Llibres de veus desconegudes

Marina Porres, molt bona tarda. Molt bona tarda. Núria Joanico, molt bona tarda. Molt bona tarda. I moltes ganes de parlar de llibres. Vull dir, esperava aquest dia per tornar a posar damunt la taula tots els llibres que porteu, carregadíssimes com sempre. Els tenim aquí. Has llegit gaire, Roger, aquests dies o no? Podria haver llegit més. Això sempre passa. Home, ho tens una mica, ho tenim una mica difícil ara mateix, la veritat. No, però saps allò que penses, ara que tindré uns dies, llegiré com un bèstia i tal, i al final. Queda, sí.

A veure, això, sempre quedes decebut amb tu mateix, això. Home, Maria, dubto que tu puguis acabar decebuda. Sí? Llegeixis 50 llibres o llegeixis 5, penses, hauria pogut llegir més. Jo, si m'ha passat molt poques vegades. Potser no m'ha passat mai, de dir bé, he llegit tot el que volia. Tot el que volia, no? Som molt exigents amb nosaltres mateixos, també. Sí, això sí, i està bé, però vull dir que mai he tingut aquesta sensació de dir. Em dono per satisfeta. Molt bé. Sí,

és com una cosa que et forces a fer, tot i que és un plaer per mi. Vosaltres sí que heu de llegir molt per feina. Jo entenc que a vegades dius, no he llegit tot el que voldria llegir i ara aquest llibre ho he de fer una crònica i potser no l'he acabat. Però jo que ho faig per plaer, llavors és com que em pressiono a mi mateix dient, tot i que t'agrada molt, per què no has llegit més? Aquests dies que em relaxava o el que fos i m'adormia llegint. Això és el cos que parla. Això és cansant. Volia dir alguna cosa i em va dir, tanca el llibre i fota't a dormir. Necessitaves més vacances. Exacte. A veure, la setmana passada vam fer llibres per llegir d'una tirada, no? Recomanacions fantàstiques. Ho sé. I avui què ens toca?

Avui portem veus desconegudes. Volem reivindicar una mica també en aquest món en què es publica tantíssim alguns llibres d'escriptors debuts o d'escriptors que han passat desapercebuts i que val la pena conèixer aquestes veus literàries, donar-los una volada i ara que és l'estiu, com bé deia Roger, donar una oportunitat a llibres que potser, perquè no tenen tota l'obra literària darrere, durant el curs ens passen més per alt. Tu, Marta,

tens el prejudici a vegades de dir una veu que no és molt coneguda o un debut fa com una mica de pal.

Em sap greu reconeixe-ho, però sí. Justament perquè com que no llegeixo tant com m'agradaria, d'alguna manera és com que vull anar a una aposta segura. I arriscar-me amb alguna cosa que no sé si estarà bé, d'algú que no és gaire conegut I és un prejudici absolut, eh? Però dic, mira. Si algú me'l recomana, d'acord, però jo no m'hi tiraré.

De fet, a les editorials els passa el contrari, que els encanta publicar debuts de gent desconeguda perquè els puguin fer entrevistes, descobrir noves veus i tal,

i a vegades no funciona gaire bé. A vegades no, però a vegades sí. I quan hi ha la sorpresa que has donat en el clau i que troben aquella joia que estava amagada d'aquella persona, dius, ostres. De fet, serveix per reivindicar molt la feina dels editors, que reben tantíssims manuscrits i la seva feina és justament aquesta, filtrar. Triar i apostar. I que la majoria de debuts

no funcionen, vull dir, això és així. Gràcies a Déu, perquè no ho aguantaríem, que tothom fos un geni, la nova veu de la literatura catalana. Si ja sentim que no llegim prou, imagina. A sobre. De seguida repassarem tots els llibres que heu portat, però abans, com cada dia i com estem fent durant tot aquest estiu, sentirem les recomanacions d'alguns llibreters. Avui és en Miquel Ferrer, de Rata Corner, a Palma.

