Marc, 16 anys: "Vaig ser addicte a les pantalles i em vaig autolesionar"

Passen 6 minuts de les 9 del matí, us ho avançam ara a les 8 del matí. La Generalitat ha presentat el seu diagnòstic dels efectes que l'ús de les pantalles té en els infants i adolescents. Trobem dades que assenyalen, per exemple, que els adolescents d'entre 14 i 18 anys passen unes 5 hores diàries connectats. Redacció, Lara García.

Sí, que un 10% dels nois són addictes als videojocs i un de cada quatre a internet. Un dels focus d'anàlisi són les xarxes socials, a les quals gairebé el 75% d'alumnes d'instituts catalans hi dediquen com a mínim dues hores al dia. L'ús del mòbil comença aviat, a partir dels 10 anys ja són un 82% els infants i joves que tenen telèfon propi. Tot plegat provoca riscos que van de la miopia, l'obesitat o els trastorns del son fins a l'absència, l'ansietat, l'absència d'autoestima o poca capacitat d'atenció.

Més enllà de la diagnosi, el govern també presentarà un pla d'acció.

Ho farà avui a la tarda. Es tractarà d'una iniciativa conjunta de diversos departaments amb mesures i recomanacions per abordar l'ús de pantalles amb la intenció de donar eines a les famílies, professionals i centres educatius.

I l'ofensiva catalana arriba després que la Comissió Europea anunciés que restringirà l'ús de les xarxes a menors.

Francesc. Sí, això va ser la setmana passada i al matí de Catalunya Ràdio hem parlat amb una de les eurodiputades que hi està treballant. És la socialista Laura Ballarín.

La Unió Europea se situa a l'avantguarda mundial amb una proposta de llei ambiciosa que combina una edat mínima digital però també una aplicació de verificació d'edat que ja ha estat testada en alguns països i que haurà de ser aquesta combinació juntament amb els dissenys addictius que han de ser reduïts al màxim a partir dels 15 anys fins als 18.

En línia amb el Pla d'Acció de la Generalitat, Ballarín considera que per afrontar el problema cal anar més enllà de regular l'accés als menors a les xarxes, per començar implicant-hi també el sistema de salut.

Des de l'àmbit de la salut pública, considero essencial que els nostres metges, els pediatres, comencin ja a fer controls a les visites dels nens i nenes sobre les hores o el temps que passen davant de les pantalles. És una petició que ens està fent la societat civil des de fa temps i que està acompanyat per evidència científica.

Sistema de salut però també sistema educatiu per combatre en concret els efectes de l'abús de pantalles en la capacitat de concentració.

També per suposat l'àmbit educatiu és rellevant i importantíssim que posem en marxa mesures radicals per incentivar la lectura on ara mateix els nostres joves. Han abandonat l'ús de la lectura i està demostrat que la tecnologia ha perjudicat moltíssim l'atenció que poden passar davant dels llibres.

Però tot això no servirà de res, diu l'eurodiputada Ballarín, sense el concurs de les famílies.

A la casa també cal que els pares i mares, tiets i tietes o fins i tot avis, facin un ús responsable dels dispositius davant dels nostres fills o filles. Cal ser exemplars i no servirà de res que recengim l'accés de pantalla si els adults no ho fem tan bé.

Obrim telèfons al 9-3201-7474, on ja per cert estem rebent trucades si voleu compartir amb nosaltres dubtes o experiències també que tingueu a casa vostra i preocupacions que tingueu. 9-3201-7474. Vicent.

