
Mas-Montilla: La intrahistòria d'un cara a cara català que mai es va celebrar
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Passant 7 minuts d'un quart de 5 de la tarda, avui molt pendents d'aquest cara a cara de Sánchez Feijóo, però a Catalunya no n'hem tingut mai cap. I mira que hem tingut també molts comissis, moltes eleccions, moltes eleccions que eren un cara a cara entre dos candidats només possibles. El 2010 gairebé en vam tenir.
TV3. Bon dia, Catalunya. Són les 8. Tot està a punt pel cara a cara d'aquesta nit. Serà el primer cop que dos candidats amb possibilitats d'accedir a la presidència de la Generalitat s'enfrontin en aquest tipus de debat a dos. No deixa de ser curiós que allò que ja és habitual a totes les democràcies des de fa anys i panys, aquí avui sigui encara un fet excepcional. I pot semblar també paradoxal que al final hagi de ser Madrid, a través de la Junta Electoral Central, qui digui si aquesta possibilitat ens pot ser donada. El cas, però, és que en no tenir una llei electoral.
Això era el 23 de novembre de 2010. Quina nostalgia. Ara ens hem fet joves, tots, aquí, recordant el qual conim aquesta energia, aquesta sintonia de fons. No me'n recordo, els matins. Així arrencava els matins punt sí, matins punt no, el Josep dient que tot estava a punt per al debat d'aquella mateixa nit, però finalment el debat no es va produir. Tu te'n recordes molt
d'aquest episodi o no? No, recordo com va anar el debat. Com va acabar el debat amb la invitació que li va fer Montilla a Mas d'un cara a cara i Mas va dir doncs si vol el fem ara mateix i Montilla va dir no parlem en aquest cap de setmana el fem dilluns i Mas va dir doncs jo ara mateix i en principi aquí es va acabar i el que recordo és que com que no s'acabaven d'entendre fora ja de en el plató però fora d'antena llavors la Mònica la Mònica Terribas la directora va dir au aneu a descansar i aquesta va ser l'última paraula que es va sentir prendera.
Amb la Judit Pastó hem recuperat la maroteca per explicar-vos aquesta intrahistòria, un cara a cara que mai es va arribar a celebrar a TV3. Tota aquella campanya del 2010 va tenir al voltant aquesta idea, un cara a cara, i el punt culminant arriba diumenge 21 de novembre. Ara ho comentava el Josep, eh?
Aquella nit TV3 emet el debat electoral, presentat per ell mateix, amb els sis candidats dels partits amb representació parlamentària. Pense els noms, eh? Artur Mas per Convergència i Unió, José Montilla el PSC, Joan Puigcercós Esquerra, Alicia Sánchez Camacho pel Partit Popular, Joan Herrera Iniciativa i Albert Rivera Ciutadans.
D'aquests sis partits, només tres es presenten aquesta vegada, el PSC Esquerra i el PP. Ni Convergència, ni Iniciativa, ni Ciutadans.
En el debat, i al final de tot, Montilla repta Mas a fer un cara a cara.
Torno a demanar al senyor Mas un cara a cara. Ell no ha volgut fer dos, per no fer un en castellà. Doncs bé, li proposo fer-ne un en català, allà on vulgui i quan vulgui.
Si vostè vol fer un debat, vostè sap que nosaltres hi estem sempre disposats. Tornin a la taula de negociació, el podem fer quan vulguin, fins i tot si m'ho permet, si vostè el considera bé, podríem quedar ara mateix i el continuem.
Quina hora devia ser? Home, això devia ser verdet, ja. De patinada, ja. L'endemà tenies matins, a més a més. Tu estaves pensant, no. Si us plau, que digui que no. Que vingui la Terribas i ens enviï a dormir. Matins punt no.
Quan arribes a aquestes 2 hores ja ets igual. Mas accepta la proposta i a partir d'aquí es produeix una escena molt interessant fora d'antena.