Si hagués de recomanar una veu encara poc coneguda, triaria Corks, d'Olivia Lund, publicat per Editorial Moll. El debut d'una autora molt jove de Falenitx, però que escriu amb una maduresa sorprenent. La novela parla de la memòria dels llegats familiars dels fantasmes que heretam i que, com els corcs, continuen treballant per dins encara que no els veiem. Utilitza el llenguatge d'una manera molt poderosa, molt arrelada a Mallorca, però alhora molt contemporània. Crec que és una d'aquelles autores que seguirem llegint durant molts anys. Un llibre per aquest estiu me'n vaig a una imprescindible, 39 graus a l'ombra, d'Antònia Vicens. És una novel·la que va escriure mentre es treballava de secretària en un hotel de Cala d'Or i que retrata amb una lucidesa extraordinària les relacions de por de la corrupció i les injustícies que envolten el boom turístic. El més impressionant és que, tot i haver-se publicat fa més de 50 anys, continua sent una lectura absolutament vigent.

Tu, Marina, has fet que sí amb el cap quan has sentit la recomanació del Miquel, eh?

Sí, i a més perquè m'apunto corcs a aquesta novela que diu, perquè el Miquel és un llibreter amb molt bon ull, i jo no conec aquesta autora, i per tant, si et diu això, faré cas i aniré cap allà.

Tu, Núria, tenies controlada aquesta autora?

No, no, no, i també me l'apunto, perquè al final és això, no? Veus desconegudes, doncs mira, ens han passat per dalt i potser hi hem de fer una ullada.

Al Miquel també li hem demanat com està vivint aquest estiu a la seva llibreria.

L'estiu és una època molt especial a la llibreria. Per una banda, perquè rebem moltes visites de lectors i lectores d'altres indrets de l'Estat que aprofiten les vacances per venir a conèixer Ratacorner. I això sempre ens fa molta il·lusió. Però, sobretot, ens agrada per un motiu, perquè el ritme canvia. Per sort, baixa el volum de novetats i podem donar més protagonisme a llibres que realment ens entusiasmen, omplint-se les taules de recomanació molt més personals i els lectors també venen amb una altra actitud. Tenen més temps, més ganes de deixar-se aconsellar i d'endur-se aquest llibre que els acompanyarà durant les vacances i que potser no han pogut llegir durant la resta de l'any. I això, per un llibreter, és un dels millors moments de l'any.

Perfecte, doncs en Miquel content aquests dies,

atenent els clients, amb més calma, sense novetats, constant, tirant-los a sobre, això és una cosa que, sí, sí, li vaig dir, és que has treballat tan millor sense haver d'entrar a un enllau de novetats cada setmana.

Clar, perquè tu tens una llibreria, què implica quan surt una novetat? Vull dir, va més enllà de col·locar-lo bé. I de fer-li espai, i de treure algunes coses, no?

Exacte, és que el problema és que quan poses has de treure, perquè no hi cap tot. Aleshores, si cada setmana hi ha novetats, que és el que passa absolutament durant tot l'any, clar, t'obliga a una roda que és com que no s'acaba mai. I llavors, quan hi ha una parada de novetats, penses. Ai, ja està, tenim la casa ordenadeta, no hem de tocar res. Exacte. I ha de ser un punt angoixant que et vingui un client i no tinguis el llibre. O fa una ràbia. T'imagines que l'esté la setmana passada i feia no sé quants anys que estava allà.

I l'acabes de treure i és el que et demana. A mi m'agrada molt parlar per WhatsApp amb la meva llibretera. I ja m'avanço. El tens aquest i jo no sé mai si el té allà o el demanarà. I ella em diu, passa, t'aviso. I llavors passes. Exacte. I ja està.

