Llibres per sobreviure al caos de la Renfe

Déu n'hi do quin canvi, eh? Venim de la Luz Casal, Carlota, i ara. Bon dia. Com estàs? Bon dia. Carlota Freixanet. Ja sabeu que amb la Carlota sempre fem recomanacions literàries amb un punt de vista, diguem-ne, diferent. Aquest any hem decidit fer lectures per no empipar-nos, per no emprenyar-nos en segons què. Exacte.

O sigui, aquest any jo m'he proposat agafar tota una sèrie de temes que són els típics que ens fan emprenyar i llavors parlar o bé de llibres que en parlen o bé de llibres que ens poden servir per fer-nos enfadar menys.

Aquest estiu tenim un estiu molt terapèutic a través de la cultura, això m'agrada molt. És que si no ens posem una mica gent, ho cremarem tot, que potser estaria bé també, però ja parlarem d'això.

Total, com que a més a més són temes típics que els agrada molt als cunyats, en català a mi els cunyats m'agrada anomenar-los Josep Marías. Llavors, jo he decidit, si a tu et sembla bé, que llavors després jo faré les recomanacions corresponents i després al final els farem una recomanació especial pel Josep Marías.

Farem una recomanació final pel Josep Marías o pel cunyadisme general, eh? Exacte, sí, sí, sí. No, no, bé, bé, em sembla molt bé. Sembla bé? Doncs va, comencem.

Hi ha col·lapses rodalies, tesori en ferrocarril, és el pa de cada dia, fa temps que hem perdut el fil. Fidels en la incompetència, no truquem hores de quarts, col·leccionem incidències, sempre donats a retards.

Reia, perquè això és el so de Renfe, no? Sí, sí, això són els fetos amb el seu romanço de Rodalías. Això vol dir que avui parlarem de trens, és a dir, de la nostra estimadíssima Renfe, o com li deia el meu avi, el Celcia, rogam o se empujen nuestros ferrocarriles estropeados. Totalment! És a dir, els Rodalies de tota la vida. Llavors, per què ens fa enfadar anar en tren, Freddy? Doncs per molts motius, però sobretot perquè van tard, perquè no se sap mai si passen o si no passen, i sobretot perquè fan una cosa terrorífica que és segrestar-nos el temps, que és una cosa que m'imposa els nervis i em fa emprenyar sobremanera. Perquè tothom ho sap, que és molt més difícil anar ara mateix de Barcelona a Mataró que no pas l'any 1848, que va trigar 35 minuts, no com ara que se'n triga 47. Això és així? Això és així. Això és així contrastat. Boníssim. Aleshores, com que anar en tren ens fa enfadar molt, jo he buscat llibres sobre trens o que passin en un tren perquè ens puguem inspirar o perquè puguem llegir el tren.

Per tant, aviam, una mica de tot, eh? Llibres per llegir el tren, sobre trens o que passin en un tren. Això en tinc moltes ganes. Vinga, comencem. Ai, Déu. És que, clar. No, és que hem de dir que això va combinat amb una playlist que tria la pròpia Carlota, que sempre és molt que sempre encaixa a la perfecció amb el que vol explicar.

Clar, tio, és que jo me n'he adonat d'una cosa meravellosa, preparant aquesta secció, que és que hi ha moltíssims llibres que parlen sobre trens o que passen els trens que són novel·les negres. Jo no sé què passa als trens, si és que ens inciten a voler-nos carregar el personal o què punyetes passa, però està passant. Llavors, anem a clàssics. Primer de tot, Assassinat a l'Orient Express. El primer és un clàssiquíssim, d'Agatha Christie. En aquesta ocasió acompanyarem l'Hercule Poirot a bord d'un tren, que és l'Orient Express, que va d'Istanbul a Londres. Això va deixar de funcionar el 2013, és molt gros, això.

Fins al 2003 funcionava. Jo pensava que funcionava encara, l'Orient Express. Pensava que encara funcionava.

I on, evidentment, en aquest tren hi haurà un assassinat. És una delícia, és un llibre meravellós, el podeu trobar en català, en una edició de Butxaca, si no m'equivoco, també teniu una sèrie i una pel·lícula, i és molt bonic de llegir una novel·la puzle com aquesta.

Molt a favor de les novel·les de l'Agatha Christie, que jo recordo que de les primeres, no de les primeres coses que vaig llegir en català, però de les primeres coses per adults, diguem-ne, que vaig llegir de grans, diguem, el primer llibre de grans que ten, van ser les novel·les aquesta, Immortal Neil i tot això.

