Maria del Mar Bonet: "Tot el que ve crida a un canvi"

Al matí de Catalunya Ràdio, Ricard Tostrell.

Com un ocell posat a dalt de tot d'una obra, Abril vigila el seu temps, alerta de que tot.

Maria del Mar Bonet, bon dia, com estàs? Bon dia, molt bé, aquí davant teu. Home, estem al Centre d'Estudis Catalans de París, on estem fent aquest programa especial avui amb motiu d'aquest esdeveniment històric que protagonitzaràs també, diumenge el retorn a l'Olimpia París, demà passat a les 7 de la tarda, més de 50 anys, 51 anys després del que vas fer aquell 27 d'abril del 1935. Estàs nerviosa? Com estàs ara?

Sí, una mica. Però si ho has fet tota la vida. Sí, però això de venir a París i fer l'Olimpia, és diferent, és una mica diferent. No vol dir que no sigui un concert més, també, però sí. És molt especial. És especial.

Com prepares un concert com aquest? A nivell d'organització, d'assajos, de vestuari, d'escenografia, és diferent de la resta de concerts que puguis fer durant la teva gira?

No del tot, no del tot, però sí una mica que prepares, doncs. El que passa que, evidentment, si estàs en un altre lloc més proper a casa teva, potser pots fer més coses, no? L'Olimpia és un lloc on entres i ja has de cantar. Això d'arribar-hi un dia abans i preparar una escenografia, com dius tu, això és molt difícil. Però la escenografia la portem a sobre nosaltres. I al final l'important és el que canteu, les cançons que canteu, la música. Sí, i els músics fantàstics que venen amb mi, que són magnífics.

I a nivell mental fas alguna cosa especial? No sé, aquests dos dies que et queden, passejaràs, meditaràs, o al contrari?

Jo crec que passejar mentre no plogui, pot ser que passegi una mica, però no gaire. També. També treballo a l'hotel, vull dir que amb tot el que significa els textos, parlar una mica en francès, tot això.

Clar, tu aquí has tingut molt vincle durant molts anys. No sé si recordes què significava per tu París, aleshores, fa 51 anys.

Doncs. Llavors era una ciutat que realment per nosaltres o per la gent que cantava, per moltíssima gent exilada, per moltíssima gent que havia de fugir del país nostre, significava un país amb llibertat. Això era el que significava. I a part, doncs, la música que es feia aquí. Per mi, doncs, la cançó francesa ha sigut una de les més importants del món. Per mi. Un fart cultural, no?

Que miràvem sempre cap al nord, com si hi hagués un brí d'esperança.

I també Itàlia, la música italiana de llavors, hi havia molt bons músics i cantants, també. Suposo que ara el que passa és que vosaltres no en poseu gaire, de música italiana. És veritat, que la música italiana no la I és magnífica.

No la tenim tant observada i potser abans també hi havia una idea més mediterrània que tu sempre has abanderat evidentment perquè has visc nascut al mig de la mediterrània no només per això hi ha una voluntat política de militància d'entendre que hi ha moltes banderes que ens uneixen però aquesta és una molt important la mediterrània a banda i banda més a més jo

crec que és com un país el mediterrani el que passa que el fem servir només per anar a comprar catifes. Sí, o per parlar de problemes quan ens interessa. Sí, quan surt algun problema, alguna cosa, però realment, i a més ara, hi ha molts problemes a la Mediterrània, fa ja una sèrie d'anys que hi ha molts problemes.

En aquell concert de fa 51 anys, era un concert matinal, no? Sí, era una matinera que es deia aquí, sí. Tu començaves a dos quarts de tres, primer va actuar l'Ovidi Montlló, acompanyat de la guitarra del Tot i Soler.

Meravellós, tot plegat. Jo, aquest disc que es va acabar de gravar l'Ovidi, el recomano tant, però tant, per favor, compreu aquest disc, que és una meravella. A part que l'Ovidi parla molt bé el francès en aquest disc. Canta molt bé, explica molt bé les seves cançons, i el Toti fa uns acompanyaments meravellosos, vull dir, és un gran disc, també.

Per tu, professionalment i personalment, aquell dia, aquella actuació a l'Olimpia, què va significar?

