Marta Duran Lozano: "Sentia que no hi havia referents sobre l'avortament adolescent"

Hi ha pel·lícules que t'agraden, pel·lícules que t'emocionen, pel·lícules que et toquen la fibra, pel·lícules que et marquen i pel·lícules que et queden ben endins i necessites un temps per assimilar-les. No estic parlant d'històries de ficció, estic parlant d'històries reals, sovint callades o silenciades, que en ple any 2026 encara costen de verbalitzar. Les protagonistes, les dones, les d'abans i les d'ara, que un dia van interrompre un embaràs no desitjat i es van sentir les culpables. I per què vols aturar l'embaràs?

I jo havia de respondre perquè soc una nana. Saps aquella sensació de notar que estàs en un punt que suposarà un abans i un després per la teva vida?

El día que vaig fer 15 anys no ho sabia, però estava embarassada. A mi em va passar això.

Les culpables és el títol de la pel·lícula documental de creació que ha dirigit Marta Durán Lozano i que des d'aquest cap de setmana ja es pot veure als cinemes. Una cinta que parla de l'avortament adolescent amb la intenció, ens diuen, de trencar el silenci i el tabú. Marta, bona nit, benvinguda als Ignorants. Bona nit, moltes gràcies. Com estàs? Molt bé. Jo no vull dir res que tu no vulguis explicar per no. Fer spoilers i per portar la gent al cinema, que en definitiva és el que us interessa quan heu fet una pel·lícula durant tant de temps i el que preteneu ara és que la gent la miri a les sales. Però aquesta història neix d'una experiència pròpia i de desenes de testimonis, perquè vau fer com un càsting públic de gent que volgués explicar i vau rebre moltíssimes cartes de dones joves i no tan joves, que en el passat, en el present o fa poc, havien avortat, no? Explica'm el procés com va anar.

Sí, jo tenia molt clar que volia fer aquest documental sobre l'avortament adolescent, però també tenia molt clar que volia que fos un retrat coral. No volia explicar una sola història, sinó que volia explicar aquesta experiència silenciada, que és molt més comú del que creiem. Llavors vaig demanar, era el Covid, estàvem tancats a casa, i vaig demanar testimonis de dones que haguessin avortat quan eren adolescents. I vam rebre això, més d'un centenar de dones que havien avortat quan eren adolescents entre els anys 70 i l'actualitat. Déu-n'hi-do.

Gent sempre anònima, ningú va al principi,

ja sé que ara la majoria. La majoria eren anònims perquè parla una mica de la societat com encara veiem i com parlem i els judicis que encara existeixen i el tabú que encara existeix al voltant de l'avortament, clar. Fins i tot de persones que ara són grans, molt grans, i que no ho havien explicat mai? Sí, sí, i tant. Hi havia molts testimonis, de fet, que deien això, eh? Ara tinc 50 anys i això no ho he explicat mai, això no ho he explicat a ningú, ho explico ara, però no. Clar, són coses que et passen i que et guardes, i que passa el temps i que no expliques si no hi ha ningú que t'estengui la mà o que et digui a mi també m'ha passat això.

Però em sembla increïble que amb tants anys després una persona de 50 o més gran, que segurament ha refet la seva vida amb aquell dol que portes a dins, no hagi estat capaç d'explicar-ho a ningú de l'entorn i que al veure la vostra crida decidissin escriure.

És que jo crec que hi ha alguna cosa molt poderosa de sentir algú que ha passat per la mateixa cosa que has passat tu i que potser pensaves que eres molt més especial o que li passava molt menys gent del que tu t'imaginaves. O sigui, jo me'n recordo perfectament. Jo soc d'un poble de Cardedeu i pensava que era l'única adolescent que havia avortat en deu anys. I me'n recordo quan vam rebre els testimonis que hi havia una noia que havia avortat al mateix poble que jo, als mateixos anys, amb la mateixa edat. I llavors això et dona com una tranquil·litat, una sensació de ser absolutament normal, en el millor sentit. De no estar sola, no? Exacte, exacte. Llavors això és el que jo crec que empenya la gent a dir,

jo també. En tot aquest procés, tots aquests testimonis, els que surten a la pel·lícula i els que no, perquè evidentment tot no ha pogut sortir, en algun moment de tot el procés, se senten en algun moment culpables realment?

