Marta Duran: "L'avortament a l'adolescència és un còctel Molotov que ho rebenta tot"

Avui és el Dia Internacional de l'Avortament Segur, un dret que no es garanteix a tot arreu. Aquí és veritat que tenim una de les legislacions més avançades que existeixen, però el procés d'avortar és sempre un moment delicat, especialment en el cas de les noies més joves. Doncs bé, el dia 1 d'octubre s'estrena el documental Les culpables, que s'endinsa en el testimoni d'adolescents que han avortat. I per què vols aturar l'embaràs? I jo havia de respondre perquè soc una nana.

El día que vaig fer 15 anys no ho sabia, però estava embarassada. A mi em va passar això.

El què? Vale, doncs comencem. Sequència 18.2, serà d'espera cap dia.

Per què no m'has dit que no estaves bé? És que si no m'ho dius.

Jo tenia 19 anys i la meva família no sabia res.

Doncs tenim amb nosaltres la principal culpable que existeixi aquest documental, és la directora Marta Durán Lozano. Bona nit i felicitats, Marta. Bona nit, moltes gràcies. Sí, perquè és un documental valent, en forma, en fons, ja ho anirem explicant, i un documental que neix de la teva pròpia experiència personal. Sí, sí, sí.

És un documental que fa temps que tenia clar que volia fer en algun punt de la meva vida i me n'alegro de per fi poder estrenar-lo aquest dijous.

Clar, per preparar el guió, vau recollir el testimoni d'un centenar de dones. Com vau contactar amb elles i com vau acabar decidint quines apareixien o no davant de càmera?

La veritat és que quan va començar el procés d'investigació del documental era Covid, estàvem tancats a casa, llavors el procés d'investigació no podia anar directament a conèixer i parlar amb dones que haguessin passat per aquesta experiència. Llavors vaig decidir posar un anunci a les xarxes socials, així de senzill. No m'esperava que responguessin tantes dones i la veritat és que va ser una sorpresa. Van ser més de 100 testimonis de dones que havien avortat quan eren adolescents des dels anys 70 fins a l'actualitat i la veritat és que em va emocionar

molt poder llegir-les. Clar, suposo que canviant els períodes històrics i els anys, evidentment hi ha diferències, però no sé si, després d'haver llegit tants testimonis, vau arribar a algun tipus de conclusions? Quins són els patrons que repeteixen?

Sí, la veritat és que era molt curiós perquè pensaries que una experiència d'una dona que havia avortat en clandestinitat als anys 70-80 no tindria res a veure amb el d'una noia que ho fa a l'actualitat, però era molt curiós de veure que hi havia paraules i expressions que es repetien gairebé literalment. La sensació d'aïllament, de falta de suport, de sentir-se soles, de sentir-se incompreses, i sobretot de sentir que era una cosa que no es podia explicar. Això es repetia moltíssim.

La manera com ho mostreu davant de la càmera és també molt original. Hi ha sis noies que són les que expliquen, per una banda, la seva història, però també llegeixen els testimonis o recreen situacions. Són noies que actuen molt bé davant la càmera, tot i que estem parlant d'un documental. No sé si havien de ser actrius, també, que els hagués passat això, o com vau fer la tria de les que apareixien davant de càmera.

Per nosaltres era molt important que fossin noies que sobretot poguessin empatitzar amb les històries que llegien, i llavors volíem una mescla, volíem una mescla de noies que haguessin passat per l'experiència, d'actrius, d'actrius que haguessin passat per l'experiència, una mica per reforçar aquesta idea que l'important no és saber quina història és de quina de les noies o de quina dona que ha escrit aquesta història, sinó aquest retrat coral i aquesta història col·lectiva. Clar, es dona,

no sé si dir-ne paradoxa, que per una banda, a totes les noies que els passa això, es troben que les seves famílies ho volen portar amb discreció i elles mateixes, la majoria suposo que també, en canvi en el documental el que feu és un exercici de fer-ho públic.

Sí, és que crec que al final poder parlar-ho obertament és el que realment sana i el que realment cura i el que realment trenca el tabú jo llegint totes aquelles històries de dones que havien passat per una cosa tan similar al que havia passat jo vaig tenir un procés terapèutic gairebé d'acceptació i d'entendre que no n'hi havia per tant i que el més important és poder compartir-ho et sents molt més normal quan ho fas en el millor sentit de la paraula. Tu, a més a més,

incorpores al documental el testimoni dels teus pares, de la teva germana o també del Luis, el noi amb qui et vas quedar embarassada.

Sí, sí, sí, això era una cosa que va anar evolucionant molt durant el temps. Al principi no tenia gens clar si el meu testimoni havia de formar part de la pel·lícula, també perquè durant molts anys era la meva gran por que això fos una cosa pública. Però em vaig adonar que si totes aquestes dones i sobretot les noies posaven la seva cara i la seva veu per explicar totes aquestes històries silenciades, doncs jo havia de ser la primera, no? També que digués, doncs jo també he avortat i això ha sigut així i aquí està la meva història també,

una més. Clar, per qui ens estigui escoltant, què diries que diferencia el fet d'haver d'avortar quan ets tan jove, adolescent, o d'una persona adulta? Perquè, per exemple, una de les qüestions que et demana, tot i tenir aquí ara una llei bastant avançada, és que tu per anar a avortar, depèn de l'edat que tinguis, has d'anar amb un consentiment dels teus pares. Per tant, amb els pares hi havia de parlar sí o sí.

Sí, sí, sí, això és el que em va passar a mi personalment i també crec que l'adolescència és un moment molt vulnerable, és un moment en què normalment estem coneixent a nosaltres mateixes, a la nostra sexualitat, potser és el moment que estem tenint les primeres relacions sexuals de la nostra vida, llavors l'avortament moltes vegades és com un còctel molotov que ho rebenta tot això i pot suposar un problema molt gros. Llavors, crec que el fet que passi en un moment on potser veus la maternitat com una cosa tan allunyada posa alguns problemes i també alguns avantatges, per dir-ho d'una manera, en el moment de decidir què és el que vols fer.

És molt interessant el títol que has posat o que heu posat al documentant, Les culpables. Les culpables, amb què jugueu? Per què Les culpables?

Bueno, el títol era una mica com un exercici de reapropiació d'aquesta etiqueta, agafar aquesta paraula que potser la societat ens ha posat durant molt de temps i neutralitzar-la. Perquè crec que moltes vegades quan pensem en l'avortament pensem en això, com en aquesta decisió agònica i en aquesta culpa que representa que hem de sentir, no?, I després quan llegeixes aquests testimonis te n'adones que moltes vegades aquesta culpa no és un sentiment natural, que potser és una construcció social que ens ve de fora, dels silencis, dels prejudicis, de l'entorn o de l'afredor amb el que et pots trobar al CAP o als hospitals, per exemple. Llavors era una manera com de donar-li la volta.

Doncs Les culpables és el primer llargometratge de Marta Durán Lozano que podreu trobar a partir de l'1 d'octubre, per exemple, al Renoir Florida Blanca i que ja ha començat bé perquè ja té algun premi, com el Doc Around Europe del Docs Barcelona o el premi Laia que atorga el Departament d'Igualtat i Feminisme. Un documental que el pot mirar tothom i treure'n coses interessants des del punt de vista de l'amiga o del pare o del germà o de la pròpia noia que es troba en la situació. Moltíssimes gràcies per haver-nos atès i molta sort amb la pel·lícula.

A vosaltres, moltes gràcies i bona nit. Bona nit.