Lluís Canut: "Si els Jocs no s'haguessin fet a Barcelona, Samaranch hauria dimitit"

Ep, ¿qué pasa aquí? Ep. Ep, ¿ho fes? Què tal? Home, era hora que vinguessis. Pensava que t'havies mort. Home, no, Paco, escolta'm, què vols dir amb això? Estic carregat de punyetes, tu. És veritat que he trigat

una mica a venir aquí a l'esnac Barça, però sí, tenia ganes de veure't. Com estàs, eh?

Home, aquí ha fot dies que vam obrir. Ens has fet uns ascos i no venies. Parts, eh!

No us he fet cap asco, com dius tu, sinó simplement que no ha coincidit aquesta història.

No has vist que han fotut unes reformes a l'Snack Barça? Mira, han pintat les parets de color marró de merda d'oca. O també han canviat la tassa del vàter. Ara ja no fot aquella pudor. Mira, doncs t'ho agraeixo,

perquè algun dia he anat al lavabo i déu-n'hi-do. Jo crec que li tocava una mica la renovació.

Mira, ja arriben Canut. Aquest viu a cor que vols. Canut, què diuen? Què tal, com estem, Paco?

Home, què tal, Canut? Com estàs? Com ha quedat l'esnàqueta? Et sembla bé aquesta reforma? Home, a veure, aquesta pintura de les parets, com diu el Paco, color merda d'oca, no m'agrada gaire, t'he de dir, eh? No, a mi tampoc, a mi tampoc. Però el canvi de tassa de vàter sí que calia.

I tant, i tant. Mira que és difícil trobar un bar, un restaurant, que estigui allò impecable, no? Segons els llocs que ho fiquen.

Jo crec que aquesta tassa no acabava d'empassar gaire bé, eh? Ara veurem quant dura això, quant dura. Que ningú molesti en Canut i els seus amics, eh? No, no, no. Com estàs? Espectacular, eh? La veritat és que ha estat un partit que espero que la maquinària que fa engegar sempre Florentino Pérez no tregui la pols, que segur que ho faran, del tema Casnegreira i aprofitin les jugades polèmiques.

Jo crec que ja han començat, perquè si coneixes els titulars de la premsa madrilenya. Els diaris esportius ja tenen la paraula polèmica incorporada en els titulars dels mateixos, que intentaran sucar el màxim pa i minimitzar els efectes d'aquesta victòria del Barça, que és veritat que ha estat en un partit més disputat del que ha indicat el marcador final, però certament si un equip ha merescut guanyar i a més a més ha portat la batuta del partit a aquest estat, l'equip de Hansi Flick que ha portat el control total i absolut durant els 90 minuts davant d'un Betis que és un gran equip, que és un equip d'aquells que juga però deixa jugar i clar, si tu assumeixes aquests riscos davant del Barça has de ser conseqüent amb el que et pot esperar i en definitiva això és el que ha passat, que el Barça s'ha trobat amb espais per poder atacar l'esquena de defensa del Betis i això és mortal de necessitat quan jugues davant de l'equip de Hansi Flick.

Mira, hi ha una cosa amb la que em vull quedar avui. La primera, el golaç que ha fet la Minya Mal. Espectacular, brutal, això és talent pur. I després, la decisió, crec que més que encertada, de Hansi Flick de canviar-lo amb la targeta groga que duia, tenint el clàssic a la cantonada la setmana que ve. L'estaven buscant, els jugadors del Betis, i com li ha fet comprendre quan l'ha canviat, explicant-li a cau d'orella que ho feia pel seu bé?

Sí, es veu que, a més a més, quan s'ha produït aquest canvi, la Minya Mala, en comptes d'anar cap a la banqueta, s'ha anat cap al vestidor del Barça i ha estat allà uns minuts tancat, diguem-ne, reflexionant segurament i baixant pulsacions de l'excitació que duia pel partit i per tot el que estava envoltant-lo. I d'aquesta manera ha aconseguit tranquil·litzar-se i no esbalar-se davant dels minuts que restaven de partit i ell veient-ho des de la banqueta. Del FC Barcelona. Crec que ha estat el mateix Hansi Flick que quan s'ha produït el canvi s'han abraçat i li ha dit algunes coses a la cau d'orella que li haurà recomanat. Ves una estona al vestidor, tranquil·litza't, que baixi l'efervescència i tornes d'aquí uns minuts ja més tranquil.

I fer-li entendre que de vegades és millor ser prudent, que surti del camp. Quedava encara molt partit per endavant, més de 20 minuts. No és habitual veure com a la ment llamada el canvien tan aviat. Però és que, clar, tenia una groga a sobre i era molt perillós. Ja et dic, més d'una Madrid ja demana que l'haurien d'haver expulsat per aquella pica-baralla amb Facundo Bernal.

