de l'Ajuntament de Barcelona dupliquen les de la Diputació. Ah, ja ho entenc, senyor. Disculpeu la pregunta. Quin seria el futur d'aquestes institucions? Futur? No n'han de tenir pas, de futur. Cal privar-les de la major part dels seus ingressos i cal considerar detingudament, des del primer moment, si s'han de tolerar o no. Jo em mostraria partidari de reduir-les a l'estatus del llenguadoc, si es considerés oportun o abolir completament els seus privilegis. El Consell de Cent, per exemple, hauria de deixar de controlar la defensa de Barcelona. En cap cas cal actuar en benefici de la població si resulta convenient fer el contrari. Heu pensat en qui hauria de ser el governador? Un francès, evidentment. Una a qui no li agradi gaire conversar amb les dones, que són força perilloses en aquell país. Aquí al Rosselló un grup de catalans de ben segur que estan d'acord amb vos, però allà a Catalunya la gent defensarà la causa francesa? A veure si ho enteneu. Es tracta d'utilitzar els catalans en la guerra contra els espanyols. No hi ha de quedar ni un sol espanyol a Catalunya, ni tan sols com a bisbe o com a oficial de justícia. Els catalans estan convençuts que mai no tindran pau mentre estiguin sota domini espanyol. Desitgen tenir un príncep propi que depengui de la corona francesa, tal com van tenir en temps de l'emperador Carlemany. Sembla mentida que us ho hagi d'explicar tot. Quina creu.

Això és Anguàrdia.

Estem aquí a l'Anguàrdia amb Joaquim Alvareda i Josep Maria Soler Sabater parlant de les anomenades guerres de Lluís XIV a Catalunya. És una manera d'explicar aquella segona meitat del segle XVII tan i tan conflictiva. Doctor Alvareda, que hem de sentir aquesta conversa, aquestes reflexions del Ramon Trobat. Ramon Trobat, amb aquest nom, era català aquest home? Ramon Trobat.

Em sembla que era de la zona de Vic. És un exiliat de la Guerra dels Segadors. Per tant, és d'aquells partidaris de la Unió en França que ja no torna a Catalunya. Catalunya República sota la protecció francesa. Això ajuda a entendre moltes coses. Ajuda a entendre aquest sentiment anticastellà duríssim, radical, que el posaven en pamflets que feia circular en català. I això ajuda a entendre com, darrere d'aquests interessos que ell tenia d'anexionar Catalunya, tinguessin una finalitat política que és que quedés sota França. La part, diguem, més oscura, i que es veu molt bé en aquesta memòria que va fer el 1691, és que diu, bueno, i un cop ho tinguem ocupat, aleshores, complirem l'expedient amb els catalans, nomenant un governador que serà francès, equivalent al Virrey que tenien, però els hidranarem totes les rendes i les esmenta, quantifica, dos milions de la Generalitat, dos milions o més, perquè el Consell de Cent tenia més diners que la Generalitat, tenia més ingressos. Posem 3 milions del Consell de Cent, un milió de les rendes del rei, un milió de nous impostos, clar, això dona una xifra bonica. Eren molts diners per França. I tot això serà per França. Nomenarem tots els càrrecs polítics i judicials francesos, seran gent de França, no catalans, no hi pot quedar ni un espanyol a Catalunya, aquesta és una frase que fa servir, I aleshores, què farem amb les institucions? Les reduirem a la mínima expressió, ja ho veurem com quedaran, però els hi traiem el poder polític i econòmic. I el mateix farem amb els organismes representatius que n'hi ha masses. És a dir, del tipus Conferència dels Comuns, del tipus comissions representatives que hi havia a la Diputació del Consell de Cent, que era una via de participació de l'home comú, liquidació del braç militar, que era una institució molt combativa a favor de les constitucions? Fora. Tot això, fora. I esclar, dius, a veure, aquest individu simplement el que vol és regalar el territori català al rei de França i eliminar tot el seu sistema econòmic i polític. I a sobre construirem una ciutadella. Bueno, això sona a nova planta, no? Sí, sí, del tot, del tot.

