Llibres de festa major

Alegria, que és festa major. Alegria,

encetem la boda del racó. Alegria, que és festa major.

Avui matem el capó. Avui és festa major.

El disc de la trinca, crec que amb el C de memòria, de pe a pa. El tros que fan el pregó i tot això. Per què sentim això? Avui amb la Carlota, que sempre repassem que lectures per no emprenyar-nos, avui llibres per no emprenyar-nos amb què? La festa major.

En general. És a dir, a veure, demà és demà la de 10 d'agost, això vol dir que és festa major a mig Catalunya, i sobretot, sobretot, vol dir que aquesta nit comencen les festes de Gràcia.

I com a gracienca, això ho portem regular.

Exacte. Exacte, llavors això és per això que jo soc aquí i no fent guarnit, em dispensin la gent de la Comissió de Festa Major del meu carrer per estar-los fent el salt i no estar muntant vestides. I vinc aquí a parlar de llibres que parlen sobre festes o que passen mentre hi ha festes així en general. Aleshores, quan parlem de festes, estem parlant en general d'un esclat de celebració i joia, d'un moment de gaudi compartit i d'una part importantíssima de la nostra manera de socialitzar com a mediterranis, que són a través de les festes populars, perquè ens agrada més la festa que un tonto en llavos. Ja sigui a les festes majors, amb les rebelles, on sigui que passi que s'ajunti una miqueta de gent, ens assegurem que passen coses perquè estem vius i perquè a més a més això ho organitzem entre totes. Avui parlarem de festes privades en algunes ocasions, però m'interessa especialment posar de manifest que la majoria de les obres de les quals parlaré avui, que estan situades a Catalunya, són obres que parlen de festes populars, de festes al carrer i de festes organitzades per les veïnes i els veïns. Això està molt bé. I això vull deixar molt clar, perquè això forma part de la nostra manera de ser, ens configura com a país i com a ciutat, i qui no sigui capaç d'entendre-ho potser és que no ha trobat el seu lloc. Això volguem dir. Com volguem dir?

Com volguem dir amb els teus veïns. Ara hi arribem. Ara hi ha hagut polèmica gràcia, però hi ha hagut veïns que no els sembla bé la festa en si. Ara hi entrarem. Correcte.

Abans de començar, deixeu-me que us recomani un llibre que em va molt bé per parlar d'això, però que ho toca una miqueta de resquillada, però parla, entre altres coses, també del soroll. És un llibre meravellós que es diu No vinga del poble a reposar. No vingueu al poble a reposar, de la Marc Camps, que escriu des de l'Empordà, des de Salràs, si no m'equivoco, amb molta elegància, rebenta a tots aquells que volen anar a l'Empordà a buscar el silenci i la vida idílica de poble, i el primer que fan és trucar a l'Ajuntament per queixar-se que els molesten les campanes. Perquè als pobles, senyores i senyors, hi ha gent que hi viu i no són el vostre aparador.

I això me'n recordo també, que no me'n recordo quin municipi era, no era Catalunya, però que va arribar a dir, sisplau, els turistes que vingueu, deixeu de promocionar a les xarxes socials dient. Si està molt bé perquè no hi ha cobertura de mòbil. Perquè, senyors, això per nosaltres és un problema, que no hi hagi cobertura de mòbil, i vostès posin el mot d'avió i ja està, i s'ha acabat. Però que nosaltres no tenen cobertura de mòbil com si fos atractiu turístic, quan per nosaltres és un problema.

Llavors, ara em poso una mica seriosa. Abans de començar, veus que aquest any hi ha hagut una miqueta de moguda a les festes de Gràcia. Ai, que t'he fet espòilers, perdona. Hi ha gent que es va comprar pisos a la vila sense haver vist mai que aquí hi ha carrers que fa més de 200 anys que fan guarnits i que munten una festa popular pel gaudi de tots, però sobretot dels veïns. Perquè no ho sé, potser és que jo em prenc la cultura com una responsabilitat pública, però és que crec que és l'eina més revolucionària a llarg termini, com deia la Roig, però és que em sembla que participar del nostre barri, de la nostra cultura popular i del nostre territori és una cosa que hem de fer i que ens pertoca. I no, no cal que us apunteu a la comissió de festes del vostre barri o del poble, si aneu de corcoll, Però anar a la botiferrada popular o consumir a les barres de festa major i, jo què sé, preguntar si cal ajuda per recollir després del concert de la plaça o del concurs de puzles, també és participar de la cultura popular, que no demanem tant, i la cultura, si no la fem, ens la faran. Perdona les molestes, però estic molt emprenyada. Ja, ja,

però m'agrada molt que la cultura, si no la fem, ens la faran. T'ho copio.

