Les masculinitats tòxiques al cinema; de Sorogoyen als Javis

Ja sabeu que els dimarts saludem el David Carabent. David, bona tarda. Molt bona tarda. Com estàs? Molt bé. Molt bé. Ho celebro, ho celebro. A veure, què ens vols proposar com a primer tema?

Aviam, em sap greu perquè sortim una mica del tema de l'habitatge, que veig que us esteu tots molt encaparrats i. Hi tornarem, hi tornarem. No t'amoïnis que hi tornarem. Exacte, i té sentit que sigui així, però és que el diumenge vaig anar a veure El ser querido del Sorogoyen, al cinema Saribau, i a l'altre costat del carrer, a l'altra serra de Saribau, hi havia una cua enorme per anar a veure La bola negra, la pel·lícula aquesta dels Javis, sobre Federico García Lorca i tot això. I bueno, jo aquesta no l'he vist, però sí que l'ha vist la meva dona, l'ha vist el meu germà. I tinc la sensació que aquestes dues pel·lícules són molt susceptibles de ser llegides com dos reflexions profundes sobre Espanya, perquè d'una manera més o menys directa parlen de l'autoritarisme en les seves dimensions pública i privada, de la masculinitat tòxica una mica. Una per explicar la persecució i la invisibilitat a la que Espanya havia condemnat històricament a la comunitat LGTBI, i l'altra per explicar el trauma. Que suposa per una filla abandonada el fet de tenir un pare carismàtic i narcisista. I el Soro Goyen ja ho ha fet amb Antidisturbios, també ho va fer amb Asbestas, parlar d'aquesta mena de figures fosques o de com s'exerceix la violència o l'autoritat en una societat o en un col·lectiu, no? I llavors, la meva dèria és que. Que aquests dos cineastes, bueno, aquests tres cineastes, els dos, Gavis i el Sarogoyen, segueixin parlant d'això, d'aquesta idea, sent cineastes relativament joves i d'una generació crescuda, ja en plena democràcia, perquè l'agent franquista ja fa 50 anys que va col·lapsar, és el que em fa ballar una mica el cap, és el que em fa pensar, ostres, com és que això segueix sent, diguéssim, que aquesta forma d'autoritat incontestable, d'aquesta negació de la llibertat o de la possibilitat que altres coses floreixin a l'ombra d'aquestes formes d'autoritat segueixen una preocupació generacional tan forta, perquè a aquests dos cineastes els passa, però és que l'Albert Serra, volgui-se no, a Tardes de solidar, amb la seva pel·lícula a l'hora fascinada i una mica i repelida per la festa dels braus, per la festa dels toros, també parlava d'una forma indirecta d'aquest tema, no? I llavors això, el que llenço una mica a la taula és. És aquesta idea, que després d'aquests anys de procés a Catalunya, en què només hi ha hagut represaliats per una banda i per l'altra sembla que tot continua igual, penso que aquesta idea d'un estat, d'una forma d'autoritat incontestable, gairebé irracional, autoritària, segueix marcant molt a la gent sensible d'aquest país.

Quan els tertulians han sabut que proposaves aquest tema, tots m'han dit que llàstima que no podem dedicar-hi tota l'hora i que haurem de parlar d'habitatge perquè és un tema que m'interessa molt i en tinc moltes ganes. Per tant, veig que hi ha gent que té moltes coses a dir sobre el tema. A veure. Ho tenien i ara es van mirant l'un a l'altre