Menys mal que això ja no passa. En fi, és igual. En tot cas, això és a dir, que no tira endavant, però és una cosa una mica sorprenent que no tiri endavant, perquè si estava tot tan ben preparat, les avantatges per França eren tantes, i l'esforç era relativament poc, No s'acaba d'entendre, no sé si. No, no estava tan ben preparat. Semblava ben preparat allò inicialment, menys amb això.

Tenia un grup de suport, alguns nobles catalans. He pogut veure els papers a Perpinyà de les reunions secretes que feien. És molt divertit perquè anaven disfressats, les cartes parlen amb una sèrie de temes, diguem-ne, camuflats. Ens trobarem a Puigcerdà a comprar peres, no? I volia dir que es trobarien a Puigcerdà, els de les dues bandes, per reunir-se, no? Aleshores, hi ha una sèrie de personatges que en principi sembla que donen l'acord. Entre ells hi ha un Mapuche de Perafita que serà un personatge clau a la Guerra de Successió, contra els francesos. Hi ha els seus fills, que també són molt importants a la Guerra de Successió. Hi ha alguns nobles que també van jugar un paper a la Guerra de Successió. I la pregunta. No sé si la responc bé perquè és un tema molt complicat i no tinc més informació. Probablement aquesta gent estaven farts de la monarquia hispànica. Veien com inevitable que regnaria un francès a Espanya i s'estimen més arribar a algun tipus d'acord directament amb els francesos que no esperar que es consumi el canvi de rei. És l'única explicació que hi veig. Perquè al cap de quatre dies. Tota aquesta gent de la conspiració de 1691, concretament el 94, ja diuen clarament que no volen saber res de França perquè els franceros han robat, han saquejat, etc. És a dir, hi va haver un canvi. L'actitud de la soldadesca, digues. Hi va haver un canvi d'actitud dels catalans a partir del 94, que l'explica molt bé el duc de Noalles, perquè les tropes franceses no cobraven i ho van saquejar tot. I a partir del 94 s'ha acabat la broma. Aquí, diu, tothom viu baró. Els francesos són els enemics, deixem-nos estar d'històries. I això és clau perquè el 1697 és un element compartit per tots els austricistes. És a dir, no hi ha cap austricista important que no hagi lluitat el setge de Barcelona de 1697. Tots han passat per aquí, tots són antifrancesos.

També és una cosa que xoca, que és que si la revolta dels Segadors, una de les causes és precisament el mal comportament de les tropes hispàniques, i que llavors, quan els catalans busquen el suport del Regne de França, etc., etc., que els francesos cometin el mateix error, que és deixar que les seves tropes destrossin els conreus, destrossin la gent, els escandalitzin.

Era inevitable, eren problemes financers. És a dir, mantenir tants exercits per tot Europa. Arribava un moment que els diners no arribaven.

Sí, crec recordar que en l'època de Lluís XIV l'exèrcit francès, més o menys estable, passa de 50 o 60 mil homes a 400 mil. Molt, molt, sí.

Mantenir. És molt difícil. Creix espectacularment. Sí, sí, sí.

I a més a més, clar, amb el que comportava I la manera també de finançar els exèrcits eren diferents. Ara estem pensant en sous. I clar, això no anava exactament així. Depenia també exactament de l'històcrata, que era el seu capità, que distribuïa els diners, que també posava butxaca o no posava, si es quedava embutit o no quedava. Era diferent.

No era centralitzat, l'exèrcit. Era un exèrcit molt descentralitzat, amb molts empresaris.

Arreu d'Europa era això. No era una cosa només francesa.

Però aquest tema l'explica molt bé el duc de Noalles en els seus diataris, que són fantàstics per entendre tot això, i ho diu. A partir del 94 vam cometre l'error de. Deixar que la tropa robés, perquè no tenien recursos, i a partir d'aquí, l'actitud dels catalans, que fins aquell moment era partidària d'un acord amb França, a partir d'aquest moment es neguen rotundament aquesta opció. I, per tant, a partir d'aquí, les coses ja han canviat, i Noalles mateix avisa Lluís XIV que no hi ha sortida, que els catalans no donaran suport.