Per quin llibre comencem, Marina? Jo, per un debut estel·lar que he recomanat moltíssim, i de fet és un llibre que em toca molt de prop, que es diu Emili Rambla, de Roc Milà, que és un escriptor de Barcelona, nascut l'any 99. Aquesta és la seva primera novel·la i és bàsicament la història d'un noi, de l'Emili Rambla, però en realitat és la història de, no només una generació, sinó jo diria que d'un tipus de catalans i d'un tipus de barcelonins. L'Emili és un noi que té 25 anys i és una mica, o sigui, com amb aquesta actitud de el món em deu alguna cosa, i que va, i tots, tots, o sigui, coneixem aquest prototip de barceloní d'aquesta generació, de dir, però tu exactament amb qui has empatat o què et penses? Doncs ell va una mica així pel món i llavors no té feina i ell viu amb la seva àvia, no té feina, està en un moment que ha de buscar una feina i llavors diu, el meu, o sigui, com els meus avantpassats van ser porters d'edifici, Vaig a ser jo també porter d'edifici i se'm va a la Casa Gàlia, que és una casa d'aquests portals modernistes de l'Eixample Fantàstics, i se'm va fer una entrevista assumint, evidentment, que com que ella està molt per damunt del que es demana en aquesta feina, l'agafen segur. I la senyora, després de presentar-se 10 minuts tard, d'anar com un sobretallà, li diu, després li diu, doncs no tens la feina. El posa a lloc. El posa a lloc. No, el posa a lloc. I en aquest moment amb ell se li enfonsa tot el seu món, tota la seva manera de veure les coses i tota la seva realitat. I llavors aquí comença aquesta novel·la que en realitat, com totes les bones primeres novel·les, és una novel·la d'aprenentatge d'un noi que es veu obligat a trobar el seu lloc al món i a partir d'aquí ens explica com viu amb els seus amics, com viu les seves relacions, com viu l'amor com viu la relació en realitat amb la seva ciutat, que és una cosa molt important, i tot acabarà també rebotant en com viu la seva relació amb la família i amb la història d'una ciutat, que sempre és la història d'un país, i diguéssim que es van fent cercles concèntrics molt grans. Però acabes empatitzant amb el personatge, perquè d'entrada, com l'has descrit, fa molta ràbia. T'acabes despertant una mica de tendresa? O sigui, entens en part l'Emili i el veus, però la ràbia segueix igual. Però sí que l'entens, o sigui, és una cosa molt contradictòria.

Diries que hi ha un punt aquest generacional, no? Que ens estan arribant ara noves. Vull dir que feia temps que no passava que gent jove escrivís sobre Barcelona, no? I els últims mesos han aparegut diversos llibres que parlen d'això. No sé si és que aquesta generació ara justament està traient al cap, els interessa, doncs, no ho sé.

No, no, jo crec que sí, o sigui, és una generació que es comença a veure a si mateixa, no? I això passa, o sigui, tots els bons escriptors en realitat el que expliquen és el lloc d'on són, no? És a dir, la seva història. I aquí, doncs, Rock Miller jo crec que explica com la seva història i sobretot, clar, intueix moltes coses que són com molt interessants sobre la seva realitat.

A mi m'impressiona quan veig l'edat que tenen, no? Aquestes noves veus, i ara veig en rock, 1999. Diu, ah, gent joveníssima, que guai que pugis ser.

27 anys, i amb 27 anys, mare meva. Sí, no, no, i a més és que.

No sabia ni escriure un SMS, jo, encara, en aquella edat.

Però són els que han de A més, Roger, aquest llibre, o sigui, aquest va a la teva llista, eh? No anava a dir que són els que han de parlar

d'ells mateixos, no? Exacte, totalment. Sí, sí, sí, que ho farà. Núria, què portes? Jo porto Punt d'Aranya,

una novela d'una escriptora gallega que es diu Nerea Pallares i que ha publicat Edicions del Periscopi amb traducció d'Eduard Velasco. És una novela molt singular que el que fa és unir en una mateixa història puntes de coixí, bruixes, narcotràfic i llegendes ancestrals. La protagonista és una dona jove, Lari, que arriba a un poble de la costa de Morte Gallega, una mica per fer de guia turística del Museu de Puntes de la Ciutat, que és un dels trets característics tradicionals d'aquest poble, les puntes de coixí. Només començar, ella sent el que sol passar quan ets foraster i arribes en un lloc tancat i petit, sent que és estranya, que la gent la mira, etc. Se sent fora d'aquest ecosistema, però a més a més, només començar, hi ha hagut una mort, la mort d'una noia adolescent que va sortir a navegar en vaixell amb el seu pare i no n'ha tornat viva. A partir d'aquí es construeix una història que, tot i que hi ha aquesta mort, no és un thriller, sinó que és una història de sororitat, esquitxada de fantasia, molt atrevida, molt singular, escrita d'una forma molt diferent. A més a més, és una novel·la escrita originàriament en gallec, que s'ha traduït ara al català. Per tant, hi ha moltíssimes expressions, moltíssimes paraules relacionades amb les puntes de coixí. Si sou apassionats o aficionats de les puntes de coixí, us encantarà només amb la portada. Ja es veu.

