Llibres per llegir d'una tirada, amb Marina Porras i Núria Juanico

Marina Porres, Núria Joanico, molt bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Ja sabeu que amb la Marina i amb la Núria cada setmana elles ens recomanen llibres amb diferents objectius. La setmana passada vam fer llibres per enamorar-se

i avui què ens porteu? És estiu i, com bé sabeu, tenim molts moments per llegir, però a vegades no gaires, perquè també som uns quants que treballem. Per tant, avui hem decidit portar llibres per llegir d'una tirada. Llavors, si tens una setmaneta de vacances, agafa un dels quatre llibres que us recomanarem i t'ho passaràs bé, el començaràs i l'acabaràs. I són per llegir d'una tirada?

Perquè són fàcils i amables de llegir? O perquè t'atrapen i dius, és que encara que potser sigui una mica feixuc, és que no el puc deixar anar? O ens trobarem una mica totes dues coses?

Jo crec que ens trobem una mica totes dues coses, o sigui, hi ha una barreja entre llibres curts i llibres d'aquests que enganxen i t'hi quedes. És que això és un etern debat, la cosa de quina mena de llibres ens en portem de vacances, si totxo, si llibres curts i tal, i avui hem tirat per aquí.

Va, doncs de seguida repassem tots els llibres que heu portat, però abans, com cada setmana, escoltem les recomanacions dels llibreters. Avui ho fa una llibretera que em sap molt de greu que no hi sigui en Roger, perquè crec que és la seva llibretera de capçalera i de confiança. És la Marta Simón de la Muntanya de Llibres de Vic. I aquestes són les seves recomanacions sobre llibres per llegir d'una tirada.

Fundaranya t'enganxa tant pel que explica com per com ho explica. Nerea Pallares ens narra la història d'un grup de teixidores, veïnes del petit poble gallec de Camarines, que cansades de viure a mercè de les decisions dels seus marits i després d'un fet tràgic d'aquells que sacseja tot el poble, diuen prou. I per capgirar aquesta situació s'apleguen una nit i convoquen tres figures mitològiques, les tres aranyes, la força de les quals és difícil de preveure. La narració avança a través de les veus de diverses de les protagonistes i amb un estil precís i alhora poètic. La jove escriptora gallega podríem dir que teixeix amb molt d'encert una història ancestral que ens parla de la importància de la sororitat i també del llenguatge com a motor de canvi. Un llibre que, sens dubte, us recomano per aquest estiu és Amada, de Toni Morrison, publicat per la Segona Perifèria. Premi Pulitzer. És una novel·la sobre l'esclavisme als Estats Units amb una traducció al català exquisida, destertallada. És un llibre d'aquells que demanen un esforç al lector, però que val molt la pena. La protagonista és una esclava que fa 18 anys que viu en llibertat amb la seva filla en una casa embruixada pel fantasma d'una altra filla, l'Amada, morta quan amb prou feina es gatejava. Un dia apareix en aquella casa una noia misteriosa que també es fa dir Amada i que trastoca tot el món que la nostra protagonista s'havia construït, intentant oblidar un passat que ara torna i que caldrà afrontar.

És justament el que dèiem ara amb Sobremada, ella ens diu, és un d'aquests llibres que costa d'entrar-hi, però després t'enganxa, o sigui que potser no el llegeixes d'una tirada, les primeres pàgines potser dius, ui, que això ens costarà, i després t'hi llences i t'atrapa durant tota la setmana, tot l'estiu, el temps que el tinguis entre les mans. Bé, a la Marta Simón també li hem demanat com viu aquestes setmanes d'estiu a la seva llibreria i ens ha dit això.

A Muntanya de Llibres tenim una part important de la llibreria dedicada als viatges, a la natura i a la muntanya. Són tres àmbits que intentem potenciar en aquesta època de l'any i ara, per exemple, és un bon moment per recomanar literatura de viatges, que és un tipus de llibres que potser durant la resta de l'any té menys visibilitat.

