Les revenedores agremiades de Barcelona

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Durant 145 anys, entre gener de 1624 i desembre de 1768, el gremi d'atenders i rebanadors de Barcelona va ser un gremi mixt, ja que hi havia homes i dones com a mestres confrades. Aquest és l'únic cas conegut en la Barcelona de l'edat moderna i trenca amb la creença que els gremis barcelonins van ser exclusivament masculins, alhora que subratlla el paper de les dones en l'economia urbana de la ciutat. Especialment en el proveïment alimentari, ja que a banda de les ravenadores agramiades, les dones també treballaren en tavernes, en peixateries o en parades de pagesos.

Encara que en els inicis del sistema gremial català ja hi van participar les dones, entre els segles XVII i XVIII el gremi de tenders i revenadors de Barcelona va ser l'únic de caràcter mix en línia amb el que passava en altres ciutats europees. Es deien revenadors perquè eren els que havien comprat els aliments als venedors, és a dir, als agricultors que els havien produït. Possiblement, l'entrada de les dones al gremi a partir del 1624 va coincidir amb el moment en què aquesta corporació va aconseguir del Consell de Cent el dret de controlar tot el sector. Si bé en els seus inicis és molt possible que al gremi només hi haguessin revenadors que tenien botiga al mateix lloc on vivien, a partir d'aleshores també en van formar part els que revenien productes alimentaris a les parades de les places. Com que a les places hi havia dones, les van haver d'admetre com a confreresses. Abans de ser-ne membres, les paradistes necessitaven una llicència del gremi. Amb la incorporació, el gremi de tenders i rebanadors va passar d'uns 50 gremiats a prop de 500, i es va convertir en un dels més nombrosos de Barcelona. Les dones eren titulars d'un 20% del total de tendes i parades, i això sense tenir en compte les esposes, filles o germanes dels rebanadors homes, que també hi treballaven, així com les jornaleres i les criades. Les dones subjectes a les normatives gremials, a diferència dels homes, no van tenir accés als òrgans de govern ni dret a vot ni participació en les assemblees. Finalment, el desembre de 1768, sota administració burbònica, el gremi va perdre el control de les parades de plaça i va posar fi a l'entrada de les dones com a mestres.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater, benvingut. Hola, com va? Avui parlem d'un tema que no hauria de ser una sorpresa, i en canvi ho és. No hauria de ser una sorpresa que les dones, com a tantes altres activitats, s'hagin dedicat a la revenda en botigues, en parades, durant molts anys, i en canvi no en tenim present. Sempre parlem del gremi dels rebanadors o del gremi del que sigui, però mai pensem en què. Evidentment que les dones hi eren.

Bé, quan es va començar a estudiar la història del gènere, que no fa tants anys, que no fa tants anys, hi va haver actituds per part d'alguns historiadors i d'algunes persones que deien "no s'ha de fer un tema propi". Elles no feien, les persones que es dedicaven a això, no feien un tema propi, el que feien era rescatar dins de l'economia de qualsevol activitat la participació de les dones. S'ha de dir que, en aquest cas, no deixa de ser sorprenent que uns avenços que es produeixen amb aquest gremi, el gremi és aquell, molta gent recordarà, està a gairebé tots els llibres d'història, elemental fins i tot, aquell arbre de tots els gremis de la ciutat de Barcelona, i això ha deixat una petja a tots els pobles i ciutats de Catalunya i al carrer d'aquells, dels altres, dels que són els pideuers, els xocolaters, els no sé quant, tot de gremis, Però, de cop i volta, clar, ens trobem que a vegades la història retrocedeix. O sigui, que no sempre és difícil, és fàcil entendre-ho. És a dir, com és que hi ha una participació de les dones que hi eren en la vida, diguem, d'aquesta activitat econòmica, i a finals del segle XVIII, doncs, això s'acaba, es tanca, les expulsen, no? Bé, perquè darrere hi ha una activitat de. No respectar no reconèixer, supeditar absolutament la vida fins i tot econòmica de la dona al poder dels homes això dins dels gremis devia ser general excepte en alguns casos com aquest que ara estem parlant. Home, és un índex més, és un senyal més que si no anem a les fonts i si això no s'investiga, no s'estudia, sempre direm, les dones eren insignificants. Home, si no estudies, clar. Sí, estaven allà. Evidentment que n'hi havia, però no. Netejaven els carrers amb una sagrera, no? Sí, sí. Home, està molt bé, però no és veritat. És a dir, aquest és un cas de recerca amb el qual no és fàcil. En fi, s'ha localitzat tota una activitat de les dones importants amb el qual tenien una funció. Pròpia de l'època i per les activitats que feien.

Qui ens acompanya avui és la doctora Mercè Renom Polit, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i membre del grup Treball, Institucions i Gènere de la Universitat de Barcelona i autora d'un llibre molt interessant, Revenedores, Gènere i Treball a Barcelona, segle XV, segle XIX, que va treballar a partir d'una beca de recerca de l'antic gremi de revenedors de Barcelona. Doctora Renom, benvinguda a l'Enguàrdia i moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres.

Moltes gràcies per tractar aquest tema que parlem avui.

Parlem una mica del paper de les dones històricament amb les activitats industrials i comercials. Jo no sé, a l'edat moderna és un cas estrany això que ara comentarem i que hem anunciat? O realment és que no s'havia estudiat i per tant no era tan estrany que les dones participessin en les activitats comercials arreu?

