L'origen del "ziga-zaga" que va popularitzar Pep Guardiola i que ens va descol·locar

Ja l'hem escoltat, però avui ens fa molta il·lusió saludar-lo, perquè vindrà un cop al mes, els dilluns. Atenció, perquè descobrirem coses una mica sorprenents, com, per exemple, un esport olímpic on s'ha de tocar la trompeta per guanyar, o que el Madrid comet robatoris de càntics.

Una mica la sintonia del Simpson de l'especial de Halloween.

Ho és, ho és, exactament. Sí. Literalment? Sí, sí, sí, aquesta és la música que he triat com a careta. Mira, m'agrada molt.

Edipo, com estàs? Com estàs? Molt bé, molt bé, molt bé. Edipo, que és habitual de la tarda, l'any passat ens va acompanyar fent una secció fantàstica amb els himnes del Mundial de Futbol. Le vam demanar que s'inventés alguna cosa per seguir

jugant amb la música. Mira, passem dels himnes als omnis, als objectes musicals no identificats. Què vol dir això? Sons i músiques que no sonen a la ràdio musical, ni a Spotify, ni s'editen en vinil, ni es canten en concerts, però que són música i sons que ens acompanyen en el nostre dia a dia. Per exemple, el so de la Thermomix quan acaba la seva feina, saps? Això és un omni. O la melodia d'un anunci que no et pots treure del cap. És qüestió de prestigi, grupassa. Molt bé. Jo no volia dir la marca, però. Jo crec que ens pagaran almenys una falqueta, no? Passa amb la meitat, eh? De prestigi. De prestigi, sí. Bé, 900, vam ser el número i tot. O sigui que tindrem moltes temàtiques diferents. Exacte. Avui, omnis i esport. Les músiques al voltant de l'esport. O sigui que avui comencem amb què? Sí, per exemple, això que deies. ¿Existeix algun esport en la competició? ¿És tocar un instrument? ¿Té Pep Guardiola un passat skin? Què? Sí, sí. Comencem per un objecte musical que sí que teniu bastant identificat. Oh! Sabem que és això, no? Això és la himna de la Champions, no? Exacte, la himna de la Champions, ja fa 34 anys que l'escoltem als estadis, abans de cada partit. Aquesta música va ser un encàrrec de la UEFA, una agència de màrqueting, i aquesta agència va trucar a un compositor anglès, que es deia Tony Brittain, perquè fes la música. I aquest compositor es veu que aquella època anava molt liat, tenia molts encàrrecs. I li van dir, mira, estaria bé que fessis alguna cosa a l'estil Zadok de Händel, una peça del segle XVIII. Vols sentir com és Zadok de Händel? Sí.

Però va afusellar directament, no?

Realment, tenia molta feina i va dir, faré exactament el mateix. Diries, home, però hi ha uns coros que canten, no? Sí. A la de Händel, també. Ah, això és la de Händel? Sí, sí. Ara ha ficat Champions? Sí.

Bastant similar. L'himne de la Champions femenina sí que és diferent i sona així.

Home, és guapo, aquest, eh? Sí, compleix els objectius d'èpica, gran diluqüència esportiva. Però, ei, penya, si fem un himnat per a l'esport femení, creieu que l'ha de composar un home, que es diu Eric Jangro, i creieu que l'enginyer de so ha de ser un home, holandès, també, i el director de l'empresa que li van encarregar la feina també ha de ser un home? Hàrbit, sisplau. Home! Home! Tarjeta. Anem a pel bàsquet, l'Eurolliga.

Atxasó, atxasó de l'Eurolliga. Sí, eh? Ah, sí, sí, sí, sí. Aquest trot, sí.

Hi ha un rapero aquí, no? Saps aquest rapero? No t'entendia. Doncs aquest rapero, penses, jo què sé, el compositor serà un raper americà de nom Young Motherfucker o algo així. Doncs no, és un senyor espanyol que es diu José María Pérez Martín, que ha fet la música. Hòstia! Sí, sí, sí. I des d'aquí el felicitem. Sí, sí, el senyor Pérez Martín el felicitem, perquè cada cop que aquesta música sona a TV3 o a la tele lituana, el senyor Pérez Martín guanya entre 40 i 120 euros de l'Esgai. Cada vegada que sona. Sí, sí. O això diu l'Esgai, perquè amb l'Esgai mai se sap. O sigui, ara li han fet guanyar. Una mica més.

