Les noies som manetes!

Chuchura. Churura, churura.

Després d'aquest primer moment de reivindicacions a les dones i als dies, començàvem una altra reivindicació d'alguna manera amb Marc Garcia Puig, la nostra escriptora preferida. Bona nit, com estàs? Bona nit, moltes gràcies, Montse. Doncs molt bé, reivindicativa. Reivindicativa, tu també, eh? Sí, i tant, avui sí. Però tu vols avui reivindicar o, vaja, confessar a Catalunya que lo teu no és la bricomania. Exacte. No seria allò que en diuen una manetes. Exacte. Tu, Montse, ets capaç de posar unes baldes, instal·lar una barra de cortines, canviar les aixetes de la dutxa, tot això? A veure, jo tinc una mica de fantasia amb tot això. És a dir, a mi m'agrada, i per exemple soc molt bona a muntar mobles d'IKEA, vull dir, m'agrada, però. Ui, prenc nota, eh? Però. Em fa molta por quan ja es barreja electricitat, llum pel mig i tot això, perquè llavors sempre tinc la fantasia també que acabaré electrocutada i morint. I llavors a mi, o sigui, amb el tema lampista ja no m'hi fiquis. El tema lampista no entra. Però construccions, baldes i això, correcte. Ara, posar unes cortines, això truco ma mare. Barra, eh? Barra de cortines, eh? Sí, sí, això. Es tracta d'atrepar, de fer forats. Mira, jo. Aquí no. Ja et vaig comentar. Estava fent com unes mini-reformes, no? Doncs això, posar una barra de cortines, muntar una taula d'Ikea, prenc nota, penjar unes baldes I mai he sabut fer aquestes coses.

I vaig dir, ja n'hi ha prou. He d'aprendre i he de fer-ho sola, no? I m'hi vaig posar. Em vaig comprar totes les eines, em vaig conscienciar, volia ser una dona independent. I la cosa no va acabar bé. Fas aquesta careta que ja sé que no va acabar bé. M'has de visualitzar el d'una escala amb el trepant a la mà i començo. I el primer que em passa, Montse, és que el trepant no entra recte. Com ho fa la gent? A mi no em preguntis això, no t'ho sé dir. I llavors, doncs, després, doncs això, el clau tampoc entra recte i la balda queda completament torçada. Un desastre, un drama. I què vas fer? Vas trucar a algú o què? Un desastre. Doncs finalment vaig haver de cedir. De llogar algú. I trucar a algú, trucar a un professional, home, no? Perquè és una mica el que venim a parlar, no? Però jo no volia renunciar. Jo tenia en ment aquesta imatge, la de la Rosie de Riveter. La tens en ment? Sí, aquella senyora. Amb el mono, podríem dir, de treballador blau, amb el braç en alt, amb el puny, amb el mocador al cap. I que diu, we can do it. Nosaltres, referint-se a dones, podem fer-ho. Saps la història d'aquesta dona? Mira, m'agrada que m'expliquis això, perquè la setmana passada jo vaig vindre amb un

mono així de tornera fresadora a aquest programa i em van dir, vas molt feminista. I avui, llegint una mica el teu guió, m'he adonat que és mentida. Bé, a tot això ve aquest cartell, és un cartell dels anys 40, no se sap molt bé qui era aquesta dona, es diu que l'il·lustrador, que es deia Howard Miller, sembla ser que ens va inspirar en una treballadora, recordem que és l'època en què els homes se'n van a la guerra i les dones els substitueixen a les fàbriques, a les cadenes de muntatge de les fàbriques. Als Estats Units. Estats Units, efectivament. Llavors, diuen que està inspirat en una fotografia que li van fer a una dona que es deia Naomi Parker Frehley, que treballava en una estació aeronaval fent avions de combat i tot això a Califòrnia. No se sap ben bé, però se suposa que està inspirat en una foto molt icònica d'aquesta dona. Però una altra cosa que la majoria de la gent no sap és que en realitat aquest cartell, com deies tu, no es va fer amb objectius feministes, sinó amb objectius capitalistes. Sempre els diners. Sempre el capitalisme darrere. Va ser un encàrrec de la companyia Eléctrica Westinghouse, Electric Corporation, per una campanya interna destinada a augmentar la productivitat. Motivar les treballadores i millorar la producció de les fàbriques. Perquè nenes, treballeu. Poseu-vos el mocadoret al cap, molt bona, vital, però you can do it,

