Les reflexions del dia amb el dramaturg Xavier Albertí

Doncs ens queden 5 minuts per arribar a les 11, que seran molt ben aprofitats perquè avui ens acompanya per tancar aquest informatiu un home que en el món del teatre ha tingut tots els papers, ho resumirem amb dramaturg, però ho ha fet tot. Xavier Albertí, bona nit. Molt bona nit. A veure, tot el que hem anat explicant avui des de les 9, quines reflexions et convida a fer? Això que feu vosaltres

és convidar algú a les muntanyes russes, perquè realment escoltar que tot el que passa en un dia en el món et convida realment a fer un viatge cap a llocs molt salvatges. Si alguna cosa em sembla que m'ha despertat un interès especial és aquesta reflexió que fan els antropòlegs sobre intentar entendre el naixement de la cultura com un mecanisme per intentar entendre la salvatgeria del que és el clima, el que és la natura. Estem parlant d'autoprotecció, estem parlant de canvi climàtic i tot això té molt a veure en un moment en el que, com a éssers humans, després de saber que Déu havia mort i per tant el que controlava la natura ha desaparegut, tenim el gran repte d'intentar saber qui controla la natura. Hi ha paraules que m'he anat subrenyant, llibertat vigilada, eutanasia, controlar la violencia, amnistia, ruina, protegir el país, deportació. Tot són estímuls, tot són reaccions, tot són accions que tenen molt a veure. Amb el gran silenci que hi ha davant dels reptes del nostre futur perquè al mateix temps de parlar de canvi climàtic hem de parlar d'alguna cosa més profunda que és un canvi que té a veure amb els nostres comportaments ètics, els nostres comportaments. Els nostres comportaments vinculats al món que vindrà. Ens hi posem com ens hi posem, desapareguem, ens transformem o siguem abduïts per vés a saber qui o què. Però és un mecanisme realment complex, l'observar la resistència paradoxal que té la nostra societat,

tant l'occidental com d'altres, a intentar entendre. Em sembla que ho deia d'una forma molt clara l'Alejandro Palomas quan parlava de la construcció d'aquest bosc, del silenci, de tot allò que el silenci diu, anul·lant tot allò que la nostra cultura s'obsessiona en insistir, en oblitarar, per intentar defensar uns mecanismes de vivència d'una societat que. Que ja no serà. Si Pierpaolo Pasolini fos viu amb els seus 102. Unes quantes paraules molt dures per parlar de la senyora Meloni i d'aquesta necessitat d'una nova dreta extrema encara en un país absolutament devastat. Potser hem de recordar que la colònia immigrant més important que tenim a Barcelona no són la gent que ve de l'Àfrica, no són la gent que ve d'Amèrica, són els italiansos. No poden viure en un país devastat èticament com el que estan tinguent malgrat els dies que la senyora Meloni els està governant. Pasolini també ens diria que una vegada sabem que la idea de que la ciència, de que el futur estava en mans d'unes noves doctrines ideològiques, que la confrontació entre el comunisme i el capitalisme. Ens portaria. Pasolini va tornar a fer un recorregut cap al cristianisme primitiu, o sigui, una idea de necessitar una nova dimensió de Déu, sigui el que sigui, tingui el nom que tingui, però que tingui la capacitat i l'autoritat de reeducar-nos èticament. Sense aquesta reeducació ètica, em sembla que aquests noticiaris que esteu

condemnats a fer cada dia tindran sempre una dimensió de paradoxes absolutament. Complexes de convicció.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.