Quan acaba el debat, Mas continua fent pressió perquè es faci el cara a cara aquella mateixa nit. Hi ha una estira i arronça entre tots dos candidats i fins i tot hi acaba intervenint, com recordava abans el Josep, la llavors directora de TV3, Mònica Terribas. Aquesta és la seqüència que capten les càmeres de TV3.
El senyor Mas i el senyor Montilla volen que gravem el cara a cara. I els altres també. Manel, busca la directora, que té l'última paraula. El senyor Mas i el senyor Montilla s'anclen aquí, que volen el cara a cara gravat ara i ja. ¿Qué hacemos? Goses,
a l'última intervenció un debat, sense que hi pugui haver debat sobre això, jo et dic que sí i el fem ara. Sí, jo et proposo dilluns, dimarts, dimecres, va. Escull, escull. Però perquè ho has proposat ara, aleshores, en aquest format. Ho és per veure si acceptes. Si haguessis acceptat, sí, que us va. Va, demà, dilluns, dimarts, dimecres. Seu aquí al mig. Ens tens aquí tots dos.
Però això es va emetre? Això està gravat i no es. Es va emetre en el Telenotícies de l'endemà. Ah, d'acord. I això és el plató mateix en acabar el debat. Traient-se els micròfons. És una mica estil partit de futbol. Saps que ara les càmeres no t'acompanyen a tot arreu i retransmeten tot el que passa? Còmoda?
Hi havia tensió o no arribava a aquest punt? No, per part meva, no. Jo estava espectant i m'ho estava passant la mar de bé. Pensava, escolta, tirem, jo no tinc cap problema. Jo vaig ser el primer que els vaig dir, perdoneu, si voleu fer-ho ara, ara ho tenim tot muntat. Ja tinc les càmeres aquí, haurem de pagar alguna hora extra i ja està. Sí, però ja parlarem del conveni col·lectiu en un altre moment. No perdem ara l'oportunitat. Això era un diumenge.
Finalment, explorar amb aquest debat, cara a cara, per dos dies després, dimarts 23 de novembre, dos quarts d'onze de la nit, en directe i a TV3.
Estava pràcticament tot tancat, la durada havia de durar 75 minuts, els temes dividits en quatre blocs, crisi econòmica, relacions Catalunya-Espanya, polítiques socials, pactes postelectorals, i també estava tancat el presentador.
Havies de ser tu, Josep. En principi, sí. Pràcticament tot, però la cosa es comença a torçar quan sembla que ja ho tenim a sobre.
Esquerra, el Partit Popular i Ciutadans es queixen, presenten recursos contra aquest cara a cara, consideren que afavoreix els dos partits majoritaris i per tant els perjudica a ells i a la resta de candidatures.
A mi em semblava sentir en el tall aquest Alicia Sánchez Camacho dient feu-lo, feu-lo,
i després van presentar un recurs.
Just a la sortida, quan ja no eren al plató estaven sortint cap al cotxe. El cap de campanya de Alícia, Sánchez Camacho, li diu, no et preocupis, Alícia, aquest debat no es farà perquè nosaltres recorrerem a la Junta Electoral Central. Uau. I jo ho vaig sentir i jo vaig continuar. Vas saber que no, d'allò. Evidentment, perquè vaig pensar, pren nota, perquè, evidentment, si va a la Junta Electoral Central, això no es farà. La Junta Electoral Central, en aquests casos, sempre és molt curosa, no? Sembla com si tingui por que un pugui queixar-se que li toca menys que un altre. I som tots encara víctimes d'un joc que és una llei que d'altra banda es va modificar per a mal el 2010, per a pitjor amb la unanimitat de tots els partits polítics, el Congrés, els diputats unanimitat no es posen d'acord en res i que va ser quan es va decidir que a partir d'aquell moment per tant ara això està vigent hi ha hagut una modificació fa poc però no altera això. El període electoral, que és el que va des del dia que es convoca en eleccions, és el dia de les eleccions, té la mateixa rigidesa que el període que abans era només de campanya electoral. Per tant, qualsevol. És el dia que convoques. És el dia que convoques, sí. Bé, en tot cas I això afecta mitjans públics i mitjans privats, perquè passen a ser absolutament homologats.