Hi ha molts gremis que no s'han estudiat encara a Barcelona. I la majoria de gremis eren masculins i els agremiats eren els homes, però a casa seva les dones, les filles, les germanes treballaven en aquestes activitats. Treballaven en activitat del gremi. Del gremi. I quan enviudaven aquestes dones, aquestes dones tenien dret. La majoria de gremis tenien dret a mantenir aquell taller, sobretot si tenien un fill preservat, que el fill ho agradaria. Alguns gremis van pressionar, negaven aquests drets a les dones i algunes vídues van haver d'anar en plets per fer valdre el seu dret a mantenir el taller o l'activitat de l'home mort. Això era a tots els gremis tots els gremis tenien dones el nom de la gremiat era el nom que ens consta en les documentacions i queda molt oculte el treball de les dones però surt el nom de l'home el nom de l'home i sembla que en aquells tallers només hi havia homes en general eren tallers petits i eren tallers familiars per tant la mà d'obra femenina era molt important. Aquí a Espanya hem anat una mica més enrere de la historiografia europea perquè la historiografia europea de fa uns 20 anys que ja ha anat analitzant i ha mostrat sobretot en gremis tèxtils a Itàlia, a França hi havia gremis mixtes. I després Colbert en el segle XVII, també posant en marxa unes polítiques de. Era a França,

era com primer ministre, no diria mare, però no exacte el càrrec. Responsable d'economia, diria. Doncs fins i tot va crear

gremis femenins en alguns sectors. A Holanda també hi ha constància i el que ens sembla és que sobretot on hi va haver més possibilitat que si els gremis fossin mixtes és en els temes de serveis. Les rebenedores seria un cas. I les rebenedores, el més interessant és que hi eren en nom propi. Entraven i el seu nom consta com a confraria.

No era que fossin les dones esposes de no sé qui i per tant podien accedir al gremi, sinó que elles per si mateixes entraven. Això vol dir que l'home entrava de rebot exactament igual que les dones entraven de rebot si era l'home a la gremia.

Això va passar, després en podem parlar, quan ja les van treure. Ja veuràs quin efecte té pels homes marits d'aquestes dones. Però altres gremis no ho fan constar, però la documentació ho fa molt visible. Les tavernes estaven plenes de dones. La peixateria de Barcelona només la portaven dones. Els pagesos, quan portaven les seves verdures i fruites al mercat de Barcelona.

Habitualment del Pla de Barcelona, que eren horts del Pla de Barcelona, entre el Llobregat i el Besòs. I encara segueix una mica això. Sí, el gran proveïdor. Vivim ara al segle XXI i dius, ui, això venia. No, venia d'allà al costat, venia a dos quilòmetres

de distància com a màxima. Primer del Pla, i després ja cap a.

El Llobregat de Besòs, eh? Unes hortes.

Sí, sí. Doncs, en general, eren les dones que venien aquí als mercats, a les parades de mercats. Per tant, l'economia barcelonina és d'homes i dones, o sigui. Però té rol Josep Maria. Esclar, s'ha hagut de focalitzar en el que s'ha anomenat història del gènere per dir, bueno, mirem només a veure on ens trobem per documentar això. Ara ja estem en una fase de dir, bueno, Tot això que ja sabem, posem-ho a la història general, que la història ja parli d'homes i dones. Però ha estat necessari. Sí, això anava a dir,

un procés que ara potser dius, home, no cal, però si no s'hagués fet, no podríem dir que ara no cal.

I sempre els pioners o pioneres en un tema sempre tenen oposicions inicials. Sí, i algunes molt radicals, a més a més. I parlant dels gremis, no donem una imatge dels gremis com una cosa tancada i retrogra, al contrari, era un element fonamental de l'economia del segle XV, XVII i XVII, però fonamental i moderna. Perquè les altres zones, diguem, de la corona catalana agonesa, que tenien gremis, no ho tenien tan fort, potser el cas de València s'escaparia, però el que és el Regne de Castella, els gremis, brillant per la seva absència, per no una economia tan bona. És a dir, els gremis tenien aquestes limitacions masclistes, diguem-ne.

I també tenim una visió dels gremis molt dels finals del 18, principis del 19, que són un element que podria ser retrógrada versus la liberalització de l'economia. Però és evident que van tenir un paper econòmic molt progressiu.

I en certs països que tenen més modernitat, És el cas d'Holanda, els gremis són un dels elements de modernització absoluta. Aquí el problema és que és la corona borbònica i tot això va ser un desastre en aquella època.

Sí, sí, hi ha una gran diferència en aquesta estructura econòmica de la corona d'Aragó i Castella. S'estranyen els historiadors castellà amics que estem en contacte que el gremi de rebanadors fos un gremi, perquè els mercats allà no tenien aquest caràcter. I després tota l'estructura barcelonina, diguem-ne, fins i tot el govern de la ciutat, l'economia. És a dir, que té aquesta aparència, és una estructura que és masculina, com també, després en parlarem, l'estructura del gremi, malgrat entrar-hi les dones, va seguir sent masculina. Però, diguem-ne, va durar 500 anys aquest sistema. I nosaltres de Mercat Lliure sense gremis en tenim només 200 anys. Sí, veurem quant temps durarà, més o menys. És un període històric important i ara ja s'està revisant aquesta percepció dels gremis com un sistema retrógrat que fins i tot frenessin la transició. No, al contrari, aportaven un coneixement i unes pràctiques que va facilitar, en el cas català de. Va facilitar la transició cap a la primera industrialització i cap a la següent economia nostra.

