Llogar sense especular és possible!

Fem un món millor, ni que sigui per una hora.

És difícil pujar l'ànim després de l'accident ferroviari d'avui, però avui a les dones i els dies estem disposades a imaginar un món millor. Parlem molt i amb fonament de la crisi de l'habitatge i de la dificultat de gaudir una vivenda digna per la majoria de persones. Però no tots els propietaris de pisos volen especular i ofereixen les seves vivendes a lloguer social per ajudar a altres famílies. Potser això seria feina dels governs, però alguns particulars assumeixen la seva responsabilitat.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

I per això ha donat el programa d'avui començar amb aquesta música que és un blues de la música irlandesa de Donegal que ve aquests dies a Barcelona és la Maureen Bradley que toca dijous i divendres a Barcelona al bar Elio Gabal aquesta cançó avui ens va molt bé per començar perquè Déu-n'hi-do el dia dur que portem.

La qüestió de l'habitatge fa plorar com un blus, però avui intentarem posar-hi llum. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

I per parlar de tot això, avui venim molt ben acompanyades, tenim ganes de convidar dones que fan una mica el món diferent, perquè són propietàries i llogateres que d'alguna manera volen intentar fer les coses d'una altra manera. És el cas de la Carme Paré, que és propietària d'un pis a Vic, que ha decidit llogar-lo a un preu assequible a través de la borsa que gestiona l'oficina municipal d'habitatge. El pis està llogat a la Cristina R., que és el mateix barri on va créixer la Carme. Carme Paré, bona nit, com estàs?

Bona nit, encantada, molt contenta d'estar amb vosaltres i compartir amb la Montse el programa que només amb aquest nom d'Imaginem un món minor ja és preciós.

Doncs la que també és en aquest programa avui és la Cristina R., que és la llogatera d'aquest pis de la Carme. Com estàs, Cristina?

Bona nit. Bé, a punt per compartir l'experiència. I per recomanar-la. I posar una mica de llum.

Exacte. Sí, doncs escolta, ara en parlarem. I també tenim el telèfon perquè avui també parlarem amb una altra propietària. Elles són de Vic. Ara parlarem de la dificultat a Vic per trobar pis, que pensem a vegades que és una cosa només de les grans ciutats, però no és així. I també de la Virginia Marcos, que és una altra propietària d'un pis de lloguer assequible, però a Sant Feliu de Llobregat. Virginia, com estàs?

Hola, bona nit, molt bé, aquí, contenta de ser amb vosaltres.

Escolta, Virgínia, tu tenies clar que volies fer les coses diferents? Quan vas pensar que volies llogar el teu pis d'una altra manera, no posar-lo a una immobiliària i potser guanyar-ne molts diners, perquè tu estàs a l'àrea metropolitana de Barcelona i suposo que els pisos van molt buscats, què tenies tu al cap?

Doncs sincerament no tenia cap altra cosa que no fos un lloguer social, diguéssim, o vivent assequible. En el mateix moment que el meu pis, per circumstàncies de la vida, va quedar buit, no vaig pensar en una altra cosa que no sigués posar-lo en aquest servei

que dona l'Ajuntament de Sant Feliu, que realment ho van tot més fàcil. I t'anava a dir, com ho sabies això? Com ho coneixies? Bueno, en el seu moment,

quan canvies de pis, o si t'ha pendit certa, o busques quines opcions tens d'entrar al teu municipi, i en aquell moment jo sabia que existia aquesta bossa, molt més anys més tard vaig donar un altre escenari, en què jo, com a propietària, volia llogar el meu pis, que quedava buit, i llavors vaig recórrer-ho una altra vegada, a veure com estaven les coses, si aquest servei encara es donava, i quines eren les condicions, no? Em va semblar que estava superbé, ens ho posaven tot molt fàcil, i de cap ens vam ficar amb això.

Virgínia, ara ens explicaràs la teva història, però tinc aquí la Carme a l'estudi, la Carme Paré, que tu també ho sabies, que l'Ajuntament de Vic ho faria això, o t'ho vas trobar després?

No, en el meu cas no coneixia absolutament res perquè era un món que desconeixia. Aleshores, per casualitat, vaig anar a fer una consulta a l'Ajuntament. Jo, la finca familiar, que és de la meva germana i meva, la vam decidir arreglar, Llavors, clar, com que no hi entenien absolut res, tenia un dubte amb un tema de comptadors i vaig pensar, doncs bé, anir a l'Ajuntament que me'l resolguin. I a l'anar a l'Ajuntament em vaig trobar un equip fantàstic a la Finicina de l'Habitatge i al parlar d'aquest problema, ells em van comentar que hi havia aquesta ajuda social, que t'ajudaven a canvi d'aquell lloguer social i ho vaig trobar estupendo per diferents motius. A partir d'aquí va néixer una simbiosi fantàstica i aquí hem arribat.

Clar, aquí hi ha una història molt maca en el teu cas, perquè comencem una mica amb la teva història, Carme. Tu ara estàs jubilada, però has treballat sempre de dissenyadora gràfica, i clar, explica'ns primer com t'acabes convertint en propietari d'un pis de lloguer, perquè tu en aquesta casa hi havies viscut abans.

Sí, és el feina familiar, som una família modesta, normal, encantadors, del meu germà i jo. I no tenen àvia, no tenen àvia, ho sentiu, no? Els pares es van morir i la meva germana i jo ja tenim la nostra vida muntada. Per tant, no tornem a la finca. Llavors, clar, aquesta finca és una finca familiar, on tota la vida has sentit el sacrifici, l'esforç d'uns pares treballadors per poder fer la vivenda, per poder viure, per conservar-la, aleshores. Et fa com molt mal desprendre't d'això si no saps què et fa falta. Clar, no t'imaginaves venent d'allò, de cap manera. Sí, més no d'entrada. Els anys diran. Però clar, d'entrada no t'imagines venent perquè és que tampoc t'ho sents. És la finca familiar, és de tots. És de tota la família de qui pugui tenir un problema. No és d'una persona. Aleshores, també te trobes que l'has d'arreglar, perquè si no l'arregles no la pots llogar, perquè hi ha la vivenda.

