
Maruja Torres: "Tinc esperança però s'haurien d'omplir més els carrers"
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.
Cuando era muy joven, mucho antes de llegar al periodismo, mi gran frustración consistía en no poder ver otros países, básicamente salir del mío, porque era opresivo y gris, porque en casa se necesitaba mi sueldecillo de oficinista. No podían irme a Londres de OPR, el Erasmus de entonces para las chicas de clase media baja y del sótano. Con el tiempo, tal carencia fue una suerte, porque la vida me llevó a moverme de otra manera y también porque si hubiera tenido que cuidar niños, habría acabado en la Torre de Londres.
El que acabem de sentir és l'inici d'un dels 30 capítols que conformen el darrer llibre de Maruja Torres. Es titula Cuanta más gente me jode, más buenos momentos tengo. I és un recull de records de viatges, d'amors i d'amistats i també reflexions sobre l'actualitat amb el seu to i estil ple d'humor i també amb molta ironia. Avui ens acompanya des de Madrid Maruja Torres, la saludàvem també abans. Bon dia, Darau, Maruja. Bon dia. Qui tenia més ganes de fer aquest llibre, tu o l'editor?
Jo crec que els dos. Jo crec que els dos. He tingut la sort de trobar un bon editor que s'engresca. S'engresca i m'engresca a mi, no? I jo l'engresco a ell i així només ens falta casar-nos per divorciar-nos. Per la resta, és un llibre que va anar sortint i jo crec que és millor que el primer d'aquesta última etapa meva. Perquè està més treballat, saps? Què vols dir? Has dedicat més temps? He dedicat més temps a viure el que explico. Ja. O sigui, primer ho he viscut i a continuació ho he parit i ho he escrit. I mentre ho escrivia, paria les coses que estaven passant. En el moment actual, diguem-ne, del llibre, i l'anava fotent dins dels capítols amb lletra cursiva, per actualitzar. Els bons moments es creuen en moments dolents, però que no són meus, són aliens, em foten els altres. Però jo intento rescatar tot el debò que he trobat durant els anys que han passat des del darrer llibre, que els he passat viatjant moltíssim i rebent moltíssimes coses de la gent que m'estima.
Home, per ser que de jove et frustrava no poder viatjar, Déu-n'hi-do el que has pogut viatjar al llarg de la teva vida, maruja, eh? Sí.
M'he venjat. M'he venjat. Vaig començar tard, però m'he venjat.
És un llibre, diries, que vols reivindicar aquesta part més bona dels records, no? Dius ara, deies, de bons moments.
Sí, de bons moments actuals i de bons moments recordats de bones persones que tinc ara i de bones persones que he tingut i que no les esborro. O sigui, com. Ara està passant això, que és fotut, però m'ha passat això, que està molt bé, i barrejar-ho amb l'humor, barrejar la realitat, que no és joiosa, barrejar-la amb els bons moments, que és que era. El títol inicial del llibre era aquest, Los buenos momentos, però vaig anar veient que no.
Clar, sovint associem els records amb allò que no vam poder fer del tot o amb allò que no vam fer en aquella circumstància. En canvi, tu dius, no, escolta, jo vaig viure el que vaig viure i, per tant, reivindiquem aquesta part més positiva. Diries que ets nostàlgica, per això, d'aquells temps?
No, no, no, en absolut. El nostre filòsof, que no vol que li digui filòsof, però és professor de literatura, el Bernat Castany Prado, diu que la nostàlgia ni agua, no?, I és veritat, jo no soc nostalgiosa, però no suporto que em treguin els records. Una cosa és recordar i tenir memòria, I una altra cosa és, i això t'ajuda, això t'ajuda a la vida, el que no pots tornar als llocs i dir, ai, ai, ai, que ja no són com abans, no, no, és que els carrers no estan iguals, és que han desaparegut les botigues, o és que estan morts els meus amics, no. Quina sort que vas tenir de conèixer un altre món, quina sort que vas tenir de conèixer persones que t'han deixat una empremta, no? Mm-hm.
