Lídia Heredia va demanar per carta a Puigdemont i Junqueras un cara a cara. És hora de fer-lo?

Com que no té feina als Estats Units, a la Lídia li pregunto per l'amnistia. Però, home, ja que t'ho vas menjar en directe, deixa'm fer-te una pregunta. No sé si ho has viscut amb mandra o amb una mica de nostàlgia, fins i tot, veure que això comença a tenir un final.

Jo crec que ni mandra ni nostàlgia, sinó de cop he estat conscient que han passat 9 anys de l'1 d'octubre i que de cop dius, ostres, com pot ser 9 anys? I a mi em sembla que és temps suficient i potser he trigat una mica massa de tancar una etapa que va significar molt dolor, molt dolor per moltíssima gent i amb escales molt. Molt diferents i que periodísticament dolor i trauma pels afectats i que periodísticament ens va posar a prova a tots. En aquells moments jo recordo. Mira, una cosa que he recordat és el mail que vaig enviar a una persona de la meva confiança professional i personal. Quan els van empresonar. Jo vaig dir, ostres, i ara com ho farem això? Com farem la nostra feina en aquest context tan bèstia d'aquestes penes altíssimes que després van caure? Jo vaig tenir la sensació que ens posava molt a prova professionalment. Però i aquest mail, què?

Plantejaves dubtes? Mira, mira,

és que l'he anat a buscar i tot. No te'l llegiré sencer, eh? No te'l llegiré sencer.

No t'emocionis, que no te'l llegiré. Ni ens diràs el destinatari, no? No Però el coneixeríem? Sí. Ets tu. No ens coneixíem amb la Lídia,

llavors, encara. No, no, no. És això, com explicarem això, com es podrà fer compatible l'escàndol majúscul de 30 anys de presó amb que ens ha portat fins aquí, com explicarem aquesta irresponsabilitat sense cagar-la, sense errar, sense contribuir a la confusió, quan el que volen tots és que tot sigui ben confús i sorollós per tapar el que no els interessa, què farem quan hi hagi un mort? Jo m'ho preguntava en aquell moment,

eh? Sembla més un article d'opinió que una carta. I vas tenir resposta?

Estic desolada, preocupada i enfadada. I prou, perquè ara estic cometent aquell error horrible de fer-ho tot sobre el nostre estat. Et va contestar? Sí.

I la resposta, més o menys? Més o menys, per sobre. No, home, però saber també com ens ho han d'agafar, això. Ara la Lídia s'està penedint d'haver obert aquest. Ens l'ha posat ella al davant? No puc no preguntar. A veure, ves filtrant una mica. A veure.

La desesperació la comparteixo, veig que em deia. Sí, sí. És un sentiment comú, eh? A veure, espera't, eh? La resistència i la desobediència que tant proclamen els fanàtics de la frivolitat. Aquest hauria de ser el nostre intuitiu refugi, sempre amb les ulleres de la perplexitat, la curiositat, el bon humor i una mínima responsabilitat. Que em sembla un gran consell, professional i personal. Home, en general amb tot, no?

Que escriu bé, eh? Sí, sí.

No sé si amb les paraules que escoltem es podria arribar a través d'intel·ligència artificial a dir, posem aquestes paraules,

a veure qui ho pot haver dit això. No, no, ara en sèrio. Però que sí que recordo que van ser moments molt tensos i molt de dir, però què és tot aquest disbarat? Com l'explicarem? Com acabarà? I com repararem tot això? Llavors, home, doncs que avui sembla que estan aquí potser el que és. Que no sé, ja et dic que estic desconectada i no vull deixar-me res, però segurament és el capítol més gros que quedava per tancar i que el president Puigdemont pugui tornar, em sembla que ja era hora.

Però tu llavors, per exemple, ho veies possible, això? Que això acabés amb 10 anys després.

