Miriam Moukhles, actriu: "Ser vedet és una actitud de vida, sempre ho he volgut ser"

Exigent, rascadora i també imparable.

Míriam Muclés és actriu i dramaturga, també de la seva pròpia companyia, la Muclés i Santís. Amb només 30 anys, ja us ho diré, és l'enveja de totes les veïnes. Té un currículum espaterrant, sobretot en el món del teatre. Ha treballat Sota les ordres, d'Oriol Brogi, de Carme Portacelli, de Marta Pazos. Va inaugurar el Grec amb l'òpera de Tres Rals, premi Revelació dels Premis de la Crítica. Encara esteu despistats, és la Bane de Com si fos ahir. Però sabeu què? El que ha volgut ser sempre aquesta dona és Badet.

A Catalunya Radio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Miriam Muclés, benvinguda, com estàs? Molt bé, moltes gràcies per convidar-me. T'hauria de dir, vedet, pobillo de Cuixaforta, amb què et quedaries tu? Amb vedet. Amb vedet, eh? M'encanta, sí. Perquè això d'on surt? Te'n recordes d'alguna cosa que et portés a l'univers vedet? Sí, sí. Però tu ets molt jove, tu no has anat al Molino de petita.

No, no, no, no. Però això és una cosa que he explicat, que és que a les festes del meu barri, del Cementiri Bell, a Terrassa, sempre venien vedettes a la nit de festa major. I jo veia aquelles dones allà sobre l'escenari, tan fortes, tan poderoses, i cantant, i ballant, i fent tantes coses, que volia ser una d'elles. I crec que ser vedette és una mica una actitud de vida, que m'encantaria poder aplicar més del que a vegades faig.

Sí. Clar, jugar, fer el pallasso, també hi ha aquesta part de Miriam Muclès, potser els papers que t'han tocat han estat més contundents, més forts o dramàtics en alguns moments, però aquesta vis còmica hi és i hi és molt.

Sí, sí, des de petita, sí, soc molt pallassa, em ve de família, tot i que la meva família no es dedica a això, però són tots molt artistes i molt pallassos, i sempre l'humor ha sigut, és part fonamental de mi, sí.

Em sembla que el teu avi era el que organitzava una mica les festes del teu barri de Terrassa. Sí. I potser aquí comença això, d'estar una mica amb ganes sempre de celebrar i de festa. Tu creus que hi ha alguna llaureta d'això?

Sí, jo crec que sí. Ell va estar molts anys sent president de l'associació de veïns. Després ho va ser la meva mare. O sigui, hi ha alguna cosa familiar de fer comunitat, de fer xarxa, de treballar pel barri, pels veïns, i de passar-s'ho bé i de fer festa. I jo crec que això ho hem amat des de petita. Sempre m'ha agradat, sí. I el teatre no et fa

sentir molt sola? Perquè a vegades un està al teatre fent allà el seu paper, aprenent-s'ho tot de memòria, però clar, el públic fins que no t'aplaudeix? Aquesta idea que deies ara de comunitat, o també la sents?

També sents que és una família? Sí, hi ha dues fases de la família quan estàs treballant amb els companys als assajos. Aquí has de crear família, o has d'intentar crear el millor ambient possible, perquè és un viatge que has de fer amb els teus companys. I després ho fas amb el públic. És veritat que hi ha moments que estàs molt sola, perquè per molt que sigui una xarxa, una família,

estàs tu dient el text, i allà. Jo t'imagino el primer moment d'una d'aquestes grans obres, allò, un nacional, una biblioteca, d'aquests llocs així que impressionen ja a nivell físic. Què és? He tingut la sort d'estar

molt ben acompanyada sempre. I he tingut mirades molt còmplices de dir, vale, anem, eh? Vinga, va, per l'antre. Però sí, espantam una mica, sí.

També perquè jo crec que les actrius teniu una feina on mostreu molt la vulnerabilitat. I mostrar la vulnerabilitat és un acte de valentia, també, molt fort. Com has treballat tot en aquest sentit, aquesta part de vulnerabilitat i de tendresa, però també a l'hora de presència?

Hi ha una cosa que no penso en la vulnerabilitat a l'hora de treballar, però surt. Sí, d'alguna manera està allà, no? Però jo sempre que m'enfronto a un text intento ser el més honesta possible amb el que estic dient o amb el que està passant. I si això implica que has d'entrar a llocs teus una mica íntims o que ensenyin una part de tu que en el dia a dia potser no ensenyes, doncs endavant, perquè no sé. Crec que has de seguir l'honestedat que t'està dient aquell text, que pot ser, no cal que sigui una cosa super solemne, pot ser una cosa molt còmica i molt pallassa, però sempre anar a favor del que estàs fent i del context, i de l'estil i del to.

O sigui, és allò que professionalment es diu reading the room, allò de llegir l'habitació, és a dir, estar pendent de l'altre. Mira, no ho sabia. O sigui, que t'ho fas servir. Això, l'empatia també amb el què, on estàs i amb qui estàs. Sí, saber escoltar molt on estàs, per mi és però també a la vida, eh? I escolta, una cosa, jo he dit al principi, 30 anys, totes aquestes obres, Portacelli, Marta Pazos, una òpera, no estem darrere òpera de Terrals, de Corvall, vull dir, atenció, ni Vallet, la noia. Clar, jo penso, tot això. Venint d'on venies, de barri treballador, de gent que no s'havia dedicat al món del teatre, tu em deies, ara en mitjan broma, abans de començar, jo no soc pija, eh? Sí, sí. Com has portat? Perquè el món del teatre, i ara potser sonarà fatal el que et diré, el món del teatre. Per molta gent que no eren pijes, ens ha semblat en moments determinats una mica burges, una mica car, no ens ho podíem permetre. Jo recordo que potser és una de les últimes coses que vaig anar a veure com a persona ja, o sigui, joveneta. Havia anat al cine, havies anat al circ, però al teatre. Ens va costar arribar-hi. No sé si a tu també t'ha passat això.

Sí, des de petita vaig. Mira, tot va venir per l'associació de veïns, perquè allà al barri va venir un grup infantil del Teatre 34 Passes, un grup amateur de Terrassa, que van fer una obra de teatre. I allà amb la meva germana vam veure la possibilitat de. Ostres, que guai, volem fer teatre. O sigui que ens va arribar molt joves, Però és veritat que un cop entres i estàs treballant, t'adones que a vegades les actrius, el teatre, però hi ha moltes classes d'actriu, moltes classes de tipus de fer teatre.