Dibosho, dibosho. Molt bé, molt bé. Ell va rient, ell va rient, el Pérez Martín, des de casa. Parlant de bàsquet, ¿identifiques aquest objecte musical, en tu cas, als Estats Units? Oh!

Ai, que bonita!

Sí, home, això és mitiquíssim dels partits de bàsquet. Exacte, és el so clàssic dels partits de l'NBA. I saps per què té so d'orga? Perquè a la majoria d'estadis hi havia. Un orga, tipus església. Ah, sí? Sí, ara ja no tant, ara ja disparen sons, com amb el aparell que tinc jo. Però el primer orga va ser l'any 1929, a l'estadi de Chicago, on van instal·lar un orga amb 3.663 tubs. Vull dir, no són per poc els americans. I hi havia un senyor o una senyora allà tocant. Exacte. Als partits de l'NBA es pot fer música durant el joc, però al futbol està prohibit que soni música quan la pilota està en joc. Això ho he après fent la secció. Sí, és veritat, sí, sí. No es pot posar música ni tocar música mentre està en joc. A la Lliga Alemanya, a la Bundesliga, fa molts anys que tenen el Storchhymnen, que és una música quan un equip marca un gol.

Ah, bé, això al camp de l'Espanyol també ho feien. Ah, sí? Sí. I quina música posaven? Sempre són bastant canyeres així, no? Sí.

Doncs a Alemanya hi ha molta competició i cada any van canviant. Ara mateix, per exemple, la de l'Stuttgart és un grup de punk que es diu Pennywise. Són això pels altadeus. Això quan marquen gol a Stuttgart, són això.

Calma, calma, calma, calma. En canvi, el Borussia Mönchengladbach, quan marca un gol al seu estadi, és més tipus espanyol.

Per sort el Borussia marca pocs gols, va últim a la Lliga ara mateix. El Bayern, en canvi, que sí que marca molts gols, tria un clàssic d'Offenbach, el Can Can.

Ha de fer molta ràbia ser del rival i anar sentint aquesta cançó diverses vegades.

Exacte, si poden en 7 a 0, 7 vegades. Un so que sí que ha sonat durant els partits de futbol, a veure si el reconeixes.

Les Bobuselas. Les Bobuselas. Les Bobuselas. Saps que recordo un partit molt anterior a Les Bobuselas, que és la final de la intercontinental del Barça al Japó? Sí. També sonaven una mena de Bobuselas.

És veritat! Va ser el primer cop que vam sentir aquest homi. Cada cop que t'acaba el Sao Paulo. Aquesta espècie de xam de abelles gerentines. Són les bobozeles que van fer-se famoses l'any 2010 al Mundial de Sudàfrica. I has fixat que aquest any al Mundial no han sonat? No. Perquè les han prohibit. Ah! La FIFA ha prohibit l'entrada a les bobozeles. Perquè es veu que en moltes seleccions es van queixar que els futbolistes acabaven aturdits. No sents res, no sents absolutament res. Escoltem ara una bobosela de fa 2.000 anys. Com? Sí, un instrument de fa 2.000 anys que sonava així. Això és una trompeta. No, igona. On es feia servir això? Això és el salpins. No sé ni com pronunciar-ho. Salpins. Amb X final. És un instrument de vent de la Grècia Clàssica. I atenció, perquè el salpins era esport olímpic a la Grècia Clàssica. He anat buscant quin esport, si existia algun esport on la música fos la protagonista, fos la competició. I a la Grècia Clàssica hi havia un esport olímpic que era el salpins. I de què anava l'esport? Doncs hi havia set proves. Puntuables de l'1 al 10, i tu el que havies de fer era bufar el salpins. Llavors, qui bufi més fort el salpins guanya aquesta prova. Qui bufi més llarg el salpins, més punts. Qui bufi més agut el salpins. Uau! Una gincama. Una gincama de salpins, i al final qui guanyava tenia l'honor de presentar tots els esports dels Jocs Olímpics, és a dir, cada competició. I ara, el salt de llargada. I ara, el salt d'alçada. I ara, el llançament de disc. Imagina't quin malson els Jocs Olímpics de la Galèxia Clàssica. El saltinx. Va, més, més. A veure, el que no pots prohibir durant els partits és que les aficions cantin, però pots prohibir que una afició robi un himne a una altra afició. Qui està robant? Doncs aquesta és la història de l'himne més famós del Reial Madrid.

Que tiene una chulería encima que es que no puedo con ella.

Exacto. Una mica, una mica. Això no és el càntic del Madrid. Ah, no? No. Això és el càntic dels Pumes de Ciutat de Mèxic. Se'l van inventar ells? Des de sempre, sí. Però a l'estiu del 2004, els Pumes van jugar un trofeu Santiago Bernabéu. O sigui, el Madrid els va convidar. I van anar allà i van sortir robats de. Els Pumas van guanyar el trofeu Santiago Bernabéu i els del Madrid es van agafar una venjança que encara dura, que és agafar aquest himne que anaven cantant ells tots contents. Hem guanyat el partit, hem guanyat aquests amistos, i el Madrid se'l va apropiar i se'l va quedar. I ara tothom creu que és el càntic del Real Madrid, però des d'aquí, Pumas de Mèxic, estem amb vosaltres i sempre contra l'imperialisme. Espanya ja us ha robat prou durant cinc segles. A veure, el càntic d'afició més famós del món, potser el més emocionant, ja saps quin és, no? Tinc pendent ser un dia àmfil per viure-ho. Sí, totalment. Deu ser molt emocionant, eh? You'll never walk alone. Hi ha moments que inclús treuen la música i el públic segueix cantant a capella.

Liverpool. Increíble. Doncs aquesta cançó té una història curiosa. El grup britànic Queen havia acabat un concert seu l'any 76 a Anglaterra i el públic es va posar a cantar aquesta cançó. I els de Queen es van quedar flipats, com, hosti, quin moment més bonic, el públic cantant. I al sortir, el Freddie Mercury li va dir a la resta del grup, hem de composar una cançó que el públic pugui cantar amb aquesta èpica amb nosaltres als estallis. I l'any següent van treure una cançó que potser és la cançó més famosa de música i esport.

Ha sonat això en celebracions

en estadis. Sí, sí, sí. Per tant, i és inspirada del You'll Never Walk Alone del Liverpool. Quan es guanyen títols es canta el We Are The Champions, però també es canten molts objectes musicals no identificats. Molts ovnis. Sí, aquell mític de Bengal.

Això és un ovni? Sí, eh?

¿Qué dice? Va, va, va. O el mític Campeones de Monique. ¿Per què cantar només Campeones quan pots cantar Campeolones? Campeolones, Campeolones. Campeolones, això és una fe molt famosa. Però l'objecte musical menys identificat de les celebracions del Barça és aquest de Pep Guardiola. Sí que s'aga, sí que s'aga.

Sí, allà va descol·locar tothom el Pep.

Sí, any 97 el Barça guanya la recopa i Guardiola crida això des del balcó de l'Ajuntament i tota l'afició es queda callada. El que s'havia imaginat Guardiola era això.

Estimés, Laura, estimés. Aquí el Pep va fallar

en una cosa que és que només ho sabia ell.

Exacte. Ell volia que quedéssim així. Ziga, zaga, ziga, zaga, oi, oi, oi. Zigi, haga, zigi, oi. I això és un cant dels retesquins, dels esquins antifeixistes anglesos que ho cantaven als estadis i que ho va popularitzar a Barcelona el grup d'escapunc Decibelios, que suposo que Guardiola era molt fan dels únics. I, per tant, ens preguntem si la lupècia precoç de Guardiola era lupècia o potser era el seu passat esquín.

Deixem la pregunta a l'aire. Edi, la setmana que ve, què? La setmana que ve pensarem què farem d'aquí unes setmanes. Doncs d'aquí un mes. Omnis amb Lady Pou. Vaja, i potser aquí fem conjunció amb els protagonistes i farem una mica de tot. Edi, moltes gràcies. Vinga, a tu, que vagi bé. Pausa i llegim llibres amb la Juliana i la Marina Porres.