Miki Esparbé: "La imaginació i l'humor són una vàlvula d'escapament"

Sou dels que fan llistes, paper i bolígraf amb mà, comenceu a apuntar el que heu de fer, el que heu de comprar, les tasques pendents, les gestions de casa, les sèries que voleu veure, els controls mèdics que heu de passar, els amics amb qui heu de quedar I quan heu aconseguit fer el que diu aquell paper, retlleu la frase com a mostra del que ja està fet o el subretlleu amb un retolador fluorescent. Els psicòlegs asseguren que fer llistes també és un acte terapèutic, que mostra les petites coses que aconseguim cada dia. Una llista de coses excepcionals és precisament el que explica un monòleg brillant del dramaturg anglès Duncan Macmillan, que ara podeu veure al Teatre Borràs de Barcelona. El podeu tornar a veure protagonitzat per Miki Esparbé, que interpreta així el seu primer monòleg. Abans, des de l'any 2018, l'havia fet Pau Roca, que ara ha dirigit Esparbé en el seu primer monòleg. Un text senzill que tracta qüestions tan delicades com la depressió i la salut mental. Aquesta nit, abans de venir a treballar, he anat al Borràs, he vist la funció i he esperat que l'actor parlés amb nosaltres un cop acabats els aplaudiments, que, per cert, han estat llargs. Niki Esperber, bona nit. Bona nit, com estàs? Moltes felicitats. Moltes gràcies. Acabes de fer la funció de les coses excepcionals.

Literalment, fa tres segons estàvem fent les glòries, o sigui, estem aquí.

Estic, o sigui, absolutament, és que no sé com definir-ho, perquè hi ha hagut moments que jo m'he arribat a emocionar i que he notat que la platea està absolutament en silenci, la gent que hi ha sobre l'escenari també, i hi ha moments que. D'estronxes de riure. Llavors, com és possible encabir tot això en una miqueta més d'una hora en un monòleg d'aquestes característiques? O sigui, no és fàcil transitar

d'un lloc a l'altre. No. Aviam, sí és fàcil fer-ho dins de la complexitat que pot suposar, però sí és fàcil fer-ho quan la partitura és bona. I aquí hi ha una dramaturgia que és un gust i un plaer poder fer cada nit. Però està molt ben escrit. És que està molt ben escrit. Crec que és un text que. Tracta sobre temes delicats, però ho fa amb molt d'humor, com bé deies ara, i crec que utilitza l'humor per apropar-te al tema de la història, no per allunyar-te ni mirar-t'ho en certa distància, sinó al revés, ho fa d'una forma molt astuta, d'una forma molt brillant, Llavors, això fa que la gent quan ve, aquesta reacció que m'estàs dient que acabes de tenir, m'ho diuen molt sovint, no? De, ostres, ens ha passat volant, hem passat donant molt bona estona, i alhora ens dona la sensació que s'han abordat temes delicats, però que ens ve molt de gust que es puguin abordar així al teatre.

Sí, temes que moltes vegades el que fem, i a més a més has fet una reflexió sobre com els mitjans de comunicació tracten segons quins temes de salut mental, en què m'he vist absolutament reflectida, que a vegades els evitem. Durant molt de temps, jo que he estat bona part de la meva vida fent informatius, durant molt de temps hi havia un tema concret. Que era tabú, no? No, que no ho expliquem. El metro no funciona i no funciona per problemes tècnics. Un, i no es podia dir. Perquè allò que deies, perquè fa que altra gent pugui imitar segons quines situacions. I aquí, o sigui, t'has descartat i absolutament ningú que surti d'aquesta funció tindrà cap idea. No, en absolut, al contrari.

Jo crec que l'obra és veritat que parla, evidentment, sobre la depressió, parla sobre la pèrdua, sobre el dol fins i tot, sobre com acompanyar aquells que estimem i estan creuant per un moment molt delicat. Però alhora crec que és una obra molt esperançadora. Els britànics ho defineixen molt bé això. Parla sobre la depressió però no és una obra depressiva. No gens. Si només aviat al contrari. És una obra que surts amb moltes ganes de viure i moltes ganes de fer la teva pròpia llista de coses excepcionals de la vida, com el protagonista d'aquesta funció. Sí, sí, és això. Ara farem llistes. Sí, home, sí, s'ha de fer llistes. Jo també soc molt de llistes. Sí?