Moltíssimes coses, ja et dic, perquè el fet de poder cantar coses que no podia cantar a casa, és això. I després el fet d'això, de sentir tanta admiració per una sèrie de coses de França i sobretot de la cançó francesa. Després per una sèrie d'amics que tenia aquí, el Paco Ibáñez, la Mancia Prada, la Luis Tilia. Eren gent que vivien aquí, que quan jo arribava els veia. Hi havia gent també de la cançó sud-americana, els Killapayun que venien molt, els Intelimani. Vull dir, era una ciutat molt transitada de música de tot el món i m'agradava moltíssim. I les llibreries, trobaves llibres fantàstics. No sé, ara jo m'enrotllo molt, potser ara. No, que va, que t'has d'enrotllar. T'estic parlant ja de les llibreries.

Però m'encanta que em paris de llibreries. París també és això, no? És deixar-se portar per una ciutat que és magnífica, que és bonica, no?

Aquí trobaves llibres del ruedo ibérico, per exemple, que no podies trobar allà, no? I molta gent del país que vivia allà, que estaven exilats, no?

Això també. Tu eres molt jove, aleshores, no? Sí. Perquè ja feia vuit anys que cantaves amb els set de jutges. Sí.

Jo acabava de fer els trenta anys o sis. I, de fet, els vaig complir el 27 d'abril, aquest dia de. Això era el meu cumpleaños. Hi havia la meva mare. Ah, hi havia el Toni Catany, hi havia el Masquida, hi havia tanta gent de Mallorca, tanta gent dels països catalans que havien vingut a les tallers, que em va regalar un llibre després del recital. Vull dir, és que no sé, no acabaria mai. Llavors va ser un punt de trobada magnífic aquell recital.

Fa 51 anys entenc que has canviat, com tota persona, diguéssim, però què hi ha que encara conservis d'aleshores? Que diguis, hi ha una part d'allà que encara ara, 51 anys després, em reconec.

Ah, no ho sé. No ho sé, jo he vist molt el present, saps? Molt. No. Ara, clar, em feu recordar coses, i les recordo, però procuro. No sé, no saps que ho procuris, que visc molt del present. I no puc dir. No mires enrere. Doncs hi havia allò, i ara no és, però. Bueno, hi havia aquella esperança, no?, Aquella esperança que el món nostre també estava canviant, el nostre país estava a punt de canviar molt. Havia canviat Portugal, jo vaig estrenar quasi la cançó d'abril per al José Afonso, el que cantava grandola a Vilamorena el dia de la Revolució dels Clavell. I la vaig cantar per segona vegada allà. La primera vegada va ser al Palau de la Música, uns dies abans. I després la vaig cantar allà, a més del que volen aquesta gent i coses que no es podien cantar. I llavors teníem l'esperança de que, sobretot la gent que havíem nascut amb el franquisme, que veies tot un. Tot un camí molt llarg i molt pesat de moltes coses dramàtiques que van passar durant el franquisme i que a poc a poc aniríem construint una democràcia. Això era el moment que es vivia en aquell. Ilusionant.

Sí. Clar, aquests dies has enganxat una ciutat que està immersa en protestes, també en aldarulls de fa setmanes, igual que altres punts del país de França. Creus que hauríem de prendre exemple també de la capacitat que té de mobilització dels francesos?

A mi m'agrada, sobretot perquè hi ha molta gent jove, com dèiem, que s'està mobilitzant. A mi m'agradaria molt que passés a casa nostra també, que la gent jove. És que què tenim si no la gent jove? Són ells, no? Són ells. I el futur és són ells. O sigui que a mi m'agradaria molt que es mobilitzessin perquè tenim al davant coses bastant bastant dures, no?

¿Però per què creus que allà potser s'ha perdut més aquest brí de il·lusió? Al final la joventut també ha de tenir, potser no les té les eines, per confiar en que hi haurà un món millor si el lluiten, si el treballen, si el defensen. I a vegades amb la sensació que no, que s'ha perdut, que s'ha diluït aquesta il·lusió.

És que davant de tanta repressió, saps? Jo veig molta repressió, molta duresa, no? I després el fet que la vida és per guanyar diners i coses d'aquestes. Això és absurd. La vida és per viure-la amb tota la seva plenitud. I no la volem si no és així. I la gent jove ho ha d'entendre. Jo crec que són ells ara els que han de córrer, els que han de. Perquè ja tot lo que ve crida a un canvi en tot això.

