Mara Malibrán: "La propietat privada ha suposat la submissió de les dones"

A vegades les paraules ens roben una història.

Mai havíem sentit parlar tant de patriarcat com ara. Fem servir patriarcat a totes hores, sense que a vegades tinguem molt clar, ja us ho diré, el que significa. El mateix passa amb el matriarcat. Què vol dir? Les dones al poder o significa alguna cosa més? Van manar algun dia? O és una cosa per les enciclopèdies? Parlem-ne. La cosa és, si vivim en un patriarcat, quin lloc hi ocupen les dones? Quin embolic, amigues? Això sí, mentre ho pensem, algunes dones cobren menys que un home per la mateixa feina. O, per exemple, quan una noia la violen en una universitat americana, els seus companys l'amenacen perquè retire la denúncia, que fa caure el prestigi de la universitat, li diuen. Res, coses, només per donar-hi un tomb.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

No us

deixeu endur pels prejudicis, escolteu les dones i els dies, comencem aquest dilluns plujós amb la cantant nord-americana Shop Girl, Kate Bollinger. I us preguntareu per què hem començat parlant i preguntant-vos pel patriarcat. És perquè Mare Malibran ha escrit un llibre on reflexiona sobre el matriarcat. Va existir i va desaparèixer quan el patriarcat va arribar. Comencem el dilluns amb ganes de reflexionar. Hi ha un llibre que tenim aquí damunt de la taula, "Cuando las mujeres mandaban". Benvingudes, benvinguts a les dones i els dies, el programa on les dones manen sempre.

Mare, Malibran, com estàs? Molt bé. Contenta? Sí, molt contenta, sí. T'has posat, com diuen en castellà, que a mi s'han de fer bares. Tu creus? No ho sé. A veure, ara és un tema, la veritat és que és complicat, perquè fins i tot les feministes, o les que ens anomenem feministes, tenim dubtes sobre què és el matriarcat, si va existir alguna vegada, hi ha mil teories. I és una mica el que et vas plantejar tu.

¿Sabes lo que pasa? Que el matriarcado casi nadie sabía nada. Eso es lo que me llevó a meterme en ello. Porque desde que soy joven he oído, esto es un matriarcado. Cuando iba al País Vasco, iba a Cataluña, a algún sitio, aquí funciona un matriarcado. Era porque había una mujer muy potente o había una señora que dirigía un mercado. Pero en eso se limitaba el matriarcado. En cambio, la historia del matriarcado, del gran debate que surge en el siglo XIX, entre los hombres antropólogos, porque no había mujeres, y los pensadores hombres acerca del origen de la humanidad, ahí es donde la gente no sabe en general, que ese es el gran debate del plato de mercado y que abrió una puerta inmensa, pero inmensa, a cuestionar la subordinación de las mujeres.

M'agrada molt que diguis això, perquè a vegades confonem la terminologia i la llengua, ens posa trampes, també, perquè ara parlem molt de feminisme i masclisme, i depèn de qui li preguntes, diu, no, no, jo no soc feminista, no, no, que no, que em depilo, encara estem amb aquestes animalades, no? Però, i amb el matriarcat i el patriarcat passa una mica el mateix.

Passa eso que acabas de decir, pasa algo parecido al feminismo y al machismo, cuando tú dices, bueno. Es que el contrario del machismo es el feminismo. Mire usted, no. O sea, no tiene nada que ver. Es decir, en primer lugar, el feminismo es una ideología que busca la igualdad de las mujeres. Busca la igualdad. Y el machismo, pues verdaderamente es lo contrario, ¿no? Es lo contrario, no es que busquen la igualdad de los hombres, sino que lo que buscan es el sometimiento de las mujeres. Entonces, el tema de las palabras es muy peligroso, porque con el matriarcado pasa algo parecido. Si tú me dices, ¿ha existido el matriarcado? Yo te digo, no, no ha existido ninguna sociedad matriarcal, creo, a lo largo de la historia. ¿Por qué? Pues porque si el matriarcado es el reverso, del patriarcado, solo que a lomos de otro sexo, y no al lado del hombre, sino sometiendo al hombre, eso no ha existido nunca. Más que en las Amazonas, en el mito de las Amazonas, que el mito de las Amazonas en sí tiene una base real, porque ha habido muchas mujeres guerreras y cada vez más ha habido sociedades guerreras de mujeres, cada vez más la antropología las trae. Pero bueno, el mito de las Amazonas, que es la primera revuelta antipatriarcal de la historia, entre comillas, mito, Eso es lo único que ha habido. Ahora, que si tú me dices, entonces, ¿qué es lo que ha habido? ¿Qué sostienes en el libro? Bueno, no lo sostengo yo. Yo divulgo la historia. Creo que hay muchos libros de feminismo, pero que no hay libros de la historia de las mujeres.

Hay muy poco. ¿Dónde vas a sortir? ¿Qué te ha necesitado? Porque tú has trabajado en un món. Justament, has treballat molts anys en revistes femenines, encara que tu feies altres coses en aquestes revistes, però és un món on el patriarcat castiga les dones, perquè moltes vegades en l'imaginari. S'ha parlat de matriarca, per exemple, perdona, amb Rocío Jurado, Lola Flores, però hi havia un punt de. Sí, a vegades es parlen amb aquests termes, amb una mica de podríem dir gairebé com quan una dona mana molt. Però en realitat el patriarcat ha fet que funcionessin aquestes revistes, perquè s'ha valorat a les dones per si es podien casar, per si no es podien casar, per si se separaven dels marits o no. És a dir, el que manava en aquestes revistes era aquest món.