Quan comença el gremi, per exemple, de rebanadors?

Se sap la data de començament? Exactament, el 1447, perquè el gremi. Aquest gremi, quan es va desfer prèviament, ja havien traspassat totes les seves capacitats amb el que en diu una associació antigremi de rebanadors, que són els que donen aquestes beques per estudiar el gremi. I ells tenen aquesta data. A l'Associació Anticrèmia de Rebados, 1.447. I les primeres ordinacions, com a la majoria, no sé si a la majoria, perquè tampoc ja hem dit, no estan estudiades, però moltes de les ordinacions primeres parlen de confrares i confraresses. En aquestes també? En aquestes també. I, per tant, sobreentenen que, bueno, constitueixen un gremi d'una activitat econòmica on hi ha homes i dones. La Teresa Vinyoles ja ens ho havia dit. En el gremi de forners, també hi ha forners i forneres. I segurament. Amb altres gremis també devia succeir això. Després hi ha una evolució que es torna uns gremis, i potser l'estructura gremial és masculina i acaben només sent estrictament masculins.

O reconeixent només els homes, que no vol dir que fossin estrictament masculins, sinó que també hi havia dones no reconegudes dins del gremi.

En el cas del gremi de tenders i rebanadors, aquesta primera Constitució, possiblement, no ho puc afirmar del tot, possiblement eren els tenders. I llavors són activitats econòmiques familiars doncs mira, el reconeixement del teu home potser també però paral·lelament van anar apareixent els paradistes de places els tendres eren els que tenien a

casa els que els baixos de casa seva podien vendre producte i era obligat tenir-la a casa seva era obligat i només una.

Que això és molt interessant perquè altres gremis ho tenen. Hi ha algunes mesures que quant a les rumies eren unes mesures d'estabilitat gremial. O sigui, impedir que uns creixin més perquè els altres s'arruinarien. Per tant, és una sola botiga i segurament en aquesta botiga tota una família. Per tant, qui es fa membre del gremi? Cap de família. I en cas que no hi hagi, mori, la vídua. I aquest sistema és el que persisteix fins a la majoria de gremis, fins al final del sistema gremial, que és el 1836. Però en el cas de les rebanadores va passar que van entrar les dones.

Que entressin les dones vol dir que aquest sistema de botiga i parada ja era, en alguns casos, estrictament femení?

Estrictament femení les parades segurament que no, eren homes i dones, i eren molt més nombrosos, molt més gent a les parades, que a les tendes.

De fet, com passa ara sovint, una botiga de caviures, estic pensant en botigues, ara ja amb les cadenes és un altre món, però.

No les grans superfícies, la botiga tradicional. La especialitzada. La família hi té cura

i en canvi a les parades de mercat veus bastanta gent circulant. Suposo que devien ser relativament extenses aquestes parades.

Hi ha parades a les places de la Bucaria, la més important, a la plaça Nova, que seria davant de la Casa del Bisbe, Això a Barcelona. A Barcelona. Esclar, jo he estudiat el sector de Barcelona.

Per exemple, en altres ciutats de Catalunya hi ha la plaça de la Sal a Lleida, hi ha la plaça del Mercat a Tarragona, a Girona, no ho sé, no recordo com es diu, la plaça a prop de l'Ajuntament. A davant de l'Ajuntament, la plaça que dóna. Les places del Blat. La del Blat. El Blat, el Blat. No sé què es diu, la plaça del Blat. Sí, sí.

En general A Figueres, a Reus A Manresa, a tot arreu, sí, sí.

I moltes vegades hi posaven porxos, són places porxades.

Clar, clar. Perquè, clar, les encampades I a les Borges, sí, sí.

El blat era fonamental. La majoria de pobles tenien el control de l'arribada de blat, perquè era l'aliment fonamental. Les fruites i verdures potser quedava més fluid, però a

Barcelona I era més local, o sigui, la fruita o verdura que es produïa allà, en canvi, el blat podia venir de bastant lluny.

Però ell el que diu del blat em porta el record allò, a la Seu d'Urgell encara hi és, al costat mateix, davant de la catedral de Seu d'Urgell, encara existeix el mesurador de blat.

Medieval encara l'han conservat era molt controlat era el forment era el menjar de la gent i no n'hi havia prou a l'entorn al

País Valencià encara hi ha la dita de forment ni un gra per dir que això no val res que això que dius no té substància de forment ni un gra cosa que quan ho sentim els catalans diguéssim del Principat

han perdut la paraula els catalans i els cristians el nostre padre que dia sí, sí, i tant, i tant,

era una cosa clau tota la cultura occidental amb altres cultures tenen això vol dir que aquestes

paradistes també controlaven la compra de blat el blat venia de lluny el castello venia fins i tot d'altra banda del Mediterrani.

