Mares de fills amb discapacitat: "Mai ens pregunten com estem"

La maternitat no és sempre una novel·la on tot són flors i violes.

Quan pensem en ser mares ens persegueixen les imatges idíl·liques de nadons somrient, criatures que aprenen ràpid, en un entorn feliç, sense complicacions. Vaja, pensem o volem creure que la maternitat només pot ser un camí de roses. Què passa quan el camí no és tan fàcil i potser la criatura neix amb un diagnòstic de salut complicat? Com ens enfrontem a una situació que no esperàvem? I sobretot, com s'hi situen les dones, que són les que porten gairebé sempre la responsabilitat

de cuidar? A Catalunya Radio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Aquesta visió, potser ensucrada, és on ens porta el tema d'Ari Lennox, la cantant nord-americana que acaba de treure un nou disc. Li haurem de dir que res és el que sembla, però que tot i les dificultats, amb les eines adequades, podem revertir totes les situacions que a vegades semblen molt difícils.

Amb esperança, comencem les dones i els dies. Benvinguts, benvingudes, ja som aquí. I el que dèiem, són sobretot dones que fan de mares infermeres, de vegades que sostenen i acompanyen el patiment de la criatura i el propi, que han de conviure amb la incertesa, fer equilibris amb la parella també. Són mares de nens amb dependència que necessiten un acompanyament quan a vegades superen també la majoria d'edat i sense edat a límit. Aquesta manera de viure la maternitat és un desgast, del que no se'n parla gaire, i sobretot ha estat molt poc atès. Però sempre hi ha dones que hi posen fil a l'agulla, com l'Helena Prietro, logopeda, mestra d'educació especial i psicomotricista, creadora del projecte Madre de mi, l'hem convidada aquesta nit. Com estàs? Estic molt bé, gràcies per l'acollida. Doncs, i també ens acompanya una mare, una mare que ha passat per un procés, un procés del que estem parlant aquesta nit, que és la Maria Time. Com estàs, Maria? Bien, es un placer estar aquí. Gràcies a les dues és mare d'un nen de 7 anys amb una discapacitat i és un participant en el procés d'acompanyament que fa aquesta associació que es diu Madre de mi. D'entrada, us he de preguntar a les dues, les dues sou mares, una és logopeda però també és mare. Llavors, ¿creieu que d'entrada a vegades no es parla de la maternitat d'una manera prou realista? Que hi ha una mica de venuda de moto, d'idea de pel·lícula de Hollywood o què? En general, ja no parlo amb nens en discapacitat ni res, parlo en general.

Arrel de la meva experiència i el que he pogut anar veient, es parla molt sempre de l'embaràs, d'estar molt controlat allà, però el que passa després és el gran repte a la realitat, quan estàs tu amb el teu bebè i comença a succeir la vida.

Comença a passar la vida, eh? Sempre ens muntem allò a les pel·lícules de com serà, i com dèiem, la publicitat ens planteja un món de criatures amb somriures, rialles, grassonets, en què li compraré una roba blava, una roba verda, i no es parla del que significa ser mare, de realitat, no? Es verdad, es verdad.

Se ve como el embarazo, se ve como que cuando llega el bebé es como algo final y no es cuando todo empieza.

No estem acostumades a altres relats, podríem dir. Sí. A vosaltres tot va començar perquè tu decideixes muntar una associació perquè veus que passa alguna cosa al teu voltant. Veus que tens moltes mares que passen per aquesta situació, tenen un fill amb discapacitat física o intel·lectual o les dues i estan molt soles.

Sí, Madre de mi comença arrel de. Després d'allò està 17 anys, a primera línia, tant en l'experiència clínica com educativa, com a mestra logopèdica a nivell terapèutic i educatiu, i la meva mirada sempre estava en el nen o la nena, en aquest desenvolupament, en els seus avenços, però sempre hi havia una família, sobretot una mare, darrere, i no hi havia espai per aquesta mare, sempre era a través del nen o la nena.

Clar, vas fer com podríem dir una mica de mea culpa, de dir, aquí venen les famílies i jo m'estic preocupant sobretot per les criatures i potser no sé res del que li està passant a la mare.

A part de no sé res, tampoc hi ha espai per preguntar. Llavors, d'aquí res, arran d'això és quan neix un projecte propi de, jo ho dic, la meva mirada no és tant al teu fill o a ta filla, és en tu, com estàs tu, com estàs portant-te.

Perquè el que deu passar molt sovint és que no us pregunten gaire les mares com esteu.

No, és que no ens pregunten i nosaltres tampoc. Perquè, bé, el meu cas va ser que va ser una sorpresa en el partit, després del partit, no ho sabia abans.

Si vols explicar-nos una mica la teva història, què és el que li passa al teu fill?

Bé, el meu fill, bé, jo caí embarazada a 34 anys. Tarde pero bien, todas las analíticas perfectas, no había riesgo de trisomía ni nada, y en la semana 38 me hicieron la última radiografía, un poquito tarde, y ahí se dieron cuenta que mi hijo tenía un problema de riñones, que un riñón era tres veces más grande que el otro, y me decían que esto podía ser un problema, Pero que ya, bueno, ya era de semana 38, entonces yo hasta el momento del pacto pues no sabía lo que iba a pasar, no sabía si mi hijo iba a nacer bien o bien, trisomía u otra cosa, no nos decían nada. Y bueno, en el momento del parto, pues es como un poco una bofetada, porque no te lo esperas, tú te ves ahí tres días después con tu niño yendo para casa y pues no. D'entrada es trenca aquest imaginari. Es que es eso, y te quedas como. Aplastada de la situación. Es como que no estás reaccionando, estás escuchando a los médicos, pero parece que no eres tú, que estás mirándote de al lado y que eso no te pasa de verdad. Y claro, al principio, aunque ha sido el primer hijo, directamente he tenido la sensación, el sentimiento de madre, tengo que ocuparme de él, tengo que estar por él. Entonces, muchas noches en el hospital, meses en el hospital, muchas noches sin dormir, muchas pruebas. Y claro, te pones en segundo lugar y tampoco te quieres quejar porque es lo que. És ell el que està passant-t'ho

malament, no? Representa. Clar, Sònia, jo m'imagino que en el teu cas, perdona, Helena, que en el teu cas estaves O sigui, això et passava molt, era una situació que vivies moltíssim. Quan venien els pares amb aquestes criatures, això t'ho trobaves molt. Que no es preguntava mai per la mare i que trobaves aquestes mares que estaven una mica com donant-ho tot.