I també hi ha Teatre Mater, que és on tu d'alguna manera vas sortir. Ara jo he dit que el teatre és una mica burgesc i ja estan aquí trucant a tothom al 93207474 amb el que estàs dient, noia, perquè en realitat el que vull dir és que sí, que potser si ets d'un poble que no és Barcelona o vens de lluny, sí que encara anar al teatre vol dir anar a Barcelona i anar a la gran sala. I per tant encara tenim aquesta idea que és una cosa que és elevada, no?

A mi, lluny de pensar que els meus orígens, o de venir a una família que no és de teatre, d'una família treballadora, de pensar que això em pot fer petita, al contrari, per mi és com un superpoder. Em fa sentir-me molt a gust d'on estic i més orgullosa d'on estic treballant. És com que, no sé, com si tingués un petit, sí, com un poder. És poderosa, privilegiada, també. Sí, com un tresor, sí, de sentir-me honrada d'estar aquí, de saber que la meva família està molt contenta, també, que jo treballi d'això, perquè al final era el que jo volia. Tothom ha treballat molt perquè, a la meva família, perquè estiguem bé, tots. I el fet de jo poder dir a la meva àvia que estic treballant d'actriu, del que jo volia. Què diu la teva àvia? L'àvia de Terrassa? Sí, la Pepa. No passa per les portes, no? Ella està, bueno, anxíssima ella va venir a Terrassa amb bons anys i es va posar a treballar en una fàbrica però sempre ha sigut molt artista també li encanta cantar, ballar i clar, que ara la seva neta pugui posar TV3 i al migdia estigui com si fos ahir fent aquí d'entrenadora

d'entrenadora personal

de defensa femenina això també és molt guai.

Ara parlarem de defensa femenina, que estàs a les dones i als dies, i això ens encanta. Comencem, ja sabeu que és divendres, és dia de banda sonora, de conversa amb una dona que admirem, avui Míriam Muclés, i comença molt bé la tia, eh? Torbellino de Colores.

De Jerez de la Frontera, no? Que és de Terrassa, la xica. Miriam Muclès, t'hem d'imaginar amb la bata de cola o alguna cosa així? Com t'hem d'imaginar? Perquè aquesta cançó crec que la tens molt associada a la infància, oi?

Sí, sempre m'ha agradat la Lola Flores des de ben petita. De fet, després a l'institut, quan vaig fer el treball de final de curs, vaig fer un treball sobre la Lola, perquè la veig com una mica una vedette, una folclòrica, una dona poderosa, forta, que fa el que li dóna la gana. Que sap escoltar molt bé un stack, em sembla, que ha sabido tocar tots els pals, també ha fet rap, ha fet Los Tanguillos, és la primera rapera folklòrica, i una dona bastant desacomplexada, i és una persona a la que escoltar bastant.

És un referent per tu, per exemple? Sí, absolutament. Sí, eh? Sí. Si me queréis irsos, no? Si me queréis irse.

A mi veure espectacles i veure cançons de la Lola sempre m'agrada, hi ha coses que me sé de memòria, o sigui, m'encanta. M'ha dit un moixonet que ets una mica mitòmana.

Una mica, sí. A part de la Lola, qui tens allò en cartilla? En cartilla de. De morra, és a dir, de gent catuadora, tant en el món de la interpretació com en general. Això dels mites, que dèiem. Sí. Uf, és que ara et podria dir O la llista molt llarga.

De crios, sí. I la sort de gent que admiro i amb la que he pogut treballar aquesta ves. Per exemple? Per exemple, l'Ariadna Gil.

L'Ariadna Gil, que a més va fer una cosa molt bonica, com va fer aquesta obra juntes, que totes les entrevistes les donava amb tu. Perquè era molt fàcil fer Maria Magdalena i digués sol l'Ariadna Gil, les entrevistes les faig jo sola, aquesta noia qui és, no? Sí. I trobo que això em va cridar l'atenció, vaig pensar que era molt bonic.

És que hi ha part de l'admiració que sento cap a ella, no només artística, sinó personal. O sigui, és una dona que és molt generosa, que a mi m'ha ajudat moltíssim, i que hem fet una gira i hem viscut moltes coses, i ara és com una amiga, una persona a l'equip. Poder preguntar-li coses reflexionar sobre temes o sigui que és una admiració profunda no només per el bon actriu que és sinó per la persona li

diràs que vinguin les dones i els dies que fa temps que la perseguim la tractarem bé el Josep Maria Campillot porta aigua freda és una meravella venir en aquest programa. Ara que parles d'això d'admirar gent i d'admirar les dones amb les que treballes, també jo crec que has creat una relació molt especial amb la Marta Pazos, que és aquesta directora escènica que, doncs, a ella vas fer l'òpera de Tres Rals, però que ha fet moltíssimes coses en els últims anys. Podríem dir que és la directora de moda, la dona dels colors. Encanta. Per què és tan important, és a dir, treballar amb dones i que es crei aquesta relació tan bonica, tan íntima, també? I que deies, no?, que és important el personal.

Sí, em dona la sensació que, bueno, també he tingut molta sort de treballar amb moltes dones, també directores, perquè he començat, sí que moltes carreres comencen amb molts homes, homes, homes, fins que et toca una dona, no?, i jo he treballat amb moltes dones i la.

Estàs d'una altra generació. Normalment, quan entrevistem actrius, ens expliquen tota una colla de directors amb els quals hem treballat i a vegades també ens expliquen que els han passat coses i tu, en aquest sentit, potser pots explicar poc, perquè has treballat molt amb dones. T'han passat altres coses, segur.

Sí, però he estat molt amb dones, és veritat. La Marta, a mi m'encanta per la seva visió artística que té i per com cura i per com cuida el grup. Té com dues antenes, una en lo artístic i l'altra en detectar com està anant el grup, com està responent, si hi ha algú del grup que s'està sentint una mica enrere, si hi ha algú que està tirant massa. Vull dir que escolta molt el que dèiem de reading the room. Sí, reading the room, de llegir l'habitació, no? Llegeix molt bé l'habitació i jo m'he sentit molt ben acompanyada era un super repte fer l'Opera de Terrals perquè també era inauguració dels 50 anys del Grec inauguració de l'obertura del Teatre Lliure de temporada eren com noms molt grans era una òpera escurvail que són unes cançons molt complexes i molt difícils i jo pensava ara està Miriam Mugles i a veure què passa i ella m'ha acompanyat molt i sentir la seva confiança ja de primeres de dir no, no, jo confio molt. Us donava molta tranquil·litat a la hora de treballar.