És curiós perquè les últimes vegades que hem conversat em parlaves de les teves amistats que ja no hi són, de com aquest món teu es va esvair. És immens el panorama. Em deies, aquesta és la desolació que tinc jo ara, que me n'adono que el meu món cada vegada té menys presència, menys interès, em deies. Sí, perquè soc més gran i cada cop,
com més gran soc, més gent perdo. Amb la que conversar, però tinc el que ja t'haig dit que era caballos de refresco tinc gent jove o no tan jove, però madura bé, molt més jove que jo que m'anima, m'ajuda i m'estima, i això també s'ha d'apreciar molt i perdre paisatges i perdre persones és el que ens passa quan vivim molt i jo estic a quatre mesos dels 84 i no sé què fer. Què vols dir viure, ves? El que has fet tota la vida. No sé què fer amb la propina de cada dia.
Però diries que amb aquest temps d'ara, amb aquesta velocitat, les xarxes, aquest individualisme tan extrem, estem desaprenent a viure amb intensitat la vida?
No sé, perquè jo, per exemple, no puc parlar-te de més gent jove que la que conec, que estan molt ben educats i que se'n surten, no? El que sí trobo que hi ha com una mena d'indiferència, d'indiferència col·lectiva. I això fot, no? Perquè no saps si sota la indiferència aparent. Hi ha una altra cosa que és possible que sí que hi hagi, ja ho veurem. Ja ho veurem, però. No sé, crec que portem massa temps acostumats a viure bé. A viure sense insults. El primer insult gran que vam tenir va ser el del Covid. I després ja ens hem acostumat i a veure què passa. I això és una mica fotut perquè vaig créixer en un món on teníem una penya molt sensibilitzada. No tota, però que et podies refugiar, no? Està que estic vivint a Madrid i també això ajuda a no trobar la penya, però jo tinc una penya, sí, a Madrid de mix i tal, però la ciutat s'inhospita, se va tornar inhospital. I també et dic que quan torno a Barcelona i veig tants restaurants oberts per gent pija i jove amb un telèfon o fotografia en els plats, tampoc és que m'agradi massa.
Clar, entenc el que dius, però també és responsabilitat nostra, de les generacions més joves, d'interessar-se pel món que vau trobar vosaltres, per exemple, per entendre què vol dir el feixisme per entendre què vol dir tenir una feina estable. Hi ha moltes batalles, la igualtat, per exemple, en qüestions de gènere. Això és l'educació, nen.
Començar educant a casa i continuar als col·legis i no carregar-se les assignatures d'ètica i tot això. I és. Un món, diguem-ne, on ha triomfat absolutament el capitalisme més cruel i la desigualtat més extrema i nosaltres no ens podem queixar, vull dir, surt pel món i veuràs. Però. Sí que tinc. També tinc esperança, perquè totes aquestes vagues de professors, totes aquestes vagues per tenir una casa, la dignitat de tenir un sostre, tot això dona esperança. Però s'hauria d'omplir més els carrers, trobo.
En el llibre hi ha un moment en què dius que sort que ja no et reportera, perquè si algú m'encarregués una feina sobre Beirut, ja no et dic sobre l'Ivan, dius senzillament no ho podria escriure, perquè no m'oriento, tot em sorprèn. Parles de l'Ivan, de Beirut, que ara hi entrarem, però entenc que també és transmutable a tot, al món en general, no?