Donant-ho tot i sobretot jo tinc les imatges a la sala d'espera, que la mare o la família l'acompanyant es quedava esperat mentre jo passava a consulta amb el nen o la nena i sobretot és quan sortia de la consulta aquella mirada de la mare cansada però amb un somriure als llavis preguntant què haig de fer, què puc fer per millorar el meu fill, o sigui com aquesta entrega. I vaig començar a intentar parlar amb elles també, però a nivell d'això hi ha un repte que han de conviure en un entorn que tant social com institucional hi ha una invisibilitat.

Clar, pel que expliques el que fa la sensació és que el sistema, la seguretat social, És a dir, no està preparada per això. No tenim suficients eines o no són suficients?

Jo crec que a poc a poc s'està començant a donar més veu. Aquest mes, per exemple, és el mes de la salut mental i hi ha ajuntaments que a mi ja m'han contractat per parlar sobre aquest tema. També l'acollida, per exemple, d'aquí en una ràdio com Catalunya Ràdio, a poc a poc. Però sí que és veritat que s'ha de picar pedra encara. Encara hi ha molt per fer, molt per dir i molt per estar.

I també suposo perquè, com sou famílies que esteu molt ocupades amb la criança d'aquesta criatura, amb una sèrie de problemes, tampoc teniu temps a anar a xerrades, ni a anar a queixar-vos, ni a posar, no sé, denúncies, ni queixes formals, etcètera, oi? És que no se puede.

A veces sí que proponen las escuelas de educación especial, algunos talleres. Pero generalmente son durante la mañana cuando todo el mundo trabaja o tienes citas en el médico o justamente como dices, terapias, logopedia, fisioterapia. Entonces, pues como decía, te pones en segundo lugar y aparte de no tener tiempo, pues tampoco hay muchas opciones,

¿no? Sí, i m'agradaria afegir això, que també jo ho veig molt, que hi ha una creència limitant que tenen les mares que acompanyo, que també és donar-te temps a tu és treure-li el teu fill o filla. Llavors, és una de les primeres coses per mi més enllà institucional i social, que aquesta invisibilitat pròpia també que a vegades ve d'una mateixa. Si em dedico temps a mi, això li estic traient el meu fill o filla.

Molta culpabilitat, em fa la sensació, i també perquè estem parlant de dones, evidentment, perquè estem aquí a les dones i als dies, però és que encara hi ha el xip molt de que són les dones les que hem de cuidar. O sigui, i això, aquest és el gran tema, eh?

Es normal, sí, en el hospital ya es normal que cuando el niño tenía que ingresar era la madre que se quedaba, en ningún momento. Ni se lo han preguntado al padre si se quería quedar, es como normal que es la madre que se queda y los primeros años pues prácticamente he pasado yo estando con él en el hospital, aunque tengo que decir que mi pareja me ha ayudado mucho, pero ha hecho ida y vuelta con la ropa sucia, cosas así, pero que finalmente claro, es la madre que va a todos los sitios, sobre todo que el niño en esas situaciones cuando le hacen muchas pruebas y muchas pruebas también dolorosas, la que queda a su lado es su madre. Mamitis extrema, ¿no? No, es un instinto natural. Yo pienso que hay muchas, bueno, hay excepciones, pero generalmente cuando los niños están enfermos quieren mamá y para hacer tonterías o juegos es papá. Yo creo que también por naturaleza se sienten más seguros con nosotros, saben que las madres tenemos este. Un petit sentiment per. Debilitat, també, no?

També jo crec que hi ha un tema de cultura i d'educació, és evident. Ens han educat en què sempre estem disponibles i, per tant, si no ho estem, estem fallant amb el

nostre mandat de gènere, no sé. Exacte, sí, jo ho veig, no? Que és una creència també social i cultural. Que sí que pot haver-hi una cosa d'instint, natural, però també crec que hi ha molt de pes. Social, eh? Sí. I quan sents lo contrari apareix la culpa. Que això és una de les primeres coses que mirem sempre. La culpa de dedicar-te temps a tu. Sí.

Actualmente, por ejemplo, es mi pareja que se ocupa más del niño, pero cada vez que digo que sí, estoy yo trabajando y mi marido ocupándose del niño, es como. Et sents mala mare, eh? Sí. Que en alemany teniu una paraula per això, eh? Que jo ho sé. Sí, sí, mala mare. Y también, aunque la gente no diga nada, es como que no estás tú con tu hijo en casa.

Yo también necesito espacio para mí, para poder cuidarlo mejor también.

Eso, y también el padre, que también puede ocuparse del niño, que no tiene que ser obligatoriamente la madre. El padre también lo puede hacer bien.

Moltes coses estem aprenent avui a les Dones i els Dies amb l'Helena Prieto, d'aquest Madre de mi, que ara parlarem del nom d'aquesta associació, que m'encanta, i la Maria Timer.