I creus, jo abans al principi feia aquesta broma de l'enveja de totes les veïnes, suposo que hi ha algú que diu, coi, sí que ha anat ràpid aquesta noia, perquè sempre passen aquestes coses, no? Sí. Però també has sentit que, per exemple, treballant-ho amb dones, quan t'han dirigit, dirigeixen diferent que els homes, és a dir, sents també aquesta companyia? La sents diferent o no? O no pots dir-ho, això? No. Jo no vull que em donis la raó, eh? Jo vull que diguis la teva. Sí, a todo.

No, però, per exemple, també he treballat amb l'Oriol Brogi i també m'he sentit molt acompanyada i molt estimada i molt escoltada. Vull dir que també he treballat amb homes que m'han acompanyat molt. I sí, suposo que hi ha gent que diu, ostres, aquesta noia ja. Però és una cosa que reflexiono molt i penso no vull que em donin per fet perquè ara he tingut molta sort de tenir moltes produccions seguides però jo porto molt de temps treballant vaig treure la carrera i abans de fer la carrera he treballat en moltes coses que no han sigut ser actriu o sigui que que per alguna altra part penso bueno sí que estic fent coses molt guais però les que me quedan.

No, jo penso, que no vengui imperfecta encara, que he fet moltes coses, però és que me queden. Has notat que hi ha gent que sí que hi ha una mica d'envejeta, allò que es posen una mica verds quan tenen al costat, o no?

Bueno, una mica, sí. Però tampoc li faig gaire cas, això, eh? No, jo tiro. Aquí es donde sale la vedette, un poco. Bueno, mira, jo no puc fer-me responsable del que pensin, però és veritat, he sentit molt d'amor de moltes companyes de generació, també. O sigui, vull dir que he rebut molt. El que passa que jo em preocupo de com jo cuido l'entorn i.

Bé, i també hi ha una qüestió. En aquest món és un món on només pot arribar una a fer aquell paper. Vull dir que, volgués o no, la competència hi és.

Sí, és veritat. Sí, sí, absolutament. És que no sé què dir per això. I a més, guapa. Guapa.

Com ho portes, això de la guapura? Em fa vergonya que ho diguis. No, però t'ho diuen dir. És que és tan guapa, té uns ulls. Ai, mira, doncs molt orgullosa. No, perquè aquestes coses, com a actriu, puntuen, és evident. O sigui, hi ha un determinat físic. En som plenament conscients que en un determinat físic es fan unes coses i en un determinat físic es fan unes altres. Sí. I amb el món de les actrius, a part, a vegades hi ha una duresa increïble en aquest sentit.

Absolutament, sí, sí, hi ha una pressió estètica que és molt forta. Jo és que, no sé, no sé què dir-te això.

Sí, però vull dir, la sentida, per exemple, de dir, ui, m'he d'aprimar, o m'han dit que per fer aquest càsting millor que ensenyi una mica de pit.

No, això per sort encara no m'ha passat, espero que no em passi. I el que et deia de les companyes, que he tingut companyes molt guais que m'han sabut dir, ei, ves més per aquí o ves més per allà. I això de moment no ho he sentit. També tinc moltes companyes que m'han dit, espera't, tens 30 anys, espera que tinguis uns anyets més, a veure què et passa, a veure si trucantà, a veure si tal. Però, per sort, tinc tanta passió per la feina que em dedico més a treballar la interpretació i a ser molt camaleònica, perquè les obres que he fet, hi ha una obra que he fet, per exemple, d'home, i no tinc present la bellesa física i canònica a l'hora de fer teatre. M'és bastant igual. Ahora, la genética, pues esto es de mi abuela Pepa, de mi madre y de mi padre. Sí, son tots guapos, són tots guapos la teva família. La meva noia són tots molt guapos. I és veritat, eh? La meva germana és molt guapa, tots són molt guapos. A veure, no soc pija, no soc burguesa, pues la genética me ha de compensar d'alguna manera. O sea, vull dir, la vida me ha de compensar con algo.

M'agrada que toqui tot, eh? No té àvia la noia. Perfecta.

Poi lo escrivo dentro una canzone, non so neanche se l'ascolterai o resterà soltanto un'altra fragile illusione. Se le parole fossero una musica, potrei suonare ore d'ore, ancora ore e dirti.

Ai, ai, ai, ai, ai. Aquesta cançó em posa. Vaja, m'encanta que hagis triat aquest Oggi sono io de la Mina, que té una història, perquè és la primera cançó que, quan tu surts d'un escenari, sona. No? Tinc entès?

Sí. Quan va ser això? En Nacional, a la sala gran del Nacional, fent Anna Karenina, precisament, havia de cantar aquesta cançó. I va ser com una estrena. L'havies de cantar, eh? Sí, la vaig cantar. Guau. Sí. Va ser molt especial. Jo no coneixia la Mina. No la coneixia. I la Carme Portacheri em va proposar aquesta cançó i quan la vaig sentir em va emocionar moltíssim. I la cantava mentre Anna Karenina i Bronski ballaven i va ser molt bonic. Escolta, tu hi creus amb les històries d'amor o què? Jo sí. Ets una dona enamorada. Sí. Enamorada i enamoradissa. M'enamoro de moltes coses.

I de persones, també. Però tu creus en l'amor romàntic? Creus en l'amor romàntic o no? En el príncep blau, la mitja taronja, l'home de la meva vida, o la dona, no ho sé.

Sí, el nom de la meva vida, sí. Sí, creus, eh? Sí, però que pot haver-hi més d'un, eh? Però sí, com la persona que t'acompanya i dius, ostres, he trobat algú a la vida que sé que m'acompanyarà tota la vida d'una manera o una altra, però tota la vida estarà al meu costat, això sí. I ja l'has trobat o què? Sí, això el tinc. En sèrio?

Mira, que en 30 anys ja lo tengo. Això no havia passat mai, normalment quan em faig aquesta pregunta a les convidades sempre em diuen, no, no, això són petranyes, això de l'amor romàntic no existeix.

No, o sigui, amor romàntic principal no, però el que he dit de trobar gent a la vida que tu diguis, hòstia, sí, però també em passa amb amigues, eh, i amb amics. Sí, sí. Vull dir, de gent que dius. Estic impressionada. Per què? De gent que dius, hòstia, aquesta persona. Per sempre. Sí, de la manera que sigui, però per sempre, sí i tant.