Clar, aleshores quan cantau teniu moltes banderes. La llengua, per exemple, era molt evident. Banderes molt polítiques però també d'un àmbit molt més humà, com per exemple la llibertat d'estimar, que són banderes. Que s'han polititzat d'una manera tan barruera ara, que hem oblidat el que vol dir estimar en llibertat, per exemple.

Home, això jo penso que això sí que no es pot prohibir de cap manera. Però bé, hi ha moltes coses que sí que hi ha uns titulars, uns titulars molt lletjos, entorn. El ser humà tal com és, el ser humà per quin camí sensual, amorós vol anar. Què vol ser? Si vol ser d'un gènere o d'un altre, no? Tot això. El desig, no?, per exemple. Què desitgem? Què desitgem? Sí. Sí, sí. Però bé, jo crec que la gent jove ho ha de ha de començar a veure clar que el que no pot ser és acceptar totes les totes les les comparses feixistes que hi ha, no?, sobre tots aquests temes i tot això.

Abans entrevistàvem dos estudiants joves de la universitat d'aquí que estan estudiant, en fet, català aquí al Centre d'Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbonne i em deien que vindran a veure't al concert. No sé demà quin tipus de públic t'esperes que et trobaràs.

No ho sé, realment no ho sé. Fins que no hi ets, saps? No. Però catalans, francesos, una mica de tot? Jo crec que una mica de tot hi haurà, sí. Sí, jo vaig preguntar una mica als organitzadors francesos, els vaig dir que si havia de parlar més en català que en francès. No, no, has de parlar en francès també, cuidado. Ah, sí, sí, això ho tenen clar aquí a París. Sí, el que passa és que el meu francès sempre és molt dolent. De no parlar-lo, perquè jo vaig aprendre francès de petita, però és diferent, no?, viure en un país i parlar la llengua, que anar-hi cada 50 anys, no? Però bé, faré el possible, faré el possible, perquè entenguin una mica de què va tot, sense abusar, clar, del francès.

Com mirem el recital que vas fer el 75, hi ha cançons que parlen d'ara, també, no? Per exemple, el que volen aquesta gent és una cançó que vas interpretar en el seu moment al concert, però que. Que no va poder formar part del disc perquè en el seu dia per la censura però que a vegades ens n'oblidem molt del que va passar que passaven aquestes coses però també en aquests temps complicats de llibertat ens interpel·la molt directament és una

cançó que a més l'ha fet servir molta gent per moltes coses i a mi això m'agrada molt té vida pròpia sí, sí i bé, jo pensava un dia no l'haurem de cantar més però això és una utopia pel que jo he vist, no?

Una de les cançons de l'Aigua no cansa és Saigo no, que la vas concebre com un cant de justícia entre el desig i la denúncia, també que aboca la tragèdia recent per recent al País Valencià, la violència contra també les dones. No deixa mai de ser una arma de denúncia a la música, no? I això també és hi ha un punt d'esperança aquí.

La música sempre ho ha de ser, jo crec, no? Sempre ho ha de ser, un cant d'esperança, un cant contra la falta de llibertat, un cant de moltes coses. En el moment que és necessari, ho hem de dir, sigui com sigui, sigui escrivint teatre, sigui escrivint novel·la, sigui parlant per la ràdio, sigui cantant.

Però això vol dir que tu, per sobre de tot, per sobre de l'artista, ets una persona activista?

Jo no diria tant, no diria tant. Jo crec que hi ha companys meus que han sigut més activistes que jo, molt més. Jo dic les coses quan no em queda més remei, o sigui, quan rebentaria si no ho digués, no? Quan vaig veure lo de la Dana. És que si no ho hagués escrit no podria ser, era tan horrorós veure aquella deixades i la gent morint-se a l'aigua. I sabent que el País Valencià té aquests problemes amb els aiguats molt grans, sempre ha sigut així, les inundacions, jo recordo el meu pare que era periodista i assistint a una inundació que em va explicar ell en pèls i senyals com era i realment era horrorós, jo era petita. Sentir aquell aiguat de la ciutat de València que corrien els camions i els cotxes nedant a sobre de 9 metres d'aigua pels carrers. Vull dir que això és.