Adrián Morís de Noalles, comte de Noalles, va estar al front de les tropes franceses en diverses campanyes en territori català, en accions tan destacades com el Setge de Roses el 1693 i la Batalla del Terra el 1694. Noalles es va prendre com un repte personal el gran desig de Lluís XIV, que era entrar a la ciutat de Barcelona com a moneda de canvi per negociar la pau. En les diverses cartes que es va creuar amb el rei en aquells anys, el comte de Noalles també advertia que la falta de recursos i els abusos de les tropes sobre la població estaven indisposant els catalans i eren un obstacle pels plans de conquesta.

Senyor Comte, us ha arribat un nou missatge del rei.

Feia dies que esperava una missiva de Sa Majestat. Al que no res se li escapa.

Després de la victòria que ens ha permès creuar el Ter, no tinc cap dubte que el cristianíssim monarca ho renovarà a la confiança. Abans de començar la

campanya de l'any passat, el rei em deia que, fos quina fos la decisió que prengués, l'aprovaria i consideraria que era la millor. Però Déu sap que els designis del rei sol no sempre es mantenen. No hem conquerit Barcelona, malgrat que ell ho volia perquè pensava que seria l'única cosa que podria donar un cop decisiu per la pau a Espanya. Però llegiu-me què és el que diu el rei en aquesta ocasió.

El beneurat i súbdit estimat. El gra, el gra. Sí, aquí. Si es deixa escapar l'ocasió actual d'apoderar-se de Barcelona, ja no serà possible triomfar-hi en guany, ni per tant durant la resta de la guerra. Així doncs, les intencions en relació a Catalunya, ja sigui per forçar Espanya o signar la pau, o bé per aconseguir guanys equivalents que facilitin la cessió de places fortes importants en altres indrets, quedaran sense efecte. Aquest és el missatge del rei. Sacre bleu!

En les condicions actuals, la conquesta de Barcelona és impossible. Els soldats han deixat de rebre la paga i han començat a cometre abusos contra la població. Llevat d'un miracle, si no se'ns proveeix d'habitualles, carros, més tropes, diners i una flota que no se'n vagi fins que el setge no hagi conclòs, no hi ha res més impossible que assetjar Barcelona. I el fracàs podria comportar les conseqüències més desastroses. Em sembla que li haurem d'enviar una carta a Sa Majestat explicant-li tot això.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Jo aquí amb el Baré de Nogalles ho veia clar, que havia que potser el sistema era fluixar, però que era impossible fluixar i que, per tant, malament rai. Lluís XIV, no. Sabent el que sabia sobre la molt probable lluita que hi hauria al voltant de la successió de Carles II i que. La monarquia francesa, els borbons, tenien moltes possibilitats de posar-hi el seu candidat, encara que no era segur en aquests moments. No sembla molt bon polític, tal com es comportava llavors amb aquesta actitud tan balicista. No ho sé, perquè dius, home, si estic a punt d'emparar-me d'aquest territori, potser em convé una mica més de tàctica diplomàtica que no pas aquesta tan del cop de bastó, no?

Bé, però la força d'un monarca no era la seva autoritat política, era la seva força militar. Aleshores, va construir un exèrcit immens, de 300-350.000 homes, que encara van augmentar la guerra de successió, i per tant era això, el fet decisiu. A vegades canviava d'opinió, a més a més. És a dir, com he comentat, als seus negociadors els donen moltes instruccions que són alternatives. Per exemple, els tractats d'Arrasta't torna bojos als seus propis negociadors perquè ells estan enviant cartes sobre la marxa, canviant els plans. I, per tant, és un personatge, jo crec que llest, molt llest, però que es basa en la força, es basa en la força de l'exèrcit en aquell moment més potent d'Europa. I el país més ric d'Europa i més poblat d'Europa. Més poblat d'Europa, més recursos, no té el domini del mar, que el tenen els holandesos i el tindran els anglesos, però l'exèrcit de terra és el més poderós i aquesta carta la juga fins al final. Pensava que es tractava d'intimidar més que de guanyar. La idea de guanyar els catalans és una idea d'un trobat, essencialment, perquè ell és català i llavors busca la manera de buscar, de trobar aquests suports de la població que obrin les portes de Barcelona. Però ni això no va funcionar.