Vamos a ver, si hablamos de lo que es. Hay una cosa que es la prensa del corazón y hay otra cosa que es la prensa femenina. Yo he trabajado en la prensa del corazón, pero no puramente en el corazón. He trabajado en un área que no tiene nada que ver, pero he trabajado muchos años en la prensa femenina. Y he trabajado en la prensa femenina cuando la prensa femenina aterrizaron aquí las. La prensa femenina viene hecha, digamos, las grandes cabeceras internacionales, el EL, el Marie Claire, el Vogue. Que esas cabeceras internacionales, date cuenta que, por ejemplo, el El y el Marie Claire tienen una fuerte tradición feminista. Quiero decir, bueno, te iba a decir Simón de Beauvoir, pero vamos, desde Margalit Duras a todas, hasta que la gran batalla en Francia por la despenalización del aborto lo llevó a cabo él y el Marie Claire tuvieron una complicidad importante. La verdad, de eso no se le recuerda a nadie. No, eso no nos acordamos de nada porque de la historia no nos acordamos. Pero si me dices que esas, vamos a ver, esas revistas cumplen un papel importante. Propagandístico del papel más entre comillas misógino de las mujeres entre el papel tradicional sí y no porque yo las revistas que he trabajado publicamos todo tipo de reportajes y la línea ahora si me dices había moda sí. La moda està bé. ¿Había belleza? Sí, porque vives de los anunciantes, entre otras cosas. Porque como bien sabes, las dos fuentes de ingresos son la venta y la publicidad. El que passa és que ara

també estem en un món que ens venen, per exemple, la famosa frase empoderament. Y este empoderamiento a veces va a base de las inyecciones de botox. Y entonces aquí hay un problema.

Sí, totalmente. Bueno, está lleno de contradicciones. Las ideologías están llenas de contradicciones y todo está lleno de contradicciones. En mi época, cuando yo era joven, íbamos a la universidad, íbamos vestidas de negro y nos parecían mujeres objetos todas aquellas que se pintaban y se maquillaban y nos espantaban. Al mismo tiempo, en cambio, recuerdo una tía tan fantástica como Lidia Falcón, una mujer magnífica que, bueno, que es una tía que dio un impulso potentísimo, no se le ha hecho justicia al feminismo en este país. Ella iba pintada, a mí me tenía alucinada, siempre con los labios rojos, que ahora toda la señora Albán. Son de izquierdas y son de no sé qué, pero tal, se pintan. Entonces, ¿qué pasa ahí? Bueno, pues no lo sé. Arrastramos eso, lo que yo llamaba mujer objeto cuando yo era joven, ¿era una tontería? No, era un momento histórico político en que nosotros rechazábamos ese modelo de mujer porque nos parecía una mujer cosificada. Hoy en día pues no, yo ya no mido a la gente por eso porque sería pueril, porque realmente ves muchísima gente de variada y ves que las mujeres siguen sosteniendo toda una industria de la belleza, tengo mi particular visión al respecto, pero siguen manteniendo una industria de la belleza y de la moda brutal. Entonces, bueno, ¿arrastramos esa esclavitud de la belleza? Pues sí, seguramente, como dice Naomi Klein, sí. Seguramente serà patriarcat o no.

Ho resoldrem aquesta nit amb la mala mare Malibran.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Però tornem a la història perquè la mare Malibrana ha vingut a parlar del seu llibre, com el Paco Umbral en el seu moment, quan les dones mandaven aquest llibre editat per RBA que com a subtítol té Viaje a la historia del matriarcado. Alguna cosa hi has trobat perquè tu dius ara, no sé si ha existit el matriarcat com a tal, sinó que ha estat aquesta denominació una mica per dir en moments determinats les dones manen, però tu has fet un repàs per tota la història per veure que, tal com coneixem el patriarcat, no hi hauria un matriarcat.

El libro, cuando ponemos es un viaje, te quiero decir que no es un recurso de marketing cuando las mujeres mandaban. Cuando elegimos ese titular o elegí ese titular, yo sí creo, lo que me estoy remitiendo es que en el origen de la sociedad hubo un clan maternal. Antes que llegara el patriarcado, que siempre nos ha parecido eterno y que ha existido de siempre en el origen de la humanidad, había un clan maternal.

I això no vol dir, per exemple, que ho expliques al llibre, que hi hagués, per exemple, dones caçadores a l'època del neolític, etc. Vull dir que s'ha parlat molt això en les últimes investigacions, s'ha vist que hi havia dones que caçaven, que sortien. Exactamente. Se ha ido de.

El tema es que la ciencia en el siglo XIX no alimentaba para nada a la ideología política ni social, sino que la ciencia estaba penetrada por la religión. Ahora, afortunadamente, la ciencia está independizada de la religión y el mundo del pensamiento también, y de la historia, afortunadamente. Entonces, todos los avances científicos. Realmente son grandes aliados de las mujeres. Porque, por ejemplo, el mito de que la mujer estaba en casa, al lado del hogar, esa cosa, él venía con la caza, con el venado colgando, y ella estaba con el mamut. Pues no, miren, y había grandes cazas de grandes animales, porque lo que había era mucho carroñeo, eso se ha ido demostrando poco a poco. La mujer. Se dice que ha intervenido, más o menos se cifra en un 60% en todo lo que era la aportación a la alimentación y al discurso de la vida en la prehistoria. Entonces, todo ese tipo de estereotipos se han ido viniendo abajo gracias a una cosa, a la ciencia y a que las mujeres, creo que es importantísimo y lo desconocemos, entraron en el siglo pasado en los grandes departamentos de antropología y de arqueología y esa aportación. Provocó un punto de vista absolutamente distinto.