Jo crec que qualsevol regulació és complicada, però crec que més que mai que s'ha de fer. I aquí estem entre els dos pols. No només és complicada, sinó que crec que moltes vegades és contraproduent i moltes vegades és un brindis al sol. És a dir, això ho farem i s'ha de fer així i tal, però la realitat és molt obstinada. Però tots els símptomes que heu comentat, que s'observem avui en dia en la gent jove i més la gent que fem de professors a la universitat, els veiem en els nostres alumnes i més encara. Comença a ser molt difícil contindre i regular uns usos que se'ns han escapat de les mans. Com sempre passa, reaccionem tard, perquè amb la tecnologia tot això va molt per davant, i cada volta que és això que comentava abans a la premsa, quan ja pensaves que tenies l'algoritme no domesticat, però sí calculat, apareix la intel·ligència artificial. Doncs sempre hi haurà coses que ens desborden i hi ha un punt, que és el que més falla, que caldria que hi haguera una certa complicitat o una certa comprensió per part dels propietaris, dels grans amos d'aquestes plataformes. I això no hi és. I això ho complica tot més. Sempre es posa com a exemple de fracàs a l'hora de controlar el consum d'alcohol, la llei seca dels Estats Units. Per tant, s'ha d'anar amb molta cura i amb molta intel·ligència a l'utilitzar segons quins sistemes coercitius. Però és que cal, perquè ja ho veiem tots. I és veritat que una persona que projecta la seva vida només en una vida digital no practica exercici, per exemple. I és veritat que la seva alimentació serà molt més complicada. I és veritat que si els pares o els tutors o els germans grans estan tot el dia penjant del mòbil, en quina autoritat els diran que els rebaixen a ells? Però benvinguts siguen. A mi no m'agrada això de. Hem obert un nou debat, perquè és el país dels mil debats, cada dia se n'obren 350 i no en tanquem ni un. Vull dir, obrim més debats que melons, tots són debats. I quan? També fem molts plans. Tot el dia, tot el dia. I observatoris. Jo crec que tocaria fer un debat. Espera que arreconaré els 250 que tinc ja vius i posarem aquest que arriba ara. Però, evidentment, que cal un debat social molt seriós i, sobretot, anar prenent algun tipus de mesura i estudiar-la contínuament perquè no s'exigirà en contra. Tenim alguna trucada, anem a passar-la i ara

us deixo parlar també. Noemi, bon dia.

Hola, bon dia. Jo truco com a mare, tinc una nena de 7 anys i també truco com a portaveu d'Adolescència Llibre de Mòbils, que és una associació que portem ja 3 anys treballant intensivament per intentar protegir els menors en els entorns digitals. Llavors, voldria compartir d'una banda què fem a casa, tot i que la nostra filla sigui petita, ja prenem mesures, tenim tota la consciència que estem davant, en alguns casos, com és el cas de l'Smartphone, de productes. Digitals, sobretot les xarxes socials, les que el smartphone ens dona accés i altres eines que estan dins de l'smartphone per parlar de manera no tècnica, som conscients que són addictius i per tant no en fem ús davant de la nostra filla, no? Si en fem ús, doncs és de manera molt excepcional per trucar als avis o li expliquem estic fent una trucada de feina, però no estem mirant xarxes socials mai davant d'ella, no?

Això és important, perquè parlem molt dels infants o dels adolescents, però clar, els adults què fem, no?