Jo crec que el tema de la culpa, que sempre és de les primeres coses que pensem quan pensem en un avortament i per això el títol, és una mica una reapropació d'aquesta etiqueta. Crec que la culpa moltes vegades no ve de dins. Evidentment, hi ha tants avortaments com persones que el passen. Però crec que moltes vegades aquesta culpa ve de fora, ve del que pensem que pensa la gent, els prejudicis que té la gent. Però la majoria de testimonis que nosaltres vam rebre, la decisió és fàcil o és al moment, és instantània. Llavors, crec que això, dins que cada persona ho viu com ho viu moltes vegades aquesta culpa és externa i no interna.

Jo m'he apuntat algunes frases que comparteixen testimonis que van avortar en la clandestinitat, per tant, fa molts anys enrere, i d'altres que ho han fet en un moment en què és un dret que té la dona. El "no pensava que em passaria a mi", "quedar-se embarassada és molt complicat", Em sentia com si anés a comissaria per entrar a la farmàcia a buscar un test d'embaràs. És com si fessis una cosa molt greu. Què diran de mi? Decebre els pares, és una altra frase que m'havia apuntat. Haver de dissimular el dolor davant la parella, sentir-se sola. Clar, no ha canviat res entre abans i ara, en el fons?

És molt curiós perquè et pensaries que les experiències, una experiència clandestina i una experiència actual no tindrien res a veure i una cosa que ens va sorprendre molt és veure frases gairebé exactes, literals, repetides d'una dona que havia passat per aquesta experiència fa 30 anys i una que va passar l'any passat.

Els testimonis que surten, nosaltres veus el documental, gent que explica la seva història o que llegeix històries d'altres. La pregunta és, tot són casos reals, els que tu veus, les noies que tu veus, o hi ha fins i tot actrius que interpreten el paper de noies que han avortat?

Tots els testimonis són reals, nosaltres no hem escrit cap paraula, és a dir, no hem guionitzat cap paraula, tot el que es llegeix són reals, però les sis noies que porten aquests testimonis a la pantalla, que posen veu i cara a aquests testimonis anònims, que clar, no podem gravar-los directament perquè no sabem qui són aquestes dones, Hi ha algunes que són actrius, hi ha algunes que no, hi ha algunes que han passat per l'experiència, hi ha algunes que són actrius i que han passat per l'experiència, és una mescla. I per nosaltres la intenció era molt clara de no deixar que no se vegi directament qui és qui, perquè l'important no és qui ha passat per què, sinó aquest retrat col·lectiu i aquesta manera d'empatitzar i de poder portar les

històries a la pantalla. És que es tracta d'això, jo crec que heu treballat amb un material molt sensible, que és el testimoni de dones, I jo crec que tot el rodatge, que és el que veus en aquest documental, està ple d'empatia, de solidaritat, de saber-se posar en el lloc de l'altre, una mica en definitiva d'amor també entre vosaltres. No sé si totes aquestes noies que surten. Ara teniu un grup de WhatsApp que es diu Les Culpables, perquè la sensació com a espectadora és que heu fet com una unió o una pinya,

no?, Sí, sí, i tant. De fet, ara mateix els escrivia dient, ja estic a la ràdio, tal. Ah, sí? Sí, sí, i tant. Sí, sí. Home, clar, havíem de crear un espai de molta confiança i deixar-los molt clar que havien d'explicar el que elles volguessin i que els límits els posaven ella tota l'estona. Això ho vam fer abans del rodatge, durant el rodatge sabien que podien parar i canviar quan volguessin, i de fet passa a la pel·lícula, sense fer més espòilers, i després també els vam ensenyar la pel·lícula muntada perquè elles poguessin dir-nos si hi havia alguna cosa amb la que no estaven còmodes. I algú va dir això no? No, perquè quan tu crees un espai de seguretat i les persones que tens davant de la càmera saben perfectament el que estan fent, crec que ja no cal.