Sí, el que passa que també et dic que quan anava a Beirut els primers temps i al món en general, era més jove, tenia energia, i el que feia era investigar com era en aquell moment. Per tant, si ara fos més jove i tenies energia, el que faria seria investigar com és ara. Que passa que sóc gran i no puc ser reportera, puc ser cronista, el del que miro i el que veig i el que dedueixo i el que pregunto, no? Però això no em fa pensar que les coses siguin menys interessants, al contrari, jo crec que el món ara està tan interessant que s'ha complert la maldició aquella xinesa que deia "Ojalá Dios no te dé vivir tiempos interesantes", no? Ara tenim uns temps molt interessants. Aquest mateix programa que acabo de tenir sobre les renovables. En fi, hi ha un munt de coses que s'han de canviar, s'han de preparar pel futur. També hi ha més fills de puta que mai, que vols que et digui. Doncs sí. Sí, sí.
Ja ho ponen aquest ofici. Almenys em passa, i no sé si ho comparteixes, de frustració. Perquè, per exemple, canvi climàtic. Ens hem passat anys donant la tabarra sobre la importància de les polítiques que accentuïn aquesta desigualtat i que corregeixin aquest consumisme extrem que acaba portant-nos. A un canvi climàtic que és molt feroig. Però clar, ara, per exemple, el que està passant a Rodalies, doncs clar, la gent ha d'agafar el cotxe perquè s'ha de moure, perquè avui no s'han ni complert els serveis mínims, que en el cas de Catalunya. Fa molts anys, lo de Rodalies. Llavors dius, com hem de fomentar frenar el canvi climàtic si la xarxa ferroviària no funciona? És a dir, la gent s'haurà de desplaçar igual, no? Per tant. És molt difícil que allò que sabem que és el que hem de fer acabi passant, perquè tot està molt atrapat i l'urgència
del dia a dia t'atrapa. Exacte, és l'urgència. Jo crec que, primer, som molta més gent que érem. Les estructures no s'han modernitzat o el que sigui, no? I, a més a més, la gent està massa ocupada mirant les enquestes com van i a veure què foten amb el dia a dia. I aleshores a mi em tranquilitza que hagin posat el Carlos Cuerpo, però no tindrà temps. Tindrà temps, tindrà temps per arreglar, per arreglar això, tot això, es necessiten anys, anys de feina, i anys de tocar-se els nassos quan viatgem, perquè hi haurà moltes interrupcions, però, i a més a més, arrosseguem tot el que està mal fet, t'has posat l'exemple ara de Rodalies, aquí podria parlar del metro de Madrid, que és inarrable, I avui tenim també un problema amb les que aquí es diu cercanies, rodalies, amb la qual cosa l'AVE per Barcelona no surt, no sé què. Viatjar s'està convertint realment en una aventura pitjor que les de Julio Averni, molt més entretingudes, perquè no saps ni quan surts ni quan arribes. I viatjar dintre del que es diu l'estat espanyol, imagina't ja si et poses. Potser és més fàcil anar a Beirut,
Saps com vull dir-te? Sí, sí. Un vuelo loco. I veus Pedro Sánchez capaç de guanyar el 29N?
Jo ja no sé, noi, perquè aquest home té una baraca. Juro. I a més, com que la gent s'està convençent que s'ha de votar en defensa pròpia, vull dir, ens hem de. Jo crec que ja hem deixat darrere la cosa de quina llàstima que l'esquerra no s'uneixi. Per sortir a votar el que més ens agradi però que estigui en contra del feixisme. Perquè el que ve és feixisme. El que ve, si els deixem, és feixisme com el que existia quan jo vaig néixer. Ara, faxisme 2.0 diguem-ne o ja veurem si li treuen el 2.0 si els deixem, no? perquè a més a més és amb festes nacionals i places de toros i amb bojos que van sueltos per ahí vestits de legionari o sigui que acabo d'oblidar la pregunta que vas fer Pedro Sánchez creus que pot guanyar les eleccions? mira, jo m'agradaria pensar que sí. Jo pensava que sí, perquè estava cinc minuts de sortir amb tanga i amb dos maracas, en tal de guanyar-se la gent. I jo aplaudeixo i faré els coros, si vol. Està proposat, Maruja, en algun míting de Pedro Sánchez? No, mai. Gràcies a les dioses, jo fa molt de temps que ja no he de fer política. Ni seguir polítics, ni folklòriques, que era el pitjor de la professió. Perquè a la llarga trobes el mateix mur d'impermeabilitat, no? Però no he coincidit mai, no el conec personalment. Al principi em semblava, com molta gent, molt robotitzat, diguem-ne.
