"Manual per a dones de fer feines", de Lucia Berlin

Vinga, doncs, que ja ha passat una altra setmana i després de conèixer tot al rerefons i totes les històries interiors del Teatre Lliure, aquesta setmana la Maria Ricard vés a saber qui ha triat. Bona nit, com estàs? Bona nit, molt bé, i vosaltres? Bé, amb ganes de saber amb qui ens anem a dormir aquesta setmana. A veure, perquè m'has dit així. Que portes un recull de contes que va ser tot un èxit quan es va publicar. Això vol dir que no és nou, eh? No, no, no és nou.

I jo crec que tu, Marta, recordaràs perfectament aquest llibre perquè va ser un. Un superèxit. Un superèxit. Un superbendes. És el manual per a dones de fer feines de la Lucia, que he mirat com s'ha de pronunciar, és Lucia Berlín. Ah, perquè s'escriu Lucia, però clar, no és pas espanyola. No és pas espanyola, és dels Estats Units. Lucia Berlín. Exacte. Molt bé, ho direm així. El manual per a dones de fer feines és una tria dels millors contes d'aquesta autora nord-americana i li va donar fam l'any 2015, 11 anys després de la seva mort. Ai, pobre, és a dir, ella no ha viscut mai aquest èxit. No, no, no, no el va viure. Mare meva. El llibre va aparèixer, es va convertir en un best-seller i va aparèixer a pràcticament totes les llistes dels millors llibres de l'any, d'aquell any, va aparèixer aquest llibre. Són relats autobiogràfics que ens fan un retrat de la complicada vida de la Lucía Berlín. Nascuda a Alaska, amb una mare alcohòlica que la maltractava i un pare amb una feina, era enginyer de mines, que les va fer canviar de domicili diverses vegades i que va portar la família fins a Santiago de Chile, on va viure molts anys. Als 30 anys, la Lucía Berlín ja s'havia casat tres vegades, divorciat tres vegades també, i havia tingut quatre fills de qui s'encarregava ella sola. La seva vida va estar marcada per l'alcohol i per la tendència a prendre males decisions segons diu un dels seus fills, en Jeff. Tot i això, tot el que he explicat, també he llegit entrevistes i coses que el fill deia, no, era una dona que sabia treure la felicitat d'on fos. Era una dona trista. Era una dona molt potent. Durant una època va treballar de professor d'institut, d'operadora d'una centraleta telefònica. D'auxiliar d'infermeria o també de dona de fer feines. Tot això ho volcava disfressat als seus relats. Tots tenen alguna cosa de la seva pròpia vida passada pel filtre de la ficció. És això que ara se'n diu autoficció? Doncs això és el que feia. Escriu sobre tot el que li va passar, també sobre el seu alcoolisme, d'una forma descarnada però també amb humor. Escriu sobre les detencions, per exemple, sobre el tema de l'alcohol, escriu sobre les detencions, els centres de rehabilitació, la necessitat de comprar alcohol quan les botigues encara no estan obertes, i tot això des d'un punt de vista molt irònic. Amb una mica d'ironia, no?

Per treure una mica d'allò de feixuguesa al tema, no?

Exacte. I un cop superat el seu alcoholisme, va ser professora a la Universitat de Boulder, a Colorado, i ja molt malalta de càncer de pulmó que va tenir. Va morir als 68 anys a Los Angeles, on s'havia anat traslladat per estar a prop dels seus fills. Sobre el fet d'escriure, segons un dels seus fills, en Jeff, que dèiem abans, ella afirmava que el que compta és la història i que el seu mestre era Chekhov, un autor que també portarem aquí en una setmana d'aquesta. Ah, molt bé, molt bé. I sobre els seus contes fixeu-vos en quina capacitat d'observació que té, com descriu persones, llocs, emocions, les comparacions que fa, les imatges que crea. És dura, però també ens acompanya. I hi ha dolor, hi ha compassió. El que fa la Lucía Berlín amb els seus relatges és agafar-nos de la mà, fer-nos-hi entrar i després nosaltres ja no volem sortir. Ja no podem, ja no podem. L'he rellegida i m'ha agradat molt tornar-la.

Una altra vegada, no? Molt bé. I amb quina història, quin conte ens llegiaràs avui?

Es diu Ingobernable i és un dels contes que té la seva addicció a l'alcohol com a protagonista. Déu-n'hi-do, comencem forts, eh? Comencem fortes.

Doncs va, Ingobernable, dins el llibre de relats manual per a dones de fer feines, de la Lucía Berlín, publicat per l'altra editorial i amb traducció d'Albert Torres Casano.

En la nit fosca i profunda de l'ànima, les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar un braç sota el matalàs, l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es va haver de seure a terra i perventilava. Si no feia un trago, començaria a delirar o tindria un atac. El que convé és respirar més a poc a poc i reduir el ritme cardíac. Estar tan tranquil·la com puguis fins que tinguis l'ampolla. Sucre, té amb sucre, és el que et donen durant els tractaments de desintoxicació. Però tremolava tant que no s'aguantava dreta. Es va estirar a terra i va fer unes quantes respiracions de ioga. No pensis, per l'amor de Déu, no pensis en la condició que estàs perquè la dinaràs, de vergonya, d'un vessament. Se li va alentir la respiració. Va començar a llegir els títols dels llibres dels prestatges. Concentra't, llegeix-los en veu alta. Edward Abbey, Shinoah Sheveh, Sherwood Anderson, Jane Austen, Paul Auster. No te'n saltis, més a poc a poc. Quan va haver llegit tot el pany de paret, es trobava més bé. Es va aixecar amb dificultat, arrepenjant-se a la paret, tremolant tant que amb prou feina es podia moure els peus. Va arribar a la cuina. No hi havia vainilla, hi havia extracte de llimona. Li va baixar per la gola i va tenir arcades, però va tancar la boca per tornar-se-la a empassar. Va fer te, el va carregar de mel i el va xerrupar a poc a poc a les fosques. A les sis, al cap de dues hores, l'Apton Liquor Store d'Oakland li vendria vodka. A Berkeley t'havies d'esperar fins a les 7. Hosti, no, tenia diners? Va tornar a l'habitació de puntetes per mirar dins del bolso de l'escriptori. El Nick, un dels seus fills, li devia haver agafat la cartera i les claus del cotxe. No les podia buscar a l'habitació dels seus fills sense despertar-los. Al pot de les monedes de l'escriptori hi havia un dólar i 30 centaus. Va remenar diversos bolsos de l'armari i va regirar les butxaques dels abrics i un calaix de la cuina fins que va ajuntar els 4 dòlars que aquell cony d'indi cobrava per una pataca de vodka aquella hora.

Tots els borratxos malalts li pagaven, tot i que la majoria comprava bidols perquè l'efecte era més immediat. Era una bona caminada, trigaria tres quarts d'hora i hauria de tornar corrents abans que se li despertessin els nanos. Se'n sortiria? Amb prou feines podia caminar d'una habitació a l'altra? Resa perquè no passi cap cotxe patrulla. Tant de bo tingués un gos per poder-lo treure a passejar. Tinc una idea, va pensar. Demanaré als veïns que em deixin el gos. Sí, home. Ja no hi havia cap veí que li dirigís la paraula. Per no perdre l'equilibri, es concentrava en les esquerdes de la vorera i les comptava. Una, dues, tres. S'agafava els matolls i els troncs dels arbres i estirava com si escalés una muntanya de costat. Travessar el carrer era terrorífic. Eren molt amples i tenien aquells semàfors que parpallejaven vermell, vermell, groc, groc. De tant en tant, una furgoneta de l'examiner o un taxi buit. Un cotxe de policia va passar com una exhalació, sense els llums de dalt encesos. No la van veure. Una suor freda li va baixar per l'espinada i les dents li van escarritxar amb força enmig de la matinada fosca i silenciosa. Va arribar a l'Hubton de xàtec, pantejant i marxada. Encara no havien obert. Set homes negres, entre els quals només un de jove, s'esperaven a la vorada. L'Indy seien darrere la finestra amb posat displicent, fent xarrups de cafè. A la vorera, dos homes compartien una ampolla de xarop Nyquil. La mort blava, la podies comprar tota la nit.

Un vell a qui tothom anomenava Xam li va dedicar un somriure. Què et passa, mama? Que estàs malalta? Que et fan mal els cabells? Ella va fer que sí amb el cap. És exactament la sensació que tenies. Els cabells, els globus oculars, els ossos. Té, va dir Xam, val més que em mengis. Estava menjant galetes salades i n'hi va allargar un parell. T'has d'obligar a menjar. "Eixa", em va dir el jove, "dóna-me'n unes quantes". Van deixar que ella fos la primera. Va demanar el vodka i va bucar la pila de monedes sobre el taulell. "Està just", va dir ella. Ell va somriure. "Compta-la, sisplau". "Au va, collons", va dir el més jove mentre ella comptava les monedes amb les mans que li tremolaven de mala manera. En acabat, es va ficar l'ampolla al bolso i va avançar amb penes i treballs cap a la porta. A fora, es va recolzar en un pal de telèfon. Havia de travessar i estava espantada. En Xan feia globs d'una ampolla de Night Train. "Ets massa senyora per mamar al carrer?". Ella va fer que no amb el cap. "Tinc por que em caigui l'ampolla". "Té", li va dir, "obre la boca, ho necessites, si no, no arribaràs mai a casa". Li va bucar una mica de vi a la boca. Li va córrer per dins, calent. "Gràcies", va dir ella. Va travessar de pressa i va enfilar cap a casa, accelerant en pas matosser pels carrers, 90-91, comptant les esquerdes. Encara era negra nit quan va arribar a la porta. Boquejava per respirar. Sense encendre el llum, va agafar un got i va bucar suc de gers i un terç de l'ampolla. Es va seure davant de la taula i va fer uns quants globs lents mentre el cos se l'impregnava de l'alleujament de l'alcohol. Estava plorant alleujada perquè no s'havia mort. Es va servir un altre terç de l'ampolla i una mica més de suc. I entre glop i glop deixava reposar el cap a la taula. Com que després del segon got es trobava millor, va anar al quarto de rentar i va posar una rentadora. Llavors va agafar l'ampolla i va anar al quarto de bany. Es va dutxar, es va pentinar i es va posar robaneta. 10 minuts més. Va comprovar que la porta estigués tancada per dins. Es va seure la tassa del vàter i es va acabar el vodka. Aquell últim trago no tan sols la va deixar més revisculada, sinó també una mica èbria.

Va traslladar la roba neta de la rentadora a la secadora. Mentre remenava el suc de taronja d'un concentrat congelat, en Joel va entrar a la cuina fregant-se els ulls. Ni mitjons ni camisa. Bon dia, rei, menja't els cereals. Tindràs la roba seca quan hagis acabat d'esmorzar i de dutxar-te. Li va servir una mica de suc i també va omplir el got d'en Nicolas, que estava plantat en silència llindar de la porta. Com Codi t'ho has manegat per veure? La va apartar amb una petita empenta i es va servir els cereals. Tenia 13 anys. Era més alt que ella. Em podries donar la cartera i les claus? Li va demanar ella. La cartera sí, les claus te les donaré quan sàpiga que estàs bé. Estic bé, demà tornaré a la feina. Ja no pots passar sense una clínica, mama. Estaré bé, no pateixis, sisplau. Tinc tot el dia per refer-me. Van a mirar la roba de la secadora. Les camises ja estan seques, li va dir en Joel. Els mitjons trigaran uns deu minutets. No em puc esperar, els portaré molls. Els seus fills van agafar els llibres i les motxilles, li van fer un petó i van sortir per la porta. Es va quedar dreta al costat de la finestra i els va observar mentre desfilaven cap a la parada d'autobús de més avall. Es va esperar fins que l'autobús els va haver recollit i ja enfilava per Telegra d'Avenue. Llavors va sortir ella i es van caminar cap a la botiga de la cantonada. Hi venien begudes alcohòliques i ja estava oberta.

Mare meva, quina duresa per això. Que ben explicat i que bé que ho veus, però quina duresa d'història. I si això és una mica veritat, encara la trobo més dura.

I aquest canvi, quan els fills apareixen i ella ja s'ha dutxat i ho ha fet tot i els ha posat els cereals,

com si no passés res. I va més moguda que mai, però està millor que mai. Mare meva. Déu-n'hi-do, serà una setmana intensa. Gràcies, Anna Maria. Fins la setmana que ve. Bona nit. Bona nit.