Comentàvem que el 1697 ja l'ha presa de Barcelona. També és un fet, com a mínim, sorprenent, perquè les campanyes anteriors s'havien acabat relativament al nord, havia arribat, si no recordo malament, a Girona, em sembla que és més al sud, o pràcticament, no? Sí. El salt fins a Barcelona. Clar, ara la distància entre Girona i Barcelona, unes centenars de quilòmetres, per una autopista col·lapsada, diguéssim, és una autopista, és relativament ràpid, no? Teòricament és una hora i una mica més, posem-hi una mica més. Però en tot cas, no tenim sensació d'una gran distància entre Girona i Barcelona, però és evident que n'hi havia molt en èpoques en què el transport era molt complicat. L'esforç d'arribar fins a Barcelona era molt gros. Per què hi ha aquest salt, el 1697?

Perquè aquesta vegada, seguint els consells de Noailles, van augmentar els soldats que van entrar a Catalunya, però també perquè l'exèrcit de la monarquia hispànica estava en hores baixes i també tenint molts conflictes. I per tant, amb pocs homes, això l'Antonio Espino ho ha explicat molt bé, amb pocs homes centrats a Catalunya. Tant pocs que havien hagut de sorgir els sometents que defensaven el pre-Pirineu, sobretot a Vic, hi ha un grup de sometents molt importants que van ser tots austriacistes més endavant, entre l'Ivia Bac de Roda i. Els futurs bigatans, no? Els futurs bigatans, que juguen un paper molt important, perquè saben que l'exèrcit no resoldrà res, saben que l'exèrcit és incapaç. Que no pot frenar les tropes franceses. Ara hi ha més grans i per això arriben a Barcelona. Arriben a Barcelona i bombardegen molt la ciutat. Ara no recordo si van disparar 20.000 bombes, una quantitat molt elevada. Van fer molt mal bombardejant per mar i això va quedar gravat a la memòria dels catalans en el sentit de prendre una opció política. Austriacista, un cop fet reir Filipe V. Va ser un fet decisiu.

Si no volem, els Bourbons ens han fet això fa quatre dies,

no ens en podem enfiar. A l'ADN dels austriacistes hi havia el setge de Barcelona del 97. I això, que per cert, el defensor era el príncep de Dals. Jordi de. No, oficialment era el virrey Velasco. Ah, aquest després sí. Que va fugir. Sí, sí. I va assumir la defensa del diréi. No, el príncep de Darmstadt. Per tant, fixeu-vos, el que fuig, Velasco, deixa ocupar Barcelona i torna després amb els Borbons. Sí, sí. I el que es queda de defensar, Barcelona, que és el príncep de Darmstadt, entra amb els austriacistes.

Per tant, aquests dos personatges. Que morirà amb un altre. Entén de llevar un setge, sí, sí. El 1705. Per tant.

Fixeu-vos en la importància del setge de Barcelona 97 en la prefiguració dels dos bàndols, el silipista i l'eustacista.

Avant la letra, perquè si no recordo malament, Carles II no ha mort fins a 1700, per tant encara estan faltant 3 anys. A més, la salut precària del rei no sap si morirà avui o morirà d'aquí 10 anys, perquè aquell home no. Anava durant. Sí, per això dic que la situació és molt inestable i, per tant, que sigui el 16 del 97 el que porti a que l'agenda del 14 s'hi mantingui, vol dir que és un trauma molt clau.