A les Dones i els Dies et canviem la lluna. Moltes gràcies.

Com dèiem, parlant avui de mares que cuiden, que s'encarreguen dels seus fills amb discapacitat, cada persona a un nivell, però sí que és una cosa que fan molt les mares, hi ha molt cansament, estan molt exhaustes perquè se'ls demana i també se senten demanades. A mi m'agrada molt que l'hi hagis posat en aquesta associació, Madre de mi, perquè ens remet a totes a pobra de mi. Amb aquesta idea també que deuen tenir els altres, una mica a vegades de pena, de pobretes, però pobretes però s'ho han de menjar soles, pel que sembla.

Sí, Madre de mi no només neix el pobre de mi, perquè sí que és veritat que des de fora es poden veure com màrtirs, no, mares? Invisible, màrtir, no? També, però també hi ha una part de madre de, moltes vegades ens convertim a ser madre de el nom del nostre fill o filla, i aquí és nosaltres, som madres també automaternatxa, no? El saber cuidar-nos, perquè no només és que ens cuide darrere, sinó adquirir eines per nosaltres automaternar-nos, també. Cuidar-nos a nosaltres mateixes per poder cuidar millor. Aquesta és una de les bases. Sí, una cosa que sempre dic, jo no puc canviar la vostra realitat. La vostra realitat és la que hi ha i anirem juntes, no cap endavant, però sí des d'on l'habites.

Maria, tu com a mare, que has passat per tot aquest procés, el teu fill quants anys té ara? Tiene ahora 7 años. 7 anys, vull dir, són 7 anys de, m'imagino, moltes històries. Ara parlaves de la relació amb la teva parella, per exemple. Deies, ara s'encarrega més d'ell. Això m'imagino que tensiona molt a una parella. Sí. I heu de parlar, suposo que moltes vegades, de dir qui fa això, per què. És una de les coses que m'imagino que t'han ajudat a madre de mi, o com ha anat això?

Sí, es verdad que es como una prueba para la pareja porque te sientes confrontado a una situación que no te lo esperabas porque todo el mundo hace sus planes, sus imaginaciones de cómo va a ser y de repente te tapas con la realidad y tienes que volver a hacer tus planes. Entonces, es verdad que con la pareja también al principio no hablábamos mucho. Estamos solo ahí por el niño, porque vaya bien, porque avance. Y como pareja, pues nos hemos dejado uno un poco al lado del otro. Y como es también complicado a veces hablar de los sentimientos con un hombre, pues a mí me ha ido muy bien poder hablar. Tener ese espacio y también poder hablar con una persona de otra cosa que sea solo mi hijo, de mi pareja, cómo nos influencia.

Clar, perquè al final funciona com un grup de suport on les dones parleu del que es passa amb les vostres criatures, però també parleu d'altres qüestions, que és molt important, no?

En aquest cas és un acompanyament individual, el que encara està en actiu amb la Maria, I després, sí, quan ja té l'opció d'anar a entrar o sortir, també, o entrar en el grup, entre altres mares, també.

Perquè hi ha un grup I de què parleu, en aquest grup? Què és el que podríem dir que és una mica denominador comú per a aquestes dones que cuiden dels seus fills? Allò 24-hour party people, eh? Vull dir, 24 hores al dia.

Sobretot és el cansament invisible d'estar en un estat d'hipervigilància constant. Una de les coses que es repeteix molt és que no ho vaig explicar des del principi. Quan estàs amb altres tipus de mares que tenen una. Amb el més normatiu, el desenvolupament de sus fills més normatiu, doncs potser t'expliquen coses i tu desconnectes perquè no t'està interessant el que t'està dient i tu, en canvi, estàs en una altra guerra interna. Allà no t'has d'explicar des del principi. Allà pots entendre que has estat aquella nit sense dormir, que el teu fill o filla ha tingut una crisi, perquè ella sap de què estàs parlant. Llavors, és molt també d'esfogament. Saps? Escolta sense judici. Això és clau. I també companyia,

perquè sents altres dones que estan passant una mica pel mateix que tu, que no estàs tu sola amb la teva situació. La xarxa, la xarxa és superimportant. Són situacions que també, clar, tu ara em deies que el teu fill té 7 anys, però són situacions que s'allarguen molt en el temps. Clar, el teu fill té una sèrie de patologies que farà que tu, d'alguna manera, sigui dependent de tu quan sigui major d'edat i passat la majoria d'edat.

Toda su vida va a estar dependiente de mí. Bueno, tenía un grado de dependencia 3, ahora ha pasado al 2 y una discapacidad del 79%. Entonces, bueno, siempre será mi pequeño hijo que estará conmigo hasta el día que pueda.

Això ho vius com un fet natural, et fa por, penses en el futur, creus que d'alguna manera t'imposa més responsabilitat, perquè clar, a tu no et pot passar res.

Exactamente, he empezado con el gimnasio, claro, tengo más cuidado con mi salud en general, por eso también he empezado a ver a Elena, porque justamente para. Porque yo estaba cayendo un poco en un pozo, era como una espiral que no podía salir, entonces ella me ha permitido encontrar un espacio seguro donde puedo hablar sin sentirme juzgada, también hablar de mí sin tener la impresión que le quito a mi hijo. Siempre tienes la impresión de que no quiero que jamás, ¿sabes? Pero bueno, yo creo que cualquier madre con un niño con necesidades especiales o no, hay momentos que. Son durísimos, ¿no? Son durísimos y bueno, me ha gustado mucho tener ese espacio seguro donde puedo hablar, conocer que también hay otras madres donde puedes intercambiar, donde no te miren raro si te quejas porque bueno, has pasado la X noche sin dormir porque tú

y yo Y me imagino que hi ha moments que us trenqueu. Que te rompes emocionalment vull dir que tens dret

a dir no puc més estic farta estic farta aguantando, aguantando yo por ejemplo he ido a la seguridad social al CAP a preguntar si me podían ayuda ayuda psicológica. Y no me la han dado, al contrario, desafortunadamente. Y está bien que hay una persona así que te da ese espacio seguro donde puedas hablar y donde también te comprende porque puedes hablar con un psicólogo, pero si no sabe lo que estás hablándole, pues no puede comprenderte. Entonces, esto también, y también me puede ayudar con otras cosas, porque como ella también ha trabajado con niños con necesidades especiales, a veces también me da consejos como podría reaccionar en una situación concreta que.