I va haver una festa com Déu mana. Ahir havia els astròmbers tocant en un poble de gent de puta mare. I era la nit de Sant Joan. D'alegria, de fum i beure, no em va faltar pas ni un instant. I ben d'hora, ritme de rumba, un dia es va anar descollant. I els nois i noies, ulls vermells i de boca ampla, no paraven de ballar.

Repassem llibres per no emprenyar-nos amb la festa major.

Comencem per les festes que venen de fora. De les que has fet. En realitat, això és la història d'un tio que munta una festa per intentar recuperar la dona de qui està enamorat i que un dia li va correspondre, però que està casada amb algú altre, que és un supremacista blanc, per l'altra banda. Ai, no me recordava d'això. Sí, sí, sí. M'ho he de tornar a llegir. En realitat, és una història escrita per un tio que comença la seva narració dient que ell no jutja a ningú i que, tio, supera a favor d'escoltar però no jutjar. I aquí van passant els bojos anys 20 amb les seves festes, els seus amants, les seves coses, els seus records de la Primera Guerra Mundial, mentre tothom especula sobre qui collons és el Gatsby i per què s'ha fet tan ric. És un llibre que s'ha de llegir? Sí. A mi personalment és un llibre que em fa una mandra còsmica. També. També, eh? Sí, tio, no. Per què? No ho sé. Em costa, em costa, em costa. Me'l van fer llegir quan estudiava anglès, recordo llegir-me'l. Jo també, però l'he tornat a recuperar després de gran i no em camí. I mira que fins i tot m'agrada molt, vull dir que. Però és el que. No. El Gran Gatsby, mig recomanada. No, no, o sigui, és un llibre que s'ha de llegir, però no és el millor del fetge. No passa res. Anem a un altre llibre sobre festes, i és ni més ni menys que Alicia, el País de les Meravelles. Oh! No sé si recordareu que el llibre comença amb l'Alicia en una festa, avorrida com un ostra, i sortint corrents a darrere d'un conill blanc. Però és que, a més a més, no paren d'estar de festa en tot el llibre, aquesta gent. O sigui, Leo Escarol, que era un tio raro de nassos, perquè, pobre filla, era matemàtic, i profe, i diu la llegenda que va escriure el llibre per la filla del Degà d'Oxford, que es deia Alicia. Ah, sí, Sí, sí, això ho diu la llegenda, perquè després no està verificat, això. Però sigui com sigui, és una obra on hi ha conills que parlen i porten guants, gats que desapareixen, arugues que es droguen i una reina amb la mà molt llarga per carregar-se el personal. Val a dir que molts de nosaltres hem crescut amb la versió de Disney al cap, però feu-vos un favor i no tracteu aquest llibre com una novel·la infantil, perquè no ho és. No ho és. No ho és gens. Llegiu-lo de grans, gaudiu-lo i torneu-hi, perquè és molt menys innocent del que recordeu i molt més reflexiu del que aparenta.

Alicia, El País de las Marabellas, de Lewis Carroll, l'altra lectura per no emprenyar-nos en les festes.

Home, això fa festa, això fa festa. Anem a una altra vegada a Coses Internacionals, estic una mica esplèndida avui, però no patiu, que els llibres fets a casa nostra arribaran, i us ho prometo que val el següent. Vaig a una cosa bastant actual, que es diu La festa de la Tessa Hadley. Això és una novel·la curta que parla de dues germanes de Bristol que després de la guerra les conviden a una festa. De fet, conviden a la Moira, que és la germana gran a la festa, i la Evelyn, la petita, està molt emocionada perquè per primera vegada de la vida es colarà a una festa de debò. Això és la petita? Això és la petita, sí. Quan torna la festa coneixen a dos nois, una mica més grans que elles, que les convidaran a la típica mansió dels anglesos rics que tenen a fora les afores de la ciutat. I serà allà on les dues germanes faran un canvi però important, que serà el de deixar de ser innocents i començar a desitjar. A mi la Tessahali m'agrada moltíssim com a autora, és una tia que li he llegit diverses coses i m'agrada molt, i aquest llibre és una delícia, i és molt i molt i molt anglesa.

