Les reflexions del dia amb Xavier Albertí

Ara tenim tres minuts i mig al nostre favor per arribar a les onze de la nit amb el que considerem que és la cirereta del Catalunya Nit, qui fa la punt final i que té l'última paraula del programa. Avui és el torn, tornem a saludar-lo del dramaturg Xavier Albertí. Bona nit, Xavier. Molt bona nit. Com estàs? Com has vist el programa i tot el que hem explicat?

Doncs Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Si alguna cosa dintre d'aquests mons tan heterogènics que és un viatge a un noticiari tan extens com el vostre i tan ben fet m'ha vingut al cap, és la imatge d'un símbol, una línia imaginària, una línia imaginària que separa legalitats d'illegalitats, que permet contravents, que permet línies de circulació, de tràfic, d'avançar, de retornar. Aquesta línia imaginària es diu frontera. Aquesta frontera que separa el dins i el fora, la possessió de la indigència, les escletxes que diuen que han trobat els que han desnonat l'Amerikarmen sobre la rigidesa, la vulnerabilitat contra la solidesa, aquest concepte estrany de la guerra híbrida davant de les guerres convencionals, aquesta idea de les. Atacar les xarxes de distribució, les interrupcions o els serveis que hem anat sentint a través de les paraules del president de Rússia. Aquesta idea del president dels Estats Units centra la tensió entre petar o autoritzar, o això mateix que acabeu de dir sobre l'Ajuntament de Lleida i el que votarà demà sobre autoritzar o vetar determinades estructures del vestuari de les dones. Allò que diu el senyor Netanyahu, que ens fa coberts o que ens fa valents, allò que ens permet entendre si una cosa és parcial o és imparcial a través del judici de les joies del zapatero i les seves formes de qualificar-se, Allò que ens separa de la realitat i la ficció a través de l'aventura que ens ha explicat el Festival de Sant Sebastià de Cinema o aquesta preciosa entrevista de la Victoria Luengo, de la Vicky Luengo, excel·lent actriu, excel·lent persona, excel·lent amiga. Una entrevista que m'ha portat una mica a la conclusió del que us volia dir. Em sembla que tot això ens ha de permetre. Paraules de la Vicky, entendre, acompanyar aquestes línies de ficció, aquests símbols, aquestes línies imaginàries i la nostra forma de relacionar-nos-hi, ha de prendre la possibilitat, permetre'ns la possibilitat de convertir-nos en persones més rígides, més excloents, més tancades en el nostre mar referencial de la nostra frontera, o persones més tolerants, més comprensives, més obertes a poder viatjar a través dels contravans que siguin necessaris perquè les fronteres no ens tanquin cap món mental.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.