Maria Canelles: "Si soc capaç de tenir fills, puc escriure una novel·la"

Estudia de quina família vens.

Just aquest cap de setmana ha finalitzat la Semana del Llibre en Català a Barcelona. És un dels moments més esperats de la temporada a part de Sant Jordi. Però com funciona la literatura i la cultura en general a Catalunya? Quan no hi ha grans esdeveniments? Se'n venen tants de llibres? De quines xifres estem parlant? Quan cobra una escriptora pel seu primer llibre? Que en guanya l'editorial? ¿Publica abans el seu primer llibre si la seva família ve de la burgesia catalana? Aquestes preguntes me les faig jo, però també potser se les ha fet Maria Canelles a la seva última novela, Si fos una civila. A Catalunya Ràdio,

les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Let's go down to Leventown, where the flatlands start to rise.

Comencem amb aquesta cançó de Rehanon Giddens, violinista, toca el banjo també i ens parla de pluja, el tema del dia. Comencem amb els papers mullats i amb una novela que ens crema les mans. Quina malabava, quina diversió, si fos una civila editada per Angla Editorial, amb Maria Canelles. Ara parlarem amb ella d'aquest llibre i també ve acompanyada la nostra escriptora preferida de capçalera, Irene Pujades. Què us he de dir? Si ve cada setmana, és perquè l'estimem. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

I les tenim aquí, com dèiem, Maria Canelles, com estàs? Molt bé. Contenta?

Molt contenta, és veritat. Sí, estàs molt contenta? Estàs satisfeta de la novel·la? Sí, sí, sí, molt. Bueno, ara estic a l'expectativa,

a veure, que es comenci a llegir i que comenci a haver-hi lectures. I també ens acompanya, com dèiem, la Irene Apujadas. Què tal, Irene? Hola, molt bé, molt bé. Escolta, tu més que llegir aquesta novel·la te l'has estudiada, oi? T'ho he estudiat una mica, sí, sí. Perquè justament vens de presentar-la de la Setmana del Llibre en català. Exacte. O sigui que estem gairebé fent ja una mateficció amb això.

Sí, sí, et puc explicar el que vulguis d'aquesta novel·la. Ho saps tot, saps tots els secrets, eh? No, no, això no és veritat.

Escolta, et poso una mica d'examen, si et sembla, ara que no ens sent l'autora, que la tenim aquí asseguda, l'he imposat uns taps a les orelles. De què va? Com la descriuries, aquesta novel·la, d'entrada?

Estem parlant de Si fos una sibila, de la Maria Canelles. És una novel·la una mica complicada d'explicar. La novel·la segueix la vida de l'Amanda, que és una noia que té 20 i pocs anys i que ha començat a treballar en una famosa llibreria del centre de Barcelona. Llavors, la seva mare, que es deia Paloma Soler, va ser una icona secreta de la contracultura, una figura de culte que va escriure una novela que es va convertir en molt icònica, però va morir quan l'Amanda tenia dos anys, és a dir, que l'Amanda no té cap record d'ella. L'Amanda ha crescut amb la seva àvia, que li ha amagat moltes coses del passat de sa mare i del seu per construir-li, en certa manera, un relat familiar a mida. Llavors, quan la Amanda entra a treballar en aquesta llibreria, descobreix el món de la cultura i tots els seus engranatges i tots els seus fils invisibles. Coneix a la Mireia, que és una llibretera com que treballa molt bé, però que també és molt conscient de les hipocresies del món cultural i que alhora vol fer art, però no de temps. Coneix a la Virginia Pe, que és una artista que vol intentar amagar.

D'entrada, ho hem dit al principi, fèiem una mica de broma, parlàvem d'aquesta malabava, però d'on ve la llavor d'escriure aquesta novel·la? Tu ja és la segona novel·la que escrius, a més, que no s'ha d'oblidar, ets codirectora de la Fundació Brossa d'aquí a Barcelona, i això t'ha posat en diferents terrenys, t'ha posat en el món de la literatura i també en el món dels arts, del teatre, etc. I envoltada com estaves de cultura, has dit. Ara tinc ganes de treure la bilis per la boca com ha anat això?

de fet de bilis no tenia ganes de treure gens i de fet crec que la descripció dels espais i sobretot dels personatges que hi ha. Estan tractats amb molt d'amor o aquesta era la meva intenció perquè d'alguna manera jo m'hi sento reconeguda en gairebé tots d'ells i d'alguna manera el que volia explicar una mica és com aquest món que funciona enmig d'una barreja entre el glamur i la precarietat i que per tant els personatges el que intenten és sobreviure i això és el que jo veig constantment en el meu territori, diguéssim, per allà on jo funciono, on jo també estigui intentant sobreviure. Per tant, tampoc no era tant fer cap denúncia ni res, sinó veure com funcionen els mecanismes i veure com els personatges, en el fons, l'únic que fan és això, intentar. Sobreviure i utilitzar aquests mecanismes per no parlar el propi benefici sinó per anar fent una mica com que tots estem en el funk sense que sigui una cosa d'allò sense voler demonitzar ningú ni culpabilitzar ningú el sistema funciona així i tots formem part del sistema tots formem

part del sistema però en aquest sistema hi ha molta hipocresia moltes envejes molt d'ego. Molta por, perquè, per exemple, hi ha un personatge, posats ja aquí a entrar una mica al fang, hi ha un personatge que, per exemple, se'n va a una llibreria i fa veure que està molt interessada perquè li ha d'explicar la dependenta i fa veure que és molt amiga d'ella, però en realitat només vol mirar si li han col·locat bé el llibre. Això és un clàssic. Això ho has fet, Maria Canillas? Sí, ho he fet. Sí, sí, clar, exacte. Però no has fet tant la pilota a la llibretera, oi?

Diguem que no. No, crec que no, espero que no, que no s'hagi notat. Que no s'hagi notat. Sí, de fet, a mi el que m'interessa del món cultural, d'alguna manera, és veure també com funcionen els mecanismes dels relats. Com abans ha dit l'Airene, el personatge de l'àvia, o sigui, en aquesta novel·la hi ha molta construcció de relat, tota l'estona, és un joc sobre això, en el fons. A nivell íntim i familiar, el relat familiar entre l'àvia, la mare, l'Amanda, però després també a nivell macro, a nivell de com funciona a nivell cultural i inclús com funciona a nivell institucional, com la ciutat també s'explica allà mateixa. I crec que el món cultural és molt fructífer per veure com funciona aquest relat. Perquè estem tots molt preocupats de si el llibre està ben col·locat, si he parlat amb qui em tocava parlar a l'opening de no sé quantos, però al final és que costa molt escriure un llibre, hi ha molta competència i tots volem tenir l'espai que creiem que ens mereixem. Vull dir que tampoc no és una crítica anar a veure si el llibre està ben col·locat o no.

