L'esperit de Lorca al cinema torna, tot i que no ha marxat mai

Catalunya nit. Notícies sota la llum de la lluna. Amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Quin millor donapàs que aquest separador amb Breakfast and Tiffany's per saludar l'Àlex Gorina. És dijous, ja sabeu que sempre amb l'Àlex Gorina parlem de cinema. Com estàs, Àlex? Molt bé.

I mira tu que la Penélope Cruz no acabi interpretant en paper d'Audrey Hepburn una pel·lícula sobre el rodatge d'Esmorzar amb Diamants. Què dius?

Ah, sí? Ja ho saps, això? No, no ho sé, però. Mmm. Mmm. Ah, d'acord.

Coses que circulen per Sant Sebastià, potser. Que ens saludem, que ets allà, oi? Sí, sí, sí. Exactament, sí, sí. Enmig d'aquest frenesí absolut que portem, set dies, 65 pel·lícules he vist, he fet 25 entrevistes. Mare de Déu. I encara queden dos. 65 pel·lícules? He vist 65 pel·lícules i he fet 25 entrevistes, sí, sí. I el més fort és que el tio sabria quina és cada pel·lícula, perquè jo sempre a quatre de seguides faig una igual barreja. Bueno, però us ho resumiré una miqueta. Quantes en tries? Aviam, quantes en destacaràs? A veure, jo penso que puc destacar quatre pel·lícules dels que van a concurs i sis més de les que estan fora de concurs o altres seccions, que a mi han semblat els top ten del festival. De manera que, si voleu, comencem amb Tender Loving Care.

It's all right, actually.

Aquesta pelicula jo li donaria la concha d'or immediatament. O si no, el premio a millor director és de Mike Leigh, es diu Ted Loving Care, com deia. Ha anunciat que és la darrera pelicula, que està malalt i que no podrà continuar rodant. El director de Secrets i mentides, el secret de Vera Drake o Mr Turner. I és curiós perquè parla dels vells i de l'assistència social, no? I ho fa amb amor i ho fa amb humor. I de l'urgència de recuperar el cinema raonable. No ser solidari en una pel·lícula com aquesta és ser un egoista professional, eh? Ho afilbo rotundament. Totes són estupendes, però Muyonoguito, que és una película que també he vist a la secció oficial en l'habitació del meu pare, de Maja Harada, una escriptora de 65 anys ha estat la directora del film, per primera vegada ha dirigit una pel·lícula que descobreix els secrets que no sabem dels pares, no? I que hem de refer el que pensàvem d'ell i hem de modificar els records. I com amb un quadre de Rothko que s'obre a la pel·lícula i amb un bol antic de té a la mà que també s'obre a la pel·lícula, obrint la porta per recuperar els mons sensibles que hem oblidat. La tercera que m'encanta del sexo oficial, Mis muertos tristes, del Pablo Arreín, que després de Jackie, Diana i Calas, ens explica i descobreix que quan una mare mor perceps la presència dels que allà no hi són,

els veus, els sents plorar, i la terra és plena d'esperits, i ho filma com una sentència de mort a l'argentina cadàver que l'envolta. Realment la pel·lícula és terrorífica, però és realment admirable. I, finalment, el debut de Jesse Geisenberg, l'actor de La Red Social, que és la tercera pel·lícula que fa com a director i que és una declaració d'amor als musicals, a la gent que viu una segona oportunitat en la ficció del teatre. Totes les cançons les ha fet ell, les del musical, i Julianne, Murray, Paul, Yamati, estan gloriosos. És a dir, que per mi, aquestes quatre pel·lícules, remena-les com vulguis, són les que s'han d'emportar premi. I si anem fora de concurs, Fatherland del Pawel Pawlowski, el de Cold War, amb la Sandra Hewlett i el retorn de Thomas Mann a Alemanya, que és una pel·lícula admirable, rodona totalment. 16 moments de la meva vida, de l'Albert Serra, que té música amb Ingrid Caben a la cara rodada per donar-li més enllà de la realitat un concert de desagravi a un teatre de París, molt ben fotografiada, amb els molt forts de Banyoles i el cor de David Lynch obert de canal. Tangles, d'Annie C. Canes, que ve triomfant de festivals sobre el món de l'animació, que explica la història de la Sara Leavitt, el San Francisco dels 90, quan intentava dur una vida queer lliure i, a l'altra banda, preocupar-se per la seva mare que patia Alzheimer. Després, una pel·lícula estupenda, Wild Horse Nines,

