T1xC7 - L'ombra de la Lluna

12 d'agost del 2026, dia de l'eclipse número 48 de la sèrie Saro 126. Variables ocultes. On the road. Programa en directe, ja ho sabeu, estimades oients. Ara mateix som a la carretera T310 que porta a Prat Deep. I si us pregunteu per què estem anant cap aquí, trobareu moltes respostes en els programes anteriors. Us recordem, si algú s'incorpora ara, que anem al darrere d'un personatge misteriós que es fa anomenar Onofre de Deep i que, segons totes les informacions que tenim, podria ser un vampir. Sí, sí, és així, sí. Que ha sortit de la seva tomba del castell de Mataplana, tal com vam comprovar. Ho teniu a l'episodi interior, per si ho voleu recuperar. Un vampir que, segons tot el que hem anat esbrinant, sembla que apareixerà en públic avui, durant l'eclipse.

Sabem que serà pràctic perquè així ho ha dit ell mateix i així ho vam explicar o, més ben dit, ho vam viure en l'últim episodi, oi? De fet, tot Catalunya ho sàpia. A partir del nostre podcast, que no us ho perdeu, l'esteu escoltant ja més de mig milió de persones. Ostres, superat! La història de l'honor per el misteriós i l'eclipse ha sortit a totes les televisions, ràdios, diaris, així que. Mare meva, eh? Sí, sí. Anava a dir que esperem trobar molta expectació, molta gent, molts mitjans a Pratip. I us hem de dir que abans d'arribar al poble ja hi ha cotxes aparcats al doral de la carretera. Sí, perdona, aparquem per aquí, no? Sí, sí, aparca un poc. Mira allà, allà hi ha un forat. Segur que us esteu preguntant. Que us podem oferir nosaltres, la Amanda Voss i la Carla Montaner, des de Prat Dip, que no us puguin oferir la resta de ràdios i televisions? Doncs tenim una bona resposta. I tant que sí. I no són només les nostres bones vibres, que ja per si soles són prou perquè ens escolteu. No, no, no. Per què? A veure, Prat Dip. Amanda, és un poble, què? Petit. Petit, no ens enganyem. Però fins a l'hora de l'eclipsi totes les ràdios i televisions estaran a l'espera. I quan comenci l'eclipsi i passi el que hagi de passar, que no sabem exactament què serà, doncs aniran a cobrir-ho en directe. Exacte. Però nosaltres tenim una mica més d'informació. Molta més, de fet. De fet, en realitat, moltíssima més. Perquè, a veure, un segon. Si l'honor frededi ha d'aparèixer en algun moment de l'eclipsi, en algun lloc de pràctic, el més probable és que ja sigui al poble. Amagat en algun lloc.

I segur que tothom s'està preguntant quin és aquest lloc, però no hi ha ningú que ho sàpiga. No, de fet, nosaltres tampoc.

No, encara no. Exacte, encara no,

però esperem descobrir-ho abans que ningú. A les tertúlies s'ha especulat molt sobre el lloc de l'aparició, però no s'ha dit res de l'amagatall.

Exacte. Tothom es pregunta si l'aparició passarà a l'església del poble, al castell, recordem que Pratip té un castell medieval molt bonic, de fet. O a l'ermita de Santa Marina, que és a quatre quilòmetres del centre. Això ja ho veurem. Quan arribi el moment, tothom ho sabrà. Però ara hem de parlar de la magatall. Correcte. Però abans, deixem arrencar el programa, que ja fa molta estona que estem aquí parlant i ja estem aparcades a Prat-Dip. Arrenca, arrenca. Des de Prat-Dip, amb l'Amanda Bosch i la Carla Montaner, el dia de l'eclipse número 48 de la sèrie Zaro 126 comença Variables Ocultes.

Amanda. Carla. Em sembla que ha arribat el moment d'explicar com localitzarem l'amagatall secret del vampir. Expliquem-ho, doncs. Be my guest.

A veure. Si us recordeu, una de les coses estranyes que estava passant a Prat Deep i altres pobles era que havien desaparegut les orenetes i els gossos tenien por de sortir al carrer. Sí. Per altra banda, aquests dies hem tornat a escoltar el missatge de veu del vampir. I quan el vam posar en un sistema de somni sensible, vam descobrir un xiulet molt fin, molt agut, gairebé inaudible. Fixeu-vos-hi.

Vam dic un ofre i aquest és un missatge per a la comunitat científica i tota la societat.