No. El Blat era un monopoli municipal i el controlava estrictament el Consell de Cent. I el Consell de Cent deixava lliure l'arribada de Blat, que això és molt interessant, perquè tenir un monopoli no vol dir que tu puguis. Ets tu que decideixes si fas entrada lliure o no. Tu ho tens a la decisió. Exactament. Perquè a vegades s'ha dit el liberalisme va dir fora els monopolis perquè això. No, el monopoli només vol dir que ho controla. I clar, depèn de a favor de qui és d'aquest monopoli. Si és a favor de la ciutat, Doncs és una cosa, si és a favor d'uns particulars.

D'unes famílies determinades. És una altra.

Sí, sí, clar, clar, clar. Per tant, el blat era un monopoli, organitzava el Consell de Cent. En aquestes parades de mercat hi havia fruites i verdures, sobretot, i alguns altres productes, formatges, boleteria, caça, ous, que també arribaven de l'entorn. A les tendes hi havia més productes, també podien ser-hi les parades, però a les tendes tenien un nivell, una activitat econòmica de més pes, perquè anaven a fora a buscar arròs, oli, altres productes, anaven a les fires, no animals, la carnisseria també era un altre sector. O sigui, que a les tendes hi havia un. Una varietat més gran. Més gran, uns magatzems i una capacitat de tenir. En canvi, les places, de fet, havien de treure tota la parada cada dia i tornar-la a posar i a tornar un procediment.

No hi havia un magatzem allà, sinó.

No, no, un procediment d'aquella neteja. Com ara, com els mercats ara, que són els pobles, un dia a la setmana. Monten la parada i la desmonten.

Clar, i a més a més suposo que hi havia més mercat de fresc i en canvi en el cas de les botigues podien permetre's també el mercat d'amagatzem, no? Sí, és així. Mercaderies que podien tenir durant mesos guardades. I en el cas de les parades, aquí sí que les dones les trobem molt habitualment.

N'hi havien. Quan van, tu ho has dit, quan van entrar les dones, els agremiats eren uns 50 i van passar a 500. Això és impressionant. Vol dir que a fora hi havia tota aquesta gent. Les dones eren un 20% d'aquests que van entrar. Per tant, no eren majoritàries tampoc a fora, però n'hi havia. I el gremi, diguem-ne, quan va pensar que havia de controlar el sector, que estaven en una situació de crisi econòmica i, per tant, entrar tota aquesta gent va suposar tenir molts més ingressos, doncs van entrar tots, homes i dones. I fins i tot en el document que van haver de demanar-ho a la real audiència, al Consell de Ser, això els va haver d'autoritzar, però en el document que entren. No s'esmenta que hi entren dones. Entren tots els paradistes. Un 20% d'ells, dones.

L'Ordenació Municipal dels Revenedors, aprovada entre gener i febrer de 1624, argumentava la necessitat que tothom que es dedicava a la revenda s'hagués de fer mestre, amb el corresponent pagament d'exàmens i de quotes. Es veia com la solució per sostenir econòmicament aquesta corporació. Encara que en el document no s'esmentava específicament l'entrada de dones, la petició del gremi afectava sobretot les persones que feien revenda a les parades de les places, on hi havia un nombre molt significatiu de revenadores.

Coordinacions de Rebenedors Com per lo síndic i prohòmens de la confraria del gloriós Arcángel Sant Miquel, dels tenders i rebenedors de la present ciutat de Barcelona, construïda en la Iglesia parruquial de Nostra Senyora del Pi, s'hi ha estat deduït i explicat als molts il·lustres senyors consellers de dita ciutat que, per lo adorno i culto divino d'aquella capella, estant com està, reservat en ella lo Santíssim Sacrament i per moltes altres obres pies que dita confraria ha fetes i cada dia fa està algun tant endarrerida i necessita d'algun socorro. I com los confrares de dita confraria sien en gran número molts de pobres, els quals afavoreix la dita confraria Abcaritats. I, a més d'això, està dita confraria molt alcançada per haver gastat molta quantitat en ornaments de la capella, per totes les quals coses ha gastat molt grans quantitats. I per conservar la sable d'essència que convé al culto divino i pietat cristiana, necessita d'alguna subvenció, la qual no li pot venir si no és creixent los exàmens i entrades dels confrares que de nou entraran en dita confraria. Per això, els dits senyors, consellers i consell ordinari, celebrats el 28 de gener 1624, atenents al benefici de dita confraria, estatuïren i ordenaren que totes les persones que de sí al davant voldran ser confrères de la dita confraria hagin primerament de prestar jurament en mà i poder dels prohòmens de dita confraria de que observaran les ordinacions, estatuts i consuetud d'aquella i. En l'exercici de rebanador, s'aportaran bé i lealment, sense fer frau algun i vilesa. Ítem que qui voldrà ser confrara de dita confraria paga per son examen o entrada de confrara si és estranger o foraster i d'altres regnes sis lliures a la dita confraria. Els catalans naturals del present Principat de Catalunya paguen d'entrada tan solament tres lliures, i els fills de confrarers paguen solament quinze rals a l'entrada o examen.

Això és Anguàrdia.

Estem aquí amb Mercè Renom Polit i Josep Maria Soler Sabater parlant de les rebanadores agramiades de Barcelona durant l'edat moderna. Doctora Renom, acabem de sentir aquesta ordinació. Va funcionar? O com tantes altres normatives de les quals el segle XXI som hereus que queden allà i s'apliquen d'aquella manera o no s'apliquen en absolut. En canvi, això es va aplicar? Sí, sí.