No, jo crec que en aquell moment era com si. Saps aquells formiguers que els hi fots una petada i tothom va com boig que no saps on vas? Jo crec que estàvem tots així. En aquell moment estàvem tots així. No, aquell moment del. Vaig una mica abans de la declaració d'independència al Parlament, que va durar 10 segons, i que el dia va començar així i va acabar amb el 155 aplicat. Jo recordo que estava rentant les dents a casa meva aquella nit i pensava, però què ha passat avui? He declarat la independència i ara ja tenim el 155. Jo crec que costarà. I potser encara no hem fet la revisió que toca de tota aquella etapa. Parlo molt jo des del punt de vista periodístic.

Bé, suposo que encara hi som a sobre, no? És a dir, com que no s'ha tancat del tot, tampoc pots passar pàgina del tot.

Clar, clar, clar, efectivament, efectivament. I per mi, jo sí que tinc una entrevista O sigui, si em diguessis quina carta al reis tu periodística faries, per mi. Seria seure en un plató Oriol Junqueras i Carles Puigdemont en directe. Les hores que faci falta. Les hores que faci falta, com un ja gairebé en format reality, saps? Ens asseiem aquí i ens expliqueu. Ens expliqueu què va passar. Per mi, eh? Això ho pots plantejar ara. Ho he plantejat ja, però no volen. Ah, ja ho has plantejat. Mira, per què t'estic explicant tot això jo avui? No anem a parlar de les eleccions nord-americanes?

Home, però trobo bastant més interessant això, què vols que et digui? Ja tindrem temps de les americanes.

Estan tots els tècnics amb les orelles així, com el rombó. Mira, això no sé si ho he explicat gaire, però jo els vaig enviar una carta personal meva a tots dos en un moment, fa molts anys, proposant-los això. Sí, en fi, ho vaig enviar sense dir-ho ni els moscafés del tele, vaig pensar, home, si em diuen que sí, malo serà que no ho vulguin. Exacte, malo serà que no ho vulguin, no? Perquè durant molt temps vaig pensar que. Jo estic parlant ara des del punt de vista, des de la perspectiva, una mica del que fèiem des d'aquí. Òbviament Mariano Rajoy té una entrevista, òbviament també posaria Segut, però per mi la conversa que se'ns estava manllevant amb els catalans era aquesta, era aquesta, que ens expliquessin què va passar. En aquells dies i a mi em va semblar que era una conversa que l'espectador i el ciutadà de Catalunya, tots ells estiguessis a favor de la independència, en contra o al mig, és igual per mi era una conversa que jo encara crec que la faria potser no la tindran fins que

desapareguin de la primera línia política segurament perquè tots dos encara hi són.

Sí, però la inhabilitació, això és el que jo et dic, la inhabilitació encara o ja no.

Si això s'aplica a Puigdemont i Junqueras. Però val per la inhabilitació també? Sí, sí, en principi sí. Vaja, això és el que estàvem comentant aquí, sí, sí. Sabe que només eren, diguéssim, les coses penals. No, això era l'indult, crec. L'indult et deixava sortir de la presó, però no traia la inhabilitació, i això sí que ja tu mateixa tot entre cometes. Exacte.

No sé, fem una crida des d'aquí. M'hauria de posar a estudiar molt,

eh? Bé, tens l'avió de Washington a Barcelona a set hores. Et van contestar les cartes? Això no t'ho diré. Això és que ja no t'ho diré. O això és que un sí i un no. Un sí i un no també podria ser. O dos no. O dos no, més a saber.

Però és veritat, eh? Com a Ciutadans ens agradaria molt que fessis aquesta entrevista. I aquesta entrevista tindria una audiència. I que ho fes la Lídia, eh? Imagina't, és que tenim forats.

Home, no, ara que no ens prenguin la idea, eh, Lídia? Bueno, ens ha de confiar el forment, que no et prenguin. Que no et prenguin la idea.