És un dels factors. Llavors hi ha el projecte, el projecte polític, el projecte econòmic. Però aquesta realitat antifrancesa és.

És que el projecte polític era molt greu per la resta de potències europees. Això vol dir, des de Dunkerque, des de gairebé els Països Baixos fins a Càdiz, això la monarquia verbònica, eh? Del país més ric d'Europa.

Més la potència, encara que ja estava de cap a caiguda, però encara molt gran, d'Amèrica. Encara començava ja no sé el que era, però déu-n'hi-do el que era. Vull dir que era molt complicat ajuntar aquestes coses.

I amb el comerç important d'esclavisme, que això a vegades ho deixem de banda, i tant Anglaterra, no tant en aquell període, que França molt.

El que és cert és que els austries mantenen intacta l'imperi. És a dir, Carles II mor amb l'estructura imperial intacta. Els francesos ocupen la corona d'Espanya amb el pretext de venir a salvar l'imperi espanyol i ells el perden. És una paradoxa. És una paradoxa important. Són ells els que el perden a les negociacions d'Utrecht que diuen que sí a tot el que volen els anglesos.

Les successives campanyes d'ocupació franceses van fer créixer el desànim i el sentiment d'indefensió entre els catalans. Aquest estat de tensió va quedar exposat en un pamflet publicat l'any 1698, titulat. Luz de la Verdad, preguntes i respostes en favor de Catalunya i sus hijos, que simula un diàleg entre cinc soldats de l'exèrcit de la monarquia hispànica. Un d'ells, el català, que s'anomena Roca, Es defensa de les acusacions de rebel·lia que es feien contra els catalans i recrimina l'actuació dels dirigents i les tropes espanyoles.

No veus que Madrid ja no és Madrid, sinó París, perquè tots, o els més grans dels més grans de Castella, s'han fet francesos. Que l'efecte cadascú el dona qui vol, i les opinions són diverses. Però això de donar favor i lliurar les places contra el voler del rei és una traïció dolentíssima, per més raons que busquin per justificar la seva postura. Si això ho fessin els catalans, amb boca vostra no hi hauria gent més dolenta al món. Però ara que ho fan els castellans, tot és bo, tot és just, tot és sant. Només puc creure que el diable t'ho està dictant i per això dius totes aquestes coses. Ja has vist que no sou tan bons com penseu, així que, amic meu, tanca la boca i treu-te la biga del damunt, que ben grossa la porteu. Mai es va fer acció militar que valgués ni cinc, si tot anava pelant jocs, convits, putes i comèdies que als soldats rasos a cavall no se'ls donava res, així que la població els havia de sustentar a costa seva. Mireu si n'hi havia per desesperar-se, si no és que era per enroviar-se. Què ha de fer el rei amb Catalunya si no n'ha de treure cap profit? Catalunya és la muralla d'Espanya. I prou que de patir les invasions dels enemics i les molèsties dels amics. I de vegades són més dures aquestes que aquelles. Durant més de 20 anys, si mai heu impedit que entrés l'enemic o si heu donat socors a alguna plaça, aquelles que ha assajat el francès se les han portat perquè tot li lliureu. Aquesta és la vostra defensa.

Això és Anguàrdia.

Doctor Alvareda, això que acabem de sentir ens obre la porta a pensar què és el que passava als catalans de tot això. Perquè, esclar, és obvi que quan veis gent de fora i t'ataca i et crema els collites i et mata la gent, gaire simpatia no li tens, això és absolutament obvi. Però com veien la situació? Perquè és clar, els catalans devien tenir la sensació que la monarquia hispànica s'estava enfonsant per moments perquè no els ajudaven per res, que els francesos no eren fiables i la Guerra dels Segadors això també ho havia demostrat. No sé si que aquests mateixos catalans siguin els que després s'aixecaran en armes durant la Guerra de Successió o revela desesperació o un pla polític molt clar, no ho sé.