Tu has començat dient, jo volia fer aquest documental, perquè tu ets una persona que has passat per aquesta experiència, per tu ha estat com catàrtic fer-lo? És a dir, tenies molt clar des de fa molts anys, suposo que des de joveneta volies dedicar-te al cinema. I quan et va passar això vas pensar, jo això un dia o altre ho explicaré. Feia molt de temps que ho tenies dins de voler-ho fer?

Durant molt de temps, o sigui, jo vaig passar per l'experiència amb 17 anys i durant molt de temps tot el contrari, eh? O sigui, jo volia fer veure que no havia passat, no volia que ho sapigués absolutament ningú i ho vivia en total secretisme. Però quan vaig acabar la carrera vaig anar a l'Argentina i just va coincidir que estaven fent manifestança pel dret a l'avortament. En aquell moment era il·legal. I va ser una cosa d'estar allà a la manifestació i de veure'm envoltada de dones que eren activistes, dones que s'havien mort, que les havien empresonat per lluitar pel dret a l'avortament. I jo pensava, ostres, jo que ho considero aquesta experiència tan traumàtica, que tinc el privilegi d'haver-ho pogut passar en un país on és legal, on és segur, on és gratuït, I per mi suposa com aquest trauma i aquest silenci i aquestes dones s'estan deixant la pell, no? Pel dret a l'avortament. Llavors això em va empènyer una mica a dir, vale, és el moment i crec que vull fer aquesta pel·lícula perquè sentia que no hi havia tants referents. És a dir, que quan em va passar a mi no hi havia una pel·lícula o no hi havia un lloc on jo pogués anar i trobar noies que haguessin tingut una experiència similar a la meva.

No, perquè és el que tu dius, la gent ho calla, i malgrat que alguns dels testimonis, ja dic sense fer espòilers, sí que ho van explicar al seu cercle més íntim, això no ha fet que no se sentissin soles, vulnerables, que tothom les assenyalaria mal dit, i malgrat que ho puguis explicar en el teu cercle més íntim, si continues callant-t'ho, dos passes més enllà continues callant-t'ho i dissimulant, no?

Sí, també l'adolescència és un moment molt vulnerable, tant per com et sents tu com a dona, que potser són les primeres relacions sexuals que estàs tenint, t'estàs descobrint a tu mateixa, descobrint la teva sexualitat. Una cosa així ho embasteix tot, i sempre quan ets adolescent hi ha aquesta vulnerabilitat del que diran la resta, de l'autonomia que tu tens o no tens respecte a la teva família, la relació que pots tenir amb la teva parella, que evidentment segurament no sigui tan madura com la que podria tenir jo ara, amb 29 anys.

Clar, no sé si caldria fer, m'estic avançant, eh, una segona part d'aquest documental que es titulés Les parelles de les culpables, perquè jo no sé si algú ha explicat si continua amb la mateixa parella amb la qual va decidint de rompre la maràs, o allò, aquell moment, fa que tothom ho deixi i la relació mai sigui la mateixa, perquè. Hauríem de fer una altra entrevista per parlar de la reacció dels nois quan saben que la seva parella s'ha quedat embarassada i com es comporta a l'hora d'estar al seu costat, no? Això seria un altre tema.

Seria un tema que es podria fer si una pel·lícula o una sèrie sencera, no? De unes quantes temporades. Sí, sí, crec que. De nou, hi ha tantes experiències com avortaments. Crec que en un moment com és l'adolescència, crec que una cosa així pot ser devastadora per la relació que pot estar construint-se i segurament moltes de les persones no estiguin preparades, no tenen les eines. Crec que en el documental, en el meu propi cas, es veu una situació així. Però després també es veuen altres situacions on el noi ha estat allà. També crec que depèn molt de l'educació sexual, no? Que arribem a casa, com criem les nostres filles, però també com criem els nostres fills. Com els preparem per una situació així, no? Llavors jo crec que, per altra banda, també pot ser una experiència que faci molt forta la relació. Sigui després romàntica o d'amistat o el que sigui.