Aquesta és una història important. Qui ens explica la història? Si la història ens l'expliquen els homes, miren el món a partir dels homes. I de fet, amb els últims anys a Tapuerca, en molts llocs s'ha vist que en moltes de les investigacions resolien que eren dones les que feien allò que pensaven alguns que feien homes. Tu ja dius una cosa d'entrada en aquest llibre que ens hem de reflexionar sobre què vol dir manar. ¿Qué volví? Mandar. Mandar. Sí.

Claro, ¿mandamos de otra manera las mujeres? No, yo no creo que mandemos de otra manera. Yo creo que el poder merece en sí mismo un análisis en sí mismo, pero bueno. Pero que somos de otra manera porque tenemos una carga, en primer lugar, somos otro sexo. Que si te refieres a que el género, que es una construcción cultural, porque el género es una construcción cultural, el género de hoy en día, bueno, pues las mujeres sí que tenemos esa, quizás, porque tenemos esa capacidad de dar a luz y porque posibilitamos el salto de la animalidad a la humanidad en el comienzo. La vida comunal, la socialización, lo hacemos mejor que los hombres, creo. Antes siempre se decía que las mujeres eran el pensamiento concreto y el hombre el pensamiento abstracto. Simone de Beauvoir lo llevaba a la contra y decía muy bien eso, ¿no? Los hombres han ido siempre por delante porque tenían una meta, un objetivo, ni siquiera los mitos, y las mujeres siempre estaban detrás. Pues porque estábamos metidas en la vida cotidiana y eso ha sido nuestra perdición. Eso es como ella lo explicaba, pero al final yo creo que ese sentido de lo colectivo que las mujeres lo tienen más que los hombres y que tenemos esa carga quizás porque tenemos que sacar adelante vidas humanas, que son los hijos, esa capacidad de socialización. Bueno, pues es muy interesante,

¿no? Sí, sí, ens ha donat molta vida. Ens ha donat molta vida, moltes ganes d'explicar. El que passa és que és curiós que les dones hem parlat més, però el relat se l'han quedat els homes. El relato lo han hecho ellos siempre.

El 50% Fa pensar. Desde la palabra hombre. Que encierra a la mujer, es decir, porque, claro, verdaderamente nos deberíamos, yo creo que las palabras que antes hablábamos, deberíamos absolutamente empezar a hablar de ser humano cuando hablamos de cosas, ¿no?, de evolución, de tal, pero no de hombre. Es que el hombre lleva inscrita a la mujer, ¿no? La mitad de la humanidad está detrás de la palabra hombre, que somos nosotras. Entonces, claro, por eso las palabras son tan peligrosas, por eso yo creo en la transformación, que el lenguaje es importante.

De fet, per exemple, algú ens està sentint i potser pensa, coi, si existia el matriarcat, per què un dia va arribar el patriarcat? Què passa, que ens vam deixar prendre el poder o què va passar aquí? No, què pasó? O és que tampoc hi havia allò,

temps per les dones. Jo creo, vamos a ver, exacto, por què se genera el patriarcado i què significa patriarcado? Que no solamente que nos desplazan del linaje matriarcal, que el linaje matriarcal quiere decir que son las mujeres las que controlan la herencia, las que controlan al hijo, las que saben, ¿no? Tú sabes porque eres la hija de esa señora, no de ese señor, el hombre no tiene importancia. Pero la llegada del patriarcado fue brutal, brutal. Porque nos erradicaron, nos convirtieron en esclavas, nos quitaron los derechos, es decir, el camino a la civilización, que sería el llamado progreso, entre comillas, tiene una víctima, que son las mujeres. Tú me preguntas, la hipótesis evolucionista marxista, que yo creo que tiene mucha razón, es que. Engels la teoriza, es cuando la propiedad privada llega, cuando después de la domesticación de animales empiezan a poner brejas por otras partes, cuando llegan los ganaderos. Cuando llega la propiedad privada, la agricultura es transición, cuando llega la propiedad privada, el patriarcado, la mujer está condenada. En ese momento. Es el sometimiento de las mujeres. Cuidado. Por ejemplo, por eso te digo que la antropología en el siglo XX es apasionante. Levi Strauss, que es una estructuralista y que es una cabeza privilegiada, él decía. Que no, que no estaba de acuerdo. Y luego Gerda Lerner, que es una de las grandes historiadoras americanas, estaba de acuerdo con él, pero decía, el intercambio de mujeres empieza en las tribus antes de la propiedad privada. Ese intercambio de mujeres, que para Levi Strauss es una forma de socialización,

¿Estás hablando de la prostitución? No. ¿El intercambio de donas?

No, el intercambio de donas, me refiero al intercambio de donas. Es decir, lo que significó en las tribus primitivas, mucho antes de la prostitución, o de la prostitución como tal establecido, en que las tribus se pasaban unas mujeres a otras mujeres. Eso, llámalo como quieras, pero eso significaba que la mujer estaba cosificada. Entonces dicen, eso se produjo antes de la llegada de la propiedad privada. Bueno, ya la propia cosificación es una forma de propiedad privada. Pero bueno.

En aquella època no hi havia tots aquests filòsofs. En aquella època de la qual estem parlant, en el moment prehistòric, no hi havia tots aquests filòsofs. Ells s'interpreten. Sí, però el que vull dir és que potser s'assedien les dones d'una tribu a una altra, bàsicament perquè les dones tenien la capacitat de donar vida.

No es que escasearan las donas, las mujeres, no. El intercambio de mujeres está cosificado y es un intercambio que se produce. Gerda Lerner lo que dice es que el control sexual y de reproducción de las mujeres fue la primera clave del patriarcado. Es decir, en un momento determinado hacen falta más gente. ¿Y por qué llega la esclavitud? Pues entre otras cosas porque hace falta mano de obra. Porque hay que controlar y entonces la sociedad se va complicando, lo que llaman progreso empieza a necesitar víctimas, el fin justifica los medios y el propio Bacofen, que es el que descubre el famoso matriarcado y que está encantado y que dice que las mujeres y la relación madre-hija y que la mujer es el altruismo de la historia y que no hay seres más que ella, entiende que ese paso del patriarcado. Que por ahora no ha terminado, pero bueno, que ese paso del patriarcado, que tiene una víctima que es la mujer, se hace en arras del progreso y de la civilización, y es un punto de vista, claro.