Noteu que agafa força la literatura de viatges en aquesta època? Sí,

i sobretot hi ha un tipus de lectors, jo crec, que la llegeixen tot l'any. O sigui, hi ha un tipus de gent que li encanta la literatura de viatges i li encanta llegir-la tot l'any, i en canvi gent que, o sigui, típica de me'n vaig a tal lloc, necessito un llibre que estigui ambientat o que sigui d'un escriptor conegut d'allà, però també és un exercici bonic de fer.

Però fa una mica de ràbia, no?, que no es pugui lluitar contra això, o sigui, que el mercat hagi establert aquestes tendències i que, per tant, al final també les editorials, quan han de treure llibres per l'estiu, ja pensen en què buscarà la gent. Estem una mica tots immersos en aquestes tendències ja preestablertes.

Clar, però en realitat, com que hi ha tantes coses diferents, jo crec, dintre de literatura de viatges en si mateixa que clar, te'n pots anar cap on vulguis, o sigui, això sí que hi ha molta cosa, però Estàvia, a més, és interessant això que tingui, clar, que sí, a la Muntanya de Lluís que tenen una secció dedicada a això, i clar, que suposo que la cuiden tot l'any, o sigui, no només per vacances, però la veuen explotar aquests mesos, suposo. Va, dit això, per on comencem, Marina? Tu què ens portes avui? Jo porto un llibre que m'ha encantat, que es pot llegir d'una tirada perquè és un llibre brevíssim, que té menys de 100 pàgines. El desconeixia totalment, ha sortit fa poques setmanes. Es diu Història d'una novel·la, és de l'escriptor del sud dels Estats Units, Thomas Wolfe, i l'ha traduït l'Anna Miralta i l'ha editat la Dolors Udina a una col·lecció d'assaig de Café Central. Thomas Wolfe, un escriptor del sud dels Estats Units, relativament poc conegut, perquè jo ho he sabut llegint aquest llibre, va morir molt jove d'una malaltia, tuberculosi del cervell, una cosa així, amb 38 anys, i era un escriptor que escrivia moltíssim, que escrivia a ratx, que escrivia llibres gegantins, que ningú li volia publicar, fins que va trobar un editor que es deia Maxwell Perkins, que era també l'editor de Scott Fitzgerald, de Hemingway, de Erskine Caldwell, i aleshores aquest editor li va com. El va ajudar a transformar el seu primer llibre, l'estol de papers amb el qual va arribar a la seva editorial, en una cosa publicable que va tenir molt èxit. I llavors, després d'aquest gran èxit, Tomás Wolff ha d'escriure el següent llibre. Aquest llibre que us porto avui és la història sobre com s'escriu el següent llibre després d'aquest èxit. Com que Wolff era un senyor, un noi de fet. Molt atormentat i que es preocupava molt de veure quina posició ocupava ell al món com a escriptor, què significa escriure, com he d'enfrontar les meves pors, no? Doncs això és com una mena de confessió on ell explica com viu l'èxit de la seva primera novel·la, que com que era més o menys autobiogràfica, tot el seu poble es va alçar en armes i era ja una persona absolutament vetada en aquest lloc, i diu, clar, o sigui, com és escriure el segon, que per ell, que tenia aquestes ànsies d'ambició, era com de dir, vull escriure una història sobre Amèrica. Molt interessant aquest llibre, o sigui, d'aquest tema a mi m'encanta, o sigui, llibres sobre escriptors és realment el meu món. Però m'ha agradat moltíssim, moltíssim.