A les teves llistes hi havia a fer un monòleg un dia o no?

No, perquè jo soc de les llistes immediates, jo soc de la llista de demà què he de fer, i m'ho apunto tot, i el plaer de tatxar, que això també fa molt gustet. Ets de tatxar o florescent? No, no, no, florescent no el treballo jo. El que sí que treballo és una jerarquia a l'agenda, és que ara de cop i volta estem fent un altre programa, però treballo una jerarquia que és com fer requadrets, i després els requadrets amb ombra, depèn de si és important o no allò que he de fer, tinc com el meu propi. Però això en paper? En paper, sempre tinc agenda analògica. Sempre, sempre. I sempre cada any la mateixa, mateix model, setmana vista, aquest tipus de coses. Setmana vista, no dia vista. No, no, no. No tant, m'agrada que estigui tot allà, ben apretat.

Escolta'm, és un monòleg, però tu no estàs sol sense el personatge, els personatges, que són, no faig cap espòiler, que són membres del públic i que ningú s'espanti perquè tot és perfectament, es pot fer perfectament. No seria el mateix aquest monòleg sense aquesta participació de la gent?

En absolut. No, perquè el que s'acaba generant al final és una espècie de constel·lació familiar o vital, digue-li com vulguis. I és maco perquè aquesta funció té aquesta màgia absoluta de. Si el teatre és diferent cada nit quan hi vas, aquesta funció encara ho és més. Com que hi ha aquesta petita intervenció per part d'algunes persones que venen cada nit, i insisteixo, mai es traurà ningú si no està còmode o no li ve de gust, faltaria més, i no se'ls fa fer cap xou. És a dir, la gent intervé d'una forma molt escueta, molt reduïda, molt simpàtica, molt amable. I és molt maco de veure, jo crec, des de fora. Jo vaig veure una funció, precisament, amb el Pau Roca, que és el director, abans la interpretava ell, i vaig veure una funció amb ell, i t'adones de lo màgic que és aquesta història, perquè a més és un conte breu, és una història que te l'expliquen en hora i escaig, i és maco veure per on transita. I és veritat que no és un monòleg a l'ús, perquè no és algú parlant durant una hora i pico, sense cap més interacció, sinó al revés. Aquí, la gent amb la que jo em recolzo és el públic. I és, de fet, una obra molt atípica, perquè passa tota l'estona amb llum de sala oberta, on hi ha públic sobre l'escenari, on hi ha una experiència de 360 graus, tothom es veu la cara, i això està totalment. L'autor ho volia, ja hi ho posa en el text, que l'obra s'ha de representar així, perquè d'alguna manera simbòlicament el que tendeix quan algú està passant per un moment difícil és aïllar-se. I amagar-ho. Exacte, i recluir-te en tu mateix, i estar sol, i reclamar aquesta solitud, i aquest estar apartat de tot i de tothom. I el que permet l'obra és explicar. Que l'únic antídot per sortir d'allà és la comunitat. Llavors, una platea plena, com la d'avui, el que fa és que surtis d'aquí amb un somriure i pensant que és veritat. Si tens un entorn, si tens família, companys, amics, el que sigui, un terapeuta, el que sigui, que et puguin ajudar i acompanyar-te en un moment complicat,

doncs sempre serà més fàcil. Has dit que el text és excepcional, s'ha representat moltíssim a tots els països, no sé si amb el mateix èxit i amb el mateix format.

Sí, déu-n'hi-do, ara just he d'estar a Broadway amb el Daniel Radcliffe, que ha estat allà fent el Broadway, el conte de les letres, perquè havia estat al Love Broadway, de fet, fa molts anys. I ara ha passat, doncs, diguem-ne, a la gran. Sí, jo crec que sempre, sempre, sempre que s'ha fet ha tingut força èxit aquest text, per tot el que hem comentat fins ara, no? De vegades em pregunten, quin és l'èxit, quin és el secret de l'èxit, jo. Penso que el secret de l'èxit és aquest, que parlem sobre temes delicats, temes profuns, però alhora amb un caliu i amb una tranquil·litat i amb molta cura per apropar-s'hi, amb molta delicadesa, amb molt rigor, amb molt compromís.