La festa, tal qual. La festa de la Tessa Hadley, una de les recomanacions de la Carlota.

Sí, parlen de llibres anglesos, hem d'anar a la festa de regència, per excel·lència. No puc parlar de llibres de festa sense parlar d'Orgull i Prejudici, de Jane Austen. Frena'm una mica, perquè m'hi puc passar una hora i mitja parlant d'aquest llibre.

Anem a dir exactament això. La Carlota, si comença a parlar de noveles de tassetes, que en diuen, ens hi podem estar estona.

Però és que, o sigui, en aquest moment, les festes eren on passaven totes les coses en aquesta època, i Jane Austen té l'habilitat per retratar la realitat de regència i fer-ho des d'una perspectiva superimportant, que és posant les dones al centre sense convertir-les en objectes de desig, sinó en subjectes, i deixant que expressin les seves opinions i preocupacions. És en aquestes festes on es coneixen els protagonistes, és on flirtegen, és on el Darcy es comportarà com un creatiu per primera vegada, ja se li passarà després, no patiu, ja s'ho farà perdonar, ja m'enteneu, i si no m'enteneu, feu el favor de llegir-lo, que ara el teniu en català, i és un gust de llegir-lo meravellós. Orgull i prejudici de la Jane Austen. Evidentment, si parlem d'orgull i prejudici, hem de parlar del diari de Bridget Jones, de l'Ellen Fiedling, que és una versió lliure de l'orgull i prejudici de la Jane Austen. Hi ha un Darcy, fins i tot. Hi ha un Marc Darcy. És boníssim. És la versió de finals dels 90, inicis dels 2000, patarda i cutre, però a mi em fa molt riure. I la peli mola, però el llibre fa molta platja. Sí, és veritat. Fa molta platja. Jo el vaig llegir fa uns quants anys i fa molt, molt, molt, molt riure. El diari de Bridget Jones, la novela original de la Helen Fielding. Exacte. Si voleu més merda boníssima de senyors anglesos o senyores angleses que se'n van de festes, podeu llegir dues amants meravelloses que van escriure llibres mentre s'enamoraven, com van ser la Virginia Woolf i la Vita Sackville-Best. Virginia Woolf va escriure Orlando, que és una obra que comença amb una festa a la cort, i el seu personatge principal està basat ni més ni menys que en la seva amiga i amant, que era la Vita Sackville-Best. Complicat, aquest llibre? És un llibre difícil.

Complicat, eh? Aquest me l'he llegit. És a dir, em va agradar, eh? Però Virginia Woolf és algú que penses, uh, havia de ser un coco important, havia de ser algú tremendament intel·ligent, i jo no sé si és de platja, aquest, eh? No és gens de platja. Aquest has de seure amb l'atenció molt dedicada, eh? Perquè em va agradar molt, me l'han fet llegir a la facultat, Però Orlando, recordo de dir, uh, déu-n'hi-do.

I és dels fàcils, eh? Ah, sí? Sí, sí, sí, és dels accessibles. Imagina't. En aquest sentit, la Vita Sac Vilvest, que és la que era la seva amant, que és una escripturassa de tres parells de nassos, és molt més accessible, i té un llibre xulíssim que es diu Els Eduardians, que el podeu trobar en català, que és una novel·la preciosa i que passa a Nol, que era la casa de la seva família, i on també es fan unes festes molt loques, i on és molt divertit per aprendre com has de situar la gent que té amants perquè puguin canviar-se d'habitació. O sigui, és el primer que vaig aprendre jo d'aquest llibre, i em sembla una fantasia musical. O sigui, llibres meravellosos.

O sigui, com localitzar-los, si se't queden adormits. Sí, sí, sí. M'agrada molt. M'encanta, m'ho apunto.

Tant grinyoladissa comença a tancar-se. Doneu-me xampany, que és la nit més curta i el dia més dur. Doneu-me champagne, doneu-me champagne, doneu-me champagne, doneu-me champagne.