Clar, clar, clar. I ara que parlaves de Barcelona, que tu algun dia has dit que volies fer una novel·la barcelonina, que això t'interessava molt des del principi, Barcelona és una ciutat on hi ha hagut molta batalla de relats, des del Barcelona posat guapa del 85 fins al Barcelona posat rata, que són aquestes samarretes meravelloses que ha fet el col·lectiu 5 Cèntims, és a dir, és una ciutat on hi ha hagut molta batalla per explicar la ciutat, i t'interessava mostrar una miqueta com aquesta lluita o aquesta distància entre la realitat i el relat? Sí, tota l'estona,

de fet, sí, de fet, crec, diria que aquest és un dels temes de la novela, que mira, això també ho vam parlar el dia de la setmana, que és un dels temes amb els quals m'hi he trobat, és a dir, no diria que fos una priori de dir quin és el motor, pues el motor no era aquest. Però en tot cas me l'he trobat i m'ha agradat investigar-lo i apretar-lo una mica. Clar, Barcelona és una ciutat relativament petita i per tant relativament. Ens coneixem tots. Ens coneixem tots, bé, el sector cultural més encara. Aquí el sector cultural en català encara més petit, per tant sempre som els mateixos, que ens veiem totes les cares. Però que, a més a més, és molt abarcable, aquesta ciutat, i és molt abarcable a nivell també institucional. Llavors, quan hi ha un discurs consensuat de no, no, Barcelona és cosmopolita, o Barcelona posa't guapa, o Barcelona no sé què, al final tot va per al mateix lloc, no? I llavors Barcelona fa una cosa que no sé si passa a altres llocs, però que és bastant curiós, que és que agafa el relat de la contracultura i els fa sistema. I llavors, de cop i volta, Barcelona és. Contracultural, però això ho diu el propi Ajuntament, d'alguna manera.

El que passa és que això és una cosa, per exemple, que també s'explica en el llibre, potser, com deies, amb carinyo, i no em malabava, però sí que els mateixos que estan als museus, dirigint museus, són els que estaven fent contracultura. Per què? Perquè venien de les famílies burgeses. Llavors és una mena de revolving door, de porta giratòria, que no s'acaba mai, i una cosa que també t'he sentit dir, i d'alguna manera en el llibre. És com aquella cosa dels pobles que preguntem de quina casa ets, doncs aquí potser no ho preguntem perquè. Oh, sí que es pregunta, eh? Sí, sí, sí, a mi se m'ha preguntat. Se t'ha preguntat, eh?

Sí, perquè com que el meu segon cognom és Trabal, això és anècdota, no?, però a la primera novel·la que vaig publicar, la primera entrevista que vaig fer, em van fer dues preguntes. La primera va ser, ah, és la teva primera novel·la, no?, però no ets tan jove. Que ha de ser la primera pregunta. I la segona pregunta va ser Trabal, no? És que vens dels Trabal, de Sabadell. Llavors, sí, la meva família es diu Trabal i és de Sabadell, però no té res a veure. No, són uns altres, Trabal de Sabadell, que m'encanta tenir aquest cognom, però no té res a veure amb francès Trabal. Lástima, diguéssim, però no tinc aquest pedigrí. I sí, clar, Barcelona funciona així, evidentment. I expulsa, aquí no és d'aquesta colla, o costa més arribar-hi, simplement? Sí, simplement, bueno, jo crec que no expulsa, però simplement sí, corres des de més lluny, diguéssim.

No, que tu això a la novel·la ho mostres molt bé a través de l'amistat entre aquestes dues amigues, la Mireia i la Virgínia, que hi ha una qüestió de diferència de classe important.

Una que és llibretera i l'altra que és artista, el que passa és que l'artista ve de Casa Bona, podríem dir.

Sí, i que les dues voldrien ser artistes, però hi ha com aquesta cosa pel mig que a més els genera envejes i admiracions per les dues bandes,

que això també és interessant. Sí, exacte. Sí, exacte. També hi havia aquest tema de la diferència de classe sense voler entrar-hi a fons, perquè en el fons el context cultural ja és un context, per molt que parlem de precarietat, ja és un context privilegiat i que a més funciona com gairebé a vegades com una paral·lela a la resta de ciutat. Aquí no hi ha migrants, per exemple, o pocs. No hi ha molt pocs, exacte. On tota l'estona ens pensem que parlem del món i en el fons només estem parlant sobre nosaltres mateixos, i que tenim molt poques vegades contacte real amb altres estrats socials. Malgrat això, dins aquest nucli també hi ha aquestes diferències. I per això també volia, en part també perquè m'interessa també la idea de les relacions particulars, les relacions íntimes, Quan hi ha aquestes diferències de classe, que en el fons ningú és culpable d'haver nascut a la família que ha nascut i per tant hi convius, però això no té per què no generar alguna enveja, algun greuge, algun retret, coses d'aquestes. I aquesta família i aquestes dues amigues això ho evidencien.

Mira, justament aquesta cançó d'Esbatllana és dels últims anys, però tot i així diuen que Barcelona és bona si la bossa sona. Crec que és una frase que ens unifica. Jo crec que abans de venir a estudiar a Barcelona ja me la deien. I realment el tema dels calés, el capitalisme, és la màquina que fa ballar. Tot això. És a dir, volem que als museus s'expliqui l'underground perquè això dona diners, perquè l'underground dona diners, perquè fer exposicions fora dona diners, perquè els artistes I volem que s'escriguin molts llibres en català perquè això també dona molts diners. Sí, sí, exacte, i tots busquem.

Molts no ho sé si tant, però uns. Bueno, no, molts no gaire, però I que, en el fons, la supervivència passa també per la subvenció i que, per tant, en el fons, aquests personatges també estan molt preocupats per aconseguir aquesta subvenció que, en el fons, és necessària, però que l'únic que fa és alimentar aquesta pilota que no acaba de emancipar-se mai, diguéssim.

Per mi una cosa molt interessant a la novela és la qüestió de la institucionalització de la dissidència, és a dir, una mica el que dèieu ara, que dins de la novela hi ha un comissari d'art, el Salva Obono, que li proposen des de l'Ajuntament de Barcelona, efectivament, comissari a una expo sobre contracultura dels 70 i els 80, i llavors, clar, hi ha com aquesta ironia, i jo pensava, com creem circuits alternatius, sobretot quan els diners estan sobretot a les institucions, i també tu quin paper creus que pot tenir l'autogestió, per exemple, en. Per com a lloc on tenir una miqueta de marge de maniobra i no haver d'estar pendent o sotmès, en certa manera, a les institucions? No tinc resposta.