No estem tan lluny perquè estem veient aquests aiguats d'ara. Exacte. Al final la vida, l'actualitat d'aquell moment ens ressona en el present. Sí, sí, sí. I això queda en aquestes cançons.

Clar, com la cançó del Raimon d'aquesta pluja que no sap ploure.

És saviesa popular al final suposo que un artista també el que intenta és que les seves cançons en aquesta vida pròpia que em deies que tinguessin s'acabin convertint també d'alguna manera en saviesa

popular però això jo crec que en el meu cas jo no ho vaig pretendre simplement vaig dir el que sentia en aquell moment ho vaig escriure i ho vaig cantar això.

També està dispersada a la sala paral·lel amb Borja Penalba el 8 de novembre a les 6 de la tarda per celebrar el desaniversari del projecte Lliures i també et veurem en diferents concerts els propers mesos Estàs en plena forma? Et sents en plena forma, Maria del Mar? Home, en plena forma, en plena forma.

Jo t'hi veig. Faig el possible, sí. Mentre hi hagi un veu per cantar, doncs, i no estiguis amb problemes amb problemes físics de que no de que no tens força o. Sí, sí, de moment sí. Ara veurem. Això. Els aniversaris són sempre dramàtics ara, no com abans. Ara són dramàtics. Però els celebres o no? Procuro que no celebrar-los. No? Ja me'ls celebren. Però hi ha motius per celebrar la vida, no? Me'ls celebren i ho agraeixo, no? O sigui, tu intentes no celebrar-ho però t'ho fan. Sí, m'ho fan recordar.

Però deia que estàs en plena forma, és a dir, és una manera de preguntar-te fins quan vols cantar. Ja has pensat en això? No.

Jo crec que és la veu si et deixa la veu deixes de cantar en el meu cas la força la força i la veu una cosa va amb l'altra, física però bé el temps ho dirà jo no vull posar-me una data de cap manera però el temps me la posarà segur,

seguríssim què fas per resistir-te al pas del temps? cuides la veu, per exemple? sempre he cuidat.

La veu és una cosa que s'ha de cuidar des que comences a cantar. Això és una cosa que hauríem d'aprendre tots els que comencen a cantar, perquè si no, la veu et va deixant abans d'hora. Deixant o no, o s'arruga més es queda més grisa es queda més ronca hi ha coses, hi ha factors que si tu no treballes la veu amb l'energia del cos, com jo he fet i he treballat també amb tres cantants que m'han ajudat a fer estudis una mica sobre el diafragma, sobre la força que tens en el cos a cuidar les cordes vocals. Tot això implica que et pugui durar més enllà. Si comences aviat a treballar una mica la veu, en qüestió de no fumar,

no beure casalla, tot això. Per això vol dir cuidar-se molt, no?

Cuidar-se fins a un cert punt. Jo no diria tanta disciplina, però diria sí, cuidar-se. He tingut la sort de no agradar-me tant l'alcohol ni el fum, i a més jo soc asmàtica des de molt petita, cosa que si no hagués fet això també la meva salut aniria malament, més malament del que va. Però en canvi has viscut

un món i una època en què segurament molts dels teus companys això no ho feien, perquè. Perquè la vida també portava un estil, no? Cada un, doncs.

Sí, jo he assistit a moltes coses d'aquestes. Però bé, pots celebrar-ho amb tothom, però si fas un acostum d'aquestes coses tan bones de vegades, no? De veure molt un dia. Un dia es pot veure molt, però cada dia. Això és el que jo penso, però mira, el temps també te n'adones que hi ha cantants que amb un fil de veu diuen moltes coses també. A mi m'agrada molt la veu de la gent gran, per exemple, quan canten. El Bob Dylan ara, el vaig sentir l'atre dia, em va encantar. El Paco, que canta amb una veu més suau, no? M'agrada molt, m'agrada moltíssim. M'agraden molt veus arrugades o dures o. No sé, no em faig tampoc tant un. Clar, els que canten líric ja és un altre món, però. Jo crec que amb la intensitat, amb la passió que hi poses, amb la veritat que hi poses a la veu, sobretot la veritat. Quan dius els teus poemes o els poemes que sents, la música que t'empeny, els músics que estan al teu costat, això és la veritat per mi.