I tu ets de Vic i aquesta casa està en un barri, que és el Serra de Sant Ferm, i ara ho dèiem al principi, però el lloguer a Vic ha pujat una barbaritat. Sembla realment que parlem pràcticament de preus de Barcelona. Cristina, en el teu cas, tu que ets la llogatera de la Carme, la teva dificultat per trobar pis m'imagino que era molt gran, perquè jo sento uns preus a Vic que de veritat em deixen estorada.

Què, Cristina? Nosaltres no buscàvem un lloguer social d'entrada. La nostra intenció era comprar. Vam començar a buscar habitatge per comprar el 2019. Sí que és veritat que amb la pandèmia ho vam aturar un temps i el 2024 hi vam tornar amb molta insistència. La veritat és que és un procés que vam viure amb molta angoixa. Els preus no paraven i no paren de pujar i les condicions eren molt impossibles. I això va fer que féssim un canvi de plans forçats pel mercat i que ens trobéssim amb la Carmeta per poder fer aquesta opció del lloguer social, que la veritat és que ens ha donat com molta

tranquil·litat mental i estabilitat. Parles, Cristina, de nosaltres. M'agradaria que expliquessis una mica com és la teva família, quan sou i per què necessitaves aquesta casa, no?

Mira, som el meu company i jo i ara tenim un fill de 3 anys i quan vam començar a buscar érem nosaltres dos i ho vam aturar un temps i després ara això, molta insistència perquè projectes una vida familiar i vols fer reals en un lloc. I per això aquesta part d'insistència dels anys.

I t'anava a dir, dic per exemple, els pisos de lloguer que trobàveu a Vic quan estàveu buscant, pisos normals, de quins preus estaven rondant?

Mira, que hi poguéssim anar a viure, més o menys, ens n'anàvem a 1.000, 1.200. Podríem trobar alguna cosa per 850, 900, però no hi hauríem estat a gust.

O sigui que la situació per a una família que treballadora, diguéssim que no és fàcil, és complicada. Quan una família treballadora ha de despendre 1.200 euros del sou, després ha de menjar, ha de portar les criatures a l'escola, o sigui, la cosa es complica moltíssim.

El que està clar és que el lloguer lliure et fa destinar més de la meitat del sou i llavors ens fa que no puguis cobrir les necessitats bàsiques i que la part de compra és ara mateix pràcticament impossible, els preus són desproporcionats.

Perquè, per exemple, el pis on viveu ara, que és el pis de la Carme, quants metres té, Carme?

Exactament, no t'ho diré. Més o menys, més o menys. 90 metres, eh, Cristina? 90 metres quadrats, 100 metres quadrats, com a molt.

Tres habitacions, una cuina menjador, també. O sigui, és un pis que està bé, i a més em sembla que teniu pati.

Hi ha pati gran, sí. Quant pagueu, ara?

Nosaltres, 660. Llavors, si carreguen una part

proporcional de les deixineries, dels impostos.

Però per 660 no trobarien res a Vic. La porta.

No? És així. No, no, és molt difícil. Però és clar, per altra banda, sí que jo també penso que és que per un cantó podem fer preus més assequibles, perquè és que no quadra els sous amb els lloguers. És impossible, no saps, has de ser excessivament espavilat. Però llavors, en aquest sentit, el propietari t'ajuda a l'Ajuntament i d'aquesta manera, entre els tres, podem fer això un món millor.

Un món millor. Doncs escolta, parlem de fer un món millor avui, de lloguers diferents, d'una manera també de tindre i de posseir que no tot sigui especulació. Això us ho estem explicant avui a les dones i als dies.

Estem parlant avui dels ajuntaments de Vic i de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, per això hem vist que és una activitat que també fan molts altres ajuntaments de Catalunya, Santa Coloma de Gramenet, Tarragona. És a dir, que no és una cosa individual d'aquests municipis. Hem triat aquests perquè s'han posat en contacte de la manera, vaja, que han tingut ganes de venir aquí al programa i explicar la seva història. En el teu cas, Carme, era molt important aquest barri i la teva història amb la casa i la teva relació amb la casa. Aquí ve una, podríem dir, una relació íntima, pràcticament, o emocional, no?

Sí, just. Vull dir, no és que tu vulguis que haguis comprat un habitatge, vulguis fer diners o els vulguis llogar. En absolut, tens la. La meva germana i jo tenim aquesta finca, però és la nostra infància. És on vam néixer, és on amb els pares hem tingut la nostra vida, els bons moments, els mals moments. I a més a més perquè Serra Sanferma és un barri molt bonic, on hi ha molta sensació de barri. Som de Vic, però ens sentim el barri molt nostre. És a dir, compartim la festa major, les xocolatades, hi ha una escola meravellosa, els nens van a l'escola. Vull dir que per mi. És un lloc de la meva vida molt important on ho volem conservar, però no volem convertir-ho en un negoci de vida, ni molt menys. I també hi ha una cosa molt important, i és el fet que és el respecte entre el llogater i nosaltres, perquè nosaltres, també per mi és molt important que el llogater, és una finca estimada, la cuidi, la mantingui.

Això d'alguna manera te n'assegures perquè l'Ajuntament et dona garanties que així serà o com funciona? No ho sé, d'alguna manera va anar tot tan bé, va ser tot tan senzill, tan fàcil. Cristina, com us posen en contacte? Perquè tinc entès que tu també eres d'aquest barri i per tu també era important viure en aquest barri, o no?