No es parla prou del segon llibre després d'un èxit inesperat, no? Perquè a molta gent li ha passat que no són ningú, publiquen una primera novel·la que es converteix en un meteorit i els catapulta la fam a primera línia i després de tota la promoció, de tot plegat, posa't a escriure la segona, amb totes les expectatives a sobre i tota la crítica esperant a veure si faràs alguna cosa millor, perquè normalment s'espera alguna cosa millor d'aquella primera novel·la. I sobretot que no trenqui

gaire els esquemes que la gent s'ha fet llegint aquesta primera novel·la. És a dir, molts cops esperem una mica més del mateix, millor, però ara no em canviïs gaire. A vegades passa ja no només en la literatura, en la música també, o en qualsevol activitat artística. Fas una creació i tens el repte a la segona d'estar a l'alçada però sobretot la gent ja t'ha comprat sovint una idea del que esperen de tu i si de cop fas una cosa gaire diferent, llavors és com que el

públic no s'ho agafa bé a vegades, no? I ell és un senyor preocupat per tot això, preocupat també, clar, molt benitós, per tant preocupat per com el rebin, com el llegeixin, o és una història molt interessant.

Doncs història d'una novel·la de Thomas Wolfe, recomanació apuntada. Núria, tu què ens portes?

Jo avui us porto una novel·la que per mi ha estat una de les millors novel·les que he llegit fins ara. Es diu Els erms, de la Carlota Gurt, publicada per Anagrama. I és una novel·la que parteix d'una casualitat. Els dos protagonistes són la Ramona i en Faust, dues persones que no es coneixen de res i que passen la vigília de Nadal al parador del pantà de Sau. Allà, el que fan és, en un moment donat, es fixen l'un amb l'altre i a partir d'aquí es construeix una història vibrant sobre una possible següent trobada entre aquests dos protagonistes. Clar, segurament estareu pensant, el motor de la història és que s'embolicaran, que seria el més fàcil. Doncs no, des de la primera pàgina l'escriptora deixa clar que ni l'amor ni el sexe són el punt d'atracció d'aquests dos protagonistes. El que els ha passat és allò de veure, no sé si us ha passat mai a vosaltres, de veure un desconegut, fixar-t'hi per alguna cosa que no saps per què, sentir com un misteri, un magnetisme, aquesta persona qui serà I que no és atracció

sexual o romàntica, és a dir, aquesta persona d'alguna manera m'està atrapant i no sé per què. Amb la gràcia que són

completament oposats. És a dir, que un veu en l'altre, diguéssim, una cosa molt contrària a si mateix, però que d'alguna manera també és com voldrien ser una mica, saps?

O sigui, voldrien alguna cosa del que hi ha allà de l'altre. I no només des de la part psicològica, sinó també física. És un llibre en què hi ha molta descripció física. La Ramona, per exemple, Gurt la descriu com una dona alta i prima com un fil ferro, una dona punxeguda, i en canvi, com deia la Marina. En Faust és al contrari, és un home obès que ella defineix com un bunyol de crema. A més, ella, la Ramon és periodista, té un podcast, ho ha mig deixat amb la parella i no sap gaire què fer i per això decideix, mira, marxo aquests dies a Sau, al Parador de Sau, a un lloc on pugui estar sola, on pugui pensar, on ningú m'empipi. I en canvi en Faust és un home molt bàsic, molt solitari, molt heterobàsic, golafre.

Bueno, bueno, però té un món interior molt torturat i les pel·lícules i el cinema. Vull dir que en realitat pensa molt i pensa coses molt rares.

Però al final és el cap de la presa del pantà de Sau i la seva preocupació és estar en plena sequera, el pantà està pràcticament buit i estem en un escenari molt desèrtic, tant pel que fa als personatges com també pel que explica la novel·la. Un dels punts interessants que he trobat és que a través d'aquestes experiències, d'aquestes històries personals, d'aquesta sensació de desencís i desencant per part dels personatges, Gurt el que fa és teixir una radiografia del món en què estem i parla de la sequera, perquè ella va començar a escriure aquesta novel·la en aquella sequera que tots recordem molt bé d'aquell estiu. Fa uns quants anys. També parla dels èxpats, parla de la dissolució, o sigui, del retrocés del català, i per tant és un escenari bastant apocalíptic.