I creus que és una cosa del destí? O creus que té a veure amb l'educació? T'imagines un dia amb tota aquella cosa de casar-te i tal?

Ah, no, de moment no, no, no. No, no, aquesta cosa de. No, això no. Això de company, de dir, somos un equipo, això sí, i tant.

Miriam Muclés, la dona enamorada. Què he dit? Muclés. Muclés. Millor, millor.

Yo te busco en el mundo que me ahoga, que me abraza y que me olvida en la prisa de la gente. A la vuelta de la esquina y tú te escapas como el pez de las orillas como el día de la noche siempre cerca ahí.

Aquesta cançó també forma part d'un dels teus espectacles, de Bassadari, aquest amb la teva companyia, la Muclés i Sentís, que m'agrada molt que comenci la companyia ja en nom de dona. Tu qui vas fer també de defensa personal femenina? Vas dir primer jo o com va anar això? No, va anar, crec que per alguna musicalitat,

és com quan avises a uns cosins o uns germans que és tal i tal, sempre és una primera i l'altra. La Santís i Mugles no era tan rara. La Mugles i Santís té com més musicalitat.

O sigui, no va ser perquè jo vull ser la primera. No, no, home, que va. Va sorgir. Tens una companyia de teatre que no sé si era una manera també d'assegurar-te que d'entrada tindries feina quan surts de l'Institut del Teatre. Clar, suposo que fa cert vertigen i a més una feina molt precària i com dèiem tu venies d'una família treballadora i per tant aquella cosa de, nena, no vols fer una carrera de profit en lloc de dedicar-te al món de la faràndula? No va haver una mica de por a casa o què?

Mira, no. O sigui, segurament va haver-hi por. Però no t'ho van dir. No m'ho van traslladar així. Jo sempre ho he viscut com que m'han acompanyat molt. I sort, perquè de la manera que jo m'hagués influenciat molt que la meva família m'hagués dit, ei, cuidado, tal, hagués anat amb una mica més de por. Però sentir que ells potser tenien cert neguit, però em van dir, ei, pa'lante, Míriam, con todo, pues em va donar molta tranquil·litat. I la companyia va ser, no per assegurar-me feina, sinó per assegurar-me. Que intentaríem treballar d'això, perquè també tenir una companyia tampoc et dona garanties de. Però de dir, bueno, crearem això tu i jo, que estem treballant. Va sorgir dels treballs finals de grau de cadascú. Vam veure que treballàvem molt bé junts i va dir, bueno, fem aquesta companyia i comencem a picar portes dels teatres, perquè és així com se suposa que es comença. I així vam començar.

Sí, que éreu uns treballadors incansables, d'alguna manera, no? I ademts motivats. Sí. Us vau fer amics allà a l'escola, a l'Institut del Teatre, m'imagino, amb els Santís. Sí, allà ens vam fer parella. Sí, sí. Però parella també de parella? De parella. És aquest el nòvio de tota la vida? No, de tota la vida no és, però O sigui, que serà per tota la vida, aquest?

Sí. Sí. De la forma que sigui, però amb el Joan som companys.

I no et fa por allò de barrejar la feina i el plaer? O l'amor? No et diré la frase que diuen en castellà, que és horrorosa.

No, bueno, això m'ho han preguntat i a posteriori he reflexionat, ostres, sí, podria haver passat, però no m'ho vaig plantejar en cap moment perquè és que ens entenem molt bé en l'artístic i quan volem treballar això intentem separar una mica, però és inevitable, cada dia estàs parlant de coses, però som uns motivats els dos i ens estan molt bé,

o sigui, ens entenem molt bé. Heu fet ja, vaja, dos obres. A més, alguna ja ha guanyat algun premi. Per tant, ser goig, perquè també feu unes obres que són ben lluny del que normalment tu fas quan interpretes, que has fet coses més clàssiques o podríem dir més dogmàtiques. I en aquest sentit, aquí experimenteu moltíssim, perquè feu, no sé, per exemple, vau fer una obra sobre Pau Riba i una altra sobre Adelés, sobre el filòsof. Vull dir que.

A mi m'agrada molt tenir una companyia perquè allà és l'espai on podem dir la nostra.

Tu també escrius aquí, no és el tema només sóc l'actriu.

No, no, no, a mi m'encanta crear, escriure, dirigir també. Aquesta última amb Abassadari ens ha acompanyat el Pau Mates que també ha escrit i ha dirigit amb nosaltres dos. I hem fet un super match, la veritat. Ens agrada molt perquè hi ha idees que en el dia a dia que ens sorgeixen i és realment molt difícil si només ets intèrpret. M'estic emparbossant molt, eh? Si només ets intèrpret, és molt difícil que tinguis els papers que tu volies tenir. Llavors, tenir una companyia et dona la garantia que ho pots fer. No li agrada a ningú, però. Pots fer de vedet, per exemple. Exactament, que és el que vaig fer amb aquesta cançó que també cantava. Sí.

És una sort tenir la companyia poder-la portar a terme jo també em pregunto si a vegades tot el que fas sembla que et va bé encara hi ha a vegades certa inseguretat o cert síndrome de la impostora que jo crec que és una cosa que arrosseguem molt les dones i a part ara que deies tu que també escrius moltes vegades hi ha aquella cosa fama una mica antiga i retrograda d'actriu igual a guapa però tonta sí, sí. Tu això t'ho has hagut de desempallegar, també, de tu mateixa, o no? O vens del cementiri vell i a tu no et fa ningú ombra?

No. Això sí, però. No, mai m'he considerat tonta, però A veure.

Sí, ho dic en el sentit de, no que tu t'ho consideris, sinó que a vegades això pesa a l'hora de, he de demostrar el doble, he de fer veure que en sé molt.

Em dona la sensació que tot el que estic fent hi ha molta gent que em diu, ostres, ja estàs a tope i tal, i jo penso, sí, és veritat, però jo. Però porto molt de temps treballant, no? Sí, i que ara he tingut la sort de fer unes produccions que m'han anat molt bé, però també vull tenir dret a fer una següent producció i que sigui una merda, vull dir. I que em diguin, ostres, no estava gens encertada, però que això no vol dir que ja no soc bona actriu, perquè jo això ho penso molt. Ara que m'estan afalegant tantíssim, cosa que agraeixo, hi ha un punt que tampoc me'l crec i tampoc l'escolto gaire, perquè penso, bueno, cuando la cague, la mateixa gent que m'està posant un pedestal, són els primers que tenen ganes de dir, oi, la Míriam, aquí no està tan certada, o. Llavors, tinc ganes de fer la meva carrera amb pros i contres, però sense escoltar ni lo pitjor ni lo millor, perquè si no, em tornaria loca. I. I a més en aquesta feina

hi ha sempre gent dient com ho fas, com no ho fas què hauries de fer esperant que la

caguis per mi és un ofici és una feina igual que qualsevol altra feina hi ha dies que faràs una cosa millor o pitjor i això no fa que un arquitecte sigui un mal arquitecte si un dia té un mal dia i això ho tinc molt integrat de saber que no has d'escoltar ni el bo ni el dolent massa la veritat.