Y así también se van a crear moltes societats, perquè si pensàvem abans en la mitologia, que sempre té alguna cosa de realitat. El rapte, per exemple, de les Sabines, quan van a robar, a sequestrar a totes aquelles dones, el que estan és agafar-les, agafant-les, perquè creïn una altra ciutat. Si tenim dones, tenim gent. Podem crear ciutat. I això és pura política. Uf, quantes coses. Mare, mal i bran, no tindrem prou hores per parlar de tot això que hem de parlar avui.

Les dones i els dies, la ràdio pública que et fa aixecar les orelles.

My hair is woolly. My back is strong. Strong enough to take the pain.

Parlant amb Mara Malibran d'aquest llibre que ens fa pensar molt, aquest Cuando las mujeres mandaban, editat per RBA, i ara jo li preguntava, hi ha un moment del llibre, que clar, a mi també em creixien les orelles, perquè diu que la monogàmia hauria acabat amb el matriarcat per donar pas al patriarcat. Per què? Per això mateix que estàvem dient ara.

No, porque la evolución, o sea, porque cuando el clan maternal. El clan maternal agoniza, hay que buscar una nueva estructura. El clan maternal era que todas las madres eran. Es difícil imaginarlo, pero es bonito también imaginar ese mundo que está tan lejos y es tan difícil. Cuando decimos una sociedad comunal, es una sociedad comunal. Quiero decir que cómo podemos imaginar esa familia del clan matriarcal dirigido por mujeres con la complicidad de los hombres que no tenían ambiciones de otra cosa que eran ellas las que imaginaban ese mundo todas las mujeres. Eran madres de los hijos. Es decir, hay un bonito comentario que creo que lo acabé metiendo de uno de una tribu en Estados Unidos que le confiesa a un antropólogo misionero y le pregunta, le dice, ustedes es que solo quieren a sus propios hijos, a los hijos que tienen ustedes. Nosotros no somos así. Es decir, es una reflexión muy buena que te acerca a ese clan matriarcal difícil de imaginar, esa mujer primitiva. La monogamia es necesaria, porque el hombre. Porque cuando tú tomas el poder y cuando ya el linaje decides, porque tienes una estructura de propiedad, y dices, bueno, ¿cómo puede ser que yo creo todo esto y ahora quién lo hereda? Pues bueno, esto no es, o sea, son las mujeres esto que es.

Pero la monogamia es una forma de control en aquest cas. Es la llavureta que jo he deixat que no sigui per ningú més. Claro. L'hereu. L'hereu. Bueno, y de ahí venimos,

el héroe y la pubilla, ¿no? Venimos de eso. Així estem. Sí.

Ai, escolta, durant molt temps hem vist la figura també d'aquest home caçador com un arma. I jo crec que. Per què creus que ha durat tant, també, tot aquest imaginari? També hi ha algú que li ha interessat que el patriarcat continuï sempre, continuï i.

Hay muchas teorías al respecto. Gerard Heller sostiene que el patriarcado, podríamos decir, que cuando las mujeres. El patriarcado es como un chicle, se estira y se encoge. Quiero decir que cuando las mujeres consiguen el voto, ¿y cómo lo consiguen? Lo consiguen a base de alianzas con los antiesclavistas y porque las sufragistas, estas mujeres tan denostadas por Hollywood y por que eran todas feas según ellos y mujeres amargadas

Mary Poppins en aquest sentit va fer molt de mal la pelicula Mary Poppins va fer molt mal perquè la sufragista sortia la mare dels nens sortia com una boja que no passava mai per casa i que no era molt simpàtica això va fer molt mal la Mary Poppins va fer molt mal però las hagas.

Ha sido brutal sobre ellas lo que ha caído. Pero te quiero decir que hay muchos teóricos que sostienen que el patriarcado acabó cuando las mujeres votaron. Y realmente no es así. El sistema patriarcal. Sobre todo, yo creo que lo entiende todo el mundo, que seguimos viviendo bajo un patriarcado. En Occidente, afortunadamente, ese patriarcado, las mujeres hemos conquistado muchísimo y es muy llevadero, te quiero decir, y está lleno de contradicciones. En otros países, en Afganistán, desde luego, el patriarcado es un apartheid salvaje. Bueno, sería patriarcat y religiosa. Y luego si te vas a las feministas, las llamadas entre comillas del tercer mundo, te dicen que ellas no han tenido patriarcado porque el único patriarcado que han conocido es la colonización y que nosotras las.

Clar, perquè això t'anava a demanar en el llibre, sobretot parles del món occidental, hi ha moments on també parles de comunitats bèrbers, parles d'altres.

Y no dejamos, y evidentemente giramos en torno a nosotros mismos, ¿no? Somos etnocentristas, no somos andro.

Bueno, y porque creo que nos falta información,

es decir, que nos falta información. Nos falta información, pero el movimiento indigenista de mujeres es muy importante y es muy interesante. Porque ven la vida de otra manera, no la ven como nosotros, ¿no?