Sí, perquè aquí els límits serán diferents, quan es faci gran l'adolescència serà una altra pel·lícula, no pots comparar la sexualitat, etc. Y

bueno, eso son cosas que si lo puedes hablar, y como dice ella, cambiar al menos la vista de las cosas, porque, bueno, pasará algún día. Pero al menos informarme, pues mira, no te preocupes, que hay servicios, que hay maneras que puede estar bien. Bueno, esto te calma. Y estas son cosas que, bueno, yo tengo muchos amigos padres de niños. Sí, que no tienen discapacidad. Que no tienen discapacidad. Y claro, puedes hablar muchas cosas, pero hay ciertas cosas, pues. Que no puedes hablar con ellos porque ellos tienen otros miedos.

Els seus pares a lo millor diuen, no, quan el meu fill tingui nòvia, no? I tu penses, el meu fill podrà tindre nòvia? Com se relacionarà amb les noies o amb els nois o el que sigui, no?

Exactamente, muchas veces también se disculpan porque se quejan de su niño que está hablando demasiado y se sienten mal, ¿sabes? Entonces, siempre hay como también como que tienen un poco de cuidado en función de lo que digan. Claro.

I clar, Helena, hi ha una cosa també que deus trobar amb aquestes mares, és que tenen com un doble dol, perquè el dol pel que estan vivint i el dol també de la maternitat, perquè pensaven que la seva vida també aniria per una altra manera. M'imagino que aquí hi ha també molts sentiments

de ràbia o d'incomprensió. Sí, una de les primeres coses que també surt, que s'acompanya, és el dol per la maternitat imaginada. I a vegades que està, a vegades que no, però a vegades necessita aquest espai per poder plorar-ho, per poder enrabiar-te, per poder expressar totes aquelles pors per continuar, per continuar amb la realitat que tens, però s'ha d'ofereixer aquest espai també.

També hi ha una cosa que ens explicaves, que dius que algunes d'aquestes mares es desconnecten del cos. Com estan tan pendents de les criatures, es desconnecten. Què vol dir això que es desconnecten del cos? Sí, mira, aquí tenc a Maria. A Maria, a veure, explica, què vol dir desconnectar-se del cos?

Bueno, lo que te decía antes, que te pones en segundo lugar, que solo funcionas como una máquina, que ya no te preocupas ni de tu cuerpo ni de tu salud, ya no vas a los médicos porque siempre pones las terapias del niño en primer lugar. Y bueno, terminaste en un poco una sombra de tú mismo hasta que pues vuelvas a encontrarte un poco y decir, venga, pues yo también soy una persona, dentro de mí tengo una niña que también está feliz y lo que hacía es de duelo. Es verdad que todas las madres al principio, yo creo que prácticamente todas pasamos por ese duelo porque claro, como todas nos imaginamos al niño, cómo lo vamos a educar, que nunca le dejaremos la tableta hasta los cinco y cosas así. Sí, estás preocupado por si le dejarás la tablet y las tevas preocupaciones son más altas. Y luego te pasa esto, y mientras los otros padres hacen fotos bonitas de sus bebés, tú estás en urgencias. Entonces, claro, es un poco diferente. Entonces, es verdad, al principio tienes que hacer este duelo, pero también hay que decir que luego no todo es negro, que hay también momentos muy bonitos y bueno, hay que verlo tan.

No, això t'anava a dir, que a mi m'agradaria que acabéssim aquesta entrevista una mica parlant de lo positiu. És a dir, amb aquestes reunions, amb aquesta associació que has muntat, Helena, de Madre de mi, o sigui, suposo que hi ha històries boniques i que hi ha hagut un canvi de mirada.

A mi m'agrada aquí dir una frase que m'agrada molt, que és de l'Emily Peirce, que fa una metàfora amb la seva maternitat i ella explica que ella volia anar. Imagina't que vols anar a Roma i et compres la guia de Roma i vols anar a veure el Vaticano, el Coliseo i menjar en aquest restaurant. Et muntes a l'avió amb la teva maleta preparada, la teva planificació de com serà i quan aterres no estàs a Itàlia, estàs a Holanda. I dius, ostres, què faig aquí, jo? Amb el temps supercanviant, la maleta que no té res a veure, l'idioma que no t'enteres de res. No menja pizza. Estàs amb el dol d'Itàlia. Però després, a poc a poc, comences a veure que també hi ha tulipans, hi ha molins, hi ha canals, i t'encanta. I és aquesta part de. Totes les maternitats canvien, totes. Si sigui neurotípic o no, ha d'haver-hi un canvi. És veritat que en aquest tipus de maternitat hi ha unes característiques, uns reptes únics, però allà estem. Allà estem. I és poder també parlar-ho en un espai, que no tinguis por de parlar-ho, que hi hagi aquest enteniment, aquest espai de jo et veig.

I com ha estat el canvi, Maria? De la Maria d'abans, la Maria que ha passat per madre de mi, o que està passant per madre de mi, amb quines coses creus que has millorat? O et trobes millor?