a veure va Gemma va, obre el copa no tinc problema de trencar el gel però em semblava més interessant que el Clotet ho fes com a home també que és molt valuós però vaja, ja trenco el gel mira, jo trobo que primer que aquest tema és inesgotable per tant avui el David ha donat en el clau i espero que segueixi estant de moda aquest tema, parlant-lo no amb consigne sinó amb profunditat perquè és un tema de molts matisos. Una de les coses que puc destacar, perquè ho he conegut de prop, grans artistes, polítics, escriptors, inclús d'esquerres, que hi ha una gran distància entre el relat públic que fan. I la seva vida privada i com ho practiquen a la vida privada aquesta contradicció, aquesta paradoxa que és condició humana a mi sempre m'ha cridat molt l'atenció perquè de vegades es fan afirmacions i no vull entrar en noms propis podria, però no ho faré afirmacions taxatives com d'un purisme 100% de condemna d'homes a altres homes i en canvi el que ho està fent tu saps que té un armari emplanat. I després, el tema de les possibilitats del canvi, que això potser ho parlem un altre dia, però jo vaig estar durant molts anys gestionant les mesures alternatives a la presó pels maltractadors condemnats, quan van començar a condemnar-se maltractadors. Estem parlant dels inicis de l'any 2000, a partir de la llei del 2004. Què vaig veure? Home amb el gruix i hi ha perfils diferents. Hi ha gent cultural, diguem, de base en cultural, que amb un bon tractament poden estar orientats a un canvi i hi ha gent clarament psicòpata. És a dir, que la dominació i el patriarcat l'exerceixen com un exercici de domini absolutament pervers i destructiu. Pel seu voltant poden ser dones, poden ser homes. I aquest no té solució. Aquest no té solució, aquest el que hi ha és que posar-li un rètol i be careful perquè poden destrossar moltes vides i això em referia sobre els autoenganys d'alguns d'aquests personatges que fan coses meravelloses aparentment i després resulta que deixen destrosses humanes en el camí.

Sí, també és veritat que quan tens un pare, per dir un pare, pots dir una mare, que té un reconeixement social, cultural, artístic, el que sigui, en el seu àmbit, de manera incontestable, massiu i reconegut per tothom, quan ets el fill d'algú d'aquest calibre, Tens una dificultat afegida si et vols dedicar més o menys al que es dedicava el teu pare, no? Tots coneixem, suposo, periodistes, escriptors que han tingut fills que ho han intentat de fer aquesta feina i estan absolutament esclafats per la. Ellos donen al seu pare, a vegades de manera involuntària, però és així, no? I moltes vegades que jo els he anat veient de prop i seguint, són amics meus, al final troben el seu camí, però els costa molt més que algú que el seu pare o mare no té res a veure amb el món al qual es volen dedicar, no? La figura paterna a vegades és una cosa tremenda, però això també ens porta al. El tema dels lideratges, que moltes vegades es diu, masculins i femenins. Lideratges femenins són d'una altra manera que els lideratges masculins. Jo amb això normalment tampoc estic d'acord. Hi ha lideratges femenins que són. Parlo de l'àmbit de la política, eh? O de tots. O de tots, sí, que són absolutament tan impresentables com homes, i al revés, hi ha les femenins que són fantàstics com els homes. Per tant, també crec que això són restes de tòpics que teníem d'èpoques pretèrites, i que el camí de la igualtat, que ja estem arribant, espero, al final, tot això començarà a estar més repartit. Queda feina, eh?

Queda molta feina. Queda feina, i jo crec que, perdona que t'interrompeixi, que hi ha patrons, el llibre de Bourdieu i la dominació masculina és estructural, i si no estem arribant les dones a poder accedir a determinats llocs de poder de forma natural, com els homes, és perquè encara hi ha aquest sostre, jo li dic sostre de ciment, no sostre de vidre, perquè és una llosa. De tant en quant, hi ha empresaris que tiren del carro i posen a dones el cas de la Neus, que no és per fer-li la pilota, però és una directora d'un diari, ara, amb una visió i amb una concepció de la premsa molt diferent d'altres, algunes altres dones. Però és que el món del poder està en mans dels homes, només cal mirar els diaris. Cada dia, avui surt, no sé també quina.

