Marina Herlop: "Que sigui dolça no vol dir que sigui dèbil"

A contracorrent i contra tot pronòstic.

Recordeu que fa poc parlàvem de les terres rares, que són aquests elements químics tan preciosos per la indústria tecnològica. Quan penso en la compositora que ens acompanya avui, la Marina Herlo, penso en una cosa semblant. El que fa és tan pur i en el fons tan imprescindible per la indústria musical que és la nostra terra rara i preciosa, si ho voleu. La cantant islandesa Björk n'està enamorada. El seu darrer disc va ser considerat per la crítica com un dels 100 millors discos de l'any. A Europa es rendeix als seus peus i nosaltres ho farem avui com toca en aquesta hora de programa.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili. Estimada Marina Herlop, com estàs?

Hola, bé. Escolta, què et sembla ser una terra rara o un element químic preciós?

Bueno, molt afalagado. Moltes gràcies. Això encara no t'ho havien dit. No, no així.

Sí, molt agraïda que ho vegis així. Quan dic això, quan dic que ets un element estrany, un element rar en la indústria musical, no només parlo del que fas amb la música sinó en el sentit de com treballes. O sigui, t'hem vist, t'hem seguit amb tots els processos dels teus discos a través de les xarxes d'Instagram, etc. Tu ets una persona que ho expliques tot, t'ensenyes, ens expliques avui he pujat aquí, he pujat a l'Everest, he baixat, he fet tota aquesta feina, t'agrada compartir.

Sí, em considero una persona bastant extrovertida i amb tendència a parlar molt i a compartir molt. Sí, no sé, això de les xarxes. Bueno, vas ensenyant una mica el que vas fent, perquè se suposa que ajuda o perquè et ve de gust genuinament fer-ho, compartir-ho sobretot amb les persones que estimes i que donen suport al teu projecte. Però el que s'ensenya és una part molt petita. El pitjor no s'ensenya.

El pitjor no, però t'hem vist a vegades plorar, t'hem vist a vegades allò encesa, perquè hi ha molta feina darrere i a mi em sembla que la Marina Herlock és molt autoexigent.

Això sí, eh? Sí, clar, sí. I que així continuï, espero. Mentre no sigui destructiu, hi ha com una dosi d'autoexigència. A vegades ho és, però, autodestructiu. Sí, però bueno, vas provant i vas trobant. Vas dient, vale, fins aquí. Però sí, clar, jo trobo que s'ha de ho has de treballar tant com puguis, no? Per una qüestió d'anar creixent internament.

I de fet, ara que continuem amb el símil ja geològic, cada disc us baixa la mina o què? Sí, cada disc s'ha baixat més a baix. Sí, sí, sí.

Sí, estem. Estem a l'infern. Pura tenebra en aquest i potser en aquest s'ha trobat una mica com el s'ha trobat aquest límit

no ho sé a les plaques tectòniques de la Marina Herlop

potser s'ha de donar un canvi de paradigma en la metodologia. O no, és que tampoc sé com plantejar-ho, que no sigui així, que no sigui tancar-se i anar provant i anar investigant. I anar d'alguna manera afrontant el teddy associat a aquesta feina que molts cops és molt menys poètica del que un s'imagina.

Clar, perquè nosaltres et veiem als concerts amb els teus outfits, la teva meravella visual que sempre et presentes als concerts, i després hi ha molta feina, no sé si dir-ho així, de monja, de xàndal, de tancar-te a casa i no parlar amb ningú.

Clar, clar, i això no té res a veure. Amb el glamour. De res. O sigui, és que és anti. No és que. És que és al contrari. O sigui, amb aquesta professió et trobes amb situacions verdaderament grotesques i molt. Sí, molt antiglamurs i de vegades que estan colindant amb el ridícul. Per què ho dius això, a veure? Bueno, perquè et trobes fins i tot en el món de l'escenari. Ja no parlem de l'estudi i de la gènesi de la música, sinó únicament en aquesta vida més dels focus. Clar, òbviament tu intentes presentar-te d'una forma digna i oferir. El millor de tu. Clar, també perquè. Però vols dir que fer cinc minuts anaves amb calces i ja mal O sigui, tinc històries de. Bueno, gracioses del món dels pallassos. Sí, sí, d'estar a punt de sortir a un A un escenari. A un escenari, portar un vestit de làtex a sota d'un altre vestit completament. El sol es va fent un vessal de suor mentre tu estàs posant els instruments, després et donen una tovallola de color negre, se't queda com tot el borrisol a la pell quan estàs a punt de sortir a l'escenari i estàs allà, clar, t'agafa el riure, tu estàs nerviosa i dius, vale, llavors surts a l'escenari i aquí no ha passat res, però aquest contrast entre les dues fa que tampoc tampoc t'ho acabes de creure mai això del glamour, ni falta que fa però és que no sé jo estic molt més còmoda sempre com amb un amb aquest amb aquesta sensació com que tot és una mica absurd i còmic, és aquí on estic que a un no s'ha de prendre gaire seriosament no? o sigui. Sí i no. O sigui, la música sí, i hi ha una sensació com d'ultrança, que cada nota, cada instrument, cada volum de cada cap ha d'estar perfectament ajustat perquè sembla que t'hi vagi la vida, però alhora això conviu amb una altra perspectiva que res té cap mena d'importància, inclòs el teu propi projecte, tu mateixa. Com deia la Martírio, con xandali tacones arregla per informar. Exacte, sí, sí, sí és aquesta convivència d'aquests dos mons doncs escolta,

avui no sonarà la martirio perquè ens ha fet una selecció impressionant aquesta dona però va acabar a una altra banda la cosa però primer sentim, perquè clar és obligatori que sentiu la música que fa és el seu últim disc que es diu Jaja o no ho sé, ara ho pronuncio Jaja, perquè clar aquesta dona, us hem d'explicar tot, fa discos amb llengües inventades, i per tant ara cada cop menja però sona així.