Bastante, bastante. Estàs de més bon humor? Sí, estoy de mejor humor, estoy más tranquila que antes, siempre estaba un poco así. Así, hablaba muy rápido, ahora me siento más relajado, veo ciertas cosas de otra manera, lo que decía ella, es cambiar la vista de las cosas, porque aunque no lo puedas cambiar, puedes cambiar la vista y cómo las vives, yo creo que esto es muy importante, porque esto es cualquier situación de la vida, y en esos momentos aún es más importante de. Que sea por el niño, a nivel pareja, a nivel familia, porque es todo un conjunto y, como digo, yo me siento más tranquila, más relajada, veo las cosas con otra vista y, bueno.

What's that? I stumbled on a.

Parlant d'aquest projecte, jo crec tan necessari de l'Helena Prieto Moya, aquest madre de mi, que si podeu busqueu-lo, si teniu un fill amb discapacitat, una filla, necessiteu ajut, necessiteu parlar amb algú, us podeu apuntar al grup o potser podeu tenir sessions individuals. Fer aquesta feina m'imagino que també t'ha transformat a tu en la teva maternitat, Helena.

Sí, però I no, vull dir que. També neix d'una part que jo vaig ser monomarental durant molts anys, aquesta soledat en les meves causalístiques l'he viscut, i també neix d'aquí, de jo sentir-me molt sola a la meva maternitat.

Perquè això sí que és una cosa que unifica tant mares amb fills amb diversitat que mares que no ho siguin. La soledat, o com ens pensàvem que seria aquella maternitat i com és al final.

Jo vaig fer el dol de la família, és un altre dol aquest. No el del fill imaginat, sinó el dol que jo no tenia la meva família. Aquesta desitjada del pare a la mare. O sigui que cadascuna tenim la nostra història.

Evidentment. Doncs la Maria, tu ho recomanes, m'imagino? Sí, perfectamente.

A mi m'ha hecho un gran cambio y yo también pienso que es una red de mujeres porque si no nos ayudamos, ¿cómo hacemos? Y muchas veces los buenos consejos me han dado especialistas como Elena o otras mamás. Cosas que no están en internet, que tienes que decirte a otra mamá sobre ayudas o terapias o posibilidades. Entonces es muy importante.

Després hi ha una part pràctica, no és només parlar, sinó tota la part pràctica de buscar un logopeda, on l'envio, quan ho fem això. Exactamente, los diferentes trámites,

cómo hay que hacerlo, dónde hay que ir, porque es un laberinto. Això també us ajuda, eh, madre de mi? Madre de mí, sí. Y hay mucha conversa. Sí, porque es que hay problemas. Hay muy poca información. En internet no se encuentra nada. Tienes que buscar cada cosa. Y está bien poder contar con alguien que conoce el sistema, que te puede dar consejos también adaptados a tu caso. Eso también es muy importante porque cada niño es un mundo diferente. Yo lo vivo de una manera, otra madre lo vive de otra manera, que tampoco puedes generalizarlo. Entonces, me parece. Yo no podría sin ella.

Indispensable, doncs. Helena Preto Moya, logopeda, mestra i creadora del projecte Madre de mi, i la Maria Timer, mare d'aquest nen de 7 anys, que encara et donarà molta guerra. Sí, sí. Moltes gràcies. Merci. Gràcies a vosaltres.

Amb aquesta música tan sexy i tan contundent donem la benvinguda a Irene Apujadas, ara per canviar absolutament de tema, és la nostra lectora estimada, també escriptora, evidentment, com totes les bones escriptores, llegeix, i avui ens véns a fer recomanacions. Bona nit, Montse. Bona nit, una mica. Podríem dir tètriques

o fosques com aquesta música? Totalment. Avui entrem en el terreny del sinistre i us vull recomanar quatre escriptores que s'han acostat a això, a lo femení i a lo sinistre, a com la literatura ha retratat a vegades les experiències abjectes, inquietants i una mica el que vindria a ser la raresa de ser humana.

Que ja ho dèiem al principi del programa, no tot són flors i violes i també ens agrada de

vegades una mica la foscor en la literatura. I tant, a més que forma part de l'experiència humana, així que en algun lloc ha d'aparèixer, que si no ens pensem que tots som raros i ningú ho és.

Exacte, doncs escolta, endinsem-nos en aquesta jungla, hi ha moltes escriptores, no sé si perquè estem en temps apocalíptics, però últimament hi ha moltes dones que s'han llançat. Jo crec que pel terror, cap a la foscúria, etcètera, oi? Sí, completament.

Les que recomanarem avui són, n'hi ha un parell que estan vives encara i n'hi ha un parell que estan absolutament mortes. Són Marian Enriquet i Zirana Zatelli, Víctor Català, que evidentment fa molt de temps que va morir, i Clarice Lispector. No l'has esmatat, perquè de la manera que ho estàs dient sembla que hi hagis tingut alguna cosa a veure. Però abans d'entrar en el tema, primer ens hem de preguntar què és lo sinistre i quina relació té amb lo femení i amb la literatura escrita per dones. Al final lo sinistre, si penses en Kafka, forma part de la literatura en general, però és veritat que en la literatura escrita per dones pot tenir matisos molt interessants.

Jo ara estava pensant, em deies tot això, amb la foscor i els matisos femenins de la foscor, estava pensant també en una altra dona molt sinistra, que a mi m'encanta, que és la Shirley Jackson. Completament,

completament, completament. De fet, o sigui, per parlar de. Jo me la imagino molt la Shirley Jackson, que ella era mestressa de casa, que estava pujant a quatre fills, i que, o sigui, ella escrivia en pòstits, en plan, mentre feia rentadores, i llavors, evidentment, li sortien uns contes amb un nivell de foscor increïble.