Quan vam fixar-nos en aquest xiulet tan, tan subtil, vam analitzar totes les freqüències sonores que contenia i vam descobrir un pic de 95 decibels d'ultrasons d'entre 20 i 25 kilohertz. Sí, aquests ultrasons són gairebé inaudibles pels humans, però molesten molt a certs animals, com els ocells i els cossos. I què més? Perquè us feu una idea, 95 decibels és molta intensitat de so. És com tenir un clàxon de cotxe al costat, saps? Calla, calla. Quin horror. El que passa és que, clar, nosaltres no ho sentim, però els gossos i alguns ocells sí. I si s'ho poden estalviar, doncs què? S'ho estalvien. Normal, normal, sí, sí. La qüestió és que en el missatge l'ultrassó sonava a 95 decibels i els aparells comercials d'ultrassons normalment tenen una intensitat de sortida d'entre 95 i 100 decibels a un metre de distància. O sigui. Exacte, o sigui que el missatge es va gravar molt a prop de la font d'ultrassons. Clar, i per tant? Sí, per tant, si localitzem la font d'ultrassons, localitzarem què? Però això com ho podem fer? Doncs amb un detector tan bonic com aquest aquest que porto a sobre i que ens indica si hi ha ultrasons i quina intensitat tenen.

O sigui, que si anem seguint el camí cap a on els ultrasons es fan més intensos.

Ah, ens portaran a l'amagatall, com un caminet d'engrunes.

I ja està operatiu aquest detector tan preciós que sembla allò que portaven els casafantasmes? Menys, eh? Sí, totalment operatiu. I ens està dient que hem d'anar.

Ah, cap aquí. Va, va, som-hi, som-hi. Sí, tira. Molt bé, ara recta, anem perfecte, ho sentiu, no? I tant, i tant, que se sent perfectament.

Doncs mira, una mica a l'esquerra. Estimades oients, esteu assistint en directe i en exclusiva, perquè això diria que no ho està fent cap altre mitjà de comunicació dels molts que s'aglomeren avui a Prat-Dip, a la localització de la maga tall del vampir Onofre de Dip. Ai, cap aquí no. Ha baixat.

Sí, ara que. Ara cap aquí, sí. I diria que no som gaire lluny, perquè m'està donant nivells molt alts de decibels. Ai, un moment, a veure, tornem enrere? Si anem encara més enrere? No, perdó, una mica més endavant. És aquí. Aquí hi ha el màxim d'ultrason.

O sigui, ha de ser aquesta porta, d'aquí, no? No hi ha cap més. És d'aquí, doncs.

Doncs ha sigut més fàcil del que em pensava, això.

És que som bones, Amanda. I amb aquest supergadget de caçar vampires, no hi ha quin pari. Que, per cert, ja es pot tapar. Sí. I ara. Ara què fem? Doncs trucar. Com persones educades que som, no? Ah, sí, sí, sí. Trucar. Truquem, sí. Ai. Què passa? Que està oberta. Mira. Ah, què fem? Entrem? Sí, no? Vols dir? No creus que ens està esperant? No ho sé, la veritat. Tens els anys? Sí. I la creus? Sí, sí, també, també. Doncs només hi ha una manera de saber-ho. Ai, si t'ho dius. Està molt fosc, està molt fosc. Clar, què et pensaves? Què esperaves de la casa d'un vampiro? Ui, mi nini. Hola? Hola. Som la Carla i la Amanda del podcast Variables Ocultes. Hi ha algú?

Escales. Què fem? Amunt o avall? Això no és cap cançó d'aquest gràcies, o sigui que avall. Tu, cap avall. Avall, doncs. Vigila, eh? Sí, compta amb el cap aquí.

Hola? Hola, hi ha algú? Això cada vegada està més fosca. Sí, jo què dic, gairebé no m'hi veig. Ai, espera, mira, que engego la llanterna del mòbil. No ho facis. Hola? On ets? Un ofre? Soc aquí. On és aquí? On és aquí? No et veiem.

Heu d'acostumar els ulls a la foscor. Jo us veig perfectament. Mira, engego un moment la llanterna. T'he dit que no. D'acord, d'acord, però és que no m'hi veig, no m'hi veig gens i no sé cap a on. Si feu dues passes més cadascuna, trobareu dues cadires per seure. Ah, però vols vols que. Per això heu vingut, no?

Sí, sí, clar. A veure.

Molt bé, Amanda. Ara només ens falta la Carla.

Ai, no trobo a veure. És que no és tan fàcil, això. Compte. Ai. Ah, vale. És aquí, vale. Ja està. Molt bé.

Ja hi som tots, doncs.

Ets. Ets un vampir?

A vosaltres només us interessa això, oi?

Estem intentant respondre aquesta pregunta.