Exacte, jo soc del barri, de la serra, de sempre. Sí que és veritat que per tema de generació abans amb la Carmeta no havíem coincidit, Però ara sí que ens hem anat adonant que les nostres vides estan molt connectades i que això, que havíem anat a buscar la llet en el mateix lloc amb una tieta àvia i que compartim unes mateixes arrels. Nosaltres teníem clar que volíem venir aquí al barri a viure i això. Donant moltes veus a la colla, els veïns del pis de dalt em van dir que estaven arreglant aquesta part de baix i que si ens interessava. I de seguida va ser quan vam fer el contacte. I que recordo, Carmeta, que com a requisit havies de ser al barri. Sí, correcte. I estimar-te molt, petar, xerrar la vida, i això ja ho teníem. Era un requisit meu personal. Ah, aquest era un requisit, eh? Era un requisit meu personal. Ho teníem fet, això.

Sí, això estava ja fet, acabat i fantàstic, a més a més.

Això és una condició que vas posar a l'Ajuntament, de dir. No, en principi. A l'Ajuntament hi ha

una borsa de llogaters que llavors te'ls poden enviar que han de passar una sèrie de paràmetres. Clar, jo ja havia posat en contacte amb la Cristina i aleshores ho vaig demanar a l'Ajuntament. O sigui, va fer una mica de trampa. No, simplement l'Ajuntament el que et diu és, no hi ha cap problema sempre i quan. Tinguin els requisits concrets, perquè clar, tu reps uns diners de l'Ajuntament, hi ha uns anys que el lloguer va parar a l'Ajuntament per pagar les despeses, llavors ells demanen una sèrie de requisits als llogaters, si és que tu els proposes, i si els passen, com és en el cas de la Cristina, que no hi va haver cap problema amb la Cristina i el David, doncs van poder venir a casa. I ells, els meus requisits, que era anar a buscar la xocolata per la festa major, el complien segurament.

M'agrada això. Escolta, Cristina, si em pots dir més o menys quins requisits us demanaven a nivell econòmic cobrar menys de tants diners, quins requisits eren, a part d'aquest de comprar la xocolata al mateix lloc, que m'ha agradat bastant.

Clar, ara t'ho diré molt de memòria, Carme, ajúdame si no. Havíem de ser de Vic, empadronats de Vic. A nivell de sou, havíem de tenir dues nòmines. Ara no ho recordo, eh, això. No sé, Carme, si em pots ajudar.

Sí, jo crec que només era ser de Vic el requisit i tenir unes nòmines que ells acceptessin que complissin les garanties que podíeu pagar perfectament bé el lloguer. Exacte, però no ho recordo. I no hi havia massa més, eh, em sembla que era això.

Doncs escolta, em sembla magnífic. Aquí la cosa és que tot aquest procés també va servir, i això és molt interessant explicar-ho, perquè tu rehabilitessis l'habitatge. Correcte. Perquè el que et van donar també era un crèdit perquè tu poguessis arreglar-lo,

un crèdit sense interessos. Exacte. Explica'ns això. Això jo penso que és fantàstic perquè tots tenim la nostra vida i llavors treure't uns diners, invertir, buscar llogaters, és com molt complicat per la gent que no som d'aquest món i el desconeixem. Aleshores, l'Ajuntament et dona, diguem, 25.000 euros, dels quals n'hi ha 17.500, crec, que són a tornar, evidentment, amb el lloguer del propietari, amb el lloguer d'aire, amb el que paga la Cristina. Llavors, clar, el temps passa i no t'adones. I has pogut tornar aquests diners i tens la casa arreglada sense haver de fer tant d'esforç econòmic la família. I paral·lelament n'hi ha un 7.500, crec, a fons perdut. I també hi ha més avantatges, com pot ser l'assessorament de l'equip de l'habitatge, que, reitero, són la Mireia, la Míriam, l'Eulàlia. Ja te saps els noms, eh? Són un equip meravellós. Família, família. Sí, són fantàstics, et sents com a casa. A més a més, t'ajuden sense sentir de tu allò que dius, és que no m'entero de la pel·lícula, no.

I perdoneu, no vull anar a males, que sé que us porteu molt bé i, com dèiem, teniu molt bona relació del mateix barri, etc. Però si passés qualsevol cosa i una de les persones no ho pogués complir, és a dir, Cristina no pogués pagar el lloguer o li passés qualsevol cosa i no pogués pagar el lloguer, què passa en aquests casos? En aquests casos,

d'entrada, jo penso, Cristina, que si ens passés alguna cosa, nosaltres ja trobaríem una solució, però imaginem que entrem en mal ambient o el que sigui, llavors. Passa a ser responsable l'Ajuntament es responsabilitzar d'aquest problema perquè en teoria ells han assumit el cobre cada mes del lloguer Ho veus just, tu, Cristina? Estàs satisfeta o què?

Del lloguer social Sí, sí, sí, parlo d'aquesta situació

de poder pagar menys de continuar al teu barri que segurament hi ha molta gent de la teva generació que va haver de marxar del darrer perquè no se'l podia permetre.

Ha sigut exacte, ha sigut l'única manera de poder tornar aquí i la veritat és que estem molt contents de viure aquí, de tornar al barri, de fer aquesta xarxa, l'arrelament que la Carme i tu també posem en valor.

Doncs en parlem avui a les dones i als dies. No marxeu.

Make me happy, nice, cute and fun.