És la que també vivia en una ciutat o en un poble gran on no l'estimaven gaire perquè no entenia aquella vida que portava i per tant escriu moltes novel·les sobre l'altre, sobre com la veuen com

la rareta del poble. El xoc entre l'individu i la comunitat, el seu conte, el de la loteria, és completament això. La Shirley Jackson formaria part de la nostra llista de sinistres estimades.

Per ser editada per l'altra editorial, per Editorial Minúscula, per si teniu ganes de repescar Shirley Jackson i si no la coneixeu. Però avui no has vingut a parlar de Shirley Jackson, has vingut a parlar d'altres dones.

He vingut a parlar d'altres dones, però començarem parlant d'un home, ni més ni menys que Freud. Això ho posa tot negre. En un assaig que va publicar l'any 1919, que es deia Lo sinistre, ell definia Lo sinistre com un sentiment d'inquietud i d'estranyesa que sorgeix d'allò que és familiar i conegut. O sigui, tu estàs vivint la vida normal, fent vida normal integrada en l'existència i de cop apareix alguna cosa que no hauria d'haver aparegut o Lo familiar es torna raríssim. O de cop s'il·lumina una cosa que sempre havia estat allà i que tu ho sabies, però ho evitaves, però que fa que tot implosioni.

Vols dir que tots tenim una porta fosca a casa nostra, una mica com el conte de Barba Blava.

Jo sempre penso allò al final del passadís. Aquella porta que no se'ns. Una porta que no sobra mai. Sí. Ai, ai, ai, ai. I clar, trobo que és una definició de lo sinistre molt lligada a la vida quotidiana, que evidentment, i a l'espai domèstic, que a la política no ha sigut l'espai dominat per les dones, no? Llavors, bueno, és interessant perquè parla d'aquell sentiment d'angúnia que ens entra de cop i volta quan vivim en la vida quotidiana, que això ens ha passat absolutament a tots. I una cosa interessant també és que la paraula sinistra ve del llatí i fa referència a tot el que se situa al costat esquerre. Al final és el que no està dret, el que és anormal, el que és marginal, com la versió una mica equivocada de les coses, la part aquesta com més fosca.

Tu ets dretana o esquerrana? Jo soc dretaníssima. Tu ets escarrana. A mi em van dir l'altre dia que potser era escarrana i tota la vida em van fer escriure amb la dreta, però aquest seria un altre tema. Mira, mira. No sé si l'hauríem d'explicar avui a les dones i els dies. Home, no, no, falta massa. Fem una cosa, comencem amb una dona que ens encanta aquí en aquest programa, és Mariana Enríquez.

Les dones i els dies,

bodellam de femellam.

Avui aquesta promo ens va perfecta perquè anirem a les profunditats, al Budallam del Famallam. Al Budallam de Famallam de Mariana Enríquez,

aquesta escriptora que ens té el cor robat. Sí, exactament. Comencem amb l'escriptora argentina Mariana Enríquez, que justament aquestes properes setmanes vindrà a Barcelona a participar a la Bienal de Pensament i, de fet, a presentar un assaig nou sobre el terror que es diu Conversación con la Oscuridad, que ha publicat en Páginas de Espuma. Ho dic perquè té molt a veure amb el que. Parlarem avui.

És una temàtica que a ella li interessa moltíssim, ha parlat de cementiris, és a dir, li va a la marxa.

Totalment, sí, sí, sí. I el seu últim llibre de contes es titula Un lugar soleado para gente sombria, que està publicat a Anagrama, magnífic títol, i als seus relats podem veure que lo sinistre es torna explícit, està allà fora i forma part del món normal. Ella, sovint simplement estem en un barri de Buenos Aires, però de cop i volta hi ha fantasmes, hi ha cases encantades. I una cosa molt interessant de la seva literatura de terror és que la situació política d'Argentina travessa els seus comptes sempre. O sigui, lo sinistre ja no és només el que estàvem dient ara de lo personal i lo domèstic, sinó lo col·lectiu, els traumas de la dictadura argentina, la violència, la corrupció, els desapareguts, la misèria que hi ha al món i que sovint intentem no veure. Llavors, és molt interessant en aquest sentit el seu link entre lo horrorós i lo sinistre i lo social, les violències del món.

I a més que no se'ls acaben en aquest país, perquè amb el president que tenen avui en dia, també, Déu-n'hi-do, o sigui, és a dir, que el terror sempre els acompanya, no? Sí, sí, sí, en aquest cas és un terror molt situat, realment. El milei, el milei. Sí. Vaja, aquí no està parlant d'un cas espai domèstic,

com deies, però és l'estat. Sí, sí, sí, sí, ben bé, com l'estat del seu país, d'Argentina, per exemple, té un conte que es diu Mies Muertos Tristes, que justament ara dona títol a una sèrie de Pablo Larraín, que està inspirada en els contes de Mariana Enríquez, i que crec que es va estrenar aquest setembre, jo no l'he vist encara, però en aquest conte diversos fantasmes es passegen pel barri on viu la protagonista, que és un barri de Buenos Aires molt vingut a menys, abandonat, amb uns nivells de delinqüència molt alts, però del qual la protagonista no vol marxar perquè ha de cuidar del fantasma concret de la seva mare. Les mares sempre tiren, no? Exacte, encara que siguin en forma de fantasma, eh? Però diguem que en aquest cas el terror és com molt explícit, no? És a dir, hi ha literalment nenes adolescents amb els colls tallats que estan passejant pel carrer. Clar, és aquesta cosa com molt explícita de. El que no vols veure ho tens allà a la cara, no? En la literatura de Marian Enríquez.