Correcte, nosaltres som molt conscients que som al mirall, quan es miren els nostres fills, i per tant aquesta és una mesura essencial. També procurem, jo en particular, parlar-ne sempre que puc amb tothom, és a dir, tant amb familiars com sobretot amb famílies. Les famílies, com comentàveu abans, la regulació va molt lenta, efectivament en aquest front també estem intentant incidir i incidim de fet. Faig un especial incís perquè fem una demanda al Govern que facin la voluntat política i el consens d'aprovar aquesta llei orgànica de protecció del menor en los entornos digitales, que porten dos anys treballant-la. Aviam si s'hi posen i ho fan. Però bé, és molt important també les famílies que s'empoderin fins que aquesta regulació no existeixi. Llavors el que posem a disposició de totes les famílies, nosaltres, és el pacte de famílies, que és una eina essencial. Perquè si les famílies s'hi adhereixen, quantes més n'hi hagi, les altres van veient quants fills o filles no tenen el smartphone encara en una classe determinada. I per tant, quan el teu fill o filla et diu, jo ja tinc l'Smartphone, el vull tenir perquè tothom el té a classe, tu li pots dir, no, mira, estic veient aquí a la teva classe que tants nens o nenes encara no el tenen. És una eina, a més, que podeu consultar a la pàgina web d'Adolescència, que està molt bé. Després també activitats alternatives, també ho comentàveu, no? No podem treure allò digital i no donar una contrapartida, que també la demanem al govern, no? A espais lliures de mòbils i activitats alternatives de contacte entre persones, doncs bueno, fomentar la lectura, sortides a la natura, esports, música, etcètera. I després, lògicament, intentar parlar a nivell educatiu. També comentava abans l'eurodiputada Laura Vallén en aquest sentit, en relació amb salut i amb educació. Clar, amb educació és molt important. Hem vist els resultats de l'espisa. Nosaltres particularment no necessitàvem veure aquests resultats per saber, perquè parlem amb moltes societats mèdiques que ja ens alarmen des de fa molt temps de quins són els efectes psicològics. De la digitalització massiva de les aules i per tant el que com a principi bàsic demanem tant a les escoles, jo a nivell personal com a mare a la direcció de la meva escola o també en aquest cas a la Conselleria d'Educació i veurem què s'establirà en aquesta guia, doncs són unes pautes d'exposició horària pantalla respectant allò que han dit les societats mèdiques, que han dit una hora màxima al dia, per exemple, entre 7 i 12 anys, i que aquests productes digitals, els que accedeixin, he vist algun titular que la IA la deixaran fer servir a partir de 14 anys, cal recordar que és un producte avui en dia no regulat i que està causant danys en algunes de les seves vessants, com els àmics virtuals, per exemple, per tant, molt de compte, doncs que facin, sisplau, respecte a les recomanacions de les societats mèdiques. És molt important pel neurodesenvolupament i per l'aprenentatge, per les dues coses.

Nani, moltes gràcies per trucar, és que vull sentir també més oients. Gràcies, de veritat. Moltes gràcies a vosaltres. Que vagi bé. Anna Maria, bon dia. Hola, bon dia, què tal? Vostè dirà, dona Maria.

Mira, jo, igual que la Noemi, per la manera resumida, tinc dos preadolescents, un de 10 i un de 12, estic superpreocupada pel tema, super. Tant que a casa no hi ha dispositius amb internet, però soc molt radical, eh? I ni per excuses de feina ni per res. O sigui, quan anem a casa, s'ha acabat. I estic preocupada pel tema del que veuen, els continguts que veuen, els seus fills i entre ells es van escraquejant i els estic adonant de moltes coses, com per exemple continguts pornogràfics. Estic superpreocupada.

Perquè no saps el que estan veient quan utilitzen aquestes xarxes, sí, sí. Quan no els tinc a casa. Quan no els tens a casa. El que passa a fora. Queda clar, Ana Maria, gràcies. Ara ho comentarem tot plegat, també. I ens truca també el Lluís, de Palau Tordera. Lluís, bon dia.

Bon dia. Vinga, anem ràpid. Res, jo, mira, la meva consulta de psicologia, principalment els problemes que arriben, moltes vegades diuen que és un problema de l'ús de la pantalla. Però normalment abans també hi ha un trastorn primari. Jo m'he adonat, fent talles a les escoles i instituts, de la importància que és als nanos demanar-los perdó. Perdó en el sentit de dir, escolta'm, perdoneu, arribem tard, però arribem bé. Arribem amb ganes de fer coses i amb ganes també de desmentir. Jo, per exemple, fent tallers de sexualitat, m'he adonat, per exemple, de les fake news que propaga TikTok. A l'Institut de Girona, Tres noies es van acabar, si es pot dir, menjant la seva pròpia masturbació, perquè no tinc tot què vol dir, i van acabar totes la trueta malaltes. Sí, això sí. Tot l'altre ja ho han dit les companyes. Jo formo part d'Axeca el Cap, d'aquí de l'Aix Montseny, tinc la meva consulta de psicologia, i veiem casos dia rere dia d'un consum massiu i compulsiu del telèfon. I això, doncs, realment és preocupant. I, com sempre, la societat civil va per davant i els governs venen més tard. En una ciutat del Mobile White Congress serà molt difícil posar límits al telèfon, però en això estem la societat civil orientada per intentar que s'aconsegueixi. Lluís, gràcies, una abraçada,

bona feina, que vagi bé. Adéu.