Però hi ha gent que continua amb la mateixa parella? Sí, sí, sí. Dels testimonis que surten? Sí, sí, sí. És curiós això, m'ho va semblar però no ho tenia clar. Han passat per aquí, ho han superat junts i han continuat endavant. Sí, sí, i tant. Sempre els testimonis que vau triar per sortir al documental, les culpables, van dir que sí a la primera? O molts van caure pel camí perquè no s'atrevien? En el fons hi ha gent que diu això no ho sap ningú i penso, fins avui, que ja ho sabrà tothom perquè està sortint en un documental.

Clar, hi ha molts d'aquests testimonis que, al ser anònims, crec que l'anonimat fa que et sentis molt més lliure d'explicar les coses i explicar amb molt de detall. Després també és veritat que hi ha molts testimonis que agafem una cosa d'un testimoni, agafem una d'un altre, o que potser canviem el lloc on va passar, o detalls que siguin molt específics, perquè entenc que si ens enviaven el testimoni de manera anònima, no volíem que hi hagués tants detalls. Però, evidentment, les noies que participen i que posen veu i cara a aquests testimonis, Elles sí que sabien que si deien coses davant de la càmera hi havia la possibilitat que ho montéssim, clar.

¿Ha quedat algú fora que pel que sigui t'hagués agradat molt que sortís en el documental, però que finalment pel tipus d'història o perquè s'ha fet enrere en un últim moment, que evidentment tens tot el dret del món a dir no, al final no vull, no soc capaç, no?

Penso sobretot en una escena que la vam rodar i que m'encantava com estava rodada era molt bonica que parlava de com després d'un avortament t'enfrontes a tornar a tenir relacions sexuals a tornar a relacionar-te amb homes la confiança que pots tenir o la desconfiança que pots tenir i era una escena molt bonica que per muntatge va haver de quedar fora i sí que això és una espineta però crec que en general a totes les pel·lícules sempre hi ha com aquesta escena que es queda fora i que no sé potser me l'emporto a la següent aquesta que ha dit que que s'ha de fer les parelles de les culpables. Potser comença amb aquesta escena.

Mira, ara acabes de tenir la idea per arrencar. Clar, tu no hauries fet el procés sense aquest documental? No sé si puc dir que tu sí que vas tenir el suport de la família en el teu moment, en la teva experiència. Per tant, no hauries fet el mateix procés que on estàs ara sense haver passat per aquest documental? 100%.

Jo sempre dic que sí que ha sigut un procés catàrtic i com un procés terapèutic que ha durat tots aquests anys, però sobretot per les converses que he pogut tenir amb altres dones. També per totes les dones que se'ns han apropat que sabien que estàvem fent aquesta pel·lícula i de sobte vaig passar de no poder-ho parlar amb ningú a. Que tothom al meu voltant conegués o hagués passat per l'experiència. I això és una cosa que no perdré mai. I realment m'ha canviat la vida aquesta pel·lícula, perquè era una cosa que jo portava molt a dins i que m'ha fet deixar anar i deixar anar moltes coses enrere.

Algun d'aquests testimonis anònims no era dona? És a dir, era la parella de o el pare, la mare, algun familiar d'una noia que sí que havia avortat?