Miriam Muclés, aixecant parets aquí a les dones i els dies aquesta tarda.

Quiero correr en libertad, quiero encontrar mi sitio.

Una broma del destino, una melodía acelerada en una canción que nunca acaba. Si he tenido suficiente, necesito a alguien que comprenda que estoy sola en medio de un montón de gente.

Esteu sentint les dones i els dies. Amaral, El universo sobre mi, és una de les cançons que també ens ha triat Miriam Mucles. Aquesta cançó et porta a la teva infància en un poble de València que es diu Egara, ho dic bé? Engera. Engera. Perdó, Egara és Terrassa. Sí, sí, estic fatal. País Valencià amb la teva àvia que era valenciana. Sí. I què, aquesta cançó? És tu sortint de festa, perquè aquí ja tens una edat. No, no, aquí tenia. És que la té 30, la té 30, és que què voleu?

Jo no sé quants tindria, però és la primera vegada que em vaig pujar a l'escenari a la meva vida. Va ser el verano cultural, que es diu, que llavors fan activitats, i amb les meves amigues i amb la meva germana la meva millor amiga és de València, es diu Maria, vam decidir cantar, si sortia a ballar aquesta cançó i mi germana feia playback, i era el coró de baile. I va ser molt emocionant, perquè llavors durant tot l'estiu la meva germana dient, ei, Amaral, Amaral, perquè va ser una actuació que. Que encara recorda. Sí, sí, jo la recordo molt.

Sí, que la teva germana també s'ha dedicat al teatre, però sí que li agradava, no?

Sí, ella va pujar, ara és molt vergonyosa i no ho faria mai, però mira, aquell estiu ens va donar per això, per pujar a l'escenari i ballar aquesta cançó, i llavors encara me'n recordo de la coreografia d'aquesta cançó, que per sort això és ràdio i no.

No cal que la facis, tot i que ens graven cada setmana, vull dir que si tens ganes de fer aquí els balloguets. No, no, per favor. Vaja, que això ho portaves a la sang. En la teva obra, Bassadari, justament parlaves del llegat. Sí. Quin creus que és el llegat més important que t'ha deixat la teva família, la teva germana, les dones de casa teva? Perquè també has estat molts anys amb una família de dones, jo crec, no? La germana del teu pare

va morir quan tu eres molt petita. I he viscut tota la vida amb la meva mare i la meva germana. Un matriarcado absoluto a casa. El meu avi també va morir molt jove, llavors sempre he tingut la figura de la meva àvia. I de figura masculina tinc el meu tiet, mi tio José, que és un grande, i la meva tieta i el meu cosí. Som una família molt benvinguda. Jo crec que el llegat que m'han duixat les meves dones de la meva família. Jo crec que és que passi el que passi, sempre hi ha esperança i que l'humor sempre ha de ser-hi. A la meva família passa molt, ens han passat coses o sempre hi ha l'humor a casa, passi el que passi. I aquesta força que jo veig en elles, a mi m'ajuda molt. Perquè no són persones que baixin molt profundament, que caiguin molt en la desesperança, en l'angoixa. Sí, que sempre són dones que van endavant. Sí, tirar cap endavant, passi el que passi. I el que pot passar pot ser fort, també. Però sempre han tirat endavant amb un somriure i, a més, fent bromes. I això, sí.

Ara no vull anar a la cosa trista, que estem molt amunt, tu i jo. I amb Amaral, a més. Exacte, i amb Amaral, etc. Però sí que vas perdre el teu pare quan eres molt petiteta. Però clar, portes el seu cognom. I també he de dir que en el teatre català no hi havia moltes mucles. No. I no hi havia molts cognoms àrabs. Això et va fer por en algun moment?

Em va fer estar en estat d'alerta de com la gent llegiria això, perquè jo ho tinc molt integrat. Però llavors van haver-hi moltes preguntes de. Els teus orígens, i tu ets així pel teu pare, o els papers que he fet en teatre, de. Mira, per exemple, amb Tots ocells em va passar que fent l'obra hi havia gent que em preguntava, ja, però tu com amb aquest cognom, com t'has enfrontat a aquest paper, i el meu company, que era el Guillem Balart, que feia de jueu, ningú li preguntava sobre els seus antepassats jueus, si és que en tenia, per interpretar el paper. Llavors sempre he tingut una A més, tu no sabies àrab, vas haver-lo d'aprendre per fer l'obra. I que jo soc de Terrassa, que soc terrassenca, que tinc orígens àrabs. Però aquí sí que vas veure, podríem dir, el racisme que hi ha a Catalunya. Sí, la forma d'etiquetar o el sobrecuidado. Sí, el meu pare, jo estic molt orgullosa de portar el cognom del meu pare, dels meus orígens, m'ho veig en la cara a vegades, m'assemblo a més molt al meu pare, m'ho diu la meva família, que soc el meu pare en molts sentits i jo estic molt orgullosa d'això. Però que l'artístic no es barregi amb això, que evidentment.

Ens falten moltes generacions. Hi ha moltes coses que no es fan amb mala fe, però ens falten moltes generacions de veure d'una manera normalitzada altres cognoms a Catalunya, que no siguin Fernández ni Pujol, i que les generacions es moguin. I en el teatre català hi ha pocs Fernández.

N'hi ha, però n'hi ha pocs. Estem fet de moltes barrelles que tothom parles amb qualsevol persona, el meu avi era de no sé què tal i havia ara estic pensant en l'Eduard Fernández però n'hi ha pocs n'hi ha pocs ara em venia al cap una cosa que vaig llegir un dia que em deien Míriam Mocles és una actriu marroquina de segona generació vinguda i vaig pensar tot això és per un cognom, tota aquesta idea i aquesta volada que sense preguntar es va posar en un diari. Ostres, quina tonteria, no? No tenen ni idea, però un cognom així crida molt l'atenció, sense tenir ni idea. Però per mi és un orgull, eh? Jo estic molt contenta de tenir aquest cognom, perquè a mi és molt particular. No, no, és molt bonic, a més. No sé què vol dir, però és molt bonic. Mira, significa honestedat.