Bueno, una mica de baralla que ha començat perquè el porter del Betis ha anat a no sé què dir-li a Fermín en el moment del progrés de la jugada del gol i aleshores la minya mal ha volgut separar el porter del Betis i és quan ha aparegut Facundo Bernal amb molt males maneres que s'ha encarat amb la minya mal i fins i tot crec que ha estat agredit amb un amb un cop de cap al jugador del FC Barcelona, i durant un moment, amb aquella trífia tràfica que hi ha hagut, hem tingut la sensació que l'àrbitre podia forçar també a la minya mal, que això és el que demanen i reclamen els seguidors del Betis, i molt especialment els titulars de la premsa de Madrid, que consideren que també hauria de haver vist la cal·licitat vermella el jugador del FC Barcelona, i de banda d'aquest risc que corria en els minuts que restaven de partit, que acabés veient. Una altra tarjeta, crec que ha estat molt prudent i molt encertat, que ens expliquen substituir el jugador del Barça, perquè d'aquesta manera no s'ha posat en risc la seva presència en el clàssic de diumenge que ve.

A veure, Canut, he de tirar una mica de la teva memòria. El Barça avui ha fet una cosa que només havia fet una vegada un equip, el Madrid. Temporada 68-69, que és encadenar 9 victòries en les 9 primeres jornades. Era aquell Madrid que entrenava Miguel Muñoz, Sí, era aquell Madrid que s'anomenava de los guillers. Ara, exacte. Estem parlant de fa molts i molts anys, però ningú havia estat capaç d'igualar-ho. Ha fet avui el Barça que tindrà l'oportunitat de superar-ho precisament contra el Madrid diumenge que ve.

Sí, és una marca que podria establir un autèntic rècord al futbol club Barcelona. Recordo que en aquella Lliga el Madrid va estar invicta durant tota la temporada fins a l'últim partit. I el va perdre contra l'Elx. S'ha escriu a marcar el gol de la victòria de l'Elx? No ho sé, potser jugava a Marcial en aquell Elx? No. Juan Manuel Asensi. Asensi. Asensi, que després va fitxar pel Futbol Club Barcelona, no? I va ser el jugador que va acabar amb el rècord, amb la possibilitat que el Madrid completeix tota una lliga sense perdre un partit. Crec que és un rècord que no ha aconseguit ningú, que el Barça el va poder aconseguir ara fa poques temporades, quan Ernesto Valverde era l'entrenador i va acabar derrotat. En una última jornada al camp del Llevant, i la veritat és que en aquella Lliga el Madrid va començar com un tro des de la primera jornada, es va distanciar ja del Barça a les primeres de canvi, i aquell era el Madrid anomenat de los vieyes, el Madrid dels Amancio, dels Grosso, dels Velázquez, dels Paco Gento, de Felipe i companyia, i que va ser un equip que va guanyar la sisena Copa Europa en l'any 1966.

Vinga, va, què voleu prendre? Ha comès l'època de bolets. I com que aquí no se'n fan, me n'han portat dels Monegros. També tinc uns rossinyols de Melilla, si voleu.

No sé, tu mateix, Canut, si vols aquests rovellons dels Monegros. Monegros, no, no. El Paco és capaç de portar bolets dels llocs més insospitats. Escolta'm, quines ganes del partit de dimarts al camp del Paris Saint-Germain i de Clàssic diumenge que ve? La setmana gran comença molt i molt bé.

Bueno, ja diguem-ne que venim de l'exhibició d'aquest dimarts passat al camp del Galata Sarai amb un lamin lleval que han estat absolutament de gràcia. Que tot el que toca ho converteix en or, capaç de fer jugades com l'altre dia de la famosa Rabona, que va convertir en una assistència de gol per l'equip laurana, i després el que ha fet avui, que el primer gol, vaja, és un gol que hagués firmat Leo Messi, Dio Armando Maradona, o qualsevol dels grans astres de la història del futbol, que sembla que és el que està criat a convertir-se la minya mal, perquè no volíem, David, que estem parlant d'un xaval de 19 anys, o sigui, és un xaval molt jove, i ell fa coses d'autèntica figura consagrada, d'autèntica, diguem-ne, llavaterà, i que demostra dia a dia, darrere de dia, la seva capacitat. De millorar i encara progressar més en les seves qualitats futbolístiques.

Estic convençut que avui hem vist segurament, si no s'acaba sent el millor, un dels millors gols de la temporada futbolística mundial. Ha estat una autèntica exquisidesa. Escolta'm, abans de marxar, et vull fer una pregunta, Canut. Tu on eres en un dia com avui fa 40 anys? A veure si tens allò en memòria.