I que et pots sentir reflectit malgrat no estar en un procés com aquest. Totalment. De dir, quan ets petit, les coses es veuen d'una manera, ets molt més innocent i sembla que res no t'afecti tant, però quan t'acabes fent gran, te n'adones que allò que semblava una cosa després és una altra. Totalment. I per aquí passem tots, perquè tots tenim moments. Totalment. Llavors, hi ha frases molt bones. N'hi ha una que m'ha agradat molt, que diu. Perquè, com que hi havia les llums obertes,

si entenc la lletra, avui. Has d'aprofitar. Avui era el dia perfecte per fer això.

Sense imaginació la vida no seria suportable, que l'he trobat boníssima. És que és així. Sense la imaginació. Si tot fos real, sempre, sense imaginar-nos res

en cap moment que, clar, ens avorriríem. La imaginació, igual que l'humor, precisament, que en dèiem ara, és una vàlvula d'escap. És necessari. La imaginació és el que ens fa algunes vegades, doncs sí, allunyar-nos una mica, veure les coses amb certa distància, fins i tot l'humor, torno a l'humor, perquè dona la sensació que. Jo, per exemple, vinc d'una família on l'humor s'ha utilitzat sempre, en les situacions bones i en les dolentes. I en les dolentes. I en les dolentes. Et salva, eh? Et salva, eh? Clar, clar, ha ajudat a oxigenar moltíssim. I per això trobo que està escrit tan bé aquest text, perquè quan sents que de cop i volta t'estan plantejant un moment d'onada, en el que de cop hi ha un moment profund, d'una reflexió profunda o fins i tot d'emoció profunda, hi ha alguna situació còmica que t'ho trenca, i quan estàs en un moment de pico, de comèdia, de cop i volta tornes a anar avall, llavors és un text que no et deixa anar de la mà, t'agafa des del principi fins al final. No,

i és un text que està molt ben dit, perquè ha de ser tan natural que. Aquí al costat tenia una persona que m'ha dit, li ha passat de veritat? Ai, que bo, això és una floreta. És una floreta. És una floreta brutal, eh? I dic, no, això és un text d'un autor, saps? Perquè estava com compongida dient, hòstia, ens acaba d'explicar la seva vida. I dic, no, no, és que és un actor, el que passa que no s'ha notat. Gens que estava actuant. És una floreta preciosa, gràcies. Sí, sí, totalment. Home, imagina't. És molt bonic, això. Sí, sí, sí. Escolta'm, és molt bonic això. Estareu aquí fins d'aquí. Estem fins al 6 de desembre. Que dius, home, ja podíeu haver passat les festes, eh? És que clar,

hi ha una programació molt apretada, és que tothom vol fer coses i s'han d'aixecar a produccions, sí, hi ha molta cosa. Escolta, jo no vull acabar l'entrevista

sense dir-te una cosa. No, no, ja, ja ho sé. Ah, d'acord, d'acord. Fareu gira per Catalunya. Farem gira. Això és important, perquè després em truca la gent de Lleida i de l'Ebre i s'enfaden. Farem gira.

De fet, t'he de dir una cosa, la gent de Lleida és veritat que potser no els hi quedava super, super a prop, però vaig tenir la sort també d'abans d'arrencar Barcelona, al Borràs, vaig fer dos bolos. En vaig fer un a Sant Pere de Ribes i un altre al Vilosell, a prop de Lleida. I els he d'agrair molt a aquesta gent perquè van ser els primers espectadors que jo tenia i tothom que pugui venir a veure-la s'adonarà de la importància que té fer aquest text en públic perquè si no és molt desagraït estar sol a casa. És molt difícil, és molt difícil.

I a més a més amb un director que l'havia fet. Com dirigeix el Pau un text que coneix tan bé?