del director de Tres anuncios en las afueras, de Martin McDonagh, amb un John Malkovich supersensacional interpretant una gent de la CIA i els tripijocs que poden decidir hora, dia i nombre de morts al cop d'estat de Chile. O sigui, brutal. Jaleos de l'Isaac y la Cuesta, que si ha rodat pelicules amb Camarón de la Isla, Entre dos aguas o Flores para Antonio, ara ens explica la història del flamenc que va néixer el 1847 i no es deixa ni una nota per posar ni un toc de castanyoles. I esta soledad, que és la primera pelicula i. La més admirable pel·lícula del Javier Ginera, amb Oriol Pla, boníssim. Marina Salles, boníssima, una història de dos, estripada i amb els gargots salvatges de la vida ben pintats a la pantalla. És a dir, que per mi aquest és el resum del festival. Déu-n'hi-do, eh? Bona collita, no, o què, Àlex? Sí, no, no, i moltes coses més. El que passa és que, nois, ja aniran arribant, eh?, en aquests quatre mesos que venen, i ja anirem puntualitzant una mica tot això que hem vist, eh?,

Aviam, tu has vist La bola negra? Ui, tant!

Sóc un súper admirador de La bola negra. Estic ansiós de veure què passa amb aquesta pel·lícula. Ja us aviso que aquest cap de setmana pràcticament està tot venut. Estan ampliant sales a tot Catalunya perquè la venda anticipada ha rebentat absolutament totes les previsions. És el ciutadà aquell del cinema espanyol i català i jo, encara que tingui alguns errors, la considero una de les fites incontestables del cinema modern. Per tant, sí, sí, l'admiro moltíssim.

Quina gran presentació de l'Àlex. Escolta'm, d'alguna manera marca una mica, no?, la notícia que has triat

per inspirar la secció d'avui. Sí, Lorca, Lorca, evidentment, no? Mira, ara no podrem sentir la seva veu perquè no es conserva cap gravació de la veu de García Lorca. Per més que la busquen, no en troben cap. Però sí una gravació de l'any 31, ara la sentireu tocant el piano perquè canti l'argentinita Nana de Sevilla.

El 18 de agosto de 1936 se. Este garapaguito no tiene madre.

Y es que Lorca va a fer de tot, no només de poeta y de teatre, va a fer guions de cinema que no va a rodar. Per exemple, Viaje a la Luna, que existeix ara ja, rodada per Frederic Amat, us la recomano que la busqueu. Evidentment, Carlos Saura va fer aquella mítica adaptació de Bodes de Sangre amb Antonio Gades, Cristina Hoyos i Marisol, que va obrir el camí a totes les pel·lícules que va fer, sobretot als gèneres musicals, als que va dedicar els últims anys de la seva carrera. O aquella casa de Bernal d'Alba de Mario Camus, a Mireia Gutiérrez Cava i Florinda Chico fent de la Poncia, que ara és Lolita Sevilla en el teatre, eh? Que són les clàssiques, no? Però jo us porto tres recomanacions a buscar, com sigui, a tot arreu, para aproximar un millón al monte de Federico García Lorca. La primera es muy rara, la luz prodigiosa de Miguel Ormoso.

El 18 de agosto de 1936 se cometió uno de los más viles crímenes de la guerra civil española. El asesinato de Federico García Lorca. No le diga a nadie, a nadie, este hombre está aquí. O al menos eso nos cuenta la historia. Aquí dice que a García Lorca

lo fusilaron el 18 de agosto de 1936. Más o menos cuando yo te encontré. Pero, ¿y si la leyenda continuase viva? Aquí has vivido 40 años sin que nadie lo sepa.

La luz prodigiosa. Los muertos.