Parlant avui del lloguer social a les dones i els dies, una molt bona iniciativa quan a vegades sempre que parlem de propietaris parlem d'especulació. Hem parlat menys i tinc ganes també que intervingui la Virginia Marcos, que és enginyera i propietària d'un pis de lloguer saquible a Sant Feliu de Llobregat. Explica'm una mica la teva història, Virgínia, de com va començar. Tu vas comprar-te un pis, com molta gent de la teva generació, tu tenies la teva família, no? I volies una casa i l'havies, vaja, que t'hi havies esmerçat per tenir-la.

Sí, correcte, bona nit. Sí, tal qual expliques. Jo soc propietària d'un jardí, al centre de Sant Feliu de Llobregat, i aquesta vivenda la vaig comprar al 2009. En aquell moment la meva situació familiar era molt senzilla i amb els anys aquesta situació va canviar totalment, amb la parella, amb els nens petits, la meva família va créixer i en un moment determinat vam veure una oportunitat i vam saltar a unes millors condicions, vam adquirir una altra vivenda. La vivenda que teníem en propietat, aquesta va quedar buida i vam decidir llogar-la, com explicàvem al principi, amb aquest servei que dona l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. I bé, va ser molt directe, mai vam consultar una altra opció, era una convicció que teníem i això ho vam fer. Jo he viscut en aquesta casa durant 14 anys, és a dir, encara soc la seva propietària, òbviament.

Clar, això coincideix amb la Carme, que m'imagino que es crea un vincle amb aquesta casa, no la vols. No te'n vols despendre, ja no hi pots viure, la vols llogar, però tu ens deies també que no surten els números, que això ho fas gairebé per no perdre la casa, tampoc, que ningú es pensi que tu n'estàs traient molts, molts calés d'això, no?

Correcte, correcte. Això és una cosa que fas per convicció, és a dir, bueno, són els teus principis, diguem-ne, no?, i també tens situacions al voltant, amics, familiars, que estan afectats pel problema de la vivenda, I jo no vull col·laborar amb aquesta especulació tan agressiva que tenim avui al mercat. Sí, el lloguer social que tinc, igual que comentava la Carme, És un preu baix per l'àrea metropolitana, és un pis gran, de 46 metres quadrats, que té parquet, calefacció d'aire, quatre habitacions, exterior. El preu que tenim ficat, o que tenim ficat al lloguer, doncs, com tu dius, en el moment que tu pagues 600 d'històries, doncs, els números no surten.

És a dir, no surten. Clar, que hi ha gent que us diu, escolta, i per què ets tan tonta? Perdó, eh?

Totalment, absolutament. La gent del nostre entorn no ens diu, no?, gent que tenim els joves així que estem perdent pasta però bueno si anessis a la immobiliària de torn et donarien 400-500 euros més però això fa

dormir millor i fa estar més tranquil o què?

Correcte, bueno, és el que et dic, no? És a dir, després jo tinc amics, tinc familiars que viuen afectats per aquest tema. El dia de demà puc ser jo. És a dir, jo no puc posar de bona cara una amiga meva que m'està explicant el seu petit drama amb la família per canviar, que li fiquen el lloguer a tal preu. I que ha de marxar. I jo posar cara i posar les espatlles i després què? Faig jo el mateix, no? Per darrere, bueno, a mi no m'agrada. No em defineix. A mi això no em defineix i no ho vull fer. És el que et dic, en el moment que fas i sent d'històries, doncs guanyes res, literalment. I no tinc problemes, eh? Parlar de números, però no guanyes res. El tema, també, què faig? El tinc tancat, no deixo que una altra família no. De poder viure en aquell pis que està molt bé que està tancat i el mantingui també i faci vida i per una altra banda tinc dos fills petits el dia de demà tal com estan les coses avui dia no sé què serà d'ells si podran realment accedir a una vivenda si no, doncs mira, tinc això aquí. Al dia de demà penso més en ells que en el que jo trec de la vivenda. Parlàvem abans fora de micro que si jo venés aquest pis i invertissis aquests diners en una altra institució, entreuria més calés i menys mals de cap, no?

Però no és el tema. Decideixes viure d'una altra manera. Bueno, sí, la gent que aprofitin, no? Sí, clar que sí. Doncs, Carme Paré, felicitats per aquest projecte i per participar-hi. I a la Cristina, també, i a la Virginia Marcos. Moltíssimes gràcies a les tres per avui. A vosaltres, perdoneu-nos, ja veu. A veure, fer aquest viatge d'un altre món és possible, que ho necessitem més que mai. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres.

Gràcies a vosaltres.

Adéu Som en acta de protesta Som mans fredes per el foc Som la veu de la revolta Netes de la por i el dol Disfressades d'utopia Entendrem l'ull del dolor. La Recerca de la Vida. Som en acta de protesta, som mans fredes per el foc, som la veu de la revolta, netes de la por i el dol. Coincideixen les mirades fixades en l'horitzó.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

No està a la presó? Sí, estava a la presó, surt demà, després d'un any.

I vol escriure un llibre sobre la seva vida. Saps que està cansadíssim, oi?

És com una mena de narcisista patològica.

Us sona que sabeu que ara estava parlant, segur que sí, si escolteu les dones i els dies, és Berta Prieto, guionista, dramaturga, actriu, que avui no ha vingut al programa, de fet fa uns dies que la tenim perduda, perquè. Aquesta dona té molta feina i és que acaba de presentar Segunda temporada, que és una sèrie, la seva nova sèrie, dirigida per Miguel Ángel Blanca, però en el que ella també ha treballat en el guió, fa d'actriu, fa de guionista, fa de tot. Aquesta dona treballa moltíssim. Berta Prieto, com estàs? Faig moltes coses, sí. Estic molt cansada. Escolta, es va presentar ahir, a Filmin, aquesta segona temporada, la història d'una dona, d'una, justament, una guionista, que està explicant la història d'un traper. Explica'm això, a veure.