Tincarem el sol amb grans botardes, llevem-nos el cansat amb les brases. El cel bat de verbena, oscils i astres, i augmenten les virtuts d'herbes i aigües. Aviam,

hem parlat dels eduardians de la dita Sackville Best, d'Orlando de la Virgen Ewolf, però abans ens deies, no patiu, que ja aterraré a casa.

Ja hi som, ja hi som, ja hi som. Aterrem a Catalunya. Començo amb dues obres una miqueta antigues que tenen les festes com a punt de partida. La primera és La punyalada, de Marian Baireda. Aquesta és una novel·la sobre les guerres carlines, editada i recuperada per l'editorial Barcino, que és una perla absoluta i que comença amb una plega dalt d'una ermita, que és una festa que encara es fa avui en dia, que s'assembla bastant a una festa major. És la plega de Sant Aníbal d'Auja. És el punt de partida de totes les coses terribles que passaran després. I és aquí on veurem tots els personatges retratant-se, veurem les dinàmiques, com funciona tot plegat. És un llibre riquíssim i que val moltíssim la pena de llegir. Si us interessa mínimament la llengua, a nivell de riquesa lingüística, és una cosa fortíssima. I amb un Garrotxí espectacular. Garrotxí. La punyalada de Marian Baireda. Sí, i per altra banda, un llibre que té la festa com a inici és L'alegria que passa, de Santiago Rosiñol, que no diré que sigui un acte com obsessiona, però una miqueta sí. Sí, per què? Sí, sí, sí, sí, per què? En aquesta obra, una altra vegada, ens mostra el contrast entre els burgesos i els artistes, ja us ho vaig dir la setmana passada, que parlàvem de l'auca del senyor Esteve, i aquí tenim un poble indiferent, vulgar, avorrit, on de cop i apareix un grup d'artistes que volen fer el seu xou. Aquests artistes, però, deixaran absolutament seduït en Joanet, que és el fill de l'alcalde, que sembla que vulgui fer alguna cosa. L'heu de llegir. Sí, com sigui. És una obra superinteressant. També he de dir, Rosinyol, o sigui que és un tema, perquè no deixa de ser un català antic, no està adaptat, som-hi. Però si no la voleu llegir, la teniu adaptada a part de Goya, com que em va fer una versió musical que és per caure de cul de preciós revés. Ah, amb la Cunyalons. Amb la Cunyalons. La teniu alterescat, i si no l'heu vist, esteu fent tardíssim, o sigui que feu el favor de mirar-nos-la.

Eh, més salses que se'n volen Eh, més cops que resen sang. Aquí, del Montseny, hi estan. He vist bosques absolutars. Nativa Vilas Moray. Aquí anem amb la palera. Duem l'infern a la sal. Perquè sóc del Montseny. Ferranista és el jersei. Sóc del Montseny.

Vinga, amb la Carlota Freixanet, més lectures per no emprenyar-nos amb les festes. Ara sí que sí. Deixeu que em posi Barcelona centrista un momentet. Barcelona centrista.

I que parli de festes majors a Barcelona, perquè jo ja sé que n'hi ha uns quants que esteu regint amb vos a la cadira fa molta estona, perquè no l'he citat encara, i és que sí, la plaça del Diamant comença per festa major de Gràcia, l'embalat de la plaça, i sí, és una de les obres capdals per entendre la literatura del segle XX a Catalunya i a Barcelona, i que és una de les que s'han de llegir, encara que no sigui la meva rodada preferida,

És una obra que ens explica la república, la guerra civil i la postguerra. La plaça del Diamant, de la Rodoreda. Anem una altra vegada a una festa a Barcelona i és de la ciutat vella, del Juli Valmitjana. Valmitjana és un autor interessantíssim perquè es va dedicar a retratar la Barcelona més fosca, la més davarriada, la de la classe obrera més lumpen i més marginal de finals del segle XIX, inicis del XX. I en aquesta obra el que fa és començar a explicar-nos les seves festes. Valmitjana es va dedicar a retratar el seu temps i en aquest cas fa servir les festes per agrupar els personatges que no deixen de ser arquetips i el que ell veia i passejava i tenia a prop i ens explicar les vides. És un llibre d'aquests que semblen més una crònica que una novel·la, però val molt, molt, molt la pena de llegir.