I amb dos personatges tan oposats, tant físicament com també a nivell de personalitat, què tenen en comú?

Tenen en comú que l'un s'ha fixat en l'altre, el que deia la Marina també, que tots dos tenen un món interior molt interessant i que tots dos estan en un moment de la vida en què estan perduts i fins i tot no tenen gaires ganes de viure. Estan desencantats, no estan il·lusionats. És un llibre que parla de la desil·lusió, sobretot, i de la desil·lusió en la maduresa, és a dir, quan ja has recorregut bona part del camí, per tant, tu seràs aquella persona. Has pres una sèrie de decisions i ja no hi ha marxa enrere a vegades. Els Ernst, de Carlota Gurt,

la recomanació que ens ha fet la Núria. Marina, amb què seguim? Doncs, un llibre que es llegeix

d'una tirada, perquè l'escriptora que el va escriure tenia una prosa àgil, ràpida, directa, molt neta. Jo porto avui La fascinació del periodisme, d'Irene Polo, un llibre editat per Quadrens Crema. Que bàsicament recupera una de les periodistes catalanes més importants dels anys 20, una senyora que cal reivindicar molt. Ella viu en el moment d'or, falsament mitificat del periodisme català. És una dona feta a si mateixa, té una carrera molt breu, perquè en realitat ella se suicidarà molt jove quan ja és fora de Catalunya, quan se'n va a creuar a l'Atlàntic amb Margarida Xirgo. Per convertir-se en la seva cap de premsa, ajudant tal amb les coses del teatre. Però ella té una carrera molt intensa, molt curta i molt brillant. I aquest llibre, La fascinació del periodisme, recull tots els seus articles de diversos diaris, per tant, de diverses etapes i de diversos temes. És a dir, aquí hi ha la capacitat d'integrar moltes coses diferents, des de. Entrevistes polítiques, cròniques polítiques, cròniques socials de diversos temes que preocupaven en el seu moment al carrer. Entrevistes a tot de personatges diversos. També un interès molt gran, i això és molt interessant, en el món del cinema, el món de la moda, les noves tendències, té una varietat de registres. Molt gran i realment, jo us dic, o sigui, l'estil dinàmic, ràpid i aquesta posició que també, com dèiem abans, tenia ella com a escriptora de posar-se davant del món, admirar-lo d'una manera diferent, jo crec que és molt recomanable recuperar aquesta escriptora.

Sense haver llegit res d'Irena Polo, em recordava i potser, jo em tiro a la piscina, però ara quan la descrivies em recordava a la Nora Efron. Bueno, és que. Per com has descrit el tipus d'escriptura, el perfil d'ella.

És que hi ha alguna cosa, sí, sí que sí. Irene Polo estigués escrivint ara, probablement, com Nora Ephron, potser també hagués fet guions de pel·lícules. És una cosa que li encaixava molt amb ella perquè ella era molt O sigui. Va fer moltes feines diferents, es va dedicar a la publicitat, llavors es va dedicar a això, o sigui, tenia un gran interès pel món del cinema. I també traduïa, no? Per tant, probablement li hagués encantat fer guions, per exemple.

I tenia aquesta naturalitat que no s'ha reivindicat prou, no? A l'hora de fer entrevistes, que són unes entrevistes com molt diferents, no? I molt, molt perceptives de quina

persona tens davant, com li has de parlar, de canviar de registre segons. Era una virtuosa, realment. No sé si fins i tot una periodista una mica avançada

al seu temps. Absolutament, absolutament. Que no era gens el de l'època. I amb què acabem, Núria?