No, no tinc resposta perquè, en el fons, també, el sistema el que intenta, en el fons, és ser el més just possible, no? Hem de tenir aquesta confiança, no? Que està molt bé que el sistema doni diners. Exacte, no? Llavors, doncs, es fan. Les bases d'una subvenció i es dona un punt extra si ets dona o es dona un punt extra si a la temàtica que parles hi ha relacions o hi ha referències a la ciutat o a temes més socials, a temes més racials, per exemple. Clar, però això es perverteix perquè llavors acabes. Entres a una. Però alhora, si no estigués, ho trobaríem a faltar perquè si no només estaríem sempre premiant els mateixos relats. Però de l'altra manera també es premien els altres relats. Que en definitiva, una mica és el que li passa, que aquí és on jo volia entrar en el conflicte, és el que li passa al personatge de la Paloma Soler, que és la mare de l'Amanda. La mare de la protagonista. Exacte, que és aquest personatge que d'alguna manera ho té tot. És una dona que no hi és perquè és a morir,

per tant no ens pot portar a contrària. També la idealització és molt important en aquesta novel·la. Com idealitzem, com necessitem uns màrtirs, podríem dir. És el nostre Che Guevara

barceloní, la Paloma Soler. Exacte, però com funciona això? És una dona que ha estat al marge, és una dona que ha generat una novel·la de culte, que per tant la podem tornar a posar a sobre de la taula i la podem utilitzar per aquests discursos que ara ens interessen. Ara.

Espera un moment, que m'has dit una coseta aquí. Aquests discursos que ara ens interessen, vols dir que, per exemple, que una dona de la contracultura escrigui una novela, són 10 punts en el que es pot vendre ara en el món editorial?

Podria ser, exacte. O sigui, les dones i l'underground. Podrien ser modes, podria ser Caratoca, podria ser el políticament.

Si ara descobríssim, per exemple, que la Mercè Pastor.

Exacte, té una novela. Té una novela. Imagina't, això seria un puntasso. La primera dona de Pau Riba, perquè tothom es concentri. Exacte, imagina't, si aparegués un manuscrit que no sapiguéssim si realment és de la Mercè Pastor, però a tots ens interessa pensar que sí. Potser faríem que ho fos. Potser faríem que ho fos. D'alguna manera això és el que passa a la novela. No vencem, eh? No vencem. No, no vencem, però és una mica com aquest consens d'això ara ens va molt bé. I per tant, doncs, ho donem per fet, diguéssim.

Clar, una altra cosa interessant amb aquesta figura de la Paloma Soler és la relació que hi té l'amant de la filla, no? És a dir, és una mica la contradicció o l'estranyesa que la teva mare sigui una icona, no? I que tu siguis considerada una miqueta nepo-baby. Clar. Perquè tenies aquesta mare i que la Mireia la llibretera al principi no es fia de la manda perquè diu aquesta podríem

dir que hi ha herències que no saps si et ven a favor o en contra d'entrada és com que et cauen a

sobre ella no l'ha conegut és a dir que hi ha. Molta estranyesa aquí.

Bueno, clar, perquè Paloma Soler, de fet, està buida de contingut. Ningú en sap res. I, per tant, com que està buida, tothom hi col·loca allò que necessita. De fet, hi ha un moment que el Salvao Bono diu, perquè la teva mare era lesbiana, oi? Bueno, més igual si ho era o no ho era. Si algú pensa que ho era, això ja em va bé, diguéssim. És a dir. Un altre dels personatges. És que esteu parlant molt intrahistòria, eh? Perdó, el Salvao Bono és el comissari que ha comentat abans la Irene que està creant. Jo penso en els oients. Està. Està creant aquesta exposició, que al final una exposició és armar un relat que sigui coherent, que funcioni, que enganxi, com una novela, de fet. I per tant, li interessa això. Si algú s'identifica amb aquest personatge, ja em va bé, més o menys, si la teva mare era lesbiana o no. Això funciona.

I de fet, ens encanta que ho sigui, perquè allò més xitxa, més xitxa. Exacte.

Artistes burgesos, en Ciutat de Fires, burgesos artistes.

Les dones i els dies, si no existíssim, ens haurien d'inventar.

La prostituïda, venuda i traïda, on les parets criden eslògans i mentides.

Amb els ulls tancats, emocionada, ja està cantant tota la cançó aquí,

Irene Pujares. Si no existíssim, que se l'haurien d'inventar. A més, és una cançó que queda tan bé amb la teva novel·la, Maria.

Podríem fer la banda sonora, no ho havia pensat, això. No oblidem que som a les dones i als dies i per tant t'he de preguntar per què aquesta tria també, potser tu també has jugat el joc aquest del que es porta ara, però en història de tres dones, o sigui, per aquesta idea que dèiem, i també potser perquè és el més còmode, si tu ets escriptora, ets dona, et sents més fàcilment en aquest paper, però has triat tres dones perquè siguin protos.

Sí, amb això sí que et diré que no hi ha un a priori i. És més allò natural pensar en femení perquè en el fons aquí estem sí que és veritat que en la primera novela vaig voler fer una novela on els homes no parlessin i de fet hi havia les meves ironies particulars dues escenes on hi havia dos homes que intentaven parlar i no podien balbucejaven i no se n'en sortien per tant clarament volia que no parlessin. Aquí no, aquí faig el contrari una mica. Hi ha inclús una escena on he volgut una mica relatar allò típic d'hombres que m'expliquen coses, senyors que t'expliquen coses i mentrestant dones que intenten tenir una conversa per sota, que és la que li interessa, diguéssim, perquè en el camp de la cultura, com amb tots els altres, Els homes ocupen espais. I d'alguna manera va una mica d'això, també, aquesta novel·la, de trobar els espais per ocupar els espais de poder parlar.

L'altra història, també molt important, jo crec, al llibre, és aquestes tres dones. Són tres generacions, també l'àvia i la neta viuen en mons diferents, on les dones en el món de la cultura tenen un valor. El que ha fet la neta no ho hauria pogut fer l'àvia en el seu moment. És a dir, i també hi ha una qüestió de la memòria, que això, Irene, a tu t'ha agradat moltíssim, de com expliquem la nostra vida.