Doncs mira, miri amb honestedat. La importància de ser muglers. M'encanta. I jo estava pensant també que potser en algun moment també has pensat, hi ha racisme a l'inversa, és a dir, en volant donar papers d'actriu d'això i de l'altre per quedar bé, per dir, tenim una quota. Això també ho has pensat? Jo soc molt mal pensada, me n'adono. No, no, està. El nostre tècnic Josep Maria Campillo fa així, però mira. Pensa mal i acertaràs. Tu què en penses, Miriam, de tot això que et dic?

Jo penso que això existeix, però jo crec que a mi encara no m'ha passat, i si m'ha passat he evitat segons quins papers.

I si t'ha passat ho has fet tan bé que ara et truquen perquè ets la Miriam. Exacte.

Mira, això ho vaig a dir. Un dia em va trucar un periodista, se dice el pecado pero no el pecador, i em va dir, estava fent Anna Karenina, i em va dir que com em sentia fent un paper que no era de la meva temàtica, perquè fèiem la Rússia de I va ser com, ostres, clar, és que hi ha gent que encara creu que només treballo per això, i no és veritat. Però tampoc me l'escolto gaire, eh? Però era com un apunte. Sí. Sí, la meva temàtica, com si la meva temàtica hagués de ser sempre dones racialitzades. Àrabs i àrabs. Etc. Doncs,

escolta, posem més música, però abans de posar música, fem una cosa, anem a la publi, que nosaltres necessitem calerons en aquest programa, també.

Cataluña Radio. Nero, do, le, lo, le. Nero, do, le, lo, le. ¿Sabes qué? Estoy aquí. Quiero vivir la vida, lo que me queda de vida. Quiero vivir contigo.

Vivir la vida, lo que me queda de vida.

Quiero vivir contigo.

Ja hem vist avui que la Miriam Mugles és una romàntica. Podria cantar perfectament això de Quiero vivir toda la vida contigo, que canta la Shakira. A la Shakira no li ha anat bé, eh? Jo només ho dic. A la Shakira no li ha anat bé. On te porta aquesta cançó de la Shakira que ens has triat?

Pues també a la meva infància. Escoltar Shakira en un wallman que escoltava amb la meva germana. Teníem un wallman de la Shakira, amb un disc de la Shakira. M'encanta, aquesta cançó m'encanta.

Shakira és una de les cançons que ha triat la Míriam Muclés avui en aquest divendres que li estem fent moltes preguntes sobre el teatre i moltes altres coses estem parlant també a mi m'agradaria també explicar que tu ets una actriu que ho has treballat i ho has fet tot als càstings. És a dir, que tot t'ho has guanyat fent càstings. I els càstings deuen ser molt complicats. És a dir, a tots els nivells. No només perquè has de fer un paper i aprendre-te'l, sinó a nivell emocional, també, perquè això que dèiem, no? Només pot guanyar una.

Sí, per mi els càstings són un un mundo molt curiós perquè estàs provant-te a tu mateixa també allà, jo crec tu estàs intentant agradar de totes les maneres, agradar que aquella persona vegi que amb tu podria treballar que li agrada com estàs dient el text que estàs intuitivament agafant un to o un estil que aquesta persona s'imagina per la seva feina i alhora. Hi ha alguna cosa com de lligar? Bueno, de seduir, jo crec que sí, igual que sedueixes a la càmera o sí, de voler mostrar la teva millor part, sí, sí, però no seduir en el sentit sexual, sinó sí, seduir, sentir-te guapa i sentir que t'han de mirar encara que el personatge sigui fet de. De Quasimodo, saps què vull dir? I sempre he fet. Per exemple, la primera vegada que vaig estar al TNC dirigit per la Judit Pujol, primera dona, va ser un càsting que m'ho vaig passar molt bé. Intento passar-m'ho de la millor manera, perquè sé que és molt complicat que et diguin que sí. Per tant, estamos en el camino. És a dir, que per mi un càsting sempre sé que tindré el 90% de nos i un 10% de sis. Per tant, fer un càsting per mi és una oportunitat, perquè com que està al pati, poder fer un càsting ja és molt. Que et vulguin veure ja és molt.

Tu vas estudiar a l'Institut del Teatre, que et vas formar allà. M'imagino que tenies la sensació d'una gran oportunitat, però ara, després de tots aquests anys i de tot el que moltes vegades parlem, no m'agrada parlar d'abusos, però sí de certes actituds, a vegades, en què s'ha treballat durant molts anys. Una exigència molt bèstia, o en moments determinats tibar una mica, o sentir que allò que hi ha entre la relació entre el profe i l'alumne acaba de ser una relació igual. Has sentit moments d'aquests? O fins i tot treballant, no sé, no vull enfocar-ho tot a l'Institut del Teatre, però com a dona creus que hi ha moments d'aquests que dius. Este es raro, ¿no?

Sí, això és una mica raret. Sí, hi ha algun profe. Bueno, entenc que. A mi no m'ha passat mai, algú de dir, ostres, això és molt bèstia, ho haig de dir a algú, o m'estic sentint, realment no m'ha passat mai, però és veritat que, igual que, però ho compara amb l'institut o com totes les universitats, hi ha profes que són.

El que passa és que en aquesta feina us sentiu molt vulnerables i a estones esteu treballant molt en lo físic. Vull dir que és més fàcil que et passi això a l'Institut del Teatre que fent matemàtiques.

És més fàcil que et passi i és més difícil poder-ho detectar perquè és una feina que, com tu dius, és amb el cos. Per tant, és més difícil dir això m'està passant i bueno, és que estàs fent aquest treball, no? Que no és que estàs en una facultat que el professor està allà i tu estàs aquí. També a vegades estem hipervigilants ara, no? Sí. A mi em passa que a l'institut, bueno, no vaig patir d'aquests abusos que després han sortit a la llum, però sempre he estat molt alerta de què passava, precisament perquè per mi l'institut vaig saber que existia tres anys abans de presentar-me, llavors no sabia que això era uns estudis superiors, llavors les classes per mi eren molt estranyes, o sigui, va ser com, uau.

Tu venies de l'institut i dius, això és una classe, i aquí he d'estar cridant tres hores en una paret? No ho sé, m'ho estic inventant, eh? És la fantasia que tinc jo.