Les dones van ser confraresses aquests 140 anys, entre 1624 i 1768, i les primeres inscripcions de dones específicament diuen "Entra com a confraressa amb tots els drets, com tots els confrares". Després ja no ho diuen, però clar, era una novetat i havien de fer-ho constar. Però no tenien tots els drets.

O sigui, aquella frase era buida. Però, perdó, i ara no aniria gens malament que passés això a ser els paradistes. I l'examen, per entrar, en què consistia?

Ah, és interessant. No, no hi havia examen. Aquest gremi no tenia ni aprenents, ni oficials, ni jurídics. Només tenia mestres. I llavors, l'examen era de confiança, que algú ja. Sabia de com funcionava allò, sí, sí. I a més, sobretot, un compromís d'acatar els acords del gremi i no. No saltar-se les normes. No portar-se malament. Però sí, les dones no podien tenir càrrecs de junta, no podien, per tant. Però això estava escrit o era simplement pràctic? Les dones ni tocar-ho. És que, esclar, hi ha uns codis morals en el moment que marquen aquesta distinció. No se'ls passa pel cap, diguéssim. I a les dones no, ni càrrecs, ni. Clar, si no podien anar a les assemblees, no podien votar els acords. I després n'hi ha un altre que. Aquests eren de l'època i després nosaltres, quasi bé, des del franquisme cap aquí ho trobem estrany, però durant. Bueno, era. No podien anar a comprar coses, aliments, fora del territori de Barcelona, perquè no era propi de dones. Això tampoc no està escrit enlloc, però ho he trobat en un dels plets, perquè aquesta recerca deu molt en els anàlisis dels plets. O sigui, no podien anar a comprar al Prat? El territori de Barcelona, quan el Consell de Cent va donar, o Jaume I va donar dret de govern a la ciutat de Barcelona al segle XIV, al segle XIII, de fet, i va donar un territori que va des de Castelldefels fins a Montgat. En aquest territori es considera que és territori de Barcelona i la fluïdesa mercantil és. Hi ha. Les condicions, els de fora han de tenir prioritat per entrar a proveïments, però és fora d'aquest territori que s'han d'anar les filles.

Hi havia algunes poblacions, per exemple Falset, que formaven part de. El carrer de Barcelona. Ah sí, llavors hi havia ciutats que eren. Que normalment eren per raons no estrictament comercials, sinó el cas de falseta era precisament per garantir l'arribada de carn de bestiar i l'arribada també de blat, precisament de castella, perquè era el port fluvial que llavors Barcelona va comprar. Això a canvi dels privilegis que tenien per ser ciutadans de Barcelona.

Hi ha unes quantes ciutats. Sí, hi ha unes quantes. Poso aquest exemple, però. A part, quan diem ciutats, hem de tenir en compte que Barcelona tenia 25.000, 30.000 habitants. 30.000, 50.000. És difícil de dir. Un sostre, clar,

era un sostre relacionat amb la capacitat de proveir aquesta població. Fins al ferrocarril no arriba aliments de tota banda, i això a tot Europa, les ciutats llavors comencen a créixer, però si no, el sostre.

La fruita, fruita, fruita, no arriba a Barcelona seriosament fins a partir dels anys 20. Del segle XX, perquè, esclar, no hi ha manera de portar-la des dels llocs de producció en una quantitat determinada. Vull dir que ara estem molt acostumats a dir, oi, no sé si avui em prendré una pera o em prendré una poma. Això és d'ara. Fa 100 anys justet i fa 120 segur que no. I els pous de glaç s'utilitzaven per coses més importants que per la fruita. Hem de canviar la mentalitat, diguéssim, de veure com es proveien les ciutats en aquell moment.

Així que, esclar, a les parades de mercat, que pràcticament eren productes frescos, això no afectava les dones. Però, esclar, quan ja va començar a haver-hi dones en tendes, no poder anar a proveir-se fora d'aquest territori de Barcelona, enviar-hi un home, és un increment de costos. Aquest inconvenient, doncs, sí, per a les dones representava econòmicament un dèficit. A part d'això, sí, l'activitat econòmica d'aquestes dones va ser la que ja més o menys feien, sobretot a les parades, i a les botigues que ho feien com a filles o com a mares o com a germanes. Ara bé, i en el segle XVIII, quan ja va començar a haver-hi la pressió del liberalisme econòmic, els gremis van desestabilitzar-se, en certa manera, sobretot el proveïment alimentari de Barcelona. A més, Barcelona en aquell moment creixia. Havia començat el segle amb uns 50.000 habitants i la segona meitat del segle ja estava a 70.000 i arribaria als 100.000. Això és un increment de població molt gran. I la ciutat de Barcelona, aleshores ja eren ajuntaments, és el règim burbònic, va haver de fer front a una situació de proveïment més complicada. I això es va agreujar pels decrets de Carles III, de liberalitzar el comerç de cereals, que a Barcelona això no li va pràcticament afectar, com la Marina López-Goyar ha posat de manifest, perquè ja feia comerç lliure de cereals per fer arribar el màxim de cereals cap a la ciutat. Però l'any següent, el 1777, va decretar el lliure comerç, el lliure panificació, que diuen. I això a Barcelona és que justament controlava els preus del pa estrictament per mantenir la pau social. Això ho deia també Pierre Lula.

No és casualitat que els rebomboris del pa I quan van deixar de. Quan hi havia crisis de subsistència, esclar. 10-15 anys després, tot patés, no? Sí, sí.