Sí, és a dir, una cosa que m'agradava molt del retrat que fas familiar és que són tres generacions que s'han governat sobretot pel silenci, l'omissió d'informació i la ficció, una mica, és a dir, que al final és impossible saber la veritat aquí, i a mi em portava molt a una qüestió que s'ha explorat molt en la literatura però que mai em deixarà de fascinar, que és qui són realment els nostres familiars, no? Les coses que no sabem dels nostres pares, de les nostres àvies. Els nostres veïns, amics, parelles. Sí, i això està molt present a la novel·la perquè, evidentment, hi ha uns capítols en què l'àvia fa psicoanàlisi, que això no ho hem dit, no? I llavors hi ha uns capítols en què.

Això, perdona, però ha de ser molt de casa bona tenir una àvia que fa psicoanàlisi, eh?

Bueno, és una família vinguda menys, seria, com la seva història, diguéssim, com familiar. Ah. Bueno, de fet, d'alguna manera també l'àvia aquesta, com que són generacions diferents, és aquest tipus de generacions de dones que si haguessin tingut un altre tipus d'espais, segurament aquesta senyora s'hauria dedicat a inventar històries de forma professional, potser hagués escrit guions de pel·lícules, perquè en algun moment ho diu, si tot això ho hagués escrit hauria fet pel·lícules, no? O hauria escrit noveles o hauria fet alguna altra cosa que això jo penso en les meves àvies que tant una com l'altra com àvies han estat dones molt valentes molt creatives de la seva manera, diferents però si haguessin tingut aquests espais que no hagués estat l'espai només domèstic ostres, haguessin fet coses no

les han tingut ens hem perdut moltes dones a la literatura perquè estaven rentant culs si perdo que ho digui així.

A més, de les tres dones d'aquestes tres generacions, n'hi ha dues que en algun moment han intentat fugir dels valors tradicionals, de la família hegemònica, han intentat buscar una vida diferent. És a dir, que en aquests casos sí que hi ha hagut aquest intent de marxar, de trencar amb això, però no se n'han sortit. I a mi una cosa que m'interessava molt també era la distància entre la teoria i la pràctica, és a dir, la mare de l'Amanda viu en la contracultura però no pot perdonar a la seva mare, a l'àvia, que l'abandonés durant un temps. Això és interessant perquè pots estar a favor de trencar amb la tradició però és diferent si l'ha trencat la mare. Exacte.

I això no a demanar-vos en aquest sentit Rodoreda, per exemple, que se n'ha parlat molt de va abandonar el seu fill. No s'han explicat altres coses d'ella. Ja se l'ha pintada sempre com una gran escriptora, però una bruixa. I aquí hi havia alguna mena de mirall? I pensaves en la Rodoreda o en les Rodoredes del món de la literatura?

Sí. No tant perquè una rodoreda o similars són dones que assumeixen, diguéssim, la seva identitat de creadores o d'escriptores, que no és el cas justament de l'àvia de l'Amanda, que no l'assumeix aquesta identitat, que potser l'exerceix, però no l'assumeix de manera pública. També el que comentava també la Irene, que això potser també a posteriori, un cop acabada la novel·la, M'adono que potser és una mica un missatge que dona la novel·la, que no és molt esperançador, que no sé si hi estic del tot d'acord, però és una mica el que es dibuixa, que és que el sistema, per molt que em vulguis fugir, sempre hi tornes. T'atrapa. És molt difícil generar realment alternatives, alternatives a la vida, alternatives a la família, alternatives a allò que està establert. I sembla que les dones s'enduen la primera parra en aquest sentit. Sí, clar, sempre és més. Sí, perquè jo crec que és el sistema dins del sistema, no? Vull dir que en el fons són més capes les que has de trencar i per tant sempre és més difícil trencar aquests espais. De fet, en aquest sentit,

o sigui, sí que és veritat que la idea de la dificultat de realment portar una vida alternativa apareix molt a la novel·la i també molt la idea de renúncia, que no sé si t'interessava, perquè sí que hi ha molts personatges que. Ni que sigui per poder formar part del món de l'art o del que sigui, han de renunciar a coses. Una que potser no es pot separar perquè necessita el seu marit per temes de conciliació, per seguir fent. Llavors, aquesta idea de renúncia sempre hi és.

M'interessa això, renúncia femenina. Què m'has de dir d'aquest tema? Estàs a les dones i els dies, ja saps que jo preguntaré tot per allà.

Renúncia femenina és constant i permanent, però jo diria que també això, en el fons, forma part també d'aquest món. Cómoda en el que vivim però que està replet de precarietats o d'inestabilitats que el que et fan és no poder-ho abarcar tot i que per tant es tracta d'anar mantenint aquest equilibri que està fet de renúncies i està fet. De prioritzacions, de ara què prioritzo, i jo crec que totes ens hi trobem, que si prioritzes la teva carrera professional, les relacions familiars, cap a dalt, cap a baix, clar, abarcar-ho tot ens creiem que potser podríem fer, però és francament molt complicat. I en el món cultural, que crec que a nivell professional ha estat tan absolutament diversificat, arriba un moment que has de tocar tants pals, que a algun no el toques bé o a algun l'has de deixar de banda. Tu, per exemple,

perdona, aquí vaig a lo personal, però Maria Canelles, tu que estàs també de codirectora de la Fundació Brossa, com t'ho has fet per escriure la novel·la? M'agradaria que em parlessis de com t'ho has fet literalment, és a dir, a nivell pràctic, com t'has organitzat?

Difícil, perquè a part d'estar a la Fundació Rosa, també tinc dues filles, per tant, també hi ha aquesta altra dimensió familiar que implica logística i que implica també, sempre ho penso, que les filles o els fills impliquen també molta presència, és a dir, no pots estar a mitges, no puc estar aquí amb tu mentre contesto uns mails. I com has portat tot això? He trigat 4 anys si no hagués tingut la feina n'hauria trigat un i mig o dos és el que té poder dedicar poc temps i si no tinguessis fills? no sé què dir-te sempre dic que el que em molesta més és haver de necessitar una nòmina. A final de mes, perquè en el fons els fills es passen 8 hores a l'escola, si aquestes 8 hores les dediques a l'escriptura.

De fet, jo, Maria, recordo que en la primera novel·la deies una cosa que a mi em va sorprendre i que em va semblar molt interessant, que era que tu havies començat a escriure perquè havies sigut mare. Ah, sí, és veritat. Que és una mica com el contrarrelat de, no?, que sembla que si ets mare de cop i volta no podràs i que tu et vas empènyer a escriure.