No, tots els testimonis eren en primera persona, eren de persones que havien passat per l'experiència, però sí que, per exemple, quan vam estrenar el Docs Barcelona, se'm va quedar gravat, va haver-hi una dona que va participar al col·loqui i va aixecar la mà i va dir que la seva filla, que ara tenia 40 anys, havia passat per un avortament quan era adolescent i que ara pensava que potser no ho havien gestionat del tot bé o que no havien tingut les converses que havien de tenir. Estava emocionada i jo m'emocionava encara més i tota la sala allà, la meva mare també, que estava allà entre el públic. Tothom molt emocionat i va dir, ara quan surti d'aquí la trucaré i tindré aquesta conversa. I per mi això és com, doncs ja està.

Era l'objectiu, no? Ja està, ja està. Ja he fet la meva feina. Clar, tu has dit, es va estrenar el festival, les culpables, de fet es va estrenar primer a Pessalònica, a Grècia, no? A la competició Film Forward, crec que va ser el març del 26. Sí. Aquí va ser al Docs Barcelona, abans de l'estiu, en què va guanyar el premi Doc Around Europe, i abans havia guanyat el premi Laia del Departament d'Igualtat i Feminisme. La pregunta és, ara, en aquestes culpables, quin camí els espera, a part d'omplir cinemes i que la gent la vagi a veure?

Jo a mi m'agradaria que serveixi una mica per adornar-nos que la conquesta dels drets no és una línia recta. És a dir, jo potser quan era més jove, potser quan vaig començar aquesta pel·lícula fins i tot pensava que un cop tenies un dret era com línia recta, no? I d'acord, ara l'avortament ja és legal però anem a fer que la conversa social sigui més empàtica. Però crec que amb el temps m'han adonat que, bueno, i als Estats Units va passar, no? O sigui, res ens garanteix que no ens treguin els drets que ja tenim. És molt important que seguim parlant-ne, que seguim estant en xarxa entre nosaltres, seguim recolzant-nos i que, sobretot, no fem un retrocés en els drets. Llavors m'agradaria que serveix per això.

Marta, què li diries a algú que ara, a aquesta hora de la nit, amb la tranquil·litat i la pau que suposa escoltar la ràdio a aquesta hora de la nit, està sentint aquesta conversa i o està en la mateixa circumstància o sap que té algú pròxim que està en la mateixa circumstància. Perquè a vegades és igual d'important que algú des d'un cantó t'ajudi o que calli o que t'ajudi en una conversa, com deia aquesta mare que deies tu en la projecció. Què li diries a algú que ara ho està escoltant i diu. Soc jo, o va ser la meva tal, o la meva amiga, o ha estat la meva neboda, o ha estat la meva filla.

Sí, per una persona en primera persona, li diria sobretot això, que no està sola, que és molt més comú del que pensa, que no n'hi ha per tant, en el millor sentit, és a dir, que sortirà endavant i que el mal que fa ara ja no el farà més endavant, i això és així, per molt complicat que sembli ara, tot es col·locarà, i que vagi a veure les culpables, que que segur que hi ha moltes coses que la fan sentir millor i més recolzada i més entesa. I si és una persona que està acompanyant algú en aquesta situació o que en algun moment ha acompanyat, els diria que l'empatia és l'eina més grossa que tenen en aquest moment. Que estiguin allà per escoltar i que no jutgin, perquè en els testimonis ho vèiem claríssim, que les persones que havien tingut un bon acompanyament per part de la família, de les amigues, de la parella, tenien una experiència radicalment diferent i estava absolutament despullada de trauma. És a dir, si tu tens una persona que t'entengui i que no et jutgi al costat, tens una experiència completament radical. Llavors tenim el poder en les nostres mans de fer això, que la gent del nostre voltant ho passi de la millor manera possible.

L'empatia és gratuïta, eh? Exacte, exacte. No has de pagar per ser empàtic, t'has d'esforçar una mica i ja està.

A vegades fa nervis o no saps si posaràs la pota o així, però. No.

No. És important que ho fem, sí. Marta Durán Lozano, directora de Les Culpables, moltes gràcies per venir a la nit dels ignorants i llarga vida a les parelles de Les Culpables o al que sigui que passi després i que aquesta vagi endavant. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Merci.

¡Hasta la próxima!