Estava pensant en el Lluís Llach, que va deixar de cantar. Tu creus que va deixar de cantar massa aviat? No hi ha res. Per mi no hi ha dret amb això.

Però és que cada un, per mi, s'ha de respectar molt. A mi m'agrada respectar molt la postura de dir prou, ja està, no faig més. Jo ho respecto, però em sento una mica amb ganes. Per què dius que m'hi ha dret? Perquè m'agradaria que fes més discos, per exemple, no? Encara que no surti al carrer a cantar, si no vol, però que faci discos, perquè els discos del Lluís tenen sempre una part creativa tan important, tan maca, tan sentida, tan de veritat, que és el que jo busco. A mi m'agrada molt el Lluís, i des de molt joves que ens estimem molt, com a cantants i com a persones.

De fet, tu has estimat molt el Lluís i el Joan Manel. Molt, sí. Has pogut estimar-los els dos?

El Joan Manel com un germà gran que va portar el meu germà a casa i sempre me'n recordaré del dia que va entrar a casa a casa dels meus pares amb el Joan Manel al costat.

Meravellós. Clar, són veus que són tan potents, com la teva també, sou el Paco, que al final, quan deixen de ser-hi, no és fàcil que s'ompli aquesta veu tan ràpid, deixen un buit.

Per això a mi m'agradaria que Lluís seguís fent discos. Li has dit a ell, per cert? Sí, sí, sí, sí, sí. Però també I què en diu? Em diu que, clar, que s'ha de respectar la seva postura. I em sembla molt bé, també.

Bueno, de tant en tant fa alguna actuació, no? Sí, però no és el mateix.

A mi m'agradaria que s'entés a fer els seus poemes, però també es dedica molt a escriure, i fa llibres, i molt bé. I també fa política, i em sembla que tot. Tot juga amb el que ha estat sempre ell. Sí, la política ja em feia cantant. Evidentment, sí, sí. Tu en aquest cas no n'has fet mai tant directament, no, de política? No, jo he estat més, doncs, de coses diferents, no? Pensava en principi, quan era joveneta, que la política s'havia de fer també en el carrer. Em van detenir diverses vegades, vaig tenir un arxiu de premsa clandestina a casa meva i em van detenir, vull dir que. Em van retirar cançons, em van també estar vaig estar un parell d'anys sense poder sortir del país, no? Però això són coses que anaven més amb la meva persona que no amb la cantant, no? Però bueno.

Sí, sí. Faria el mateix. Quan dic que no has fet política, volia dir que no has fet política activa, no? De presentar-te, per exemple, a unes eleccions. No, no, no. Això no t'ha. No. Pot ser que t'han vingut a buscar alguna vegada. Veuen perfectament que no serveixo per això. No cal que truquin, ja ho saben.

Ho saben, no. Jo crec que és una qüestió personal i també que ja es veu, no? Hi ha persones que serveixen i persones que no, no?

És un cap de setmana important per la cultura catalana a la capital francesa. Avui tenim nosaltres la Maria del Mar Bonet, que diumenge farà aquest concert, 51 anys després del seu debut a l'Olimpia. Podem saludar a aquesta hora també la consellera de Cultura, Sonia Hernández. Què tal, consellera, bon dia. Hola, bon dia. Un dia també d'orgull, el que estem explicant avui a Catalunya Ràdio.

Un dia d'orgull molt gran, si em deixes que et faci un apunt. A més a més, us parlo des del Vendrell, que avui es donaran els Premis Nacionals de Cultura, com sabeu. I a més a més, faig aquesta entrevista, tinc l'honor de fer aquesta entrevista al despatx de Pau Casals, també un dels nostres catalans més universals.

Parlava d'orgull perquè avui som a París i abans en parlàvem també de la importància de la cultura a França i tenen aquest orgull i aquesta manera d'entendre la cultura que a vegades ho admirem amb certa enveja des de Catalunya. No sé en aquest sentit, consellera, si també ens cal com a societat donar més valor a la cultura del que fem habitualment.

Jo penso que sempre li hem de donar molt de valor a la cultura. La cultura és allò que ens defineix, jo sempre dic que és aquella cola que ens uneix, és allò que ens fa sentir part d'una comunitat i que la nostra cultura. I sigui, i se l'esperi en el pla internacional, doncs és també aquest motiu d'orgull. Crec que la cultura, que els catalans estem molt orgullosos de la nostra cultura, hi ha moltes enquestes que ho diuen, no? Un dels motius que ens fan sentir més orgullosos de ser catalans és la nostra cultura.