L'Ajuntament, aquell 1789, volia mantenir el preu del pa. Va ser la real audiència que va dir, no, no, que augmenti el que es pospongui. I mira el que va provocar. Llavors, el desembre de 1777, 67, perdoneu això de les dates. Es costa de vegades. El 1767, poc després d'aquesta pressió liberal més específica, l'Ajuntament de Barcelona va acordar que els paradistes de les places del mercat passarien sota el seu control, i no el control del gremi, és a dir, tots aquests que pagaven una llicència al gremi, havien d'estar gremiats, no, no, trencava aquest monopoli gremial per la meitat. El gremi només tindria control de les parades, perdona, de les tendes, I clar, és una reducció dels socis i dels ingressos. I les parades de mercat, totes serien sota llicència de l'Ajuntament. Amb això, el gremi, primer va entrar en negociació, això ens perjudica, i finalment, realment, això va anar així. I el gremi, el desembre del 1768. Va fer un acord que va determinar aquest final d'entrada de dones i moltes altres coses que veurem.

La informació més completa sobre l'acord del Gremi de Rebenedors del desembre de 1768, en el que es va decidir no acceptar més dones, és de 25 anys més tard. Es tracta d'un certificat, a més, per l'escrivà de cambra de la Reial Audiència, Josep Barberí Vila, En ell es transcriuen diferents intercanvis entre el gremi, l'Ajuntament i la Reial Audiència. Segons recull l'acta, 78 rebenedors, del total de 673 homes que hi estaven agremiats, van prendre l'acord de reduir els nous ingressos de membres i sobretot finalitzar l'admissió de dones.

Atenent i considerant el gran abús que hi ha hagut fins al dia present en aquesta confraria de Sant Miquel de Rebenedós d'aquesta ciutat, de passar mestres i afegir a la citada confraria gairebé a totes les gens, fossin homes o dones i criatures incapaces encara de prestar cap mena de jurament, i tot això amb l'únic pagament d'una quantitat mòdica, unes circumstàncies que ha estat motiu per a la multitud crescuda d'individus d'un i altre sexe que avui s'hi troben. I que l'esmentada multitud, no només el comú, sinó també els mateixos particulars, senten i experimenten dany i confusió entre si. Per tant, atès al que s'ha referit, es proposa a vostres majestats de liberin el que cal fer. I escolta i ben entesa pel citat Consell i Confreria la sordita proposició amb uniformitat de vots fou deliberat, que del dia present en endavant, deixant els fills i filles actuals dels mestres en les prerrogatives que fins avui han gaudit, cada any no puguin passar com a mestres confrares més que quatre individus dels que no siguin fills ni gendres de confrara. I que, així mateix, no pugui passar cap bailet fill de confrara que no tingui l'edat de 14 anys ja fets, però sense perjudici dels fills actuals i d'aquells que han mort el pare o la mare, vulguin mantenir la botiga o revendre-la per al seu manteniment. I, per últim, que no es pugui admetre per confraressa a cap dona, encara que sigui filla de confrara.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Mercè Renom, acabem de sentir que no es pugui admetre per confraressa cap dona encara que sigui filla de confrara. O sigui, és tallar de socarrer la presència gremial de les dones. Evidentment, suposo que devien seguir venent, però ja havia de ser sota la mà d'un home que controlés el fet de ser confrara. M'imagino.

Sí, sí. Aquest acord, tornem a pensar en el que dèiem. En aquest acord, en la junta que van prendre aquest acord, no hi van poder assistir les dones. És a dir, tot eren homes aquells que van assistir. 70 i escaig, sobre 600 i escaig. Aleshores, sí, sí, cap més dona, però sí que també ho diu l'acord, tots aquells que ja són en el gremi poden seguir, sentir homes i dones, les dones també. I jo vaig detectar aquesta qüestió perquè una dona, quan es va voler casar, llavors ja no li van deixar ella tenir la tenda en nom propi. Després en parlarem d'aquesta dona. És a dir, que les dones ja no es van poder incorporar en aquest gremi, però algunes, a les tendes, algunes van poder-les mantenir. A les parades, no, cap més relació amb el gremi. I va ser l'Ajuntament que va reduir una mica el nombre de parades, perquè es veu que ja era una situació molt desorden a les parades del mercat, això ho expliquen altres documents, i va reduir les parades, i totes les parades podien anar-hi homes i dones, però demanant llicència a l'Ajuntament. Llavors hi ha uns manifestos d'algunes dones a l'Ajuntament dient que ara nosaltres no podem tenir tenda, I ara hi ha menys parades i són dos manifestos de dones que diuen que nosaltres vivim en.

Això podia estar relacionat amb les collites bones, dolentes, amb l'entrada de productes o no?

Això més aviat serà a finals de segle, que es nota molt més les alces de preus i les collites. Aquí sobretot és l'Ajuntament que necessita controlar aquest sector del proveïment alimentari en una ciutat que creix, I que els gremis, sí, esclar, hem dit, els gremis tenien un paper important, però també estorbaven. O sigui, els gremis van tenir conflictes amb l'Església, amb el Bisbat, són terrenys que. Sí, sí, que es trepitgen una mica. Que es trepitgen. I l'Ajuntament de Barcelona en aquell moment va fer aquest pas. En un altre moment, potser hauria incitat que els gremis fessin determinades accions econòmiques, però en aquell moment va fer aquest pas de controlar més el mercat alimentari.

