Mercè Mas, activista gent gran: "Si perdem les ganes d'aprendre perdrem l'alè de la vida"

Ja fa temps que no cantes, però una cançó et faré. Per qui em vas veure néixer, però jo no vaig conèixer aquella nena que tu vas ser. Per qui em vas veure néixer, però jo no vaig conèixer aquella nena que tu vas ser. Bona nit.

Què diríeu que significa jubilar-se? Els que ja esteu jubilats teniu la mena de vida que us havíeu imaginat o ha resultat ser una mica diferent? Els que encara no us heu jubilat, què n'espereu d'una etapa que pot arribar a representar un terç de la vostra vida? A més d'esperar tenir bona salut física, mental i emocional, quins propòsits us heu fet? Què voleu ser quan en tingueu més de 65 o més de 67? Creieu que jubilar-se és com començar a desaparèixer socialment i deixar que de mica en mica altres persones decideixin per tu? Heu sentit a parlar de l'envelliment actiu? Doncs ara en parlarem. A Catalunya hi ha ara 1.600.000 persones que tenen més de 65 anys, són un 20% de la població i tenen al seu davant una etapa vital cada vegada més llarga, perquè l'esperança de vida creix de manera contínua. Avui, dijous 1 d'octubre, és el Dia Internacional de la Gent Gran. Una trentena d'entitats socials i organitzacions de persones grans han convocat un acte festiu i reivindicatiu a les 12 del migdia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. El manifest de la jornada porta aquest lema. Ens jubilem de la feina, no de la vida. I aquest manifest el llegirà la Mercè Mas, de 94 anys. Ella té una llarga trajectòria laboral en serveis socials, voluntariat i atenció residencial. És una activista pels drets de la gent gran i una veu, ja ho sentireu, experta en envelliment actiu. Aquesta tarda, la Mercè ens ha obert la porta de casa seva.

Mercè Mas, bona nit. Bona nit. Benvinguda als Ignorants, com està? Encantada d'estar amb vosaltres. Aquest és un programa que es diu així, la nit dels ignorants. No sé, mantenir ben viva la ignorància, i per tant les ganes de saber, és una mica entrenar l'envelliment actiu?

Aviam, la gent gran, si perdem les ganes de seguir avaluant, de seguir estudiant, de seguir coneixent coses noves, perdem pràcticament la llei de la vida. Clar, no pot ser. Vostè em pot dir quants anys té? Estic en el meu any número 95, o sigui, n'he complert el 94. I en farà 95.

Quants anys fa que es va jubilar?

No 30, menys, perquè em vaig jubilar, però vaig seguir un temps fent de freelance. Jo treballava a la Creu Roja i vaig seguir un temps col·laborant professionalment.

És a dir, es va jubilar de la feina, però no s'ha jubilat mai de la vida, com podeu comprovar.

No, perquè jo tinc la sort de tenir una família molt gran, amb la qual cosa durant molts anys he pogut ajudar els nens i encara ara, vull dir, moltes vegades, però quan érem petits molt més i he sigut una àvia activa. Una viactiva de. Quants fills té? Set? Aviam, tinc set fills, tinc set nets i espero els besnets número 13, 14 i 15.

Espera tres besnets en aquests moments? Tres besnets, sí. O sigui, feina no n'hi ha faltat mai,

no ho veig. No, bueno, però esclar, els meus nets ja no em donen feina, em donen només goig.

Només goig, que li porten perquè els pugui disfrutar, però no perquè hagi de fer la feina. Però fer berenars i dinars i fer deures a les criatures, als nets, en aquest cas, sí que ho ha fet això. I ho ha fet moltes vegades, sí, sí, vull dir. Clar, vostè és la persona que llegirà avui el manifest, justament que diu això, jubilar-se de la feina sense jubilar-se de la vida.