De la Ciutat Vella, del Juli Vallmitjana. Me l'apunto, bueno, me'ls apunto tots, però aquest té pinta de ser molt interessant.

En aquest sentit, hi ha un poema del flamant guanyador dels Jocs Florals d'aquest any, el Martí Sales, que l'estàveu sentint cantar també, que és una meravella d'autor, de poeta, de traductor i de tot, que es diu La Cremallera, que és un poema narratiu sobre la ciutat de Barcelona que comença ni més ni menys que la nit de la Mercè, que és la falsa patrona, però és igual, no passa res, és la festa grossa de la ciutat, i també s'ha de citar.

La falsa patrona m'ha agradat molt, però el llibre o el poema, vaja, es diu La cremallera.

Correcte. Del Martí Sales, eh? Sí. Hi ha més llibres que parlen sobre la ciutat de Barcelona i de festes que s'hi fan? Sí, efectivament, i sí, i n'hi ha diversos en castellà. Jo no puc fer aquesta secció sense parlar d'Òltimas tardes con Teresa, del Mercè, que comença amb una revellada de Sant Joan i on les festes es van repetint al llarg de l'estiu, però també em serveix per parlar de Simón, del Miqui Otero, que és una novela que passa al barri de Sant Antoni del Raval als anys 90 i hi ha, si més no, una festa molt boja en un terrat.

Molt boig, eh? Sí, sí, sí. Últimes tardes con Teresa del Mercè i Simón del Miqui Otero.

I els habituals de la secció, ja sabem que la Carlota sempre té un raconet pels lectors més joves, perquè és important, com diem sempre, de fer que llegeixin de petits, perquè així llegiran de grans. Però clar, avui parlem de festes, sí? Sí, n'hi ha, n'hi ha.

Anem a alguna cosa infantil, però sobretot a dos juvenils guapíssims. Pels més petits, el C. Piranantsa té un llibre de pàgines dures, d'aquests de pàgines rígides, pels més minis, que es diu La Festa Major, de la Gloria Fort. És un diccionari visual de tot allò que s'ha de saber sobre la Festa Major, perquè, com sap tothom, els nens a Catalunya estan tots absolutament obsessionats amb els gegants, els castellers o els diables, i per tant s'ha d'anar iniciant això, s'ha d'anar treballant des de petits. Per consonar una miqueta més grans, la Roser Calafell i l'Anna Canyelles tenen una col·lecció a la galera on hi ha totes les bèsties grosses, la Festa Major, els castellers, els diables, però també el Carnestoltes o el Tió, d'acord? Serveix per explicar per tota la canalla totes aquestes tradicions que

tenim fàcil i bonic. Per tant, la primera, la Festa Major de la Glòria Fort, i això és una mena de diccionari de la Festa Major, deies, eh? Sí, un diccionari visual, sí. I aquesta col·lecció que deies, això que deies, Festa Major, Castellers Diables, cadascuna d'aquestes és un llibre? Sí, sí, sí. Perfecte. I el Tió, el Carrestoltes, deies. Hi ha de tots. Molt bé.

Perfecte. A la galera. Sí. Si heu caigut i teniu una criatura a casa obsessionada amb els gegants o amb alguna altra fera del bestiari, els nostres. Perdó, què és el teu cas? Una mica. Sí, tenim un robafaves que serveix per dormir, encara que sigui de plàstic rígid. És una cosa meravellosa. Els nostres estimats editors del C.P.L.A.N.S.A. tenen els llibres sobre gegants que us fan falta. Teniu el primer, que es diu 100 gegants, però és que a més a més han fet llibres per pintar de gegants, llibres amb adhesius per pintar de gegants, llibres de puzzles de gegants, també. Una cosa molt boja, com l'obsessió de la nostra canalla per la cultura popular, perquè va així, de la maneta.

M'agrada molt. És veritat que les criatures tenen aquesta obsessió pels gegants o els hi fan por, de vegades.

Sí, a casa, de moment, ens agraden bastant, cosa que estem contents.

100 gegants, eh?, és aquest editat per Serp i la Nansa.