A veure, ella és el personatge que jo faig, que és la Paula Ferrara, que és una noia que està a punt de fer 30 anys, que és escriptora. I llavors ella va tenir un moment d'èxit, un boom, tal, típica que la portaries a les dones i als dies. Exacte. I després ja va passar de moda i no va tornar a escriure com la seva segona novel·la, diguéssim. I es va quedar només amb la veu d'una generació, allò que passa que els periodistes dieu com, ah, la veu d'una generació, la veu d'una generació, i llavors es queden com amb primeres obres, només, no?

I la cosa és que podríem dir que era un autor en crisi i li encarreguen escriure una biografia d'un cantant de trap, no? Exacte, sí, ella ara es dedica a

fer d'escriptura fantasma i escriu llibres per influencers i per personatges d'internet, així també bastant decadents. I li encarreguen a ser la biografia d'aquest tal Rogelio, que es presenta a la sèrie com un trapero que està canceladíssim, com diu ella.

I que acaba de sortir de la presó, que no és poca cosa. Escolta, aquest argument, encara que està dirigida per Miguel Ángel Blanca, a mi em fa la sensació que ja has tingut bastant a veure amb aquesta història, amb què us imaginàveu i com l'heu representada. D'on surt la llavor?

La llavor surt del Miguel Ángel, perquè ell tenia un amic que era escriptor fantasma i llavors és una professió que sempre li havia cridat molt l'atenció i com aquesta cosa. De tenir aspiracions creatives o ambicions creatives i dedicar-te a escriure en nom d'altres i no. Fer de negre, no? Ara ja no es pot dir, però sí. No, això és racista, però. És fer de negre, fer de negre literari. Exacte, però això surt del Miguel Ángel, però llavors el Víctor, Diego, jo i el Miguel Ángel hem escrit el guió junts, llavors hi ha molt dels tres, clar. Clar, clar.

El tema d'estar de crisi de la Paula. Tu no l'has sentit perquè tu portes una vida d'èxit contínua, però en què t'has sentit reflectida o en què creus que en algun moment hi ha alguna cosa de la veritat prieta en aquesta Paula on no hi hem de trobar res? No, no, sí, sí,

hi ha moltes coses de la Berta Prieto en aquesta paula. La gent està dient molt que la sèrie va sobre el fracàs, i jo tampoc sé si va tant sobre el fracàs, més com una cosa d'això que tu deies, d'estar en crisi. I jo aquesta crisi, ara sense voler fer aquí teràpia de la meva vida, una mica sí que ve del moment aquest post autodefensa que va tenir com ser èxit i ser rebombori, i jo em vaig sentir una mica com, bueno, com a ser el personatge, com bastant espectadora de la vida i sense poder fer-hi molt, perquè clar, tens por de no poder tornar a repetir. Allò que ha funcionat, que és una cosa de les que parla la sèrie, d'aquesta idea de la segona oportunitat, la segona obra, la segona temporada.

Exacte. De fet, per qui potser no et coneixia, perquè et coneixen, ets molt multipremiada. Ara em coneixen per les dones i els dies. Exacte, ara et coneixen per les dones i els dies, però per qui no sàpiga. La Berta Prieto va fer aquesta altra sèrie que es deia Autodefensa, que va tindre molt d'èxit, se'n va parlar molt, va haver molta crítica, també en sentit positiu, però crec que va posar nerviosos a molts i, per tant, suposo que hi havia aquesta por d'aquest èxit, el sabrem tornar a repetir?

Sí, i sobretot no tant com aquell èxit, que això sí que crec que és algo que no es pot controlar i escriure pensant en això és lo contrari a escriure amb llibertat, és serem capaços de tornar a fer les coses de la nostra manera, no? Perquè una cosa de la que jo estic molt orgullosa d'aquesta sèrie és que hem tornat a rodar amb el nostre equip, amb els nostres amics, amb un equip reduït, amb bueno, molt punk i ja t'ho pots imaginar. Amb una sabata i una espardenya amb una sabata i una espardenya i amb gent que no són actors bueno, hi ha moltes coses que jo estic molt orgullosa de seguir fent les coses a la nostra manera, com podrem tornar a fer això, podrem tornar a fer això que ens fa molt feliços, però que jo crec que és una sèrie que cap productor o sigui, a part de Filmin, hagués volgut produir és una bogeria de producció hi ha un capítol que hi ha com 50 traperos en un palau bueno. Hi ha molt d'intringulis.

O sigui, jo crec que aquí l'entrevista està en la producció de darrere que heu fet aquests mesos, eh? Estic veient, per fer segona temporada.

100%, 100%, ara està, la segona temporada són els productors, perquè amb molt pocs recursos s'ha aixecat una sèrie, jo crec que amb una factura bastant impressionant.

Claríssim.

Baby, ¿qué es la que hay? Tienes hip hop, tienes hip hop.

Música a trap de fons, aquesta no és la música de Rogelio, n'hem posada una altra, la música de Rogelio l'heu de sentir en aquesta nova sèrie que es diu Segunda temporada, que ahir es va estrenar filmint, i aquest personatge de la Paula, que fa la Berta Prieto, és un personatge una mica antipàtic, i això trobo que és força valent, perquè a vegades quan busques una protagonista busques sempre que caigui molt bé l'espectador, i aquí us l'heu jugada, també.

Sí, jo crec que això ja també és bastant marca de la casa. Jo crec que fas personatges odiosos en general. T'encanta això, eh? Bueno, em sembla que són els personatges que em semblen més interessants, els que no salvaries i els que no connectaries. Directament des de l'empatia, saps? Per exemple, l'obra del fan de Matrulets, també la protagonista era absolutament insuportable. Però bé, són les parts més insuportables de mi. Llavors, quan em coneixes dius, que maja, però pensava que eres idiota, saps?

