Les reflexions del dia amb Míriam Cano

Un Catalunya Nit que a poc a poc, minut a minut, es va apropant al final. Queden 5 minutets per arribar a les 11 de la nit i és el moment de saludar la persona que avui tindrà l'última paraula del programa i que ens aportarà la seva mirada personal. La punt final del dia. Míriam Cano, periodista i escriptora, bona nit. Com estàs? Bona nit. Doncs mira, una mica sobrepassada, Agnès. Sí, no? Sí, la veritat és que tot

ha passat mentre jo era a classe i d'això una mica va el meu apunt d'avui. Doncs aquest micròfon és teu. Moltes gràcies. Doncs com us deia, avui a les 7 de la tarda he entrat a classe i quan he sortit m'he posat la ràdio justament per sentir el Catalunya Nit. I he sabut que la Mari Carmen s'havia mort i que Ada Colau seria la candidata del Forn Ampli per Barcelona. I no havia passat dies ni setmanes, era una classe d'un parell d'hores. Llavors ho he dit al meu grup d'amigues del xat, que sempre estan molt ben informades i aquests dies us podeu imaginar que el xat va ple. I la meva amiga Marta, després de riure perquè baixava de l'hort, m'ha dit. La meva amiga Melania em va explicar un concepte que fan servir els historiadors de les revolucions, que es diu el temps mil fulles. És una manera moníssima, m'ha dit, d'explicar com en moments revolucionaris cada microsegon és un moment històric i perdem la capacitat de mesurar el pas del temps en hores, dies o mesos. Per tant, em deia, fas classes de dues hores i passen. Coses importants, i he pensat, és tal qual això. La Melanie de qui parla la Marta és la historiadora Melanie Henry, que ha estudiat els episodis insurreccionals d'Alexandria de 1946 i el 77, i la imatge del milfull serveix per pensar un temps que ja no avança endreçadament, com si la història fos una línia recta,

sinó que acumula capes. I avui, justament, tinc la sensació que vivim dins un milfulls, perquè aquest matí els maquinistes de Rodalies s'han plantat, però la pluja. Cau sobre unes vies que venen d'ahir. I els maquinistes que avui diuen que no sortiran sense garanties de seguretat recorden el que ha passat abans. De manera que en un mateix tren que no surt i conviuen la tempesta d'ahir, els accidents d'ahir, anys de problemes de rodalies i la persona que només intenta arribar a la feina. Això és una capa del Mil Fulles. Després hi ha l'habitatge. La Mari Carmen, que havia viscut durant dècades a casa seva, la van desnonar i avui s'ha mort. Però aquí el temps tampoc no és lineal. Perquè la història de la Mari Carmen és la història d'una persona, però també porta a sobre anys de crisi de l'habitatge, desnonaments, preus impossibles, moviments socials, lleis que arriben, lleis que no arriben, i de sobte aquesta història particular entra en el temps de la política, el decret de l'habitatge, el bloqueig, les eleccions, la vaga general, que també s'ha anunciat avui, la data definitiva, I clar, jo entro a classe a les 7 i quan en surto Ada Colau és candidata. I això m'afegeix una altra capa, perquè Colau avui tampoc no apareix del no res. Amb ella també reapareixen la PAH, els desnonaments, les places, el 15M. I una Barcelona de fa 15 anys que potser ens

pensàvem que ja havíem deixat enrere, però resulta que no, només era una altra capa del Mil Fulls, no? És una sensació estranya, no? Entres a classe i quan en surts no han passat dues hores, han passat cinc notícies, una mort, una candidatura, una crisi ferroviària, un temporal, un decret i unes eleccions. I cadascuna d'aquestes coses arrossega el seu propi passat. I no és que el temps vagi més de pressa, és que s'espasseix, no? Les capes s'amunteguen com mil fulls, no? I el que fem avui ja està modificant el que passarà demà. I per això de vegades hi ha dies com avui en què tenim la sensació que la història s'accelera, no? Perquè podem veure totes les capes alhora. I si tallem el mil fulls pel mig i trobem Mari Carmen, l'habitatge de Colau, unes eleccions, la pluja, els maquinistes i una andana plena de gent esperant el tren, no? Jo voldria quedar-me amb tot aquest amuntagament, amb aquesta idea que aquesta saturació, com l'aigua, quan cau, com aquests dies, fa molta por. I per això és important ser, en els dies que venen, que seran complicats, el que diu Xavier Aldecó, Adèlia Borràs, el pròleg de Rostres de la Terra Vermella. Persones que no deixen que la por o l'horror dictin la nostra història.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'Informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.