Ara ja em sembla un jugador de baloncest simpàtic. I té baraca i té una capacitat de reaccionar davant de les circumstàncies més contràries, què dius, ostres? Sí, sí, sempre sobreviu, no? Quan tothom el dona per mort, de cap i volta. Igual quan veus el frijolito, que dius, hòstia, aquest tio és un malaje. És un balaje perquè ha deixat Galícia, on era autoritat suprema i tothom li llepava el cul, per fer de rei a Espanya i a Madrid, i a Madrid se li menja la torrada. Per un cantó, la que té els ulls en forma de loca, i per altre cantó, el que va amb les talles més petites vestides, que no se'ls pugui anomenar. I aquest senyor no té rapidesa mental, no té capacitat de reacció, no és que no tingui idiomes, és que no entén res, a més a més, encara que li parlin amb el seu idioma. I a part de tot això, és tonto, cony. És votant legítima defensa.
Clar, no sé com has viscut també aquesta lluita de la unitat per l'esquerra, que al final ha acabat en res, o vols que no en parlem d'això?
Com que tinc tants anys, l'he vist tantes vegades, i a més he llegit llibres sobre la nostra guerra civil i tot això, vull dir, t'he vist documentals, i és una pena, és una pena aquesta mania d'enfrontar els egos, i. Jo tal, jo qual. Jo tinc molt de carinyo per les esquerres, a l'esquerra de l'esquerra, les esquerres verdaderes i pures. Però sé que quan entren els governs continuen fent activisme en comptes d'embrutar-se i arremangar-se. I no ho dic per Iolanda Díaz, que com a ministra de Treball ha estat molt bé. Ara. I l'altre ja és una altra cosa. Ho dius per Podem? Ho dic per Podem, ho dic per per els egos. Els egos, no? No sé si. Si jo estigués a Podem seria igual, segurament.
Sí, perquè la sensació és que al final estàvem discutint qui era el líder o qui no era el líder i qui anava segon i quin era el nom de la cosa.
I després passa una cosa que jo crec que el Pedro Sánchez ho té, que líder se nace, no se hace. És un líder, el Pedro Sánchez. És un tio que va a tot arreu i l'apraudeixen, sobretot si va al Monara, per exemple, perquè és dels pocs que es van retractar a la frontera de Rafà amb Israel i Gaza, no? Aleshores, bueno, així de Gaza. Doncs. No es líder quien puede, sino quien quiere, sino quien puede.
I en aquestes protestes que hem vist al carrer, per exemple, la campada, per què no ha acabat de traslladar-se?
Perquè van començar a fer assemblees. Si és que no hi ha res pitjor que començar a fer assemblees i continuar fent assemblees i voler-te passar la vida fent assemblees i donar-li la palabra a tothom. Tenim una democràcia representativa i ha de funcionar així. Votes perquè et defensi un senyor que hauria de ser una mica com Anglaterra, poder parlar amb ells, el de la teva circunscripció, i dir-li "mira, al barri tenim aquest problema". I m'agradaria que et defensessis perquè per això t'he votat. Això estaria molt bé, això seria perfecte. Però també mires Londres, que és la ciutat possiblement més cara i més pija del món, i dius, bueno, per què estàs servint tan bé, no? Jo crec que el problema és el capitalisme salvatge i que doblega tothom. També a Zapatero. Jollons Zapatero, quin tip de plorant vaig fer quan va sortir la història, perquè jo no sé si el tio ha ficat mà a algun lloc, però és lleig, és molt lleig, no? És molt lleig i va fer mal, i va fer mal, i va fer mal, i ara fa que em replantegi moltes coses, com si la cara de bambi era una màscara, per exemple.