De fet, hi ha una antropòloga de la que parles, i dèiem al principi que era tan important qui explica la història, hi ha una antropòloga que és la Margaret Mead, que és una britànica, vaja, nacionalitzada a Amèrica, però que tota la vida va estar treballant, per exemple, amb tribus, i va poder veure també altres possibilitats que potser, no ho sé, si de cara a un futur. Podrían potser veure un altre món. No, lo que Margaret Mead

vio es que la simetría hombre-mujer, ese dominio de los hombres sobre las mujeres, es que Australia es un sitio muy especial de Oceanía. No se producía en las tribus primitivas de Oceanía. Se producía África. Y Europa y América del Norte funcionaban a su manera y el Sur también, pero Australia no, va por su cuenta. ¿Y qué ella descubre? Porque Margaret Mead es una mujer de una gran formación, es una tipa muy libre y llega con 22 años, imagínate, empieza a hacer trabajos de campo en Samoa. Entonces ella, su gran libro es Sexo y temperamento en las sociedades primitivas. Coge tres tribus. Pero això ens dona una mica d'esperança, no? Sobre todo, yo creo que complejiza todo. Si no funciona el patriarcat a la Polinesia. De repente se encuentra que una tribu que se llama los Arapés, ahí, en esa tribu, era pacífica. Los árabes son todos pacíficos y el género sería femenino. Hombres y mujeres. ¿Vale? En la segunda tribu, los. ¿Cómo se llamaban? Un dungua, que no soy capaz de pronunciarlo, si no lo leo. Que estos eran caníbales. Era modelo todo, o sea, sexo hombre y mujer. Patriarcal violento. Y la tercera era la única. Que era comportamiento como aquí o sea es decir género femenino y género masculino sólo que el rol al revés es decir los hombres eran y esa era la más interesante los hombres eran sometidos y las mujeres eran las que llevaban la sociedad quiero decir que claro ella ella se reafirma en la ideología que tenía como había en la antropología que era que. Que bueno, que el mundo, que realmente la cultura es la que definía todo, ¿no? Y que era muy complicada.

Doncs, escolta, la pregunta que em faig jo és, ¿haurem d'anar a la Polinesia per trobar l'autèntic matriarcat? No. Són coses que em pregunto avui, gràcies a la mare Malibran, cuando las mujeres mandaban un llibre per fer-nos reflexionar. Moltíssimes gràcies. Para divertirnos un poco. I tant.

Merci. Gracias a vosotros.

Som 3K.

Fa no res, abans de la publicitat ens preguntàvem si existia el matriarcat. El que sé segur és que existeix el patriarcat, perquè si no la notícia d'avui que us expliquem no hi hauria manera d'explicar-la. La dona que ha denunciat una violació grupal a la Universitat de Cornell, a Nova York, ha rep amenaces perquè la retiri. I per parlar, evidentment, de Nova York i per parlar de tot el que passa allà, tenim a la nostra periodista i ja amiga, Marta Martínez. Com estàs, Marta? Bona nit. Hola, Montse, bona nit. Què tal? Escolta, hem d'explicar, posem una mica en context, perquè potser hi ha algú que no coneix la història. Aquests dies està sortint, se n'està parlant, sobretot als diaris. Què ha passat? I com ho situem, això? Com situem aquesta història?

Doncs bé, el cas ha causat molt d'escàndol perquè és una noia de 20 anys que suposadament va ser violada per 7 membres d'una fraternitat. Durant una festa, una nit, a la Universitat de Cornell, que és precisament una de les més prestigioses del país. Estem parlant que forma part d'aquesta lliga que li diuen Ivy League, que són Harvard, Princeton, totes aquestes universitats més selectes, i Cornell és una d'elles. Aleshores, això va passar el 2024, va ser una nit en què ella havia begut alcohol, va arribar en aquesta fraternitat, que, bàsicament, ella coneixia un dels nois, aleshores se'n va anar a l'habitació, ell li va proposar de fer un trio, li va oferir drogues, sobretot catamina, és una droga que ella diu que no havia provat mai, Van acabar fent un trio quan ella deia que no se sentia capaç ni tan sols de consentir perquè ja no estava en els seus cabals, diguéssim, per la droga i per l'alcohol. I després un d'aquests nois va enviar un missatge a l'Snapchat que tenien privat del grup de la fraternitat. On bàsicament els deia a la resta, ei, pugeu si voleu sexe gratis. Va dir, free pussy, que bàsicament és perros gratis. O sigui que imagina't. I els veies, hi ha imatges d'aquest xat on bàsicament els altres contesten com m'agrada ser membre d'aquesta fraternitat, ui, encara està la botiga oberta, comentaris d'aquest estil. Vull dir que al final van ser set els nois que van abusar d'ella.

Jo ho deia ara al principi que el que està passant, allò notícia d'últimes hores, és que se l'està amenaçant a ella perquè no denunciï, perquè aquí el que està en joc no és la salut mental ni el camí que ha fet aquesta noia, que per cert ha deixat la universitat, sinó que no perdem de cap de les maneres el privilegi i el prestigi d'aquesta universitat.

Sens dubte, perquè ella, de fet, ja el 2024, dues setmanes després dels fets, va parlar amb la policia. Ella va fer una declaració amb la policia de la universitat. Aleshores, la policia de la universitat el que va fer és enviar una mena d'informe al fiscal, diguéssim, d'aquest districte on està Cornell, que és dins l'estat de Nova York, I aquest fiscal ni tan sols es va llegir la declaració completa de la noia, que tenia 6 pàgines i la veritat és bastant detallada, ni se la va llegir, només es va llegir l'informe més reduït que li havia enviat al departament de policia, que pertany a la pròpia universitat, que ja això no és gaire bona senyal. I en base a això va decidir que no hi havia suficient indicis com per investigar i que sembla que la noia havia mantingut aquestes relacions sexuals de manera consentida. Aleshores, ella, just fa un mes ara, que és quan ha formalitzat la denúncia davant dels jutjats, I és per això que ara estem veient tot aquest escàndol, tot aquest revolt que ha creat a nivell nacional, perquè realment tots els polítics que ens estan parlant.