Home, a veure, jo crec que tan tard arribem que haurem de pactar els no nadius digitals amb els nadius digitals. O sigui, jo penso que hi ha un canvi de paradigma, un canvi d'actitud. Per no redundar, aquí s'han dit coses que estic molt de copa. Per exemple, l'accés a la pornografia, que evidentment amb xarxes, via internet, sempre ha existit l'accés a la pornografia. Amb revistes seria d'una altra manera. Però jo veig que amb la gent més jove que jo tracto és com si vinguessin d'un altre planeta però compte perquè tu t'endeixes a pensar que la raó la tens tu i que la manera adequada d'entendre el món és la teva i ells, per exemple, de vegades et surten amb una notícia que han vist a Instagram. Que tu automàticament penses, si això no ho sé, és que deu ser un bolo. I no, llavors ho comproves i era veritat, i ho acabes veient en un diari i dius, oi, jo això no ho havia vist. I, per exemple, és veritat que les persones acostumades a pantalles tenen un nivell d'atenció molt baix, per exemple, els costa aguantar una novel·la de 800 pàgines, els costa llegir. Però en canvi.

Jo et dono una sèrie, eh? Jo crec que una sèrie hi ha un capítol de 50 minuts sense mirar el mòbil, entre mig, costa ja.

No, però és que anava dient, les sèries si se les miren, bueno, poden tenir aquesta cosa al mòbil. Llavors, a veure, jo penso que hem de trobar, vull dir, no n'hi ha prou amb dir, no, tira el telèfon o tira la pantalla, perquè és un món que ells tenen que nosaltres hauríem de. Llavors, la solució jo crec que és un retrobament dels dos mons, o sigui, incorporar algunes coses bones que té el món del nadio digital. I buscar una manera híbrida, potser, d'accedir als continguts i que avancem en lloc de recular.

Mira, avui ens acompanya també el Marc Planes. Marc, què tal? Bon dia. Molt bones. Quants anys tens tu? En tinc 16.

16. I tu has sigut addict a les pantalles. Sí, més o menys. Què vol dir això? Doncs que he passat per. Moments tensos de la meva vida i m'he refugiat més que a les pantalles, al mòbil. O sigui, moments en què tu et senties més sol. Sí, em sentia sol o tenia problemes amb mi mateix o alguna cosa i em refugiava el mòbil i no sortia a casa o. Però tu era un lloc segur, la pantalla. Exactament, sí. I allà quanta estona t'hi podies passar? Entre 4 i 7 hores al dia. Si et despertaves al matí? Bueno, per exemple, a dies d'institut em llevava, però clar, tenia quina mandra en el col·le o tal, i em quedava a casa i agafava el mòbil i em començava a mirar els missatges, no sé què, tal. I no anaves a l'institut? No, no anava. Em quedava a casa amb el mòbil i agafava i pues, vinga, primer els missatges, tal, i després amb el TikTok. Clar, ja és com que et quedes allà enganxat durant hores i no te n'adones, saps? Estàs allà que dius, buah, he estat així escribiendo, que es diu, tantes hores que estàs com pots arribar a estar quatre hores seguides sense que te n'adonis.

I tu eres conscient que allò t'estava consumint la vida? Que estaves dedicant temps a una cosa que no mereixia tant de tu?