Junta Electoral Central ha de decidir.
Com funciona això? Clar, ja sabeu que sovint les decisions de la Junta Electoral són llargues i van per fases. Primer es pronuncia la Junta Electoral de zona, en aquest cas la Junta Provincial de Barcelona, que en aquell cas va decidir que s'havia de tombar el cara a cara perquè no s'havien complert els terminis legals per convocar-lo. Diu la normativa que el mínim per convocar el debat són 5 dies. Per tant, la Junta de Zona ho tomba, el PSC i Junts recorren la decisió i, per tant, l'última paraula la té la Junta Electoral Central des de Madrid, que s'acaba pronunciant justament minuts abans d'aquest cara a cara.
La cosa va ser tan emocionant que quan arrenca el TN a vespre d'aquell dimarts, el previ al cara a cara, encara no hi ha veredicte.
Bona nit, són les 9 i encara no sabem si hi haurà cara a cara entre Artur Mas i José Montilla. La Junta Electoral Central no ho ha decidit encara després de dues hores i mitja de reunió. Però a mig telenotícies. Salta la notícia. Començàvem aquest Telenotícies amb la incògnita de si es faria finalment el cara a cara entre Artur Mas i José Montilla. Doncs segons acabem de saber, no es farà finalment el que seria, hagués estat el primer debat entre dos candidats a la presidència de la Generalitat. La Junta Electoral Central ha decidit finalment.
Us hem d'imaginar maquillats, amb els senyors Mas i Montilla allà asseguts, i allò a punt pel tret de sortida? Tu has d'imaginar i ho has de veure, fins i tot. O sigui, estàveu preparadíssims, eh? Sí, esclar. Podia passar qualsevol cosa. I tu no et va semblar llençar les escombraries molta feina, allò?
No em va sorprendre per el que t'he dit abans. Ja vaig sentir, i a més sabia que els altres ho impugnarien,
i davant d'això I ells també ja venien pensant, hem vingut perquè hem de venir, però no ho farem, això.
Suposo que devien pensar això. En fi, no ho sé exactament, perquè no sé ni si havien arribat, saps? Aquest detall ara no el tinc fred. Però tu sí que estaves allà, ja, preparant-te, maquillatge, vestint-te A tota hora al seu servei, sí.
Clar, la decisió d'aquesta Junta Electoral Central no va ser fàcil, perquè van estar més de tres hores deliberant.
Va ser una reunió dura, una reunió intensa, hi havia debat entre els seus membres, i això ens ho explicava, de portes endintre, l'exvocal de la GEC en aquell moment, Joan Manuel Traité, ens ho explicava fa uns
dies aquí a la tarda. Recordo que al final es va prohibir el debat amb tot el dolor del meu cor perquè jo crec que prima per sobre de qualsevol consideració l'interès de la gent i l'interès general. Es va prohibir un debat que era un debat molt maco. I jo en aquell moment no vaig estar d'acord i continuo pensant que, home, hi ha d'haver un control, hi ha d'haver una neutralitat dels mitjans públics i privats, perquè ara també de privats, però sí que s'ha de deixar al periodista que pugui informar de les qüestions d'actualitat, que no sempre són les que fa dues setmanes es poden programar.
No hi va haver cara a cara, perquè la Junta Electoral Central ho va tombar. No ho veurem mai, això, creus, a Catalunya? No ho sé. Per què ho poden fer Espanya i nosaltres no?
