Menys és més

Cites meravelloses, amb Josep Ignasi Vives. Que és el nostre filòsof i professor de literatura de capçalera i ve aquí a la nit dels ignorants cada 15 dies. Bona nit, com estàs? Molt bona nit, molt bé. No et passa alguna vegada que, a vegades, tenim aquesta sensació que vivim en un món. Ple d'excessos, que tot és molt de soroll, molta llum, que sempre hi ha aquella temptació de començar a consumir de manera frenètica, el tenir per tenir o per lluir encara més els reptes i la superació personal, allò de voler és poder, el sempre més alt i més lluny i més ric i més tot, però hi ha dies que mires on mires només hi regna l'excés, aquest soroll per no res, fins i tot una certa saturació dels sentits que no poden digerir un allau tan gran d'estímuls. I jo et pregunto, Josep Ignasi Vives, aquesta setmana, la cita meravellosa davant de tot això que m'has fet explicar, quina seria? És una frase molt comuna,

però no per això poc interessant. Menys és més. És una frase que recull molt bé aquesta sensació tan incòmoda, no? A vegades quan tenim l'embafada constant de l'accés. I penso que no li hem tret prou suc. Avui ho intentarem.

Doncs va, d'entrada, clar, menys és més. D'on surt? D'on sorgeix aquesta frase?

Aviam, la frase se sol atribuir a l'arquitecte Mies van der Rohe. Ah, sí? Sí. Sí, i si bé no és seva, com a mínim és ell qui la va convertir en una frase molt icònica, molt popular. L'arquitecte alemany la feia servir per definir la seva filosofia del disseny i malgrat que sembli una construcció simple, cosa que també passa amb els seus edificis aparentment, en el fons és tota una proposta estètica però també vital. Aquí aprofito per recomanar que si algú encara no ha anat al pavelló Mies van der Rohe, que està a Montjuïc, que és obra d'ell i també de la general dissenyadora alemanya Lili Reich, i vam fer per ocasió de l'Expo de Barcelona del 29, l'animo molt a que ho faci, perquè estem parlant d'un espai extraordinari. I amb aquesta frase, el que Emí Esbanderro intentava dir-nos és que quan mirem qualsevol cosa no ens hem de centrar només en allò que hi ha, sinó que ens hem d'aturar també a mirar en allò que no hi ha, en l'espai lliure, en el buit, la paret nua. Tot això és una aposta radical que no té res a veure amb la falta de coses. La buidor desitjada pot també ajudar-nos a entrar en una nova manera de pensar.

Clar, jo sí que he fet aquesta visita que tu ara estàs recomanant a la gent que encara no l'ha feta i és veritat que sorprèn una mica quan entres en aquest pavelló, no?

Totalment, sí. És a dir, tothom l'ha estudiat potser algun cop o l'ha vist algun cop en fotografies, però quan hi vas és que és tot vidre, cerd, marbre, és una cosa, alguna escultura en un pati, però és un lloc estrany. Fins al punt que a vegades podria semblar allò d'un pis amb moltes possibilitats, no? Sí, exacte. De fet, per no tenir no tenir façana, les habitacions s'intercomuniquen. El veritable protagonista és l'espai buit, que actua com un rerefons de reflexos, de material transparent, però és alhora interior i exterior, com una organització teatral del buit. Si aneu de debò que no deixaré de pensar en aquest menys és més, de mi és Van der Rohe. Però aquí cal parar molta atenció, penso, perquè Van der Rohe no diu que si poses menys coses tot és més bonic. Ah, no. Clar, és que si fos així, si ho portem a l'extrem, una tela blanca o un solar descampat serien obres perfectes. No, i clar, tampoc és això, no? Clar, no, vull dir, no arriba a aquest extrem, no? El que vol dir és que si elimines tot allò que en realitat potser és superflu, si dediques tots els esforços a donar coherència, qualitat a totes les coses que fas, ofereixes la possibilitat als objectes de parlar per si mateixos, d'entrar dins dels sentits de les persones amb una pausa, amb una nitidesa major, no? I si podem contemplar les coses sense sentir-nos tan aclaparats per l'accés, descobrim que les coses són més profundes, són més boniques, són més interessants del que pensàvem. És a dir, darrere d'aquest aparent minimalisme que està tan de moda, hi ha en Mies van der Rohe un oceà d'estímuls mentals i sensorials que ens conviden a jugar. És a dir, simplificar no necessàriament ha de voler dir emportar.

Està clar. I aquí, de fet, és molt més claríssim perquè la bellesa de l'edifici justament recauen això que tu dius, en la seva simplicitat, que no vol dir que a l'hora de crear-la no va ser molt complicat. Jo no m'hi poso perquè jo no soc arquitecta ni res que se li assembli. Però sí que és allò que dius, està clar, és molt bonic, però és simple, és simple en el sentit positiu de la paraula, no simple de no val res, al contrari.