Molt bé, en realitat t'he de confessar que el Pau és un tio que tu et pots trobar també després que algú tingui l'experiència representant-la, que sigui algú potser fins i tot censurador, de cop i volta o encaminar-te tota l'estona cap a la seva experiència, el que ell ha fet. Però en realitat el Pau ens ha donat molta llibertat creativa i ha estat des del minut zero fent les meves propostes. Hem canviat cosetes petites del text per poder-m'ho apropar una mica més, fins i tot. Res, petits referents. Hi ha un moment que el Pau parlava dels G.I. Joe's i jo no havia jugat amb G.I. Joe's, però sí que havia jugat amb els Masters de l'Univers. Home, i han sortit els Masters de l'Univers. Home, clar, jo era fan del He-Man, home, tota l'estona. Llavors, res, vam fer aquesta petita picada d'ullet de dir,

vinga va, posem això. Però a la llista de coses excepcionals hi ha alguna cosa teva? O és de l'autor? No,

totes les que hi ha són de l'autor. Hi ha algunes que ja es van adaptant al seu dia, al fer la dramaturgia. L'Adriana Nadal, que va fer la traducció del text, ja van canviar-les una mica. Però pràcticament totes. Christos Toikov, per exemple, ara em ve al cap. Hi ha un moment que és 316, Christos Toikov. Clar, el text original potser era un altre.

Exacte. M'ha fet molta gràcia trobar un perruquer que t'escolti de veritat. Què vols fer-te? Amb carinyo per tots els perruquers que tenen grans idees i fan grans coses. Totalment. Però l'he trobat molt bona aquesta. Home, és que tots qui més qui

menys coneix algú que de cop i volta ha tornat a la perruqueria i potser no ha encertat en la proposta que ha sol·licitat o que li han fet, no passa res. Que tu vols les puntes i acabes sortint amb una cosa completament diferent. Sí, però és normal, és que és una feina molt creativa la de perruqueria, llavors de cop i volta si el típic dia que dius fes el que vulguis, llavors has d'estar allà, has d'estar oberta al que pugui passar.

Escolta'm una cosa, jo sé, perquè ara ha acabat la funció i jo t'he dit, tu tens gent que t'està esperant, jo tinc un programa que ara s'està fent, i clar, m'ha dit, un moment, és que jo vull dir una cosa d'aquest programa, jo vull dir una cosa de la nit dels ignorants.

A veure què m'explicaràs. Jo quan tenia, què, potser eren 8 o 9 anys, o potser 10, no més que això, Una de les meves grans aficions era posar-me la ràdio al dormitori que jo compartia amb la meva germana. Teníem un telèfon. Llavors el meu passatemps preferit era a última hora de la nit posar-me la nit als ignorants, engegar la ràdio. Llavors jo trucava i responia, evidentment, a les peticions d'altres oients que deien, escolta, em falta. Però amb 10 anys, ja veus tu, jo no sabia res de la vida.

Però aquí hi havia el carnescuní. No recordo qui hi havia.

Perdona, ara t'haig de demanar. Jo sóc del 83, sóc del 83. Això estem parlant del 91, 92. No, no era el carnescuní, jo crec.

No, no, devia ser la Sílvia Tarragona o el Solà després.

Podria ser la Tarragona. Podria ser perfectament, perquè recordo una veu femenina en aquella època. I no t'ho perdis, jo quan era petit jo feia el xou, jo feia imitacions a casa i feia tal, no sé què. I a vegades deia, que us puc imitar algú? I llavors em deien, sí home, sí. I llavors jo feia alguna imitació, imitava el Núñez, o imitava el Llongueras, o els personatges de l'època. De veritat, no?

Tu, juro. I et deixaven, eh?

No et tallaven, eh? No em tallaven, no, no, no, no. Què va, per si érem moníssims. De cop i volta dèiem pensar, pobre nano, estar aquí sol, agafant el telèfon, ves a saber què està fent. I mentrestant la teva germana què deia? No, ma germana no hi era, ho feia sol. Típic dia que la meva germana, ens portem 5 anys, ella devia estar de festa por allà, sortint les primeres nits. I jo invertia, i a casa meva ni tan sols ho sabien. Doncs mira. Imagina't, ho vaig dir de més gran.

És increïble. Suposo que ara ja ho saben, perquè si no. Sí, home, sí, sí. Escolta'm, Miki Esperber, moltíssimes gràcies. Molta sort amb aquestes coses excepcionals. Que puguis fer la llista encara molt més gran. Sí, home. Perquè. Home, perquè sí. Perquè a més a més hi ha una última cosa. Sisplau. Que diu, que m'ha encantat també, de vegades les coses milloren. Però potser no sempre són excepcionals. Tu del de l'escenari, sí.

Ai, gràcies, per favor. Quina manera de tancar-ho. Per favor. Miki, moltes gràcies. Molt amable, moltes gràcies. Merci per venir.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.