Perquè he llegit als diaris quin dia era, i que es compleixen 40 anys de la famosa La Vil de Barcelona, el dia que Barcelona va ser proclamada per Joan Antoni Samaranch. Com a organitzadora dels Jocs Olímpics del 1992. I jo era al Palais de Bollier de Lausanne, seguint les incidències d'aquella jornada tan històrica, veient i patint amb els nervis i les vicissituds de si Barcelona era anomenada o no seu olímpica, com tothom apostava que així seria, i vaig tenir l'honor de poder retransmetre per aquesta Santa Casa Catalunya Ràdio. La decisió i el moment màgic en què Joan Antoni Samaranc ramava a Barcelona com la seu dels Jocs Olímpics del 1992.

17 d'octubre del 86 a Lausanne, aquella la vil ja històrica de Joan Antoni Samaranc i eres tu Canut i em sembla que el Santi Carreras, oi? Sí, sí.

Érem els dos desplaçats de Catalunya Ràdio a aquest esdeveniment i certament sempre ho recordaré amb una alegria excepcional i amb un record imborrable. Jo anys després fent un documental que vaig fer per TV3 del que va ser l'estada durant 21 anys de Joan Antoni Samaranc a la presidència del Comitè Olímpic Internacional, recordo que Samaranc parlant-me d'aquell dia em va dir. Diu, si Barcelona no hagués guanyat aquella elecció, jo hauria d'haver dimitit perquè era com una mena de moció de confiança dels membres del TIO cap a la meva figura. I aleshores, sabent del que significava per mi que Barcelona fos l'escollida per acollir els Jocs Olímpics del 92, si no hagués estat així, Samarán creu que hauria d'haver dimitit perquè s'hagués vist desautoritzat pels membres del Comitè Olímpic Internacional que la majoria o molts d'ells havien estat posats en aquest centre-centrum de l'esport mundial, no és pel mateix Joan Antonio Ixamarán. I hi ha una anècdota que recordo del dia anterior, que hi havia un representant, un membre del comitè olímpic internacional sud-americà d'avançada, que era un dels més veterans, que va tenir un infart el dia abans de la votació. I el pobre home se'l van venir a buscar en ambulància allà on es feien les reunions del Paler de Bolí, dels membres del Comitè de la Unió Internacional, i mentre el portaven des de Tera fins a dintre de l'ambulància, l'home els va aixecar i va dir, mi voto para Barcelona, mi voto para Barcelona, per deixar clar la seva fidelitat cap a la figura de Joan Antoni Samarang i que no fos que es pogués perdre la votació perquè ell no havia pogut exercir o no podia exercir el seu dret a vot.

Només un dubte, han passat 40 anys, tu i els anticarreres quan éreu allà, cobrint-ho per Catalunya Ràdio, abans que obrís el sobre a Joan Antoni Samaranc, en aquell moment hi havia confiança en que fos Barcelona l'escollida o misteri total, ningú sabia què podia passar?

Bueno, hi havia confiança, hi havia, perquè Barcelona a través de la figura Samaranc en cap moment es va pronunciar a favor de cap de les candidates i menys a favor de Barcelona, però tothom sabia. Que estava darrere d'ell la il·lusió perquè Barcelona fos l'escollida, hi havia aquesta confiança. El factor Samaranch pesava moltíssim. Ara bé, quan aquestes coses es produeixen, mai saps el que pot passar, perquè pot haver-hi alguna reacció que provoqui l'adversitat respecte al resultat final de la votació. Pensa que era una votació molt renyida perquè hi havia ciutats candidates molt potents, hi havia París, hi havia Àmsterdam, Hi havia ciutats amb molta tradició olímpica i Barcelona no havia pogut mai acollir uns Jocs Olímpics i no havia pogut demostrar la seva capacitat organitzativa. I crec que, malgrat ser el favorit, la sorpresa i l'alegria que vam tenir al sentir aquelles paraules de Joan Antoni Samaranch, va ser un moment d'alegria i d'emoció que recordarem sempre als que vam estar aquell dia allà al Parc de Bollier de la ciutat de Lausanne.

Avui en fa 40 anys, 17 d'octubre del 86. Canut, una abraçada forta, gràcies, i preparats per aquesta setmana màgica amb Paris Saint-Germain-Barça, diumenge clàssic, que venen revolts, però Barça hi arriba ben preparat. Que vagi molt bé.

Gràcies, David, una abraçada forta.

Home, Canut, digue-li al netculpes que pagui, que jo tinc molt mala llet i no estic per hostis aquí, eh? Va! Força!