Tu com a periodista havies acceptat mai algun regal? Perquè se'n feien de regals, no? A vegades anaves a una xerrada de Repsol i et regalaven una Nintendo.
Mira, jo quan treballava a Fotogramas, que érem pobres, i anava al Festival de Sant Sebastià, tots els periodistes ens donaven vales per jalar. O sigui, el diari pagava, la revista pagava el viatge en tren, o la gasolina del cotxe dels quatre periodistes que s'ajuntaven per llogar una habitació entre quatre i dormir per turnos com si fóssim a les pasteres. Doncs. Et donaven, anava allà, junt amb les entrades, et donaven tíquets per jalar, a part que els restaurants de Donostia, els convenia moltíssim que anessin periodistes i parlessin d'ells, no? Esto es a lo más que he llegado, yo.
Vull dir-te. Però t'han ofert regals grans, quan anaves a. No!
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, el periodisme va començar a fer-se ric. Això és una etapa molt interessant que no sé si està escrita per algun lloc. Que és quan. Es posa de moda amb la llibertat, amb la transició, llegir diaris i que els diaris competeixin entre ells i que es faci bon periodisme amb periodistes ben pagats. I aleshores no calia, no calia que et fessin regalos ni que et corrompessin perquè no ho necessitaves, no? I a la gent que acceptava regals se la despedia immediatament. Jo he vist, despedia un tio al país perquè havia acceptat un rellotge, un tio que era d'economia, un bon rellotge. Regals es rebien però es portaven cap a. Diguem-ne, la direcció adjunta i deies, he rebut això, què faig? I llavors ho miraven i si estava de 50 pessetes et deixaven quedar-t'ho, potser amb un bolígraf, però si era un bolígraf de disseny que ja costava d'hòstia, el tornaves, no?, I llavors això no. Jo vaig, quan ja no feia periodisme de carrer i va venir la crisi i tot això, i jo estava ja molt allunyada, jo he vist com els viatges només es fan quan són de pessebre. O quan fins i tot el periodista ajuda. O sigui, es busca el fixer pagant-lo de la seva butxaca. O vas amb una ONG que et sofrerà tots els gastos, que és una forma que jo trobo que no està bé, perquè mai podràs parlar malament d'aquesta organització si fa alguna cosa dolenta, no? Però les coses són com són ara. Ara és un periodisme on falten bones empreses i s'obren bons periodistes, perquè estan al carrer, a l'atur, la majoria.
Que estàs parlant també d'una època molt concreta del país, que allò sí que era una època molt dourada del periodisme.
Coño, això jo vaig tenir una sort brutal. Vaig tenir uns 10 anys dins dels 20 que vaig estar. 10 van ser estupendos per això, perquè jo me n'anava, a mi no m'agradava. La penya aquesta de Felipe González en companyia i de pixar més al que el cul de tot el centenari, el cinquicentenari de la cosa aquella d'Amèrica i la. La veritat és que els Jocs Olímpics nostres van estar molt bé i els vaig cobrir fent croniquetes diàries. Però no m'agradava com aquest país anava convertint en una cosa que oblidava les seves arrels per. Són més alts, són més guapos, són més prims, són més rossos i estem a l'alçada de qualsevol. Aquella cosa que va acabar amb una crisi econòmica tremenda quan van passar els fastos del 92%. I aleshores jo viatjava molt per estalviar-me tot això i trobar-me amb problemes reals. Segueixes ara el País, el llegeixes? Mira, estic suscrita a País, La Vanguardia, El Mundo, perquè hi ha dues o tres persones que m'interessen. Una d'elles, el Javier Espinosa, que és un gran reporter, i ara està a Ucrania. Que surt en el teu llibre, per cert. Sí, són íntims amics, i la Mònica i els seus fills. El dediques al llibre amb ells, no? Sí, perquè em van portar el virus per Nadal. Vaig passar tres setmanes meravelloses allà. Després estic suscrita a diario.es e infolibre.es a La Vanguardia, ho he dit, a Arets, d'Israel, i l'Orient de
Joc del Liban, i The Guardian, i crec que no em deixo res. I t'agrada el que fa el País o el grup Prisa, ara? No. Però I m'agrada certa gent que hi ha al País fent coses. Lo que no veig clar, diguem-ne, la línia editorial, por así decir-la. Si és que encara segueix existint línies editorials, no? T'agradaria més que fos més estil La Sèptima? No tant. A veure, la sèptima ara està passant per una primavera molt intensa, diguem-ne. Sí. I jo me la poso de quan. M'agrada molt el quequé. Mira. Les entrevistes del quequé. Sí. I hi ha coses que les veig pedacitos. Però no suporto que tothom pensi com jo. És a dir, O com jo hauria de pensar, jo què sé. A mi m'agrada, ja has vist que l'àmplia gama de les meves subscripcions em permet no fanatitzar-me. Em permet no fanatitzar-me. No, el que passa és que. Ai, el jazira.