Això va passar potser una miqueta allò setmana 74, però clar, ara, justament, parlaves que tot això va succeir el 2024 i dos anys després dels fets, ara és quan s'està removent la cosa. Per què creus que passa això?

I una de les coses que jo crec que ha tingut més ha creat més. Més rebuig és el fet que això, primer, no va tenir conseqüències criminals, no va haver-hi investigació judicial de cap tipus, i segon, la Universitat de Cornell internament sí que va investigar. Però les màximes conseqüències que van haver-hi són, van fer fora a dos d'aquests nois, els altres tres els van, durant un temps, suspendre, però en el fons han pogut tornar i es poden seguir traient un títol d'aquesta universitat tan prestigiosa, i dos més, que l'únic càstig que han tingut és, bàsicament, escriure una redacció pensant i reflexionant sobre el que havia passat i que s'apuntin a uns cursos sobre abusos sexuals.

Terrible, eh? Terrible. Aquí el més bèstia de tot és que això és la punta de l'iceberg, jo crec, perquè clar, el que estem veient és que aquestes fraternitats americanes, que les hem vist tant a les pel·lícules, i que com a mínim parlo des de la perspectiva catalana, eh. Tenen molt poder i igual que ha passat això amb aquesta noia, segur que hi ha altres històries, segur que hi ha altres casos, perquè això és a dir, és com ciment armat, és a dir, ho esborren tot.

És un problema sistèmic, no és la primera vegada que passa ni a la Universitat de Cornell ni a moltíssimes altres que també són molt prestigioses com la Universitat de Colòmbia. Fa pocs anys, una altra noia a la Universitat de Colòmbia va denunciar que l'havia violat un noi, i ella la manera que va tenir de protestar va ser passejar-se amb el matalàs per tota la universitat, per tot el campus, i va dir, jo no deixaré de portar aquest matalàs fins que no faci fora l'estudiant que em va violar. I no el van fer fora mai, no el van expulsar, i ella va haver d'anar a la seva graduació amb el matalàs. Mare meva.

Doncs així està Amèrica. Així està Amèrica. No m'estranya.

Sí, al final veiem que és una cultura que té molt, molt, molt per aprendre i de com tractar els casos d'abús sexual, que són molt complexos. I que al final no se'ls està donant l'atenció que fa falta, ni tan sols en un context tan d'elit com aquestes universitats.

Exacte, el patriarcat en l'era Trump. Així ho podríem definir i resumir. Moltes gràcies, Marta Martínez. Fins aviat. Gràcies a tu. Merci, una abraçada.

Com ens agrada parlar amb la delegació de Tarragona, ara marxant dels Estats Units a Tarragona, amb l'Anna Maria Endever. Bona nit, com estàs? Bé, molt interessada en el que esteu explicant. Sí, perquè em sembla que tu coneixes aquesta història de la que ara mateix ens comentava la Marta Martínez.

Sí, bàsicament, això que comentava la Marta sobre aquesta noia que va estar portant el seu matalàs a sobre, en realitat va ser una acció artística molt performativa, artivista, gairebé diria jo, d'una estudiant que en aquell moment estudiava el grau d'Arts, l'Emma Zulkowicz, i aquesta performance la va titular Carry That Weight, que vindria a ser com "Suportar o carregar el pes", i llavors ella anava per tot el campus, a vegades sola, a vegades amb les amigues, a vegades en moments més festius, a vegades menys, fins a la graduació, això és cert, amb aquest matalàs símbol, prova i gairebé metàfora del pes que li havia deixat per tota la vida aquesta agressió sexual.

Del que li havia passat. És a dir, aquí art i vida es barregen d'una manera molt interessant, tot i, vaja, la duresa del que ens ha explicat la Marta Martínez. Doncs escolta, m'encanta aquest apunt, que estiguis tan atenta a Ana Maria Endeber i que ho sàpigues tot. Vaig a posar música perquè canviem de tema.

A Barcelona estem nosaltres a la Diagonal 614 i a Tarragona tenim l'Anna Maria Endevert acompanyada d'Albert Cots per parlar-nos del tema del dia. Parlem d'art, ja ho sabeu, si ve l'Anna Maria Endevert ja sabeu de què parlem. I avui vens a fer-nos una pregunta, trobo que forteta, Anna Maria Endevert. A veure.

Fes la pregunta, Catalunya. La pregunta és si cal que ens morim les dones que són artistes perquè algú ens reconegui. Aquesta és la pregunta de partida, Montse. Vas forta.

Tot això ve per una qüestió que estem vivint aquests dies que és de pura actualitat.

Sí, el fet és que ara fa poc el Museu del Prado va fer l'ingrés d'una obra d'art d'una artista que es deia Luisa Roldán. La Luisa Roldán va néixer a Sevilla l'any 1652 i, alerta, va ser la primera escultora de cambra de la Corta Madrid. És com la gran escultora del barroc espanyol, ella treballava sobretot en fusta, temàtica religiosa, i era molt bona, perquè si no ja et pots imaginar que no hagués arribat a ser escultora de cambra.

Sí, sí, busqueu-la, Luisa Roldán, unes verges, unes escultures magnífiques, precioses. El que passa, però,

és que aquesta peça no arribé fins al paradó, fins res, aquest any, Tot i que prèviament, això és curiosíssim, el Prado ja feia temps que tenia unes banderoles amb el nom de la Luisa Roldán com una gran mestra de la història de l'art d'aquí. Però no hi havia cap peça a dins. És a dir, no és fins fa quatre dies que el Ministeri de Cultura compra una Sagrada Família descansant en la fugida d'Egipte, una escena típica, una peça de finals del segle XVII de la Luisa, Per exposar-la, la compra prepara't per 275.000 euros. Mira, és el que val un pis. A Madrid no, a Madrid només tens la porta. A Madrid només tens la porta i ara potser n'hi

ha una tenda de campanya. I aquí, a 275.000 euros, al pis dels compres de Tarragona, a Barcelona, ja et dic jo que no.