Bueno, i si la veus, doncs A veure, aquesta idea estic segura que no només l'he tinguda jo, eh? Vaja, ja estic convençuda, però. El que passa que, clar, quan la devies tenir no es devia poder fer a Barcelona, això. No, no, no. Encara no es pot fer a Barcelona. Just ara.

Ara potser ja es pot començar a fer, tot i que hem vist que el tema de Llarena encara podria allargar-se una mica a confirmar-se. Bé, doncs avui era un bon dia per recuperar aquestes sensacions amb la Lídia, que en primera fila ho va explicar. No sé si el procés electoral nord-americà. No té res a veure, però també hi ha alguns punts de similitud. Per exemple, amb això del vot per correu, que resulta que ara a Espanya ja també està en qüestió el vot per correu.

Ja ho vaig veure, ja ho vaig veure, no? Que algú deia, no sé si era l'Ayuso, que deia, ni se us acudeixi votar per correu. Dic, mare meva, tot s'encomana. Molt, molt. Bueno, sí, molt. Tot i que ara ell, ja veus que torna a dir que potser sí que votin per correu, eh?

Deu pensar que votin com sigui, perquè com es compleixin les enquestes.

Efectivament, efectivament. Home, a veure, jo crec que la gran diferència amb el procés és que estava passant a casa teva, no? I periodísticament tot això també ho fa molt més complicat, no? Quan una cosa l'expliques com a professional, però que no hi tens una relació tan. Tan personal, doncs també és més fàcil distanciar-te de tot. Però sí, sí, aquí estem. Exactament, no? D'aquí quatre dimarts, això ho dic bé? Sí, sí, sí. Ah, perquè és dimarts avui. Per tant, doncs d'aquí a quatre setmanes estarem de dia electoral i tot està en solfa i tot està per fi, tot és possible, que deia aquell.

Mira, d'això del vot per correu, Trump en parlava, li preguntaven avui, per això que dius tu, no? Home, si vostè diu que no votin per correu i ara els està dient que votin per correu.

Pero pueden votar por correo electrónico si quieren. Lo que nos preocupa es que parece que hay mucha mentira, no parece, hay mucha mentira en el voto por correo electrónico. Mucha mentira, por todo el mundo. Te diré qué, comienza a mirar a California. Mira, mira, no hay evidencia, con millones y millones de votos, eres una noticia falsa.

Li diuen que ara està dient que votin per correu, però vostè diu que hi ha frau. I ell diu, home, jo prefereixo que votin en persona, però si no, que votin per correu, encara que hi ha molt frau. I parla de milions i milions de vots a Califòrnia.

O l'Ober, o l'Ober, és igual, a tot arreu. Els detalls no li interessen a aquest president, ja ho sabem, això. I aquesta acusació de faraó generalitzat, les vegades que s'ha denunciat, perquè s'han posat denúncies, mai cap jutge ho ha donat per bo. Ara estem en aquesta etapa d'anar repetint, repetint, repetint. I a base de repetir, encara que sigui una mentida, en algun moment cala una mica i algú se la creu. És que ell els ha de fer anar a votar i això és el que s'ha dedicat aquesta última setmana. Trump no para de fer un míting darrere l'altre en estats que són. Bastant sòlidament republicans, tot i que és veritat que hi ha algunes curses, algunes de les eleccions competitives, però ho fa no tant per evitar que els votants republicans passin a votar demòcrates, que això en aquest país és bastant difícil, un canvi de partit, sinó que no es quedin a casa. Aquest és l'objectiu dels republicans d'aquestes eleccions. Si la base de Trump, pel fet que ell efectivament no es presenta, es queda a casa i no es mobilitza, això és el que pot posar una mica en perill la seva majoria al Congrés. I és el que s'ha dedicat. Això i oferir 5.000 dòlars a tots els nord-americans,

que això com a mètode pot ser bastant efectiu. A tu et tocaran?

No ho crec, no ho crec. Jo sóc una immigrant.