Fantàstica. Un altre segon llibre de crims en un tren és Estranys en un tren, de la Patricia Highsmith. És un llibre en què dos estranys decideixen explicar-se la vida una mica per passar l'estona, perquè això del tren és una mica lent, i un li proposa a l'altre intercanviar-se les morts de dues persones que els fan nosa. Un escarrega el pala de l'altre i aquest escarrega la dona del primer. I tot i que un d'ells li diu, sí, home, sí, home, què passa? No, no, no, es troba que al cap de poc la seva dona està morta. I això, clar, em volia agafar fort. La Patricia Highsmith era una mestra de la novel·la negra i això és un passapàgines de bojos. He vist la peli del Hitchcock, però aquesta no l'he llegida. El teniu en català a Viena, amb una traducció meravellosa del Jordi Martín Lloret, i val molt, molt, molt la pena. Estranja en un tren de Patricia Highsmith. I llavors, el tercer és L'espresso de Tokio. Darrer llibre de trens assassinats, un llibre una miqueta més llunyà, de Seicho Matsumoto. Seicho Matsumoto. És un autor japonès, publicat a Libros de l'esteroide en castellà, i que encara no ha traduït ningú el català, si algú vol posar-s'hi, ja sap. És un cas d'aquests que comencen amb un suïcidi, ens trobem amb un suïcidi d'una parella de dos enamorats, i un inspector de policia que no acaba de tenir clar que això sigui un suïcidi i llavors a partir d'aquí la cosa es va embolicant. És molt xulo de llegir i si el llegiu entendreu per què us dic que és una obra que no es podria fer tenint en compte el servei que tenim amb Rodalies. Potser sí amb Ferrocarrils, però amb Rodalies no.

Entenc que parla perquè parteix d'una certa fiabilitat del servei que. És una cosa a tenir en compte, és una cosa a tenir en compte. Per tant, primera recomanació, en sobre, per no empipar-nos amb els trens, ha assassinat a l'Orion Express, de Gata Christie, Estranja en un tren, de Patricia Heidemith, i a l'Expresso de Tokio, de Seicho Matsumoto, que ho diem en castellà perquè, com deia la Carlota, no s'ha trobit el català encara. Exacte.

Venga, seguim. Vale, ara us en porto un parell

que són llibres de trens i aventures boges. Sorprenentment, totes dues de nazis. De nazis? Sí, o sigui, tenim o assassinats o nazis amb els trens, vale? Família, jo faig lo que puc. Comencem, comencem fort, eh? Va, però aquest és molt divertit. El primer que us porto és molt divertit, és un llibre que es diu Ferrocarrils de Mèxic, del Gianmarco Griffi, publicat per la Segona Perifèria, que estan fent una feina excel·lent. És un totxo, aquest llibre, però és molt xulo. És una novela sobre un soldat italià, de la Itàlia del Dutsch, la Itàlia del Mussolini, ocupada pels nazis, a qui envien a Mèxic a dissenyar la xarxa de ferrocarrils. El tio no en té ni punyetera idea ni de Mèxic ni de disseny de la xarxa de ferrocarrils, perquè en total ell és un guardagulles. I es tornarà això en una aventura bogíssima, divertida, antifeixista, de partisans, de coses molt locas. Comença molt bé, us la llegeixo a l'inici. Sí, i tant. Diu. Era una mala època. L'Enio havia desertat, en Luigi Boca li havien engegat un tret a l'orella sense voler, el mestre Potzi havia perdut tres dits a la mà dreta i cada cop que intentava escriure amb l'esquerra renegava com un carreté. El rei havia fugit, els passatgers desapareixien dels trens, en Gianni el Barber també havia fugit cap a un turó des d'on combatrà la república i al barri tothom anava sense feitear. En Pietro també havia desertat, el Gran Cinema Victoria era tancat, en Gandhi el meu dentista estava empresonat a Torí a causa de traïció i jo feia tres dies que aguantava el mal de queixal. I això ni tan sols era el pitjor.

Que bo! Ai, això és l'arrencada, eh? Això és l'inici. M'agraden molt els llibres que comencen així de forts i així de misteriosos, diguem. Fa molt riure, però molt riure, de veritat. Quan deies que és tu xarro, de quantes més o menys? 600 pàgines. 600 pàgines, eh? O sigui, passa molt de pressa. De veritat. Això és ara els que esteu de vacances, anem fent.

A la platja, en un moment tonto, una horxata, el llibre i anar fent. El següent és Trens rigorosament vigilats, de Boumil Raval, publicat a Navona. És una història d'un xaval que comença a treballar a l'estació de ferrocarril d'una ciutat de Txekoslovàquia que fa frontera amb l'Alemanya nazi. És un llibre sobre antifeixisme, és un llibre sobre resistència, és un llibre molt graciós també. Només us diré que els trens, per culpa dels nazis, arriben tan tard que a vegades arriben a l'hora, però a l'hora del tren següent. Que és una cosa que sabeu que si sou usuaris de Rodalía es passa bastant sovint, també. Sí, sí, raonablement sovint. Jo només dic, jo només dic coses.