No m'heu preguntat ni com estic. Una mica d'educació, no? Que sou a casa meva. No, tens raó. Perdona, perdona.

Però és que la situació ja és una mica. Una mica què? Una mica tensa. Per això t'ho dic, dona.

Relaxem-la amb una mica de cordialitat, no?

Ah, cordialitat. Tancar-nos una nit sencera en una església no em sembla gaire cordial.

No, ja, ja, ja, aquí t'he de donar la raó. Al meu ajudant se li'n va anar una mica la mà, em sap greu.

Una mica? I embastifar-nos el cotxe amb pintura vermella? Tampoc ho trobo gaire cordial.

Això formava part de l'escenificació, dona. Al final, aquests detalls són els que us han fet guanyar audiència, oi? Sí. I per cert, era sang i no pintura. Què? Sang? Sí, sí, sang. Però sang de què? Ara em sap greu dir-ho, però m'heu decebut una mica. Com? Què t'hem decebut? Em pensava que l'analitzaríeu i adivinaríeu quin tipus de sang era. Ah, i doncs de què era? Digue-m'ho vosaltres. De cavall? Exacte, premi per la manda. No podia ser de cap altre animal, no us sembla?

És molt fort que taquessis aquells pobres cavalls, eh? Clar, suposo que va ser tu qui ens va enviar el missatge i la carta i. Us va agradar la carta? Sí, sí, sí, però. Però quan la vas escriure? Ah. En això sí que heu complert les meves expectatives, veus? Però és de fa 200 anys? A tu què et sembla? Que no, però les proves indiquen que sí. D'això es tracta, no? Però com ho has fet?

Segurament sabreu que és una cambra hiperbàrica, oi? Sí, clar. I també sabreu que es pot omplir d'oxigen pur. Sí, de qualsevol gas. I si l'omples d'oxigen, n'eleves la pressió i col·loques, no ho sé, posem per cas una mica de tinta ferro-gàlica.

Sí, sí, s'accelera el procés d'oxidació. Com no se m'havia acudit? Se t'ha acudit ara que hi ha alguna cosa. Ah! Això vol dir que la carta no és antiga.

Anem bé per aquí, seguim. Molt bé, i els cavalls, què?

Anem bé per aquí, seguim. Molt bé, i els cavalls, què? Què els hi vas fer? I per què estàs fent tot això? Tu t'ho passes bé, no?

No tens ni idea de com m'ho passo ni de com m'ho he passat. O sigui que vigila aquestes frivolitats, Carla. Però I els cavalls? No us preocupeu tant pels cavalls, que ja estan tots bé, només els vam sedar. Emborratxar una mica, vaja. Què us penseu, que sóc un sàdic?

Doncs una mica, sí. Fer patir uns pobres animals per codificar un missatge. No ho sé, no em sembla gaire ètic, la veritat. A veure.

Si us hagués enviat un missatge dient, hola, us admiro, veniu a Pret Deep, que m'agrada molt el vostre podcast, hauríeu vingut?

Doncs no ho sé, però. Tot aquest muntatge no és una mica exagerat?

Sabeu que em sembla exagerat a mi? Que les persones que pateixen malalties rares esperin una mitjana de 6 anys fins a obtenir un diagnòstic i que la majoria no rebi cap tractament o que en rebi un d'incorrecte. O que moltes de les persones que tenen una malaltia rara, que són 300 milions a tot el món, pateixin discriminació per les seves limitacions o més greu encara, pel seu aspecte. O que només un 5% de la gent que pateix una malaltia rara tingui un tractament disponible. Voleu que segueixi? No.

No, però. Aleshores, no ets un vampir.

No, no, esclar que no, no. Però soc una cosa molt pitjor, segons la societat. És a dir, tots vosaltres. No t'entenc, la veritat. Què vols dir? Ara que se us han acostumat els ulls a la foscor, ja deveu percebre la meva silueta, no? Acosteu-vos. Va, que no us saltaré el coll per clavar-vos els ullals.

Ah, sí, sí, sí, però. D'acord. Uau. Ai. Fuà. Fuà, què us sembla?

És pitjor o no és pitjor que ser un vampir? La marginació social és la mateixa. O molt pitjor. Ostres. Però què t'ha passat? Doncs que tal com els passa a 250 persones més de tot el món, tinc 22 mutacions al gènere del cromosoma 10Q26.2.

No, no és. Perdó, però això quines conseqüències té?

Doncs mira, em falta un enzim que intervé en el procés de fabricació de la hemoglobina, que forma els globus vermells. I llavors se m'acumulen unes substàncies tòxiques i fotosensibles, les porfirines. Ja ho heu vist. Tinc la pell tan sensible a la llum que si m'hi exposo gaire estona se'm fan ferides. La pell se'm desgasta i els cartílexs i els ossos s'erosionen, sobretot a la cara i les mans. Ho heu vist, oi? Sí, sí. No us recordo el Freddy Krueger? O el Beckner, per posar un referent més actual. Patiu, no patiu, no patiu. No cal que ho digueu, no cal que sigueu políticament incorrectes, que ja ho sóc jo. Us heu quedat mudes, eh? No, no, és que. Teniu més preguntes? Jo sí. Doncs digues, digues, digues.

Les pedres de l'església de Mataplana. Com és que quadraven amb l'eclipsi? Ja sabia que te n'adonaries.

Però les coincidències felices també existeixen. Em sap greu haver-vos espatllat la història. Ah? De debò, va. Què us esperàveu? Un vampir d'aquells de les pel·lícules, una mena de Harry Styles aristòcrata i seductor. Doncs no, no. Em teniu a mi? Ja. Si esperàveu un final èpic amb un vampir decapitat o amb una estaca. No, no, no. No és això. I què passa, doncs? Sembla que hagueu vist un fantasma. Perdó. És normal. És normal, eh? La gent que no coneix aquesta malaltia reacciona com vosaltres, amb una barreja de por, angúnia i compassió, que és una cosa molt humana, però que si no es tradueix en acció,

no ens porta enlloc. Sí. Escolta, té nom, aquesta malaltia?

Porfíria eritropoietica congènita. Sí. Forma part d'un grup de set malalties. Les porfíries. Wow. ¿Sabeu que històricament s'han associat al vampirisme? Ah, sí? Sí. Palidesa i fotosensibilitat extrema. Rostres deformats amb les dents prominents i vermelloses per l'acumulació de porfirines. Aversió al sulfur de l'all. Orina fosca, que algunes llegendes es van encarregar d'associar a l'ingesta de sang. Wow.

Aleshores, tot això ho fas per.

Des de petit he hagut d'aguantar mofes i marginació. La gent com jo estem deixats de la mà de Déu. I ja n'hi ha prou. Per això he convocat tota la premsa del país. Per protestar. I que tothom ho sàpiga. I per això. Us he de donar les gràcies. Sí, sense vosaltres no ho hauria aconseguit. Però ho podríem haver fet d'una altra manera. Ja. Tu creus que m'hagués fet cas a algú si m'hagués presentat com un simple malalt de porfíria?

No ho sé. Ho podríem haver plantejat en un programa i.

¿I creus que hagués tingut més audiència que un hipotètic vampir que ha ressuscitat després de passar 200 anys en una tomba d'una capella remota? No. Doncs ja està. Si vivim en la societat del xou permanent i el culte a la morbositat, jo us dono xou i morbo. Però almenys utilitzaré els meus cinc minuts de glòria, que ara que ho penso en realitat serà un minut i quinze segons, que és el que durarà l'eclipsi aquí a Prat Deep. Però l'utilitzaré per fer sentir la nostra veu. Sortiràs durant l'eclipsi, doncs. Sí, la llum difusa em fa menys mal i ja tinc la capa preparada. La capa? Quina capa? The show must go on. Què? Seguiu en estat de xoc?

Sí. Vull dir. Vull dir, no, però és que. És que què? No, no, no ho sé, no sé. Jo sí que ho sé. Ah? Sí.

No teniu sensació de final, oi? No, no, no, si no és això. I tant que sí. El cervell humà és un gran fabulador. No para de generar expectatives, previsions, especulacions, històries que podrien ser I això ens ha anat molt bé, per prosperar en un entorn dinàmic i imprevisible, perquè ens prepara per a molts escenaris diferents. Però hi ha vegades que la realitat, que acostuma a ser tossuda i més aviat avorrida, s'allunya massa d'aquestes narratives. I llavors no podem evitar aquesta sensació de decepció, oi?

No sé si és això, no ho sé.

Doncs penseu-hi, perquè en aquesta història no hi haurà cap final heroic ni tràgic. Només és la història d'un nen malalt a qui no han fet cas i que vol que a partir d'ara s'atenguin els nens malalts com es mereixen. Ja, sí. I ara aquest nen almenys té una capa i un minut de glòria.

Sí. Doncs ja falta poc per l'eclipsi. No sé si necessites acabar de preparar-te.

Sí, gràcies. Això vol dir que ja podeu marxar. Ah, sí, sí, perdona. Vinga, va, sisplau, que hi ha gent que tenim

una feina de briga. Sí, esclar, doncs, si de cas, anem tirant, no? Sí, anem, anem. Espero que vagi molt bé. A veure si t'escolten la gent.