No ho treballem, això de les puntes de coixí, oi, Roser? És que no sabia si era

fins i tot una metàfora, diguéssim, el tema de les puntes de coixí. No, no, no. És literal, no? És literal, els capítols. És el brodat aquest que tenen els coixins, no? Sí, perquè les puntes de coixí són una.

Jo també he hagut de fer aquesta pregunta interior, eh, totalment. A veure què és la punta de coixí.

Les puntes de coixí, en aquest cas, són l'element fonamental perquè les dones d'aquest poble, davant d'aquesta mort, decideixen convocar un ritual ancestral a través de les puntes de coixí perquè les coses canviïn. Són un grup de dones que són pescadores, que treballen a la conservera del poble, que són botigueres, etcètera, etcètera, i estan totes molt sotmeses, viuen en un món molt governat pels homes, homes pescadors, que com que la pesca ja no comença a donar de si, decideixen alguns embrancar-se en el narcotràfic. Elles estan fins als nassos de que aquests homes tirin pel dret, no els consultin i les vegin només com les dones que tenen a casa i decideixen convocar aquest ritual a través de les puntes de coixí per dir prou. Un ritual que farà que les dones del poble deixin de parlar. I a partir d'aquí, és el que us deia, és una novel·la mig fantàstica que al final parla de sorditat, parla d'empoderament i parla de feminisme, però a través de les tradicions. És un llibre que si us agrada la Irene Solà, us el recomanaria directament, perquè té tota aquesta cosa de les bruixes, de les dones, de la tradició, que connecta moltíssim amb aquest tipus de literatura. I que a més a més el que et fa és mostrar-te un racó de món que no sé si vosaltres hi heu estat, jo no hi havia estat mai. Jo tampoc. I et mostra unes tradicions i una cultura que no està tan lluny però que a vegades és prou desconeguda.

A mi m'agrada molt quan et fan recomanacions que et diuen si t'agrada Irene Solà t'agradarà aquest. Sí, és la manera. De manera molt ràpida, ja saps, ja t'imagines una mica per on anirà. Val, quins altres tenim?

Doncs jo porto un llibre que no és un debut, sinó que és la segona novel·la de Josep Torelló, que és a banda d'escriptor, és pintor i músic, és a dir, que té una visió de l'art, diguéssim, com a conjunt. I és una novel·la que es diu Maravelles tan breus, que està publicada a Crater Edicions. És una novel·la sobre un retrat generacional, també és una novel·la sobre joves i una novel·la sobre joves a Barcelona. I és bàsicament el retrat d'uns joves que creuen que l'art, l'amor, la nit i la ciutat poden donar sentit a una vida, bàsicament. I les contradiccions que es troben quan. Busquen respostes a aquesta idea. De fet, és bàsicament una novel·la, també n'hem parlat abans, sobre el desengany que suposa fer-se gran. És un llibre que és com una mena d'aposta estilística, tant a nivell d'estructura, perquè la novel·la va com alternant veus tu, nosaltres, ella, que es van teixint i es van tocant una mica puntes de coixí, i jo crec que Torella vol crear com una mena d'atmosfèric que casa molt amb l'estil, per construir una veu que sigui com molt sofisticada però alhora com molt punyent i que tingui molts contrastos com passa amb aquestes coses de la nit i del sortir, de les ambicions de tots aquests joves, diguéssim.

És curiós com a vegades és una novel·la de pintor, no? Vull dir que les trajectòries artístiques dels autors fan, sobretot quan combinen diferents gèneres, diferents arts, que el tipus de llibre sigui molt diferent en estructura, en veu narrativa, no? Totalment. Seria el convencional.

De fet, en ser que ara fa una exposició, perquè la coberta és una obra com també seva, i llavors com una exposició de totes les variacions de quadres que han portat també a fer el llibre. Per tant, això pensat d'una manera com molt homogènia.

Bé, ens ha dit que quan són escriptors i pintors, notes que hi ha un pintor al darrere.