Bueno, també ell deia aquella frase, que la simplicitat és la millor sofisticació. Hi ha molts moments que és així. Clar, també hem de pensar, menys és més, a quins terrenys ho podem portar? Què vol dir? De què cal menys? Menys objectes? Menys ornaments? Menys informació? Menys soroll?

Menys consum? Menys informació ara és impossible, menys soroll jo crec que és possible, no? Hauria de ser-ho. I menys consum també hauria de ser-ho.

Hauria de poder-ho ser. Clar, requereix decisions per part nostra, però hauria de poder ser-ho. Jo crec que no hem d'entendre aquest menys de Mies van der Rohe com una cosa trista, és a dir, no hem de caure en l'extrem que el que deia també l'arquitecte Roberto Venturi, l'ésis vor, és a dir, menys és avorrit. Jo crec que no hem de caure en això. Menys no vol dir avorriment, desinterès, impersonalitat, sinó simplement menys vol dir la mesura justa, allò essencial, anar al que ens defineix. No es tracta de tenir menys, o de fer menys, o de decorar menys perquè sí. Sinó que va de buscar allò que és essencial, centrar-se en allò, evitar dispersar l'atenció en massa fronts i tenir clar què busquem quan fem cada cosa. I llavors descobrirem que la vida potser és plena de detalls que mereixen brillar per ells mateixos i que sovint queden enterrats per l'allau d'ornaments o d'estímuls que fem. Es tracta d'aprendre a deixar que les coses brillin per si mateixes, donar-los el valor de ser protagonistes.

És a dir, a l'hora de mirar o a l'hora de viure un determinat moment, que a vegades requereix que després et quedis una estona en silenci, deixis el soroll, no sé, a la pantalla per entendre'n si es tracta d'una peli o el que sigui, i pensis en allò que acabes de veure, no? Perquè si no, te'n vas d'un lloc a l'altre, comences, agafes el mòbil i ja tens més soroll, surts al carrer, tens més soroll. Això ja passa moltes vegades. Això passa tristament molt.

A nosaltres ens passa, veus una pel·lícula i al cap de cinc minuts estàs parlant d'una altra cosa i quin suc li has

tret a tot allò. No, no, no, és que no ho suporto això. Arribes a casa i dius, i ara què fem? Posem una sèrie? No, acabem de veure una pel·lícula. Podem pensar en el que hem vist. Exacte, exacte. Està molt bé. Tu dius que la nostra història és com un pèndol, no? Sí, tenim tendència a anar

d'accés a accés, en tot, en les arts, en la política, en el pensament. En tot anem d'accés a accés. I els darrers anys s'ha posat molt de moda aquesta estètica extremadament minimalista. A vegades una mena de cosa escandinava mal entesa de cases impersonals. Tendència a buidar, no córrer mai el risc de ser excessiu. I això té els seus riscos perquè aquí val la pena molt rescatar els conceptes filosòfics d'un antropòleg francès que es deia Marc Auger i la seva famosa teoria dels no llocs. Teoria del no-lloc. Teoria del no-lloc. És molt interessant perquè intenta observar que el nostre món cada cop produeix més espais que estan només dissenyats per circular, consumir i passar de llarg. No per estar-s'hi, sinó per passar-hi. Exacte. Una mica com aquestes pel·lícules o sèries que dèiem fa un moment. És a dir, espais simplement per passar el temps. És a dir, que no generen cap interès, cap transformació. Pensem en un aeroport o en un àrea de servei d'autopista. Si ens hi fixem. Aquesta no ve molt de gust passar-hi, no? No massa, són una mica avorrides. Però vaja, has de fer-ho, sí, sí. Exacte. Gairebé totes les del món són iguals, si ens hi va fixant. I els aeroports ja no, diguem, no? O un hotel molt modern, o el carrer principal de qualsevol ciutat, sobretot si és una ciutat europea, ja no, diguem.

Totes són iguals, horroroses, mateixes botigues, horroroses. Sí, tens totes les raons.