Doncs escolta, apuntadíssima aquesta dona. I una altra, marxem de país, estàvem a Buenos Aires. Som una mica a ruta geogràfica. Exacte, si he de tenir por, la veritat és que prefereixo tenir por a Grècia, sota el sol. A Grècia em proposes l'escriptora

Zirana Zatelli. Sí, exacte. Marxem cap a Grècia amb aquesta escriptora, Zirana Zatelli, que és molt poc coneguda a casa nostra, però l'editorial Males Herbes va rescatar fa temps un recull de contes esplèndid seu, el recomano moltíssim, que es diu Amb gràcia en aquest desert, amb traducció de Mercè Guitart. Jo només per aquest títol, de veritat, que em sembla increïble. T'encanta, eh? Amb gràcia en aquest desert, és perfecte.

Amb gràcia en aquest desert. Escolta, qui és i què fa aquesta senyora i de què va aquest llibre de contes? A veure. En general, Satili és una personalitat molt important a Grècia, però realment. Però mira, hi ha dues coses que has de saber d'aquest país nostre. No ens importa mai el que passa a Grècia ni ens importa mai el que passa a Portugal. És a dir, jo són com dos forats negres que dius, com pot ser? Si són del nostre mateix món, mediterranis, etcètera. Sí, sí. Portugal no és mediterrani, però que el tenim molt a la vora. És una regió molt poporosa,

no hi ha gaire comunicació. És molt estrany. Algun dia vull conèixer aquest misteri. Això sí que és un misteri. Doncs és una dona que el llibre que treu, llibre que és premiat a Grècia, és a dir, és tota una personalitat i si la busqueu per internet, per Google Images, té una pinta de bruixa increïble. Això és el que t'agrada. Llavors, els seus contes se situen majoritàriament en pobles rurals de Grècia, és una mica el que tu deies, hi ha molts camins asfaltats, hi ha moltes figueres salvatges, és una atmosfera que nosaltres podem conèixer, no? I llavors moltes de les seves protagonistes són dones velles, mig bruixes, marginades, autoritàries, venjatives, dones, gens convencionals, gens innocents i que ocupen com una mena d'espai incert en el món que els envolta i com en Shirley Jackson hi ha un altre cop aquest xoc, hi ha molt judici per part de la gent del poble on viuen, hi ha molt rumor en contra d'elles, hi ha molta atmosfera xunga.

I també tu creus, perdona, jo et faig sempre aquesta pregunta, que sé que hi ha alguns oients que em consta que els encanta, és tu creus que hi ha també una estranyesa o un sentir-se diferents perquè les protagonistes

són dones o perquè ella és una escriptora dona? O sigui, totes les seves protagonistes són dones, és a dir, aquí la mirada és clarament intencionada, és a dir, en altres literatures, en altres autors evidentment l'estranyesa la viu tothom, però en aquest cas sempre són dones, moltes són dones grans. Dones que surten de la norma o del cànon. Completament, vull dir, en aquest cas la mirada és molt clara, no hi ha com cap. Són dones i per això els cau una sospita a sobre, clarament. Dolentes, que sou unes dolentes. Exacte. I per mi la sinistralitat en aquest cas està molt en les atmosferes que crea aquesta escriptora. Són com atmosferes amenaçadores, amb molt d'elements supersticiós, molt secretisme. També tenen com molt de sentit de l'humor. Té un conte raríssim que es diu L'agulla que viatjava, que va sobre una protagonista que quan és jove li entra una agulla dins del cos. I tot el conte, i ningú se la creu, la gent li diu, això és mentida, i quan es mor, l'agulla li surt d'una galta. Pones-me com el pelut.

Ai, ai, ai, jo et dic una cosa. Aquest conte a mi em sembla superreal, perquè jo estava obsessionada quan era petita. Que també me'n passaria alguna cosa, no me la trobarien i em sortiria pel cervell o alguna cosa. Crec que és com una imatge recurrent que tenim molt les criatures. Jo una vegada em vaig passar una pipa pel nas, allò típic que has de fer sempre, allò típic que has de fer sempre, i vaig pensar que em sortiria un girassol al cap. Clar, clar, clar, clar. Una mica rara.

No, no, però ella agafa O sigui, a més és un conte curiós perquè el protagonista és l'agulla, no? Vull dir que està molt ben fet. Però sí, sí, aquesta imatge terrorífica d'una persona morta que li està sortint una agulla. Una agulla per la galta. Sí, i en tot cas sempre hi ha una mica la idea aquesta que mai no acabarem d'entendre el món que ens envolta. Hi ha com una mena d'aire de misteri, de fatalitat.

Doncs escolta, m'apunto moltíssim a aquesta dona, no la coneixia tampoc, Giranes Ateli, Males Herbes i aquest recull de contes.

I també avui en banda sonora una mica fosca, ja li hem posat aquí una mica d'aquesta música, perquè no s'aixequi l'ànim el suficient. Pensa que estem a punt d'arribar a l'hora de les bruixes, vull dir que. No us animeu, no us animeu. Víctor Català, la nostra estimada

Víctor Català, havia d'aparèixer en aquest recull de senyores sinistres. No podem parlar de literatura de lo sinistre sense parlar de Víctor Català, que per mi és l'escriptora catalana que millor ha retratat la violència, la cruesa i la crueltat del món, la fatalitat del destí, la seva implacabilitat absoluta. I justament passa que Club Editor acaba de reeditar Dramas Rurals, que és el llibre que recomanem avui, el seu llibre de contes del 1902, que té com un pròleg graciosíssim, aquest llibre, en què Víctor Català es presenta a si mateix com un home de camp, un pobre pelegrí de la terra aspre, i es dirigeix a les dones de ciutat, que els diu de miseres, i els diu, no llegeu aquest recull, serà massa dur per vosaltres, serà massa cru. I parla d'aquest recull de contes com un aplec de pedruscalls, de formes angoloses i endurides. O sigui, la literatura de terror no és per les dones,

per les dones delicades i fràgils de la ciutat. Clar, per això Víctor Català era la que escrivia tot això. Per tant, me l'imagino que has de fer-se un fart de riure. Completament.