you can augmentar els beneficis de l'empresa, no? A mi hi ha una cosa que sempre m'ho va explicar una mica i no se m'ha oblidat mai, que és que quan vam voler també que les treballadores treballessin més a les empreses tèxtils, Tota la vida els havíem posat el te, en algun moment del dia, pel fred que feia allà dins, i quan els vam posar sucre va ser la manera de perquè treballessin més. No ho puc creure! A Anglaterra es va començar a posar sucre al te per les fàbriques tèxtils. Potenciant l'addicció al sucre simplement per la productivitat. Exacte, visca la Coca-Cola. Visca, visca, visca el sucre. Li vam posar aquest nom de Rosie de Riveter en el cartell quan es va recuperar amb aquests objectius feministes, inspirant-se en una cançó. Del 1942, que parlava precisament de totes aquestes dones que van treballar a les fàbriques durant la guerra. La coneixes? No, no, no. Sentim aquesta cançó que va sonar, m'imagino, durant la Segona Guerra Mundial, d'aquestes dones que substituïen els homes a les fàbriques mentre ells eren al front.

Ai,

m'està encantant aquesta cançó, Rosie the Riveter. She's making history working for victory. Exacte. Està fent història treballant per la victòria, no? Una cançó propagandística. Doncs jo aspirava a ser Rosie the Riveter, però no ho vaig aconseguir. I em fa molta ràbia, perquè. Si em paro a pensar, les dones històricament hem tingut cura de la casa, ens encarreguem de netejar-la, de decorar-la, de fer-la habitable, acollidora, però quan es tracta de reparar-la, Ho externalitzem. També t'he de dir que pobres els homes, que també tota la vida, amb la història que històricament això havia de fer els homes, si han hagut de posar, a vegades no tenint-ne ganes, perquè ells també tenen dret a externalitzar-ho, a veure. Sí, jo me'n vaig recordar quan no podia penjar la balda i la barra de cortines, que la meva àvia, que es va quedar vídua molt jove, nosaltres dèiem que era molt llesta perquè mai es va tornar a casar, però en canvi ens feia a nosaltres estar amb homes no, no, no, un home sempre fa falta en una casa jo pensava, a casa tu no l'has ficat però deia que sempre fa falta un home en una casa per aquest tipus de coses o sigui que efectivament també és una pressió per ells jo no hi crec, vull dir, escolta, ho pots externalitzar paga-ho, ja sé que fa ràbia pagar per aquestes coses, però és que algú s'ha de guanyar els diners sí,

però hi ha una cosa que a mi em fa molta ràbia que és no entendre com funciona a casa meva jo vull saber. Que és un baixó. Però ens podem apuntar a un curs de bricolatge. Sí, però és que la cosa, la cosa és que hi ha alguna cosa que ens desincentiva, no? Històricament no sempre ha sigut així. He de fer una petita càpsula històrica, no? Perquè, per exemple, he trobat. Que a l'edat mitjana hi havia dones que treballaven en la construcció. Preparaven morter, transportaven materials, preparaven taulades. Un document, aquest del segle XV, on gairebé 300 dones havien estat contractades per excavar un canal a prop de la ciutat de Pavia. O un altre document, Norwich, l'any 1375, els documents d'un gremi de fusters, parlen expressament de germans i germanes, o sigui, llenguatge inclusiu, senyores fusters, dins de la fusteria en el segle XIV. I llavors què va passar? En quin moment la cosa es va anar a Norwich? Bueno, doncs amb la C, no?, segons els historiadors, les historiadores, en el segle XVI, doncs ja no convenia. Econòmicament no convenia que les dones estiguessin allà perquè eren una. Eren una competència pels homes i es volia reforçar el paper de les dones a la família mononuclear, patriarcal, etc. Menys fusta, menys martells i a parir criatures. Exacte, efectivament, però. Jo vull entendre com funciona casa meva.