Trens rigorosament vigilats de Boumil-Jrabal i Ferrocarril de Mèxic, el totxo aquest que dèiem abans, de Gianmarco Grifi. Tots dos divertits, eh? Molt divertits, sí.

Vam començar posant Crawford l'altre dia, perquè Crawford va fer una, ens explicava el Joan Luna, que va fer una de les cançons, no sé si de l'autor, o del giro, o de la volta ciclista, i llavors deia per això. I tu ens la portes per parlar de trens, també, però ens seguim amb aquestes recomanacions literàries per no empipar-nos.

Doncs mira, ara us en porto una, que jo crec que és la més seriosa que porto avui. Parlem d'un llibre que parla de la importància de tenir uns trens que funcionin correctament, i està escrit per una persona que respecto i admiro moltíssim, que és l'Antoni Martí Monterde. Es diu Memorias d'un vagó de ferrocarril, història sentimental del corredor maiterrani, i és una història d'amor als trens i a Europa, malgrat la renfe. Antoni Martí és una persona molt erudita que parla sobre el concepte d'Europa i que aquí val molt la pena llegir per entendre què és aquesta idea de la identitat europea, que jo crec que és una cosa que no entenem com a europeus mentre hi vivim i necessitem marxar per entendre-la. I realment en aquest llibre hi ha molta memòria, comença explicant la seva infantesa a València i com això el configura. I sobre política, sobretot, perquè segons. És a dir, la tesi del llibre és que Europa ha de ser i és necessàriament ferroviària malgrat si mateixa. Malgrat si mateixa? És a dir, malgrat la negligència que hem tingut cap al sistema familiar durant molts i molts anys. El continent en general, eh? El continent en general, sí. És una història. És un llibre publicat per Bromera. Està molt ben editat. Antoni Martí no és un autor fàcil de llegir, aviso, però és un autor que val molt la pena. Si li agafes el flow, val molt la pena dir coses molt, molt serioses. Per què no és fàcil de llegir? És aquesta erudició que deies? És aquesta erudició. És a dir, no. Sembla que no t'estigui dient res i de cop dius, espera, espera, espera, un moment. Què acaba de dir aquest senyor? Tornem-hi? Però val molt la pena de llegir. La veritat és que és un autor molt necessari.

Memòries d'un vagó de ferrocarril de l'Antoni Martí Monterde. Aquest no seria d'Urxata i tal? També, però més.

També, però segons a taula, no a la gandula. Vinga.

El tren pinxo de Banyoles. Fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà. Bon dia, mossèn! Bon dia! I barrets de capellà. Ei, en el món que fa mossèn!

Quan s'enfila una pujada, ja s'atura mig camí. Dona temps al maquinista d'anar a beure un got de vi. Una balla al centre i al ventre. D'anar a beure.

Els habituals que seguíeu l'any passat ja sabeu que La Carrota sempre reserva un raconet per les recomanacions literàries pels més petits, pels lectors més novells, eh?

Correcte, perquè són lectors igualment que la resta, llavors és una cosa que hauríem d'anar reivindicant. Aleshores, em porto per dues edats diferents. El primer és un megaclàssic, que és En Jimbutó i el Lluc al Maquinista, del Michael Ende, on hi trobem En Jimbutó, el Lluc al Maquinista. I una locomotora molt divertida, l'Emma, que, pobreta, li fan fer de tot a la pobre Emma. No sé si l'heu llegit, jo el vaig llegir a l'escola moltes vegades. És un llibre molt, molt, molt xulo, és un llibre d'aventures per canalla que ja llegeix sola. Entre 9 i 11 anys, jo crec que és. 9 i 11, d'acord. Està editat pels Gromets de la Galera i el tenen a la col·lecció, que va de 10 a 12 anys, però jo crec que si és un nano amb 9 anys que té ganes de llegir o voleu fer una lectura acompanyada, és a dir, llegir amb ells, és un molt bon llibre.

Això ho recomanes tu molt, la lectura acompanyada, i ara és el primer cop que ho dius.

Sí, és a dir, la lectura acompanyada pot voler dir des que els llegiu amb ells vosaltres el llibre en veu alta fins que ells comencin a llegir un trosset i la resta el llegiu vosaltres. Teniu temps, és estiu, teniu vacances, exerciu de pares, feu el favor de llegir a la vostra canalla, sisplau, per favor, sisplau.