I respirant un color. Respirar un color, clar, clar. Era estrany. No he patit mai això.

Tu no l'hi explicaves, això, a casa teva, després, quan tornaves, mama, he estat respirant un color tot el matí.

Un color, bueno, la risa, aquí és on surt l'humor, una mica. Però sempre he estat molt alerta i per sort amb les companyes també, sempre hem estat molt al cas de què podia passar i què no. O sigui que per aquí, salvada.

I ara que dius d'acompanyes i d'amistat, es poden fer amigues al teatre? Amigues de veritat, eh? Sí. O sigui, d'aquestes que després truques, et plores. Absolutament, sí.

Jo tinc moltes amigues ja del teatre, que això em fa molta il·lusió, perquè mai saps quan començaràs, com serà el procés. Però sí, tinc la Laura Obert, la Clara Mingueza, l'Ariadna Gil, la Clara Segura, amics i amigues, sí, sí, moltes. I a més. És molt divertit perquè mai saps quan tornaràs a coincidir amb aquestes persones, però hi ha un vincle que ja s'ha fet des d'aquella obra que vas fer. I, per exemple, amb la Laura Obert, ara soc la padrina de la seva filla, que això em fa molta il·lusió, i ens vam conèixer fent una obra de teatre. O sigui que sí, sí que es fan amigues. Per sort.

Ens agrada. Doncs, escolta, sentint més cançons, anem a posar-nos una mica de discoteca. A veure, discoteca. Discoteca, discoteca, batllial, te daré.

Bat Gyal, la dona sexy de Catalunya.

T'encanta. T'encanta, eh? M'encanta Bat Gyal. La vaig descobrir fa relativament poc, això també ho vaig dir. La meva germana sempre ha sigut molt fan, però jo la vaig descobrir realment fa uns 3 anys, uns 2-3 anys, així tampoc tant. Però a mi m'encantava, perquè anava escoltant la seva música i li anava passant a la meva germana, mira aquesta cançó, i em deia, Miriam, això ja fa molts anys, tia, o sea, bastardíssima la vida. M'encanta, és una vedette per mi, Batgial. És una tia forta, desacomplexada, que va a la seva, que és professional en lo seu, o sigui, és un referent, bastant referent, Batgial, sí.

És una música que a tu fa servir, si no ho tinc entès, per la rutina del gimnàs. Sí, aquesta cançó en particular és la meva rutina d'abdominals. Ens hem d'imaginar a la Míriam Mucles molt al gimnàs o què? O sigui, ets una dona sacrificada que vols un cos escultòric o com va això?

No per un cos escultòric, sinó per preparar-me físicament per les obres de teatre. A més, ha coincidit que aquestes últimes. Hi havia molta exigència física i igual que haig d'exercitar la ment I també la veu,

no? Perquè en algunes has hagut de cantar, no cantar o operar, però déu-n'hi-do, això, no?

Fer classes de cant també a tope, preparar el cos per això. I llavors anar al gimnàs m'agrada molt perquè trec moltes coses allà. Neures. Sí, i em va molt bé. I sempre has d'anar molt motivada al gimnàs. I la batlle és la motivació en persona. I tu vas motivada al gimnàs, eh? Molt, amb aquestes cançons. Estopa, també me'l poso. Si algú ha sentit la meva música, quina vergonya. Jo a vegades penso, vaig estar motivada, a vegades m'he posat Disney, però m'agrada molt. I va dir el referente absoluto. El posi que mana. El Pussy Camana.

Nosaltres també estem aquí amb la Míriam Muclés avui pensant que és l'actriu Camana en el món teatral avui. Escolta, ara d'aquí no res, tornes a fer tots els ocells? Sí. Amb la Clara Segura que també. Ai, perdó. Ella no estarà. Ella no estarà. No. Però hi va ser, no?

Hi va ser. Ah, d'acord, d'acord. Hi va ser, sí. En aquesta producció no ens acompanyarà, però hi ha un equip estupendo, estarà la Anna Icobalceta, fent del personatge de Nora, i molt contenta.

T'agrada tornar a repetir obres o què? Perquè és una cosa que no podeu fer gaire, les actrius. Sí, això és una molt bona

oportunitat perquè, no sé, va ser una obra espectacular, em va marcar molt a nivell personal i a nivell d'actriu, també. Vaig aprendre moltíssim i tornar a fer aquesta obra és un regal, la veritat. I a més, l'altre dia ho vaig dir, és diferent perquè ja t'enfrontes a aquest paper d'una altra manera. Ja no ets la mateixa i reparas en frases i en coses que abans no i sí, moltes ganes de tornar-hi, a la perla, sí.

Com et planteges el futur, Míriam? Què penses? Per exemple, penses en tenir criatures? No. O sigui, és una cosa castellà? No. Has d'estar enamorada?

Això d'enamorada no se m'ha entès, crec jo. No, és broma. No, no, ara no. No sé, mare, no tinc ni el cap. Però,

per exemple, què t'agradaria? Acabar com Penélope Cruz estant a Hollywood? O sigui, quin O no hi ha fronteres aquí? És a dir, que. Mira, el meu futur ara me'l plantejo com O sigui, t'agrada, per exemple, allò que diuen pensar com pot ser el teu futur

per un dia arribar-hi? Sí, desitjar-ho, sí. Desitjo estar molt tranquil·la, molta tranquil·litat. Desitjo tenir un allar i desitjo.

Sí, perquè amb la feina d'actriu, la precarietat i tal com estan els lloguers,

això suposo que afecta. És una incertesa, sí. El que passa és que ara estic tenint molta sort, és veritat. Però necessito pensar que estaré molt tranquil·la, que podré escollir projectes, que això també és una sort, perquè això significa que pots triar del que vols treballar també. O sigui, dintre del sector que ja estàs treballant d'una cosa que vols, a més pots triar què és específicament el que vols. Sí, no sé, em plantejo un futur amb els meus i escollint les feines. I si no, creant-les.

Més teatre o també t'atreveixes al cinema? Perquè ja has fet alguna cosa de cinema, has fet alguna cosa de visual, també has estat en sèries, Cassivina Greta, Cites, Sala Polivalent, com si fos ahir, ho dèiem abans, que fas de Bane, la professora de defensa personal. Com t'hi sents, també, la tele? O no t'agrada tant? És diferent, és totalment diferent.