I que si ve un professional jo li digui, mira, la canonada. Aquí t'has equivocat. O que sigui capaç de fer una lectura de casa meva, no? Perquè vull entendre l'espai que habito. I què hem de fer per fer això? Doncs el que hem de fer és agafar un martell i un clau, com diuen les Indiegoguels en aquesta cançó.

I see my face on the surface I look a lot like Narcissus A dark abyss of an emptiness Standing on the edge of a drowning blue.

Ai, els martells i els claus, que perillosos, eh? No t'ha passat mai intentant posar un clau allò, enviar-te el dit a la virulà? Crec que una de les coses que em frena, per exemple, és la por, no? Com això que deies tu de quan entra l'electricitat. I crec que això també, a veure si estàs d'acord, Montse, té molt a veure amb com ens han educat per fer-ho tot bé. Sí, això és cert. O sigui, crec que quan agafes una eina i vols reparar una cosa, has de ser capaç d'equivocar-te. Clar, perquè a mi em fan molt d'error, per exemple, amb el tema de fer forats a la paret. I si faig un forat i després no el puc arreglar? O em peto la canonada i arribo a mi petó una canonada. Però clar, jo crec, nosaltres què hem de fer? Jo vaig anar molt conscientment a la botiga, mirar totes les eines. Jo t'he de dir que les ferreteries són dels meus llocs preferits de la vida. M'encanten. Totes les torterietes que hi ha, m'ho passo bé. I jo, de fet, durant aquest procés, van ser els meus assessors. I et miraven amb molt de condescendència. No, molt carinyosa. Em deien, ja veuràs com podràs, ja sí. Però clar, jo em vaig mirar els tutorials, les instruccions. Va tornar al cap de tres dies amb un dit envenat, les cortines al cap. Però alguna cosa hi ha, perquè Montse, mira,

he buscat en les dades del Departament d'Educació de Catalunya sobre el percentatge de dones i homes matriculats en diferents famílies professionals de formació professional. I la. Jo crec que potser no et sorprendrà el que he trobat. Especialitat d'electricitat i electrònica, la teva preferida. 96% d'homes, 4% de dones. Mare meva. Energia i aigua, dades semblants. 95% d'homes, 5% de dones. A fusta, moble i suro, la cosa millora una mica. Però no tant, tenint en compte que és una cosa molt artesana. Un 84,8% d'homes i un 15% de dones. Ai, mare meva. Em pregunta el meu estimat tècnic Josep Maria Campillo. I jardineria? No tenim dades de jardineria. Jardineria no he mirat dades, però també és veritat que normalment també ha estat molt masculinitzat. Les flors són per les senyores, les floristeries I les grans. I les grans superfícies, o quan és jardí de parcs, etcètera, hi ha molt home. En el món dels forestals hi ha molt d'home. Alguna vegada n'hem parlat al programa. Els números són dantescos. Sí. Aquí hi ha un canvi de paradigma. Ha d'haver un canvi de paradigma i més en el moment en què anem. Ara sentim molt aquest discurs que aquestes són les professions que sobreviuran en la intel·ligència. Són els que guanyen quartos. A mi m'han posat un armari avui. Porta mesos, no t'explico, has sigut en búsqueda del fuster. Han passat gairebé mig any des que buscava.