La pregunta que jo primer faig, perquè ignoro més o no tinc prou informació, és. Es plantegen aquí fer-los? Algú ha plantejat? Algú ha demanat? També sé que ara aquí
potser és més obert a només dos candidats quan hi ha eleccions a la Generalitat. Quan hi havia Maragall i Montilla, o Mas i Pujol, o Mas-Maragall, seria difícil imaginar l'altre president. Ara qui serien els dos? Si s'haguessis de fer un cara a cara, amb qui el faries a Catalunya?
Bé, però és que la història no és aquesta, si em permets. La història és. El cara a cara pot tenir tots els cara a cares que vulguis. Per tant, tu pots anar creuant-los a tots. També. Fent cara a cara. Això sí, clar. Això jo avui també ho vaig fer. En moments determinats. Clar. Vas posant un contra l'altre, l'altre contra tu. Clar, no? Com va a sacar les hores diu, oi, però n'hi ha un que diu, jo no vull barallar-me amb tanta gent, o jo no vull discutir-me amb tanta gent, o jo vull enfrontar-me a tanta gent. Bé, d'acord, és una feinada, sí, però per què no? O sigui, el que no té cap sentit és un debat a 8, a 9 o a 10. O sigui, això no és un debat, això és una assemblea.
A banda que és un guirigall, que no s'entén res, perquè criden, es trepitgen.
Perquè és una assemblea, i les assemblees, tots que hem estat universitaris sabem com comencen i també sabem com acaben.
Bé, no hi va haver debat a la vida real, però sí que n'hi va haver a la ficció. Aquest és el Polònia de la setmana del debat fallit.
Va, vinga, fem-lo ara. No vols fer un cara a cara? Doncs fem-lo, fem-lo ara mateix, vinga, va. Ja, ja, si és el que anem a fer. Per això estem aquí, amb el Cuní al mig. Sí, per mi millor anar començant, perquè si no se'm sol aparar el cara a cara amb l'arrencada dels matins de TV3. Se n'hi ha més? D'acord, aniré al gra. Fontella, ets un inútil! I el diumenge et fotràs una trompada tan gran que t'hauràs d'amagar en una mina de xil. Perdona, esparta! Ja, ja, ja. Senyor Mas. Senyor Mas.
Aquest era el debat del Polònia. T'agradava que t'imitessin al Polònia? Sí. Ah, és un sí molt diplomàtic.
No, home, escolta, el prou, prou, prou és èxit del Polònia, no és meu. Tu creus? I tant. Una mica teu és, Josep, no? Home, és l'origen. L'origen sí, però després, en la difusió, és Polònia. És Polònia i APM.
Que potser no hi havia memes, no?, en aquella època, llavors.
Va ser viral abans que existissin les xarxes. Sí, sí, ja sol passar això.
El Polònia s'ha de regir per l'excel aquest que comentàvem abans o no?
No, perquè ja no hi ha talls de veu dels polítics. El que marca són la veu dels polítics. Aquí podíem parlar mitja hora de Vox i no passa res.
Que això també, però tampoc té sentit. Suposo que és més difícil de controlar i de comptabilitzar.
El control que exerceix la Junta Electoral en aquest país, les juntes electorals, no té semblança a cap altra gran país, sincerament. Una cosa bastant excepcional. És un nivell d'un intervencionisme que d'entrada va contra el principi del periodisme. 100%. Va contra el periodisme.
Recordo que aquí, durant una època, les campanyes electorals no es firmaven les cròniques per a protestar. Sí, i el Col·legi de Periodistes.
No va servir de res. El Col·legi de Periodistes ho va portar també a totes les instàncies.
I hi havia aquells avisos, aquesta informació que
sentiran tots a vi. És veritat. Davant d'això, els periodistes que tenim fama del que no som, corporativistes, perquè no en som gens ni mica. En canvi, el corporativisme polític és terrible. Quan arriben coses d'aquestes, tanquen files entre ells i s'entenen de seguida. Unanimitat, any 2010, modificació de la llei electoral amb tot el que tenia de referència els mitjans de comunicació. Unanimitat al Congrés dels Diputats.
Una pausa i el concepte Doc Whistle. Doc Whistle.