Això, aquesta expulsió, perquè devia ser una expulsió de dones, encara que fos de manera suau, deixant que anessin marxant, anessin desapareixent, anessin morint, però una expulsió amb delicadesa, però expulsió. Devia portar a moltes famílies, ja no dic a les dones, a problemes econòmics de primer ordre, perquè, esclar, haver de no poder dedicar-se a aquella família, a l'activitat econòmica que la dona teòricament portava havien d'empascar-se com fer-ho.

En el cas d'aquest acord gremial, de fet, va fer un tome en aquest gremi, el va conduir bastant a una endogàmia gremial, que alguns altres gremis també en aquest període, davant de la crisi, esclar, hi ha uns certs tancaments. En el mateix acord ja diu, no hi podran entrar, no hi entrarà cap més dona, però no hi podran entrar més de quatre homes que no siguin els fills i gendres dels revenadors. Aquí apareix primer. Endogàmica absoluta, en fi, sí, clar. Clar, apareix primer aquesta figura del gendre, que és molt interessant, perquè, esclar, aquelles tendes que no tenien hereu màscara, si tenien una filla, El gendre era el que permetia continuar.

Era gairebé un dot, això. Si et cases amb la filla, saps que tindràs aquí futur.

Era un patrimoni, perquè no és només la tenda, el magatzem que tinguin, és una xarxa comercial, són una sèrie de contactes, era un patrimoni aquest, el de les tendes. I llavors també analitzant en un període llarg que va des d'aquest canvi fins a 1820 una mostra de 700 d'aquestes persones que entraven més de la meitat eren fills i gendres en tot aquest període i dels gendres analitzant quina feina tenien quan es casaven amb aquestes filles més de la meitat no tenien cap relació amb el gremi de revenedors. Però agafant-ho amb un sentit ampli, no eren ni paradistes, ni tenders, ni transportistes, ni treginers, eren corders, sastres. És a dir, van entrar, els permetien agremiar-se, i en aquest cas, les dones podien continuar a la tenda, no en nom propi, però sí. Amb el nom del gendre, del marit, diguem del marit, i el marit podia seguir fent l'altra feina.

Podia fer de corder, de traginer, del que sigui.

I podien mantenir la tenda oberta. És a dir, és tota una estratègia agremial de protecció dels agremiats, de les tendes.

La primera referència documental sobre l'exclusió de les rebanadores és un ple del 1774. Maria Esperança Plaixats exigia al gremi el dret a mantenir la categoria de mestra rebanadora que havia tingut des del 7 d'abril del 1759, quan havia mort el pare. Aquest dret li havia estat negat després de contraure el matrimoni amb Carles Pantaleone, el 29 de juny de 1774. L'argument va estar que en casar-se només podria exercir com a revenadora si el seu marit es feia també revenador, encara que en realitat es dediqués a una altra activitat.

Ai, Carles, com no ens espavilem, això de la parada se'ns acaba.

No ho entenc, Esperança, però si tu la portes des que va morir ton pare fa 10 o 12 anys.

Més i tot, el mes d'abril va fer 15 anys justos. Però esclar, aleshores era donzella. I en canvi ara, com que m'he casat, els prohoms de la confraria em volen obligar a tancar. No s'hi pot fer res? L'única possibilitat seria que entréssis tu al gremi. I aleshores jo m'encarregaria de la parada en nom teu.

Entrar al gremi. Ara mateix no podríem pagar el que costa ingressar com a nou confrara al gremi. No tenim prou diners. I a més, jo no vull fer de rebanador.

Ja ho sé, Carles. Però el més probable és que ens presentin un plet per abandonar la parada.

Els explicarem la veritat. Que sóc Mercè i que vaig a fires, però a comissió d'algú altre. A fiar, vaja. Potser hauríem de demanar

declaració de pobresa. Ens estan perseguint a totes. A l'Antònia, una amiga, com que ven pels mercats, li demanen que tingui una tenda. Ja em diràs com s'ho ha de permetre.

No ho sé, Esperança, no ho veig clar. Potser t'has d'anar fent a la idea que et toca fer alguna altra cosa.

La meva intenció és resistir tot el que pugui, perquè això és una injustícia.

Això és Anguàrdia.

Doctora Renom, com va acabar la senyora Plaixats i el seu marit? Pantaleón és un nom curiós, de reminiscència italiana, no?

Sí, té transcendència italiana, això. La noia aquesta havia tingut tenda, la tenda del seu pare.

15 anys? Sí, vull dir que,

per tant, i en nom propi, i s'havia fet mestra i li havien admet com a mestra. I clar, segons l'acord, podia continuar en el seu estat, però si es casava ja no. Era el marit que havia d'ingressar, com en aquelles normals gendres tenien dret, però elles no. I va fer un ple perquè els ples han donat molta informació. El que deien, per a la història de dones trobes molta informació, és que les busques allà on hi ha conflictes i les trobes, després pots anar cap a altres camins. Ella deia que, bueno, argumentava això, que ella era mestra i que i que el marit no podia ingressar perquè era mercè, que anava a fires, però no anava amb el seu propi mercaderia, sinó a compte d'un altre, que eren pobres. No sé com va acabar aquest ple, però és molt interessant veure que les dones es defensaven. Anaven, si cal, a la reial audiència, a defensar el seu dret al negoci, al treball, al seu. I n'hi ha d'altres plets de dones que defensen i n'hi ha alguns altres de vídues que en quedar vídues, també en aquest mateix període, si no tenien prou recursos no podien continuar amb la botiga i entraven en terrenys una mica més il·legals i els gremis les perseguien. O sigui, el gremi no deixava passar. Va ser un moment de tancament d'aquest gremi. Ara, com que a les parades de mercat les controlava l'Ajuntament de Barcelona, diguem-ne, el monopoli no va ser tan estricte. El proveïment de la ciutat va poder circular en certa manera.