Temps enrere no, però ara, avui en dia, aquests dies, aquestes setmanes, aquests mesos, hi ha dies que estic tres o quatre hores al TikTok o algo, i arriba un punt on dic, ostres, estic aquí, sense fer res, perdent el temps, que dic, una mica de fereno, sisplau, i llavors, pues. Desconecto, deixo el mòbil i faig una altra cosa. O poso a mirar la tele o vaig amb un pare a fer alguna activitat, saps? Qualsevol cosa així. En aquell moment no eres conscient que estaves desenvolupant una addicció? No, no. I ara sí? Ara sí, sí, sí. És com que. Al principi, doncs, estava. No. Com dir-ho ara? No estava gaire acostumat a. Bueno, no era com. No sabia el que era una addicció al mòbil, perquè, clar, jo estic acostumat a mirar els missatges, tal, no sé què. Però un cop estàs amb el TikTok. Hores i hores t'adones que sí, és una addicció. Més bé el mòbil, sí el mòbil, però el TikTok també, saps? Estar tot el dia amb el mòbil sense fer res, perdent el temps. Clar, en comptes d'estar mirant el TikTok pots estar fent altres coses com estudiant, fent activitats amb tu i els pares, etcètera, etcètera. La teva vida com ha millorat des que has passat per una teràpia? Bueno, pues ha millorat en el sentit de que, amb l'ajuda del Marmasip i el Desconnecta i amb les teràpies, me'n vaig anar adonant que, bueno. Les teràpies em servien per treure el que no donava, com dir-ho, no sé. No eres capaç de treure. Exacto, no era capaç de treure el que passava a casa amb el mòbil i tal, i a mesura que anava fent teràpies, deia, mira, a mi passa això, no sé què, tal, tal, i m'anaven ajudant. I a poc a poc vaig anar dient, ostres, és veritat? Estic malament. És prendre consciència,

suposo, i trobar eines per sortir-ne. Sí, sí, sí. Ens acompanya també el Marc Massip. Què tal, Marc? Bon dia. Hola, bon dia. El Marc que ens ha acompanyat alguna vegada, psicòleg, és fundador de Desconnecta. Explica'ns com és aquesta teràpia, no sé la teràpia exacta, però les que feu habitualment per tractar una addicció, en aquest cas en una edat complicada, en una adolescència, per desenganxar-se del telèfon mòbil.

Sí, el cas del Marc és un cas que a molta gent que ens escoltarà li pot ressonar. El Marc no tenia una addicció a les tecnologies o a les xarxes o al telèfon mòbil com a tal pura i neutra. Venia d'un origen, si vols preguntar ell els orígens del malestar quins eren, per no explicar-ho jo, I el telèfon mòbil el que feia era potenciar-ho al màxim, no? No sé, digue'ns tres orígens, Marc.

Per exemple, a l'institut vaig anar com reduint el nivell acadèmic, tipo vaig suspendre 5 o més. Una més. I em refugiava el mòbil i allà pues no, saps? Què més? També conductes agressives amb mi mateix, autolesions, etcètera, etcètera. I alguna més, doncs, conducta a casa, una mica de. Com dir-ho ara? Crits i soroll, saps?

Bueno, amb la relació familiar, no? Exacte, relació familiar. Cuidaves els teus pares. Sí. Aquí el que veus és que les tres àrees de la seva vida estaven afectades. L'escola. Va baixar molt el rendiment acadèmic, a la família, tenia aquesta situació familiar a casa on amb els pares tenia dificultats, els pares van fer molt bona feina, també a la teràpia, que em preguntava després, és importantíssim que els pares hi col·laborin, i després a la part social feia aquestes conductes de risc o cap a ell mateix. Quin paper tenia les xarxes i el mòbil amb tot això? Perquè això ho pot fer qualsevol nano. Estem amb l'índex de suïcidi més alt de la història adolescent, estem veient els resultats PISA i segur que més d'un pare ens dirà, escolta, el meu fill no té un problema greu però la meva relació amb ell és la que és. Doncs el mòbil, quan no anava a l'escola, s'aïllava a casa i tenia aquest aïllament, estava amb el mòbil. Quan havia d'acabar amb algú que no tocava o fer alguna activitat que no tocava, ho feia a través del mòbil. Quan tenia problemes amb els seus pares, li treien el mòbil, li tornaven, hi havien escridassades. El mòbil feia de potenciador d'aquest origen de malestar. Abans de res, dir-te que el Marc ha fet dos anys i mig de teràpia, ara farà la selectivitat aquest any. I el portem aquí com a exemple per qualsevol altre nano o família que vulgui veure que hi ha una solució tan maca com ell.