El que tu demanes és intel·ligència, no? És a dir, que no pensin com tu, però que siguin almenys intel·ligents els arguments
que et donen, no? Exacte, quan anàvem al quiosc i miraves i deies doncs mira aquest i aquest i aquest i aquest i entre tots en faré jo una composició de lloc. Has vist La bola negra, per cert? No perquè no puc anar al cine, perquè com que tinc la vista que no aguanto els contrastos de. Ara s'enciende, ara s'apaga, i no veig els raons. I, a més a més, tinc la bufeta fluixa anant al cinema i ara fan pel·lícules molt llargues. Clar, aleshores espero que les passin al meu moble de televisió. Per tant, ja no vas gaire al cinema, no? No, però estic molt al corrent. Ja, m'imagino, home. Perquè tinc amics que de tant en tant fan passes de dia i em porten del braçet. I he vist pel·lícules i estic al tanto i m'han donat un premi.
Sí, el Premi Feroz d'Honor. Diuen que has fet del cinema el seu escut, la teva llar, la teva raó i la teva manera de treure el cap a la vida dels altres, la nostra vida, sigui quin sigui el mitjà o la forma escollida. És un premi a la professió, orgullosa de tenir-la com a referent. Que bonic, no?
Entre això i que a Brera em van fer un cineclub, al Cine Club Maruja Torres, allà al peu de Montserrat. No, i estic molt feliç amb el que el cine segueix donant-me, no? Què dona el cine? La bola negra la veuré quan em posin a casa, i a més un bucobata. El cine a mi em dona. Del cine i tot el que surt en pantalles, vull dir-te, pel cinema, perquè s'ha ampliat molt. Ahir vaig veure un documental sobre la Marianne Faithfull que vaig plorar com una magdalena, perquè parla dels meus temps, de cony dels Rolling Stones i de com la van maltractar per ser una dona bonica, jove, innocent, no? I de com ella es va convertir en addicta i estava encara tota bonica. Molt gran ja i molt fotuda amb els bigotis de l'oxigen amb una tendresa i això m'ho dona el cine i sentia emocions encara que hi hagi gent que s'interessa per altra gent els filmen o que hi hagi gent que explica històries les sèries m'està passant una cosa terrible perquè està gràcies a la intel·ligència artificial estan fent que desapareixin les persones. O sigui, l'estil Netflix, no sé si t'has fixat, que poden. Acabo de veure una sèrie d'aquestes partits teus i pensar les teves coses, que és Palomas Negres, no? Que és d'aquestes de sempre, espionatge, no sé què, amb un bon repartiment, Ben Wislow i la Keira Knightley. Però, què passa? Que mai hi ha gent a Londres. Mai hi ha gent als carrers. Mai hi ha gent als bars. Els treuen. És molt més barat esborrar-los per intel·ligència artificial que posar extres, clar. I aleshores cada vegada es deshumanitza més i veiem videojocs que es prolonguen dues o tres temporades sense cap necessitat. Però aleshores, què queda? El cinema. El cinema de tota la vida, plataformes com Filming, que té molt bon rebost, de pel·lícules clàssiques i que estrena coses modernes interessants, si no tot, però algunes interessants, queda Prime Video, que per desgràcies d'Amazon té també un bon rebost de pel·lícules britàniques i, estranyament, Flixole, que té tot el cine espanyol, pràcticament, té molt cinema italià, també, d'aquell que m'agradava a mi perquè em va fer créixer també molt, no?