La foto d'ahir dels empresaris. La del G8. Exacte, la del G8, exacte. Només hi havia la García Milà, la presidenta del Cercle d'Economia, i tots els altres crec que eren 9 o 10, inclòs els polítics eren tot homes, sí. Jo no he vist la pel·lícula del Sorogoyen, per tant no puc opinar sobre la pel·lícula ni el que explica. Estava a la fila del davant del David, el diumenge a la tarda, a l'arribau, estava a la cua de la bola negra, No ens vam veure, tio, però estava al davant. Vas anar amb el meu germà, imagina't. Hi havia tantíssima gent, hi havia una cua espectacular. David i jo, que encara som dels que anem al cinema. Jo també. A mi em va crear la tensió i lliga una mica amb el que explicava el David i suposo que és bo, eh? Bueno, és bo segur, hi havia molta gent jove, és a dir, perquè aquests dos directors han aconseguit arribar a un perfil de gent que probablement potser no anirà a més pel·lícules aquest any o serà de les poques que hi vagin, no? Sí que és veritat, bueno, després hi ha el fenomen aquest que no te la pots perdre, no? En fi, no m'has demanat la meva opinió, per tant no te la donaré sobre la pel·lícula, però. Però sí que crec que m'interessen més els fenòmens aquests que explicava la Gemma ara d'aquestes masculinitats tòxiques o malenteses actuals que anar a la generació per entendre'ns dels nostres pares o els nostres avis que en fi, tots eren no sé, tots eren masclistes perquè en fi m'interessa més que els meus germans no ho siguin que no que el meu pare ho fos, que ho era eh. I el que em preocupa és que hi hagi aquest seu moviment enrere. És a dir, que hi hagi dones que ara donin per bo una certa submissió perquè és la seva manera d'exercir. La seva feminitat, i això sí que em preocupa, és a dir, perquè amb la Gemma ho hem comentat moltes vegades, la independència d'una dona és la independència econòmica, i a partir d'allà pots ser independent en tots els aspectes de la teva vida. Si no ho ets, doncs aquesta submissió moltes vegades ve explicada per la butxaca i no perquè sigui una intencionalitat ni un amor sec. No, per estat de necessitat. Quan sentia el David,

clar, quan ell deia, diu, em sopta que siguin cineastes ara que ja no van viure en el franquisme i que, per tant, ja, generacionalment, no els tocaria haver viscut aquell tipus de. Però és que els que tracten amb gent jove et diuen que ara hi ha un repunt. D'aquestes actituds masclistes d'aquesta masculinitat tòxica i que alguns passos que s'havien fet de comportaments que eren absolutament incomprensibles i intolerables i que ara es tornen a tolerar amb edats molt joves i penses, ostres, anem enrere i bromes.

En tres pelicules que us he dit, alhora que hi ha un rebuig cap a aquesta forma d'exercir l'autoritat, també hi ha una fascinació, saps? I llavors això és el que trobo molt interessant, perquè la filla, diguéssim, abandonada per aquest pare narcisista i cabronàs que interpreta de fàbula el Verdem, La filla li atorga una autoritat i li atorga una mena de. Bé, el busca. Busca la seva aprovació, d'alguna manera. En la fascinació de l'Albert Serra pels toreros, també hi ha aquest mateix rebuig i aquesta admiració. I amb els dos avis es queden fascinats una mica com l'Helen i Riven, estar al davant dels joves feixistes amb els seus cossos esplendorosos. És a dir, que aquí hi ha el tema complex. Vull dir que aquestes formes d'autoritat primitives o irracionals segueixen exercint un poder sobre tots nosaltres.

Doncs en tot cas és el crit o la perplexitat, diguem-ne, que expressava el David Carabén, i no descarto que algun dia hi haguem de tornar, com deia la Gemma, per tal de tractar-lo de manera més àmplia.

El Jaume. Ai, el Jaume és el que ha dit, ostres, ens quedarà curt el temps.

Aquests temes són els que a mi m'agraden més. Carai, un dia, doncs això. Els temes que de vegades es parla abans de la tertúlia o després. De fet, quan ens ha dit l'Elisenda, la productora, que parlaríem d'això, l'he dit, perfecte, Un dia que no hi hagi decrets d'habitatge ja ho farem.

En plural, a més a més. Perquè el nen venia de cul i ha sortit bessó.