És a dir, això vol dir que ara ja no has suspès assignatures?

Bueno, n'he suspès. Me'n vaig suspendre unes quantes, però les vaig poder recuperar totes.

Sí, sí. Per tant, és reversible, Marc. Sí, sens dubte. Home, amb el Marc m'he barallat molt, eh? No et vagis a pensar. Ha costat, ha costat. Sempre ens hem estimat molt, però a vegades repetir-ho tant, la teràpia funciona. Aquestes lleis ens ajudaran. Ja ho hem parlat tu i jo mil vegades. Necessitem aquestes lleis perquè puguem donar classes més tranquils, perquè els pares puguin posar límits més senzills i perquè la gent pugui tenir una consciència més global. És veritat que l'edat. Vull veure aquesta tarda, Ricard, si posem una data o no, i el contingut. Perquè clar, si estem parlant molt dels 16 anys, però als 16 anys veure certes coses tampoc em convenç. Anem a veure si fan una restricció d'aquest contingut, que com molt bé apuntaves, els que guanyen quartos amb tots aquests nanos haurien de mirar-se una mica l'assertivitat per tant anem a veure si això ens ajuda a tots no estic molt animat però sí, sense cap mena de dubte qualsevol nano amb un malestar es pot recuperar amb una teràpia ningú ho recupera amb videojocs, ningú ho recupera amb xarxes socials, recupera amb ciència, amb medicina amb doctors, amb metges, amb psicòlegs. I tenim exemples, doncs, tan potents com el Marc, no?

Esther. Sí, jo felicitar el Marc, perquè no és tan fàcil admetre que tens un problema i que l'has de tractar. Aquest és el primer pas perquè la teràpia funcioni. Per tant, felicitar-te, perquè hi ha tanta gent que ens escolta que en aquest moment deu pensar el meu fill també hauria de fer, o la meva filla hauria de fer el pas d'aquest valent de dir tinc un problema, ajuda'm, no? Que és el començament de la solució. Aleshores, jo sobre l'assertivitat d'aquestes empreses confio zero. Per tant, confio més en la regulació. Les empreses tecnològiques que tenen en el seu motor de funcionament la codícia, que és el cas en què estem vivint en aquest moment, no tenen cap mena de capacitat d'autoregulació, ni la necessiten ni la volen. L'única cosa que han fet ara és veure que havien de sortir a borsa, que potser aguantaven. I començar a obrir ells mateixos un debat perquè realment fins i tot ells mateixos en la intel·ligència artificial estan desbordats. Per tant, crec que hi ha d'haver regulació i crec que el moment s'ho mereix, que el moment és prou greu perquè realment hi hagi una regulació. I respecte a les addiccions, i aquest és un cas d'addicció, jo no parlaria només dels joves, jo també parlaria dels grans. Jo crec que també els grans tenen un problema. Un problema d'addicció. El que passa és que en els nostres casos moltes vegades hi ha un component, que és la feina, que ho justifica. Però si som honestos, jo crec que tenim entre les mans una nova addicció i que no l'estem sabent regular fins al moment. Això és com el tabac en el seu moment, però crec que passarem més o menys pel mateix procés.