Sí, sí, és veritat. Vaig començar a escriure perquè era mare. Això ho vaig explicar molt amb la primera novela, ja no me'n recordava, però és veritat. Jo tota la vida havia pensat que escriuria, vaig estudiar literatura comparada i vaig deixar d'escriure, absolutament, i me'n vaig com. Això la teoria literària ho fa, eh? Et corca. Una mica, sí. És veritat. Després hi recorres igualment, però sí, sí. A mi em va deixar, bueno, vaig deixar d'escriure i a més ho vaig aparcar durant molt de temps. I quan vaig tenir l'Eva, la meva primera filla, vaig tenir com una mena d'epifania, com una mena de consciència que el temps era finit, que la vida anava molt ràpid i que o em posava les piles o se'm passaria, em passaria l'oportunitat. Llavors va ser com aquesta sensació de més a més. Sempre se'ns passa l'arròs a les dones, si no és pels fills és per les novel·les, eh? Sí, exacte, però bueno, vaig tenir una mica la sensació de què he estat fent aquests deu anys últims, no? Per què no vaig aprofitar el temps quan llavors sí que el tenia? I llavors va ser posar-me les piles i dir en plan, també hi havia una mica de consciència, també ara una mica com de superwoman, però si he aconseguit fer això, que és generar una vida, gestar, parir, alletar, tot això. En deu minuts et faig una novela, no? Exacte, sí, com puc ara tenir por a ficar-me en fer això? Vinga, home, saps? Una mica de consciència de.

És bonic això que dius. Si he portat una criatura al món, per què no escriure una novela? Te la faig amb una tarda. Ara ens hi posem. Tot i així que deies, o sigui, hi ha renúncies que s'han de fer, dius que has tardat quatre anys, em sembla poc, també t'ho diré, perquè és un. La novela força gruixuda.

Sí, és que a més també entrem aquí amb el tema dels tempos de la literatura, no? I una mica el que deia abans també dels ritmes del capitalisme i de la productivitat i de la gent que jo no sé com fa noveles cada dos anys, vull dir que a mi dos o quatre anys, i amb Crius o sense em sembla un temps molt normal, la veritat.

I del món editorial també, perquè ens estrany, no? Si no l'entregues ara, sortiràs fins al 2029. Exacte. Tots aquests terminis, perquè la màquina no pari mai. Perquè la màquina no pari.

Jo el que sí que he intentat era intentar. Bloquejar com uns espais més o menys setmanals, que no han arribat a ser setmanals, al final s'han espaiat més, però que me'ls he intentat bloquejar molt i allò típic d'anar a una biblioteca amb el mòbil modo avión, amb el mail tancat i, vale, quatre hores de.

De desconexió. I m'imagino una xarxa de persones al voltant que han tingut cura dels teus fills en moments determinats o.

Sí, sí, tot i que he intentat treure el màxim de temps a la feina i no a la família. A sobre culpabilitat, eh? Bueno, evident, clar. Prioritats, no? Prioritats, exacte. Prioritats, sí, sí.

Ja sabeu, mira quines rialles aquí, Ciutat Podrida, aquesta cançó de la banda Trapera del Río, que algú dirà, home, però no poseu mai cançons d'homes a les dones i als dies, no en poseu, però a vegades fem excepcions, amb això i amb la trinca, eh, poca cosa més, jo us ho dic ara. Ciutat Podrida, ens va perfecta aquesta cançó, perquè. A veure, la Sibila, el cant de la Sibila és aquesta dona que ens explica com serà el futur, però ens explica el final del món, en el cant de la Sibila parlo, i jo pensava que llegint la novela de la Maria Canelles hi ha un punt. D'apocalipsi. És a dir, hi ha un punt de diversió, és a dir, mentre estem vivint ens anem traient els punyalets, però també hi ha un punt de pensar quin món més podrit, quina ciutat més podrida. És a dir, l'underground acaba en el sistema, els museus estan plens de fills de la burgesia catalana, els que treuen un llibre passen per davant dels que venen de família més bona. És a dir, Déu-n'hi-do. Sí, i una mica.

És com la idea aquesta de l'etern retorn. De fet, la novel·la té un arc temporal durant un any, diguéssim, de setembre a setembre, de rentrer en rentrer, que ara també està bé comentar-ho. Una mica el temps escolar. Una mica el temps escolar, però que també és el temps de la cultura. Ara comencen les temporades teatrals, la setmana del llibre. A més, quan ens anem trobant, com portes el setembre, quantes coses. Vaig cansadíssima.

Molt per llegir, molt per veure. Si no vas cansada, potser has de dir que vas cansada.

Perquè no paro, no paro. Exacte. Però al final de la novel·la

hi ha un moment que comenten, parlen els personatges de les obres de la Rambles i de les obres de la Sagrada Família. I l'any que ve ens tornarem a trobar i tornarem a parlar del mateix. Perquè aquest apocalipsi potser és més apocalíptic si te l'imagines com que no para mai. Que sempre és que canviaran les cares, inclús també hi ha un personatge que seria com l'artista més irreverent, que hi ha un moment que desapareix del mapa, però ningú se'n preocupa de què se n'ha fet, perquè en total hi ha un altre que ocuparà el seu lloc. De fet, fas una mica,

ara que parles de personatges de diferents edats, fas un broma en algun moment que si fem una xerrada ha de ser intergeneracional, perquè tothom estigui representat. Ara podríem dir també el políticament correcte ens portaria a dir doncs hi ha d'haver una persona racialitzada i una persona d'orientació sexual tal, és a dir, estem aquí.

Això d'alguna manera a mi em preocupa perquè són accions molt ben intencionades. Exacte. Que poden caure en la paròdia quan no hauria de ser així. Exacte. A mi el que em preocupa una mica és això. Quan s'institucionalitzen sense que realment a darrere hi hagi un discurs, una voluntat i un compromís amb el que estem fent, queda com un maquillatge. I això a mi em fa patir moltíssim. Sí, perquè a més està molt

bé que sigui així, però de cop i volta, és el que dèiem abans de les subvencions o així,

agafa un caràcter completament parodi, però està molt bé que passi també. El dia que desaparegui aquella casella, és que potser deixaran d'aparèixer gent racialitzada a les taules de les converses públiques. Al tanto, perquè hem de vigilar amb aquestes coses, simplement.

També Barcelona, com es diu allò que sempre es fa aquesta pregunta, Barcelona és també un personatge dins la novel·la. Sí, però també és una Barcelona que ja no és el que era, que no ens està agradant i ara aquests dies que estem amb totes les manifestacions del sindicat de lloguers, amb totes les queixes lògiques d'aquest moment vital en el que vivim, És a dir, el fet de viure en un lloc no es pot separar de la literatura de crear i de tot. És a dir, si no tenim llocs on crear, si no tenim un sostre, no podrem crear en un futur. Sí, sí, sí. Aquí sí que hi ha apocalipsis fortes.