D'altres ritmes, no? Sí, és com si funcionés una altra part del cervell, en comptes del teatre. A més, el teatre té una continuïtat, hi ha un procés que no acaba, i tot i que l'obra sigui fragmentada, tu tens un recorregut. I la tele és molt més fragmentada, i les sèries també. Però és una altra musculatura. A gustíssim, també, i amb moltes ganes de fer audiovisual, i tant.

Estan sortint coses d'actriu al cine o no es pot parlar encara?

Estan sortint coses d'audiovisual, de sèries. Ah, sí? Sí, estic molt contenta. A més, estic amb el Miguel Arias, que és un representant fantàstic, i estic molt a gust en aquest sentit. També és això, trobar-te gent en el sector que et pugui acompanyar bé. I aquí em sento molt honrada, també.

És com un manager, no? Sí, representat. Algú que confia en tu i que està buscant-te coses interessants, xules.

Sí, i a més això, que t'has d'entendre amb aquesta persona i saber què és el que t'agrada, què no, per on tiraries, i ens estem entenent molt bé i molt feliç, la veritat, sí.

Sembla que em les munti. L'última ronda de mi La malla no pot florir L'ànima la tinc per sota El meu nom no cau ni flota Tinc un mar per dins que em crida La tristesa també és vida.

La tristesa també és vida, eh? Forta, fortíssima, Sílvia Pérez Cruz. Sí, m'encanta també, sí. M'agrada perquè hi ha en totes les cançons que ens has posat aquesta nit un contrast, un contrast entre lo alegre, lo divertit, però també hi ha melangia, també hi ha aquest punt més tranquil. Sí, sí.

És que jo crec que, bueno, hi ha moments per tot i tampoc voldria ara que estigui. És veritat que a la Parador. Estic treballant molt, m'està anant tot molt bé, però també tinc moments per tot en el dia a dia. I no voldria obviar la tristesa, les pors, les inseguretats, la incertesa del que passarà i del que estic vivint, també. I aquesta cançó de la Sílvia Pérez Cruz m'acompanya molt quan no estic tan alegre, ni tan contenta, ni tan feliç. I m'agrada molt escoltar-la. D'on surten les pors de la Miriam?

Què és, podríem dir, el teu tendó de quiles o la teva debilitat? Què és allò que et fa trontollar una miqueta? Estic preguntant coses, tu em pots engegar, si vols. Que ets a la ràdio preguntant massa.

Bueno, el sentir-me insatisfeta amb el que estic fent, el que no em compensi, el trobar a faltar a la meva família moltes vegades, perquè en aquesta professió et perds moltes coses també, perquè treballes els findes, treballes els festius. Aquest any, per exemple, m'he perdut dos casaments de dues amigues molt amigues, perquè estava treballant, i hi ha coses que penso, ai, espero no em penedir-me, o espero que tot això em compensi, perquè també em dona moltes coses bones.

Clar, un casament, si és una molt amiga, la veritat és que és una data important, és a dir, que a vegades deus sentir que estàs fent un sacrifici molt important,

a tots els nivells, no? Sí, sí. Sent conscient del que és aquesta feina, perquè hi ha altres, o sigui, ja, sóc conscient que sacrificis una altra cosa en molts sentits, però aquí penso, ostres, m'he perdut un casament d'una amiga, que putada, o sentiran que estic a prop, igualment, la meva família, que no vaig tant a Terrassa, sentiran que estic amb ells en lo laboral, no? Em passarà que estic tan a tope i estic fent tantes coses que digui, ostres, m'he perdut molta vida treballant només,

¿Tens por que potser et deixin d'estimar? No sé, és una paraula molt forta, eh? Les vedettes ho diuen molt, això. A mi em llencen rams de flors, però quan torno al camerino estic sola.

Bueno, em fa cosa sentir que no que em deixin d'estimar a mi, sinó que es deixin de sentir estimats per mi. Els meus amics sabran que encara estic allà, a vegades, o la meva família sabrà que per mi són el més important, tot i que ara estigui fent altres coses. Sí, sentir que potser estic fallant els meus en el sentit de, he decidit una feina, he decidit una vida adulta, he decidit unes coses, que comporta no estar en molts moments que per mi són molt importants. Em fa la sensació que tu ets molt exigent, eh? Pot ser? Sí, sí.

O sigui, que com saps que el camí fins aquí ha estat llarg, t'has currat tot el que has tingut, no? És a dir, hem dit que vas estudiar a l'Institut del Teatre, però també has estudiat Periodisme, vas estar un any estudiant Periodisme, i vas dir, ui, jo no vull fer això de la Virgínia.

Em va agradar molt per dir-me, però jo sentia que volia estar en un escenari. A més, sempre m'he visualitzat en un escenari. Que vull dir que sempre m'he imaginat fent coses al públic i no sé què. Sempre he tingut la idea d'estar sobre un escenari. Que això és molt guai perquè també m'agrada molt sentir que soc un actriu de molt teatre. M'agrada molt perquè les dones que admiro també han fet molt teatre. I això és molt guai.

Doncs nosaltres acabem avui aquesta entrevista i ha passat una hora és que soc molt simpàtica és veritat i acabem amb la cançó, una de les cançons preciosa que me l'he deixat pel final de No pensar nunca en la muerte de Maite Martín totes aquestes, no vols pensar mai en la mort la cançó sin

pensar en la muerte piensa mucho en la muerte y la Maite és una dona amb una veu preciosa que em transporta també a aquests moments com més cap a dins de mirar cap a dins.

Doncs avui mira't cap a dins, cap a fora, Miriam Muclés, moltíssima sort, molta sort amb tot, ens ha encantat tenir-te aquí, i nosaltres ho deixem aquí, l'equip de les dones i els dies, tornem dilluns, amb un tema molt interessant, que si passa que tenim una amiga que pateix violència, violència de gènere, què no li hem de preguntar, què no li hem de dir, què no li hem de demanar o exigir? Ens faran una guia, això serà gent dies, que ha passat per una situació com aquesta i segur que ens farà molt bona guia. Això serà, com sempre, el dilluns a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio i callo ja perquè hem de sentir la Maite Martín. Bona nit.

No pensar nunca en la muerte y dejar irse las tardes mirando como atardece. Ver toda la mar de frente y no estar triste por nada o mientras el sol se arrepiente. Y morirme de repente el día menos pensado y es en el que pienso siempre.

No pensar nunca en la muerte y dejar irse las tardes mirando como atardece ver toda la mar de frente y no estar triste por nada mientras el sol se arrepiente y morirme de repente el día menos pensado ya es en el que pienso siempre.