Bueno, és que els pares, els adults, no us porten a teràpia. Aquests nanos sí, els porten de l'orella, perquè el Marc, jo crec que el primer dia no volia venir, eh? Clar, els adults no ens els porten. Alguna parella obliga la seva parella a venir, però sense cap mena de dubte, tota aquesta xerrada quan parlem d'adolescència és perquè els adults també se'ns removi tot.

Perquè es pot obligar, diguéssim. En cas d'adults, no pots obligar si no hi ha la voluntat d'acceptar. Esté el que dius tu, que tens un problema. I molts adults no ho accepten, perquè no volen ni.

El que passa és que en els joves els agafen una edat que és crucial pel seu desenvolupament futur, perquè si tu fracasses ara en els estudis, doncs potser si vols entrar a la universitat o vols fer un grau o el que sigui, doncs no hi podràs entrar. Per tant, és un moment en el que, per això és especialment valuós que vosaltres mateixos digueu "no, no, és el moment de parar, de parar això perquè sé que no em condueix al lloc". I que és una trampa d'addicció, és evident perquè tots sabem que tens problemes, entres a Instagram o allà on sigui i t'anestesies una estona de tots els problemes que tens. Doncs això val per un jove o val per un adulte.

Espera, sí, molt d'acord amb tot el que s'ha comentat i també, òbviament, felicitar per la valentia d'afrontar amb la teràpia. Però per posar una mica de contrapunt, jo crec que també escoltant el cas, ens podem adonar que hi ha unes causes prèvies problemàtiques i que les xarxes o la tecnologia poden exercir de potenciadors, però no ens podem autoenganyar pensant que, regulant les pantalles, regulant les xarxes socials, han desaparegut les causes prèvies dels problemes que pot tenir la societat nostra contemporània, que són d'una competitivitat extrema, una incertesa pel futur potenciada per la intel·ligència artificial, dificultats de moltes famílies per arribar a final de mes, l'angoixa climàtica O sigui, hi ha una pila de coses que potser les pantalles i la tecnologia potencien. I en aquest sentit, Crec que n'hem de ser conscients i no pensar-nos que regulant això s'acaben els problemes. A l'hora, crec que hem de ser honestos també i reconèixer, sobretot els que no som natius digitals, que tot aquest nou món no l'entenem i que està aquí per quedar-se. Això és una tecnologia que no és en si mateixa dolenta o malvada o adictiva de per si, sinó que aquí, aparenteu, jo crec que el que seria important seria de quina manera organitzar. No tant la prohibició, sinó de quina manera s'aconsegueix que siguin espais cada vegada més segurs, que es tinguin en compte una pila de variables i no només el lucre de les grans plataformes que fomenten l'addicció, perquè la infraestructura i el potencial, també pels joves, És espectacular. Una altra cosa és que hem de garantir que això siguin terrenys segurs i que siguin profitosos per la vida de la gent i no només pel compte de resultats de les grans plataformes i negatiu per la gent. Però no podem arrar el tret en aquest sentit i centrar-nos també, sobretot, aprenem-ho com a mínim davant d'una tecnologia que té moltes coses bones i que és irreversible, doncs que sigui el millor possible. No pensar en aquest escenari de què la prohibim i s'ha acabat. Perquè en el teu cas,

Marc, els teus pares quin paper van jugar en tot això? Al principi, per exemple, com van reaccionar?

Bé, els meus pares al principi estaven bastant preocupats perquè, com diré ara, estaven en un punt que els meus pares no sabien què fer, no sabien què fer en el moment que m'autoritzava, mirava molt el mòbil, el que sigui, llavors van decidir investigar sobre el desconnecte. Llavors em van dir, mira, ves aquí, a aquest institut, que aquí t'ajudaran. Clar, i al principi no els entenia, perquè no sabia què era això del desconecte, no sabia què m'estava passant. Llavors, pensava jo, clar, al mateix moment jo pensava que no em passava res, saps? Llavors s'ho posaven a dir, mira, anem a aquest institut, que tu aquí t'ajudaran amb el que et passa. Clar, repeteixo, no sabia el que em passava. Llavors, a mesura que anava amb la teràpia, teràpia, teràpia, m'anava adonant que tenia un problema greu, no greu, però mig greu amb les pantalles, que sempre ho relacionava tot amb el mòbil.