Realment es va arribar a un punt de relacions amb Madrid molt delicat i de gran desconfiança mutua. És a dir, a Madrid desconfien dels catalans perquè no saben què faran davant dels francesos, si acabaran arribant a decantar-s'hi, com ja van fer el 1640. O si revolteran internament com havien fet els barretines el 1687, que va ser una de les revoltes més importants d'Europa de finals del segle XVII. Va mobilitzar 18.000 persones. És una revolta molt important i a Barcelona van desarmar les tropes. Per tant, la desconfiança cap als catalans és gran. Les institucions, la Generalitat, el Consell de Cent, no paren d'enviar cartes insistint que ells són fidels al rei. Hi havia bona relació amb el rei. Carles II és un rei que s'escriu directament amb els representants polítics catalans. Hi ha relació directa, bona. Però no era el mateix amb els seus ministres. I el retret és mútuo. Els catalans dient que ens esteu abandonant, ens esteu deixant sols, ens estan entrant els francesos cada any i no feu res, i els altres dient que potser acabareu pactant amb França. I és un ambient realment molt enrerit, amb molta tensió d'una part i de l'altra. El que s'arrossega en aquest moment final dels àusties.

¿Això seria una de les causes que explica, i que potser no s'havia parat molt les ment, respecte a l'actitud catalana durant la guerra de successió? Aquesta desconfiança mútua,

diguéssim. No, perquè, esclar, resulta que els catalans van acabar apostant pels àustries, que eren aquests que havien mal defensat Catalunya a final del XVII. Però la por als francesos. Puja tant de to a partir del 94, que saquegen la població, roen, maten, etcètera, que finalment diuen, no, no, escolta, va el més boig conegut. I el que s'ha d'explicar així, és complicat d'explicar, que els mateixos que estan en la conspiració de 1691 per anexionar Catalunya a França siguin els dirigents biguetants, que uns anys abans han estat dirigint aquests sometents de la terra contra els francesos.

Per tant, aquí hi ha un grau entre mig que ho explica. Els àustries que arriben, teòricament, Carles III, l'arxiduc, semblen uns àustries una mica diferents dels que hi havia per aquí. Potser és això el que. Encara que no sé si és

una ingenuïtat per part dels catalans. I s'està treballant sobre això. Carles III és un rei que és molt conscient que deu la seva corona als catalans. I per tant, s'esforça molt en concedir aquelles coses que volen. Per exemple, les Corts de 1705, escriu a les institucions, es diu, mireu, tenim les Corts, jo d'entrada ja us ofereixo tot això. És un canvi radical. Qui l'ha assessorat? Narcís Feliu de la Penya. Que li demana que li faci de secretari. És jugar a casa, és que és un canvi de joc incomparable. Amb un Felip V que et ve amb els seus ministres i t'imposa unes condicions que diu, i si no fem això marxaré de les Corts, l'altre ja porta les condicions. Unes semblen bé, què hem de millorar? En canvi, l'acció és fàcil. I jo diria que fins i tot. En la pràctica de govern va ser molt menys absolutista del que a vegades s'ha dit, perquè va fer gestos que un rei absolutista no fa. Per tant, per exemple, va tornar els vents ràpidament a molts filipistes que els havien segrestat. Les dones a vegades, sovint feien cartes dient que no podien subsistir. Els hi tornava. Això s'està estudiant ara i ho veurem aviat.

Disculpa, però com a presentador absolutista no tinc més remei que anar aquí. Hem d'acabar perquè no tenim més temps. Doctor Joaquim Alvareda, moltíssimes gràcies per haver tornat a l'enguàrdia a explicar-nos, com sempre, coses tan apassionants. Ens veiem aviat. Ha sigut un plaer. Moltíssimes gràcies. Maria Solís Sabater. Guers i guerres, ja ho veus. Sí, la nostra història amb això sempre és una mica trista. També tenim moments més bons. Això és l'enguàrdia.

I amb les

veus de Xavier Pujol, Marc Lobato, Albert Cortés i Xavier Martín.

SENSE ÀUDIO PARLAT