Bueno, és aquest sentit, però t'ha de quedar clar, és gubilar-te de la feina remunerada, però no de la feina, perquè feina en segueixes fent. Feina en fa sempre, no? Sí, fa sempre. Per una banda, aquesta feina de lluitar per la situació de les persones grans, pel benestar de les persones grans, lluitar perquè les residències siguin llocs de viure i no llocs d'esperar la mort, de lluitar perquè els grans siguem reconeguts com a persones amb drets de dret ple. Som ciutadans de ple dret com els altres. No canviem el dia que ens jubilem o que complim una certa edat de repent d'un dia a l'altre. Seguim sent la mateixa persona amb els mateixos drets. El que passa és que a vegades hi ha molts drets que la gent gran no són tan reconeguts com hauria de ser i els hem de reivindicar. Per això Nacions Unides va declarar el 1990, el dia 1 d'octubre, Dia Internacional de les Persones Grans. I sempre s'ha fet alguna celebració o algun acte, però vam pensar que era poc i que per això aquest serà ja el tercer any que volem fer una manifestació important a la plaça de Sant Jaume perquè se'ns vegi, perquè estem presents i perquè la societat sigui conscients que reclamem uns drets que no són beneficència, sinó uns drets que tenim com a ciutadans.

Hem de convèncer encara molta gent que es fa gran, que han de ser actius en aquest procés d'envelliment, que hi ha gent que es deixa anar i diu, jo quan ja he acabat la feina me'n quedo a casa, ja no surto, ja no faig, ja no vaig, perquè soc gran.

Hi ha un estereotip contra el qual lluitem molt, que és l'edatisme, aquesta atribució a les persones grans de caràcters, d'activitats negatius pel sol fet de ser grans. Però hi ha persones grans que s'atribueixen a l'edatisme, que diuen "jo ja no puc, jo ja no sé, a la meva edat no em toca". I a les nostres edats hem de, moltes vegades realment ja no podem algunes coses, però hem d'anar-nos adaptant per poder seguir-les fent. Evidentment jo vaig amb un bastó i sense bastó camino molt malament i no puc fer grans recorreguts, però el que no puc és quedar-me assegada en un silló. Vostè surt cada dia sola? Sí, surto cada dia. Surt cada dia.

Intenta anar a comprar

el que sigui o és igual a fer un passeig? Sí, sí, clar, a més d'anar amb bastó. Si vaig més lluny tinc un scooter. Ah, va motoritzada? Vaig motoritzada i puc anar a tot arreu. Vostè viu sola amb 94 anys? Sí, vinc sola, tinc ajuda domèstica, però visc sola.

I si està bé? Hi ha molta gent que viu sola i a vegades quan he fet alguna entrevista em diuen, em sento sola. No sé si és el cas de la Mercè.

No, aviam, jo no em sento sola, aviam, hi ha una cosa de. Quan tu saps que en qualsevol moment que necessitis tindràs un familiar que t'atendrà, jo porto el seu de la Creu Roja, està connectat amb els meus fills, i sé que un o altre acudirien i si no els nens, vull dir, tothom quan m'ha passat, quan m'he trencat totes les coses que m'he anat trencant. S'ha trencat moltes coses, sí. Sí, sí, sí. Han vingut sempre, no? De seguida en resposta, de seguida. Bueno, a més tinc una filla que viu al pis del costat, o sigui que. Que estic molt acompanyada. A més d'aquest acompanyament real i aquest acompanyament de saber que tens l'ajuda

en el moment que la necessitis. A vostè no li agrada, m'han dit, que li diguin que és jove d'esperit.

Per què? Aviam, perquè llavors estàs dient que a més és bo l'esperit jove. Jo vull tenir, ho he dit tantes vegades que em sona avorrit, que vull tenir un bon esperit vell. Una bona vella. Perquè ser vell és una etapa de la vida com les altres, i les has d'acceptar, i has d'acceptar que és una etapa en què has d'anar-te adaptant a les teves circumstàncies, que evidentment no pots fer el mateix que feies fa uns anys, i que això va progressant. Però no has de deixar de fer-ho tot, clar. No, no. Has de fer tot el que puguis fer per tu mateix una noia que ve a ajudar-me a casa té tendència a voler-me fer coses que jo puc fer sola i penso que mentre puguis has de fer tot el que pots fer per tu mateix.

A vegades estimar algú o tenir cura d'algú, sobretot per la gent més jove cap a la gent més gran, el que fem és sobreprotegir, com fan amb els nens petits, que no li passi res, que no caigui, vigila, compte. A vegades amb els avis també fem aquesta sobreprotecció, que jo. Possiblement fa més mal que bé, no? Això de no deixar fer.

L'infantilitzar les persones grans. El que passa és que els meus fills estan molt mentalitzats del que vol la seva mare i ho tenen molt clar, que no vull que. No allò del. Ai, pobreta!