Ni així. Però això és curiosíssim, perquè ara això sembla una calerada, una millonada, digue-li com vulguis, i tu pensaràs que aquesta senyora es va guanyar bé la vida. Doncs mira, tot i treballar per grans mecenes, la pobra Luisa Roldán va haver de lluitar molt per sostenir econòmicament la seva família, perquè moltes vegades els clients ni li pagaven. I sabem que quan va morir, segons un document oficial de l'època, era pobra. I a sobre ningú la recordava, Montse. Ai, la història.

Com ens maltracta, sobretot algunes dones. I com és que fins ara no hi havia cap peça d'ella al Prado? Només tenia la banderola. És una mica. Perdó, eh? És tristíssim, però és real. Tenim l'etiqueta de la tarotja, però no tenim la tarotja.

Exacte. Exacte. Bàsicament sempre s'ha prioritzat al mercat de l'art la compra d'artistes homes, així com el seu estudi, evidentment. No obstant això, cada vegada coneixem més la vida i l'obra de la Luisa Roldán. I fins i tot, molt interessant, totes les professors que ens esteu escoltant, existeix una associació anomenada La Roldana, que mira, ara penso que els hauríem d'entrevistar. Que són professors d'educació secundària obligatòria que lluiten per visibilitzar més dones artistes en el currículum, en els temaris. Tenen una web increïble, us podeu fer sòcies. Jo no vaig ara mateix a comissió, però de veritat que fan una feina increïble. Tu ets sòcia, tu ets sòcia. Sí, i es fan dir, clar, les roldanes.

Les roldanes, escolta, m'encanta, les roldanes.

Quina desgràcia ser dona i que hagin de passar segles, ser dona i artista, que hagin de passar segles i segles perquè et reconeguin. Hi ha més casos, segur. Ja me'n ve un al cap, que ja he vist que me l'havies apuntat al guió, però ja en tenia un de claríssim. És aquest, el que pensaves? No, és l'últim. A veure si tenim temps.

Espàviles. Espabilo, ara vai a Marta Mísia Gentileschi. L'he volgut posar perquè tothom es pensa que és com la gran artista reconegudíssima, tothom sap qui és. No, mentida. Aquesta senyora que va néixer a Roma l'any 1593, gràcies a qui sigui, gràcies a Déu, gràcies a la sort, va ser filla d'artista i això va facilitar una mica la seva formació i poder-se dedicar a l'art. També va treballar durant el Barroc, va ser un artista increïble del clar-obscur, aquesta tècnica de fer llums i ombres molt dramàticament en una mateixa escena, i la pobres va quedar totalment enterrada, soterrada per dues qüestions. Una, el company Caravaggio, que sembla que fos l'únic que feia clar-obscur, i segona, per la història personal. El company, vols dir que eren nòvios? No, no, res a veure. Ah, d'acord, d'acord. Sí, sí, res, professional. El colega, que sembla que fos l'únic que sabia fer claroscurs. I després també també és gentil, és qui li ha passat, que la seva història personal, la violació que va patir pel seu professor de pintura, això és que és increïble, és com que sempre expliquem aquesta història d'ella i que sempre va fer personatges bíblics en femení. I com una mica maltractant senyors, recordem un quadre increïble, Judit matant a Olofernes, per exemple, o també va fer la Susana, o una mica en venjança. Llavors, com aquesta història és molt sucosa, ha quedat molt la pobra Artemisia Gentileschi molt atrapada per aquesta mateixa versió i fins i tot amb un poc respecte cap a la seva obra que no s'ha recuperat fins fa quatre dies. Per exemple, ella té una peça increïble, un quadre de Maria Magdalena Melancòlica, que se li ve un pit. Imagina't, Montse, quin poc respecte que a aquest pit li van repintar, perquè no era de curós que una dona pintés això. Perdona, quan això? Li van repintar a l'època? Sí, sí, al cap de poc. No, ara l'hem tret al repint, diguéssim. Però mira quin poc respecte cap a la seva obra. Imagina com si haguéssim posat típex, no? Una mica allò. Talment com si li haguessin posat típex, i no és fins fa quatre dies, que ara la veiem com una gran artista més enllà de la seva història personal.

O quan pixelem els pits de les senyores que van a la platja, el mateix. Un estil, un estil. Exacte, i ja passa això d'explicar sempre la vida personal de les dones i no la professional, i no només en l'art, també, no? Sí, tota la raó.

A l'Artemisa Gentilés, què li va passar a això? Que la seva vida personal, sempre elevables, tan enfront la seva professional. Però després també et porto un altre artista que va decidir ocultar molt conscientment la seva vida personal i professional perquè no la titllessin de boja. Una altra senyora, pobretà meva, increïble, que fins fa quatre dies no ens en vam recordar.

Ai, aquesta la vaig veure a l'exposició a Londres, em va encantar. La Hilma af Klint

va néixer el 1862 a Suècia, va tenir la sort d'anar a la Real Acadèmia Sueca de les Arts d'Estocolm, de les poques d'Europa que admetia dones, i allí ella va aprendre a pintar de forma acadèmica, però constantment ella anava més enllà, perquè ella el que li interessava, Montse, era l'espiritualitat, aquest món terrenal i podrit.

Ella li interessava coses. Jo ho entenc, eh? A mi cada vegada m'interessa més el món espiritual, perquè el món que ens ha tocat viure és, vaja. Fa com a pena, la veritat.