Així sempre és millor. Exacte, conèixer-te és estimar-te. Ho ja sabem, Berta Prieto. Escolta, diversió, però també crítica, no?, en aquesta sèrie, perquè hi ha una mica de crítica en aquest món on els influencers ens governen, on acabem fent el que els influencers diuen i on som, vaja, esclaus del TikTok i de l'Insta, no?

Sí, hi ha una mirada molt crítica sobre aquesta nova lògica de l'influencer que en diem nosaltres, que és fer-ho tot pels teus seguidors, que no només passa a Instagram, sinó que és una lògica que també hem veït com al món cultural, per exemple. De fet, hi ha un capítol que emplenem com tot el centre de cultura d'influencers. Ara ho deies, eh?

Estàs molt orgullosa d'aquesta escena que ja me l'has repetit dues vegades. Doncs, escolta, ens quedem. No, no, tenim traperos i un altres influencers. Hi ha moltes aglomeracions. Clar, jo he vist el mateix. O sigui, a l'època hi havia romans i vosaltres hi poseu traperos i influencers, eh? Pots veure-me així si vols. Una pel·lícula de romans és la que ens proposa aquesta segona temporada, però en el món d'avui. Escolta, estarem molt pendents d'aquesta sèrie. Jo encara no l'he vista, perdona'm, però el pròxim dia que vinguis al programa ja l'hauré vista i et faré una crítica intel·ligent.

Vale, no t'ho tinc en compte. Em sembla genial. Espero crítiques intel·ligents. Molt bé, doncs moltíssimes gràcies.

Fins aviat, Berta Prieto. Nosaltres ho deixem aquí. Recomanem aquest segon de temporada Miguel Ángel Blanca i Berta Prieto, que estic segura que estarà ple de rialles i de festa major.

Cuando yo sueno se va Y es que yo le noto arrepentido Porque sabe que ya perdió este color Yo por ti ya no me rayo más Y a otra la gratia te reirá Con el que yo quiera puedo estar Sabe que muy fácil se me da Ya, baby, a to' estoy abierta Todos los manes se acercan Les miento, da igual que me mientan Ahora me toca a mí disfrutar.

Necesitàvem en aquest programa una mica de classicisme, de senyores clàssiques, perquè lo clàssic, si és clàssic, és per alguna cosa, és perquè és bo. Exacte. I estàs d'acord o no? I estic molt d'acord. Antonia Carrepons, ja l'heu coneguda amb aquesta veu que la caracteritza. Radiofònica. Radiofònica, trencada, de terrassa. Exacte. Es nota, eh? Aquest accent de terrassa es nota. Sí, sí, l'aire de Sant Llorenç, de la muntanya. Escolta, avui, com sempre, aquesta dona ve un cop al mes a parlar-nos de literatura clàssica que no ens hauríem de perdre, de figures importants, i avui vens amb una que m'agrada molt. Però, va, et deixo que ho expliquis tu. Que venguis al peix.

A veure, avui parlarem d'una icona del feminisme. Molt coneguda com a icona del feminisme, que a més va escriure dues novel·les molt bones que no recorda ningú i que no llegeix ningú. Tot molt bo, però no la llegeix ningú ni se'n recorda ningú. Exacte, jo per això és que la vull reivindicar, perquè és una dona, perquè és feminista i perquè és una gran novel·lista. Oblidada, pobreta meva.

Escolta, quin misteri, em diràs qui és? Perquè, no sé, clar, Virginia Woolf, no ens en recordem d'ella.

Sí, d'ella ens en recordem. Us donaré una pista, va, és una dona del segle XVIII que va viure els canvis de la revolució francesa, que té una vida apassionant i dolorosa, però que resulta que la gent la coneix sobretot per una cosa que no va fer ella, que és una cosa que passa molt a les dones. Resulta que tothom la coneix perquè la seva filla, Mary Shelley, va escriure Frankenstein, i d'aquesta sí que tothom se'n recorda.

Bueno, ja passa també amb les dones, que a vegades coneixem més la biografia amb qui s'han casat, els fills que han tingut, que amb la seva pròpia història. Sembla que les hem d'explicar sempre a través dels altres. Doncs, a part de ser la mare de Mary Shelley, l'autora de Frankenstein, la Mary Wollstonecraft va fer moltes coses, oi que sí?

Oh, i tant. Doncs, va fer moltíssimes coses. La més important, per la que és coneguda, és perquè és una icona del feminisme. Resulta que aquesta senyora.

Estàs venent molt, però en aquella època encara no existia el feminisme. No. Bé, però doncs del proto-feminisme, bé, una mica sí que existia. Tot això ho fas per fer-me la pilota,

ja t'estic veient. Sí, dona, clar. El feminisme com a moviment apareix en la Revolució Francesa i aquesta senyora viu la Revolució Francesa. I quatre anys després de la Revolució va publicar un llibre que va ser molt important i que tothom coneix i que ningú no s'ha llegit, que es diu Vindicació dels drets de la dona. És un llibre important perquè reclama el dret a l'educació de les dones, el dret a poder exercir les mateixes professions que els homes. I el dret a tenir els mateixos drets fonamentals. I clar, això és curiós perquè

això era el segle XVIII, que a vegades ens pensem que tots ens ho vam inventar ahir,

oi? No, clar, no, no. Les coses normalment tenen una història i aquesta història acostuma a ser bastant, bastant antiga. Ella, tots aquests drets, els reivindica aferrissadament i diu que s'haurien d'aconseguir en un context de justícia social i en una societat igualitària. Encara estem. Exacte, exacte. O sigui que ja ho veieu que és molt moderna.

