Les reflexions del dia amb Helena Sardà

4 minuts per arribar a les 11, ja sabeu que no ens agrada tenir l'última paraula, i en canvi sí, fer-nos acompanyar de gent que sap analitzar bé les coses, i a més, gairebé sempre amb una mirada ben particular. Avui estrenem en aquesta funció una periodista digital ben interessant, la podeu seguir a Instagram, també és col·laboradora del mitjà AJ+, i és l'Helena Sardà. Helena, bona nit. Bona nit, què tal? Molt bé, molt content de saludar-te. Avui, mira, hem hagut d'anar canviant tot sobre la marxa, però no sé amb què et quedes del que hem anat explicant o quina mena de reflexions t'han anat venint.

Jo sempre em passa el mateix, que penso, vés a dir coses concretes, però més impossible, perquè de seguida me'n vaig a l'estructural i a lo macro. I jo pensava, la pluja la sensació que aquests episodis extrems climàtics sempre duen inicialment una sensació com de por, o por d'endur-lo. I després, a mesura que sentia notícies, pensava en altres pors que s'estan despertant en moltes persones. Algunes de molt justificades i altres com de manufacturades. I pensava que és una mica la dicotomia entre. És a dir, la visió del món. De la por justament és d'un sistema, és a dir, està promogut pel mateix sistema que ens ha generat la crisi climàtica, que genera molta precarietat, que fa que la gent tingui por no només de no tenir feina, sinó de potser perdre la casa. I hi ha com un poporri que crec que hem d'intentar orientar cap als responsables de les crisis que tenim, de les precarietats que vivim. I crec que l'única manera de combatre justament aquesta por és amb esperança. I sona molt idealista, però a mi justament em sembla una paradoxa això. Dir que es poden fer les coses diferent, que no tenim per què viure en un món en constant agressió i competició per recursos i acumulació de béns en unes poques butxaques, sinó que podem tenir un món. El que és més redistributiu i més just sempre s'aprilla d'idealista i tirem milles. En realitat no hi ha res més pragmàtic que desitjar ja començar a canviar les coses. El sistema actual, cap on ens ha dut, no ens està agradant. Per tant, a mi el que em dona esperança és que hi ha molta gent que s'està organitzant per dir prou i per dir que no arreglarem els problemes que ens ha dut el neoliberalisme, la privatització i l'imperialisme, amb més neoliberalisme, privatització o imperialisme. Per tant, ho arreglarem d'altres maneres i serà a través

de l'esperança, espero. Doncs sí, també ho esperem tots perquè hem passat per llocs amb guerra, com per exemple Ucraïna, o ara mateix a Ceuta hi ha tot de persones que ni tan sols tenen un sostre i que a més tothom està parlant de la situació sense pensar gaire en elles.

Exacte, exacte, no? I a més, Ceuta ens ha posat molt el mirall de dir, aquesta conversa en tot moment s'ha donat des d'aquest punt de vista de siguem realistes, quan en realitat no hi ha res més realista que comprendre que ocuparem o no anirem enlloc.