I en tot això, tu parles amb el xat GPT, Maruja? Amb qui? Amb el xat GPT.
Una vegada, al començament, li vaig preguntar per un llibre i em va contestar com així, com no t'entendo. No, jo no parlo amb ningú, potser, d'aquesta gent. Jo no tinc Siri, no tinc. No, no tens Twitter, tampoc, no vas sortir de Twitter. M'he sortit de Twitter, ara estic amb l'Uscai, mentre es duri. Som menys, però som millors. Més benvinguts. Més benvinguts i tenim sistemes per bloquejar immediatament el que es posa tonto. Saps que tinc gairebé la impressió d'estar a l'estudi amb tu a Barcelona veient. Seguís el taita al carrer aquest? Sí, sí, sí. Perquè el taita, quan sortíem d'aquí, ens anàvem a fotre uns tiberis, uns esmorzals collonuts, amb tomàquet. Doncs torna,
torna quan vulguis i anem al taita. Si vols ho fem des del taita. La propera vegada que vinguis ho muntem des del taita. El Nadal el penso passar a Barcelona. Home, doncs torna per Nadal. Torno per Nadal com el Torró. Ara buscarem data. Exacte, com el Torró. El Torró Torres. Per cert, no hem parlat de sexe en tota l'entrevista, Maruja. Ja no sento res.
Com? No sento res. Què vol dir, no sento res? Que no, que és molt interessant, però que, escolta, ja va passar. Ja. Sí, sí. Arriba un moment en què la curiositat és més important que el desig. Però el desig no és el que mou la curiositat? Home, jo tinc desitjos molts, però no, francament, d'allò, no. Això vol dir que els tens tots resolts. No, que en el seu moment van funcionar i que cada cosa té la seva edat. O sigui, jo. Què vols que et digui? Com me pone quién? És que ara. No. No, perquè. Carlos Cuerpo, Podamos, per exemple. Venga, sí. No, però em posa des d'un punt de vista de tendresa. Perquè Abascal, per exemple, que té. Ah! Però per què l'has anomenat? Jo que estava intentant, jo.
No, perquè hi ha gent que li agrada molt el contrast.
Això és molt en el món gay, més aviat. És veritat que els agraden els tios amb.
És a dir, tu algú que ideològicament no combrega gens, en aquest cas. Sí puc evitar-ho.
Després, quan jo era jove i tenia ligues de nit, no li preguntava per la passionària, precisament, justament, no? Però, com que em bellugava en llocs on la gent més o menys pensava com jo, doncs no hi havia massa perill. Però he conegut gent que els agraden els policies, perquè fa molt bé. Però no és el meu cas. A mi els uniformes em tiren cap enrere i les sotanes també.
Per què has viscut, Maruja? Per què has viscut? I per què saps de què va la història?
Perquè m'agraden els cossos lliures i les mentes avançades.
Maruja Torres, gràcies. No, a tu, sempre. Cuanta más gente me jode, más buenos momentos tengo. És el llibre de Maruja Torres en qui fa repàs d'algunes de les coses que avui també hem intentat posar sobre la taula en aquesta conversa. Fins aviat, Maruja.
Fins molt aviat, Ricard. Un petó. Adeu, adeu.