És una pel·lícula de Miguel Hermoso amb Dulce Pontes posant veu a la cançó que va fer Ennio Morricone titulada igual, La Luz Prodigiosa, i és una pel·lícula que va ser l'última de Nino Manfredi que interpreta un Galápago, l'orca. Representa que l'orca no va morir en l'afusellament i va continuar viu però va perdre el cap i va continuar caminant per tota Andalusia on el va trobar Alfredo Landa en aquesta pel·lícula per portar-lo una mica una altra vegada al reconeixement total i absolut. Pura imaginació, però bella poesia. La segona pel·lícula que us recomano ha un dios desconocido de Jaime Chávarri.

Desconocido que pasas. No sabes con cuánto ardor te contemplo.

Esteu sentint la oda a Walt Whitman, de García Lorca, que acompanya les paraules d'Héctor Alterio en aquesta pel·lícula de Jaime Cháveri, el director del desencanto. La va fer el 71, està rosada als jardins de Granada, als perfums dels jardins de Granada, i ens du el món d'aquella gos de 1936, quan els feixistes maten a Lorca, però també el pare del personatge d'Héctor Alterio, un homosexual, en un moment en què realment el país es trencava definitivament en dos. L'orca no surt, però l'esperit de l'orca és pertot arreu, i, evidentment, als jardins de casa seva on van rodar la pel·lícula. Aquesta i la Luz prodigiosa les podeu trobar a Flixolet, per cert, i a Movistar Plus, i, per tant, preneu bona nota, que ve ara la tercera. I la tercera l'hem vist al festival, i s'estrena el 16 d'octubre als cinemes, i es diu La voz que brada.

Cuando con cerca de 70 años transcurridos he decidido ahora comenzar este relato es porque considero que estos dolorosos recuerdos no deben quedar escondidos en lo más secreto de mi vida.

Desde el primer momento me di cuenta, por la manera insistente de mirarme, de que yo no lo era indiferente a Federico. Mi querido Juanito, Considencio y Enferinia, tú debes leer todo el cariño que te tengo y toda la ternura que almacena mi corazón.

Ara és Pati Smith qui ens acompanya perquè admira moltíssim l'Horca i va fer aquesta cançó per ell i amb ell, Wild Leaves. I la pel·lícula, la voz quebrada, per ser aquesta veu que no tenim conservada, ens recrea el cos, els documents nous que s'han trobat i que expliquen la història de l'últim company de García Lorca, Juan Ramírez de Lucas, que va ser afusellat també. Això surt també a la bola negra i l'última cosa que va escriure García Lorca, que va ser una carta d'amor des de la presó al seu amant en aquell moment. En aquella granada, i això també ho explica molt bé el film, on els Reis Catòlics I i Franco, molts anys més tard, van desmantellar aquell conte de les mil i una nits de la ciutat, que era mora, era jueva, era masònica i era lorquiana. I no va quedar ni un arbre dret de tot plegat. Per tant, no us la perdeu, no us perdeu la voz que va de busqueu el dios desconocido, busqueu la luz prodigiosa i busqueu, que ho pugueu, entrades per la bola negra. Perquè ja veureu, veureu, veureu el rebombori. Amb els 50 milions que està dedicant de dòlars Netflix a fer la producció als Estats Units, aquesta pel·lícula arribarà a tot arreu. Potser un Oscar per Gris Jordana, la directora de fotografia catalana. I ja veurem si no per la cançó La nieve, que ha fet refri per la pel·lícula. És a dir, tot és meravellós en aquest ciutadell del cinema espanyol. Amigues, amics, per mi, una pel·lícula que domina totalment aquesta secció d'avui, La bola negra, i un nom, Federico García Lorca.

A mí me da igual lo que sea. Si te quiere enamorar de un cocodrilo, te enamora.

Sens dubte, una de les estrenes més esperades de la temporada, aquesta La bola negra, que demà arriba als cinemes. Àlex, ganes de veure-la i de comentar-la amb tu. Que vagi molt bé.

Agnès, Manel, i a totes i a tots, moltes gràcies per fer-me viure d'aquesta manera i amb aquesta passió el cinema a través de la ràdio. Fins dilluns. Gràcies.