En Jim Butó i en Lluc, el maquinista Michael End. Michael End és el de la història interminable. Correcte. Que també és d'aquests autors, ja n'hem parlat amb tu alguna vegada, també, doncs d'aquests autors segurament que els canons han menystingut una miqueta, quan la Història Interminable, per exemple, aquest no l'he llegit, però la Història Interminable és un llibre. A part de que està molt bé, és complexa. És una fantasia, però és complexa. Sí, sí, sí.

I amb el Jimmoto passa una mica el mateix. És a dir, el Jimmoto és per molt més petits, però sí que és veritat que tots són I a més a més, tenen tots un punt de missatge. És un autor que es prenia les coses molt seriosament i val molt la pena, sempre.

Michael Ende, en Jim Botó i en Lluc, el maquinista, deies que portaves per dues edats, que en és un.

Sí, llavors, el petit, petit, petit, pels petits minúsculs, és un llibre que es diu Trens, del Byron Barton, la lleteta entre dos, és un llibre amb imatges, és un llibre d'aquests de jugar al veig-veig, que hi ha parts de trens, o sigui, per canallar estem parlant que no aguanten una història, és a dir, dels nou mesos als dos anys.

Ah. És el moment que mirem coses el meu fill està en aquesta fase i trens li has ensenyat?

sí, trens ens agraden ens agraden més els cotxes i tenim una obsessió terrorífica però sí, sí, sí els trens també ens agraden i aquesta col·lecció està molt bé i el de trens funciona molt bé.

Trens de Byron Barton, editat per Enredos, deies, eh? Entre dos, sí. Entre dos, perdó, he dit Enredos. I en Jim Bote i en Lluc, el maquinista del Michael Ende, dues de les recomanacions pels lectors més novells.

Aviam, anem als Josep Marías ja, anem a missatge al cunyadisme general amb les recomanacions literàries per no empipar-nos amb els trens. Això ho farem tot l'estiu, no? Si ho heu entès bé, és a dir, al final hi haurà recomanacions per als Josep Marías. Estimat Josep Maria. Ah, en forma de carta i tot, eh? Sí, sí, sí. Endavant, endavant.

Estimat Josep Maria, sé que la Renfe no és el teu mitjà de transport habitual, perquè tu ets més de dur al cotxe enganxat al cul tot el dia. Quan aquest any vas anar a agafar el tren un dia i et vas adonar de com havien pujat els preus dels bitllets, et vas escandalitzar, però només una mica, perquè total, tampoc no és el teu problema. Aquest missatge és per tu, perquè entenguis que quan la gent que ve amb tren a treballar fa tard es queixa i reivindica que les seves que fa tard i es queixa i reivindica que les seves hores són seves i que no té per què perdre-les enxuat en un vagó, no es queixa per bici i perquè aquesta generació no aguanta res. Ho fa perquè hi ha una part molt important d'aquest país que perd entre 20 i 25 minuts cada dia pels retards, que són més de 3 hores a la setmana, que no les hi tornarà ningú. Així que, Josep Maria, sigues una mica més empàtic i o bé els ofereixes de dur-los en cotxe o bé calles i els dones la raó quan es queixin. O, encara millor, els regales algun d'aquests llibres que hem recomanat perquè, si andan al tren, ho facin ben entretinguts.

Estem d'acord, no, Marc? El Peyron està d'acord amb la Carvalta. Aviam, recopilem una mica, a banda d'aquest missatge al Josep Maria Finals. Al Josep Maria. Estic fatal. Missatge final, Josep Maria, no sé parlar. Asesinat a l'Orion Express de Catacristi, estrenja en un tren de Patricia Highsmith. Un dia n'hem de parlar d'aquests de novela negra, així, perquè aquestes coses. Tu n'ets molt fan, també. Molt, sí, m'agrada molt. I l'Expresso de Tokio, de Seiichi Matsumoto. Aquest també era novela negra, hem quedat. Sí, sí, tots tres. I llavors ve el Pac-Nazi, Ferrocarrils de Mèxic, de Gianmarco Griffi, tren rigorosament vigilats, de Momil Grabal. Memòries d'un vagó de ferrocarril, de l'Antoni Martí Monterde, i després del llibre pels lectors més jovenets, que són en Jim Botó i en Lluc, el maquinista, de Michael Ende, i Trens, de Byron Barton. Doncs fins aquí, les lectures per no empipar-nos. Jo crec que hem contribuït a la pau social. Esperem que sí. La setmana que ve, ja saps què faràs? Llibres per no empipar-nos amb què? La setmana que ve farem

llibres per no empipar-nos amb els incendis i la gestió forestal. Home,

el tema d'aquesta setmana també, eh? Que espero que sigui una mica més tranquil·la, esperem, eh? Esperem que no n'hi hagi gaires i que en puguem parlar amb calma, sí. Carlota Freixanet, mil gràcies. A vostès.