No cal que hi vagi que ja l'hi porto jo,

no cal que faci que ja vingui jo. Això de veure que m'ajudin i em facin coses i segons quines gestions o segons quines compres d'internet, doncs potser a vegades m'entrebanco i m'ajuden i m'ho fan.

El dia a dia de la Mercè, ara que té tot el temps del món, però que té molta feina, perquè en fa molta de feina, quin és el seu dia a dia? Què fa durant el dia? Què fa? Té reunions? Mira la tablet?

Aviam, jo estic aquest matí i he estat en un plenari del Consell de la Gent Gran de Barcelona, que ara és Consell Municipal de la Gent Gran de Barcelona. Soc del Consell de la Gent Gran de Catalunya. Soc membre de FATEC, on soc la impulsora i ara aquest moment la direcció tècnica d'un projecte que se'n diu La Residència, en què a mi m'agradaria anar a viure, en què visitem residències per demostrar els aspectes positius del treball de moltes residències de Catalunya. I Déu n'hi do, tot això li ocupa molts dies. En la majoria de dies tinc reunions perquè a l'Ajuntament hi ha grups de treball. Un grup de treball, per exemple, jo participo en el d'edatisme, participo en el grup transversal i també des del Consell de Gent Gran de Catalunya també tenim grups de treball i llavors tenim reunions, ara moltes reunions telemàtiques que faciliten molt les coses. No cal moure's, clar. Però és clar, després t'has d'anar a comprar, com tothom, al súper, a fer la llista i aquestes coses.

Envellim, habitualment envellim tal com hem viscut? Suposo que també depèn de qüestions de salut, eh?

Bueno, envellim també segons les nostres circumstàncies. Clar, per poder envellir bé necessitem, per exemple, que tothom tingui les pensions. Unes pensions per viure, perquè hi ha pensions que només són per sobreviure. No, que tinguin les pensions suficients, que aquestes pensions s'actualitzin en el nivell que toca, que tinguin l'accés a una prevenció de salut necessària, que pugui tenir una vida digna. I, per exemple, especialment, hi ha moltes dones grans que han treballat sense estar assegurades i que en aquest moment tenen uns ingressos insuficients i que això les pot sotmetre a unes situacions de vulnerabilitat molt importants.

Si quan som grans tenim molta relació amb gent més jove, envellim d'una manera diferent?

Suposo que sí, suposo que sí, perquè entenem que la vida és diferent. Vull dir, a més, clar, quan un pensa com eren les coses a la meva joventut o ara, és completament diferent aquestes oportunitats de conèixer món, de treballar en altres països, de. Les relacions que són diferents. I no és que siguin ni millor ni pitjor, són diferents de la nostra època. I evidentment el conviure amb gent jove et fa estar al dia.

Et deia que estava en aquesta comissió per mirar com han de ser les residències. És un grup de treball de la FATEC. Quines coses mínimes demanaria? Jo no sé si un dia vostè voldrà anar-hi o no, no ho sé. Sí, clarament.

Jo ho tinc dit a la meva família. Si arriba un moment que perdo la capacitat de decidir, no vull carregar sobre la meva família, sinó anar a una residència.

I com hauria de ser aquesta residència en què la Mercè hi volgués estar?

Aviam, aquesta residència en què hi hagués el tracte aquest que se'n diu l'atenció centrada en la persona. És a dir, que es pensi dintre de les possibilitats, perquè evidentment no pot ser tot com tu voldries, però dintre de les possibilitats que s'atengui, que hi hagi, per exemple, el pla individual d'atenció que es fa a la residència, aquesta persona o hi participis i puguis opinar i dintre, com dic, de no sortir-se del que és lògic, que es puguin atendre els teus desitjos. És molt diferent viure en una casa de 25 persones on et coneixes tots, encara que. No ho coneguis molt, i quan siguis una persona. Però no sabem moltes vegades les persones que han perdut les seves capacitats mentals, però no sabem mai fins a quin nivell. I el que estigui en un lloc conegut, limitat, amb un número de persones, amb unes persones que les coneix, aquelles cares que coneix, favoreix l'estat, el bon estat mental d'aquestes persones.

Tenim molts oients a la nit dels ignorants que són persones grans, que els costa dormir, que van a dormir tard, que ens escolten pràcticament cada dia, que fan preguntes, que donen moltes respostes, per tant, ajuden molt a la gent. Tota aquesta gent que ara ens escolta i que sent a la Mercè, que té 94 anys, que parla amb aquesta claredat, que té el cap tan clar, que té una vida independent i que diu que el dia que no ho sigui vol anar a una residència. Hi ha gent que això li tira enrere. A tota aquesta gent, què li diria perquè pugui envellir amb la mateixa energia que ha fet vostè? Què els recomanaria?

No sé què els he de dir, és molt difícil de recomanar. Jo dic això, que depèn molt, esclar, com ho ha dit abans, envellim una mica segons hem viscut, no segons som. I esclar, les persones que han vingut jo he tingut sort de tenir uns pares estupendos, un marit extraordinari, uns fills molt estupendos, una família he tingut unes condicions, unes bones condicions de vida, he tingut una feina que m'ha agradat, que he treballat a gust, que he treballat com a treballadora social, amb lo que m'agradava. Esclar, Això no ho pot recomanar ningú perquè això és tenir la sort de tenir aquestes condicions de poder viure amb dignitat i amb els drets reconeguts.

D'aquí pocs anys ja ha començat a passar tota la generació del baby boom, que arribarà a la jubilació, d'aquí molt poc tota aquesta gent serem molt més grans. Com s'imagina que arribarem a la nostra bellesa tota aquesta quantitat de gent que vam néixer en un determinat moment en què hi havia moltes criatures i que per tant ara arribem tots a una edat de fer-se gran, havent tingut una mida molt activa laboralment, etcètera, etcètera. Com s'imagina la vida de tota aquesta gent?

Jo penso que hi ha solucions que hem de. Faran sempre falta, per exemple, residències, però d'entrar l'atenció domiciliària, que és molt important, i una residència, hi ha espais entremig, hi ha tot això del co-housing i el co-living, és a dir, la possibilitat que una persona deixi el seu pis i vagi a viure en un. Amb un centre que tingui una. Cadascú casa seva, no? Però una casa petita. Una casa petita i en canvi amb uns espais comuns i puguin tenir uns apartaments amb serveis. A l'Ajuntament de Barcelona n'hi ha ara uns 2.000 d'apartaments amb serveis on les persones I això en el privat. Hi ha alguna cooperativa que ja ha tirat en marxa, però encara no està tirant el que jo penso que tirarà, que la gent se'n donarà compte que aquest viure conjuntament és viure més acompanyat i sense necessitat que sigui una residència. Una persona com jo, si no fos que puc estar vivint on visqui i tenir ajuda domèstica i tinc aquesta filla en el pis del costat, podria viure en un centre i sense necessitar l'atenció d'una residència.

Doncs és la Mercè Mas, que té 94 anys, que és ex treballadora social de la Creu Roja i que és una de les principals activistes catalanes en favor, ja ho hem sentit, dels drets de la gent gran i de l'envelliment actiu i que avui 1 d'octubre llegirà el manifest del Dia Internacional de la Gent Gran. Moltes gràcies per deixar-nos entrar a casa seva i que li surti molt bé, que segur que ho farà molt bé aquest manifest, que m'ha dit que no està gens nerviosa perquè ja està acostumada a parlar. I que continuem aquesta energia treballant pels drets de les persones grans. I a mi moltes gràcies

per deixar-me reivindicar a través de Catalunya Ràdio els drets de les persones grans, la importància de que si hi ha persones grans que m'estan escoltant, que reconeguin que són importants, que som una part important de la societat, que som molts i serem més, o jo no ho sé, la gent gran serà més, i és important que segueixin reivindicant sempre els seus drets, que el que volem són uns serveis que no sean beneficència. Gràcies, Mercè, bona nit. Gràcies, bona nit.

Boira seca els teus ulls, cruja l'aigua i em xucla amb un tenebre dolça perfum. D'una tempesta que em cull, que em cull.

Dentre les bretxes tu surts i em dius bonica que tu te'n surts. Somriure eri la por, la por de caure i de no el salvar.

El sol m'escalfa i jo em crec, la més daurada de l'univers. Cossos celestes atents, que avui que brillo us faré un concert. Eh, eh, eh.

El fred em rasa la pell, però em portes mores i el teu gensell. I ara que bufes tan fort i fas que senti que ets tan a prop,

gronxa, i tu que brilles tan amunt. I jo que et canto tan fort com puc,.