Chao.

Diu alguna cosa així com hackla, hackla, hackla. Oh, jo m'imagino això. Sí, diu això. Jo m'imagino això, però la cançó es diu Vas volant. I ja ho has explicat moltes vegades, però tu no et volies casar amb cap llengua. A tu t'agradaven les sonoritats, no? Clar, sí. Com va ser això? Perquè ara ja en alguna cançó sí que et sentim parlar cantant castellà. Comença a parlar. O en català, o t'hem sentit alguns fragmentets, però en general tu estàs còmoda aquí en el. No sé què t'estic dient.

A veure, còmoda, còmoda, és a dir, tampoc és que m'agradi ni posar lletra ni no posar-ne, per les connotacions friquis que té no posar-ne, de les que al principi no n'era gens conscient. Simplement, allà hi havia com un lorem ipsum, saps? En les lletres hi havia com. Unes sonoritats provisionals que jo vaig anar repetint quan assajava els temes abans de gravar-los, amb el primer disc, vull dir. I llavors va arribar el moment de gravar i allò es va quedar allà. I llavors això, de sobte, era com un. Bueno, m'ho preguntaven i arrel que m'ho preguntessin va ser com ah, d'acord, potser sí que potser sí que té una certa raresa que no que no m'havia que no n'era conscient. I més que. Més que per voler, o sigui, en cap moment això va ser una decisió per singularitzar el projecte ni per fer-lo al revés. És que no, és algo del que tampoc no n'estic ni orgullosa ni avergonyida, és a dir, simplement ha anat així i I ara es marca de la casa, no? Sí, però tampoc és una cosa que. Ho veig una tonteria.

Però és que molts cops també em fa. Perquè estem en un món on la lletra és molt important i la gent coneix molt les cançons per la lletra.

Molt pesada, la lletra. És a dir, sempre s'acaba posant per davant de. Tinc la sensació que molts cops es posa per davant de la música quan al final, què més dona, no? És a dir, és que també fa. Pensar-la, fer-la quadrar amb la melodia, és molta feina.

Tu ja en tens prou amb els sons, eh? Sí, sí. Escolta, jo estava pensant tota l'estona quan sentia aquest disc, tu tens 34 anys més o menys, clar, tu per època a tu et tocava, no sé, sentir en el seu moment, no sé, Oreja de Van Gogh, Coldplay, no sé, les coses mainstream que hi havia en el seu moment. És a dir, m'imagino que no ho escoltaves gaire, això no et veig en aquest perfil, o sí? O t'hem d'imaginar també en aquesta època on tu feies la teva música però també escoltaves això?

Clar, però jo en aquesta època encara no feia la meva. Ho vaig començar a fer quan estava al conservatori, quan tenia 20 i pocs. Quina era la música de la ràdio, llavors? Aquesta que dius. Sí. Sí, Jarabe de Palo, La oreja de Van Gogh, El canto del loco I què? Sí. I això, tu, ni fred ni calor, eh? Bueno, alguna cançó suelta, però jo en una època, quan tenia, crec que 16, escoltava una mica la ràdio. Escoltava un programa que estava prohibit als pares, saps? Sí, home, importantíssim. Educació sexual per molts. I llavors, arrel d'això, doncs, escoltava Flashback, però sí que recordo que no em costava, que m'agradava. La Madonna, també, no m'agradava gaire. Sí, en aquella època vaig començar, potser, a escoltar un grup que es diu Coco Rosí, James Blake, també escoltava bastant Eminem, alguns temes, m'agradava bastant. Sí, però, no sé, bastant caòtic. Clar, i de petita, què?

Quina música és la que li agrada a la Marina Herlock? Quan recordes la música entrant a casa teva o la música escoltada pels teus pares, allò que repeteixes a vegades sense saber si t'agrada o no, eh? Vull dir, no ho sé.

Recordo les pelis, les bandes sonores de les pelis de Disney o la. Hi havia un clavi nova, un teclat que va comprar el meu avi a. El meu germà perquè ell tocava el piano i hi havia 50 demos allà de piano de greatest hits del piano i allò ho escoltava molt també recordo estar per casa allà aquí ja es veia que ja apuntaves

maneres en lloc d'escoltar el que passessin per la ràdio tu escoltant els.

Clar, però quan eres petita en aquella època tampoc hi havia tant d'accés a. Tu tampoc has pogut accedir tan fàcilment a la font musical. No sabies com accedir-hi.

Però quin record tens? Com entres tu en el món de la música? Perquè a casa teva em sembla que ningú era músic, eh? No. Però tot i que dius que tenies un avi que havia regalat un teclat.