Per més quilòmetres que els separin, són llocs calcats, sense cap particularitat i vistos tots. En aquest cas, menys és avorrit. És avorrit, sí senyor. Llavors, allà no hi ha cap història, no hi ha cap veu local, hi passem i no generen cap moviment, no? Per això són no llocs, perquè no tenen cap personalitat especial. La diferència radical amb el que defensava Mies van der Rohe és que la buidor d'aquests no llocs és una buidor que no va a l'essència, que no remarca cap detall rellevant, que no fa protagonista cap cosa, sinó que simplement no hi ha res, que la buidor és buidor, no hi ha res a explicar. Llavors, preguntem-nos si casa nostra o les coses que nosaltres fem diuen realment coses de nosaltres. És a dir, si d'alguna forma remarquen la nostra personalitat. Podem fer una vida més simple, però hem de fer la nostra vida. Els espais poden ser molt senzills, però han de ser humans. Perquè si el risc del caos és que atabala, la buidor impersonal té el risc que és estèril, que no genera vincles, no genera estima, no genera pensament, no? Per tant, hem d'anar molt en compte quan dissenyem urbanisme del futur, dels pobles i ciutats de Catalunya o de tot el món. Es tracta de fer espais senzills, sofisticats, però sobretot humans, i s'han de fer genuïns, únics. En conclusió, podríem dir que un bon disseny pot ser molt transformador. Tot, diu Mies van der Rohe, pot ser millor amb una mica de disseny. Tot. Per tant, aprofitem-ho per transformar el món a partir de tots i cadascun dels nostres objectes i dels nostres actes.

Hi ha cosa més buida, jo m'atreviria a dir, quan vas a casa d'algú i dius no té res de la persona que conec. Exacte. A vegades a mi m'ha passat d'anar a un lloc i dir que bé que estic, que bonic, que acollidor, i d'altres vegades la persona és molt amiga o la persona és meravellosa i tinc unes converses brutals i quan arribes al seu terreny penses, no hi és, no veig la persona en l'espai. És que sembla una casa llogada o sembla un hotel. La podia ser de qualsevol altra persona que no conegués i em sentiria igual, no em sento malament, però no trobo que sigui. Vull dir, que és això del no lloc, crec, eh?

Exacte. De la mateixa manera que jo no vull parlar amb una persona que és intercanviable, és a dir, jo vull parlar amb aquella persona, jo vull estar en un espai que és aquell espai, no un espai intercanviable. Per tant, penso que almenys és més, li treu un valor immens, però té límits. Hem de ser menys per donar-li espai a allò veritablement important, perquè el detall brilli, no perquè tot quedi en una mena de cosa nudina, avorrida.

Per tant, com sempre fas en acabar, com a bon professor que ets, tenim una lliçó d'aquesta frase o d'aquesta cita meravellosa.

Jo crec que el nucli de la frase d'avui es podria traduir d'aquesta manera. Elimina de la teva vida tot allò que impedeixi que passin coses. És a dir, menys és més, però perquè menys permet que hi càpiga molt més. Si fins i tot ens costa aquesta idea, pensem en un exemple molt icònic, la Marie Kondo, la reina de l'ordenació. Sí, m'encanta. S'ha fet això, milionària, explicant-nos coses òbvies

de com s'ha d'ordenar. Sí, però coses òbvies que no fas, perquè deixes les cartes apilades, si és que encara reps cartes, deixes la roba que no et poses a l'armari sense posar-te fins l'any que ve i l'altra i l'altra. Tot això ho fas, ho fem moltes vegades.

Aquest és el defecte, per tant, menys és més, ens ho hauríem de fer un mantra de la nostra vida, però per ordenar cal llançar. Això també ho diu sempre la Marie Kondo, no? Per tant, per fer millor les coses, cal alliberar els excessos i anar al que realment importa. Només així permetrem que la vida realment es transformi i que tot sigui més estimulant i millor.

Però aquí hem de fer un canvi nosaltres. Els primers. Perquè nosaltres no sabem llençar. Man, hi ha gent que ho llença tot, també és veritat. Però també és un defecte, eh, portat en extrem. Perquè aleshores dius, o sigui, què et queda del teu passat? Jo ara, a vegades, flipo amb decisions de gent que diu, tot fora i em vaig a comprar coses noves i no vull res del que tenia. I es treuen de sobre coses de la seva infantesa, fins i tot.

Sí, a vegades volen jugar a trencar amb la seva pròpia vida, però jo crec que no, que hem d'integrar el que som.

Clar, entre una cosa i l'altra necessites aquest, per fer efectiu, el menys és més. Intentar llençar allò que no et poses o donar, ja no cal llençar, que aquest és un altre tema, el tema de llençar. Es pot donar, es pot reutilitzar. Es pot donar, reutilitzar, regalar, portar a una associació que necessiti, però deixar espai per

altres coses o per res. O per un buit que pugui estar ple. És a dir, no per un buit estèril que dèiem, sinó per deixar un temps, un espai, un lloc que estimuli que passin noves coses. Per tant, o som capaços de generar aquests contextos o la nostra vida cada cop serà més plana, més repetitiva, més programada, més impersonal. I més avorrida. Exacte. Llavors el risc és que de viure en un no-lloc ens convertim en una no-persona. Per tant, això seria terrible. Si no, ens quedarem sense cites

meravelloses. Això el primer, però serien moltes altres desgràcies. Molt bé, doncs ja n'hem après una més. Menys és més. Josep Vignes, moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Bona nit.