Clar, vostè fa 50 anys, entenc que era molt petita, però no sé si li va arribar alguna cosa d'aquell concert del 75 de l'Olimpia de la Maria del Mar Bonet.

A veure, era molt petita realment, però sí que és veritat que és un concert que després al llarg de la vida tens molta consciència d'aquell moment i de com n'és de mític, sempre permeteu l'expressió. Avui veia fotografies d'aquell moment, les fotografies del Toni Catany, i clar, va ser un moment molt important, molt especial, i per tant, sí, un concert mític.

Diria que és un cap de setmana important parlar de la Maria del Mar, però també abans parlàvem amb l'Orfeu Català, perquè actuarà demà a París amb la filarmònica de Nova York de Gustavo Dudamel. Quina importància té també aquest concert, consellera?

Sí, us sentia perquè baixàvem el cotxe i sentia la conversa que teníeu amb els cantaires. Penso que és d'una gran importància transcendental aquest idili entre Gustavo Dudamel i els cors del Palau. Ell, que és un dels. Directores més importants i més reconeguts a nivell internacional, confia en aquests cors per fer la seva gira europea. Vol dir que, de nou, la nostra cultura i els nostres cantants. La cultura catalana ha de ser present allà on es construeix la cultura contemporània i a l'hora de formar part d'aquest debat de la cultura del futur i per tant internacionalitzar la cultura, de xarxes, és consumir aliances, és enriquir el nostre sistema cultural. La cultura és un vehicle pel diàleg a nivell internacional i per arreglar vincles internacionals. Per tant, des d'aquest punt de vista, per mi és molt important.

A més a més, ho hem fet sempre, no, Maria del Mar? Perquè penso en la figura de Ramon Llull, que és un dels pares, diguéssim, de la llengua i de la literatura catalana, no? Va ser un arquitecte de la literatura europea, i ho va fer des de Mallorca. Va ser la primera novel·la en català. Sí, sí. Vull dir que en això d'internacionalitzar la llengua i la cultura, ja fa uns quants anys que ho fem.

Sí, era un home que, a més, això de tirar pons, d'anar a construir pons culturals, era un, no sé, un senyor que estava absolutament ficat en aquesta manera de ser, de voler que la cultura, que la llengua, que el. Fantàstic, no?

I que la cultura i la llengua siguin una identitat oberta, que al final és el que explica el Mediterrani, explica Ramon Llull i explica al final la cultura catalana. Consellera, ¿en què diria vostè que pot ajudar o pot contribuir la cultura en un món tan sacsejat com el que explicava Mar? És a dir, amb les protestes dels estudiants que estem veient fins a les que reclamen també un pis per viure. No sé, si davant d'aquests auges de discursos de l'extrema dreta, creu que la cultura també és necessària que mai.

Doncs indiscutiblement no puc compartir-ho més. Estem vivint moments convulsos, moments complicats. Catalunya no n'és aliena. Estem veient, com deies, un auge dels discursos d'obi, de discursos que ens volen. Individualitzats, separats, que volen homogenitzar-nos, i discursos que es basen en l'odi i en la divisió, i penso que en aquest sentit la cultura té un paper fonamental. La cultura és l'espai de la llibertat, l'espai de l'esperit crític, de sacsejar-nos les idees, de posar-nos a la pell de l'altre, de generar empatia, de generar comunitat, i per tant, des d'aquests punts de vista, penso que la cultura és fonamental.

Consellera Sonia Hernández, consellera de Cultura, gràcies també per acompanyar-nos i que vagi molt bé aquest cap de setmana també a París. Adéu-siau. Moltíssimes gràcies, adéu-siau. Que vagi bé. I Maria del Mar Bonet també, molta sort, molta merda, que es diu, no? El concert de diumenge, esperem que també ho gaudeixis.

Home, segur, segur que si no es gaudeix és quan s'ha de plegar. Si es gaudeix. S'ha de continuar. Perquè ho fas, jo crec que si tu disfrutes el públic també. Es transmet. Es transmet, sí. Igual en el teatre, sí. Maria del Mar, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres per ser aquí.