El paper dels pares és bestial. Nosaltres no podem recuperar un nano sense les famílies, però molt bé que ho fem. Cas del Marc, els seus pares són d'edat més avançada de l'habitual i han fet una feinada bestial. Venint setmanalment si calia dos o tres cops, tenint la paciència que terapèuticament li demanàvem quan ells no coneixien i no sabien com actuar, i van seguir totes les pautes. Clar, això et facilita moltíssim. Quan diem que cal buscar ajuda professional està molt bé, però si no t'impliquem no ens en sortirà. El seu cas ho vam fer de forma extraordinària.

Sí, és que clar, aquí també és el que dèiem de l'entorn, no només els pares, perquè al final ell trobava, tu trobaves la seguretat en una pantalla. Sí. A l'entorn li vam treure, eh? Clar, clar, però vull dir que aquí també hi ha d'haver un esforç col·lectiu perquè l'aula sigui un espai segur, hem de parlar d'assetjament, hem de parlar de molts temes que durant molts anys això ja han sigut presents i que ara és un moment que s'ha d'afrontar sense tremolar, perquè si no una cosa porta a l'altra. Sí,

jo volia preguntar això precisament, vull dir, quan un noi com el Marc desconnecta, pot quedar aïllat socialment si la majoria dels companys, amics, no han desconnectat?

Mira, aïllat ja ho està. És a dir, no està anant a l'escola, no té una bona relació amb els seus pares i, evidentment, el seu grup social ni l'admira ni el vol fer perteneixent al seu grup, perquè fa coses disruptives o coses rares o coses perjudicials, no? Per tant, la desconexió pot estar present, però està totalment desconnectat, no? En un procés com aquest normalment els traiem el mòbil i les xarxes socials, a més en un llarg temps, i saben que després la tornaran a tenir perquè coneixen els pacients que han anat passant i que després la poden retomar amb un bonus i amb una certa edat. I aquí, lligant-ho amb el que deia el Ricard, és que l'entorn és molt segur. Pensa que són sis o vuit nens per classe. Evidentment hi ha assajament. L'altre dia em deien, no diguis que hi ha assajament. Dic, hi ha assajament a tot arreu. I el que no ho vulgui entendre serà fent l'educació clàssica. Mira Twitter.

Twitter és un assajament lliure. A tot arreu hi ha assajament. Si no, premia amb un like i amb un retuit. L'assajament té premi a Twitter.

Ho pots amagar sota la catifa o pots sortir i dir, escolta, què ha passat? El Marc ha tingut d'assetjament, i n'ha fet d'assetjament, i ho hem treballat. I, evidentment, la forma de treballar és el que hem de parlar, no si n'hi ha o no n'hi ha, perquè sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà. Evidentment, tenir una terapeuta, una família, una escola, tot ben reduït, sense mòbil i sense xarxes, en aquell moment el que li fas fer un petit reset, aquest clic terapèutic del que parlem, que és poc seriós dir clic terapèutic, però és un clic de. És veritat, tenia un problema, és veritat, m'estan ajudant ei, començo ara a poder treballar i quan els hi treus el mòbil i les xarxes no es foten de color verd ni els passa res Marc, m'has dit que ara vols

estudiar faràs la selectivitat, per tant vols anar a la universitat què vols estudiar?

a mi m'agradaria fer ben bé una enginyeria. 7 telecomunicacions en principi no no és lo meu no saps de quina? no, suposo que com em diu mon pare lo que més m'agradi lo que més bé se'm doni doncs això és molt important encara tens uns mesos

per acabar de pensar-t'ho Marc Maci, Marc Planes, gràcies per acompanyar-nos i per compartir sobretot Marc el teu testimoni amb nosaltres.