Aquí sí, en la vida real n'hi ha d'apocalipsis fortes. De fet. És un tema que també surt en la novel·la. Sí, el tema de l'habitatge surt. Sí, de forma com molt per sobre. Però sí que, de fet, apareix també en la novel·la des del punt de vista que també volia que aparegués d'alguna manera interclasse. És a dir, tant li passa això al comissari que ve de Nova York. I que va parar en un loft al mig del Born poc arreu, un moment que tampoc se'l pot pagar és a dir, ell és agent gentrificador i se'n reconeix però al final tampoc pot pagar-lo com l'amant de mateix que al final és expulsada del pis cèntric familiar i se n'ha d'anar a viure a la Guinagüeta a la

perifèria i fins i tot n'està contenta perquè diu que anar amb autobús és una cosa de senyors i que quan ja surt de la Barcelona on tothom vol viure que se sent allò com una. Sí, que a més a més és una

interpretació molt errònia del que són els senyors que normalment no agafarien mai un autobús.

Ai, quantes coses, escolta, ens encanta aquesta novel·la. Maria Canella, si fos una civil editat per Angla, Irene Pujades, gràcies per. Moltíssimes gràcies. Mira com acabem. Home, és que. M'encanta. Moltes gràcies a les dues. Escolta'm, hi ha presentació? O presentacions properes?

Alguna propaganda? Ara de moment no, perquè hem acabat el setembre, que era el moment de sortir així. I hem fet les dues presentacions que hi havia. D'acord.

Doncs moltíssimes gràcies a les dues. Fins aviat. Moltes gràcies.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Quina bona música que sona sempre a les dones i als dies. Avui, Ciutat Podrida, de la banda Trapera del Río, aquesta rialla ja la reconeixeu, és Maria Rovira.

Com estàs, amor meu? Uf, molt bé, molt contenta. És que és literal que quan sento aquesta cançó de Dolly Parton em poso tan contenta. És com un geyser d'endorfines així per l'orella, no trobes? Un geyser d'endorfines.

Un geyser d'endorfines. És que ella parla així. És un crocanti de persona i parla de geysers d'endorfines. A veure, ja sé que és, vull dir, que ara, aquesta temporada, com que tu tens teories per tot, Maria, explica'ns cada setmana una teoria. La d'avui t'he de dir que m'ha. M'han congit el cor m'han congit el cor de pura felicitat perquè jo també ho penso molt això a les nits quan no dormo penso en aquesta teoria

que tens allò, és que jo pensava crec que la Montse me la comprarà jo crec que hauria de fer com una aposta prèvia de dir la Montse me la comprarà sí o no i revelem en directe a veure, quina és la teoria d'avui? doncs mira, la meva teoria d'avui és que la vida era millor sense cobertura al metro.

I jo afegiria que a molts altres llocs també quan no teníem cobertura érem feliços no t'ha passat mai això que deixes el mòbil a vegades en mode avió i surts d'aquell lloc on l'havies de tenir en mode avió. Del cine, del teatre i dius, que bé que estic aquesta tarda com és que el cel és tan bonic mira quins edificis no m'havia adonat mai que en aquesta cantonada passava això i és perquè t'has deixat el mòbil

en un avió a mi no em passa perquè jo ja és que el miro constantment en aquest nivell malaltia sí, nivell malaltia total però tot i així penso que la vida era millor sense cobertura al metro sense cobertura al metro sí. L'altre dia, el 20 de setembre, vaig estar a la manifestació a Sant Jaume, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, contra l'ampliació de l'aeroport, que era impressionant perquè veia tota la pagesia del delta de Llobregat amb totes les carxofes, amb les carxofes, molt importants, i em van cridar l'atenció dos lemes. A veure. Un, menys avions, més carbassons. Que em sembla brillant, em sembla poesia, és a dir, hi ha poetes premiats que no han arribat a l'alçada de menys avions, més carbassons. I l'altra era una pancarta que posava, no és progrés, és col·lapse. I jo vaig pensar, exacte, és que és estrictament cert. Perquè a més la definició de progrés és procés ascendent i positiu. I diu, sí, clar, ascendent l'estem fent, no? Però jo crec que és cap al barranc, anem a saltar de cap. Cap al Pedregar, cap al Pedregar. Cap al Pedregar, però més cap amunt, en fi. No tu te vens és positiu i llavors t'ho porto al terreny subterrani, al metro. Tu te'n recordes, quan no teníem cobertura al metro?

De fet, hi ha alguns llocs on encara vacila una mica, és a dir, no és perfecte. Tens cobertura, però no va molt bé. I això et fa com emoció a la vida, perquè ara tot és com sempre hi ha cobertura, és com sempre anar a una piscina i que sempre hi hagi aigua.

No estic d'acord, aquí no estic d'acord amb tu.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Per cert, que no ho dic mai, però donesidies arroba aquest ràdio punt cat, donesidies arroba aquest ràdio punt cat, si li voleu enviar teories vostres a la Maria Rovira,

seria genial, no, això? M'encantaria, sí, sí, feu-me arribar les vostres corolles, els vostres pensaments, quina cosa sempre heu pensat i necessiteu posar-la a l'altaveu de Catalunya Ràdio, jo la rebré encantadíssima.

I llavors podem dir, mira la papita pensa això, jo penso això aquesta sí,

aquesta no, per aquí, per allà mira, així sonava la vida quan havia cobertura al metro això que canta la Magalida, zira pedres blanques aigua blava.

Clar que sí, tots estàvem allà en una cala, ens fèiem trenes ens fèiem amigues dels cops marins és veritat que hi ha llocs on no hi

ha cobertura una cosa, abans que m'expliquis tots els teus drames amb la cobertura tu ets d'aquestes persones que parla al metro per telèfon? no, amb la gent que està al metro no t'acostes a algú i li dius quina camisa més maca o aquest llibre que t'estàs llegint jo també me'l vaig llegir, em va agradar molt. És que jo trobo que el que no hi hagi cobertura és una oportunitat per començar a fer això. Perquè jo tinc la teoria, tinc una altra teoria, que és que parlar amb desconeguts és la gran subversió. O sigui, és cap on hem d'anar.

Sí, és una cosa que jo detecto que fan molt les persones grans, sobretot les dones, que tenen aquest contacte espontani, de seguida teixeixen aquest vincle, jo què sé, a la farmàcia. Entrar una senyora en una bossa plena de préssecs, I em va dir, ai, mira, porto tot el dia passejant els préssecs amunt i avalt. Jo no m'hagués atrevit a interpel·lar algú sense més excusa que la bossa que jo porto, però em va fer llorar un moment molt bonic.