O sigui, jo me l'imagino. És un pròleg amb molt sentit de l'humor, però realment sí que fa una prèvia del que llegirem. És a dir, són passatges rurals hostils, amenaçadors, gens folklòrics, gens bucòlics, i metàfora sovint de la mateixa hostilitat del món. Tots els seus personatges són personatges molt brutals, molt. Molt sovint castigats per la seva pròpia ingenuïtat, també molt sotmesos a la misèria, a l'aïllament, a la tragèdia. Jo trobo que és una escriptora molt cruel i que en cap moment ens vol escatimar la cruesa del món. I jo només pel conte de la vella, que trobo que és un dels millors contes de la literatura universal, només trobo que aquest recull ja val la pena. Doncs escolta,

apuntadíssim, la vella de Víctor Català i aquest nou compendi de contes que acaba de publicar Club Editor. I per acabar, home, em sembla just i necessari acabar el Brasil.

L'escriptora del Brasil que jo sempre he pensat que no fa gens de pinta del Brasil, ni el que escriu, ni com era, fins i tot físicament, Clarice Lispector. També tindrà a veure els prejudicis que a vegades tenim sobre el Brasil, que jo crec que és un país.

Ella es nascuda a Ucraïna, però després va anar a viure al Brasil molt jove. Però tota la vida es va criar allà, no? Sí, sí, completament. Clarice Lispector, què em recomanes d'aquesta obra? És una autora molt traduïda al català, tenim aquesta sort, podeu trobar moltes de les seves novel·les a Club Editor, que l'ha publicat moltíssim. Jo vaig arribar-hi, he de dir, pel meu pànic a les paneroles, perquè vaig estar durant un temps treballant en un establiment on hi havia moltes paneroles, això no és culpa de l'establiment, és Barcelona, però recordo que per fer un exorcisme d'aquest pànic a les cuques, que a mi em fan molt de fàstic, vaig llegir una novel·la de la Clarice Lispector, que es diu La passió segons GH. I això et va ajudar o no? Sí. Es tracta d'una novel·la en què una dona està dins de casa, en la seva vida ordenada, i de cop obre una porta i es troba una panerola. I a partir d'aquí és com que tota la seva existència i tota la seva identitat implusionen, la seva vida organitzada es desintegra, és com una mena de fet mínim que dispara, com una mena d'allau de sentiments abismals. Però, dit això, em va agradar molt, la veritat. Avui us voldria recomanar un llibre de contes que es diu Restes de Carnaval, que està publicat per Coma Negra, amb traducció de Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas Casanova, i que trobo que és molt bona porta d'entrada a l'univers de l'inspector. Ella és una autora, per mi, fascinant, interessantíssima, i que sí que realment mostra una mica el que deia Freud, sap capturar molt bé aquest sentiment de raresa absoluta que flora durant la vida quotidiana i que desmunta el tinglado estructural que tenim muntat, aquell sentiment domèstic de sentir que tot el que t'aguantava s'està desfent, que això a vegades un dilluns passa normal i un dimarts és normal i tu de cop i volta, això és un sentiment molt humà, de cop i volta dius tot el que em sostenia no em sosté i no ha passat res, és com una mena de. Una panera a l'armari i tot es destrueix. I té contes boníssims en aquest recull, restes de Carnaval. N'hi ha un que es titula Amor, en què una dona que té com una vida tranquil·la i molt ordenada està com anant entrant via i veu un home sec mastegant xiclet. I la visió d'aquest home sec mastegant un xiclet tranquil·lament li provoca també com una mena de. És com que l'existència se li desfà. I ella porta uns ous dins d'una bossa de fil que ha teixit ella mateixa i aquests ous se li trenquen i comencen a desfer-se. I llavors hi ha com aquesta mena de. Que no dormirà la gent avui per culpa nostra. Perdoneu, perdoneu. Però, bueno, gent intentant, humans, intentant posar-nos una estructura i la vida sent viscosa i com a vegades. Com aquells ous que es trenquen només agafar-los. Exacte.

Doncs Irene Pujades, avui ens has posat una mica la pell de gallina, però ja ens agrada de tant en tant.

Sí, i són autores molt interessants, tampoc no són tan sempre malrulleres. A mi a vegades, o sigui, també trobo que a vegades hi ha un cert mirall, també et pots sentir. Que sí, que sí, que tothom ha trobat una panera a la casa. Exactament.

Irene Apujadas, moltes gràcies. Bona nit. Nosaltres ho deixem aquí, l'equip de les dones i els dies, Roser Pereira Moraga, Célia Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà sentirem les dones que aquest cap de setmana van participar a l'Ultra Pirineu. Hem parlat amb corredores professionals, amateurs, amb voluntàries, amb membres de l'organització. Vegem, tenim moltes ganes que sentiu com sona la muntanya i aquestes dones corrent i pujant-la, que això sí que ens sembla bastant heroic. Bona nit. Bona nit.

I didn't tell you a lie I'm sure that it's more than a lie To become a mother lie. Y y y.

It's just medicine You could

still be what you want to What you said you were when I met you.

From all the medicine Medicine You could

still be what you want to be What you said you were when you met me.

You could still be what you want to What you said you were When I met you When you met me When I met you.

Y y.