Un malvici dels historiadors és comprimir períodes. Al final del segle XVIII són 30-40 anys, que déu-n'hi-do la vida d'una persona.

Sí, però pel que estàs dient, a poc a poc els gremis ja anaven perdent aquesta mena d'importància. Estava arribant també l'apertura del convers amb Amèrica. Suposo que això devia perjudicar els gremis, encara que fossin revenedors, però. És a dir, tota aquesta situació econòmica nova, l'inici, la protoindustrialització, tot això ho devia perjudicar.

Sí, les transicions no són d'avui per demà, és tot un segle de transició. Fins al lliure comerç, però clar, aquí es comencen a liberalitzar i després, és clar, sí que hi ha aquestes crisis de finals del segle XVIII que desestabilitzen encara més. I després aquesta qüestió de permetre un gremi tenir homes d'uns altres gremis, el Pere Moles ja ho observava això. Es comença a engronar aquesta estructura gremial. És a dir, hem dit que eren cinc segles de sistema gremial, però clar, els inicis són d'una manera, el que deies, i al final.

Sí, a més a més el trencament que representarà la guerra del francès, el final de les colònies espanyoles a Amèrica a partir del 1820. No, l'avançament del liberalisme. Tot això fa que el comerç es distorsioni, com tot, però que el comerç es distorsioni, i el que podies trobar en una botiga a 1780 tindrà poc a veure amb el que podràs trobar a 1830, 50 anys després. És un altre món, totalment diferent.

Sí, però alguns d'aquests gremis han durat fins avui, eh?

Però preveient que serien abolits, els van abolir, i els seus patrimonis expropiats. Per tant, preveient això, alguns gremis van constituir unes entitats paral·leles amb tot aquest patrimoni que els permet ara subsistir. Ajuden molts d'aquestes entitats, el gremi d'antic, gremi de revenedors, cap d'ells és revenedor. Són els hereus d'aquell patrimoni gremial abans que es desfés. I per això poden, ells tenen un patrimoni, ajuden els seus, és per herència, que passa d'una família a la següent, homes i dones en aquest cas, i tenen algunes ajudes i sobretot la mort, l'enterrament, totes. Però sobretot el gremi de Rabanadors el que fa és molta activitat cultural, incita a la recerca, fa publicacions. Altres gremis potser també ho podrien fer.

És que prenguin nota del que fa el gremi de Rabanadors.

És que prenguin nota del que fa el gremi de Rabanadors. Alguns d'aquests gremis tenen 700 anys, van celebrar els 600 anys, no fa massa algun gremi. Recordo que va celebrar els 600 anys a la plaça del Pi. I va ser. El gremi de Revenedors està allà. Devien ser ells i van fer un acte allà cultural molt maco.

Les dones, com van acabar amb tot això? A partir de l'exclusió, ja hem vist que hi ha algunes resistències en forma de plets, però no sembla generalitzat. Sospito que no ho devia ser. Esclar, tampoc.

Algunes van ser periodistes algun a les famílies les dones o bé les dones de l'hereu o bé les hereves però en nom del marit. I després, esclar, una mica el mercat s'adapta. Però sí que tant en aquest moment com quan totes les dones van haver d'entrar, hi ha molts documents de venda il·legal i de persecució. O sigui, les que queden fora d'alguna manera. Intenten fer el que poden. El que passa que, esclar, els diuen marmanyeres i marmanyers, també d'homes, eh? Els homes que no van tenir parada també es van quedar fora de joc. I, esclar, hi ha alguns plets, però, esclar, a vegades és que tenen un amic que els dona uns quants productes perquè els venguin una mica amagada per subsistir. Esclar, hi ha una gradació molt gran en aquesta societat barcelonina i, sobretot, quan hi ha transformacions i crisis.

Doctora Renom, no tenim més temps. Moltíssimes gràcies per haver vingut a l'Enguàrdia per explicar-nos aquest tema tan interessant. La doctora Mercè Renom Polit és l'autora d'aquest llibre Revenedores, gènere i treball a Barcelona segles XV al XIX a partir d'una beca de recerca d'aquest antic gremi de revenedors de Barcelona. Moltíssimes gràcies per haver vingut. Moltes gràcies a vosaltres. Josep Maria Soler i Sabater, parlem de Barcelona perquè és on hi ha aquest grep i rebanadors, però suposo que en certa mesura les ciutats catalanes

són les ciutats de la ciutat. Però vull dir que com que a tot arreu hi havia dones, a tot arreu segur que és possible fer-ho això, perquè sense les dones la història no hauria existit. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cutillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cutillas.

I amb les veus de Xavier Pujol, Aina Lluc i Marc Lobato.

SENSE ÀUDIO PARLAT