Prova això de dir-li a algú, portes una camisa molt bonica. És que no ho sé, eh? Jo li vaig dir a una senyora, escolta, ens vam fer superintemes, vam estar parlant tot el camí. Clar, això és bonic. Quina camisa més maca que portes, escolta, tota cofolla. I es va girar quan em va dir adéu i em va dir, avui me'n vaig més feliç

que per casa. Sí, realment sí. El que passa és que la gent ja no llegeix tants llibres al metro. Estem tots mirant el mòbil. Fins i tot quan no té cobertura. Sí o no? És que això és el que em passa a mi. És a dir, hi ha uns llocs, hi ha punts conflictius del metro de Barcelona, no hi ha cobertura, és entre Sant Andreu i Clot. Ho tens apuntat, eh? Ho tinc apuntadíssim. Em sap fortíssim que ho sàpigues, això. No, no, perquè és un estudi oficial, perquè hi ha molta gent que s'ha queixat d'això. Allà us diuen, no, mira, els punts sense cobertura són Sant Andreu i Clot, Sagrada Família Hospital Clínic i entre Passeig de Gràcia i les Ceps. Llavors, què passa? Jo, quan passo per aquests llocs, no deixo de mirar el mòbil. Només estic tota l'estona comprovant que no tinc cobertura. És a dir, tampoc m'allibero. Tampoc m'allibero. I per què passa això? Per què no hi ha cobertura en aquests punts? Doncs també ho he investigat, Montse, perquè jo vinc amb suport. Has parlat amb TVB o què? No. He llegit un article que segurament és del TVB sobre el tema. No, ni això. Els motius són dos. Bàsicament és que les infraestructures són antigues.

De dins, eh? De dins, del metro. Sí, la via. No, no, pregunto, és que no tinc ni idea

jo crec que és més tot el tema del tonelatge el tonelatge a nivell de túnel d'acord, estan trucant en una d'enginyeres ni enginyers aquí al telèfon no em feu cas, no em feu cas, soc sucre d'entrada això, que les infraestructures és que no sé ni com va la cobertura, Montse jo soc analfabeta tecnològica i després que està tothom mirant-se la trilogia del padrino en TikToks mentre va a treballar. O sigui, si estiguéssim fent coses més simples amb el mòbil, que gastessin menys dades, la xarxa ho podria sostenir. Però com que el mòbil és el nostre xumet, perquè si no veiem pantalla i consumim vídeo,

ens veiem grans a plorar. Tota aquesta gent que està allí fent vídeos, això és una cosa que em pertorba molt. La gent que mira el mòbil i està fent una videotrucada, una videotrucada. I mirant-se a ells, no?, en la pantalla gran. Sí, sí, però a part, vull dir, fent una trucada, parlant, i tu ja coneixes tota la seva família, han anat passant allà tota la seva família. Sí, sí, sí. A mi faria vergonya, perquè digui si surt la meva, jo què sé, la meva tieta a l'eopèdia amb tot el cap ple de rulos, o sigui, saps?

Ara tinc ganes de veure-ho jo també. No tinc cap tieta a l'eopèdia, m'acabo d'inventar el nom. Just ahir pensava que hi ha molta diferència, molta bretxa generacional i també social, cultural en què s'accepta de l'ús del mòbil en públic i què no hi ha uns volums i també les

converses perquè jo l'altre dia tenia una parella al costat de dos homes grans que passaven la cinquantena i escolta'm. Una conversa tan pujada de to. Ah, sí? Que jo pensava, és que no vull sentir això. Per videotrucada. Al metro? Al metro, mirant-se i dient-se unes coses fortíssimes. No, al bus, pitjor. Encara menys lloc per escapar. Perquè a més la cosa estava il·luminada i jo veia tot. I pensava, convideu-me a la boda, vull dir, ja! Sí, no sé, o a. No anar pujadíssim de to, eh? Déu del matí, eh? Mira, doncs això potser ho posa l'Ajuntament perquè la gent tingui. Com es diu aquell pal per fer-se fotos? El pal selfie? El pal selfie no lo citava aquell senyor. Entén-me el que vull dir. Sí, sí, ho entenc perfectament. A veure, hem de mirar coses més senzilles al metro si volem que aguanti la cosa. Hem de tenir una mica cosa solidària amb la resta d'humans. O sigui, perquè li arribi el WhatsApp a aquella noia.

Sí, hem de posar nosaltres el mòbil en mode avió. Penso, però clar, ningú ho farà, però al final, és que jo em vull anar al cap del carrer, és que millor que no hi hagi cobertura, millor que no puguem fer res amb el mòbil, perquè al final, jo quan el mòbil no té cobertura, igualment segueixo mirant la pantalla, i segueixo movent icones, perquè al final, és com la nostra pantalleta de llums i colors, vull dir, no som tan diferents d'un nen de 4 anys, perquè fa gràcia que diuen, no, aquest nen no aguanta un dinar sense l'iPad, bueno. Jo tampoc aguanto un dinar. I la gent gran tampoc.

És a dir, perquè jo crec que durant molts anys era una cosa el mòbil, era com, ah, és que ara el jovent està molt enganxat als mòbils, però la gent gran tampoc. És a dir, el meu pare està allà enganxadíssim,

tot el dia mirant el nàstic. I Facebook, no? Hi ha com a aplicacions i xarxes que són una mena de forat negre on estan els boomers diguem-ne allà consumint els algoritmes totalment despistats els seus algoritmes van per una altra banda però això dic, jo tampoc aguanto un dinar sense fer una llambregada tonta a l'Instagram saps què et vull dir? i de fet en petits ho bastant amb les criatures perquè no sé si tu te'n recordes de quan eres petita i et posaven en una taula amb adults

no hi havia mòbils a la meva època? no, a la meva tampoc, per això dic que eren un pal.

És a dir, els adults no paren de parlar de coses que no entens, gent que no coneixes, i dius, home, doncs o xerres una mica amb la criatura, o li dones alguna cosa per pintar, o li dones l'iPad.

Clar, però jo venia d'una època que et deien, tu dibuixa, o tu calla, o ara espera't que venen els grans, i allà no hi havia. Clar, però tu dibuixa, a mi em sembla una bona opció, eh? Sí, sí, sí. Jo recordo que era. Perfecte. Jo no sé si ja pensaven que un dia em treballaria a la ràdio, però jo estava escoltant converses. Em fascinava. Em fascinava com parlava la gent, de què parlava, com es parlaven entre ells. Estava prenent notes, jo. Totalment, totalment.