Claríssimament, i quan són escriptors i poetes,

vaja, no sé si Marina estàs d'acord. I escriptors i músics, també. Vull dir que sí, sí, que si hi ha alguna cosa de sensibilitat creuada, totalment. Que guai.

Val, i ens en queda un, no?

Ens en queda un, jo me'n vaig fins a Sibèria, no passa gaire que ens arribin llibres d'escriptors siberians, i Coma Negra va publicar fa uns mesos Primavera a Sibèria, d'Artem Mosgovoy, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Estem parlant d'un llibre que són unes memòries disfressades de ficció sobre aquest escriptor periodista, Artem Mosgovoy, nascut als anys 80, en plena Sibèria central. Ell explica, el que fa és abocar-hi tots els records d'infantesa i de joventut a través de l'Alexei, s'inventa un alter ego per distanciar-se una mica de la història, i tot el primer tram del llibre explica com va passar aquests primers anys de la seva vida, en què hi havia una solitud profunda, va ser, és fill un. És que Déu meu, eh? Sí, sí, passareu fred i passareu. És que Déu meu, una infantesa siberia, ja pots fer unes memòries, de veritat, si ho penses. Però no ens ho han explicat prou, que estan a 40 graus sota zero i aquest noi s'havia de posar capes i capes de roba per fer el caminet de mitja hora fins a l'escola cada dia i tornar. Amb plena foscor, edificis en què l'escala no té llum, edificis de construcció de la Unió Soviètica, que són tots aquells blocs grisos, tots iguals, baixant les escales sense llum, fins a baix de tot, i llavors calça't i ves cap allà, 30 minuts a 40 graus, tot a zero, i llavors arribes a classe i has de fer classe d'esquí, que no suportava ell tampoc.

M'està encantant, eh? Tot i que estic d'una manera que sembla terrible pel pobre nen,

tinc ganes de descobrir tot aquest món tan gris, tan fred. Com pot ser que fins

i tot existeixi aquesta realitat? I segueix existint. Aleshores, en aquest primer tram descobrireu tot això, descobrireu Taiga, que és la ciutat on ell viu, I és un dia a dia bastant dramàtic perquè ell pateix no només la solitud quan està a casa, perquè els pares es passen tot el dia treballant a la fàbrica, sinó que també l'aïllament i el bullying quan arriba a l'escola. Aleshores, diries, millora? No gaire, perquè durant la seva joventut, aquí Mos Govoi explica el seu despertar sexual, com va prendre consciència la pròpia homosexualitat, es va enamorar amb un company de classe i van decidir viure la seva història d'amor en públic. Com bé sabeu, a Rússia és un país en què la homosexualitat està prohibida, per tant, això va comportar fallices, violencia, insults, i de fet ell, l'autor, va haver de marxar de Rússia el 2011 quan es va aprovar la Llei Nacional que prohibeix l'homosexualitat. És un llibre que jo diria que és una història de supervivència, és a dir, no és tot plenament foscoll, s'agafa sobretot, per exemple, la relació amb la mare, que la mare l'accepta, l'homosexualitat li diu no pateixis, te'n sortiràs. I és un llibre també molt polític, molt interessant, si voleu saber, clar, heu de pensar que ell va viure la fi del comunisme i l'inici del capitalisme, dues èpoques molt diferents. Aleshores, teixeix reflexions molt interessants sobre tots dos sistemes. Al final, carrega contra tots dos, eh? Carrega contra el comunisme, perquè el que ell ha rebut no li ha portat cap bé, i també contra aquest capitalisme i el règim actual de Putin, etcètera. Una mica barreja de Limonov i Tan poca vida, eh? Aquí hi ha un. Hi ha cosetes que. Tan poca vida m'ha ressonat, no? Sí, sí, sí. Sí, no arribarem a tal extrem, perquè jo diria que Tan poca vida està al final de la tragèdia, o sigui. Bueno, és que no es pot superar, perquè és que ja. No hi ha més mal.

Ja no hi ha més desgràcia que pugui caure sobre una persona que passa tan poca vida, però sí que que m'has recordat, doncs, escolta'm, ho deixarem a dalt de tot, amb aquest drama siberià. No estava previst, però fa molt bona pinta. Núria i Marina, la setmana que ve hi tornarem.

I tant, que vagi molt bé. Igualment, adeu.