Sí, anem al llibre juvenil sobre festes. Deixem-ho que us parli d'un llibre que a mi em flipa, que es diu L'última nit abans de perdre'ns, del Ramon Mas, que és un dels editors de Males Herbes i un autor que a mi m'agrada moltíssim. Aquest llibre, que el publica l'altra editorial, ens parla d'un viatge. És una nit d'estiu en què hi ha una festa perquè s'acaba el curs, perquè es revella de Sant Joan, i on hi passen coses absolutament inversemblants. Per què? Doncs perquè tenim un protagonista obsessionat amb els videojocs i les novel·les de ciència-ficció, que té un parell d'amigues amb qui comparteixen les tardes i cada cop els canviarà. Els canviarà individualment i també canviarà les seves relacions, que ja estan canviant.

Al final, allò del canvi ja vindria, diguem-ne, implícit.

És un llibre molt guapo. És per a adolescents grans, grandets. No li donava això a una canalla del 12, a un de 14 o 15 sí. Per què? Perquè és massa heavy? Perquè no la pelarà. O sigui, perquè no li dirà res. Però, en canvi, si el llegiu d'adults, us ho podeu passar molt i molt bé. L'última nit abans de perdre'ns, del Ramon Mas. I per últim, torno a les festes de Gràcia, perquè hi ha un llibre preciós de la Muriel Villanueva que es diu El cel de l'aigua. I és la història de la Ker, que és una noia que no és de Barcelona i que cau a casa del seu avi perquè una de les seves mares acaba de morir en un accident. I cau pocs dies abans a casa d'un avi que gairebé no coneix i que, a més a més, està fent guarnits de festa major i pretén que ella faci el mateix. És una història preciosa, escrita amb moltíssima tendresa i amb moltíssimes referències a la Rodreda i que us pot encantar com a adults i que és súper, súper recomanable pels adolescents.

El cel de l'aigua, Muriel Villanueva, aquesta novel·la recomanada per als adolescents, també l'última nit abans de perdre'ns el Ramon Mas, aquesta per una mica més granadets. En aquest capítol dedicat als lectors més joves, doncs és una mica el capítol quasi final de les lectures per no emprenyar-nos amb la Carlota Freixanet, avui no emprenyar-nos amb la Festa Major. Dic això perquè sempre acabem amb una carta al Josep Maria. Avui també? Sí, avui també. Ho dic perquè com que has començat ja parlant una mica el Josep Maria és de gràcia, en certa manera. No, no, anem més. Doncs va, carta de la Carlota al Josep Maria, avui monogràfic, festes.

Estimat Josep Maria, a tu sí que t'agraden les festes majors, que ho sabem. Sabem que t'encanta sentir el Flaviol a la plaça, encara que et queixis que les sardanes són de vells perquè cada dia t'hi acostes una mica més. Sabem que encara que no et faci una il·lusió tremenda, ja et va bé que t'hagin apuntat a la caminada popular perquè acabarà amb un esmorzar en Paibot i fa res. A tu menjar t'agrada més que un tonto llapis. Ai, Josep Maria, quina nostàlgia t'agafa amb la festa major i aquelles nits de rebella que encara podies anar a fer el carcamal i aguantar des de les sarsueles fins al maquiner o de l'endemà al matí, que tornaves amb els peus destrossats i encara tenies esmer per fer un. Josep Maria, ara és hora que ho facin els més joves. I això què vol dir? Doncs que quan tu et retiris, perquè si no l'endemano hi haurà qui es llevi, i et diguin que el proper gintònic no se't posarà bé, no pots queixar-te i demanar que deixin de donar pel sac amb la música. I que potser la música no és la que a tu t'agrada i que segur que tu tenies un gust musical impecable i que aquesta canalla no en té ni idea, però fes el favor i no siguis carrossa. I saps què pots fer a tu que tant t'agrada la festa major i que dius que cada vegada està perdent més la festa i que res ja no és el que era quan tu eres jove? Doncs implica-t'hi una mica rei, que no costa tantíssim, i seguríssim que quan t'hagin vist fer una mica de feina i hagis treballat en equip uns quants mesos, tothom valorarà moltíssim les teves aportacions. Però primer recull les cadires, vols? Alegria que és festa

major Alegria.

Hem passat de rematar la carta al Josep Maria, dient, surt del carril del mig, a dir, fes el favor de recollir les cadires. M'agraden molt aquestes receptes finals. Carlota, moltes gràcies. A vosaltres.