Exacte, a més val mirar l'horoscope. Llavors ella, per fugir d'aquest trist món, feia sessions d'esperitisme, que estaven molt de moda, i es va posar a pintar coses abstractes, coses que perdien la figuració. Els quadres de figuració eren per pagar les factures, però els que li interessaven a ella eren abstractes. Abstractes.

Sí, sí, que en aquells de les circunferències, els colors, i tot això. I escolta, i per què ningú la coneixia? Mira, ningú la coneixia perquè. Perquè es va fer la sueca? És la broma, era la broma, era la broma. M'aprofito, com que estàs a Tarragona, per dir aquestes animalades.

Està bé, està bé, te les permeto totalment. La cosa és que ningú la coneixia per dos motius. Un, perquè quan ella es va morir en el testament va deixar escrit que tota la seva producció d'obra abstracta quedés amagada i tancada almenys fins al cap de 20 anys de la seva mort perquè ella sabia que la tractarien de boja si algú veia això, no? Es va resguardar davant del patriarcat. I aquí va passar una cosa també que un altre espavilat va adelantar, que és Kandinsky, un senyor que l'any 1900 fa un quadre abstracte i diu, mira, el primer quadre abstracte, però ara que ens hem posat a investigar la Hilma of Klint, resulta que la Hilma l'any 1911. Que és aquest primer quadre abstracte de Kandinsky, ella ja havia fet, prepara't, més de mil pintures abstractes.

La cosa és que les tenies guardadetes a les gorfes, no? Exacte. Això no ho heu de fer, no heu de guardar res a les gorfes, ho heu d'ensenyar tots.

S'ha de treure tots, i fixa't que et diré una altra cosa, perquè sembla que parlem del segle XX de fa molts anys, 1911, no, perdona. Fins als anys 80, que un quadre seu no entri en una exposició sobre abstracció als Estats Units, i no és fins l'any 2018, increïble, 2018, que el museu Guggenheim de Nova York li fa una exposició única i exclusivament dedicada a ell.

I després ja van vindre les altres exposicions, em va fer una al Guggenheim, una a Londres, que les he vist totes. Estàs parlant amb una fan.

Les dones i els dies, riques d'esperit.

Riques d'esperit sí que ho som en aquest programa. Escolta, déu-n'hi-do les històries de ràbia i ocultació que estem escoltant avui. I no vull que acabis aquesta secció sense parlar de Lluïsa Vidal, que és que a mi cada vegada que pronuncio aquest nom m'entra Picasso, que diuen al meu poble, m'entra Picasso. Pell de gallina. Picasso és la paraula perquè durant anys va estar justament als magatzems creant pols.

Molt fora de la Lluisa Vidal, no té nom. La Lluisa Vidal, situem-la, neix l'any 1876 a Barcelona. Ella és filla d'avenistes, el seu pare, el Francesc Vidal, era un avenista que treballava molt amb els modernistes, gent que tenia pela, gent que tenia calés. Llavors el pare veu que la xiqueta té gràcia, té art i impulsa la seva carrera. L'envia a París, en una acadèmia mixta, a estudiar, ja que aquí a Catalunya no existia. També et direm on ser que el pare estava malalt i la família tenia molts problemes econòmics. Per tant, què havia de fer la Lluïsa? Treballar. Treballar per tirar endavant la família. Vull dir, a part que el pare devia ser més o menys progre, la Lluís havia de portar els calerons a casa. A pencar. Tan penca que obre el seu propi taller i fins i tot estableix una escola femenina de dibuix i pintura. Pensem que és de les poques dones que a Europa es pot dedicar plenament a l'art, a viure d'això. I no només era això, sinó que era una gran feminista, perquè sabem que col·laborava amb revistes com Feminal. Malauradament, als 42 anys, ha mort de la grip i, en el moment en què ha mort, La Sala Parés de Barcelona li fa una gran exposició. És a dir, en aquell moment, la Lluïsa Vidal és una persona totalment coneguda i reconeguda. I respectada. Exacte. A més, és de les primeres artistes que retraten dones que no estan sexualitzades, sinó en una fase més de vida quotidiana, fent l'abogada, cuidant els seus fills, llegint, cosint. Aporta novetats. Però llavors. T'anava a dir si quan va morir li van fer una exposició perquè va caure en l'oblit. Doncs pel que et deia abans, exactament el mateix, perquè sempre hem valorat la producció artística masculina com millor de la femenina pel simple fet de ser feta per homes. I això és molt fort, perquè la majoria de llibres de modernisme que jo vaig estudiar no hi és.

És que ni és, ni és. Ens hem d'esperar fins al 2016, que és del que estem parlant, perquè el Museu Nacional d'Art de Catalunya li faci una exposició, que és aquest Lluís Abidal, pintora del modernisme, a càrrec, això sempre d'una comissària,

que és la Consola Oltre. Si bé és cert, s'ha de dir que a la Consola Oltre li havia fet una altra expo uns anys abans, no va tenir cap èxit. No va ser fins a aquesta del 2016. De quants anys parlem? O sigui, quants anys han de passar perquè algú et reconeguis que t'has de morir, remorir?

Jo faré una cosa, no moriré pel que pugui ser. Perquè hi hagi temps perquè em reconeguin. Anna Maria Endever, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Que ja arriben les 12 de la nit i arriben les Nits dels Ignorants. Aquest programa que fem, Roser, Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, avui també Albert Cots, i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornarem demà a les 9 de la nit i coneixerem un projecte molt bonic que és el Madre de mi, un espai d'acompanyament a mares i infants amb discapacitat. Demà a les 11 de la nit, com sempre, a Catalunya Ràdio. Si es que soy capaz Cariño.

Cariñico.

Cariño Eres siempre mi amor Cariño.