Molt moderna, i escolta, ara acabàvem de dir que a les dones sempre s'explica la seva vida privada, però sí que ens interessaria una mica saber com va ser el seu món i també. Com va viure, perquè ara potser seria molt més fàcil ser feminista i parlar dels drets de les dones, però en aquell moment no ho era tant.

Exacte, la cosa tenia la seva dificultat, i a més aquí hi ha una història que té una mica de marro, que això a mi ja m'agrada. La Mary Wollstonecraft era una noia d'idees molt clares, amb tendència a la melancolia, però de caràcter molt fort.

Escolta, perdona, pregunta. D'aquesta informació, tu com ho saps? Perquè, clar, del segle XVIII, que era melancòlica i de caràcter fort, això t'ho has inventat tu o no? No, nena, això ho he llegit.

No, és que m'ha fet gràcia. A veure, jo abans de venir aquí al programa em documento

i em llegeixo totes les biografies i llibres i m'ho he llegit tot. Em fa gràcia aquest nivell de coneixement sobre ella. Una cosa és que em diguis que va néixer a Polar Flugell, però l'altra que em diguis

que tenia tendència. Sí, perquè tal com li va anar la vida, hi ha gent que ha arribat a aquestes conclusions. Això ho he llegit. Bé, Era una noia amb aquestes característiques, melancòlica però de caràcter fort i amb les idees clares, que era la gran de set germans, però la mare tenia predilecció pel fill mascle, ves quina cosa. I el pare era una joia, perquè era maltractador i es gastava els diners a la lleugera. Per tant, la Mary Wollstonecraft va buscar una mica de consol i de confort en les amistats. D'adolescent va tenir una amiga molt amiga, però molt amiga, que es deia Fanny Blot. Bé, suposo que es deu dir Fanny Blot. El que tu vulguis. Sí, bé. Era una noia distingida, molt intel·ligent, però pobra, i la Mary la va voler ajudar sempre. Perquè entenc que la Mary Wollstonecraft

era de familiar de Casa Bona.

Bueno, era normaleta, no era rica, però estàvem bé. Si podies estudiar en aquella època i tot això, estaves bé. Sí, l'altra era més pobra. I la Fanny, què li passava? Doncs que la Fanny estava malalta de tuberculosi, pobra noia, i se'n va anar a Lisboa, allà es va casar. I la Mary la va acompanyar al casament i resulta que la va veure morir. Això ho explica en una de les seves dues noveles que es diu Maria, una ficció. Però fixeu-vos si era una dona d'empenta que amb dues germanes i aquesta amiga, la Fanny Blot, va fundar una escola per educar-hi les nenes quan ella tenia 25 anys. Mare meva! Per tant, és una dona d'idees clares i que les posa en pràctica. Fins que.

Les dones i els dies, el millor que t'ha passat des del 2019.

I a mi el millor que m'ha passat des del 2026 és que l'Antònia Carrapons vingui un cop al mes i ens posi en òrbita aquestes dones magnífiques.

Ostres, a mi també és el millor que m'ha passat des del

2026 venir aquí a aquest programa, tu. És una pilotera, us adoneu, no? Oh, soc campiona. Ens l'estimem, ens l'estimem. Pensa que hi ha molta gent de Sabadell en aquest programa, vull dir, estàs en minoria aquí, com a Terrasenca. Sí, sí, però bé, jo me'ls estimo la gent de Sabadell. Jo també. Escolta'm, Mari Wollstonecraft, parlàvem d'aquesta dona i parlàvem de les seves amistats, però també ens agrada saber, la seva vida d'amor també va ser prou atzerosa, no?

Sí, és atzerosa i molt moderna. Que sapiguem, la Wollstonecraft va tenir tres grans històries d'amor. Potser en va tenir més, però aquesta se les va guardar per ella i, per tant, jo no les he llegit. Les que sé són les següents. La primera és que es va enamorar d'un pintor suís que es deia Henry Fuseli, que era pintor i escriptor, bisexual i casat. Llavors, la Mary Wollstonecraft va tenir la gran idea que podien conviure tots tres, el matrimoni Fuseli i ella. Evidentment, el Fuseli s'hi va negar. Molt moderna, per l'època. La dona del Fuseli s'hi va negar, evidentment, i el Fuseli va abandonar la Mary Wollstonecraft. Llavors ella, que estava trista, una mica per oblidar Fuseli, una altra mica per veure els efectes de la Revolució Francesa, se'n va anar a París. Allà va conèixer un aventurer americà. Un poc a solta, per dir-ho clar, que es deia. Ja ens has fet el resum, eh?

Sí, exacte, així acabem. Un poc a solta, un poc a vergonya. Exacte, que es deia. Estàs a la campanya, a la campanya de l'Ajuntament?

Perdona, és que si no ho dic revento. Digues, digues, va. Doncs aquest paio es deia Gilbert Imlay. I què li passava amb l'aventurer aquest americà? Doncs bé, es van embolicar, van tenir una vida intensa, van viatjar a Escandinàvia, van tenir una filla, no es van casar mai, perquè ella totes les històries d'amor les va viure al marge del matrimoni, que això té mèrit, al segle XVIII, però en aquest cas ella es feia passar per la senyora Imlay per legitimar la filla. Ell la va abandonar i ella va tornar a Londres. I allà va viure la tercera història d'amor, que és, diguéssim, potser la més important per la història de la literatura segur, perquè es va embolicar amb el filòsof anarquista William Godwin, amb qui va tenir una filla. Quan la parella ja s'havia trencat, es van casar per legitimar la filla. Clar, perquè en aquell moment, imagina't, no? Exacte. I la nena aquesta va néixer, es deia Mary, i amb els anys a venir, aquesta nena es va enamorar del poeta Shilley i va escriure la novel·la que l'ha fet famosa, que és Frankenstein.