Alguns ni em contestaven, perquè tenim molta feina, noia. Dibuixa'ns-ho tu. I a veure, un moment, des de quan jo he de dibuixar el moble? He arribat avui, després de sis mesos. Avui, quan arribi a casa, em trobaré un moble nou. I estic, vull dir, faré com el papa, faré un petó al terra quan arribo. T'hi fixes, és la dependència absoluta, no? I a part és la dependència absoluta veient aquestes dades de les dones dels homes. I a més, moltes vegades ni sabem com funciona, ni sabem què es pot fer, no? Llavors, com a mi. Tenir aquest criteri de saber com funcionen les coses. Et veig, et veig. Jo vull entendre què és un baixant. Marc García Puig, vull entendre el que és un baixant. És una qüestió vital, és una qüestió vital d'entendre a l'espai domèstic. Un baixant són les canonades. Però són les importants. Són les importants, sí, són les que hi ha a l'aigua. Alguna noció tinc. Tu quan estiguis per casa i sentis com un sorollet d'aigua, allò és un baixar. Però per exemple, una cosa tan fàcil, no? Jo sentia que feia, ara que parles de sorolls, els sorolls de la casa, no els entenc, no els entenc. Feia molt soroll quan posava la calefacció. És que tu has llegit molta literatura gòtica i tu quan sents sorolls et penses que hi ha fantasmes, no que és la canonada.

Feia molt soroll quan vaig posar la calefacció pel primer dia fa una setmana, i llavors resulta que és que s'han de purgar, que això m'encanta el llenguatge, és un llenguatge meravellós, s'han de purgar. És com si no haguessis estat menjant durant mesos, doncs primer t'has de netejar una mica els bordells. S'ha de fer una purga, una purga. Ai, ai, ai. Un tema interessantíssim per entendre tot això és com el món ens ha dirigit fins a aquests números i és mirar les eines. Històricament s'han dissenyat per un usuari masculí, cap novetat, les dimensions, l'ergonomia, els trepans, els trepans ditxosos que jo no sé fer que vagin rectes. Són pesants, són voluminosos i estan pensats per mans més grans. Això no vol dir que totes les eines siguin adequades per dones, però que l'usuari per defecte és l'home. Llavors, hi ha hagut marques que han intentat. No me pensa, perdona, amb totes les metàfores sobre això, fotre un clau. Ja està, vull dir, tot masculí i femení. Sort que Andreu Onafuente fa anys va dir allò del matxambrat, que és l'única vegada que vam tenir igualtat homes i dones. Què va dir? Què va dir? No, macho i hembra, vull dir, em refereixo que va fer famosa, va popularitzar aquesta paraula com a sinònim de barrejar coses, perquè en el món de l'abricomania les dones pringuem, o sigui, sempre. Sí, sí. De fet, hi ha un estudi de la

Universitat de Mondragón, a Euskadi, de la Facultat d'Enginyeria, que van analitzar 50 trepans disponibles en una bètiga de bricolatge, i van mirar com es presentaven comercialment. Llavors vam veure que hi havia trepans que estaven destinats a les dones, poquets, però alguns, llavors eren de colors clars, formes suaus, floretes inclús, i en canvi els dels homes tenien. Una estètica més industrial, angulosa, s'associava amb la potència, la professionalitat. Com els iogurts ara, els iogurts són tots negres, la vida del iogurt ha sigut blanc i ara són negres perquè hi ha proteïna. Clar, i dona més. I de fet hi ha tota una tendència de noves marques que estan intentant acostar el bricolatge a les dones, perquè han vist que hi ha un públic potencial que no estan tocant, però què fan? Imagina't-ho, Montse. Què fan? Trapants de color rosa. Com per exemple una empresa que es diu Pink Power, no? I que ja ens ho diuen tot amb això del Pink Power, no? Que no està malament que siguin de color rosa, no? Però que ens el dirigeixin només a nosaltres i ens els posin de color rosa i floretes, doncs mira. És una mica ridícul. Em fa posar reivindicativa. Quan ve el meu externalitzador, el que m'arregla les canonades amb un trepant de color rosa? Allà el vull veure. Exacte, aquell dia haurem avançat molt. Exacte, Marc Garcia Puig, moltíssimes gràcies, fins aviat. Gràcies a tu, Montse.

Nosaltres ho deixem aquí, el programa que sempre fem, Roser Pereira Moragas, Mireia Isar, Celia Forment, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà parlarem de lligam, de turborelacions. No és el que us imagineu, eh? Bona nit.