Sí, ho faran per força, pel xou i pel morbo. És l'única manera que

t'escoltin avui dia. I no sé, si creus que et podem ajudar en alguna cosa o així?

Ja us enviaré una carta.

Adéu. No, no, no. Adéu no. Que no pots sortir. Ah, no? Com? Perdona? Vull dir que si tan sensible ets a la llum, no és molt perillós que sortis i t'exposis d'aquesta manera.

Aprofito l'eclipsi. I a més, ja som al vespre. Segurament em farà una mica de mal, sí, però no més que la marginació de les malalties minoritàries.

Però, però, escolta, per què. Per què no muntem un podcast sobre el tema? Clar, sí, ara que som famoses, segur que el teu missatge arriba a molta gent. Fem-ho, em sembla bé.

Digueu-me dia i hora i allà estaré. Ah, perfecte. Aleshores, et quedes aquí dins? Ni parlar-ne. Aquí hem vingut a fer el número. Però un ofre, no? Que és massa perillós. No t'ho nego, però la meva condició fa que les prioritats siguin diferents de les vostres, de les de tothom. Quan arribes al meu estat, t'adones que hi ha valors més elevats que la integritat física i que el patiment ha de servir per alguna cosa.

Ai, per favor. Jo no ho vull veure, això. El què? Doncs com et fas mal d'aquesta manera.

El mal ja està fet, Carla. Ara s'ha d'explicar.

Però on estàs segur? Marxeu. Va, però un moment.

Marxeu, sisplau. Onofre, espera. He dit que fora. D'acord, d'acord, d'acord. Ja ens n'anem. Però torna-t'ho a pensar, sisplau. T'ajudarem en tot el que calgui. D'acord, d'acord, som-hi. Amanda, anem. Sí, sí, adéu, adéu, Onofre. I ja ho saps. Sí, compta amb nosaltres.

Doncs així, estimades oients, d'aquesta manera trista, dura. És que encara tinc la pell de gallina. Doncs així queda resolt el misteri del vampir que ens ha portat de cap a aquesta primera temporada.

Bé, i ara què? Doncs no ho sé. Ja està, no? Que has resolt? Sí, sí, suposo que sí. Ah, i aquí no podem aplicar allò que deia Sherlock Holmes, que el món és ple de coses òbvies que no observa ningú. Ah, no, la veritat és que gaire obvi no ha estat això. No, no, no.

Què, doncs pot ser que anem a buscar algun lloc per veure l'eclipsi i paigir-ho tot plegat, no? Ai, sí, sí, necessito una estona de contemplació. Doncs escolta, què millor que contemplar aquest espectacle històric i còsmic que ha alimentat tants mites i llegendes.

Busquem un lloc allà dalt, no? Que gairebé és l'hora. Ui, i a més, des d'allà dalt també veurem l'Onofret, si és que surt. Però, tiet, vols dir que sortirà? Ai, no ho sé, no ho sé, però se'l veia molt decidit.

Tu tens les ulleres de protecció, oi? Sí. Tu? Sí, sí, controlades. D'acord. Eclipsi número 48 del cicle Saros 126. Prepara't que aquí arriben variables ocultes. Ei, ei, ei!

Que sí, que sí, que surt! Mira, allò és la seva capa, oi? Bua, bua! Sí, sí, és ell! No, no, no, és que no hi ha cap mena de dubte, és ell. Mira, mira, justament acaba de començar l'eclipsi i ja es nota l'aire com diferent. Hòstia, sí, una mica. Uau!

Que l'han vist, tia, que l'han vist? És veritat, és veritat. Ai, ai, ai. Ai, ai, ai, que el tiraran aterrat.

Vigileu. Ja tenim l'eclipsi al màxim. Al final ha aconseguit el que volia. Mare de Déu, vols dir que no es farà mal? No, probablement sí. Algún lolo que s'estan filant a les escales de l'església. Com havia de ser. M'està agafant una part. Però deixeu-li espai, mare de Déu, animals. Mira, hauria de començar perquè l'eclipsi ja no durarà gaire més. Ja s'hi posa. Té un micròfon? Sí, sí, sembla que sí. Ciutadans de Catalunya, ya soc aquí.

Variables ocultes és una ficció sonora del Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya, creada per Eduscopi, produïda i dirigida per la Virgaria, amb producció sonora d'Idea Sonora i música original d'Àngel Valverde, amb les interpretacions de Paula Jornet, Sandra Pujol, Javi Beltran, Guillem Jafaell, Marc Rius i Carmela Poc. I l'assessorament científic d'Ignasi Ribas.