Doncs acabem amb un altre llibre que també podeu llegir perfectament d'una tirada, amb un cap de setmana que tingueu una estoneta, perquè es llegeix molt bé, és primet i a més a més està molt ben escrit. Es tracta d'Instruccions per viure sense ella, de l'Empar Moliner, publicada per Columna. És un llibre que parla d'una novel·lista, està protagonitzat per una novel·lista que escriu columnes d'opinió i que fa col·laboracions a la ràdio i a la tele. Tothom veu aquí les concomitàncies amb la vida d'en Parc Moliner, però la ficció hi entra a través d'un diagnòstic que rep aquesta protagonista, la Clàudia Pruna. Rep un diagnòstic d'una malaltia terminal, li diuen que li queden pocs mesos de vida. Ella és el motor econòmic de la seva família, té una filla en edat de treballar però que no treballa, la vintena, I té un marit, diguem-ne, inútil. Per l'enclar, eh? Sí, sí, perquè com bé sabeu els llibres de l'Empar, no hi ha gaires digressions. Si vol explicar-ho sense subtileses, ho fa. Van de cara a barraca, doncs és això. Aquest és l'escenari. Aleshores ella diu, quan jo mori, la meva família no tindrà amb què viure. I decideix, ordeix una estratègia, contracta un bibliotecari que és fan de les seves novel·les i decideix escriure els articles, les columnes d'opinió dels propers mesos, deixar-los tots escrits perquè així puguin anar facturant i per tant la família tingui uns ingressos i no es quedi sense res. És un llibre molt de l'Empar. Si us agrada l'Empar Moliner, gaudireu moltíssim. I si no, també, perquè és una novel·la plena d'humor, però amb un punt àcid, jo diria, fins i tot, de les més àcides i de les més cíniques que li he llegit a ella, potser perquè es fa gran, però que veu la vida amb aquesta cruesa. I un punt tràgic en la història que ens estàs dient. Vull dir que hi ha humor, però la situació d'aquesta dona. Sí, és una base supertràgica, sí, sí. Crec que ho defineix molt bé la il·lustració de la coberta, que és una il·lustració que mostra un mico en una cadira així mig plorant, que desperta tant el patatisme d'aquest animal com la tendresa. És a dir, ella en aquesta novel·la, la Clàudia Pruna, il·lustra, explica molt bé un dia a dia molt patètic, molt de situacions quotidianes que dius, ostres, pobre. S'ha d'encarregar del nadó, la seva filla ha tingut un nen de mesos, mentre fa tots els malabarismes per poder tirar endavant, per fer les columnes d'opinió, les seccions a la ràdio, etc. I, a més a més, és molt interessant perquè és una dona que va començar la joventut amb moltes ganes de donar amor, però també amb moltes ganes de rebre amor. I està acabant la seva vida, que ha donat molt d'amor, però no n'ha rebut gaire. Aleshores, et trenca una mica el cor. Clar, clar, perquè sí que és còmic, però en realitat és supertrist, de fons.

I veig que no és un llibre especialment gruixut. És un llibre que es llegeix bastant ràpid.

Sí, però també jo recomano aturar-s'hi una mica. És a dir, que no sigui allò de. Va, va, perquè vull saber què passa. En realitat, més o menys ja sabem què passa. L'estratègia narrativa està molt marcada des del principi. I nosaltres entrem en aquesta vida d'aquesta escriptora i llavors anem veient com va fent. Però et deixa un rerefons, que ho dèiem ara, molt àcid, i que després hi vas pensant en els personatges i en com de bé reflecteix l'Empar la vida.

Això és Instruccions per viure sense ella, de l'Empar Moliner, però també ens heu parlat dels érons de Carlota Gurt. D'història d'una novela de Thomas Wolfe i la fascinació del periodisme de la Irene Polo. Són les quatre recomanacions que ens han portat la Marina Porras i la Núria Joanico aquesta setmana. Moltes gràcies i res, aneu pensant ja que ens prepareu per la setmana vinent. I tant, fins la setmana que ve. Que vagi molt bé.