Sí, el meu germà va començar a tocar i llavors jo vaig demanar que m'apuntessin a l'escola de música del meu poble i vaig insistir i llavors quan tenia 9 anys em van apuntar. I llavors, bueno, tocava allà i anàvem a l'escola, però sí que m'agradava molt, però crec que no va ser fins que no vaig ser adolescent, que bueno, amb la farbescència i l'explosió d'aquesta etapa de la vida també va d'alguna manera com. Com la passió cap a la música, i sí que de forma bastant compulsiva vaig començar a escoltar tota la música que podia, baixar-me música amb els mitjans rudimentaris que hi havia en aquella època, i sí, i.

I des de llavors, doncs, fins avui. I a casa teva ho entenien, tot això? O sigui, els hi feia gràcia, ho recolzaven? Perquè a vegades, quan vens d'una família treballadora, és semblant una carrera de profit, aquesta nena que estudi dret, que es deixi de tonteries. Sí, es va intentar.

Ho van intentar. Sí? Sí, sí. Bueno, vaig fer el batxillerat científic, perquè, bueno. Per si engenyarà. Bueno. És una carrera de profit. Alguna. Sí, aquesta era la idea, no?

El que no saben és que t'has acabat dedicant a l'espel·liologia musical. A la què? Espel·liologia musical.

Exacte, sí, arqueologia del so. Exacte. Sí, així ha estat. Però sí, sí, es va. Se'm deia bastant que la música era un hobby i clar, també el batxillerat estava envoltat de companys de classe que volien ser metges i professors que es pensaven que també faria alguna cosa per l'estil. I llavors va ser com sí que vaig tenir la sensació que els decebia o que els decebria perquè jo ja anava veient que allò no es podria reconduir com la meva. El meu gust per les humanitats i quan ja vaig començar Humanitats i Periodisme, per la música. Allà ja sí que va ser evident. Perquè ho vas deixar a la carrera i tot, eh? No, les vaig acabar. Allà està el títol.

Però està molt bé, perquè això sempre va molt bé als pares. Tu fas la carrera, la deixes allà.

Sí, sí, va ser una mica com, bueno, ara jo he fet el que havia de fer. El que tocava? Bueno, el que tocava tampoc sé si Humanitats i una carrera de lletres era el que realment. Però està bé, està bé, tens un títol. Sí, sí, sí. Dos. I llavors sí que recordo que quan vaig acabar els graus va ser com, vale, doncs ara crec que em dedicaré un temps a estudiar música i a veure si puc I vas començar en el món de la clàssica. Sí, bueno, estava ja, vaig fer com una mena de, vaig imbricar la carrera universitària amb el conservatori. I llavors vaig aprofitar com aquest crossfit i em vaig quedar al conservatori uns anys més i vaig acabar al conservatori quan tenia 25.

I al conservatori què? Perquè hi ha molta gent entre les que m'incloc, que ens van treure les ganes de tocar en alguns moments.

A veure, és que depèn, o sigui, és un tema. Aquí estic obrint un meló, una cíndria i tota una Macedònia. Sí, sí. A veure, jo vaig entrar, en tenia crec que 22 quan vaig entrar, sí, i llavors, clar, potser. Tu ja entraves amb moltes ganes, ja era una altra cosa. Sí, i em va costar molt i, per tant, entrava com amb la determinació de. Quedar-me, de tot allò, quedar-me amb el que em congeniés, amb la meva forma de veure la música i amb el que pogués utilitzar en el futur, que va ser molt, eh?

O sigui, ho recordo. Tu vas anar-hi a aprofitar, no? Vas anar a perdre el temps allò amb 8 anys, allà, no, no, no, vaig a fer xulfets.

No, estudiava tot el que podia i tot el que podia aprofitar ho aprofitava i ho recordo amb nostàlgia, és a dir, m'agradaria. Torna, eh? Sí, sí, m'agradaria en algun moment seguir estudiant música, sí, a veure si puc.

Marina Herlop, avui divendres, a les dones i als dies, com ens agrada que hagi vingut aquesta dona?

Gràcies. ¿Qué harás? ¿Qué harás con todo?

Aquest tema també de Jaja, aquest disc, aquesta cançó, el títol s'entén, eh? Ai, Àngeles, això ho tenim. I Àngels, però em sembla que et diu la cançó alguna cosa així de que els vull matar.

No, això és un altre tema. Ah, és un altre. Sí, diu Àngeles que maten, que ara que em pongo tus armas,

una mica que canten, sí. Tot aquest viatge que has fet és el viatge de l'heroi, que surt d'un llibre del Joseph Campbell i que ha estat com el motor per escriure aquest disc. Però com ha estat aquest viatge? Ha estat el viatge de l'heroïna també? És a dir, tu et sents heroïna d'haver-lo acabat o què?

Aviam, jo crec que tothom a la seva vida fa els seus propis viatges de l'heroi i que no tenen per què estar relacionats amb un procés creatiu ni, o sigui, preparar-se per unes oposicions crec que també és el viatge de l'heroi o tenir un fill pot ser el viatge de l'heroi o cadascú. Passa pels seus moments de portar-se al límit i d'aprendre alguna cosa que al final crec que és això i sí, sí que ho ha estat també sí, és que se'm podria parlar molt d'això. Ha passat per molts paisatges, aquest viatge, i per molts altibaixos, i sí que I clar,

m'imagino que com que t'havien deixat també, és a dir, tens molts fans molt coneguts, que ha fet que es parli de tu internacionalment, com la Bjork, el Rafi Cho, que el coneixem per la Rosalia, sobretot, ho dic, pel gran gruix de gent, i això suposo que posava molta pressió, no sé com t'has sentit en aquest sentit, de dir, tota aquesta gent està esperant el meu cinquè disc, estan aquí en candeletes darrere meu, i jo m'estic morint de por.

O sigui, sobretot era la sensació que després de O sigui, jo volia fer un disc que fos com una mena d'upgrade, que jo el sentís com una autosuperació, i em neguitejava una mica el fet que crec que per autosuperar-te tu has d'haver après alguna cosa, has d'haver assolit un coneixement o has d'haver estudiat, i clar, durant els tres anys que havia estat de gira, irònicament no havia estat tampoc tan en contacte amb la música perquè clar estàs pels escenaris i pels hotels i no estàs estudiant i llavors em preocupava perquè pensava em fotré de lloros quan comenci perquè realment ara mateix el cistell o sigui tu per exemple quan estàs estudiant piano o quan estàs estudiant fent cursos de coses de música et vas omplint el cistell com de fruites i pensava hi ha fruites al cistell més enllà de l'experiència que potser hagi tingut en aquests anys que tampoc sé si està tan relacionada amb el que. Amb la música, saps? No sé si he après alguna cosa a nivell musical. I a nivell personal sí, no? Per això? A nivell personal moltíssim. Sí, molt. Sí, ha estat xulíssim. La gira m'ho vaig passar superbé i parlo del procés previ, eh? De començar la música. I també el fet que els concerts fossin tan. Bueno, es crea com una intimitat bastant peculiar amb la gent que ve als concerts. Els concerts, és molt maco, no?

I com portes també la solitud? Perquè em fa la sensació que per fer aquests processos que et montes i aquests discos complicats, difícils, plens de detalls, perquè estan plens de detalls, aquí hi ha molt d'estar moltes hores sola. No sé com portes també tot el tema de les parelles, els amics, les històries. Sí, hem de posar Marina Herlock busca novio.

Sí que hi ha hagut moltes. Sí, sí, sí. S'ha tancat la porta durant aquests anys.

O sigui, és incompatible que passin coses a nivell sentimental amb el món creatiu? No, crec que no. En teoria, no.

Però tu necessites. Bueno. Sí que.

No s'ho esperava això, ens ha vingut a la ràdio a parlar del disc, ara em pregunten per nòvios. No, perquè és que nosaltres tenim una pregunta en aquest programa que sempre fem, que és, t'ha fet molt mal la idea de l'amor romàntic? Aviam, en podem parlar. Parlem-ne. Parlem-ne. Parlem-ne. És un programa on les dones i els dies ens preguntem molt aquestes coses. Crec que a les dones ens ha fet molt mal la idea de l'amor romàntic. Llavors, la idea aquesta de per fer la meva carrera professional m'he de tancar i la història de nòvies, nòvios, el que sigui, l'he d'apartar, no sé si t'ho planteges o simplement és així o simplement com t'ha fet molt mal l'amor romàntic, dius un moment, la idea aquella del príncep blau ara no em va bé, jo he de pensar en la pròxima nota.

Aviam, al final potser no és una qüestió tan ontològica o tant d'idees o de creences, sinó una qüestió molt més pragmàtica de temps, no? I una urgència, és a dir, quan es va acabar la gira. Jo sabia que aquest procés seria un suplici i que trigaria molt de temps a fer-lo més del que ja pensava que trigaria pensant que trigaria més del que trigaria llavors. És que tampoc, o sigui, havia d'estar a casa, tenia aquest reclam d'estar a casa, sí, per una qüestió com de matrimoni amb la música, i de lleialtat, i de passió, i vocació, i tot això, però també per una qüestió que és la meva feina, i s'havien d'entregar els màsters, i s'havia de començar la gira, perquè hi havia aquesta urgència, perquè mentre estic fent això, no estic fent cap altra cosa que m'estigui, que m'estigui donant uns ingressos per poder viure. Llavors hi havia un temps que s'anava acabant. I el primer que sacrifices o que sacrifico o que vaig sacrificar és l'oci. És l'oci. L'oci, més ràndom, de sortir de festa o de. Sí que, doncs, certes amistats he procurat, i la família he procurat anar-ho cultivant. No sé si ho he fet molt bé, crec que no, perquè he estat bastant absent durant aquest temps. Però, clar, el primer que se n'ha anat, o sigui, tot el que és vacances i explorar món i conèixer noves persones, tot això sí que és el primer que. La primera maleta que s'ha tirat per la borda, saps?

Perquè. O sigui, tens mitja Catalunya plorant, no? Eh? Tens mitja Catalunya plorant. Per què? No, perquè, clar, tots aquests nòvios, nòvies possibles. No, què va, què va.

No, no, aviam, he arribat a la conclusió que sí que. Sí, com et deia, no?, que aquest disc potser potser ha estat un dels aprenentatges, és que potser s'ha de donar un canvi de paradigma pel futur i. A banda d'aprendre més música, aprendre a com fer-la i refinar el procediment, perquè aquest ha sigut una mica salvatge, no? Això de tancar-se a casa i. Sí, ha estat una mica friki tot plegat. Al final ja deia què estic fent. Massa convent.

Sí, convent, convent. Necessitem sortir. Sí. Una mica, una mica. Ara que vas de gira, ho fem, això. Sí, sí, sí. Ja sabeu que és divendres, ens encanta recomanar també, i els hi demanem a les artistes que venen, que ens recomanen música que els enamora, que els emociona, i ens ha recomanat aquesta dona que no la coneixíem, Kadia Bonet, que sembla una meravella.

Les dones i els dies, el millor que t'ha passat des del 2019.

Que bonic, Càdia Bonet, una de les músiques que ens porta avui la Marina Herlop, tot exquisit, ja us dic ara, o sigui, tot és pedra preciosa. Avui estem tota l'estona parlant de mines i de pedres precioses. On et porta aquesta música? Per què t'agrada tant? Perquè t'agrada l'elegància. Sí.

Sí, la sento molt, no sé, i sento com una puresa, els arranjaments estan molt ben fets, no falta ni sobre res, hi ha com pocs elements molt ben triats, una veu dolcíssima, ho fa, ho produeix ella, sí, em sembla molt, no sé, molt elegant.

Ara que parles de produir ella, tu aquest disc que dèiem, el Jaja, l'has fet tu, però és que a més te l'has autoeditat, que per una persona que estava ja, o sigui, és a dir, petant a un nivell internacional. Per què aquesta tria? De dir, no vull saber res de discogràfiques, m'esteu destrossant la vida. Com ho. Per què ho has decidit fer així? Perquè és molt valent i al mateix temps dius, ei. Pot sortir bé però també pot sortir malament si no hi ha recolzament d'una companyia discogràfica perquè estic segura que ha estat una decisió no és perquè no t'hagin volgut no, ha estat una decisió

multifactorial i ara que deies això que pot sortir malament si no vas amb un segell també pot sortir malament si vas amb un segell i tenim la sort potser que mai sabrem com hagués estat si ho haguéssim fet de l'altra manera. Però que darrere d'aquesta decisió hi havia una convicció i tenia sentit. Per tant, si no va bé, no passa res, perquè hi havia aquesta convicció. Per tant, jo sé per què ho vam triar i endavant. És que cap por. O sigui. És una forma també de dir, aviam què passa, no? Perquè molts cops et diuen, no, és que, clar, com et va fitxar aquest segell, la teva música I de vegades dius, ostres, com, i la música què, no? Sembla que hi ha com un mèrit molt compartit entre el segell i la música quan el que s'ha estat allà baixant a la mina és el músic, no?

Vas estar en un segell molt conegut que es diu PAN, que és el que va fer que Pitchford, o com a mínim fossis coneguda per un cert ambient, suposo. Vull dir que sí que et va donar notorietat, però el que vols dir és, soc jo la que treballo.

Clar, però què vol dir que va donar notorietat? És a dir, que va donar notorietat vol dir que van acollir-te sota el teu segell, però el picar pedra. No sé si m'explico. I que amb això tampoc no vull dir que no fessin res, però. Vull tenir tot el poder sobre el meu disc i fer-lo anar com jo vulgui, no? Per començar, mira, per treure Pripyat vaig estar esperant tres anys. No vull esperar tres anys per treure un disc. No vull esperar-ne ni un. Perquè necessito fer concerts, necessito que la roda segueixi girant, necessito tenir un sou. Això per començar. I clar, quan tu li envies la música als segells, òbviament, el que vols no és enviar-li una demo cutre d'alguna cosa que vols enviar-li, el millor possible. I això són els màsters. Llavors, quan tu tens els màsters, ja no estàs tan lluny de poder començar a girar. I potser et fan esperar tranquil·lament un any i mig. I noto. Què fas aquell any i mig? Jo l'altra vegada vaig. Buscar nòvios, Marina Herlob. No, no, no. I clar, això per una banda. I després també, com. No sé, com ja porto un temps amb aquest projecte i fent això, i si. I ja tinc la sort d'haver pogut viure el que és una gira,

el que és un procés creatiu. Però i ara te'n vas també a Londres, a Itàlia, te'n vas a Lisboa, te'n vas a un munt de llocs. Sí, sí, sí. Tens una gira internacional també ara. Sí, i ja hi ha tots aquests concerts.

Llavors era una mica com, mira. No us necessito. Bueno, si surt a la ment i tot se'n va a Norris i és un desastre i tal, no sé què, és igual, no passa res. Ja ho hem viscut, el que és això. I que em dius, no, és que mira, si ho haguessis tret amb aquest segell, haguessis arribat a un 25 més de persones. És igual, no sé. Mentre em doni per viure, tot bé. Que s'esperin. Que s'esperin.

Que se va a fallar, bebé. Que se empujó la estrella de tu pelo.

I, escolta, hi ha de tot en les tries musicals d'aquesta dona, de la Marina Herloff, que ara ens tries la Bàrbara Strozzi, que és aquesta senyora meravellosa que canta aquest Que si può fare, no? Que si pot fer. Que si pot fer, si sóc la millor. Escolta, elegància per una estona, entens? T'encanta el moment outfit, el moment pujar a l'escenari, no ens n'oblidarem mai dels teus pentinats també, i de moltes coses que fas. En aquesta època la imatge cap enfora és molt important, però a tu t'agrada també, no?

Sí, m'agrada perquè soc bastant presumida i em fa sentir bé. I ja que t'has de mostrar, perquè t'has de mostrar, no? Has de pujar allà vestida d'alguna manera. No pots, saps? No és neutra, sempre té alguna connotació la roba que portes i com et presentes i la portada del disc i les fotos de promo i tal doncs donat que no es pot treure aquesta connotació doncs sí que procuro que la connotació em faci sentir còmoda i m'agradi estèticament i vagi de la mà de la música però a vegades

sents també una mica de pressió estètica en el sentit he d'anar vestida d'aquesta manera o he d'ensenyar més el cos el que tocaria si tu fas el que vols també amb això sí.

Sí, o sigui, sí que he procurat que en aquest disc he intentat que hi hagi el mínim de material visual possible. O sigui, hi ha fotos de promo, hi ha la portada del disc i hi ha la roba que ens posem a l'escenari, però no sé, no hi ha videoclips o no hi ha projeccions a l'escenari o coses d'aquestes, perquè sí que estic intentant que la música estigui per davant de tot i cada cop més, aviam fins on es pot.

Però, bueno, pendent dels maquillatges i tot això, també ho estem. Sí, una mica. T'hem d'imaginar TikTok, allò, passant-te hores mirant concealers i coses d'aquestes, o què? No, no, no.

O sigui, maquillatge, no, sempre faig el mateix. Pendent-me una mica, sí, perquè és divertit i perquè, no sé, crec que aporta a alguna cosa, però sí, és que alhora és temps, també. Temps que no estàs dedicant, potser, a A buscar nòvios. No, A la part musical, volia dir.

Sí, sí, ja ho sé, però jo t'estaré fent el running gang tota la nit. Estem pendents, però clar, és una generació que sí, que teniu molta pressió en el sentit del TikTok, l'Instagram, és a dir, com t'has de veure, les imatges, el poder també que tenen de les imatges. Ser artista en el segle XXI, quan ets una dona, Jo crec que aquí sí que patiu molt.

Mira, passo a parlar-ho el que em fa sentir còmoda, que cada cop vaig fent menys concessions. Si hi ha un moment en què les concessions, o sigui, he de fer més concessions de les que em fan sentir còmoda o m'he d'adaptar a uns temps en els que ja no m'identifico, jo plego. Jo sempre seguiré fent música i sempre seguiré estudiant música, però és que TikTok, tal, no entraré. I dona gràcies que estic a l'Instagram i ja veurem fins durant quant de temps, perquè em genera un conflicte intern bastant fort, perquè va directament en detriment de la concentració, de la pau mental, de la contemplació, que són les fonts principals de.

Perquè hi ha coses, per exemple, que t'afecten? Que et diuen o com et veuen? És a dir, també tens molt de control de la imatge que ensenyes?

No, què va, sí, sempre penjo stories allà per casa amb Xandali, què va, no és tan per això. Hi ha gent que fins i tot quan està amb Xandali està mirant el perfil, que bo, eh? No, cada cop. Cada cop, o sigui, sento que en tot cas estic anant cap a l'altra direcció, perquè també et vas fent gran i vas dient, bueno, escolta, és que ja prou. I vas abandonant una mica tot això. Llavors, veurem què passa, però sí que. Jo estic posant totes, totes, totes les fitxes, o totes les que puc, en la música, i veurem si resisteix. Però. Bueno, veurem què passa. Però cap por, eh? O sigui, el que sigui serà. Cap por. Els vídeos.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Can't seem to carry them all now Been wishing there was someone else I could be Hey now, who really cares? Hey, won't somebody listen?

Mira, sense voler-ho, aquesta cançó ens contesta una mica el que estàvem parlant ara, no? Perquè diu alguna cosa així, doncs, què li importa a l'altre que escolti la música que està sentint o alguna cosa així, no? És a dir, que cada vegada més ets allò. Jo faig el que vull, com vull, em produeixo jo el disc. Aviam. Això és l'empoderament de Marina Herlock? No, no, no, és a dir.

És a dir, jo sempre tinc la sensació que procuro fer les coses el millor que puc i la sensació de llibertat o de. Bocines, no sé com es diu, de. De jefa? No la tinc molt, és a dir, no fa res. El tema de l'autoritat no el practiques? El tema del què? Autoritat. No, no, no, no. Com que no? Però no exercida d'una forma d'una forma seca o arrogant. No, no, no, però vull dir,

l'autoritat es pot practicar de moltes maneres. Si una sap el que vol, tu estàs en aquest món de la música, i moltes vegades ens ho expliquen moltes dones que venen aquí al programa vaig a fer un concert i tal, i sempre hi ha algun tècnic, algú que m'arrufa el nas perquè ella en sap més que jo. Com que no s'han cregut l'autoritat d'algunes dones. I jo no sé si tu per exemple això has viscut

moments d'aquests en el món de la música Sí, però no sé costa de saber si és perquè ets una dona o si és perquè tens un projecte que no està que no és tan famós com d'altres o perquè estàs sent estàs sent maca perquè de vegades crec que això també no sé si és. Costa saber, se li hauria de preguntar a la persona estúpida en qüestió que t'està parlant malament se li hauria de dir, escolta, ¿estàs parlant malament perquè penses que sóc idiota o perquè sóc una dona o perquè sí, clar que ho reps però no sé, a mi m'agrada intento ser presentar-me d'una forma suau o dolça amb les persones que conec i crec que de vegades això s'interpreta com que ets una persona dèbil o que se't pot tractar de certes maneres. No sé si és perquè soc una dona, perquè potser si jo em presentés d'una forma dura, però és que no ho faré, perquè no hi crec, no m'agrada, no em fa sentir còmoda, i prefereixo estadísticament acostumar a donar molt. Si l'altra persona també és com tu, doncs hi ha una connexió, i si no, és que tampoc em genera malestar, és com, vale, tu per la teva banda, jo per la meva, només necessito de tu que posis aquest micro aquí, i ja està, saps? I no. No és com un big deal per mi, tot això. No cal batallar. No sents que ho hagis de batallar. És a dir, són coses que et trobes ho puc desestimar molt fàcilment sí, sí, sí no em sento no m'ho

prenc personal però sí que el que deies ara de caputxer com fas aquesta música més estranya o no tan convencional per dir-ho d'alguna manera o no tant com el que es porta o el que s'escolta a les ràdios en genèric. Sí que sents que a vegades s'ha arrufat una mica el nas o dius, ui, d'on t'ha sortit aquesta? O sigui, si t'han fet sentir petita en algun moment. Perquè una cosa és la música clàssica, que té, jo crec, un nivell jeràrquic superior en el sentit de com es parla de la música clàssica i els llocs i aquesta associada. I després hi ha el món del pop, del reggaeton o de la cultura popular. Però clar, el teu està al mig, no? O està al mig, o com a mínim hi hauria molta gent que no sabria un color caro, deixem-ho així. Llavors no sé com et sents amb això, no?

Hi ha hagut de tot però en general tinc la sensació que es percep la música que faig com més estranya del que en realitat és o sigui, si te l'escoltes és que no hi ha música estranyíssima jo què sé això està Covid, tots aquests noms que ja són estranyíssims els noms doncs això crec que crec que. Vull dir que tinc la sensació que, imagina't que els gèneres musicals, per dir-ho d'alguna manera, són com poblacions, no? El pop és una població superpoblada, però és una població. N'hi ha moltes d'altres, saps? Hi ha molts gèneres musicals i hi ha molt. I jo sempre ho veig com que, vale, és a dir, hi ha molta música pop i molta música urbana, però és només un tipus de música, n'hi ha molts d'altres.

Sí, sí, a mi no m'has de convèncer, però jo ho dic en el sentit de com t'has sentit tractada a vegades. És a dir, abans em fes aquesta referència, com que faig una música que no entra en lo canònic, podríem dir, doncs a vegades trobo que no em tracten tan bé com una altra. O que potser en el món de la música hi ha certa sorpresa. Que sigui tan bon músic, que ho tingui tan clar.

Sí, de vegades potser sí que tinc la sensació que vas rebent com que potser hi ha certa que vas rebent més respecte per la reputació que vas tenint, no tant, i potser això no està relacionat amb que la música sigui millor o pitjor. I si la música que fas té l'aprovació de segons qui o segons quin mitjà o segons què, és com si tingués més valor, quan la música és la mateixa.

Però suposo que t'ha ajudat, per exemple, que la Björk es faci Pepsi-Cola amb tu. Clar, fa il·lusió, sí, però. Home, ella està tot el dia dient que fas els millors arranjaments vocals, que ets una reina, et punxa als llocs.

Bueno, clar, fa il·lusió, sí, sí, fa molta il·lusió. Però també penses, ostres, potser al principi del projecte, no?, que. És que és difícil de saber, és que, no sé, és difícil de saber. Si va ser algo circumstancial si la música potser realment és que no congeniava amb el moment o amb les persones a qui arribava però costa de saber i costa de tenir una opinió al respecte i pronunciar-se sobre això perquè tampoc ho sé jo procuro quedar-me amb les coses bones i amb tot el bon feedback que tinc i el bon tracte que tinc és aquest el que m'emporto a casa i l'altre passa no sé, és igual.

A veure, aquí m'has d'explicar si ets fan de Stranger Things o la Kate Bush, ets més fan de la Kate Bush que una altra cosa. Ah, de la Kate Bush. Bueno, Stranger Things. No, no, ho dic perquè s'ha popularitzat molt aquesta cançó per Stranger Things. Ah, sí? No ho sabia. Clar, és que veieu, no? Viuen en un convent. Viuen en un convent tancada amb la seva música, els seus sons, i no has vist Stranger Things. No passa res. Vaig veure. Encara ens agrades més, no et preocupis. A quina temporada surt? No ho sé, en moltes. És la cançó d'Estranger Things. Per una generació, el Nil, el nostre tècnic, tampoc de no mirar Stranger Things. En qualsevol cas, Kate Bush. Suposo que t'agrada per moltes coses. A part que és una gran músic, també la seva biografia.

Sí, no la conec a profunditat, però crec que és una dona que anava bastant a la seva, amb les idees bastant clares.

Per què ho dius? No, vull dir perquè des de petita era algú que va anar a una velocitat superior a la mitja, que em sembla que també el seu germà tocava el piano i ella se'l va menjar per berenar. Vull dir, aquestes carreres meteòriques i també amb una carrera com diferent, especial. Tu com penses, per exemple, en el teu futur? Quan penses en la teva vida, no només en la part musical, eh? Com t'imagines la Marina Herlock de gran? Tenint 14 fills, amb aquests marits que encara no has trobat. Com? Com te l'imagines? Fent discos, fent discos i fills. M'està passant molt ràpid, la vida.

És que ja O sigui, em va passar igual quan havia de triar la carrera, que va ser com. Què? Ara? Si som petits. O sigui, què pintar ara? Anar a la universitat? No sé, em va agafar per sorpresa i la decisió va ser presa una mica com perquè s'havia de triar, no? Llavors, sí, potser. Amb el futur està passant una mica que aquesta sensació que estic en desacord amb que la vida duri tan poc i vull presentar una queixa i vull que duri més perquè se m'està passant molt ràpid i no es pot fer tot crec que no es pot fer tot o no es pot fer tot amb molta profunditat i llavors necessites tres vides per tot el que vols fer sí, és que. És que segur que hi ha una forma de fer un. Un pacte amb el diable.

Ho faries o què? Sí. Faries el pacte amb el diable, eh?

Amb el diable no, però sí que m'agradaria que. M'agradaria que durés com a mínim 400 anys, o així.

Escolta, en aquest sentit, quins són, per exemple, si ara ens has espantat una mica, però tot bé, tot bé. Quina pesadilla, 400 anys tancada en una cova fent discos, és que ja l'estic veient. Escolta, estava pensant, quins són els teus referents de dones que t'hagin marcat? Perquè parles molt sempre de la teva profe de piano, com una persona molt important per tu, però a part d'això, a nivell vital, alguna persona que diguis, tant pot ser famosa com no, eh? Com si em dius Lola Flores, és a dir. Que no sigui del meu entorn. Sí, sí, m'és igual. O sigui, algú que diguis. M'agradaria ser com ella quan sigui gran. Com la Carmen,

com la meva profe de piano. Sí, eh? Com la meva mare, sí, clar.

Perquè com és la teva mare o la teva profe de piano? Què tenen? Quina característica tenen? Bones persones. No vol ser bona persona de gran. Eh?

Eh? No, pregunto. No, i la sensació que són persones que es queden amb com que l'angle del que és apreciar la vida i la gratitud i la. I la felicitat és un angle que es va obrint a mesura que passen els anys. I que sí, les dues són persones que ressalten la part bonica de viure i de les altres persones. I que tinc la sensació que són persones que a mesura que passen els anys cada cop van sent més felices. I que això no necessàriament voler dir que. Que hi hagi més abundància a la seva vida, sinó que la seva capacitat per apreciar el que tenen va augmentant. I això per mi és la saviesa. Per tant, sí, crec que és el que aspiro.

Una saviesa que també suposo que ve de les àvies i va transmetent també en les famílies.

Sí, crec que sí. En el dia a dia, en les petites coses. Sí, a poc a poc. Aprendre a ser feliç en un misto. Sí. Escolta, posem una de les últimes

cançons d'aquesta conversa amb la Marina Herlop. És que me l'has recomanat i trobo que és una meravella. Ikui Asazaki, com amb el meu japonès de rasquera, o Bokuri.

Bokuri.

M'escriu molta gent a l'Instagram moltes vegades, o a donesidies.cat, perquè em demanen les cançons que posem al programa. I aquesta, estic segura que em trucarà algú, m'escriurà algú i em dirà, perquè és una meravella de cançó, i no tinc ni idea d'aquesta cantant, però per la veu em semblaria que és una persona gran, una persona amb experiència, no? Sí. Ara parlàvem de les mares de les profes de piano l'experiència és un grau i si m'haguessis dit a nivell personal què has après tu més en els últims anys de tot el procés que has fet de la vida, què diries que és? preguntes difícils aquí a les dones i als dies. Uau, espera. Espera, espera, continuem que posem la música, tu. Deixem pensar.

Va, digues-ho, digues-ho, que t'hem deixat pensar una mica però ens encanta. Digues, digues, digues.

No ho sé, però sí que en aquest procés he tingut la sensació que en general hi ha hagut bastanta tenebra, com deia, com ha estat bastant fosc. Sí, una mica, no?

Perquè la solitud també és un. Jo crec que es parla molt de la solitud de la gent gran, per exemple, ara que parlàvem d'una veu d'una dona gran, però hi ha molta solitud també en la gent jove i en trobar el teu lloc, també, de vegades, quan no vas pel camí del mig, no? Sí, no crec que.

Potser no ha estat tant la solitud, sinó què estava fent durant aquesta solitud, saps? Que estava allà.

Que has d'anar més a la polo, ja ho hem decidit avui. Ara quan s'acabi el programa marxem de festa, o es pot aguantar això? Home, clar, avui no sabem ni quin dia és. És que no, clar, com voleu que surti de

festa aquesta noia? Doncs, sí, en aquest procés ha estat molt maco perquè s'ha donat com un claroscur molt fort, no? Sobretot cap a les etapes del final en què. En aquest procés sí que, bueno, l'Adri, el meu amic, m'ha ajudat molt amb l'escolta del que anava fent i venia a casa i ens ho escoltàvem. I vols dir que vols anar a la llum? Bueno, que l'amor ha estat bastant com una llum que s'ha contraposat d'una forma molt radical a aquesta tenebra i són els records bons que m'emportaré, alguns dels records bons que m'emportaré d'aquest procés i que sí que crec que, bueno. Que és que no sé s'ha esperat fins al final

de l'entrevista per dir-me que hi havia nòvio no, no, no era un amic, era un amic però l'amor també de l'amistat és

molt important és el més important, és que l'amor sempre és el mateix és com una substància que sempre és la mateixa i de vegades se la combina amb desig o amb fraternitat o amb feina, però l'amor sempre és una única energia claríssim,

l'amor és una única energia m'encanta aquest final d'entrevista Marina Herlop, casem-nos, no esperem més bon cap de setmana, ara sortim de festa jo t'he de trobar algú perquè no pot ser això l'equip de les dones i els dies jo no he dit res no has dit res tot ho he dit jo ho deixem aquí, tornem dilluns a les 11 de la nit com sempre a Catalunya Ràdio, bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT