Maria Reva: "La guerra no només afecta els humans i les infraestructures, també és un ecocidi"

I avui us volem parlar d'una novetat editorial que The Times ha definit com a divertida i atrevida, The Washington Post com a remarcable i The New York Times com a vertiginosa, sorprenent i ambiciosa. Aquí no fem crítica literària, no som experts, però clar que sí, tenim criteri per afirmar que estem davant d'una novel·la original, enginyosa, amb sentit de l'humor i, per tant, molt intel·ligent.

L'autora va néixer a Ucraïna, però de petita la seva família va marxar a viure al Canadà i avui tenim la sort que és aquí, a Catalunya Ràdio. Maria Reba, benvinguda al nostre informatiu i enhorabona pel llibre. Moltes gràcies, és un plaer ser aquí. Molt contents de tenir-te aquí. Parlem de l'últim rastre, és el títol en català, Periscopi, o Últimos especímenes antes de la extinción, també la podeu trobar en castellà. Per situar els oients, Maria et demanaré que m'ajudis una mica a fer la sinopsi si la meva no està prou ben feta, ok? A veure, el còctel és el següent. Tenim una noia ucraïna que ha convertit una furgoneta en casa seva i en un laboratori. És un laboratori perquè dedica gran part dels seus esforços vitals a intentar trobar cargols en perill d'extinció per salvar-los. A més fa de model per una agència de núvies per estrangers, és a dir, aquestes dones que figuren en un catàleg i de tant en tant venen homes estrangers a veure si troben la dona de la seva vida a Ucraïna, i acaben una trama en què segresten 13 dels pretendents estrangers i per acabar-ho d'adobar tot plegat, enmig del segrest. Rússia ataca Ucraïna. Espero tenir més o menys situats bé els oients, si cal afegir alguna cosa ho pots fer, però d'entrada m'agradaria preguntar-te d'on neixen aquestes idees que semblen extravagants i en canvi al llibre les acabes vivint en primera pell com a lector. Sí, jo crec que és molt bon resum aquest que has fet, gràcies.

Hi ha la conservació dels cargols, tots aquests viatges per trobar núvia i la guerra. A primera vista són temes que no haurien de combinar-se en un mateix llibre i no pensava que realment acabarien a la novel·la, però quan vaig començar a escriure el llibre me'n vaig adonar que sí, que al final tot encaixava. Per tant, la primera inspiració

que vaig tenir va ser, doncs,

haver d'enfrontar-me a aquest tópico que les dones ucraneses gairebé sempre s'associen, això de les núvies per catàleg,

no?, tot aquest negoci que hi ha al darrere. És un tòpic, no m'interessava escriure'n,

però també hi ha moltes pressuposicions que fa la gent sobre les ucraneses, i també quan jo era més jove la gent s'ho creia de mi. És un tema que m'ha perseguit des de fa molts anys i volia tornar-lo una mica més complex, i al final que sigui una sàtira, que és el que acaba sent el llibre.

I que funciona molt bé crec ara parlaves de per exemple intentar salvar Cargols i la guerra que semblen dues idees que van com desvinculades però en canvi llegint-ho pensava que una guerra al final et posa aquestes contradiccions molt a prop davant dels ulls perquè hi ha molts esforços a la vida per conservar per exemple unes runes unes restes arqueològiques. O això, una espècie animal, i després poden caure quatre bombes sense pensar ni on ni com i destruir-ho tot. Sí,

perquè la guerra no només afecta els humans i l'infraestructura,

sinó que també és un ecocidi, i això no surt gaire a les notícies, tota aquesta devastació ingent sobre el món natural, si més no a Ucraïna. Per tant, malauradament sí, és una cosa que continua passant i vaig acabar explorant-ho en aquest llibre.

Deia al principi que és una obra molt original i crec que no només per la manera com escrius o les metàfores que fas, que crec que són molt intel·ligents, però també per la mateixa estructura del llibre. És un llibre que arriba a acabar a la meitat i poses la paraula "fi". Després expliques coses reals d'intercanvi, per exemple, de cartes amb un editor, més o menys verídiques, o, per exemple, hi ha un capítol, el 44, que l'escrius quatre vegades. Explica'm una mica com jugues amb aquests elements.

Jo treballo en formats molt diferents com a escriptora. També faig llibrets operístics. I això és una novela, també he escrit relats curts.

Per tant, sempre faig aquesta pregunta, no? Quin és el gènere o el contenidor ideal per a aquesta història que vull explicar? I mai dono per fet que ja sé quin és el gènere, no. No és una decisió que no em plantegi. Això ho vaig acabar aplicant a cada capítol, fins i tot, dins aquest llibre. De vegades hi havia capítols que intentava escriure, diguem, de manera normal, amb una narrativa més lineal. Però el contingut d'aquell capítol em cridava i em deia, no, no pensem que això hagi de ser un relat lineal, perquè així no funciona. I en aquests casos experimentava amb. Formats diferents. Per exemple, les actes d'una reunió. Hi ha un moment en què els personatges principals estan en una situació de pànic, han de prendre una decisió, i hi havia tanta informació que calia incloure en un capítol que ja no funcionava escrivint una prosa més lineal. Vaig pensar, doncs sí, és millor redactar unes

actes d'una assemblea.

I també, en el sentit més temàtic, és un exemple de com les persones intentem imposar ordre en un moment molt caòtic.

Em sembla que desesperadament ho intentem fer tots. En el llibre hi ha molts paral·lelismes amb la teva vida real. D'entrada, per exemple, hi ha un personatge, el Pasha, que és nascut a Ucraïna. La seva infància és ucraïnesa, però també viu al Canadà, que és una mica el teu cas, i torna a Ucraïna. O, per exemple, les protagonistes que van cap a Gerson a trobar un avi, és un dels motius de la visita, i el teu avi és a Gerson, on tu vas néixer també.

Sí, en el cas de Pasha és

veritat que té algunes semblances amb la meva pròpia història d'immigració, de jove surt d'Ucraïna, jo també vaig fer el mateix. I em sembla, però, que en Pasha, per mi, representa el cas d'immigrant que passa un malson. És a dir, ja és prou difícil quan uns pares ucrainesos intenten imposar una carrera pràctica als seus fills, entenc per què ho fan, però vaig pensar, el que és pitjor encara és intentar obligar el teu fill a ser artista. Perquè no és fàcil de predir, no és un camí previsible. Ningú comença a plantejar-se ja de jove, doncs seré un artista visual d'èxit o seré un gran actor. El que fa la gent és intentar-ho, però no hi ha cap garantia. Bé, no hi ha garantia sobre res a la vida, però el fet que tingui uns pares que li imposen aquest objectiu gairebé inabastable, ser un gran pensador, un intel·lectual. Una persona que tingui una vida superior, més gran, que no pas un ofici més pràctic, doncs en Pasha, ell el que vol ser és un enginyer i prou. No té altres aspiracions, ja és una carrera difícil. I el que volia era explorar aquesta relació d'uns pares immigrants amb el seu fill. A l'hora, en Pasha té una decisió a prendre, perquè, esclar, creix al Canadà i, com passa amb molts millennials, s'adona que no és capaç d'assolir el nivell material com els seus pares, perquè les ciutats ara són més cares, no es pot permetre comprar-se una casa amb un sou normal, i per tant s'adona que ha començat a fixar-se en els seus familiars d'Ucraïna, que de fet tots han aconseguit una vida prou bona, i que fan coses molt maques, inauguren galeries i residències d'artistes, i els poden permetre sortir de vacances, i pensa, doncs, Jo crec que aquí m'he perdut alguna cosa important. Tornaré a Ucraïna i reiniciaré la meva vida allà, aquesta fantasia. Per tant, és com la núvia per catàleg, però a l'inrevés. Vol casar-se amb algú

per tornar a Ucraïna i començar des de zero. Durant el procés d'escriure aquest llibre, tu vas decidir també tornar a Ucraïna amb la teva germana. Sí,

un any després de la invasió russa, amb la meva germana vam decidir tornar a Ucraïna. La meva germana és compositora, Anna Zekorna,

i amb ella volíem anar-hi

per diferents motius. Primer, per visitar la família. En segon lloc, també per veure i experimentar què implicava ser ucraïna realment més enllà dels titulars. I en tercer lloc, potser amb unes finalitats artístiques nebuloses. Jo aquesta novel·la l'havia abandonada, jo no sabia ni el que estava escrivint en aquella època. I la meva germana ajudava músics ucraïnesos per captar fons i reparar el seu conservatori.

En la novel·la també es percep, i suposo que això prové de la teva pròpia experiència, el fet aquest que comenci una guerra estant tu lluny en un país on en teoria es viu bé, com és el Canadà, i no tenir clar si acabes d'estar bé ni tornant al lloc d'on provenç o quedant-te aquí, quasi totes les situacions són incòmodes.

Sí, va ser així, una situació incòmoda.

És com viure en dues realitats alhora. Tens una meitat que en aquell moment és a Ucraïna i pateix per la seva família i l'altra meitat intenta tirar endavant amb aquesta existència més mundana en temps de pau. Et sents malament si plores perquè no ets qui està rebent aquell bombardeig i si no plores llavors et sents malament per no plorar. Quan la teva família està patint aquestes bombes. Fa poc, si tenim en compte tota la retòrica al relat de Trump dient que Canadà acabarà sent dels Estats Units, vaig pensar, doncs mira, aquí hem estat tots enganyats, no? Pensem que vivim una època en temps de pau, però vés a saber quan durarà. Sí, ara de fet s'està parlant

de si associar Canadà a la Unió Europea. T'agradaria aquesta idea? Sí. M'encantaria la idea. Molt. Sisplau, accepteu-nos. Per mi portes obertes. No sé fins a quin punt a mi m'ha donat aquesta sensació, però no sé si era la teva intenció. Aquest llibre és un homenatge al teu avi, d'alguna manera.

Al final, sí. És a dir,

no era la meva intenció original, no sabia que el meu avió apareixeria a la novela, però vaig estar tant de temps patint per ell, i és veritat que escric des de l'obsessió, que va acabar convertint-se en un personatge mentalment mentre l'escrivia. I vaig suspesar opcions. Hové tornar a Gerson a salvar-lo, perquè ell es negava a sortir d'allà. Al final va ser una escena gairebé de ficció que tenia sempre al cap, amb molts detalls, amb el diàleg, amb tot. I em vaig adonar que estava creant ficció sobre la vida real i va formar part de l'experiència d'aquest llibre. Està bé el teu avi?

Està viu encara és a Gerson la ciutat cada

cop més és menys apta per la vida humana perquè els russos estan atacant l'infraestructura hi ha electricitat hi ha talls d'electricitat de calefacció i drons que ataquen justament la població civil per tant es descriu com un safari humà.

Li han rebentat les finestres de casa és molt perillós els civils que encara hi són han acabat tenint una existència gairebé

animal els toca caminar per sota dels arbres de les capçades per intentar que els drons no els

localitzin no sé si ell ha pogut llegir el llibre o si sap la història però li pots enviar records de part nostra perquè estic segur que hi ha molts lectors que pensen en ell continuament mentre llegeixen el teu llibre també.

Li diré, sí, sí. Doncs gràcies.

El llibre no s'ha traduït a l'ucranès encara, per tant, no l'ha llegit, no.

Es traduirà, però, ho dic perquè deies que tenies la idea fins i tot d'abandonar el llibre, en canvi està sent un

èxit extraordinari. Hi ha un contracte amb Vivaz,

que és una editorial de Harkiv. No sé exactament quan el publicaran, però sí, veurem com funciona, com el rep la gent d'allà.

Segur que bé. Hi ha una cosa que queda reflectida també al llibre i que m'agradaria que comentessis, perquè no és la primera vegada que ho trobo en una autora ucraïnesa. En el teu cas, no sé si parlar d'autora ucraïnesa, canadenca o una barreja, però és el sentit de l'humor, que és molt fi i molt autèntic, fins i tot en contextos molt terribles.

Doncs jo suposo que els catalans també teniu molt de sentit de l'humor, eh? Per aquesta barreja que heu tingut al llarg de la vostra història. Sí, aquest humor negre ve de la meva família, és com païm, com metabolitzem el món, i també té aquest aspecte cultural, diria. L'Ucraïna té una història molt difícil. Per tant, jo el que diria és que el blanc-negre és un mecanisme de supervivència.

És una manera de poder respirar en circumstàncies difícils.

El llibre ha rebut ja alguns premis, crec que en rebrà encara més, però tu expliques que segurament la distinció que t'ha enorgullit més t'ha arribat directament del govern rus.

Sí, et diria que sí.

La meva família d'Ucraïna, com a mínim, se senten més orgullosos pel fet que m'hagi prohibit el govern rus d'anar a Rússia. Tampoc és que en tingui ganes, no en tinc, però és veritat que per a ells va ser un gran orgull que em prohibeixin l'entrada del país.

Soc en una llista dels canadens sancionats pel govern, com la Margaret Atwood o en Jim Carrey. Un bon honor. Sempre que entrevistem algú que ha escrit un llibre no volem explicar gaire, gaire cosa perquè no volem espatllar la lectura dels possibles oients que vulguin llegir el llibre, així que convidem a tothom a buscar l'últim rastre. Et volia preguntar només perquè m'han curiosit també des del principi aquesta faceta que tens d'escriptora d'òperes, de llibres d'òperes. També tens tant sentit de l'humor en l'òpera o no s'accepta això en el registre operístic?

Sí, l'humor és molt acceptable

també en el món de l'opera.

És molt divertit, per exemple, l'humor sobre l'escenari, perquè la música pot acabar contradient les paraules, i això és divertit, el to de la música. M'agrada molt treballar en l'òpera perquè és un bon antídot per a l'aïllament que suposa escriure llibres. Un llibre et demana anys de la teva vida d'estar sola en una habitació i amb molta gent al teu cap, però són gent imaginada. I si estic massa temps en aquesta situació, em començo a sentir una mica boja, com si perdés una mica el senderi. Per tant, l'òpera m'ajuda a estar envoltada de gent real. A més, m'engresca molt, per exemple, la idea d'una estrena, una estrena davant d'un públic.

Allà veus directament que funciona i que no. El llibre ha funcionat molt bé, gràcies per haver-nos acompanyat. Maria Reba, ha estat un plaer. Moltes gràcies per haver-me convidat.