No, no, no. I creus que funcionaran aquests 5.000 dòlars com a incentiu? O que la gent ja comença a veure que el que diu aquest senyor, fins i tot els seus seguidors, home, ens va dir que no hi hauria guerres, hi ha guerres, ens va dir que baixaria el preu i puja el preu, ens va dir que això i que allò.

Home, ell realment els ha fet un en general, i si ens hem de creure les enquestes, que aquesta és l'altra, jo ja sé que a tu t'agraden molt les enquestes, Garriga, i que ara tu ja hi estàs enganxat.

Pregunta'm estat i et dic com tenim les enquestes al Senat.

Jo ja saps que soc tot el contrari. És a dir, ja fa molts anys que crec que les enquestes són un divertimento i una foto fixa d'un moment, però que és que no cal, no cal perdre-hi el temps, a no ser que ho facis efectivament per afició, per divertir-te i per distreure't. Perquè crec que el dia de les eleccions, els dies de les eleccions en general, aquí i arreu del món, ens han donat prou sorpreses com per pensar que les enquestes ens les hem de creure relativament. És veritat que les enquestes donen o més possibilitats dels demòcrates que els republicans per recuperar la cambra de representants i també el Senat, també és veritat que això, si seguim la pauta dels últims anys, és el que hauria de passar. No seria una gran sorpresa. Exacte, no hauríem de vendre com a res excepcional el partit que està al govern, es desgasta i perd les eleccions de mig mandat. I això ha passat sempre amb dues excepcions. Per tant, és que si els demòcrates no recuperen alguna cosa. La debacle serà tan bèstia llavors el país està gairebé mort està entregadíssim llavors per tant d'una banda crec que seria el que tocaria però el problema és que Trump ha deixat en els votants republicans amb una guerra a l'Iran que va dir que duraria 4 setmanes i anem cap al 8 de mes amb una benzina que està més alta que quan hi havia Biden tot i que ell cada dia repeteixi el contrari amb una economia que no òbviament, no s'està enfonsant, però que pateix una mica, i amb una sensació que aquest segon mandat se l'ha dedicat a ell mateix, a posar el seu nom als llocs, a construir, i no tant a ocupar-se de la gent que ell l'ha portat a la Casa Blanca. Ara es parla, per exemple, que ha perdut molt suport entre els ciutadans d'origen hispànic o llatí que l'havien votat. D'una banda, perquè la seva campanya contra la immigració ha sigut molt bèstia, però et diria que en aquests llatins que estan instalats aquí, més que la immigració els preocupava, sempre que hem fet reportatges amb ells, l'economia. Però és clar que l'economia tampoc acaba de funcionar. El preu del supermercat o de la gasolina, no? Exacte, per tant, i a part ell està amb un índex de popularitat molt baix. Per tant, és una mica una tempesta perfecta per perjudicar els seus col·legues republicans. Ara, a Trump i al trumpisme l'hem donat per mort moltes vegades i moltes vegades ens ha sorprès revifant. Per això, en aquest sentit, penso que. No hi ha millor que una nit electoral en què la notícia, la tens, no te l'has d'inventar, surt aquella nit o. Bueno, surt aquella nit, ja veurem com anirà aquí jo. Per tant, podem mirar totes les enquestes que vulguem, però què millor que viure la nit electoral i saber d'una vegada què ha passat.

Doncs això passarà d'aquí quatre dimarts i segur que ho viurem a Catalunya Ràdio i a TV3 i ho explicarem per la nostra audiència catalana. Lídia. En privat em diràs de qui era el mail o no? No. No? Ni en privat tampoc?

No, no. Ni en persona? Un ha de mantenir els seus misteris a la vida.

Hauré de venir a Washington a que m'ho expliquis? Va, ja ho negociarem. Lídia Heredia, parlem aviat. Una abraçada.

Hem de fer parlar massa, eh? Aquesta secció l'hem d'acabar. El confessionari de Lídia Heredia.

Lídia, gràcies.