Jo no, a mi no m'interessava gens. I quan deien, saurem aquí a prendre algo, és com, no, per favor. Vols una Fanta? No vull una Fanta. No m'agrada la Fanta. Jo vull aixecar i córrer i anar-me'n i fer històries.

No vull la Fanta. Recordem que la teoria d'avui, perquè estem explicant aquí la nostra vida amb la Maria Rovira, era la vida era millor sense cobertura al metro. 100%.

Música Música Música Música.

M'agrada molt aquesta versió de Like a Rolling Stone.

Sí, oi? Sí, molt xula. De la Liv Lique. Com a Like a Rolling Stone estic jo, sense el mòbil. Sense el mòbil.

Ara, com ho estàs aguantant, això, tota aquesta estoneta de mòbil en mode avió? On te'n tens?

No, està tot bé, està tot bé, perquè ara estic llegint un paper i estic parlant amb tu. Vull dir, jo si tinc estímuls, puc. De fet, ara m'he viciat als escacs, per això. Però m'he baixat els escacs pel mòbil també, clar. I dic, m'agraden els escacs o m'agrada mirar el mòbil? Clar, perquè hi ha llumetes. Hi ha llumetes. I, per exemple, vaig començar a pintar flors d'aquarela, que és una cosa que fem molt la gent amb la crisi dels 30. Amb la jubilació. I la jubilació i tot moment. Però clar, què feia? Mirava els tutorials de TikTok, perquè els bons tutorials per pintar flors d'aquarela estaven al mòbil. Sí, també tens TikTok, eh, a tu? Sí, haig de dir que ara me l'he esborrat fa dos dies perquè no tinc espai al mòbil. Realment, i dic, mira, és igual. Deixem-ho, escolta.

Continua elaborant-me aquesta cosa de que eres més feliç sense cobertura. Sí, jo penso que està molt

bé que hi hagi parts sense cobertura al metro i de fet faria que no n'hi hagués enlloc. Que de sobte al metro fos un balneari de desconexió digital. Jo crec que això estaria molt bé, perquè abans el metro era un lloc segur, que no et podien contactar. I llavors, ah, m'has trucat, és que era el metro. Era una resposta vàlida, no? Estaves com a recer.

És veritat. I llavors sorties i deies. Totes aquelles excuses de, no, és que no ho he vist, estava al metro. Estava al metro. Ai, no m'has pogut trucar, devia ser al metro. M'estan trucant dient de, no, lo siento, estava en el metro.

Estic fent tota la xarxa de TMB seguida. Ara no hi ha excusa, no hi ha cap forat negre, no? Et poden contactar tota l'estona. Tu abans sorties, només pujaves les escales i com si t'arribessin en coloms missatgers que de sobte et podien trobar, veies trucades perdudes, missatges I de vegades també et decebies una mica perquè no t'havia arribat res. Clar, perquè no se'n parla

prou d'aquella trucada que has estat esperant durant temps o d'aquell missatge. I que penses que justament, perquè a més tenim aquesta cosa supersticiosa, que en aquell moment que baixes dintre el metro, quan aquell noi que t'agrada

tant t'escriurà. És aquí quan serà. Però clar, amb la tranquil·litat que quan surtis del metro ja t'ho trobaràs. I no hauràs de fer allò de llegir-ho i esperar-te una estona per no semblar el que ets, que és una ansiosa, sense. Sense l'altra vida. Jo haig de dir que una vegada abans d'entrar al metro vaig enviar un missatge, un SMS, on criticava a una persona. Què dius? Jo. Tu no ho fas mai, això? Allà sí, és que era una situació molt sensible. I un cop a dins del metro, allò que, com que no tenia res a fer, rellegia els missatges enviats i vaig veure que l'havia enviat no només a qui no tocava, sinó que l'havia enviat a la persona que criticava. Aquella persona. Encara us parleu? Sí, tot bé. Però clar. Jo vaig estar des d'Horta fins a Sants, és a dir, tota la línia blava, que no podia tampoc ni saber que m'estava contestant l'altra persona, és a dir, estava hiperventilant, se'm va fer molt llarg, sí, sí, sí. Vaig acabar del color de la línia 2, és a dir, lila. Però la cobertura ens feia sentir coses, una mica el que tu dius, que ens feia sentir emocions. Clar, jo li vaig preguntar a una amiga meva embarassada si la gent la deixava seure al metro i em va dir, sí, però quan em veuen. Però en general no em veuen perquè la gent no mira. I llavors, si no mires, no pots reaccionar com un ésser social. Tothom va amb els cascos i mirant el mòbil. Anem com una mena d'escafandra perfecta. Tu te'n recordes d'aquell anunci del metro que eren un noi i una noia que pensaven, si em diu alguna cosa, m'assec. Si s'asseu, li dic alguna cosa. Et va encantar aquell spot, eh?

Si s'asseu, li dic alguna cosa. Si em diu alguna cosa, m'assec. Vagis on vagis, gaudeix del trajecte.

Tots movem Barcelona. Ai, que m'he posat tonta! T'haig de dir que aquest anunci és del 2003. Del 2003, i jo encara me'n recordo. És fortíssim, això.

És molt bèstia. És molt bèstia. Escolta, acabem amb aquesta bonica imatge de. Si s'asseu, li dic alguna cosa. A veure, a veure si pot passar. Parla amb la senyora, si no, que ella i diga-li que la camisa és molt bonica. Va, ho faré. T'ho recomano, de veritat. Ho faré, ho faré. Maria, no siguis així. Relaciona't. Molt bé, ho intentaré. Maria Rovira, Oye Sherman, moltíssimes gràcies. Nosaltres ho deixem aquí, l'equip de les dones i dels dies. Roser Barrera Moraga, Cèlia Forment, Mireia Izar, Albert Castellví, Helena Miquel, Nil Hernández i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà hi tornem. Ui, demà, quin tema. Tu no ho has dit mai, això, Rovira, de. Jo ja no vull saber res dels homes. Sí, doncs demà és el títol del nostre programa. Vindran senyores a dir-ho, jo això dels homes jo no. Jo ja que el sud és jo n'he fregat prou. Això demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio. Bona nit.

¡Buen provecho!

My hands are shaky, my knees are weak I can't seem to stand on my own two feet I'm breathing but I'm wheezing, feel like I'm emphysemen My throat feels like a funnel filled with whippix and kerosene And oh no, next thing I know they call up AAA I'd rather die than owe the hospital till I get old I get adrenaline straight to the heart.