Per això es deia Mary Shelley perquè en aquell moment agafaves el cognom del marit cosa que podem dir que Mary Wollstonecraft

ella sempre va estar amb el seu cognom ella va morir de part de septicèmia pocs dies després del part pobra dona.

Això vols dir la Mary Wollstonecraft, que de seguida va tenir la Mary Shelley, va morir. Podríem dir que no va veure l'èxit de la seva filla, mai. No, ni el van sumar. Molta desgràcia, però també molta diversió i molta vida lliure. La veritat és que m'està agradant bastant aquesta biografia.

Sí, hi ha encara una altra desgràcia que és molt bonica. Bueno, bonica no, és dramàtica, però té el seu punt còmic, que és que es va intentar suïcidar dues vegades. Una va prendre l'auden, que és un opià, sí que prenia molta gent, i l'altra es va llençar el tamasi. I aquesta és la que té un punt. A veure, explica com li veus el sentit de l'humor. De poètic, sí, perquè com que abans duien aquells vestits tan amples i vaporosos i pesats, doncs quan es va tirar a l'aigua se li va inflar la faldilla i un home que passava per allà la va veure sorar i la va salvar. Per tant, ella, el que és bonic d'això és que va acceptar el seu destí perquè no es va tornar a intentar suïcidar mai més. Que fort, eh? Sí.

La seva vida és de novela. És de novela, és de novela, sí. Escolta, si volem llegir llibres de la Mary Wollstonecraft, ens recomanaves el del principi, el dels drets, però després ens has parlat d'una ficció i

també n'hi ha d'altres, oi? Ella va escriure dues noveles. Una es diu Maria, una ficció, i l'altra es diu Mary o el món contra les dones. I són dues noveles molt interessants en què defensa les seves idees feministes. I que ara, a ser moment, la devien despalletar, oi? Exacte, exacte. Hi havia una escriptora que avui en dia no coneix ningú, que es deia Hannah Moore, que va arribar a afirmar que la novela aquesta, la segona, la que ha esmentat la segona, Mary o el món contra les dones, era. Una vindicació de l'adulteri fent un joc amb allò de la vindicació dels drets de la dona va dir això tu no ets una enamorada

per això deixa'm que ho digui jo perquè si no quedaràs una mica malament. Una enamorada de. No, també, suposo. Vull dir, com a persona lliure, escolta'm, el que tu vulguis. Però de la Mary Wollstonecraft. Per això a Calcarrer, a la teva editorial, l'has editada.

Exacte, perquè jo trobo que és una escriptora boníssima, que la llegeixes i tu prens partit per aquells personatges, per aquells personatges femenins que són les veritables protagonistes.

I escolta, una cosa que m'interessa molt, perquè la gent quan els hi dius clàssics, se'ls hi posa allò, se'ls hi cauen els cabells o els perden pel camí. És llegidora? És a dir, encara que l'hagis editat tu, eh? Ara, siguem sincera i amb amor.

És llegidora? No és difícil? No, es llegeix molt bé i, a més, com que et presenta tan bé els personatges i veus el patiment que tenen, tu de seguida prens partit. I quan veus les desgràcies que passen als personatges, pateixes amb ella. I com que és una gran narradora i la traducció de l'Esther Tallada és esplèndida, Tu llegeixes, i pateixes, i gaudeixes, perquè dius, ostres, tu, és que quina llengua, i quines frases, i quines situacions, i té una cosa que a mi m'agrada molt, que és molt moderna, segle XVIII, finals del segle XVIII, en una de les seves novel·les, en la Maria, o el món, ai, Mary, o el món contra les dones, En aquesta explica la sexualitat del matrimoni i explica que, com que les obligaven a casar-se de jovenetes, la Mary sent repugnància física pel seu marit.

I això costa molt de llegir-ho, sobretot. Ara també, jo crec, i costa molt en aquella època. No s'hagués entès quan a més estàs parlant en

primera persona. Exacte. És que jo trobo que, de veritat, que això ho llegim en una novel·la d'avui en dia i diem, ostres, que valenta. Sí, però clar, en una novel·la del segle XVIII que expliqui això,

sobretot en aquella època que a més està fent casar bastant amb els cosins i amb els familiars i amb el no sé què. Escolta, per acabar, frases de la Mary Wollstonecraft que em recomanes i que són contundents i reivindicatives.

Doncs mira, n'hi ha una que la Maria diu. Sé massa bé que les dones sempre tenen les de perdre si és la llei qui té l'última paraula. Això, no em digueu. No em digueu que no és actualíssim, això. I un altre, que diu la Meri, diu, treballaré, faré el que calgui abans que viure com una esclava.

Fantàstic. Quin final. Mary Wollstonecraft, llegiu-la a quel carrer on vulgueu, també, si podeu. Llegi en anglès, tu, endavant, Marça. Home, i tant, i tant. Nosaltres no us negarem mai el camí. No, no, no. Llegiu-la, que no us empenedirem. Exacte. Antònia, què repons? Vols pujar-te damunt la taula? Doncs vinga, va. Per dir-ho a Catalunya, això? Ara ho faig, ara m'hi enfilo. Vinga, moltes gràcies. Fins aviat. Gràcies. Antonia Carrepons, un gust, com sempre. Moltíssimes gràcies. Gràcies a tu. M'encanta venir a veure't aquí. Ai, ai, ai. Sort que ve un cop al mes i no en treu tot el protagonisme, aquesta.

Nosaltres ho deixem aquí, aquest programa que hem fet, Roser Pereira Moraga, Celi Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Pau Roca, avui no hi és, Josep Maria Campillo, li enviem una versada molt gran, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà coneixerem la història de viatgeres que van desafiar el seu destí i van decidir sortir de casa i emprendre llargs viatges. Això quan no existien els enoracs de Goretex. Això serà demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio. Bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT