Mario Gas: "Estic amb les mateixes ganes i fal·lera de sempre per fer coses. El meu cap no para"

Adieu les milles, je t'aimais bien Adieu les milles, je t'aimais bien, tu sais On a chanté les mêmes vins On a chanté les mêmes filles.

Mario Gas es presenta aquests dies tot sol davant del públic a la Sala Beckett, concretament fins l'11 d'octubre, amb un text que obliga a escoltar amb atenció, El Pessimismo Alegre, Mi Suicidio, de Henry Lorda.

És un monòleg travessat, direm, per l'humor, no sé si negre, per la fina ironia, per preguntes sobre la vida, l'amor, el treball, el plaer, el sentit de tot plegat. Mario Gas, bona nit. Molt bona nit. Vaig bé o no? Va per aquí. Sí, sí, va absolutament per aquí. Amb aquest títol que ens planteja hi ha tota una paradoxa, no?, això del pessimismo alegre.

Bé, sí, però ell ja ho diu, ell és un home ple de vida, és una mena de dandy, va ser un professor de matemàtiques una mica filoàcrata i de sobte decideix marxar. I aleshores fa un llibre, un llibre on parla de l'amor, de l'existència, del matrimoni, del desig, de la societat, del capitalisme, li envia un amic seu. I el suïcide, però el llibre està ple d'humor i de vitalitat, és a dir, no és una cosa així plena de tenebres, sinó que al contrari, és un home que diu que somriu, que li agrada cantar i la música i beure. I menjar bé, i decideix que ha de sortir d'aquesta vida.

És un text que ja coneixies, i ara en parlarem també, però l'entens? L'entens, el text? L'entens, la vivència de Rorda? Jo l'entenc molt.

És una persona que va prendre les seves decisions, però entenc perfectament la seva dialèctica, el perquè arriba a aquestes conclusions. I com està enfront de moltes coses convencionals que van succeint al llarg de la vida, tant a nivell personal com a col·lectiu. I d'alguna manera es queixa i ho manifesta. És un personatge molt actual. Jo penso que el llibre fa cent anys, perquè aquest home que es va escriure, perquè aquest home es va suïcidar el 6 de novembre del 1925, però tot el que diu sembla que estigui escrit. Un clàssic, doncs. Ahir mateix, sí, sí, un clàssic, un clàssic, realment, sí.

Deia que el coneixies, perquè si no m'equivoco, tu ja havies fet aquest text, tot i que no havia passat per Barcelona.

Això ho vam fer l'any 2002 i 2003, va ser una oferta que em va fer el Fernando Bernués, el director basc de la Teatro Tantaca. Ho vam fer a Madrid, al Festival d'Otonyo, tot el País Basc, molta Espanya, i aquí només a temporada alta. I ho vam tallar perquè aleshores se'n vam oferir portar al Teatre Espanyol i ho vam tallar. I fa un any i mig vam dir, per què no ho tornem a fer? I bé, ho vam fer l'any passat un mes i mig allà a la sala petita del Teatre Espanyol, hem fet uns quants volos i ara aterrem aquí a Barcelona, un lloc fantàstic com la Beckett. I continuarem també una mica de gira per Catalunya i Espanya i ja tornarem a deixar.

I en aquests 20 anys de diferència, no sé, no sé si has treballat amb altres textos allò amb tants anys de diferència, si revises com el feies o deixes que et sorprengui de nou, perquè clar, 20 anys a la vida d'una persona són molts i canvia la mirada sobre les coses. És evident, és evident,

jo penso que l'energia, la manera d'explicar al públic, d'interactuar amb el públic, perquè és un monòleg però és un diàleg, perquè està constantment interpel·lant el públic. Jo penso que ha canviat, és una interpretació que pot semblar que és igual, però no és igual. Hi ha 20 anys d'experiència, d'enteniment i de manera una mica diversa de com afrontar el text, com explicar-ho i quines són les cadències que et porten a fer-ho ara d'una manera una mica diferent de quan. De fa 24 anys.

Bueno, hi ha 20 anys de vida enmig, també, no? Sí, clar, clar, clar, moltes coses que han passat, sí, sí, sí. Això també. I com és fer un monòleg, Mario? A tu t'agrada especialment o què?

Doncs mira, no és que m'agradi especialment, però un actor ha de passar per aquesta circumstància. A veure, treballar amb companys és fantàstic. Però a fer un monòleg tens una responsabilitat, estàs allà sol a l'escena, és complex, és complicat, però és veritat que aquest monòleg em dona moltes satisfaccions. No vull fer molts monòlegs, jo m'estimo més fer obres de més personatges, però amb aquesta obra m'hi sento molt bé a l'escenari. Penso i veig i noto que el públic entra molt, i bé, bueno, és una responsabilitat. Si estàs sol, vull dir, no tens ningú aquí a agafar-te, això.

Sense res. Clar, clar, això, sense xarxa, i penses que es deu notar quan tens el públic a la butxaca, no? Molt. Clar, això ha de ser una energia molt forta. Molt, molt.

Tu saps. Com pots mesurar una pausa, saps si el públic aquell dia té més tendència a riure o no, o està més agafat o està més sensible. És fantàstic, és curiós com això es nota, eh? És molt tangible.

Ara deies, no?, que tot i el títol, que podria convidar a pensar, uf, Déu-n'hi-do, això, vaig a veure una cosa dura, no?, pessimismo, alegre, mi suicidio. Ara tu deies, no?, tot això té una capa importantíssima i imprescindible d'humor negre, d'ironia. Esclar, a vegades a través de l'humor hi ha sentències

que et deixen clavat a la butaca. A més és un personatge que tot el text és també molt sensible, és molt entranyable, té una tendresa fantàstica, és un home amb una tendresa brutal, aleshores és molt càlid i. Sí, és tot allò diferent del que podria ser un relat d'un suïcidi sinistre i fosc. Al final és el suïcidi, però per això aquest títol, el pessimismo alegre. Sembla una contradicció, un oxímoron, però és realment la seva personalitat.

És algú que pren aquesta decisió. Ara en parlaves del teatre espanyol, són moltes etapes de la teva vida, Mario. Quan tu baixes ara de l'escenari, què et ve de gust fer? Quan baixo de l'escenari. No, penso professionalment. No sé què fas després de l'escenari.

No, qualsevol cosa. Hi ha moltes coses. Sempre està tot per fer. Tinc ganes de fer coses com a director, tinc projectes com a actor, com a director. Sempre el meu cap està aquí, amb acció. Perquè això del temps és una figura que ens hem inventat els humans, però. És com si estigués començant, amb la mateixa ingenuïtat, responsabilitat i sobretot amb les mateixes ganes i fadera de fer coses. I a més sempre estàs aprenent. O sigui, quan surto de l'escenari estic pensant en quin serà el pròxim projecte.

És que estic escrivint perquè, clar, aquesta frase, el temps, això és una figura que

ens hem inventat els humans. Sí, una mica. Perquè els que passem som nosaltres, no el temps. És veritat.

Els que no tenim temps, no? És allò. Molt bé, molt bé. Bé, per tant, et sents allò en una etapa també com amb aquesta energia, no?, de fer coses i. És un rotllo, no?, sempre fer aquesta pregunta, els que teniu tants anys d'experiència, de dir, bueno, sempre has de preguntar, però, i que encara, què et ve de gust fer, no?, i tu dius que d'idees en tens moltíssimes.

Si tu tens una professió que t'agrada, i el meu cas és aquest, vull dir, escolta, mentre el cos i la ment aguanti, ja estàs, perquè és una feina, però és una feina que fa molt d'amor i és el teu lloc, no?, el teu lloc on tu penses que pots ser útil i que tu estàs. Feliç fent allò que t'agrada no sempre surt com tu voldries tot és molt complicat però és el lloc des d'on tu pots permetre viure una vida més real.

En aquest espai, els divendres, sempre parlem amb algú del món de la cultura i sempre li demanem dues coses, una proposta cultural i una notícia. El que et volia demanar és que, aprofitant, mentre hi ha una part del teu cervell que va pensant això, és que tanquem avui una setmana de molta intensitat de l'actualitat. I no sé, com ho veus tu tot plegat?

Doncs jo ho veig molt difícil i molt fotut. Avui, per exemple, jo estic molt enfadat amb Junts perquè ha desbaratat uns decrets que jo penso que no són un fix, sinó un principi per posar una mica ordre amb aquesta disbauxa de la vivenda que patim no només a Espanya, sinó també a Europa. I estic molt, molt, molt, molt disgustat. I a més doblement disgustat perquè això ha servit. Per fer un discurs absolutament ignominiós d'aquest senyor que es diu Feijóo, que no pot ser. El PP està amb una tesitura realment. Jo penso que són uns antipatriotes absoluts, ells que parlen tant de patriotisme. En aquest sentit, jo estic una mica esverat a veure què decideix el president, si hi ha eleccions, si no, jo penso que ha aguantat coses inaguantables, penso que aquest govern ha fet coses molt importants, d'altres se les ha deixat en el calaix, però bueno, ha fet coses molt importants. I avui no tenim molts motius per estar molt contents i molt feliços. El que ha passat avui al Congrés no és bo. I la gent al carrer demanant que s'aprovin aquests decrets, la vivenda, l'accés a la vivenda de la gent jove, de la gent gran, desnonaments. Diria una mica terrible, com el temps, no? Sí, que tant temps. Sort que tenim el teatre, no? La cultura és una mica refugi, també. Bueno, sí, sí, la cultura té l'obligació de parlar, de reflexionar sobre el ser humà com a individu i com a entitat social, de vegades mitjançant el riure o la tragèdia o el drama, el que sigui, però sí, el teatre és un lloc de trobada de cultura i d'investigació una mica sobre nosaltres mateixos, no? Sí.

Bueno, jo penso que la notícia ja me l'has dita. La notícia de la setmana que t'ha cridat l'atenció. Sí, sí, sí, aquestes dues coses. I si ens haguessis de fer una proposta cultural, un pla, un llibre, una lectura, no sé,

alguna cosa que et vingui al cap. Mira, faré dos coses. Ara hi ha espectacles estupendos a Barcelona, però, per exemple, jo penso que acaba aquest diumenge, no s'ha de perdre l'oportunitat de veure el José Sacristán fent El hijo de la cómica, sobre una part de les memòries del Fernando Fernández Gómez, El tiempo amarillo, que és un espectacle realment fantàstic. Ell sol explicant, sobretot la infantesa i l'adolescència i la sortida al món del Fernando, és un espectacle que s'ha de veure. Per altra banda, m'acabo de llegir ara mateix, mira, un poemari fantàstic del Pedro Salinas, que també els recomanaria. Molt bé. I l'última novela del Mendoza. Fantàstica. És una novel·la adolescent, descodificada, cafre, bèstia, divertida. A més, és un narrador que en el fons té sempre molt accent crític. Però escriu també, dialoga també, descriu també les situacions i els personatges amb un sentit de l'humor brutal. Bé, jo diré una mica aquestes coses.

I com que no ho diràs tu, diré jo, fins l'11 d'octubre.

Una altra cosa també que acabo de llegir és un poemari de la Marta Passarrodona, fantàstic, que és molt, molt, molt, molt maco. I sempre s'és a temps de revisitar alguna obra de la Víctor Català. Molt bé.

Doncs escolta, un bon llistat, eh? Te n'he demanat una, eh? N'han sortit cinc. I la sisena la faré jo. Esteu fins a l'11 d'octubre a la Sala Becket, al Mario Gas, amb aquest. Amb aquest monòleg, El pessimismo alegre, mi suicidio, de Henry Rourde. És un text, ell ho deia, que té 100 anys, però que sona actual. És com si hagués sortit ahir del forn. És com si hagués sortit ahir. Les coses que ens preocupen i que creiem que són imprescindibles al final de la vida. I tot i aquest títol que pot cridar l'atenció, justament la paradoxa, l'humor i la ironia sobre preguntes vitals. Gràcies, Mario, per acompanyar-nos avui. Gràcies a tu per convidar-me. Que vagi molt bé.