Manuel Delgado, antropòleg: "El carrer té l'última paraula"

Perquè acabarem la setmana amb un cafeter d'honor. Ens acompanya a fer el cafè el catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, professor d'Antropologia Religiosa i Antropologia Urbana, Manuel Delgado. Bona tarda. Hola, bona tarda. El càrrec és molt llarg, però no es perd el càrrec, encara que un esjubili o això ja queda per sempre. Si és emèrit, sí. Clar, emèrit ja no és per sempre. Si no, et podreixes. La paraula emèrit ha agafat com una pàtina una mica lletja, no?, els últims anys. Hi ha reis emèrits,

hi ha papes emèrits, doncs sí, però, home, tot el que tingui a veure amb la universitat sempre té un toc com medieval. És veritat, és veritat, sí, sí. I en aquest cas el mèrit, bàsicament, és que continues sent professor fins que et mous, tens tot l'accés al conte, en fi, sí, sí. I les classes en uns anys, en uns mesos.

Clar, tu et vas jubilar, però encara segueixes anant puntualment a fer alguns crèdits, no?

Els emerits ens donen fins i tot crèdits, si volem. Jo vaig dir que em feia pena deixar les classes i tal, i vaig fer així una cara com de pena, i m'han dit, ah, sí? Doncs mira, i m'han carregat.

És a dir, per no perdre el contacte amb l'aula, vas agafar-te l'oportunitat que tenies de fer uns petits crèdits.

Era bàsicament una cosa que jo no tenia cap àrees de tornar a fer classe, però vaig posar prou drama com perquè algú digués que, bueno, doncs mira, però clar, no es cobra més ni res, o sigui. És a mèrit.

Això sí que té mèrit. A la teva última classe oficial, diguem, es va ballar, es va haver-hi barricades fins i tot, No l'oblidaràs, aquesta última classe, no?

Va ser una sorpresa molt emocionant, perquè jo volia fer alguna cosa especial i tal, però aquella mena de rebuda a l'entrada de la facultat, home, era conmovedora, i el que esperava era mereixer-me-la, però sí, sí. A més a més, al final, vam posar aquest tema de Batiato, i es va posar allà, com a la pel·lícula del Nani Moretti, que es van posar allà com si fossin derbitxos iròbecs, que tenia que ver a coses de la classe, de religiosa, del sufisme. Tu havies ballat mai a classe, Marta?

O sigui, a la universitat, mai, però dels mais. O sigui, ja m'hagués agradat a mi tenir Manuel Delgado de professor, eh? No per ballar, eh?, però bueno, també.

Cuida-ho, eh? Què? Que, clar, jo si ara estic aquí molt enrotllat, però. La classe, evidentment, cambio. M'intento ser animat, però està claríssim que ni enrotllat ni res. El rotllo del profe enrotllat és molt difícil perquè és una miqueta com el del padre amigo, saps? Que tens que fer un seguit de coses. Ara bé, clar, evidentment, l'assignatura, la classe. Però, per exemple, tenies gaires alumnes que fessin campana? La majoria. Sí? Sí, però no només jo. Això és un problema que tenim. Però això ha estat sempre així o ha anat en augment? Ha anat en augment. Però qualsevol col·lega et podrà acreditar que realment és un problema greu que tenim. Però no és culpa. L'absentisme. L'absentisme massiu. O sigui, massiu. Però a més a més jo ho entenc. De fet, no em pregunto per què no venen, em pregunto per què venen. Perquè hi ha tot aquest rotllo. Home. De debò, o sigui. Però representa que van aprendre alguna cosa i que van anar allà voluntàriament, no? Ningú ens obliga O sigui, queda com si tinguessin mandra. No, no és veritat. El sistema actual, que és d'avaluació continuada, els fa permanentment haver de preparar exercicis i exàmens. I, a més a més, hi ha el tema del campus virtual, amb la qual cosa, el tema de la presència. És a dir, no venen perquè no tenen temps. Et prometo que intento parlar amb la gent i tal i és que t'ho diuen i a més a més hi ha una cosa que clar el campus virtual ha desactivat el poder que tenia la relació cara a cara, la presencialitat i després el tema de les pantalles l'últim curs em van canviar d'aula em van posar una taula petita amb un racó i una gran pantalla, no? Sí, dius, sí, què passa, tu? Jo no he fet mai PowerPoint, perquè jo soc tan venidós que quan parlo m'agrada que em mirin. Però no estava previst que la gent mirés el professor, o sigui, clar.

Avui parlem molt dels joves, i sobretot ara que veiem aquestes mobilitzacions, amb tota la qüestió de Mari Carmen i el seu desnonament, es diu, no, és que els joves no es mobilitzen, però que estem veient canvi climàtic, la mort de Mari Carmen, l'extrema dreta, els joves es mobilitzen?

Home, a veure, a mi perquè tinc una cosa que es diu síndrome del piramidal, que em provoca una problemàtica en caminar, que fa que evidentment la idea de tirar-me als carrers, evidentment no. No em plantejo cremar 10 contenidors, però està claríssim que si jo pogués hi sortiria. I si veus, jo vaig estar a poc a la Puerta del Sol i hi havia bastanta gent gran. I la gent es mobilitza perquè això va per etapes, són com cicles.

Però els estudiants d'avui es mobilitzen igual que els de fa 30 anys?

Fa temps que no ho fan, per exemple en relació als plans de Bologna, però què t'hi jugues que d'aquí quatre dies a la mínima torna a haver-hi un altre esclat. O si tu detectes que això està latent també a les universitats. El que detecto bàsicament és que de tant en tant passen coses i que aquestes coses requereixen un cert tipus de periodificació. I et ben prometo que d'aquí a poc tornarà a aliar-se a l'universitat, allà on sigui. Home, i una vegada en general. Aquí, ara mateix, o sigui que no I seran joves i seran grans, clar. La gent es mobilitza. Mira com es mobilitza en la feuta, encara que sigui per una qüestió ben contrària. Però al final, el carrer té l'última paraula, i ho estem veient aquests dies.

Avui ens visita el Manuel Delgado, que ha escrit aquest, Todas las ciudades están poseídas, unes ciutats que els últims dies han tingut moviment, tant aquí com a França. Com ho estàs llegint, tu, tot això? Abans, sobre el tema anterior,

el que estem dient, condemnant aquest tipus d'espectacles, no és contradictori amb el principi aquell que representa la dita en castellà, ojos que no ven, corazón que no siente. Vull dir, bàsicament, que si realment tenim interès en acabar amb la pèrdua d'amor, podria ser una bona idea que es veiés en què consisteix. Ja ho dic, ojos que no ven, corazón que no siente. O sigui, veure ho pot generar fins i tot que la gent digui, eh, eh, què és això? El que estic dient, bàsicament, és que l'expressió ojos que no ven, corazón que no siente.

És el que deia abans, jo no vull veure perquè és una manera de pensar que no existeix aquesta realitat. Potser això, potser animar la gent a.

Aquestes lleis que prohibeixen la mort pública d'animals, ¿estan pensades per protegir l'animal o per protegir la persona que es priva justament de veure la mort d'un animal que al capdavall s'haurà de manxar? Bueno, ara no us vull complicar la vida, eh?

No, sempre que vens ens la compliques. Sempre que vens ens la compliques, per això el portem, també. El llibre. El llibre, això, el llibre. Les ciutats estan posseïdes. Què vol dir, que estan posseïdes?

Que estan habitades per una mena d'ésser estrany, pervers, maligna, que no deixa mai de conspirar i que, a més a més, va sempre a la seva i és capaç d'enredar fins que qualsevol cosa que intenti pacificar-lo, preveure-lo, amagar-lo, expulsar-lo és el capdavall inútil. I això que acabes d'esmantar de París o de Madrid n'és la prova.

És bàsicament el dimoni de l'urbà. I aquest dimoni, amb què el personifiquem? Mira, aquí estem sortint al carrer.

Hosti, estava aquí aquest bar d'aquí al costat? I t'ho prometo, un espectacle, perquè hi havia una família, crec que eren dos o tres fills, i el pare, no sé si el tercer era un fill, però una bronca que té, cagues, però tremenda. Del pare als fills, eh? No, no, del fill retrayent-li coses al pare a crits. I veus. Això és el dimoni de l'urbà. De sobte passen coses, constantment passen coses. Però si és a l'urbà i a l'espai privat, vull dir, no? No, a l'espai privat no sabem què passa. Per això, diguem-ne curiosament, moltes dones s'estimen molt més el carrer que no casa seva. Però això és un exemple. Si jo entro aquí amb una magdalena que no obria, amb un cafè llet, i de sobte em trobo amb un pollo, amb uns crits. Per cert, hagués sabut de marxar, però no ho he fet. T'has quedat allà escoltant. Posant l'antena, eh? En definitiva. Mirant el que dèiem. Per cert, aquesta de l'última del Sorrentino, Partenope, crec que és, l'estudiant que estudia antropologia li pregunta al professor què és l'antropologia i li contesta al final de la pel·lícula, l'antropologia és mirar. O en aquest cas escoltar però el que volia dir bàsicament és que de sobte m'he trobat aquí en un espectacle que no preveia amb el meu cafè en llet i tal i a més a més amb problemes per marxar i marxar ja hagués volgut dir això com acaba el tema aquest tu volies mediar fins i tot eh. És que jo m'hagués segut a la taula. De fet, és el que em correspon com a etnògraf. Què fa l'etnògraf? L'etnògraf bàsicament es fica a la vida dels altres intentant. Entendre-la, no? Entendre-la, d'entrada arribar tard. És a dir, escoltar, sentir, inclús olorar, perquè les qualitats sensibles també compten. Però clar, és una forma de tafaneria convertida en disciplina. Però sí, si el que diu únicament és que aquí, fa un moment, m'he trobat en un espectacle que no preveia, quan jo estava tranquilament intentant temps per venir aquí, i de sobte em trobo en un espectacle. Però això ha passat tota la vida. Exacte.

Per què? Perquè és la vida. O sigui que les ciutats d'avui són com les d'abans, amb els problemes d'avui, però abans hi havia els problemes d'abans.

Les ciutats, bàsicament, és un munt d'edificis, de carrers, pim-pam, de cotxes, de semàfors, de guàrdies urbanes i tal. L'urbà és una altra cosa. Mira, tu, des del cel, contempla una ciutat, d'acord? Treu-li els edificis. El que et queda és allò urbà. És justament el que no s'atura, el que constantment està movent-se, el que viu de la seva, el que s'alimenta del mateix que l'altera, és la vida, la vida urbana és la vida, que és justament el que arquitectes urbanistes i sovint polítics no acaben d'entendre perquè no la veuen.

Las ciudades están. Todas las ciudades están poseídas.

Perdona, això és el que deia un mestre, segur. No sé si us en recordareu, però jo sí. El Luis Arribas Castro, que era un gran referent que segurament la generació de l'any que ve recordarà. Ell deia constantment, era el seu lema, la ciutat és un milió de coses. Bé, doncs és això, això és el llibre. Ell ho explicava molt millor, d'una forma molt més sintètica. Jo he hagut d'escriure 400 pages. Que m'hagués pogut estalviar.

Fem una cosa, una pausa i agafarem aire. Ets d'oques grasses?

Sí, a mi de tant en tant m'agraden cançons d'autoajuda. O que les gràcies autoajuda. Però això no és un demèrit. No, no, no. Però bàsicament aquesta cosa de bon rotllo realment m'anima. Però m'agraden molt, per si hi ha algun dom del respecte.

Doncs farem una pausa i obrim carpeta o que les gràcies, perquè ahir en aquest programa va haver-hi debat i avui tinc una persona amiga del programa indignada amb el programa.